Eros

Eros

El Eros Farnesio, estàtua del tipo Centocelle (Museu Arqueològic Nacional de Nàpols, inv. 6335).

En la mitologia grega, Eros (en grec clàssic: Ἔρως, -ωτος o Ἔρος, -ου), o simplement Amor, és un deu i personificació la naturalea de la qual ha evolucionat molt des de la poesia èpica arcaica fins a la época helenística. És el célebre deu alado del amor i el desig. Va ser «el primer que va unir els llaços de les bodes i el primer que va establir els ritos de la procreació en ellit conjugal». El seu equivalent romà era Cupido o Amor. Filosòficament també era un deu de la amistat, la llibertat i el amor entre varons.

Per a alguns Eros és el més vell dels deus i com tal un dels deus primordials. Uns atres ho consideren com el més jove dels deus i un fill d'Afrodita. I inclús hi ha els qui diuen que no existixen els pares d'Eros. A pesar de tot els poetes intercanviaven la seua naturalea lliurement i inclús en temps dels adorns «alejandrinos» seguix sent una força fonamental en el món. És descrit en les cosmogonia, enaltit per poetes i filòsofs, i també va ser adorat en varis cults mistéricos. Inclús hi ha els qui diuen que és un «geni» intermediari entre els deus i els hòmens. O inclús uns atres neguen que Eros siga una deïtat sino la passió aniquiladora de totes les coses.

A Eros se li coneix com Eleuterio (Ἐλευθερεύς) perque l'amor és una força ‘liberador’. També com Protógono (Πρωτόγονος), perque va anar el ‘primer en nàixer’. L'adoració d'Eros era poc comú en la antiga Grècia pero en Tespias se li adorava en la forma d'una pedra bruta, en un cult a la fertilitat. En Atenes va compartir en Afrodita un cult molt popular i se li consagrava el quart dia de cada més. La seua estàtua podia trobar-se en les palestras, un dels principals llocs de reunió dels hòmens en els seus amats, i a ell feyen sacrificis els espartanos abans de la batalla. Eros no és un deu unitari, i de la mateixa manera que hi ha dos Afroditas, la celest (Urania) i la popular (Pandemos), hi ha també dos Eros (el Celest i el Vulgar), puix Afrodita i Eros són inseparables.

Naturalea, família i concepcions d'Eros

Afrodita i Eros, escultura helenista tardana.

En el pensament grec sembla haver varis aspectes en la concepció d'Eros: l'Eros jove (Ἔρως) i l'Eros antic (Ἔρος). Estes facetes, no obstant, són pròpies dels apunts dels mitógrafos moderns i no dels poetes antics. L'Eros antic és un deu que apareix en la cosmogonia, en la filosofia i en els cults mistéricos (aspectes similars i relacionats, encara que diferenciats). L'Eros jove és aquell que trobem en els poetes tardans i que els poetes llatins referixen com Cupido. Difícilment pot considerar-se com a part de l'antiga creència religiosa dels grecs sino que és un deu especialment enaltit en la poesia. Fòra de la cultura clàssica diu Sanjuniatón que Eros i Potos són germans i fills de Cronos i Astarté, deus fenicios.

L'Eros cosmogónico

La figura més arcaica d'Eros apareix en els texts cosmogónicos i per lo tant ho fan pertànyer als deus primordials. Encarna no solament la força de l'amor eròtic sino també l'impuls creatiu de la sempre floreciente naturalea. Apareix per primera volta en els poemes hesiódicos a on és una força inengendrada, i tercer deu primordial en sorgir, despuix de Caos i Gea: «Per últim [va emergir] Eros, el més bell entre els deus immortals, que afluixa els membres i captiva de tots els deus i tots els hòmens el cor i la sensata voluntat en els seus pits». Més tarde Eros i Hímero varen acompanyar a Afrodita quan esta va haver naixcut de la bromera del mar. Opiano diu que Eros va emergir del Caos lluint en una antorcha ardent. Safo opina que de l'unió entre Urà i Gea va nàixer Eros. No obstant en els texts de Damascio es diu que l'unió d'Érebo i Nicte va produir a Éter, Eros i Metis. Teócrito diu que va nàixer de l'unió entre Nix i Éter.

L'Eros «bucólico»

Acàs l'Eros més conegut és el que té aspecte d'efebo, és fill d'Afrodita i un dels Erotes o Amorcillos. Este Eros és una criatura dels últims poetes grecs. Ho trobem en els poetes epigramáticos i eròtics, en descripcions ingenioses i juganeres del deu. Si Afrodita era la deesa de l'acte sexuallavors Eros causava l'emoció del enamoramiento, armat en un arc i un carcaj. Múltiples fonts es referixen a Eros com el fill d'Afrodita, sense mencionar si va nàixer siquiera de pare algun. A lo manco dos fonts tardanes imaginen a Eros com naixcut de l'unió entre Llaures i Afrodita. El licio Olén diu en els seus himnes que Ilitía, deesa dels alumbramientos, va ser la mare d'Eros. Alceo, en canvi, ho crida «el més lúgubre dels deus» i diu que va nàixer de l'unió entre Iris de belles sandalias i Céfiro de cabells dorats. L'únic descendent d'este Eros (o més be Cupido) va ser la Voluptuosidad, habida en Psique. Este Eros era imaginat com un efebo o chiquet cego puix l'amor no medix el seu alcanç.

L'Eros filosòfic

Varen ser els filòsofs els qui més disertaron i varen expandir les atribucions d'Eros. Per a ells estava més prop de l'experiència i les emocions humanes i més llunt de la concepció d'una força impersonal que propicia la reproducció. Platón nos narra que «llavors Penia («Pobrea»), maquinant, impulsada per la seua carència de recursos, fer-se un fill de Poros («Recurs»), es va gitar al seu costat i va concebre a Eros. Per esta raó, precisament, és Eros també acompanyant i escuder d'Afrodita, en ser engendrat en la festa del naiximent de la deesa i al ser, al mateix temps, per naturalea un amant de lo bell, ya que també Afrodita és bella». Meleagro ho associa en l'amor homosexual en un poema conservat en la Antologia Palatina: «La regna Cipria, una dòna, aviva el fòc que enfollix als hòmens per les dònes, pero el propi Eros convenç la passió dels hòmens pels hòmens». Ponciano de Nicomedia, un personage del Convit dels erudits (Deipnosophistae) d'Ateneu, afirma que Zenón de Citio pensava que Eros era el deu de l'amistat i la llibertat. Eros també juga el seu paper en el mit del andrógino com un deu omnipotent. És ora un deu “desijable”, que aspira a fondre les ànimes enamorades en un sol ser, ora un deu “desagradable”, que es deixa dur pels instints i arrebata el raciocinio.

L'Eros místic

En paral a la lliteratura antiga, Eros era venerat en vàries religions mistéricas, especialment el orfisme i els misteris eleusinos. Assegura no solament la continuïtat de les espècies a través de la reproducció, sino també la cohesió interna del cosmos. Es tracta d'una deïtat relacionada en la llum, en una apariència multiforme i una naturalea ancestral i inefable. En els misteris eleusinos era adorat com Protógono (‘primogènit’). En el orfisme Eros és una de les facetes de Fanes, el deu demiúrgic. En les Argonáuticas órficas es diu que «en un principi a la fatal Necessitat (Ananke) de l'antic Caos i al Temps (Crono), que va engendrar en les seues enormes regates al Éter i a l'Amor (Eros), de dual naturalea, visible per doquier i ilustre, els mortals més recents criden Fanes o Fanetes, perque va anar el primer que va aparéixer». Este Eros va ser pare de la Nit eterna i a ella li va llegar el seu ceptre de govern. Aristófanes diu que la Nit de negres ales va engendrar en primer lloc un ou buit fet de vent. D'este ou, al seu degut temps, va nàixer Eros, el desijat, l'esquena del qual refulgía en dos ales d'or. Una volta naixcut Eros es va unir en el Caos i aixina va engendrar a les tribus de les aus. Orfeo va dir que Crono va tindre com a fills a Eros i a tots els vents. I uns atres aleguen que Higía era filla d'Eros i Peito.

Mits associats en Eros

Eros en un ánfora grega. Museu Metropolità d'Art de Nova York.

Eros, molt enfadat en Apolo en haver chancejat este sobre les seues habilitats com arquero, va fer que s'enamorara de la nimfa Dafne, filla de Ladón, qui ho va rebujar. Dafne va resar al deu ric Peneo demanant ajuda, i va ser transformada en un arbre de llorer, que es va consagrar a Apolo. L'història d'Eros i Psique té una llarga tradició com conte popular de l'antic món grecorromano molt abans de que fora escrita, per primera volta en la novela llatina d'Apuleyo L'asno d'or, en una evident i interessant combinació de rols. La pròpia novela té l'estil picaresc romà, encara que Psique i Afrodita retenen el seu caràcter grec, sent Eros l'únic el paper del qual procedix del seu equivalent en el panteón romà.

L'història és narrada com a digressió i paral estructural a l'argument principal de la novela d'Apuleyo. Narra la lluita per l'amor i la confiança entre Eros i la princesa Psique, el nom de la qual és difícil de traduir apropiadament, puix transcendix els idiomes grec i llatí, pero pot considerar-se que significa ‘ànima’, ‘ment’, o millor abdós. Afrodita estava celosa de la bellea de la mortal Psique, puix els hòmens estaven abandonant els seus altars per a adorar en el seu lloc a una simple dòna, i aixina va ordenar al seu fill Eros que la fera enamorar-se de l'home més lleig del món. Pero el propi Eros es va enamorar de Psique, i la va dur per art de màgia a la seua casa. La seua fràgil pau va ser arruïnada per una visita de les celoses germanes de Psique, els qui varen fer que esta traïcionara la seua confiança. Ferit, ella va expulsar i Psique va vagar per la terra, buscant al seu amor perdut. Apuleyo atribuïx en la seua obra una filla d'Eros a Psique, Hedoné, el nom de la qual significa ‘plaure’.

En un atre mit, Eros va fer que dos casts companyers de caça d'Artemisa, Ródope i Eutínico, s'enamoraren l'u de l'atre a instàncies de la seua mare Afrodita, qui es va ofendre perque varen rebujar el seu domini de l'amor i el matrimoni. Artemisa després va castigar a Ródope convertint-la en una font.

En un atre mit, Eros i Afrodita jugaven en un prat i tenien una llaugera competència sobre quí arreplegaria la major cantitat de flors. Eros anava al cap gràcies a les seues veloces ales, pero llavors una nimfa anomenada Peristera ("coloma") va arreplegar ella mateixa algunes flors i li les va entregar a Afrodita, fent-la victoriosa. Eros va convertir a Peristera en una coloma.

Segons Porfirio, Temis, la deesa de la justícia, va jugar un paper en el creiximent d'Eros. La seua mare Afrodita es va queixar una volta davant Temis de que Eros no creixia i seguia sent un chiquet perpetu, per lo que Temis li va aconsellar que li donara un germà. Afrodita després va donar a llum a Anteros (que significa "antiamor"), i cada volta que estava prop d'ell, Eros creixia. Pero si Anteros estava absent, Eros tornava al seu tamany anterior, més chicotet.

Atributs

Arc i fleches

Cupido elladre de mel, de Lucas Cranach el Vell.

Eros és imaginat com un bell jove que porta un arc i poderoses fleches que usa per a enamorar perdidamente a qualsevol. Ovidio, un autor romà, elabora sobre l'armament d'Eros i especifica que Eros du dos tipos de fleches; les primeres són les seues fleches dorades que induïxen un poderós sentiment d'amor i afecte en el seu objectiu. Les segones, en canvi, estan fetes de plom i tenen l'efecte contrari; fan que la gent siga contrària a l'amor i omplin els seus cors d'odi. Açò s'utilisa principalment en l'història de Dafne i Apolo, a on Eros va fer que Apolo s'enamorara de la nimfa i que Dafne detestara qualsevol forma de romanç. Mentrestant, en el relat d'Ovidio sobre el seqüestre de Perséfone per Hades, el seqüestre és iniciat per Afrodita i Eros; Afrodita li ordena a Eros que faça que Hades s'enamore de la seua neboda, per a que els seus dominis puguen aplegar al Inframón. Eros té que usar la seua flecha més forta possible per a fer que el sever cor d'Hades es derrita.

En un fragment d'Anacreonte, conservat per Ateneu, l'autor llamenta cóm Eros ho va colpejar en una bola púrpura, fent-ho enamorar-se d'una dòna que se sent atreta per atres dònes i ho rebuja pel seu cabell blanc.

Eros es caracterisa per ser una entitat poderosa que controla a tots, i ni tan sols els immortals poden escapar. Luciano satirizó este concepte en els seus Diàlecs dels deus, a on Zeus reprende a Eros per haver-ho fet enamorar-se i després enganyar a tantes dònes mortals, i inclús la seua mare Afrodita li desaconsella usar a tots els deus com a joguets. No obstant, Eros no va poder tocar a cap de les deeses vérgens (Hestia, Atenea i Artemisa), els qui havien fet vot de purea. Safo escriu sobre Artemisa que «Eros, que afluixa les extremitats, mai s'acosta a ella».

Eros i les abelles

Un motiu recurrent de la poesia antiga és el d'Eros picat per les abelles. L'història apareix per primera volta en el VI atribuïda a Anacreonte, i més vesprada Teócrito va ampliar una miqueta l'anècdota i la va incloure en els seus Idilis (Idili XIX). El chicotet Eros és picat per abelles i es queixa d'això a la seua mare. Venus somriu i li diu que ell en les seues fleches, causa un dolor similar.

Boccaccio

Boccaccio diu que l'Amor és el primer dels vintiun fills d'Érebo, i ho interpreta des d'una perspectiva filosòfica i moral, alluntant-se de la concepció mitològica estricta. Com a fill de Nox i Érebo, Amor naix de l'obscuritat de la ment humana, és dir, dels desijos i passions que sorgixen en l'interior del cor. Segons els antics, l'amor és una passió de l'ànima: tot lo que desigem, ho desigem per amor.

Per a explicar la diversitat dels desijos humans, els filòsofs varen reduir l'amor a tres tipos. Platón (De dogmate Platonis, citat per Apuleyo) ho dividix en amor diví (per la virtut i la ment incorrupta), amor degenerado (per la passió i la voluntat corrupta) i amor mixt (combinació dels dos anteriors). Aristóteles, adaptant a la seua pròpia filosofia, diu que existix l'amor per lo honest, l'amor per lo agradable i l'amor per lo útil. Boccaccio, seguint l'interpretació moral, diu que Amor no és un ben per es: no és l'amor diví (honest), no és mixt ni basat en lo agradable o útil i per això, li'l vincula a la mentis caecitas («ceguera de la ment») i al obstinatum pectoris («cor obstinat»).

Per a Boccaccio l'Amor genera passions destructives: desig insaciable de riquea, ambició de poder i imperi, busca de glòria vana i peridora, conflictes entre amics i en ciutats i fraus, violències i conspiracions. Afecta especialment a certs grups: gnatonici («avaros»), histriones («actors, oportunistes») i assentatores («aduladores»). Boccaccio insistix que Amor, com a fill d'Érebo i de la Nit, és més be odi disfrassat de desig: no produïx virtut ni ben verdader i solament incita a la codícia, la violència i la necedad humana. En térmens alegóricos, representa la força obscura i perturbadora que habita en el cor obstinat i que guia moltes accions destructives en el món humà.

Eros en la música

• Bottiroli, José Antonio: Eros en Si menor B37 per a piano (1974)

Galeria

• 
  Eros Thanatos, còpia romana de l'original grec. Museu Capitolino.

Vore també

• Anteros
• Hímero
• Cupido
• Deus primordials de la mitologia grega
• Eros i Psique
• Kāmadeva
• Medallón d'Eros
• Poto
• Erotes
• Pulsión de vida

Bibliografia

• BARTSCH, Shadi; BARTSCHERER, Thomas (2005). Erotikon: essays on Eros, ancient and modern, Chicago: University of Chicago Press. ISBN 9780226038384.
  • Shadi Bartsch (Shadi Bartsch-Zimmer, n. 1966): catedràtica de clàssiques de la Universitat de Chicago.

• BATAILLE, Georges (1989). The Tears of Eros, Sant Francisco: City Lights Books. ISBN 9780872862227.

• CALAME, Claude (1999). The poetics of eros in Ancient Greece, Priceton: Princeton University Press. ISBN 9780691043418.
  • Claude Calame (n. 1943): helenista suís.

• CARSON, Anne (1986). Eros the bittersweet: an essay (Eros el agridulce: ensaig), Priceton: Princeton University Press. ISBN 9780691066813.

• «Amatorius, 756 I-F: Plutarch's Citation of Parmenides and Hesiod».The American Journal of Philogy.90(2)

183–200.

• NYGREN, Anders (1969). Eros i Agape. La noció cristiana de l'amor i les seues transformacions (Eros och Agape), Barcelona: Sagitario. OCLC 26295888.
  • Anders Nygren (Anders Theodor Samuel Nygren, 1890 - 1978): teòlec luterano suís.
  • Vore "Agapē".
  • Eros och Agape es va publicar per primera volta en dos parts: en 1930 i en 1936.

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Eros.

• TEÓCRITO: Idilis (Ειδύλλια); XIX: Elladre de panals (Κηριοκλέπτης).
  • Traducció d'Ettore Romagnoli al italià (1925), en Wikisource.
  • Traducció al anglés, en el lloc Theoi.
    • Text en grec, en Wikisource.

• MOSCO DE SIRACUSA: Idilis.
  • III: Eros fugitiu ('Ερως δραπετες).
    • Traducció a l'espanyol, en PDF, recollida en el lloc del Internet Archive.
    • Terad. de Josep Franquesa i Gomis al català (1910); en Wikisource.
      • Text grec, en el Proyecte Perseus (ed. de John Maxwell Edmonds).

• Himnes órficos 57: A Eros.
  • [5] de Thomas Taylor al anglés (1792); en Theoi.
  • Una atra edició de la mateixa rad., en el [6] Sacred Texts.

• APULEYO: L'asno d'or.
  • IV: espanyola de Jacinto de la Vega i Marque; en Wikisource.
    • IV, 30 i ss.: text llatí; en Wikisource.
  • V: espanyola de J. de la Vega i Marque; en Wikisource.
    • V: text llatí; en Wikisource.
  • VI: espanyola de J. de la Vega i Marque; en Wikisource.
    • VI: text llatí; en Wikisource.
  • Psique i Cupido (Psyche et Cupido).
    • Traducció anglesa de William Adlington: text, en Wikisource.
      • text llatí; en Wikisource.

• BULFINCH, Thomas: Mitologia de Bulfinch (Bulfinch's Mythology).
  • I: L'era de la faula o Històries de deus i héroes (The Age of Fable o Stories of Gods and Heros, 1855).
    • I, 11: Cupido i Psique (Cupid and Psyche): text, en anglés, en el lloc de l'Internet Sacred Text Archive.
    • El mateix text; en Wikisource.
      • Traducció portuguesa, en Wikisource.

• HARRISON, Jane Ellen: Myths of Greece and Rome (Mits de Grècia i de Roma), 1928.
  • Eros (Eros).
    • Reproducció, en anglés, en el lloc de l'Internet Sacred Text Archive.

• Plantilla:Ref-GML

• Plantilla:Ref-Theoi

• Imàgens d'Eros, en el lloc del Institut Warburg.

• Imàgens de Cupido, en el mateix lloc.

• Cupido, en el [7] del Proyecte Perseus.

• El naiximent d'Eros (Рождение Эрота): curtmetrage de dibuixos animats dels estudis Soyuzmultfilm dirigit per Anatóliy Petrov (Анатолий Петров, 1937 - 2010).