Afrodita

Afrodita

Afrodita sorgix de la bromera de la mar, coronada en exuberantes trenes
(El naiximent de Venus, William-Adolphe Bouguereau, 1879).

En la mitologia grega, Afrodita (en grec antic: Ἀφροδίτη) és la deesa del amor en totes les seues facetes. Per als poetes i artistes és la més bella de totes les deeses pero en la religió grega és, fonamentalment, la inspiradora del desig (libido). Per als estudiosos Afrodita és una deesa associada en la sexualitat, atracció, desig, bellea femenina, coit, reproducció i poder eròtic. És la força divina que produïx l'unió social per mig de l'us del eros (desig). Formava part dels dotze deus olímpics i el seu equivalent romà és Venus.

Hesíodo afirma que era una deesa antiga: Afrodita havia naixcut de la desbroma de la mar formada a partir dels genitals cercenados del vell deu Urà. Era una criatura tan bella que, per onsevullga que ella chafava, l'herba i les flors brotaven de la terra. Homero, en canvi, diu que va nàixer de l'unió entre Zeus i Dione. També narra que la seua possessió principal és un ceñidor brodat (κεστός ἱμάς), un amulet que dotava al seu portador d'un poder de seducció irresistible. Del seu nom es desprenen accepcions, com les paraules «afrodisíac» o «hermafrodita».

En les arts és representada com una dòna bella i casi sempre nueta, a sovint en companyia del seu fill Eros. Els seus emblemes inclouen la coloma, el mirto, la poma, la venera i la rosa. El seu principal epítet, Cipris (Κύπρις, «de Chipre»), nos parla del seu cult principal, que es trobava en Pafos. La seua festivitat més reconeguda són les Afrodisias. El corteig d'Afrodita consistia en les forces eròtiques, puix en les arts és seguida per una comitiva alada d'Erotes («Amors»).

En la Teogonía se nos descriuen les principals atribucions d'Afrodita com a deesa eròtica:

«I estes atribucions posseïx [Afrodita] des del començ i ha rebut com a lot entre els hòmens i deus immortals: les intimitats en donzelles, els somriures, els enganys, el dolç plaure, l'amor i la dolçor».

I en els himnes homéricos és presentada com una deesa que el seu poder és universal: gràcies a Afrodita tota espècie vivent és concebuda.

«Conta'm, musa, les accions de la molt áurea Afrodita, de Cipris que desperta en els deus el dolç desig i domeña les estirps de les gents mortals, a les aus que revolotean en el cel i a les criatures totes, tant a les moltes que la terra ferma nutrix, com a quantes nutrix el ponto. A tots afecten les accions de Citerea («de Citera»), la ben coronada».

Etimologia i sincretismes

Etimologia

El nom Ἀφροδίτη era relacionat per etimologia popular en ἀφρός aphrós, ‘bromera’, interpretant-se com ‘sorgida de la bromera’ i personificándola en un mit etiològic que ya era conegut per a Hesíodo. Té reflexos en el mesapio i el etrusc (d'ahí «abril»), que provablement varen ser presos prestats del grec. Encara que Heródoto estava al tant dels orígens fenicis d'Afrodita, els intents llingüístics per derivar el nom «Afrodita» del semític Aštoret, per mig de transmissió hitita sense documentar, seguixen sense ser concloents. Una sugerència d'Hammarström, rebujada per Hjalmar Frisk, relaciona el nom en «πρύτανις», un préstam grec d'un cognado de l'etrusc (i)pruni, ‘senyor’ o similar. Mallory i Adams oferixen una etimologia del indoeuropeu abhor, ‘molt’ + dhei, ‘lluir’. Si procede del semític, un ètim plausible seria el del barīrĩel teu assiri, un dimoni femení trobat en texts babilònics mijos i tardans. El nom pot significar «la que [ve] en anochecer», una manifestació del planeta Venus com a estrela vespertina, un atribut ben conegut de la deesa mesopotámica Inanna/Ishtar. Per estes discrepàncies i a la falta d'un ètim definitiu, el consens llingüístic contemporàneu tendix a considerar que el nom no posseïx una raïl indoeuropea clara, tractant-se més provablement d'un préstam integrat des del substrat llingüístic prehelénico o egeo.

Interpretatio graeca

Les fonts gregues mostren que Afrodita va ser identificada en numeroses deeses d'Oriente Pròxim i del Mediterràneu. L'associació més important va ser en Astarté, deesa siri-fenicia de l'amor, la fertilitat i el cel, el cult del qual, segons Heródoto i Pausanias, hauria influït en els cults d'Afrodita en Chipre i Citera. També va ser equiparada en la Milita babilònica, la Alat àrap, la Mitra persa, la Hathor egipcíaca i la Argímpasa escita. Estes identificacions reflectixen un procés de sincretisme religiós pel que grecs varen interpretar les divinitats estrangeres com a manifestacions locals d'Afrodita (interpretatio graeca). Finalment, en Roma, Afrodita va quedar plenament identificada en Venus, encara que esta va conservar característiques cultuals pròpies.

Cult

Afrodita acachada. Museu Britànic.

Deesa de l'Alce

El principal centre d'adoració a Afrodita va permanéixer en Pafos, al suroest de la costa de Chipre, a on la deesa del desig havia segut adorada des de molt temps arrere com Ishtar i Astarté. Es diu que va desembarcar tentativamente primer en Citera, un lloc de parada per al comerç i la cultura entre Creta i el Peloponeso. Aixina potser tingam pistes del camí del cult original a Afrodita des del Alce fins al continent grec. Segons Pausanias, els primers que varen establir el seu cult varen ser els assiris i despuix d'ells pafosianos de Chipre i els fenicios que vivien en Ascalón (Palestina), els qui varen ensenyar el seu cult als habitants de Citera.

En Beòcia, Chipre i Citera

El epítet Afrodita Acidalia va ser ocasionalment afegit al seu nom, per la font que usava per a banyar-se, situada en Beòcia. També era cridada Cipris o Cipria (Kypris) i Citerea (Cytherea) pels seus presunts llocs de naiximent en Chipre i Citera, respectivament. L'illa de Citera era un important centre del seu cult. Apareix associada a la “terra occidental” (Hesperia) en tradicions poètiques i mitográficas tardanes, especialment en contexts romans. Era freqüentment acompanyada per les Cárites, deeses de les festivitats, i per Peito («Persuasió»).

Les Afrodisias

Afrodita tenia els seus propis festivals, les Afrodisias, que se celebraven per tota Grècia, pero particularment en Atenes i en Corinto. En el temple d'Afrodita ubicat en el cim del Acrocorinto (abans de la destrucció romana de la ciutat en 146 a. C.) les relacions sexuals en les seues sacerdot eren considerades un método d'adoració a la deesa. Este temple no va ser reconstruït quan la ciutat es va refundar baix domini romà en 44 a. C., pero és provable que els rituals de fertilitat perduraren en la ciutat, prop de l'àgora.

Prostitució ritual

Un aspecte universal del cult d'Afrodita i les seues predecessores que molts mitógrafos dels sigles XIX i XX han omés és la pràctica de la prostitució religiosa en els seus santuaris i temples. L'eufemisme grec per a estes prostitutes és hieródula, ‘siervo sagrada’. Esta costum va ser una pràctica inherent als rituals dedicats a les antecessores d'Orient Mig d'Afrodita, la sumerio Inanna i la acadia Ishtar, que les seues meretrices dels temples eren ‘dònes d'Ishtar’, ishtarium. Esta pràctica ha segut documentada en Babilonia, Síria i Palestina, en ciutats fenicias i en la colónia tiria de Cartago, i per a la Afrodita helènica en Chipre, el centre del seu cult, Citera, Corinto i Sicília. Afrodita és en tots els llocs la patrona de les heteras i cortesanas. En Jonia, en la costa d'Àsia Menor, les hieródulas servien en el temple d'Artemisa.

Periodo romà tardà

Durant el periodo romà (a partir del II d. C.), el cult d'Afrodita es va estendre sobretot en Orient (Síria i Egipte), apareixent allí com una forma helenizada d'Isis, Hathor o Astarté. En les llistes que apareixen en els contractes matrimonials, a partir del I, es registren a voltes estatuillas de bronze o, més rarament d'argent, que no s'incloïen en la dot i permaneixien en propietat de la dòna despuix del matrimoni. En el lararium de les cases es troben a voltes imàgens de la deesa seguint els models grecs, pero produïdes per tallers locals i als que es poden afegir atres atributs, com és propi del sincretisme helenístico.

Cult en l'actualitat

Afrodita és una de les deïtats adorades en l'actual cult dodecateísta. Les ofrenes comunes que se li oferixen a la deesa són granades, pomes i llimes. Un dels rituals moderns més senzills i que formen part d'una tradició popular, consistix en nadar entorn a la Roca d'Afrodita en Chipre entre Limasol i Pafos, lloc a on Afrodita va nàixer. Este rituali asseguraria a la persona que ho realisa una eterna bellea o a lo manco ser afortunat en l'amor.

Estudis sobre la naturalea d'Afrodita

Afrodita ha segut interpretada per l'historiografia moderna com una divinitat complexa que encarna el desig sexual, l'atracció i les forces socials i simbòliques del eros (amor i desig). per a Walter Burkert, Afrodita és fonamentalment la deesa de l'atracció sexual i la gratificació, la funció de la qual es relaciona en la reproducció i la continuïtat de la vida. Des d'una perspectiva més simbòlica, Karl Kerényi l'entén com la manifestació del poder universal del eros i la bellea, una força primordial que articula l'unió entre tots els sers vius.

Per la seua banda, Marcel Detienne subralla el caràcter ambivalent i socialment disruptiu de la deesa, destacant la seua capacitat per a induir seducció, engany i transgressió de les normes de l'orde cívic, de modo que el desig no solament unix, sino que també desestabilisa. En una llínea estructuralista, Jean-Pierre Vernant interpreta a Afrodita com una potència còsmica del desig situada fòra de l'àmbit polític i racional de la polis, vinculada a lo corporal, lo femení i lo “un atre”, necessària per a l'equilibri del sistema simbòlic grec. Jennifer Larson situa a Afrodita dins d'un conjunt d'àmbits cultuals que inclouen l'amor, la sexualitat, el matrimoni i la bellea femenina, entesos com a dimensions centrals de la seua acció religiosa en la pràctica grega.

Com a deesa antiga

Pintura mural de Pompeya en la representació d'Afrodita Anadiómena

Afrodita naixcuda de la mar

Artícul principal → Venus Anadiómena.

L'epítet Anadiómena (Ἀναδυομένη, Anadyoménē, que significa "la que ix de les aigües" o "la que emergix") és la representació visual exacta d'este poder generador arcaic. A Afrodita se li coneix com "la deesa naixcuda de les ones" o "naixcuda del semen de deu". Esta deesa, ‘sorgida de la bromera’, va nàixer de la mar, prop de Pafos (Chipre) en acabant de que Crono tallara els genitals a Urà en una hoz i els tirara despuix d'ell al mar. En el seu Teogonía, Hesíodo conta que els genitals «varen ser despuix duts pel piélago durant molt temps. Al seu entorn sorgia del membre immortal una blanca bromera i en mig d'ella va nàixer una donzella» ya adulta. Este mit de Venus (el nom romà d'Afrodita) naixcuda adulta, Venus Anadiómena (‘Venus eixint de la mar’), va ser una de les representacions icòniques d'Afrodita, famosa per l'admiradísima pintura d'Apeles, hui perduda, pero descrita per Plinio el Vell en el seu Naturalis Història.

Ascendència

Els diferents poetes li concedixen a Afrodita diferents filiació: a) de la sanc d'Urà; b) de Zeus i Dione; c) d'Urà i Hemera; d) d'Urà i Talasa; i) de Crono i Evónime; f) d'Éter i Oceà g) de Síria i Chipre.

Els poetes llatins diuen que Afrodita va nàixer de l'unió entre el Cel (Urà) i el Dia (Hémera). Epiménides nos diu que «Crono de ment retortillada va prendre en matrimoni a la jove Evónime; d'ell va nàixer la áurea Afrodita de bells cabells, i les Moiras immortals i les Erinias de variopintos dons». Nono diu que Talasa havia segut la mare d'Afrodita en Urà, aludint a l'episodi hesiódico: l'aigua de la mar quedaria aixina fertilizada.

La força primordial de la reproducció

Eurípides diu que Afrodita no és un ser romàntic, sino la força biològica que rig la reproducció del món. Lucrecio l'invoca baix l'estricta concepció grega presocrática, definint-la com l'instint cego de procreació que espenta a tots els animals a aparearse. Estrabón documenta que en el temple d'Afrodita en Corinto l'acte sexual era l'eix central de la llitúrgia.

Els mits, especialment els tardans, també donen conte d'esta faceta més primordial. Afrodita es queixava de que el seu poder no es reconeixia en cap dels tres regnes del món (cel, mar i inframón) i va témer inclús que Perséfone permaneixquera verge, com Artemisa o Atenea. Per a evitar-ho, va ordenar al seu fill Eros que disparara una de les seues fleches contra Hades, el rei de l'inframón, qui va quedar immediatament enamorat de Perséfone. També es diu que les Moiras havien destinat a Afrodita exclusivament al domini de l'amor físic. Quan Atenea la va descobrir teixint, la va acusar d'entrometerse en les seues competències. Mentres Afrodita teixia, varen deixar de succeir els naiximent en el món. Afrodita es va disculpar i, des de llavors, va abandonar les llabors artesanals per a dedicar-se únicament a les funcions que li corresponien com a deesa de l'amor.

Himne homérico a Afrodita

Afrodita Calipigia (Museu del Hermitage).

El Himne homérico a Afrodita té com a eix principal els amors entre la deesa i el mortal Anquises, aixina com el naiximent d'Eneas, encara que abans de desenrollar eixe episodi s'expon l'alcanç universal del poder d'Afrodita. La deesa naixcuda en Chipre representa la força del desig i l'atracció, que actuava sobre tots els sers vius sense excepció: deus, hòmens i animals quedaven somesos a la seua influència, que regulava els impulsos d'unió en el cosmos.

No obstant, este domini va presentar tres excepcions fonamentals: Atenea, que rebujava el matrimoni per a dedicar-se a la guerra; Artemisa, caçadora aliena als assunts eròtics; i Hestia, deesa va conservar la seua virginitat i va rebre de Zeus un lloc d'honor. A pesar d'estes excepcions, el poder d'Afrodita va seguir sent absolut en el restant del món diví i humà, fins al punt de que inclús Zeus, rei dels deus, havia sucumbit en ocasions als seus impulsos, unint-se a dònes mortals i engendrant descendència semidivina, lo que reforçava l'image de la deesa com una força còsmica.

Dins d'este marc de poder universal, va anar el propi Zeus qui va provocar que Afrodita experimentara el seu propi domini, inspirant-li un desig irresistible pel mortal Anquises, un príncip troyano que pasturava el seu ganado en el monte Anada i la bellea de la qual rivalizaba en la dels immortals. Afrodita es va enamorar d'ell a l'instant i, despuix d'adornar-se en el seu santuari de Chipre en ajuda de les Gràcies, va mamprendre el viage cap a Troya. En el seu recorregut, el poder del desig que emanava d'ella va ser tan intens que inclús els animals salvages del mont Anada varen quedar dominats i es aparearon entre sí baix la seua influència. Finalment va aplegar a la cabanya d'Anquises, a qui va trobar solament, entretingut en la música de la seua cítola mentres els demés pastors estaven absents.

Per a no revelar la seua identitat divina, Afrodita va adoptar la forma d'una jove mortal d'extraordinària bellea. Anquises, al vore-la, va quedar profundament impressionat i la va prendre per una deesa o una nimfa, dirigint-se a ella en respecte i oferint-li inclús sacrificis si li concedia prosperitat i descendència. La deesa, no obstant, va ocultar la seua verdadera naturalea i es va presentar com una princesa frigia raptada per Hermes, afirmant que els deus havien dispost la seua unió en Anquises. Mentres va mantindre esta apariència, va aumentar en ell el desig fins que abdós varen terminar units en ellit sense que l'héroe coneguera la verdadera identitat de la seua companyera.

En amanecer, Afrodita va recuperar la seua forma divina i es va manifestar en tota la seua majestad, revelant la veritat a Anquises, que va quedar aterrorizado davant l'idea d'haver yacer en una immortal i va témer les conseqüències de tal unió. La deesa ho va tranquilisar, assegurant-li que no sofriria cap dany i anunciant-li el naiximent d'un fill, Eneas, frut de la seua trobada. Per a reforçar el seu mensage, li va recordar eixemples d'unions entre deus i mortals, com el cas de Ganimedes, dut per Zeus a l'Olimp, o el de Titono, amat per la Eos, a qui se li va concedir l'immortalitat pero no la joventut eterna, quedant condenat a una vellea interminable. Finalment, Afrodita va explicar que el seu propi fill seria criat per nimfes en les montanyes fins a alcançar la joventut i que retornaria anys despuix per a ser reconegut pel seu pare. Abans de partir, va advertir a Anquises que devia ocultar l'orige diví del chiquet, puix revelar la veritat podria provocar l'ira de Zeus. Despuix d'estes paraules, la deesa es va elevar de nou a l'Olimp.

Triàngul amorós

L'obra Venus i Mart d'Antonio Canova, representa l'adulteri de la deesa de l'amor en el deu de la guerra, Mart

Es podria dir, en paraules modernes, que Afrodita, Hefesto i Llaures mantenien un triàngul amorós. En la tradició clàssica, molt recordada en l'art, Afrodita estava casada en Hefesto pero mantenia una infidelitat en Llaures. Este episodi té el seu orige en la Odissea. No obstant, en la Teogonía es diu que Afrodita li va donar tres fills a Llaures —Fobos, Deimos i Harmonía—, mentres que Hefesto estava desposado en Aglaya. En moltes atres fonts Afrodita no apareix vinculada a cap espós i eixercix el seu amor lliurement: és per això que es poguera interpretar el matrimoni entre Afrodita i Hefesto com ‘de conveniència’.

Les fonts tardanes diuen que Zeus, el pare d'Afrodita, li havia concedit la mà de la seua filla a Hefesto i est havia construït per a la seua esposa una magnífica mansió. Cap font grega afirma que tingueren descendència. De fet, en la tradició clàssica és recurrent el motiu de l'infidelitat d'Afrodita en Llaures, causant una humiliació visible a Hefesto. Al final Afrodita es va separar d'Hefesto. Alguns diuen que de l'infidelitat de Llaures i Afrodita va nàixer solament Harmonía i que Hefesto en un principi havia construït un bell collar per a Afrodita i esta ho va rebujar. Siga com anara, aixina va nàixer l'infame collar d'Harmonía. Este artefacte va causar la desgràcia per a la casa de Tebas: aixina es venjava Hefesto, segons una explicació etiològica tardana, d'Afrodita.

El famós mit de l'adulteri és narrat en la Odissea. Es diu que Afrodita i Llaures s'havien unit en secret en la casa d'Hefesto, qui més vesprada va exigir reparació per l'ofensa sofrida en el seu llit. Heli va descobrir l'adulteri al vore'ls junts i li'l va revelar a Hefesto. En enterar-se, Hefesto es va dirigir al seu forja meditant venjança. Va fabricar una ret de cadenes invisibles, ingeniosamente dispostes, que va fixar al voltant del seu llit de manera que ningú poguera percebre-les ni trencar-les. Una volta preparada la trampa, va fingir partir cap a Lemnos, la seua terra predilecta. Llaures, que vigilava en secret, va aprofitar l'ocasió i va acodir de colp i repent a la casa d'Afrodita. Quan Hefesto es va haver marchat, Llaures es va reunir en la deesa. No obstant, varen quedar atrapats en la ret invisible en el moment mateix en que yacer junts.

Hefesto va retornar llavors de forma inesperada, informat per Heli, el Sol, que ho hi havia vist tot. Ple d'ira, va entrar en la seua casa i va cridar a tots els deus per a que anaren testics de l'afronta, mostrant als amants immovilisats per les seues cadenes. Els deus varen acodir alloc i, en contemplar l'escena, varen esclatar en rialla al vore l'astúcia de l'artesà. Alguns comentaven l'ironia de que el més llent haguera atrapat al més veloç per mig de l'inteligència. Apolo va preguntar a Hermes si acceptaria yacer en tal situació junt a Afrodita, inclús estant atrapat. Hermes va respondre que estaria dispost a això, lo que va provocar la rialla dels deus. Poseidón va intervindre i va demanar a Hefesto que lliberara a Llaures, prometent que este pagaria la multa corresponent. Hefesto va acceptar finalment la garantia de Poseidón i va lliberar als dos deus. Finalment Llaures es va marchar a Tracia i Afrodita a Chipre.

Atres autors afigen senyes més novelístiques. Uns diuen que Alectrión vigilava a Llaures i Afrodita durant les seues trobades íntimes per a avisar si aplegava Heli, pero es va quedar dormit i varen ser descoberts. Hefesto va atrapar als amants, i Llaures, enfurit, va convertir a Alectrión en gall, condenat a anunciar l'amanecer des de llavors. Uns atres referixen que Llaures es va gitar una volta Eos i Afrodita, celosa, la va condenar a enamorar-se a perpetuidad de diferents consortes. I uns atres més aleguen que per a venjar-se de la humiliació, Afrodita va sometre en la seua poder a les cinc filles del Heli —Pasífae, Medea, Fedra, Circe i Dirce—, i des de llavors les chicones varen ser inspirades per un amor abominable.

Amors adónicos

El mit d'Adonis, Afrodita presenta a la deesa com una figura profundament implicada en el destí d'un jove d'extraordinària bellea. Afrodita s'enamora d'Adonis i ho protegix, pero el seu amor no pot evitar la tragèdia marcada per la mort prematura del chicon. El relat subralla aixina el caràcter ambivalent d'Afrodita: força de desig i vida, pero també lligada al dolor i a la pèrdua que eixe mateix amor pot comportar.

Afrodita, en sentir-se ofesa per la falta de respecte o l'arrogància d'Esmirna, li infundió una passió antinatural pel seu propi pare, Cíniras. baix eixe impuls impost per la deesa, Esmirna va conseguir unir-se a ell sense ser reconeguda durant vàries nits, fins que la veritat va eixir a la llum i Cíniras va intentar matar-la. Perseguida i desesperada, Esmirna va suplicar desaparéixer, i Afrodita, moguda en part per compassió, la va transformar en el arbre de la mirra. D'eixe arbre, en un naiximent miraculós i dolorós, va sorgir Adonis, convertint-se Afrodita en la força que, al mateix temps que provoca el desig prohibit i la tragèdia, fa possible el seu extraordinari naiximent.

Adonis va créixer sent un chicon molt bell. Per la seua bellea Afrodita ho va ocultar en un arca, sent encara chiquet, i a amagades dels deus ho va confiar a Perséfone, pero esta, quan lo va haver contemplat, no va voler tornar-ho. La decisió es va posar en mans de Zeus, que va dividir l'any en tres parts i va ordenar que Adonis permaneixquera una d'elles al seu albir, una atra en Perséfone i una atra en Afrodita. Pero Adonis va voler passar en Afrodita també la seua pròpia part. Una atra versió afirma que abdós deeses varen poder quedar-se en ell durant mig any cada una, per sugerència de la musa Calíope, que aixina ho havia dictaminat, jujant elitigi entre abdós deeses. Luciano relata que Afrodita es va queixar davant Selene, qui també havia amat a un mortal, sobre l'intervenció d'Eros, que havia fet que Perséfone s'enamorara d'Adonis. Davant això, Afrodita no tindria una atra opció que compartir al jove en el seu rival.

Puix be, Adonis, sense donar-se conte, va ferir a Afrodita en una flecha, despertant en ella una passió irresistible. Enamorada, la deesa va abandonar els seus temples i el cel per acompanyar-ho. Ho seguia en les seues caceres pels monts, animant-ho a caçar animals inofensius, pero també li va advertir que evitara feres perilloses com a javalins, lleons i llops. Temerosa de perdre-ho, li suplicava prudència. Afrodita es va despedir d'Adonis advertint-li del perill, pero ell va desoír els seus consells i va eixir a caçar un javalí. Encara que va conseguir ferir-ho, l'animal ho va atacar en fúria i ho va ferir mortalment en els seus claus, deixant-ho agonizante en l'arena. Uns atres diuen que el javalí era en realitat Llaures transformat, celós dels amors d'Adonis i Afrodita. O be Erimanto, fill d'Apolo, va ser castigat per haver vist a Afrodita despuix de la seua unió en Adonis, i Apolo, irritat, es va transformar en un javalí i va matar a Adonis despuix de travessar els seus defenses.

Afrodita, que encara no havia aplegat a Chipre, va sentir des de lo alt els gemec del moribunt i va retornar apresuradamente. Al vore a Adonis agonizante i cobert de sanc, va descendir del carro, es va esgarrar les vestidures desesperada. Va protestar davant els fats, pero va acceptar que no tot estaria somés a la seua llei: a lo manco conservaria un recort etern del seu dolor. Llavors va derramar néctar sobre la sanc d'Adonis, i d'ella va brotar una flor del mateix color roig intens —la anémona—, semblant a la del granat. No obstant, la flor era fràgil i efímera: a penes naixcuda, els vents l'arrancaven en facilitat. Aixina, la transformació del jove en flor perpetuaria cada any la planyença d'Afrodita i el recort de la seua mort.

Sobre la roca de Léucade, diuen que aquells que es llançaven des de lo alt de la roca quedaven lliberats dels efectes de l'amor. Segons la llegenda, despuix de la mort d'Adonis, Afrodita vagava desconsolada en la seua busca. Ho va trobar en una ciutat de Chipre, en el santuari d'Apolo Eritio, i li'l va dur despuix de confiar-li a Apolo el secret del seu amor per Adonis. Apolo la va dur a la roca de Léucade i li va ordenar que es tirara des de lo alt de la roca; ella ho va fer i va deixar de sentir amor per Adonis.

Atres episodis mitològics

Com a deesa olímpica

Afrodita va sorgir de la bromera de la mar despuix de la castració d'Urà, acompanyada d'Eros («Amor») i Hímero («Desig»), i des de llavors ha passat a viure entre els immortals de l'Olimp. És presentada com la deesa la funció de la qual és generar atracció, desig i unió eròtica, i per a això també es rodeja de les Gràcies, sent objecte d'admiració divina. Els poemes homéricos i la tragèdia grega la presenten com a filla de Zeus i Dione, i abdós moraven en les mansions olímpiques; Afrodita una volta va tindre que fugir del seu pare per por a ser violentada. Està associada a la metamorfosis en peix o fugida de la mar davant Tifó, explicant l'orige de Piscis i de la deesa síria (Atargatis). Participa en el convit dels deus i en la creació de Pandora com a font de desig i bellea, integrant l'orde diví i humà. És mare o està associada a Eros, Anteros i Príapo, vinculant el desig sexual en la reproducció i la fertilitat masculina. Filóstrato relata jocosamente cóm Momo intenta criticar a Afrodita, pero només troba un defecte trivial: que els seus sandalias “parlen” (sonen) i que és massa parlanchina.

Durant la Gigantomaquia, Afrodita apareix integrada en la lluita del bando olímpic, encara que la seua intervenció es caracterisa més per l'us de l'astúcia i la seducció que per la violència directa. Segons Estrabón, en un relat etiològic sobre l'epítet Apatouros, els jagantes ataquen a la deesa, pero Afrodita recorre a Heracles, ho oculta i els elimina per mig d'engany, introduint-els un a un per a que siguen assessinats. En una versió poètica posterior, Claudiano presenta a Afrodita sense armes ni armadura, descrivint el seu “combat” com una estratègia basada en la seua bellea: engalanada com per a una trobada amorosa, provoca el desig i el distracció dels jagants, lo que permet que Llaures els atac quan queden indefensos.

En el cicle troyano

Artícul principal → Juí de Paris.

El juí de Paris, Peter Paul Rubens, c. 1638-1639 (Museu del Prat, Madrit). Venus (Afrodita) és la deesa del centre.

Un dels episodis que varen desencadenar la guerra de Troya va tindre el seu orige en la bellea d'Afrodita. Quan Eris va tirar la poma d'or destinada «a la més bella», Hera, Atenea i Afrodita varen disputar per ella. Zeus va encarregar a Alejandro (Paris) que actuara com a juge. Cada deesa va intentar guanyar-se el seu favor en una promesa: Hera li va oferir el domini sobre tots els hòmens, Atenea la victòria en la guerra i Afrodita l'amor d'Helena, considerada la dòna més bella del món. Paris va otorgar la victòria a Afrodita, qui va complir la seua promesa fent possible que Helena s'unira a ell. El rapte o fugida d'Helena a Troya va provocar l'expedició dels grecs contra la ciutat i va donar inici a la guerra de Troya.

Afrodita va orquestar la guerra de Troya en sometre la voluntat humana a través del desig, utilisant la promesa d'Helena a Paris i la coacció sicològica per a assegurar el conflicte. El seu paper protector va continuar durant la guerra: va intervindre directament per a arrebatar a Paris de les mans de Menelao trencant la correja del seu caixco i ocultant-ho en una densa boira. Aixina mateix, va protegir en els seus braços al seu fill Eneas quan Diomedes ho va ferir en una pedra. En ser atacada i ferida en la nina pel propi Diomedes, la deesa va soltar a Eneas i va fugir a l'Olimp; l'héroe va ser llavors rescatat per un núvol d'Apolo, qui ho va traslladar al santuari de Pérgamo per a ser sanat per Leto i Artemisa.

Com a sogra antagónica

El rapte de Psique, obra de William-Adolphe Bouguereau. L'escena representa el moment en que Cupido conduïx a Psique cap al Olimp.

Artícul principal → Cupido i Psique.

En Cupido i Psique, narrat per Apuleyo en L'asno d'or, Afrodita (Venus) eixercita el paper de principal antagonista. El seu conflicte sorgix de l'enveja que sent cap a l'extraordinària bellea de Psique, lo que la du a intentar eliminar-la com a rival enviant al seu fill Eros (Cupido) per a que la faça enamorar-se d'un ser monstruoso. No obstant, el pla es frustra quan Eros s'enamora de Psique i la convertix en el seu amant en secret, lo que agrava encara més l'ira d'Afrodita. En descobrir-se la relació, la deesa castiga a Psique en una série de quatre proves extremadament difícils, concebudes per a fer-la sofrir i demostrar la seua inferioritat. A lo llarc del mit, Afrodita encarna l'autoritat divina que impon el sofriment com a forma de restaurar l'orde que considera pertorbat. Finalment, pese als seus intents, Psique conseguix superar les proves en ajuda divina, i Eros intervé davant els deus per a obtindre la seua unió definitiva. Afrodita termina acceptant el matrimoni, i el conflicte es resol en la divinisació de Psique i l'harmonia final del relat.

Ceñidor del desig

Afrodita estava en possessió d'un ceñidor que contenia el poder irresistible de l'amor físic (en grec κεστός ἱμάς, kestós himás, «recamada correja», i també cingulum Veneri, cestus Veneris en llatí): «l'amor i el desig en el que a tots els immortals i a les mortals gents tu doblegues». Duya la correja cenyida a la seua cintura i en ella estaven brodats i fabricats totes les seues fetilla: «allí estava l'amor, allí el desig, allí l'amorosa plática i la seducció que furta el juí inclús als molt cuerdo». Inclús eixe ceñidor li va servir a Afrodita per a desviar el raig de Zeus que anava dirigit a matar a Anquises.

Episodis del favor d'Afrodita

Els episodis dels favors d'Afrodita mostren l'aspecte benévolo i protector de la deesa, que intervé activament en la vida de deus i mortals otorgant bellea, amor, èxit eròtic, salvació o transformació favorable. A diferència dels seus episodis de còlera, ací Afrodita actua com una força que orienta el desig cap a resultats positius, ya siga recompensant la devoció, assistint als seus favorits o assegurant el compliment de l'atracció amorosa. L'episodi més famós al respecte és el amorío que va propiciar Afrodita entre Paris i Helena. Afrodita va ajudar a Paris en el juí del monte Anada, li va concedir a Helena com a esposa i ho va protegir en la guerra de Troya.

Les filles de Pandáreo, despuix de la mort dels seus pares, varen ser criades per diverses divinitats pero Afrodita les va alimentar en formage, mel i vi dolç. Quan Afrodita va pujar a l'Olimp per a demanar a Zeus que pogueren alcançar un matrimoni feliç, les Harpías les varen raptar i les varen entregar a les Erinias. Segons una atra versió, Homero va transmetre que les chicones havien rebut estos dons de les deeses abans del seu rapte, i que l'episodi va ser representat per Polignoto en la pintura com a jóvens coronades de flors jugant.

Pigmalión, rei de Chipre, havia rebujat el matrimoni i hi havia esculpido una estàtua de marfil tan perfecta que es va enamorar d'ella. Durant la festa d'Afrodita en Chipre, el rei va demanar que la seua esposa fora com l'estàtua que havia creat. Afrodita va escoltar la seua pregària, va fer que la figura cobrara vida i va convertir el marfil en carn. En Beòcia, Orión va tindre dos filles, Metíoca i Menipe —les Corónides—. Despuix de la desaparició del seu pare, varen ser criades per la seua mare. Atenea els va ensenyar l'art del teixit i Afrodita els va concedir la bellea.

Quan els argonautas varen passar junt a les Sirenes, Orfeo va conseguir protegir a l'expedició en la seua vora, pero Butes es va llançar a la mar atreta per elles. Afrodita ho va salvar i ho va dur a libeo, a on ho va establir. Hipómenes va competir en Atalanta en una carrera mortal. En l'ajuda d'Afrodita, que li va entregar tres pomes d'or, va conseguir distraure-la durant la carrera i véncer-la. Atalanta va terminar cedint la victòria i es va casar en ell. Afrodita i les Hores varen oferir a Ariadna una corona com a regal nupcial. Posteriorment Dioniso la va colocar entre les estreles com la constelació de la Corona.

Ino, neta d'Afrodita, es va tirar a la mar en la seua locada. Afrodita va demanar a Poseidón que la transformara en una deesa marina junt al seu fill, i abdós varen ser divinizados. Hermafrodito es va unir al cos de la nimfa Salmacis en banyar-se en la seua font, i va demanar als seus pares que qualsevol home que entrara en eixes aigües quedara afeminat. Els deus varen concedir el seu desig. El faraó Amasis no podia consumar el seu matrimoni en Ladice fins que ella va prometre a Afrodita una estàtua. Despuix de la pregària, Afrodita va concedir la consumación del matrimoni i la reina va complir el seu vot enviant una image al santuari de la deesa en Cirene.

Episodis de la còlera d'Afrodita

Afrodita de Cnido

En alguns mits, Afrodita actuava com una divinitat que castigava la falta de respecte, la impiedad o el rebuig del seu poder, provocant desig, locada amorosa, violència o metamorfosis punitiva com a formes de restaurar la seua autoritat divina. En el cicle de l'expedició dels argonautas es diu que les dònes de Lemnos no havien honrat a Afrodita, per lo que la deesa les va castigar en mala olor. Els seus marits les varen abandonar per dònes tracias, i les lemnias, mogudes per l'ira i les celosies, varen assessinar a tots els hòmens de l'illa, convertint-la en un territori sense varons.

Pasífae no havia honrat a Afrodita, per lo que la deesa li va inspirar una passió antinatural per un bou. D'eixa unió va nàixer el Minotaure, mostrant el poder destructiu del desig enviat per la deesa. Tindáreo va oblidar oferir sacrificis a Afrodita, i la deesa va castigar a la seua família fent que les seues filles foren infels i causaren desgràcies matrimonials, com en els casos de Timandra, Helena i Clitemnestra. Menelao no va complir la promesa feta a Afrodita despuix del seu matrimoni en Helena, per lo que la deesa ho va castigar indirectament per mig del conflicte de Troya. Els fills de Poseidón i Halia varen ofendre a Afrodita quan la varen rebujar en Rodas. La deesa els va enfollir, i varen cometre actes de violència fins que varen ser castigats i enterrats per Poseidón.

Les filles de Cíniras no varen honrar a Afrodita, per lo que la deesa les va castigar en conductes sexuals desordenades i una vida de desgràcia en Egipte. Afrodita va castigar als habitants de Chipre per pràctiques impías o per negar la seua divinitat, transformant-els en bous o en pedra —Cerastas i Propétides—, com a símbol de la seua ira. Hipómenes va oblidar agrair a Afrodita despuix de véncer a Atalanta, per lo que la deesa els va fer cometre sacrilegi en un temple i els va transformar en lleons. Afrodita va provocar que Escila traïcionara al seu pare Niso per amor a Minos. Despuix de la caiguda de Niso, abdós varen ser transformats en animals marins com a castic per la traïció i la violència.

Eos va ser castigada per Afrodita en un desig amorós constant com a castic per la seua relació en Llaures. Heli va descobrir l'infidelitat d'Afrodita en Llaures i li la va revelar a Hefesto. Este fet va provocar la venjança d'Afrodita, que ho va castigar fent que s'enamorara de Leucótoe i sofrira un amor destructiu. Afrodita, enfurida perque Calíope no li havia otorgat a Adonis com a premi, va instigar el desig entre les dònes de Tracia cap a Orfeo, provocant que ho descuartizaran viu. Afrodita, ofesa per Clío, la va fer enamorar-se de Píero, de l'unió del qual va nàixer Jacinto. Erimanto, fill d'Apolo, va ser castigat despuix d'haver vist a Afrodita en Adonis; en resposta, Apolo, irritat, ho va transformar en javalí que va matar a Adonis. Nerites va rebujar l'ascens a Olimp junt a Afrodita, i la deesa, enfurida, ho va transformar en una closca, substituint-ho per Eros com a companyer.

Afrodita va castigar a Diomedes per ferir-la en Troya, provocant desgràcies en la seua tornada. Ademés, va castigar al seu companyer Acmón per insultar-la, transformant-ho en au junt en atres hòmens. Despuix del despreci de Narciso cap a l'amor, Afrodita (com Némesis vengadora) va fer que s'enamorara del seu propi reflex, lo que ho va conduir a la mort i a la seua transformació en flor. Polifonte despreciava a Afrodita i seguia a Artemisa; la deesa la va castigar fent-la enamorar-se d'un orso i enfollir, lo que va terminar en la seua transformació. Anaxáreta va rebujar a Ífis en crueltat; despuix del seu suïcidi, Afrodita va provocar la seua transformació en pedra com a castic per la seua durea.

Hipólito havia despreciat a Afrodita —puix rebujava el matrimoni com a devot d'Artemisa— i, com a conseqüència, la deesa va provocar la passió de la seua madrastra Fedra, lo que va conduir a la seua tragèdia. Es va interpretar que la seua vida austera va ser resultat del seu rebuig a la deesa. Va provocar la locada de les egües de Glauco, que ho varen devorar durant uns jocs funeraris, com a castic vinculat a la seua influència sobre la passió i el desig. Va castigar la rivalitat entorn a un jove de gran bellea (cridat Aquiles), provocant l'intervenció de Pa i transformacions posteriors que varen destruir la seua bellea original. Afrodita va castigar a Mirra en un desig incestuoso cap al seu pare. Despuix de consumar l'acte sense revelar-se, va ser descoberta i perseguida, i finalment transformada en arbre del que va nàixer Adonis.

Afrodita Urania i Afrodita Pandemos

Afrodita Urania (Οὐρανία, ‘celestial’) i Afrodita Pandemos (Πάνδημος, ‘popular’) representen la gran divisió teològica i filosòfica de la deesa en la Grècia clàssica. Entre els neoplatònics i finalment els seus intérprets cristians, Afrodita Urania estava associada en l'amor romàntic, mentres Afrodita Pandemos estava associada en el mer amor sexual.

Platón

Segons Platón, no hi ha Afrodita sense Eros. Per tant, si Afrodita fora una, un seria també Eros. Mes com existixen dos, existixen també necessàriament dos Eros. Una, sense dubte més antiga i sense mare, és filla d'Urà, a la que per açò cridem també Urania; l'atra, més jove, és filla de Zeus i Dione i la cridem Pandemo. En conseqüència, és necessari també que l'Eros que colabora en la segona es cride, en raó, Pandemo i l'atre Urani.

Pausanias

Segons Pausanias, en Élide, darrere d'un pòrtic, hi ha un temple d'Afrodita, i un recint sagrat a l'aire lliure no molt llunt del temple. La Afrodita que està en el temple és cridada Urania. És una estàtua de marfil i or, obra de Fidias, i té un peu recolzat sobre una tortuga. Prop del temple hi ha un atre recint d'Afrodita, rodejat per un mur. Dins hi ha una base i, sobre ella, una image de bronze d'Afrodita assentada sobre un mascle cabrío de bronze. Esta obra és d'Escopas, i a esta Afrodita la criden Pandemo. L'autor senyala que el significat de la tortuga i del mascle cabrío queda obert a l'interpretació, deixant el seu simbolisme per a els qui vullguen fer conjectura.

Amoríos, consortes i descendents

Consorte	Amoríos i/o descendència
Adonis	Al cap de dèu mesos l'arbre es va badar i va nàixer el cridat Adonis; per la seua bellea, Afrodita ho va ocultar en un arca, sent encara chiquet, i a amagades dels deus ho va confiar a Perséfone. Pero Adonis va voler passar en Afrodita també la seua pròpia part. Els fills que va tindre en Adonis varen ser un varó, Golgo, fundador de Golgi en Chipre, i una filla, Beroe, fundadora de Beroea en Tracia. En una de les moltes variants a Príapo li l'imagina com un fill d'Adonis i Afrodita.
Anquises	Citerea de bella corona va parir a Eneas, en plaenter contacte en l'héroe Anquises en els cims assotats pel vent de l'escabroso Anada. Anquises i Afrodita també varen ser els pares de Liro, qui va morir sense descendència.
Llaures	A la seua volta, en Llaures, perforador d'escuts, Citerea va concebre a Fobos i a Deimos, terribles, que posen en confusió les compactes falanges de varons en la guerra sanguinosa junt en Llaures destructor de ciutats; i també a Harmonía, a qui el molt esforçat Cadmo va fer la seua esposa. Eros, fill terrible d'Afrodita enganyosa, al que va donar a llum per a Llaures traicionero. d'Afrodita i de Llaures es diu que també va nàixer Anteros.
Butes	Varen passar junt a les sirenes, i Orfeo, contrarrestant-les en la seua vora, va poder contindre als argonautas. Només Butes va nadar cap a elles, pero Afrodita ho va arrebatar i ho va establir en la veta libeo. Quan Heracles es va acostar als parages situats en les afores del Érice (Sicília), li va reptar a lluitar Érix o Érice, el fill d'Afrodita i de Butes.
Cíniras	Una versió tardana diu que Afrodita, despuix de cometre adulteri en Llaures, es va unir a Cíniras.
Dioniso	Príapo és un deu venerat a on pastan cabres i ovelles i hi ha eixams d'abelles. Pero els de Lámpsaco ho veneren més que als demés deus, i diuen que és fill de Dioniso i Afrodita. Segons el Anacreontea, les Cárites, sense especificar-les individualment, varen nàixer de la passió entre Afrodita i Dioniso. Per als órficos Hermes Psicopompo (acàs Yaco), que habita l'inexorable sendera del Cocito, és fill de Dioniso i de la donzella pafia, d'Afrodita d'ulls vius. En atres versions Himeneo va nàixer de l'unió entre Dioniso i Afrodita.
Faetón o Faetonte	Ademés Eos (o Hémera), en Céfalo va concebre un fill ilustre, Faetonte, semblant als deus. A ell, jove, en la tendra flor d'una noble joventut, d'ingenus pensaments, la somrient Afrodita li va alçar duent-li-ho pels aires i li va colocar en els seus sagrats temples, servidor secret del seu santuari, com un geni diví. Es diu que Faetonte va engendrar a Astínoo, d'els qui descendixen els reis de Chipre.
Faón	De Faón es va enamorar Afrodita i ho va amagar entre les lletugues o brots d'ordi. Uns atres diuen diu que era barquero de professió. Afrodita es va presentar per a que la duguera en barca i est la va rebre en agrade sense saber quí era. A canvi la deesa li va entregar un bàlsem. Quan Faón li'l va aplicar es va convertir en el més bell dels hòmens.
Hefesto	Va dir, i alçant-se presurosas varen marchar a la gran mansió de Cipris, la que li construïra el seu marit el patizambo, quan al principi li la va dur del costat de Zeus com a esposa. Segons una versió llatina Cupido (Eros) hauria naixcut de l'unió llegítima entre Venus (Afrodita) i Vulcano (Hefesto).
Hermes	Semblat al de Príapo, segons conten alguns mits, va anar el naiximent del cridat Hermafrodito, que va nàixer d'Hermes i Afrodita i va rebre el seu nom de la combinació del dels seus dos progenitors. El segon Cupido (Eros) va nàixer de Mercurio i de la segona Venus, referint-se a la Afrodita naixcuda de la bromera.
Nerites	Eliano nos diu que Afrodita, abans de pujar a l'Olimp, gojava de l'amor del bell Nerites. No obstant quan Afrodita va ser convocada per Zeus per a morar en l'Olimp es diu que Nerites va rebujar acompanyar a la deesa. Afrodita, irritada pel despit, es va venjar de Nerites metamorfoseándolo en closca.
Poseidón	Cantant himnes a la filla d'Afrodita i Poseidón, a la marina Rode, esposa d'Heli. Uns atres diuen que de la mateixa unió va nàixer una tal Herófile o Herófilo. O be de Venus i Neptú va ser fill Érice.
Zeus	Es diu que inclús una volta Zeus es va sentir enamorat de la seua pròpia filla. Afrodita va fugir per a evitar una unió incestuosa i Zeus, recapacitando, va cessar en la seua persecució, derramant la seua llavor en el sol. Príapo va ser concebut de Zeus i Afrodita; pero Hera, en un atac de celosies, va posar les seues mans en cert engany sobre la pancha d'Afrodita i va preparar un bebé informe, lleig i massa carnoso per a nàixer. La seua mare ho va tirar a una montanya; un pastor ho va alçar. En una versió Eros (Cupido) és fill de Júpiter i de la seua pròpia filla Venus, de modo que Zeus era al mateix temps el seu pare i el seu yayo.

Fills d'Afrodita sense consorte nominat

En múltiples fonts es referixen a Eros com el fill d'Afrodita, sense mencionar si va nàixer siquiera de pare algun. Esquilo i Safo diuen que Persuasió (Peithó) és filla natural d'Afrodita. Hesiquio diu sucintamente que Meligunis o Meligúnide era el nom de l'illa de Lípara i també feya referència a una de les filles d'Afrodita. De nou Esquilo flama a Afrodita, sense especificar el consorte, mare del Desig (Hímero), la Persuasió (Peito), Harmonía i a els Amors (Erotes); una atribució alegórica com a deesa de l'amor. Uns atres diuen que Rode va ser filla d'Afrodita sense especificar la filiació paterna. Inclús una font tardana diu que la pròpia Helena era filla d'Afrodita i que fill d'esta Helena va ser Euforión. Derceto, cridada la deesa Síria, era filla d'Afrodita, segons les llegendes del catasterisme del Peix.

Epítets i títuls

Vejau també "Epítets d'Afrodita en la Ilíada".

Afrodita de la Tróade (detall).

• Acidalia, ‘de la font Acidalia’;

• Afrodita en kepois (Ἀφροδίτη ἐν Κήποις), ‘dels jardins’;
• Ambologera, ‘la que pospon la vellea’;
• Anadiómena (Ἀναδυομένη), ‘que ix de la mar’, com en la pintura d'Apeles;
• Androfono (Ἀνδροφόνος), ‘poderosa’;
• Anosia (Ἀνόσια), ‘profana’;
• Areia, (pel seu amant Llaures), guerrera;
• Automata, com a font de l'amor espontàneu.
• Baiotis, la d'orelles chicotetes, particularment en Siracusa;
• Basilis (Βασιλίς), ‘reina’;
• Caliglutos (Καλλίγλουτος), ‘dels bells glúteos’;
• Calipigia (Καλλίπυγος), ‘bella fogosa’;
• Cipria o Cipris' (Κύπρις), ‘de Chipre’;
• Citerea (Κυθήρεια), ‘de Citera’;
• Despoina (Δέσποινα), ‘la senyora’;
• Enoplios (Ἐνόπλιος), ‘armada’;
• Epitimbidia, ‘sobre les tombes’ (similar a Melaina i Melainis);
• Epitragidia, ‘darrere del mascle cabrío’;
• Escotia (Σκοτία), ‘obscura’;
• Filopannyx, ‘Amant de la Nit sancera’
• Genetilis, ‘de la maternitat’;
• Hetera (Ἑταίρα), ‘la cortesana’;
• Melaina (Μέλαινα), ‘negra’ (similar a Epitimbidia i Melainis);
• Melainis (Μελαινίς), ‘la jove negra’ (similar a Epitimbidia i Melaina);
• Morfo (Μορφώ), terme que pot relacionar-se en la "forma" (‘de vàries formes’ o 'de belles formes') o en el "somi", en cult en Esparta;
• Pandemos (Πάνδημος), ‘comú a tots’, una forma adorada prop de l'àgora d'Atenes;
• Persefesa (Περσεφάεσσα), ‘reina del inframón’; una traça de Perséfone
• Porni (Πόρνη), ‘la prostituta’, o “ meretriz “ deesa de la luxúria;
• Praxis (Πράξις), ‘de l'acte sexual’;
• Sosandra, ‘salvadora dels hòmens‘;
• Timboricos (Τυμβωρύχος), ‘percusionista’;
• Urania (Οὐράνια), ‘celestial’.

Temples

Bust de marbre d'Afrodita trobat en el Àgora d'Atenes, prop de la Torre dels Vents (I). Provable rèplica d'una obra original de Praxíteles, realisada c. 370-360 a. C. (Museu Arqueològic Nacional d'Atenes, n.º 1762).

• Temple de Pafos.
• Temple de Santorini o Thera.
• Temple de Cnido, per al que es va fer la Afrodita de Cnido de Praxíteles.
• Temple d'Afrodita o Venus en la Vila Adriana de Tívoli, en forma tholos, que reproduïa el de Cnido.
• Temple d'Amatunte (Chipre).
• Temple de Rodas.
• Temple d'Afrodisias.
• Temples d'Afrodita en Corinto. Corinto era conegut com la ciutat d'Afrodita. En esta ciutat la deesa disponia d'a lo manco tres santuaris: El més important, en el cim del Acrocorinto (que supostament li havia segut ha regalat a la deesa per Heli), del V a. C., era de chicotet tamany (10×16 m) i els seus materials es varen terminar usant per a alçar una iglésia cristiana en el V d. C. El cridat Temple F del terrat oest, de marbre, en estil jónico, es va alçar a mitan del I. Contenia una escultura d'Hermógenes de Citera. El tercer, en el Kraneion, estava prop del cementeri i d'un bosc de ciprers, dedicat a Afrodita Melainis ("negra", una divinitat ctònica vinculada a eixos entorns, que varen seguir tenint la mateixa funció en época cristiana, quan es va convertir en basílica). Atres dos temples d'Afrodita es varen alçar en els ports, Lequeo i Céncreas. En la seua image es varen falcar més tipos de monedes que en les de cap atra divinitat, llevat Poseidón. Les fonts cristianes arrepleguen que a l'arribada de Sant Pablo hi havia en Corinto un miller de prostitutes sagrades d'Afrodita.
• Temples d'Afrodita Pandemos (Atenes, Megalópolis i Tebas).
• Temple d'Afrodita Urania (Atenes).
• Temple de Afrodita en kipois ("Afrodita dels jardins") en la Acrópolis d'Atenes.
• Temple d'Esparta. Pausanías registra que, en Esparta, Afrodita era venerada com Areia, que significa "belicosa". Pausanías també conta que, en Esparta i en Citera, hi havia estàtues de cult extremadament antigues d'Afrodita duent armes, sent l'únic cas conegut d'este tipo d'adoració d'Afrodita en l'Antiga Grècia.
• Temple de Afrodita Praxis Πραξις en Megara. L'image de la deesa era de marfil, anterior a l'época de Praxíteles. S'acompanyava de sengles estàtues de Peito i Parégoro. El conjunt indica que esta advocació ha d'interpretar-se com "èxit en l'amor".
• Temple d'Afrodita en Afaca (Fenicia), sobre el mont Líban. Va ser célebre en l'Antiguetat per la prostitució sagrada que allí es practicava. En el IV, l'emperador cristià Constantino I va ordenar que «tot ell, en els seus objectes de cult, fòra arrasat des dels fonaments».

En distintes ciutats es varen alçar altars i temples d'Afrodita en honor de viudes i concubinas dels Epígons.

El comediógrafo del IV a. C. Filetero ironisa: "en tots els llocs hi ha temples d'Afrodita l'amant, i en cap altars d'Afrodita, la deesa casada." Encara que lo primer és una exageració i lo segon alguna cosa incert, sí que reflectix l'estat del cult a Afrodita en la seua época.

• Erro al crear miniatura:
  Restants del santuari d'Afrodita de Kuklia, Chipre.

Iconografia

El mit de Llaures i Afrodita tenen vigència en el símbol utilisat en la heterosexualidad.

Entre les imàgens més antigues d'Afrodita estan les de tradició micénica, en que apareix en una coloma (que també és atribut de la deesa fenicia Astarté) o montada sobre un bou (VIII a. C.) En tot cas, les representacions de divinitats femenines en la escultura grega (korai) apareixen sempre vestides en la escultura arcaica, convenció que es manté, inclús per a Afrodita, en el començ de la escultura clàssica del V a. C., com demostren la Afrodita Sosandra de Calamis (ca. 460 a. C.) i el cridat «grup d'Afrodita» del frontón oriental del Partenón, obra de Fidias (o potser d'Alcámenes), un excelso eixemple de la tècnica de panys mullats, en parals en dos peces que es coneixen per fonts lliteràries: la Afrodita Urania de Fidias (ca. 435 a. C. —en una tortuga—) i la Afrodita dels jardins d'Alcámenes (ca. 420 a. C.) La Afrodita de Frejus, de Calímaco (ca. 415 a. C.), es despulla del mant, pero manté el corfoll, descobrint un sen, i du en la seua mà la poma de Discòrdia (el model es continuarà en época romana com a representacions de Venus Genetrix).

A partir de llavors, la iconografia d'Afrodita seguix distintes convencions: La de la Afrodita púdica (nueta, pero que s'intenta cobrir la desnudez) es va fixar a partir de la Afrodita de Cnido, obra de Praxíteles en Atenes cap a 360 a. C. (model que seguixen, entre unes atres, les còpies d'época romana com la Afrodita de Menofanto, la Venus Ludovisi i la Venus de Médici). Conte Plinio el Vell que Praxíteles havia realisat dos escultures d'Afrodita, una vestida (que va ser elegida per la ciutat de Cos), i una atra nueta (en la que varen tindre que conformar-se els de Cnido, per ser els segons en elegir), i que hauria segut la primera representació nueta d'esta deesa. En realitat, la tradició fenicia d'imàgens nuetes mai s'havia perdut en escenes narratives.

A Lisipo es deu el model de la Afrodita de Capua, mirant el seu reflex en l'interior de l'escut de Llaures (que seguix, per eixemple, la Venus de Milo). A Escopas, la Afrodita Pandemos (montada en un mascle cabrío, ca. 350 a. C.)

Una derivació de la Afrodita púdica és la Venus Calipigia, que torna el rostre i exhibix les seues «belles anques» en un gest de anasyrma. Un atre model és el de la Afrodita acurrucada, sorpresa en el trance de mirar-se en la superfície de l'aigua, atribuïda a Doidalsas de Bitinia (ca. 260 a. C.) Deriva d'ella la Afrodita desnugant-se la sandalia (ca. 130 a. C.)

Afrodita Anadiómena ("alçada" o "sorgida de les aigües") és la denominació de les representacions de l'escena del naiximent d'Afrodita, de la que Apeles (finals del IV a. C.) va realisar una famosa pintura, en la que apareixeria nueta i escurriéndose l'aigua dels seus llarcs cabells; en canvi, l'escultura que s'ha conservat que representa eixa escena és el Tro Ludovisi (ca. 450 a. C.), a on la deesa és lliteralment alçada per atres dos figures, i apareix coberta per un corfoll humit que transparenta la mitat superior del seu cos. La Afrodita de Rodas combina la postura acachada en el gest de secar-se el pèl de la Anadiómena.

Les modificacions modernes d'algunes escultures antigues poden afegir-els atres elements, com és el cas de la Venus d'Arlés a la que Girardon va representar com a guanyadora del juí de Paris (en una poma i un espill), quan lo més provable és que fora una còpia romana de la Afrodita de Tespias de Praxíteles (encarregada per Friné). Entre les més curioses representacions antigues d'Afrodita estan el grup helenístico, de Afrodita, Pa i Eros, procedent de Delos, en el que Afrodita amenaça a Pa en una sandalia; o la doble herma de Afrodita i Eros.

• Erro al crear miniatura:
  Afrodita preparant el bany, illa de Cos.

També és molt abundant la representació d'Atenea associada a atres deus, com Hermes, o l'escena del juí de Paris, a on no és rar que Atenea i les atres dos deeses apareguen vestides. Apareix en tot tipo de soports, com el relleu, la ceràmica o el mosaic. Un curiós eixemple de retrat imperial representa a Adriano com Llaures i a l'emperatriu Lucila com Afrodita (seguint el model de la Venus de Capua).

• 
  Afrodita montant un cisne. Rodas, 460 a. C.

A partir del Renaixença, la pintura mitològica va tindre en Afrodita-Venus un dels seus principals temes, sola (com en el quadro de Giorgione) o en tot tipo d'associacions (en Llaures-Mart, en Eros-Cupido —com en el quadre de Velázquez—, en Hefaistos-Vulcano, en Adonis o en alegorias com la de Botticelli, les de Tiziano o la de Bronzino).

• 
  El Naiximent de Venus (Botticelli).

;Manierisme i Barroc

• Erro al crear miniatura:
  Venus de l'espill (Velázquez).

Neoclassicisme

La pintura neoclàssica continua utilisant a Venus, com al restant dels temes mitològics. La ensenyança acadèmica dels artistes incloïa no solament l'estudi dels models antics, sino dels texts clàssics, que també eren de coneiximent general entre els dilettanti i el cada volta més ampli públic que tenia accés a l'art; de modo que pintors com James Barry podien fer indicacions de les seues fonts lliteràries, com esta que acompanya a la seua Venus: "Lucrecio, llibre I, i Homero, Himne a Venus".

• 
  Venus Anadiómena, d'Ingres, ca. 1848.

Front a la major llibertat que es permetien els pintors, els escultors varen tendir més a reproduir els models antics en poques variacions, com Coysevox (que reproduïx la de Doidalsas) o Canova (Venus Italica, que reproduïx la de Praxíteles), encara que este mateix va realisar també el retrat mitologizado de Paulina Bonaparte com Venus Victrix.

• 
  Venus Victix.

Vore també: Categoria:Afrodita i Venus en l'art, IconografiaAfrodita o Venus, i Anexe:Pintures de Venus nueta

Vore també

• Afrodito
• Anagogia
• Venus
• Rambha
• Lakshmi

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Afrodita.

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Venus.

• Plantilla:Ref-Theoi

• Plantilla:Ref-GML

• HIGINO: Faules (Fabulae).
  • 197: Venus (Venus).
    • Text anglés en Theoi.
      • Text llatí en el lloc de la Bibliotheca Augustana (Augsburc).

• Els amors d'Heli; Llaures i Afrodita; Leucótoe; Clítie; en Les metamorfosis, d'OVIDIO: Llibre IV, 452 - 566. Text espanyol en Wikisource.
  • Les metamorfosis. Llibre IV: text llatí en Wikisource.

• Afrodita i Adonis (I) en Les metamorfosis: Llibre X, 502 - 558. Text espanyol en Wikisource.
• Afrodita i Adonis (II) en Les metamorfosis: Llibre X, 707 - 738. Text espanyol en Wikisource.
  • Les metamorfosis. Llibre X: text llatí en Wikisource.

• Llaures, Afrodita i Hefesto, en el lloc Icons, de la Càtedra d'Iconografia i Iconología del Departament d'Història de l'Art de la Facultat de Ciències Humanes de la Universitat de Roma "La Sapienza"; en italià.
  • Iconografia i referències, en el mateix lloc.
• Venus i Adonis, en Icons; en italià.
  • Iconografia i referències.

• Himne homérico (V) a Afrodita (Εἲς Ἀφροδίτην).
  • Text espanyol en Scribd; pág. 54 de la reproducció electrònica.
    • Traducció de Leconte de Lisle al francés (1893), en Wikisource.
    • Text bilingüe grec - anglés en el Internet Archive; facsímil electrònic de l'ed. de 1914 d'Hugh Gerard Evelyn-White d'obres d'Hesíodo i d'Homero en la Loeb Classicalibrary.
      • Text grec, en oïment, en Wikisource.

• Himne homérico (VI) a Afrodita.
  • Text espanyol en Scribd; pág. 59.
    • Traducció de Leconte de Lisle al francés (1893), en Wikisource.
    • Text bilingüe grec - anglés: facsímil de l'ed. de 1914 d'H. G. Evelyn-White.
      • Text grec, en oïment, en Wikisource.

• Himne homérico (X) a Afrodita.
  • Text espanyol en Scribd; pág. 63.
    • Traducció de Leconte de Lisle al francés (1893), en Wikisource.
    • Text bilingüe grec - anglés: facsímil de l'ed. de 1914 d'H. G. Evelyn-White.
      • Text grec, en Wikisource.

• Himnes órficos, 54: A Afrodita.
  • Text anglés: una atra edició, en el lloc Sacred Texts.

• CALÍMACO: Himne a Afrodita.
  • Text italià en Wikisource; trad. de 1824 d'Angelo María Ricci (1776 - 1850).

• SAFO: Himne en honor a Afrodita.
  • Text espanyol, arreplegat en el Internet Archive.
    • [[s:el:%CE%8I%CE%BC%CE%BD%CE%BF%CF%82 %CF%80%CF%81%CE%BF%CF%82 %CF%84%CE%B7%CE%BD %CE%91%CF%86%CF%81%CE%BF%CE%B4%CE%AF%CF%84%CE%B7|Text grec]] en Wikisource.

• ERATÓSTENES: Catasterismes (Καταστερισμοί).
  • 21: Peixos ('Ιχθύες; Pisces): Derceto, o el peix que la va salvar (al que correspon en rigor la constelació del Peix Gran o Peix Austral), o abdós, o els descendents del peix, o els peixos que varen dur a la vora l'ou d'Afrodita, o Venus i Cupido (Afrodita i Eros) transformats en peixos en la seua fugida de Tifó.
    • Text llatí en Google Books; facsímil electrònic.
      • Text grec en Internet Archive; facsímil electrònic.
  • 38: Peix Gran, Peix del Sur o Peix Austral (Ἰχθύς; Piscis): el peix que va salvar a Derceto, o Venus i Cupido (Afrodita i Eros) fugint de Tifó.
    • Text llatí en Google Books; facsímil electrònic.
      • Text grec en Internet Archive; facsímil electrònic.

• HIGINO: Astronomia poètica (Astronomica).
  • 30: Peixos.
    • Text anglés en Theoi; trad. de 1960 de Mary Grant.
  • 41: Peix.
    • Text anglés en Theoi; trad. de 1960 de Mary Grant.

• FILÓSTRATO EL VELL: Quadros o Imàgens (Εικόνες); II, 1: Cor de chicones (Υμνητριαι).
  • Traducció a l'anglés, en el lloc Theoi; trad. de 1931 d'Arthur Fairbanks publicada en la Loeb Classicalibrary.
    • Text bilingüe grec - francés, en elloc de Philippe Remacle.
      • Text grec, en Wikisource.

• BOCCACCIO: De mulieribus claris (Sobre les dònes ilustres); VII: De Venere Cypriorum regina (Sobre Venus, reina dels chiprans).
  • Traducció al espanyol; ed. de Pablo Hurus, de 1494.
    • Reproducció, en índexs i gravats, en facsímil electrònic, en el repositori Parnaseo, de la Universitat de Valéncia.
      • Reproducció del gravat; pulsant en ella, s'obté el text.
      • Índexs.
  • ^{[enllaç trencat]} llatí, en el lloc de la Biblioteca Italiana.

• Imàgens de Venus, en el lloc del Institut Warburg.

• Afrodita, en el Proyecte Perseus.

• Venus, en el Proyecte Perseus.