Anar al contingut

Tebas (Grècia)

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Tebas (Grècia)


 Esta pàgina de desambiguació enumera artículs que tenen títuls similars.

Tebas (en dòric: Θήβα, Thiva; en àtic: Θῆβαι, Thēbai; en grec modern: Θήβα Thíva) és una ciutat de Grècia, situada al nort de la cordillera de Citerón, que separa la regió de Beòcia de Ática. Està situada a 48 km al noroest d'Atenes. En temps antics va ser la ciutat més gran d'eixa regió.[1] Va jugar un paper important en la mitologia grega, com a lloc de les històries de Cadmo, Edipo, Dioniso i atres personages mítics. L'emplaçament de l'antiga ciutadella, Cadmea, es troba ocupat per l'actual ciutat de Thíva (Θήβα) que va ser reconstruïda despuix del terremot de 1894. En 2011, el municipi de Tebas tenia una població de 36 477 habitants i la ciutat tenia 22 883.[2] El gentilici corresponent és «tebano». Les vies principals conduïen a Platea, Leuctra, Tanagra, Calcis, Tespias i Acrefias.

Topònim

El topònim Θῆβαι, Thébai, que va anar ya mencionat per Homero,[3] està atestat en tabllas escrites en Llineal B[4][nota 1] baix la forma et-qa.[5] La forma del topònim en singular Θήβη o Θήβα també apareix en algunes fonts escrites.[6] El topònim denota o la ciutat,[7] o la politeia,[8] o el territori.[9]

El compost Ύπόθηβαι [10] pot referir-se a la primera ciutat construïda sobre Cadmea. El gentilici Θήβαιος [11] és Θειβῆος a sovint en dialecte beocio.[4]

També es diu que el nom de Tebas deriva de varis personages epónimos en la mitologia. Poguera ser Tebe, una filla d'Asopo.[12] O be Tebe, una filla de Prometeo.[13]

Es desconeix el significat del topònim pese a que, en l'Antiguetat, Varrón va senyalar que el seu nom no indicava qui havia segut el seu fundador sino el tipo de terreny a on s'assentava, ya que els eolios cridaven «tebas» als tossals.[14]

Tradició mítica

Fundació i primers reis

Artícul principal → Reis de Tebas.
Cadmo matant al dragó, d'Hendrick Goltzius.

La tradició més difosa diu que Tebas va ser fundada per Cadmo fill d'Agénor, rei de Fenicia, en elloc a on, aconsellat per un oràcul, s'havia deixat caure una vaca. Va donar a la ciutat el nom de Cadmea.[15] Una atra tradició, mencionada per Varrón, afirmava que la ciutat havia segut fundada per Ogiges abans del diluvi. Este autor senyala que la tradició grega dia que Tebas era la ciutat més antiga i que s'havia fundat 2100 anys abans del seu temps.[16]

Segons la mitologia grega, Cadmo va matar un dragó i, aconsellat per Atenea, va sembrar les seues dents, dels que varen nàixer els Espartos, que varen ajudar a Cadmo a construir la ciutat, i que es consideraven antepassats de les famílies nobles tebanas.[17] En Cadmea es va celebrar la boda entre Cadmo i Harmonía, a la que varen assistir tots els deus. Varen tindre un fill, Polidoro, i quatre filles (Ino, Sigues-me-li, Autónoe, i Ágave).[18] La primera va ser dòna d'Atamante i mare de Melicertes; la segona va ser amant de Zeus i mare del deu Dioniso; Autónoe va ser mare d'Acteón; i Ágave mare de Penteo. Va ser Penteo qui va succeir al seu yayo, ya vell, com a rei de Tebas. Penteo va tractar d'impedir el cult a Dioniso i per això va ser castigat pel deu,[19] despuix de lo que Polidoro va accedir al tro.[20]

Li va succeir el seu fill Lábdaco que en morir va deixar un fill chicotet de nom Layo, el tutor del qual va ser Nicteo. El tro va ser usurpat per Lico, germà de Nicteo. A la mort de Nicteo, Lico i la seua dòna Dirce varen perseguir a la seua neta Antíope, els fills de la qual, Anfión i Zeto, es varen venjar i varen conseguir el tro de Cadmea, que fortificaron i varen unir la ciutat baixa en la ciutadella i li varen posar de nom Tebas pel seu parentesc en Tebe. Va ser Anfión qui, en els seus càntics i el seu lira, va fer sorgir miraculosament les muralles i les sèt portes de Tebas.[21]

Arbre genealògic de la família real de Tebas.

El Cicle tebano

Artícul principal → Cicle tebano.
Edipo i l'Esfinge.

Despuix de la mort d'Anfión, Layo va ocupar el tro.[22] El seu fill Edipo va ascendir al tro de Tebas despuix de resoldre els enigmes de l'Esfinge pero va tindre que exiliar-se en acabant de que descobrira que havia matat al seu pare i s'havia casat en la seua pròpia mare Yocasta.[23] Els seus dos fills Eteocles i Polinices es varen disputar el tro. Polinices va fugir a Argos i va obtindre l'ajuda del rei d'esta ciutat, Adrasto.[24] Polinices, Adrasto i cinc héroes més (Anfiarao, Capaneo, Hipomedonte, Partenopeo i Tideo) varen formar una aliança i varen atacar Tebas en l'episodi conegut com «Els sèt contra Tebas».[25][26] Els argivos varen ser derrotats i els seus caps varen morir, menys Adrasto, que es va escapar a cavall.[25]

Dèu anys despuix els fills dels sèt caps varen organisar junt en Adrasto una atra expedició contra Tebas per a venjar als pares (guerra dels Epígons); l'expedició va ser dirigida per Alcmeón.[27] Esta volta els epígons es varen presentar en les muralles de Tebas i, despuix d'un combat, els tebanos varen fugir de la ciutat. Els epígons varen colocar en el tro a Tersandro, fill de Polinices.[28]

La historicidad d'estes guerres tebanas descrites per la tradició ha segut motiu de debat. Al respecte s'ha argumentat la no historicidad de la segona expedició, el propòsit de la qual consistiria en enllaçar la primera expedició en la guerra de Troya.[29] No obstant, l'arqueologia sembla recolzar que la primera destrucció de la ciutadella de Tebas va ser causada per un enfrontament bèlic i és possible que la llegenda conserve un recort del mateix.[30][31]

Atres tradicions

Una atra tradició diu que Heracles va nàixer en la ciutat [32] i que va lluitar allí contra la ciutat d'Orcómeno, el rei de la qual, Ergino, havia impost tribut a Tebas, del que Heracles la va lliurar i va reduir el poder d'Orcómeno.[33]

Tebas no apareix en el Catàlec de les naus de la Ilíada entre els noms de les ciutats que varen participar en la guerra de Troya, pero sí apareix «Hipotebas».[10] Els escritors grecs tardans varen incloure a Tersandro entre els membres de l'expedició i ho varen fer morir en Misia a mans de Télefo.[34] Despuix d'esta mort, els tebanos varen nomenar rei a Peneleo, perque el fill de Tersandro, Tisámeno, era un chiquet.[35] Peneleo és mencionat en la Ilíada com un líder beocio.[36]

Xixanta anys despuix de la guerra de Troya, els cadmeos varen ser expulsats de Tebas pels beocios, tribu dels etolios emigrada des de Tesalia.[37] Una atra tradició diu que els tracios i pelasgos varen ocupar Tebas durant la guerra de Troya i els seus habitants varen ser enviats a l'exili en Tesalia, exili del que varen tornar anys més vesprada. Pausanias dona la llista dels reis que varen succeir a Tisámeno fins que la monarquia va ser abolida.[38]

Les sèt portes de Tebas

Tebas era famosa per les seues sèt portes a les que fan alusió Homero i Hesíodo.[39] El seu nom és donat per diferents historiadors, autors tràgics i mitógrafos de l'Antiguetat, que no concorden plenament:

Eurípides, Les fenicias Esquilo, Els sèt contra Tebas Higino, Faules LXIX Pausanias, Descripció de Grècia Apolodoro, Biblioteca III,6,6
Neista [40] Neista (Porta-Nova) [41] Tera Neista [42] Oncaida
Prétida [43] Prétide (o Preto) [44] Cleodoxa Prétide [45] Prétide o Prétida
Ogigia [46] Onca Atenea [47] Ogigia Ogigia [48] Ogigia
Homoloide [49] Homoloide [50] Astínome Homoloide [48] Homoloide o Homoloida
Crenea [51] Bóreas [52] Asticratia Crenea [48] Crenice o Crénida
Electra [53] Electra [54] Quíade Electra [55] Electra
sèptima porta (no la nomena) [56] sèptima porta (no la nomena) [57] Cloris Hipsista [48] Hipsista

Pausanias nos diu que les portes pertanyen a la Cadmea, l'antiga acrópolis i no a l'antiga Tebas. La Ogigia és la més antiga i la Homolide la més nova. Sobre l'orige dels seus noms, diu que la Electra va ser donada per una germana de Cadmo. La Prétide per un tal Preto, habitant delloc, que l'autor no va conseguir identificar. La Neista per una de les cordes de la lira, que criden nete, i que va ser inventada per Anfión, o be per un fill de Zeto cridat Neis. La Hipsista prové del santuari de Zeus Hipsisto («altíssim»), ubicat en les rodalies de la porta. La Homoloide va ser per Homole, la montanya més fèrtil de Tesalia, a la que varen emigrar els argivos despuix d'una batalla succeïda junt a Glisante. No s'han conservat l'orige dels noms de la Ogigia i la Crenea.[58]

Història

Edat del Bronze

Els primers indicis d'un possible assentament en zones pròximes a Tebas pertanyen al periodo neolític. Des del principi de l'Edat del Bronze (aproximadament des del 2800 a. C.) Tebas va ser habitada ininterrompudament fins a l'actualitat. L'extraordinària concentració d'episodis mítics de Tebas és indici del paper preeminent de la ciutat tebana o cadmea en l'época micénica. L'investigació arqueològica confirma que Tebas va ser una ciutat molt important en este periodo. El centre de la ciutat era l'acrópolis, que estava rodejada d'un mur ciclópeo i era a on es trobava el palau.[30][1] Per una atra part, els topònims beocios trobats en les inscripcions sugerixen que, al nort del palau, la regió entorn al llac Copaide i l'assentament de Gla devien pertànyer al regne d'Orcómeno, per lo que l'extensió del regne micénico de Tebas no devia ser molt àmplia.[59] No obstant, la presència de topònims que s'han relacionat en Amarinto i Caristo sugerixen que és possible que el regne s'estenguera fins a, a lo manco, part de l'illa d'Eubea.[60] Cap a l'oest, el territori controlat pel palau devia comprendre aproximadament fins al mont Helicón, ya que un dels topònims a on es destinen recursos s'ha interpretat com a denominador del riu Lamos.[61][nota 2]

El palau va sofrir una primera destrucció provablement deguda a una incursió bèlica —que ha segut relacionada per alguns en la llegendària expedició de conquista procedent d'Argos—, lo que va donar pas a la construcció d'un segon palau. Est va ser destruït pel fòc a finals del XIII, potser causat per un terremot.[30]

Des del fi de l'Edat del Bronze fins al IV

Mapa de ciutats de l'antiga Beòcia.
Estátero beocio (440-425 a. C.). Anvers: Escut beocio. Revers: cap barbada d'Heracles en pell de lleó. Llegenda: Θ-Ε en els laterals del camp inferior, tot dins d'un quadrat incuso.

Despuix de la segona destrucció del palau (més informació en la secció d'Arqueologia) va seguir una fase obscura i de decadència, durant la qual, no obstant, va deure formar-se en l'aportació d'immigrants, el ethnos (o població) beocio. Aixina a l'inici de l'Era Arcaica, en el VIII, Tebas va recuperar el seu paper hegemònic sobre tota Beòcia. El seu centre urbà es va expandir progressivament des de la ciutadella cadmea cap a la planura.[1]

Les fonts lliteràries dels periodos arcaic i clàssic denominen a Tebas com polis en el sentit urbà,[62] en el sentit polític,[63] i en el territorial.[64] El terme polisma es troba en Menandro,[65] i ἄστν és amprat per Demóstenes.[66]

Tebas apareix en l'història baix una forma de govern oligàrquic que protegia el seu estatus per mig de lleis rígides sobre la propietat de bens i la seua transmissió a través del temps. En el VIII el corintio Filao i el seu amant Diocles (també corintio) es varen establir en Tebas i varen crear un còdic de lleis que més vesprada varen ser mencionades per Aristóteles.[67] En Tebas l'acunyament de moneda està documentada des del VII

Més tart, entorn a l'any 520 a. C. es va formar la Lliga Beòcia, provablement per a la defensa contra les ambicions expansionista d'Orcómeno, Tesalia o Atenes. Es tractava d'una confederació que inicialment comprenia 13 o 14 ciutats, cap de les quals va predominar sobre les atres. Els seus centres eren dos santuaris beocios: el d'Atenea Itonia, de la ciutat de Coronea i el de Poseidón, d'Onquesto.[68][69]

Despuix Tebas es va convertir en ciutat hegemònica de la Lliga Beòcia, o en tot case la ciutat que estava al mando en cas de guerra. L'hegemonia tebana va amenaçar l'igualtat real dels membres de la Lliga, despertant els intents separatistes d'algunes ciutats importants de Beòcia, en especial de Platea, que va intentar des de 519 a. C. el respal d'Atenes.[70]

L'aversió i la rivalitat en Atenes explica el medisme de Tebas durant la segona guerra mèdica (480-479 a. C.)[71] A pesar del contingent de 400 hoplitas que Tebas va enviar a les Termópilas,[72] l'aristocràcia tebana junt en els seus aliats, poc despuix, es va unir a l'eixèrcit de Jerjes I.[73] No obstant, atres tebanos varen abraçar la causa grega.[74] Despuix de la batalla de les Termópilas (estiu de 480 a. C.), els perses varen ocupar Tebas. El general persa Mardonio, despuix de prendre Atenes en juny de 479 a. C., va establir en Tebas la seua base d'operacions.[75] Els tebanos varen lluitar en gran denuedo i celosia en el bando dels aqueménidas en la batalla de Platea en agost de 479 a. C., i varen ser derrotats. En octubre d'aquell any els atenienses i atres grecs varen sitiar Tebas i la varen ocupar al cap de 20 dies i la varen privar de l'hegemonia de la Lliga Beòcia. Ataginos, el cap oligarca tebano, es va escapar en els perses, i els líders oligàrquics favorables a Pèrsia que varen quedar, encapçalats per Timagénidas, varen ser eixecutats.[76]

Els espartanos volien expulsar a Tebas de l'anfictionía délfica, pero la proposta no va ser aplicada per la intercesión d'Atenes. El general espartano Pausanias, despuix d'un sitie, la va capturar i va establir en ella un govern democràtic. Pero els intents d'establir la democràcia en Tebas varen fracassar perque el sistema democràtic presupon una base social que no existia en Beòcia: l'economia en esta regió era principalment agrícola i el poder estava en mans dels terratinents aristocràtics. L'artesania i el comerç no s'havien desenrollat, les ciutats més grans en realitat no eren més que llogarets grans sense població urbana.

Beòcia i Ática en l'época de la Batalla de Delio (424 a. C.)

L'hegemonia sobre les ciutats de Beòcia casi es va perdre, pero gràcies a l'ajuda d'Esparta es va poder restablir. En 457 a. C., Esparta va enviar un eixèrcit a Beòcia per a assegurar-se el seu control, i els espartanos varen acampar prop de Tanagra; els atenienses varen enviar un eixèrcit a este lloc, que va ser derrotat en la vall del Asopo (batalla de Tanagra, (novembre del 457 a. C.), pero havent-se retirat els espartanos, els atenienses varen tornar baix la direcció de Mirónides i varen guanyar en la batalla d'Enofita (febrer del 457 a. C.), imponent la dissolució de la Lliga Beòcia, les ciutats de la qual varen rebre governs democràtics que varen ingressar en la Lliga de Delos. Els líders oligàrquics varen ser enviats a l'exili. El govern democràtic de Tebas va durar dèu anys i va governar mal. Tebas mai va reconéixer l'hegemonia d'Atenes en Beòcia, i despuix de la derrota d'Atenes en Coronea (en 447 a. C., en eixe mateix any els oligarcas es varen fer en el poder en Orcómeno, Queronea i atres ciutats. Els atenienses varen enviar un eixèrcit dirigit pel general Tólmides que reconquistó Queronea, a on es va establir una guarnició, pero atacat pels tebanos va ser derrotat i mort i els atenienses expulsats, deixant mils de presoners. Per a recuperar als presoners, Atenes va haver de reconéixer l'independència de Tebas i la seua hegemonia sobre les ciutats de Beòcia, i els governs democràtics varen ser deposts i substituïts per governs oligàrquics. Solament Platea va quedar baix influència d'Atenes. Este fet va iniciar la segona guerra del Peloponeso quan els tebanos, en 431 a. C. varen atacar Platea. En la guerra arquidámica, els tebanos varen ser ferms aliats d'Esparta, que a la seua volta els va ajudar a sitiar Platea, ciutat aliada d'Atenes, i els va permetre destruir la ciutat despuix de la seua captura en 427 a. C.[77]

Els magistrats o generals dirigents de la confederació eren els beotarcas, que eren onze en l'época de la batalla de Delio (es creu que dos representants de Tebas i un per cada un atre membre de la confederació); en Delio els beocios varen rebujar l'atac ateniense (424 a. C.) i els tebanos infligieron una severa derrota a la força d'invasió ateniense.[78] Tebas i la confederació beocia (en realitat un instrument de Tebas) varen estar absents de la pau de Nicias (421 a. C.) i en 420 a. C. es varen aliar en Esparta. En 413 a. C. els atenienses varen atacar Tanagra i varen ocupar la ciutat beocia de Micaleso. En 405 a. C., despuix de la batalla d'Egospótamos, juntament en els corintios urgieron a Esparta a eliminar a Atenes i vendre a tots els seus habitants com a esclaus. Pero Esparta va preferir instalar un govern aliat en Atenes i els exiliats atenienses, encapçalats per Trasíbulo,[79] varen trobar llavors auxili en Tebas i atres ciutats beocias, sobretot per part del tebano Ismenias.

IV

Mapa de Grècia durant el cim de l'hegemonia tebana en 362 a. C., en els blocs tebano, espartano i ateniense.

Quan en 397 a. C. el rei espartano Agesilao II va creuar a Àsia Menor per a lluitar contra els perses, els tebanos varen refusar ajudar-li i varen interrompre al rei quan estava fent un sacrifici religiós, ofensa que el espartano no oblidaria.[80] El sátrapa persa Titraustes va enviar un delegat a Grècia (el rodio Timócrates) que va sobornar als dirigents de vàries ciutats gregues, Tebas entre unes atres, per a que feren la guerra a Esparta i forçar aixina la retirada d'Agesilao d'Àsia Menor. Al percatarse Tebas de que Esparta no trencaria les treues que havia pactat en ciutats de la Lliga de Delos (aliades d'Atenes), fins que alguna trencara les hostilitats, va convéncer als locrios opuntios de que iniciaren la guerra en el pretext d'una disputa fronteriça en els focidios. Els focidios varen invadir Lócrida Opuntia i els tebanos varen devastar Fócida. Els focidios varen solicitar als espartanos que els socorregueren. Estos, pretextando varis motius contra els tebanos varen conduir el seu eixèrcit contra ells.[81] Lisandro, el general espartano, va invadir Beòcia, pero va ser derrotat i mort pels tebanos en la batalla d'Haliarto (autumne del 395 a. C.)[82] El rei agíada Pausanias va ser condenat a mort a la seua tornada a Esparta per la seua conducta en Haliarto.[83]

Agesilao va retornar a Esparta en l'any 394 a. C.) Corinto, Atenes i Argos es varen aliar en Tebas (més vesprada a la guerra se li va cridar guerra de Corinto, perque els combats varen tindre lloc en el seu territori). Els corintios varen ser derrotats pels espartanos en la riera de Nemea, al sur de la ciutat (batalla de Nemea, juliol del 394 a. C.),[84] pero els espartanos varen ser derrotats pels perses en la batalla naval de Cnido (agost del 394 a. C.);[85] dotzenes de ciutats es varen separar de la seua aliança, pero Agesilao va salvar la situació en una victòria sobre els tebanos en la batalla de Coronea (agost del 393 a. C.), en la que només Orcómeno, que era aliada d'Esparta i formava l'ala esquerra, va ser derrotada, mentres el centre i la dreta espartana arramblaron als tebanos, que es varen reagrupar en el mont Helicón i varen poder impedir l'alvanç espartano, pero a costa de moltes baixes.[86] La guerra corintia va continuar els tres anys següents en numerosos combats en l'istme de Corinto, a on els espartanos varen ocupar el port de Lequeo i la ciutat de Sición.[87] En dit port varen ser derrotats pels atenienses comandados per Ifícrates (390 a. C.).[88]

Vore també: Guerra de Corinto

En 387 a. C. la pau d'Antálcidas va posar fi a la guerra i va reconéixer l'independència de totes les ciutats gregues (menys Lemnos, Imbros i Esciros, que varen ser reconegudes en Atenes «com en temps antics»). Agesilao va vetar que Tebas poguera eixercir l'hegemonia sobre les ciutats de Beòcia.[89] Les ciutats beocias (Platea, Queronea, Tespias, Tanagra, Orcómeno, Lebadea i Haliarto) varen rebre governs oligàrquics hostils a Tebas i favorables a Esparta; els espartanos varen establir una guarnició en Orcómeno i una atra en Tespias, per a controlar Beòcia. Platea va ser reconstruïda i posada baix influència espartana (386 a. C.).[90] En 382 a. C., quan el general espartano Fébidas anava cap a Acant i Apolonia d'Iliria que havien solicitat l'ajuda d'Esparta en un conflicte local,[91] va passar per Tebas, a on el cap opositor oligàrquic Leontíades li va demanar conquistar i establir una guarnició en Cadmea; els espartanos varen ocupar Cadmea en ajuda dels oligarcas, varen derrocar al cap democràtic tebano Ismenias i Leontíades va assumir el poder. Açò va ser vist en tota Grècia com una traïció espartana a Tebas i als térmens de la pau del 387 a. C. El govern espartano va fer destituir del mando al general Fébidas, pero el general es va quedar en Cadmea, i molts ciutadans tebanos es varen refugiar en Atenes.[92] Leontíades va ser substituït per Arquias, que va governar fins al 379 a. C., quan una revolució dirigida per Pelópidas li va assessinar i els revolucionaris varen expulsar als espartanos i varen prendre el poder.[93]

En 378 a. C., va esclatar un conflicte denominat guerra beocia, que va enfrontar als espartanos i beocios, degut a que una guarnició espartana ocupava la Cadmea, i havien segut exiliats molts ciutadans.[94] Una nit varen assaltar les cases dels lacedemonios per a matar-els. Varen exhortar als seus conciutadans a recuperar la llibertat i tots els tebanos varen prendre les armes i varen sitiar la Cadmea. Els espartanos acantonats en l'acrópolis, uns 1500 soldats, varen solicitar reforços a Esparta.[94] Els tebanos, davant la provable arribada d'un gran eixèrcit espartano, varen solicitar ajuda a Atenes, recordant al poble ateniense l'ajuda que li varen prestar per a restablir la democràcia quan detentaban el poder els Trenta Tirans.[95] Va acodir Demofonte, al mando d'una expedició de 5000 hoplitas atenienses i 500 efectius de cavalleria, als que es varen sumar molts soldats d'atres ciutats beocias. Es va reunir un eixèrcit de 12 000 hoplitas i uns atres tants de cavalleria, que va mamprendre el sege de la Cadmea. Els espartanos, davant la falta de víveres i la demora de les forces enviades en el seu recobre, varen capitular. Els tebanos li varen concedir permís per a marchar lliures a la seua pàtria.[94]

Els tebanos varen derrotar als espartanos en Tegira (Beòcia, 375 a. C.) despuix de lo que varen restaurar la seua hegemonia regional,[96] de la que només varen quedar excloses Queronea i Orcómeno. La pau entre Atenes i Esparta es va firmar en la ciutat d'Esparta en 374 a. C., pero la guerra es va recomençar a l'any següent, any en el que els tebanos varen destruir Platea i anexionaron Tespias [97] (i ademés reclamaven Oropo). En 371 a. C., Epaminondas va ser nomenat beotarca de la Lliga Beòcia. En l'estiu d'eixe mateix any, Atenes i Esparta varen acordar firmar un tractat de pau en el que s'estipulava l'independència política de les ciutats de la Lliga de Delos respecte a Atenes i de les ciutats de la Lliga del Peloponeso respecte a Esparta. De totes les ciutats que havien prestat el jurament de firmar-ho, Tebas no ho va fer, perque no va conseguir que es canviara del text, que ho juraven els beocios, en lloc dels tebanos.[98] Per a forçar als tebanos a deixar independents a les ciutats beocias, el rei espartano Cleómbroto I va marchar en el seu eixèrcit al nort de Beòcia i va ocupar el port de Creusis (en el golf de Corinto). Des de la mar va penetrar en el territori de Tespias i va acampar en la planura de Leuctra.[99] Allí es varen presentar els tebanos i es va lliurar la batalla en la que els tebanos (uns sis mil hòmens) varen obtindre la victòria (els espartanos eren 12.000) i Cleómbroto va morir en dita batalla (6 de juliol del 371 a. C.)[100][101] Fócida, Élide, Acaya i Tesalia es varen aliar en Tebas, pese a això els atres estats grecs varen ratificar el tractat de pau. Arcàdia va demanar l'aliança tebana contra Esparta a finals d'any.

Epaminondas

En 370 a. C., Tebas es va aliar en Argos i els tebanos varen invadir el Peloponeso. Sición va ser ocupada [102] i es va establir allí un govern democràtic; els tebanos varen entrar en Arcàdia i el govern oligàrquic de Tegea va ser derrocat i la democràcia establida. Els extrems del nort i est de Laconia, pertanyents a Esparta, varen passar a mans dels aliats de Tebas; els tebanos varen entrar en Mesenia, que es va fer independent (i es va fundar la ciutat de Mesene com a capital),[103] pero varen fracassar en la ciutat d'Esparta. En 369 a. C. es va fundar en Arcàdia la ciutat de Megalópolis, que va ser poblada en els ciutadans d'algunes ciutats arcadias;[104] en enguany els tebanos varen ocupar Pelene,[102] varen devastar les regions de Trecén i Epidauro [105] i en Corinto varen ser rebujats pel estratego ateniense Cabrias;[106] varen lluitar contra el tirà de Tesalia, Alejandro de Feres, combats en els que varen ser capturats els caps tebanos Ismenias i Pelópidas.[107]

En 368 a. C., els tebanos varen tornar a atacar Esparta i en 366 a. C. Tesalia; en este últim territori varen ser derrotats pero, a l'any següent, Epaminondas va véncer i va obligar als tesalios a lliberar als tebanos presoners (especialment Pelópidas i Ismenias); mentres un intent d'alcançar la pau per mig d'un congrés en Delfos organisat per Dionisio I de Siracusa i Ariobarzanes, sátrapa de Frigia, no va donar resultat.[108] En 367 a. C., els espartanos varen derrotar als arcadios i argivos en Medea [109] i Epaminondas va tornar al Peloponeso per tercera volta.[110]

En 366 a. C., Epaminondas va ser a Acaya per a unir esta regió en Argos i Arcàdia contra Esparta. En 365 a. C. els tebanos varen construir una flota en la que varen ocupar Larimna en la Lócrida. En 364 a. C., Epaminondas va impondre a Pérdicas III com a rei de Macedònia (front a Ptolomeo d'Aloros que va ser eixecutat)[111] i va tornar a Tesalia i derrotar a Alejandro de Feres en la batalla de Cinoscéfalos. També Epaminondas va fer una expedició naval que va supondre que Bizancio, Rodas, Quíos i Ceos deixaren l'aliança en Atenes i passaren a la de Tebas,[112] pero això només va durar mentres les naus tebanas varen estar en estos llocs, puix res més partir els partits proatenienses varen recuperar el poder. Durant l'absència d'Epaminondas, els oligarcas varen intentar un colp d'Estat en Tebas que va ser abortat i 300 conspiradores i ciutadans d'Orcómeno varen ser eixecutats; Orcómeno va ser atacada i destruïda i molts habitants assessinats o venuts com a esclaus.[113]

En 363 a. C., Epaminondas va fer la quarta i última expedició al Peloponeso; en Arcàdia la disputa era permanent entre Tegea (aliada de Tebas) i Mantinea (aliada últimament d'Esparta); Epaminondas va atacar Mantinea a on hi havia forces espartanas i varen derrotar a la ciutat i als seus aliats (12 de juliol del 362 a. C.), una victòria en la que va perdre la vida.[114] La mort d'Epaminondas va supondre el final de l'hegemonia tebana en Grècia. Una pau en Arcàdia va establir, poc despuix, la partició entre els dos bandos: Tegea i Megalópolis i atres ciutats menors d'un costat, i Mantinea d'un atre. Tebas encara va conservar un cert prestigi durant un temps, pero en 357/356 a. C., les ciutats de l'illa d'Eubea, que havien passat a domini tebano despuix de la batalla de Leuctra en 371 a. C., es varen rebelar; Tebas va enviar un eixèrcit, pero els rebels varen demanar ajuda a Atenes, en la qual varen rebujar als tebanos.[115]

Un decret religiós del consell anfictiónico de Delfos va condenar als espartanos i focidios, i estos últims dirigits per Filomelo i Onomarco varen ocupar Delfos i es varen apoderar del tesor sagrat. Això va fer formar una coalició contra Fócida (356 a. C.), que va encapçalar Tebas (que no perdonava a Fócida la seua eixida de la Lliga Beòcia) i Tesalia. Va ser l'inici de la cridada tercera guerra sagrada.[116]

En 346 a. C., Tebas va atacar Fócida i va incendiar Abas;[117] la guerra va acabar en l'intervenció de Filipo II de Macedònia que va destruir les ciutats de Fócida obligant al cap focidio, Falecos, a rendir-se (346 a. C.); Filipo va tornar a Beòcia la ciutat d'Orcómeno i unes atres que s'havien separat. En la pau de Filócrates en 346 a. C., Fócida va ser exclosa de la anfictionía, desmilitarizar (i les fortificacions destruïdes) i va haver de pagar 60 talents a l'any per a tornar els tesors furtats. En 339 a. C., en la quarta guerra sagrada, Filipo II de Macedònia va passar per les Termópilas i va ocupar Elatea, en la frontera de Beòcia.[118] Tebas, que era aliada de Macedònia, va entrar llavors, gràcies a l'oratòria de Demóstenes, en l'aliança ateniense per a fer front a l'hegemonia macedonia, per la quals dos ciutats formarien un eixèrcit conjunt que seria dirigit per Atenes per terra i alternativament per abdós en la mar;[119] Tebas pagaria un terç i Atenes dos terços. La coalició va ser derrotada per Filipo en Queronea en 338 a. C.,[120] i les ciutats gregues es varen convertir en dependents de Macedònia. Tebas es va rendir i la Lliga Beòcia va ser dissolta (Oropo va ser transferida a Atenes); una guarnició macedonia es va establir en Cadmea i es va crear el govern dels Trescents, partidari de Filipo. Orcómeno i Platea varen ser restaurades i repoblades en ciutadans enemics de Tebas. En 336 a. C. va morir Filipo i en 335 a. C., els tebanos antimacedonios es varen rebelar en córrer el rumor de la mort del rei macedonio, i aprofitant el buit de poder, ya que el seu fill Alejandro Magne contava solament en 20 anys d'edat, i no ho varen creure capaç d'assumir-ho, varen sitiar a la guarnició macedonia i varen demanar als grecs la rebelió general;[121] pero Alejandro va ser des d'Iliria i va exigir als rebels la sumissió, i com no la va obtindre va ocupar la ciutat i la va destruir; sis mil tebanos varen morir, i el restant dels seus habitants (uns trenta mil) varen ser fets esclaus,[122] i el seu territori repartit entre les ciutats veïnes d'Orcómeno, Platea i de Fócida i alguna atra. Solament va quedar en peu Cadmea, sèu de la guarnició macedonia i la casa de Píndaro.[123] Durant els següents vint anys, Tebas va quedar despoblada fins que en 315 a. C. va ser restaurada per Casandro,[124] que va dur allí tebanos exiliats i els seus descendents, operació en la que va tindre el respal d'Atenes i atres estats de Grècia; en Cadmea va quedar una guarnició lleal a Casandro. En 293 a. C. Tebas va passar a mans de Demetrio Poliorcetes, que la va perdre, pero la va recuperar el seu fill Antígono Gónatas, en 290 a. C. despuix de sometre-la a sege.[125]

Época romana

En el 171 a. C, es varen produir disturbis entre els partidaris de Roma i del rei macedonio Perseo. La facció perdedora en les eleccions de pretor i beotarcas es va venjar impedint l'entrada als beotarcas en les ciutats. Exiliats, es varen concentrar tots en Tespias. D'ací, varen ser cridats a Tebas, puix s'havia produït un canvi en la situació, i varen aprovar una resolució condenant a l'exili als dotze ciutadans que havien celebrat una reunió privada i una assamblea pública. Ismenias, el nou pretor, va condenar per mig d'un decret als absents a la pena capital. Havien fugit a Cálcide. Anant des d'allí a trobar-se en els romans en Larisa, varen imputar a Ismenias la responsabilitat de l'aliança en Perseo. Abdós parts es varen sometre a l'arbitrage dels pretores romans, Quint Marcio Filipo i Aulo Atilio Serrano, que varen escoltar als tebanos i els varen propondre tant a ells com a cada una de les delegacions per separat que enviaren embaixades a Roma per a renovar les relacions d'amistat. Varen ordenar la repatriació dels exiliats i varen condenar en un decret propi als responsables de l'aliança en el rei. D'esta manera, varen dissoldre la Lliga Beòcia, que era el seu principal objectiu.[126]

Despuix de la caiguda de Corinto en 146 a. C., el cònsul romà Lucio Mumio la va destruir segons Tito Livio,[127] pero provablement solament va destruir les muralles. Va estar al costat de Mitrídates VI del Ponto en la guerra contra Roma, per lo que Sila va prendre la mitat del seu territori, que va destinar al cult religiós en compensació per les destrucció dels temples d'Olimpia, Epidauro i Delfos.[128] Més tart les terres varen ser tornades a Tebas. Era un lloc poc important en temps d'Estrabón.[129] En el II, Cadmea era l'única part de l'antiga Tebas que estava habitada ya que la part baixa de la ciutat estava destruïda, menys els temples.[130] Pausanias, en la seua descripció de Tebas, destaca les seues sèt portes, els temples d'Apolo Ismenio, Dionisio Lisio, Ártemis Euclea, Heracles i Amón; els santuaris de Deméter Tesmófora, de Tíquet i el de l'observatori de pardals de Tiresias; una font de Llaures, un altar d'Apolo Espodio a on es realisaven adivinaciones per sorolls, edificis públics com el teatre, el gimnasi i l'estadi; tombes notables erigides per a diversos personages mítics, ademés d'una atra tomba comuna dels morts en la guerra contra els macedonios, i numeroses estàtues de divinitats i cases i obres escultòriques de personages mitològics i històrics, algunes de les quals havien segut realisades per artistes de la talla de Praxíteles, Escopas, Fidias i Cálamis.[131]

Al final del III i en el IV, Tebas va recuperar població per l'afluència de refugiats de les ciutats costeres.

Edat Mija i domini otomà

En el 396 va sofrir, de la mateixa manera que atres parts de Grècia, l'atac dels visigodos d'Alarico I, pero la ciutat no va ser presa. En el periodo bizantí enjorn es varen edificar basíliques en interiors decorats en mosaics. Els sigles VII i VIII són el periodo menys conegut de l'història de Tebas. S'ha supost que es va tractar d'un periodo convuls per les invasions eslaves que varen afectar a la zona. En el IX va aumentar el seu poder polític i va aplegar a ser capital del thema bizantí d'Hélade, lo que va acréixer la seua importància com a centre agrícola i com a creuament de camins. Esta prosperitat va proseguir en els sigles següents, com demostren els monuments de l'época i els testimonis lliteraris. A principis del XI es va introduir el cultiu de la seda.[132]

En 1040 els tebanos varen lluitar contra els invasores búlgars, pero varen ser derrotats. En 1147 la ciutat va ser incendiada pels normandos de Sicília que varen fer un gran botí. En 1170 va ser visitada per Rebuig de Tudela i contava en una gran població de judeus (uns dos mil).[133]

Despuix de la quarta creuada, en 1204, el chicotet contingent de creuats dirigit per Bonifacio de Montferrato va ser ben acollit pels tebanos. Est va cedir el seu territori a els borgoñones, que varen fundar el Señorío d'Atenes i Tebas.[132]

En 1311 va ser ocupada pels almogávares que la varen convertir en la seua capital, i va ser integrada en el ducado d'Atenes. El vicari general i l'arquebisbe del ducado residien en Tebas en una àmplia població aragonesa i el municipi estava organisada segons les costums de la Corona d'Aragó. L'infant Ferrán de Mallorca va ser encarcerat en el castell de Sant Omer que va ser destruït pels almogávares en 1331, el mateix any en que es va firmar un tractat entre els almogávares i el senyor de Negroponte. En 1362 Roger de Lauria que es va alçar allí contra elloctinent del vicari en Tebas, Pedro Despou. Roger va permetre l'establiment dels otomans en la ciutat (1363), pero els va expulsar en 1364 a pregària del Papa. Una assamblea de dignataris va donar lloc als cridats Capítuls de Tebas (1367), aprovats pel rei de Sicília, referits al bon estament dels ducados i al govern i la defensa dels castells. El Papa va reunir als delegats d'Europa en Tebas per a una aliança contra els turcs (1373). En 1378 els almogávares es varen rebelar contra el vicari Luis Fadrique, pero est els va sometre. En 1379 la Companyia navarresa comandada per Juan d'Urtubia va atacar la ciutat favorits per la traïció d'alguns habitants com Micer Aner, Oliverio Dumenge, Joan Corominas i potser el bisbe Simón Atumano. Els sitiats varen rebre ajuda de Galcerán de Peralta i del notari Pedro Balter des d'Atenes, pero estos varen ser derrotats i varen caure presoners dels navarresos, i Tebas va ser ocupada i saquejada; els almogávares i grecs varen fugir a Eubea i Atenes (maig a juny de 1379). L'any següent (1380), Luis Fadrique va intentar recuperar la ciutat i Juan d'Urtubia va demanar ajuda i protecció als cavallers hospitalaris. En 1388 va passar a la família florentina dels Acciajouli.[134][135]

Va caure baix el control del Imperi otomà en 1460. Els turcs la renombraron "Istefe".[136] En el periodo otomà la ciutat va decaure encara que va mantindre la seua indústria textil. Una expedició de veneciano comandados per Francesco Morosini la va ocupar alguns pocs anys, junt en atres territoris de Grècia, fins que en 1695 va tornar a poder otomà. En l'any 1829 va ser lliberada pels independentistes grecs i va passar a formar part del Regne de Grècia.[137]

del XIX a l'actualitat

En els anys que varen seguir a l'independència de Grècia la ciutat va tractar de recuperar la seua antiga prosperitat econòmica, sense conseguir-ho, degut, entre atres causes, a la competència de ciutats propenques com Lebadea i als terremots sofrits, principalment en els anys 1858, 1894 i 1914, encara que també es va vore favorida en alguns aspectes, com en la dessecació del llac Copaide i l'establiment de la conexió per ferrocarril. En la segona mitat del XX va créixer l'indústria en Tebas i la seua regió circumdant. Ademés, Tebas té un àrea molt fèrtil per a l'agricultura, en la que destaquen productes com a cereals, tabac, cotó i hortalices. En canvi, a pesar de la seua bona ubicació, el seu important passat històric i els restants arqueològics conservats, la falta d'infraestructures per al turisme fa que este sector econòmic estiga poc desenrollat.[137]

Arqueologia

Manufactura tebana, tipo enócoe, del sigle VII a. C.
Restants de Cadmea, la primigènia ciutadella de Tebas.

En 1906, les excavacions realisades per Antonios Keramopoulos en l'acrópolis varen permetre identificar un palau i un recint amurallados de l'época micénica.[138][139][nota 3]

Posteriorment, una série d'excavacions arqueològiques dirigides per Nikolaos Platón i Eva Stassinopoulou-Touloupa en la década de 1960 desenterró atres parts del palau, els orígens del qual s'estima que es remonten al XV i que pot considerar-se l'edifici micénico palacial més antic de l'arquitectura micénica.[138] La seua planta oferix traces minoicos: els murs reforçats en voltons de fusta tracen corredors tortuosos, pòrtics, patis i estàncies de dimensions molt diverses, aixina com una zona que provablement fora un gineceo. Va deure ser derruït per un incendi entorn al 1400/1300 a. C., i reedificado posteriorment en una orientació distinta. Sigles despuix s'alçaria un temple de Deméter en el mateix emplaçament.[140] En el pla decoratiu destaquen unes figures d'oferente, casi de tamany natural, semblants a les trobades en Creta i Micenas, corresponents a la fase més antiga del palau. En una atra estància, posterior, coneguda en el nom de «sala del tesor», es va trobar en 1963 un tesor integrat per pedres semipreciosas, joyes, or i sagells cilíndrics importats de Babilonia. Algunes de les pedres estan polides, pero varen aparéixer atres en bruto, lo que fa raonable l'hipòtesis de que l'estància en qüestió fora una espècie de taller d'orfebreria. Els sagells són de diversa procedència —prebabilónicos, babilònics, casitas, minoico-micénicos, chiprans, etc.— i d'époques que van des de mediats de l'III mileni a. C. fins als sigles XIV i XIII a. C. Una atra de les estàncies més interessants és la denominada «hoploteca», aixina cridada per les troballes d'armes i atres objectes de bronze desenterrada en les excavacions de la década de 1960. La complexa articulació de les estàncies de les estàncies i patis del palau és similar a la dels models cretense i micénico. Per la seua possible relació en Cadmo, el palau ha rebut el nom de Cadmoión.[140][30][nota 4]

Estes evidències avalen l'hipòtesis de l'existència per lo manco de dos fases constructives: una que es remonta tal volta als últims anys del XVI, i una atra dos sigles posterior. Anàlec horisó tarde-heládico, si ben no posterior al XV, s'ha documentat en les necròpolis suburbials d'Ismenión i Kolonaki.[1]

Per una atra part, una destacada obra d'ingenieria de la que queden vestigis en Tebas és un aqüeducte micénico, d'una llongitut de més de 2 quilómetros i la secció dels quals té 2 m d'alt per 1 d'ample.[141]

Ademés, en la acrópolis de Tebas s'han descobert cases micénicas, restants d'un poblat que en época més recent va deure estendre's fins a la ciutat baixa. Entre els objectes rescatats d'eixe jaciment arqueològic oferixen particular interés certes plaquitas de marfil decorades en figures de cabres en posició rampante i dimonis orientals. Contemporàneus del poblat són la necròpolis excavada baix el Ismenión (lloc de cult sobre el que es va alçar ya en temps històrics un temple d'Apolo) i un sepulcro situat al sur.[138]

És plausible que Tebas/Tegai fora una de les primeres comunitats gregues que es va construir conjuntament dins d'una ciutat fortificada, i a això deguera la seua importància en temps prehistòrics —com a més vesprada— a la seua força militar. Deger-Jalkotzy afirma que la base de l'estàtua de Kom el-Hettan, datada en el regne d'Amenhotep III (Heládico recent IIIA: 1), menciona un nom similar a Tebas, explicat casi silábicamente en jeroglífics com a d-q-i-i-s i considerat com un dels quatre regnes j-N3- jj (¿aqueos?) dignes de menció (junt a Cnosos i Micenas). **Tegai en el periodo heládico recent IIIB va perdre el contacte en Egipte, pero ho va obtindre en Mileto (hitita: Milawata) i Chipre (hitita: Alashija). A finals d'este periodo, segons Palaima.[142]

A penes es coneix res de la ciutat de Tebas pròpiament dita durant el periodo que va del VIII al V Els escassos restants de les portes de la seua acrópolis i de les muralles de la ciutat baixa daten del IV, de l'época d'en que Pelópidas i Epaminondas varen alçar a Tebas a una preponderancia efímera sobre tota la Grècia continental. Per això, per a recuperar algun aspecte de l'arquitectura beocia més antiga, cal referir-se a les seues tres célebres santuaris: el Ismenión, Anfiareión i Cabirión, situats en els voltants del núcleu habitat.[143]

Ismenión

El Ismenión pren el seu nom del deu fluvial Ismeno, al que posteriorment es va identificar en Apolo baix l'advocació d'Ismenio.[144] Ent el sigle VII i VI, es podria atribuir als tebanos la substitució del cult a l'héroe pel d'Apolo.[145]

Era sèu d'un oràcul i es va erigir en una loma una miqueta més allà de la porta d'Electra —una de les sèt portes de Tebas—, de la que sobreviuen algunes ruïnes del IV[145]

L'edifici primitiu, de rajola i fusta, incendiat a finals del VIII, va ser substituït per un temple de pedra d'orde dòric. En ell es rendia cult a una estàtua d'Apolo de fusta de cedre, que ho representava en un cérvol en la seua mà dreta.[143]

Anfiareión

Del Anfiareión, que estava dedicat al endevine argivo Anfiarao, se sap per Estrabón que va ser destruït en el V Es trobava en Cnopia, prop de Tebas i de la desembocadura del Ismeno. Acàs pertanyguen a este temple les ruïnes descobertes en el carrer Tachy.[145] Es reconsruyó en Tanagra, segons un oràcul.[146][147]

Cabirión

El Cabirión, el santuari dels cabiros, es va localisar a finals del XIX a escassos quilómetros de Tebas i de Tespias. La presència d'inscripcions votives que els mencionaven en algunes figurillas d'animals de bronze que en freqüència apareixien a la venda en les tendes d'antiguetats d'Atenes, junt en la llectura d'un passage de la Descripció de Grècia, va fer que en l'hivern de 1887 un equip del Institut Arqueològic Alemà realisara una excavació exploratòria, els resultats de la qual varen aconsellar proseguir-la, primer baix la direcció de Paul Wolters, després de Wilhelm Dörpfeld i més vesprada de Gerda Bruns. Els treballs es varen prolongar fins a 1939, pero encara en 1956 va haver una nova campanya arqueològica.[145]

És provable que el cult es remonte a l'época geomètrica, pero les construccions més antigues descobertes no són anteriors al VI, es tracta de les ruïnes d'un temple en àbsit. En l'época clàssica es va erigir un atre, possiblement dòric com l'helenístico que més alvance ho va substituir, que en el costat oest tenia un gran cambra per a les ofrenes. Tot el recint estava amurallado, obra en la que s'aprecien dos traçats successius. La frontera del temple estava orientada a l'est, en l'altar de front, i tenia l'aspecte d'un escenari teatral, accentuat per la disposició d'unes grades per als espectadors del cult mistérico. Pero esta disposició en telesterion és tardana, d'época helenística i romana.[143]

Inscripcions micénicas

Vore també: Epigrafia grega

Entre els restants més valiosos trobats en l'interior del palau micénico figuren els documents escrits en llineal B gravats sobre tabllas d'argila. Ademés, en un corredor-almagasén varen aparéixer ánforas en les que posteriorment es varen reconéixer també signes en escritura llineal B.[145]

La majoria de les tabllas varen ser trobades en la acrópolis per Vassilis Aravantinos: en el carrer Pelopidou, entre 1993 i 1995, en el curs d'unes excavacions que inicialment havien segut proyectades per l'ajuntament de Tebas per a l'instalació d'un aigüeral, es varen descobrir 238 fragments de tabllas escrites en llineal B. A estes s'han associat atres dèu tabllas inèdites que es trobaven entre el material que va ser deixat en el museu de Tebas per Nikolaos Platón procedent de les seues excavacions de la «hoploteca» de 1964. Ademés es varen trobar tres nòduls, una tablla desenterrada en 1996 durant la neteja de l'habitació del palau coneguda com a «sala del tesor» i una atra tablla trobada en 1996 en una excavació a l'est de la acrópolis. Per la ceràmica relacionada en ells, estos documents s'han datat en el periodo Heládico Recent IIIB, entorn a l'any 1200 a. C. Per una atra part, una cronologia diferent tenen algunes tabllas trobades en 1970 per Theodoros Spyropoulos i les decenes de nòduls en ideogramas d'animals i inscripcions trobades en 1982 en una excavació dirigida per Christos Piteros i Vassilis Aravantinos. Estos pertanyen a una capa estratigráfica que s'ha datat entorn a 1280 a. C.[148][149]

El contingut de les inscripcions en llineal B trobades en Tebas inclou: assignació de gra, farina, llana o olives a diversos individus, professions, topònims, zoónimos i ofrenes a deus. Els nòduls contenen ideogramas d'animals i indiquen pagaments ya realisats i uns atres pendents. Sobre els noms d'algunes divinitats, algunes són majoritàriament acceptades com i-ra (Hera), i-ma-a2 (Hermes), po-tu-ni-ja (Potnia, la senyora) i a-re (Llaures), pero la presència d'atres mencions religioses ha segut matèria de discussió posat que alguns estudiosos han vist la presència de Deméter, Zeus i Coré en un context relacionat en els posteriors misteris eleusinos mentres uns atres neguen tal associació.[150][151][148][149]

Les excavacions en les afores de Tebas han revelat tombes de cista datades en l'época micénica que contenen armes, marfil i tabllas escrites en llineal B. El seu nom està atestat pels térmens que ho revelen en les tabllas trobades a nivellocal o en atres llocs (en grec micénico 𐀳𐀣𐀂 et-qa-i),[nota 5] transliterado com Tʰēgʷai̮s (Thēbaia, i. i. «dònes tebanas»).[153][154]

Museu arqueològic

Artícul principal → Museu Arqueològic de Tebas.
Kuros trobat en el Ptoión d'Acrefias, Museu Arqueològic de Tebas.

El museu arqueològic de Tebas alberga una colecció de troballes arqueològiques de Tebas i d'atres llocs de Beòcia, com Eutresis, Tanagra, Acrefias, Sifas, Tespias i Áulide, des del periodo paleolític fins al cap del periodo bizantí. Entre els materials del museu es troben els sarcòfecs de Tanagra, ceràmica de diverses époques, plaques de marfil decorades, sagells cilíndrics orientals, joyes, tabllas, nòduls i atres objectes en inscripcions de l'Edat del Bronze, i escultures de tots els periodos històrics entre les que destaquen els kuros del periodo arcaic i les esteles funeràries del periodo clàssic.[155]

Notes

  1. ↑ La forma és un plural femení com si fora la forma plural d'un singular originari (com ocorre en «Atenes»). El nom coincidix en la forma grega del nom de la ciutat egipcíaca de Tebas (Egipte), que és una adaptació al grec del nom egipcíac del temple de Karnak a les afores de la ciutat.
  2. ↑ El riu Lamos és ubicat per Pausanias (IX,31,7) en el mont Helicón.
  3. ↑ Els assentaments micénicos en el territori de Tebas són descrits per, entre uns atres, A. Schachter en 1963.
  4. ↑ Keramopoulos va publicar en 1907 el resultat de les seues excavacions baix el sugestiu títul de El palau de Cadmo.
  5. ↑ Inscripció en la tablla TH Ft 140.[152]

Referències

  1. ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 Solé, Bachs y Castelreanas, 1988, p. 204.
  2. ↑ archive. org/web/20151016063627/http://www. statistics. gr/portal/page/portal/ESYE/BUCKET/General/resident_population_census2011. xls Detall del cens de 2011 (en grec)
  3. ↑ Homero, Ilíada V,804.
  4. ↑ 4,0 4,1 Hansen (2004), p. 454.
  5. ↑ Francisco Aura Jorro, La geografia dels estats micénicos. Metodologia i resultats, en Llibre jubilar en homenage al professor Antonio Gil Olcina, p. 679, nota 19, Universitat d'Alacant (2016), ISBN 978-84-16724-09-3.
  6. ↑ Homero, Ilíada IV,378; IG VII 2470
  7. ↑ Heródoto, Història I.92.1
  8. ↑ Demóstenes XIX.325
  9. ↑ Jenofonte, Helèniques V, 2,25.
  10. ↑ 10,0 10,1 Homero, Ilíada II.505
  11. ↑ Heródoto, op. cit. V.79.2
  12. ↑ Apolodoro: Biblioteca mitològica III 5, 6
  13. ↑ Estéfano de Bizancio: Ètnica, s. v. Thēbē (Θήβη).
  14. ↑ Marco Terencio Varrón, Rerum rusticarum III,1,6.
  15. ↑ Estrabón, Geografia IX,2,3; Apolodoro, Biblioteca mitològica III,4,1.
  16. ↑ Marco Terencio Varrón, Rerum rusticarum III,1,2-3.
  17. ↑ Ovidio, Les metamorfosis III,26-130; Píndaro, Píticas IX,82; Pausanias VIII,11,8.
  18. ↑ Apolodoro, Biblioteca mitològica III,4,2.
  19. ↑ Eurípides, Les bacantes.
  20. ↑ Pausanias, Descripció de Grècia IX.5.3.
  21. ↑ Pausanias, op. cit. IX.5.7.
  22. ↑ Apolodoro, Biblioteca mitològica III,5,7.
  23. ↑ Aixina en Apolodoro, Biblioteca mitològica III,5,9. En canvi, segons la Odissea XI,273, Edipo va seguir regnant en Tebas.
  24. ↑ Pausanias, op. cit. IX.5.12-13.
  25. ↑ 25,0 25,1 Higino, Faules 67 i 70.
  26. ↑ Andrew Robert Burn, Storia dell'antica Grècia; traduzione vaig donar Filippo Gentili. Milà: A. Mondadori, 1991, Oscar saggi n. 458, ISBN 978-88-04-41149-X, pp. 51-54
  27. ↑ Higino, Faules 71; Pausanias, op. cit, IX,19,2; Apolodoro, Biblioteca mitològica III,7,2; Diodoro Sículo IV,66.
  28. ↑ Pausanias, op. cit, IX,5,13-14; Apolodoro, Biblioteca mitològica III,7,3; Diodoro Sículo IV,66.
  29. ↑ Bernabé, 1979, p. 58.
  30. ↑ 30,0 30,1 30,2 30,3 thiva. gr/portalthiva/uploadfiles/arxaia%20thiva(1). doc Pàgina del municipi de Tebas: Antiga Tebas (en grec) pp.2-4.
  31. ↑ Ruipérez, Martín S. (2006): El mit d'Edipo. Llingüística, psicoanálisis i folore, pp.48-51, Madrit: Aliança, ISBN 84-206-6016-7.
  32. ↑ Homero, Ilíada XIX, 98-99.
  33. ↑ Diodoro Sículo, Biblioteca històrica, IV.10.2-5; IV.18.7.
  34. ↑ Pausanias, Descripció de Grècia IX,5,14.
  35. ↑ Pausanias, Descripció de Grècia IX,5,15.
  36. ↑ Homero, Ilíada II,494.
  37. ↑ Tucídides, Història de la Guerra del Peloponeso' I,12,3.
  38. ↑ Pausanias, op. cit. IX,5.
  39. ↑ Homero, Ilíada IV,405; Hesíodo, Treballs i Dies 163.
  40. ↑ Eurípides, Les fenicias 1104.
  41. ↑ Esquilo, Els sèt contra Tebas 461.
  42. ↑ Pausanias, Descripció de Grècia IX,25,1.
  43. ↑ Eurípides, Les fenicias 1110.
  44. ↑ Esquilo, Els sèt contra Tebas 396.
  45. ↑ Pausanias, Descripció de Grècia IX,16,6.
  46. ↑ Eurípides, Les fenicias 1113.
  47. ↑ Esquilo, Els sèt contra Tebas 487.
  48. ↑ 48,0 48,1 48,2 48,3 Pausanias, Descripció de Grècia IX,8,5.
  49. ↑ Eurípides, Les fenicias 1119.
  50. ↑ Esquilo, Els sèt contra Tebas 570.
  51. ↑ Eurípides, Les fenicias 1124-1125.
  52. ↑ Esquilo, Els sèt contra Tebas 528.
  53. ↑ Eurípides, Les fenicias 1130, 1570-1571.
  54. ↑ Esquilo, Els sèt contra Tebas 423-424.
  55. ↑ Pausanias, Descripció de Grècia IX,8,4,7.
  56. ↑ Eurípides, Les fenicias 1134.
  57. ↑ Esquilo, Els sèt contra Tebas 632, 714.
  58. ↑ Pausanias, Descripció de Grècia IX 8, 4-7
  59. ↑ Francisco Aura Jorro, La geografia dels estats micénicos. Metodologia i resultats, p.691.
  60. ↑ Luis García Iglésies, Els orígens del poble grec, pp. 169-170, Madrit: Síntesis, 2000, ISBN 84-7738-520-3.
  61. ↑ Martín S. Ruipérez i José Luis Cabellam, Els grecs micénicos, pp.127-128, Madrit: Història 16 (1990), ISBN 84-7679-175-5.
  62. ↑ Hesíodo, L'escut d'Heracles 105, Teognis I.1209, Píndaro, Píticas XII,26, Baquílides IX,54; Heródoto, op. cit. IX,86,1; Demóstenes XVII,216.
  63. ↑ Heródoto IX,13,3; Tucídides, Història de la Guerra del Peloponeso III,62,3-4; Jenofonte, Helèniques III,5,8; Aristóteles, Retòrica 1398b18-1398b20.
  64. ↑ Jenofonte, Helèniques V,4-49.
  65. ↑ Menandro, Samias 325
  66. ↑ Demóstenes XVII
  67. ↑ Aristóteles, Política 1274a8-1274b10
  68. ↑ Bearzot, Cinzia (2004). Federalisme i autonomia nelle Elleniche vaig donar Senofonte (en italià), Milà: Vita i Pensiero. ISBN 978-88-343-1113-2.
  69. ↑ thiva. gr/portalthiva/uploadfiles/arxaia%20thiva(1). doc Pàgina del municipi de Tebas: Antiga Tebas (en grec), pp.5-6.
  70. ↑ Tucídides, Història de la Guerra del Peloponeso, II,73,3.
  71. ↑ Heródoto, Història VII.201.
  72. ↑ Heródoto VII.202.
  73. ↑ Heródoto VII.233.
  74. ↑ Diodoro Sículo XI.4-5.
  75. ↑ Diodoro Sículo XI.29.
  76. ↑ Heródoto IX 86.1-2
  77. ↑ Tucídides III,52,68.
  78. ↑ M. A. Levi, "XIV, Li istituzioni della polis" en Peter Levi et al., La Grècia i il mondo ellenistico, op. cit., pp. 306-357
  79. ↑ Jenofonte, Helèniques II,3.
  80. ↑ Jenofonte, Helèniques III,4,1-4.
  81. ↑ Jenofonte, Helèniques III,5,1-5.
  82. ↑ Jenofonte, Helèniques III,5,6-24.
  83. ↑ Jenofonte, Helèniques III,5,25.
  84. ↑ Jenofonte, Helèniques IV,1-2.
  85. ↑ Jenofonte, Helèniques IV,3,10-14.
  86. ↑ Jenofonte, Helèniques IV,3,15-19.
  87. ↑ Jenofonte, Helèniques IV,4,1-14.
  88. ↑ Jenofonte, Helèniques IV,4,17-18.
  89. ↑ Jenofonte, Helèniques V,1.
  90. ↑ Jenofonte, Helèniques V,8,15.
  91. ↑ Jenofonte, Helèniques V,2,11.
  92. ↑ Jenofonte, Helèniques V,2,25-36.
  93. ↑ Plutarco, Pelópidas 11-12.
  94. ↑ 94,0 94,1 94,2 Diodoro Sículo, Biblioteca històrica XV, 25.
  95. ↑ Jenofonte Helèniques V, 4,2-12.
  96. ↑ Plutarco, Pelópidas 16-18.
  97. ↑ Diodoro Sículo, op. cit., XV, 46,5-6; Jenofonte, Helèniques VI, 3,1.
  98. ↑ Jenofonte, Helèniques VI,3,18-20.
  99. ↑ Jenofonte, Helèniques VI,4,1-4.
  100. ↑ (1996).«Oxford Classical Dictionary».Oxford University Press.Oxford:
  101. ↑ Volum 10 L-MEMN del Grand Dictionnaire universel du XIXe siècle de Pierre Larousse
  102. ↑ 102,0 102,1 Jenofonte, Helèniques VII, 18.
  103. ↑ Diodoro Sículo, Biblioteca històrica XV, 66, 1.
  104. ↑ Diodoro Sículo, op. cit. XV, 72,4.
  105. ↑ Diododoro Sículo, op. cit. XV, 69, 1; Jenofonte, Helèniques VII, 1, 18.
  106. ↑ Diodoro Sículo, op. cit. XV, 69, 1.
  107. ↑ Diodoro Sículo, op. cit. XV, 71, 2.
  108. ↑ Jenofonte, Helèniques VII, 20-27.
  109. ↑ Jenofonte, Helèniques VII, 28-32.
  110. ↑ Diodoro Sículo, op. cit. XV, 75,2.
  111. ↑ Diodoro Sículo, op. cit. XV, 77,5.
  112. ↑ Diodoro Sículo, op. cit. XV, 79,1.
  113. ↑ Diodoro Sículo, op. cit., XV, 79,3-6.
  114. ↑ Jenofonte, Helèniques VII, 5-27.
  115. ↑ Diodoro Sículo, op. cit., XVI, 2,2; Esquines, Contra Ctesifonte 85.
  116. ↑ Diodoro Sículo, XVI, 23-31,5.
  117. ↑ Diodoro Sículo, op. cit., XVI,38,4.
  118. ↑ Diodoro Sículo, op. cit., XVI, 84,2.
  119. ↑ Diodoro Sículo, op. ciy., XVI,84,5-85,1.
  120. ↑ Diodoro Sículo, op. cit., XVI,85,2-86.
  121. ↑ Diodoro Sículo, op. cit., XVII,8.
  122. ↑ Diodoro Sículo, op. cit. XVII,14,1.
  123. ↑ Flavio Arriano Anábasis d'Alejandro Magne, I,9,10.
  124. ↑ Pausanias IX.3.6.
  125. ↑ Plutarco, Demetrio 37,3-6.
  126. ↑ Tito Livio, Ab Urbs condita libri XLII, 44,1-7.
  127. ↑ Tito Livio, Períocas 33,4.
  128. ↑ Plutarco, Sila 12 i 19.
  129. ↑ Estrabón IX,2,5.
  130. ↑ Pausanias IX,7,6.
  131. ↑ Pausanias IX,8,4-IX,17,7.
  132. ↑ 132,0 132,1 «archive. org/web/20171023042803/http://www. thiva. gr/portal/page/portal/dimosThivas/history/vyz. periodos Pàgina del municipi de Tebas. Història: periodo bizantí (en grec)». Archivat des d'el thiva. gr/portal/page/portal/dimosThivas/history/vyz. periodos original, el 23 d'octubre de 2017. Consultat el 7 de maig de 2016.
  133. ↑ François-René de Chateaubriand, Itinerari de París a Jerusalem i de Jerusalem a París, introducció, p. XC, Valéncia: Cabrerizo(1843)
  134. ↑ Ángel Raimundo Boya Balet, Els almogávares en Grècia, p.149, Madrit: Liber Factory (2014), ISBN 978-84-9949-629-0.
  135. ↑ gipuzkoakultura. net/c81f12/ Antonio Rubio Lluch, conquista de Tebas per Juan d'Urtubia: (episodi d'Història dels Navarresos en Grècia), Imprenta de la Diputació de Guipúscoa, Sant Sebastià (1923).
  136. ↑ org. tr/istefe Artícul Istefe en TDV İslâm Ansiklopedisi (en turc)
  137. ↑ 137,0 137,1 «archive. org/web/20171023102001/http://www. thiva. gr/portal/page/portal/dimosThivas/history/toyrkokratia Pàgina del municipi de Tebas. Història: domini otomà i temps moderns (en grec)». Archivat des d'el thiva. gr/portal/page/portal/dimosThivas/history/toyrkokratia original, el 23 d'octubre de 2017. Consultat el 6 de maig de 2016.
  138. ↑ 138,0 138,1 138,2 Solé, Bachs y Castelreanas, 1988, pp. 151-152.
  139. ↑ «culture. gr/h/3/eh351. jsp? obj_id=2459 History of Thebes» (en anglés i grec). Consultat el 7 d'octubre de 2014.
  140. ↑ 140,0 140,1 Solé, Bachs y Castelreanas, 1988, p. 151.
  141. ↑ Luis García Iglésies, Els orígens del poble grec, p. 80.
  142. ↑ (2004).Hesperia.73
    217–246.Consultat el 7 d'octubre de 2014.
  143. ↑ 143,0 143,1 143,2 Solé y Bachs, Castelreanas, p. 206.
  144. ↑ Heródoto V.59.
  145. ↑ 145,0 145,1 145,2 145,3 145,4 Solé, Bachs y Castelreanas, 1988, p. 206.
  146. ↑ Estrabón IX,2,14.
  147. ↑ Estrabón, Geografia llibres VIII-X, p.261-262, nota 192 de Juan José Torres Esbarranch, Madrit: Gredos (2001), ISBN 84-249-2298-0.
  148. ↑ 148,0 148,1 (1997).«Els archives de Thèbes et li monde mycénien».Comptes rendus dones séances de l'Académie dones Inscriptions et Belles-Lettres.141, II
    889-906.
  149. ↑ 149,0 149,1 Eugenio R. Luján, Micenología, en Vint anys de filogia grega, 1984-2004, editorial CSIC (2008), pp.300-301, ISBN 978-84-00-08750-0.
  150. ↑ Alberto Bernabé i Eugenio R. Luján, Introducció al grec micénico pp.268,277, Saragossa, Universitat de Saragossa, 2006, ISBN 84-7733-855-8.
  151. ↑ Alberto Bernabé, raco. cat/index. php/Faventia/artícul/view/262939/350426 Possibles mencions religioses en les tabllas de Tebas en revista Faventia Supplementa 1. Actes del Simpòsium Internacional: 55 anys de Micenología (1952-2007), pp.183-206, any 2012.
  152. ↑ «archive. org/web/20160115050847/http://minoan. deaditerranean. com/linear-b-transliterations/thebes/ Thebes» (en anglés). Minoan Linear A & Mycenaean Linear B. Deaditerranean. Archivat des d'el deaditerranean. com/linear-b-transliterations/thebes/ original, el 15 de giner de 2016. Consultat el 7 d'octubre de 2014.
  153. ↑ «perseus. tufts. edu/hopper/text? doc=Perseus:text:1999.04.0057:entry=*qh=bai Θῆβαι , ῶν, αἱ, Thebes» (en anglés). Consultat el 7 d'octubre de 2014.
  154. ↑ «palaeolexicon. com/ShowWord. aspx? Id=16897 The Linear B word et-qa-ja» (en anglés). Palaeolexicon. Word study tool for ancient languages. Consultat el 7 d'octubre de 2014. «archive. org/web/20141011191830/https://www2. hf. uio. no/damos/Index/item/chosen_item_id/2035 KN 5864 Ap (103)» (en anglés). Archivat des d'el hf. uio. no/damos/Index/item/chosen_item_id/2035 original, el 11 d'octubre de 2014. Consultat el 7 d'octubre de 2014.«hf. uio. no/damos/Index/item/chosen_item_id/4577 PY 539 Ep + fr. + fr. + fr. (1)» (en anglés).«hf. uio. no/damos/Index/item/chosen_item_id/5503 TH 65 Wu (γ)» (en anglés). Consultat el 7 d'octubre de 2014.«hf. uio. no/damos/Index/item/chosen_item_id/5637 MY 508 X (desconegut)» (en anglés). Consultat el 7 d'octubre de 2014.
  155. ↑ culture. gr/h/4/gh41. jsp? obj_id=5621 Pàgina del Ministeri de Cultura de Grècia: Museu Arqueològic de Tebas (en grec)

Bibliografia

Enllaços externs

Commons

Referències


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Tebas_(Grècia)&oldid=1533783»