Epidauro
Epidauro (Error de Lua en Módulo:Unicode_data en la llínea 468: attempt to index field 'scripts' (a boolean value).; en latín: Epidaurus) era una chicoteta ciutat grega de l'Argólida, península al noreste del Peloponeso. És principalment coneguda per el seu santuari d'Asclepio, a uns 8 km a l'oest de la ciutat, i per el seu teatre, que acull representacions encara en els nostres dies. Des de 2011 és un dels municipis de l'unitat perifèrica de Argólida.
Va ser una ciutat-estat independent, incorporada al districte de Argólida per Roma. El seu territori, prou reduït, rebia el nom de Epidauria, i llimitava a l'oest en Argólida, al nort en Corinto, al sur en Trecén, i a l'est en el golf Sarónico. Estava situada en una chicoteta península que formava una planura en vinyes i montanyes. El port estava en la partix nort de la península, ben protegit. La ciutat original estava llimitada a part de la península, pero es va estendre al nort i al sur.
Estava sol a sis hores en barco d'Atenes; estava prop d'Egina i Argos (a esta última estava unida per una bona via), i tot això va contribuir a la seua importància.
La ciutat va ser governada per reis, pero més vesprada l'oligarquia va substituir a la monarquia. Més vesprada va ser governada per tirans.
L'actual municipi de Epidauro es va formar en 2011 per mig de la fusió dels antics municipis de Epidauro i Asklipieío, que varen passar a ser unitats municipals. La seua capital és la vila de Lygourió, en l'unitat perifèrica de Asklipieío.[1] El municipi té un àrea de 340,4 km²[2] i 8115 habitants en el cens de 2011.[3]
Orige mític
[editar | editar còdic]Estrabón diu que el seu antic nom va ser Epitauros. Segons Aristóteles, Epidauro estava ocupada per carios[4] fins a la tornada dels Heráclidas, moment en el que va ser colonisada per jonios, procedents de la Tetrápolis ática.[5][6] En general es creu que va ser colonisada per jonios que varen ser expulsats pels dorios. Pausanias diu que en temps de l'invasió dels dorios estava governada per Pitireo, descendent d'Ion, i fill de Juto, que va entregar el país a Deifontes i els argivos, i es va retirar a Atenes en la seua gent.[7]
Deifontes és presentat com a gendre de Témeno (casat en la seua filla Hirneto), al que va correspondre Argos en el repartiment de les conquistes dorias; les desgràcies de Deifontes varen ser objecte de les històries dels poetes tràgics.
Història
[editar | editar còdic]És citada en el Catàlec de les naus com «Epidauro de les bones vinyes».[8] En els sigles VII a. C. i VI a. C., pertanyia a l'anfictionía cridada «dels Minias», l'emplaçament dels quals estava situat en l'illa de Calauria.[9] A finals de el VI, estava governada pel tirà Procles, que va donar a la seua filla Melisa en matrimoni a Periandro, tirà de Corinto.[10] Periandro va atacar Epidauro i va fer presoner a Procles conquistant la ciutat. Despuix de la tirania va tornar l'oligarquia.
En época històrica, oligarcas dòrics continuaven sent els dirigents de la ciutat, que era una de les principals ciutats comercials del Peloponeso, i va colonisar Egina que per molt temps va ser una dependència. També va colonisar Cos, Calimnos i Nísiros, pero quan el comerç va créixer, Egina va aumentar la seua importància i va suplantar a la metròpolis en el VI
Epidauro sempre va apostar pel règim oligàrquic, lo que la va fer, per una part, guanyar-se les simpaties d'Esparta fins a la formació de la Lliga Aquea, i per una atra, guanyar-se l'enemistat d'Argos, la capital de la Argólida, una volta que en esta es va instaurar la democràcia.
La ciutat de Epidauro estava governada per artinos (artynae) que presidien un consell de 180 membres; els habitants originals no dorios eren els konípodes que treballaven la terra per als seus amos dorios, pero no eren esclaus.
En les guerres mèdiques, la ciutat va enviar huit naus a la batalla de Artemisio, 800 hòmens a Platea i 10 barcos a Salamina. En acabar la guerra, Salamina es va aliar en Esparta i va entrar en la Lliga del Peloponeso, contra Atenes i la Lliga de Delos. Va prendre part en el «assunt de Corcira» i va proporcionar trirremes a Corinto. Epidauro va constituir un punt neuràlgic de l'enfrontament entre Atenes i Esparta.
En el 419 a. C., durant la guerra del Peloponeso, els argivos varen intentar conquistar la ciutat, pero varen ser rebujats.
En 243 a. C., Epidauro va reunir a la Lliga Aquea. En l'estiu del 225 a. C., va ser presa per Cleómenes III, rei de Esparta.[11] Més vesprada, tota la Lliga s'aliaria en Roma en la que firmaria un tractat de pau en 198 a. C.
Escipión Emiliano la va visitar en 168-167 a. C., en la mateixa época que uns atres grans llocs de l'helenisme, com Atenes, Delfos i Olimpia.[12] En 87 a. C., és arrasada per Sila, que va saquejar el tesor del temple.
El santuari va ser destruït pels godos de Alarico en el 395 d. C.
L'última menció de Epidauro es remonta a el VI, en el Synekdemos d'Hierocles, una obra que descriu les divisions administratives del Imperi bizantí.
L'antiga ciutat de Epidauro estava en la península de Aktí (hui cridada Nisí) a uns 9 km del santuari. El seu nom prové de la locució grega epi tis orejos (“sobre l'oraget”).
Llocs de cult
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Asclepeion de Epidauro.
En territori de Epidauro, el mont Cirtonio va ser un lloc a on es rendia cult a una divinitat sanadora des de el XVI En este mateix lloc va ser erigit un santuari d'Apolo Maleatas entorn a l'any 800 a. C. i va ser a mitan de el VI quan es va establir el cult a Asclepio, que va tindre que desenrollar-se en la vall que hi ha al peu del mont per la gran afluència de peregrins que cap a que l'espai situat en el cim del mont fora insuficient.[13]
Des de l'época clàssica, Epidauro va gojar d'un gran renom gràcies a eixe santuari consagrat a Asclepio, a on es practicava la medicina per l'interpretació dels somis. Comprenia varis edificis públics, entre els quals hi havia un gran temple construït en el IV, el tholos, el teatre i alguns menuts temples. En honor de Asclepio s'organisaven les Asklepieia, un festival de música i jocs deportius pentéterico que comprenia carreres de cavalls i, a partir de el IV, concursos de poesia. El cult de Asclepio va tindre el seu apogeu en l'época helenística.
En la seua obra Descripció de Grècia, Pausanias dona una llista dels seus edificis principals que hi havia en el seu temps: el temple d'Atenea Cisea en l'acrópolis, el temple de Dioniso, el d'Artemisa, el d'Afrodita, i per supost el de Asclepio, en les afores; i el d'Hera en el port,[14] provablement en l'actual Veta Nicolau.
Arqueologia
[editar | editar còdic]Les ruïnes de Epidauro varen ser excavades a partir de el XIX. Han permés traure les ruïnes del santuari de Asclepio, d'un temple d'Artemisa, del Timele (un tholos de el IV), d'un temple d'Afrodita i sobretot del teatre.[15]
Diu Pausanias que en el recint del tholos hi havia unes esteles en els noms dels que havien segut curats per Asclepio, i que estaven escrits en llengua doria.[16] En les excavacions s'han trobat moltes inscripcions en dialecte argivo, que pertany al grup dorio, propi de Epidauro, que ho confirmen.[17]
En la ciutat hi havia també gimnasi, palestra, estadi, pòrtics i termes.
El teatre de Epidauro figura entre els millors preservats de Grècia. Va ser construït aprofitant l'alvertent d'una montanya, en un diàmetro de 112 metros i 32 files d'assents en la part baixa, 20 en la part central i 24 en la superior, en capacitat per a 12.000 espectadors i el prosceni. En l'antiguetat era ya célebre per l'harmonia de les seues proporcions. Va ser concebut per l'arquitecte i escultor Policleto el Jove a mitat de el IV, igualment responsable de la tholos, reseñable per les seues columnes corintias adornades en bells capitelés. Les muralles estan mijanament ben conservades en part.
També s'han trobat alguns restants del periodo micénico que inclouen tombes de cambra, un santuari que va precedir al posterior temple d'Apolo Maleatas, i un chicotet assentament junt a est. Els restants de quatre ponts micénicos en el camí entre Tirinto i Epidauro indiquen que per allí discorria una destacada via de comunicació en eixe periodo.[18]
Les ruïnes de l'antiga Epidauro varen ser nomenades com Patrimoni de la Humanitat per l'Unesco en l'any 1988.[19] La seua ubicació es troba al suroest d'actual poble de Palea Epidavros.
Vore també
[editar | editar còdic]
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Kallikratis law [1] archivat en Wayback Machine. Greece Ministry of Interior Plantilla:El icon
- ↑ «Population & housing census 2001 (incl. area and average elevation)» (en el). National Statistical Service of Greece. Archivat des d'el original, el 21 de setembre de 2015.
- ↑ «Απογραφή Πληθυσμού - Κατοικιών 2011. ΜΟΝΙΜΟΣ Πληθυσμός» (en grec). Hellenic Statistical Authority.
- ↑ Aristóteles, fr. 491
- ↑ Estrabón VIII,6,15.
- ↑ La Tetrápolis ática estava formada pels donem de Marató, Énoe, Probalinto i Tricorinto
- ↑ Pausanias, Descripció de Grècia II,26,1-2
- ↑ Homero, Ilíada,ii,561
- ↑ Estrabón, Geografia,viii,6,15.
- ↑ Heródoto, Història,iii,50; v,92
- ↑ Polibio,ii,3,52.
- ↑ Ibid. XXX, A, II, 10, 4).
- ↑ Pàgina del Ministeri de Cultura de Grècia: El Asclepeion de Epidauro (en grec)
- ↑ Pausanias: Descripció de Grècia, II, 29, 1.
- ↑ Pàgina del Ministeri de cultura de Grècia: monuments de Epidauro (en grec)
- ↑ Pausanias,ii,27,3
- ↑ IG,IV2 121-124 i 125-126
- ↑ Richard Hope Simpson, Mycenaean Greece and Homeric Tradition: The Catalogue of the Ships in the Iliad (en anglés)
- ↑ «Sanctuary of Asklepios at Epidaurus». UNESCO Culture Sector. Consultat el 6 de març de 2015.
Bibliografia
[editar | editar còdic]- J.M. Caselles, C. Fornis, "Epidauro i el cult a Asclepio", Revista d'Arqueologia 173, setembre de 1995, 28-39.
- A. von Gerkan, W. Müller-Wiener, Dones Theater von Epidaurus, Stuttgart, 1961.
- R. Stillwell, W.L. MacDonald, M.H. McAllister (edd.), "The Princeton Encyclopedia of Classical Sites", Princeton University Press, 1976.
- R.A. Tomlinson, Epidauros, London, 1983.
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Epidauro» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.
- Pàgines en erros en seqüencies d'órdens
- Pàgines en enllaços a archius trencats
- Wikipedia:Artículos con texto en otros idiomas
- Ciutats de l'antiga Argólide
- Jaciments arqueològics de la perifèria de Peloponeso
- Localitats en bens declarats Patrimoni de la Humanitat en Grècia
- Llocs de la Ilíada
- Localitats del cult de Dioniso
- Localitats del cult de Artemisa
- Localitats del cult de Afrodita
- Localitats del cult de Hera
- Municipis de la perifèria de Peloponeso
- Llocs del cult de Asclepio
- Localitats del cult d'Apolo
- Ports de l'Antiga Grècia
- Patrimoni de l'Humanitat