Eusebio de Cesarea

Eusebio de Cesarea

Eusebio de Cesarea (c. 263-30 de maig de 339, provablement en Cesarea de Palestina), també conegut com Eusebius Pamphili (Eusebio Panfilio, o lliteralment, ‘Eusebio, amic de Pànfil’), va ser bisbe de Cesarea, exégeta i aixina mateix conegut com el pare de l'història de l'Iglésia perque els seus escrits estan entre els primers relats de l'història del cristianisme primitiu, les fonts del qual va intentar reunir i estudiar per a redactar la seua Història eclesiàstica, i aixina mateix va recopilar senyes sobre els primitius Jocs Olímpics com a complement als estudis de cronologia que li eren necessaris a causa de les seues obres històriques.Els seus contemporàneus també ho denominen Eusebio de Palestina.

El seu nom està unit també a una curiosa creència sobre una suposta correspondència entre Jesucristo i Abgaro (rei d'Edesa); Eusebio hauria trobat les cartes i inclusivament les va copiar per a documentar la seua Història eclesiàstica.

Biografia

La data i el lloc exacte del seu naiximent són incerts i se sap poc de la seua joventut. Va conéixer al presbítero Doroteo en Antioquía i, provablement, va rebre d'ell instrucció exegética. En l'any 296, estant en Palestina, va vore a Constantino I, que visitava la província en Diocleciano. Va estar en Cesarea quan Agapio era bisbe del lloc. Es va fer amic de Pànfil, en qui va estudiar la Bíblia, en l'ajuda de la Hexapla d'Orígens i dels comentaris compilados per Pànfil en la seua tentativa d'escriure una versió crítica del Antic Testament.

En l'any 307 Pànfil va ser encarcerat, pero Eusebio va continuar el proyecte que en ell havia començat. El resultat va ser una apologia d'Orígens, terminada per Eusebio despuix de la mort de Pànfil, que va ser enviada als màrtirés en les mines de Faenar, en Egipte. Sembla que despuix es va retirar cap a Tir i més vesprada cap a Egipte, a on va patir la persecució als cristians per primera volta. L'acusació de que va obtindre la seua llibertat sacrificant als deus pagans sembla no tindre fonament.

Es torna a mencionar a Eusebio com bisbe de Cesarea. Va succeir a Agapio despuix de 313, encara que no se sap la data exacta, i tampoc es coneix molt sobre els primers temps del seu bisbat. No obstant, en l'inici de la controvèrsia del arrianismo, pren súbitamente un lloc destacat. Arrio li va demanar protecció i, segons una carta que Eusebio va escriure a Alejandro d'Aleixandria, és evident que no va negar refugi al presbítero exiliat. Quan el Primer Concilie de Nicea es va reunir en el 325, va tindre cert protagonisme. I, encara que no era un líder nat ni tampoc un pensador profunt, com a home prou instruït l'escritor i ya famós Eusebio va ser estimat per l'emperador i va acabar per descollar entre els més de 300 membres que es varen reunir en el Concilie fundacional del cristianisme com a religió de l'Imperi. Va prendre una posició moderada en la controvèrsia, i va presentar el símbol (credo) bautismal de Cesarea que va acabar per convertir-se en el fonament del Credo de Nicea. Al final del Concilie, Eusebio va subscriure els seus decrets.

En tot, la controvèrsia arriana va continuar pese al Concilie i Eusebio es va mantindre involucrat en la qüestió. Per eixemple, va entrar en disputa en Eustaquio de Antioquía, que s'oponia a la creixent acceptació de les teories d'Orígens i, en especial, perque este havia expost una exégesis alegórica de les Sagrades Escritures, #lo que interpretava com l'orige teològic del arrianismo.

Eusebio, com a admirador d'Orígens, va ser reprendido per Eustaquio, qui li va acusar d'alluntar-se de la fe de Nicea. Eusebio va respondre acusant a Eustaquio de seguir les idees del sabelismo. Eustaquio va ser acusat, condenat i depost en un sínodo en Antioquía, i una gran part del poble de Antioquía es va rebelar en contra d'esta decisió eclesiàstica mentres que els que estaven en contra de Eustaquio proponien que es nomenara a Eusebio com a nou bisbe; est, per la seua banda, va rebujar tal oferta.

En acabant de que Eustaquio anara depost, els seus seguidors es varen tornar contra Atanasio d'Aleixandria, un oponent molt més perillós. En el 334, Atanasio va ser conminado a comparéixer front a un sínodo en Cesarea, encara que no va comparéixer. A l'any següent, es va convocar un atre sínodo en Tir, presidit per Eusebio. Atanasio, preveent el resultat, es va dirigir a Constantinopla, a on va presentar la seua causa a l'emperador. Constantino va convocar als bisbes per a la seua cort, entre els quals estava Eusebio. Atanasio va ser condenat a l'exili a finals del 335. En eixe mateix sínodo, un atre oponent va ser atacat en èxit. Marcelo de Ancira feya molt que lluitava contra els eusebianos, protestant contra la rehabilitació de Arrio. Acusat de sabelianismo, va ser depost en el 336. Constantino va morir a l'any següent. Eusebio no li va sobreviure molt temps. Va morir (provablement en Cesarea), en 340, o més vesprada, sent provable que haja mort el 30 de maig de 339.

Obres

De l'extensa activitat lliterària d'Eusebio una part relativament gran va perdurar. I, encara que era considerat sospitós de arrianismo, els seus escrits varen resultar indispensables perque Eusebio solia amprar cites textuals de fonts que no varen aplegar a sobreviure a la seua época, com per eixemple les obres d'Hegesipo de Jerusalem.

Les obres lliteràries d'Eusebio reflectixen el curs de la seua vida. Al principi es va dedicar a la crítica dels texts bíblics baix l'influència de Pànfil i provablement de Doroteo, de l'escola de Antioquía. En la persecució de Diocleciano i la de Galerio, va dirigir el seu interés cap als màrtirés (tant els de la seua época, com els anteriors). Eixe interés ho va dur a escriure, pràcticament, una història de l'Iglésia ademés d'una història universal, la Crònica, que segons el punt de vista d'Eusebio seria solament la base per a la Història eclesiàstica. Note's que per a Eusebio, l'Iglésia apareix com el motor de l'Història de la Humanitat.

Quan les #controvèrsia arrianas, l'interés d'Eusebio es va centrar en les qüestions dogmàtiques. La cristiandad ya havia segut finalment reconeguda per l'Imperi Romà, pero açò va causar nous problemes i un gènero de #apologia diferent a les anteriors es tornava necessari. Aixina que Eusebio, en el seu paper de teòlec de la cort imperial, va escriure panegírics hiperbòlics dedicats a l'emperador cristià. És més, a totes estes activitats va haver d'afegir la composició de molts atres texts de naturalea diversa, entre els que destaca la seua correspondència, més allà d'atres treballs exegéticos a on s'inclouen comentaris i tractats sobre arqueologia bíblica que s'estenen durant tot el periodo de la seua vida lliterària i oferixen testimoni d'allò per lo que Eusebio va vindre a ser reconegut per casi tots, independentment de l'opinió teològica que professaren: la seua llarga erudición.

Obres que versen la crítica bíblica

Pànfil i Eusebio es varen ocupar junts de la llectura crítica de les Escritures tal com eren presentades en la versió de grega de la Bíblia anomenada la Septuaginta ("Els Setanta"). Es varen dedicar a l'estudi del Antic Testament i, en especial, al Nou Testament. I efectivament sembla que un dels manuscrits de la Septuaginta, preparat per Orígens, hauria segut treballat i revisat pels dos, segons Sant Jerónimo.

Per a facilitar la busca dels texts evangèlics, Eusebio va dividir la versió de les Escritures que tenia en el seu poder en paràgrafs que remetían en una taula sinóptica, per a aixina trobar els versículs que es referien mútuament.

La Crònica

Artícul principal → Crònica (Eusebio de Cesarea).

Les dos grans obres històriques d'Eusebio són la Crònica i la Història de l'Iglésia. La primera (en grec, Pantodape història, o siga, Història Universal) està dividida en dos parts. La primera part (en grec: Chronographia, o siga Anals o cronologia) pretén ser un compendio d'història universal, organisada segons les diverses nacions, arreplegant les fonts històriques que Eusebio pesquisó arduamente. La segona part (en grec, Chronikoi kanones, o siga, Cànons cronològics) intenta establir #sincronisme dels documents històrics en columnes paraleles. És un dels eixemples més antics de lo que és freqüent, hui en dia, en les obres de referència, com a enciclopèdies, a on les taules cronològiques eusebianas són un instrument de treball i consulta.

El treball original complet està perdut. Va poder, no obstant, ser reconstruït a partir dels extractes copiats (epítomes), en incansable diligència, pels cronólogos de l'escola bizantina, especialment Jorge Sincelo, el Monge. Les taules cronològiques de la segona part varen ser preservades totalment en una traducció feta per Sant Jerónimo, i les dos parts existixen també en una traducció en armeni, encara que el seu valor és discutible per les alteracions respecte a l'original que podrien haver segut fetes pels traductors. La Crònica, tal com la coneixem, s'estén fins a l'any 325 i va ser escrita abans de la Història de l'Iglésia.

La Història de l'Iglésia

Artícul principal → Història eclesiàstica (Eusebio de Cesarea).

En la seua Història de l'Iglésia o Història eclesiàstica (), Eusebio va tractar, d'acort en les seues pròpies paraules, (I, i.1), de presentar l'història de l'Iglésia des dels apòstols (història coneguda com Fets dels Apòstols) fins als seus dies, tenint en conte els següents aspectes:

1. la successió dels bisbes en els sínodos principals;
2. l'història dels Doctors de l'Iglésia;
3. l'història de les herejías;
4. l'història dels judeus;
5. les relacions en els pagàs;
6. el martirologio.

Va agrupar el seu material d'acort en els regnats dels emperadors, presentant-ho tal com ho va trobar en les seues fonts. El contingut consistia en:

• Llibre I: introducció detallada sobre Jesucristo.
• Llibre II: l'història de l'época apostólica, des de la caiguda de Jerusalem fins a Tito.
• Llibre III: l'época despuix de Trajano.
• Llibres IV i V: el II.
• Llibre VI: el periodo de Septimio Sever a Decio.
• Llibre VII i VIII: historial de les persecucions baixe el regnat de Diocleciano.
• Llibre IX: Història de la victòria de Constantino I sobre Majencio en l'Occident i sobre Maximino en l'Orient.
• Llibre X: El restabliment de les #congregació i la rebelió i conquista de Licinio.

Tal com es conserva, l'obra es va concloure abans de la mort de Crispe, en juliol del 326, i des del Llibre X que es dedicava a Paulino de Tir que va morir abans del 325, al final del 323 o en el 324. Este treball és realment impressionant per a l'investigació que exigia, i va deure haver-li ocupat per varis anys. El seu martirologio va ser un dels estudis preparatoris per a la seua obra.

L'autenticitat de la Història de l'Iglésia d'Eusebio no ha segut qüestionada. Els descobriments recents van revelant la forma responsable, cuidada i inteligent en que les biblioteques de Cesarea i Jerusalem eren administrades.

En un dels passages de la seua obra, Eusebio declara que les calamitats sofrides pel poble judeu es devien al paper que estos varen jugar en la mort de Jesús, passage que ha segut usat a lo llarc de l'història, per a atacar tant a judeus com a cristians:

Des d'eixe temps que les rebelions, guerres i conspiracions dañosas els va seguir, a cada u, en ràpida successió, incesantemente, en les ciutats, en tota Judea, fins que el lloc de l'emperador Vespasiano els va esclafar. Va ser aixina que la venjança divina es va complir per a en els judeus pels crims que varen gosar perpetrar contra Crist.

Eusebio de Cesarea, Història de l'Iglésia: Llibre II, Capítul 6: «Les desventuras que varen succeir als judeus despuix de l'injúria comesa contra Crist». (Vore enllaç original de CBN.org en la bibliografia).

Obres històriques menors

Abans de compilar la seua història de l'Iglésia, Eusebio va treballar en el martirologio del periodo primitiu i una biografia de Pànfil. El martirologio no va ser conservat sense estanys, encara que té totes les seues parts constitutives. Conté:

(1) una epístola de la congregació d'Esmirna concernent el martiri de Policarpo

(2) el martiri de Pionio;

(3) els martiris de Carp, Papilo i Agatónica;

(4) el martirologio de les #congregació de Vienne i Lió (actual França);

(5) el martiri de Apolonio.

De la vida de Pànfil sobreviu a penes un fragment. Una obra sobre els màrtirs de Palestina va ser elaborada despuix del 311. Un gran número de fragments es troben disseminats per varis catàlecs de llegendas encara per compilar. La vida de Constantino va ser compilada despuix de la mort de l'emperador i l'elecció del seu fill com un dels augusts (coemperadores romans) en el 337. És més un discurs panegíric replet de retòrica que una biografia, encara que té un gran valor històric pels documents que incorpora.

#Apologia i obres dogmàtiques

Entre les seues obres de caràcter apologètic o dogmàtic figuren:

(1) La Apologia d'Orígens, que els seus primers cinc llibres varen poder haver segut escrits en sentir Pànfil, en la presó, assistit per Eusebio, segons les paraules de Focio. Eusebio va escriure el sext llibre despuix de la mort de Pànfil. Existix actualment una traducció en llatí del primer llibre, feta per Rufino de Aquilea.

(2) Un tractat contra Hierocles d'Aleixandria (governador romà i filòsof neoplatónico), en el qual Eusebio va rebatre la glorificació d'Apolonio de Tiana feta per Hiérocles. El treball es dia Discurs d'Amor a la Veritat (en grec, Philalethes logos);

(3) i (4) dos obres importants, relacionades l'una en l'atra, conegudes pels noms en llatí Praeparatio evangelica i Demonstratio evangelica, la primera tracta de demostrar l'excelència del cristianisme sobre totes les religions i #filosofia paganes. La Demonstratio consistia originalment en vint llibres, dels quals han segut preservats dèu complets ademés d'un fragment del dècim-quint llibre. Eusebio considerava la seua obra com una introducció a la cristiandad per als pagans. El treball va ser completat provablement abans del 311.

(5) en un atre text, en orige en el periodo de les persecucions, intitulado Extractes Profètics (Eklogai prophetikai), discutix en quatre llibres els texts mesiánicos de les Sagrades Escritures.

(6) el tractat De la Manifestació Divina (Peri theophaneias), escrit ya posteriorment a estos, tracta de la Encarnación del Logos Diví, sent, en varis aspectes, idèntic al seu Demonstratio evangelica. D'esta obra només queden fragments.

(7) el polèmic tractat Contra Marcelo, escrit al voltant del 337;

(8) un suplement al treball anterior, intitulado De la Teologia de l'Iglésia, a on defén la doctrina nicena del Logos, contra el partit de Atanasio.

Un gran número d'escrits que pertanyen a esta categoria, estan completament perduts fins a la data.

Obres exegéticas i unes atres

De les obres exegéticas d'Eusebio no nos va aplegar res en la seua forma original. Els cridats "comentaris" es basaven en manuscrits posteriors copiats d'eixa série d'escrits. Una obra més completa, de naturalea exegética, preservat a penes en fragments, es intitula Sobre les Diferències dels Evangelios i va ser escrit en el desig d'harmonisar les contradiccions en els relats dels diferents evangelistes. Va ser també en propòsits exegéticos que Eusebio va escriure els seus tractats d'arqueologia bíblica:

(1) una obra sobre els equivalents en grec dels noms de família hebreus.

(2) una descripció de l'antiga Judea, en una relació de la distribució de les dèu tribus.

(3) un pla de Jerusalem i del Temple de Salomón.

Estos tres tractats estan perduts. Una obra intitulada Sobre els Noms dels Llocs en les Sagrades Escritures va sobreviure fins als nostres dies.

Aixina i tot, es deu fer menció dels discursos i sermones, alguns dels quals han segut preservats fins a hui dia. Per eixemple, un sermón per a la congregació de l'iglésia de Tir, i un discurs (el Triakontaeterikós) per al trigèsim aniversari del regnat de Constantino I el Gran en 336 a on es retrata a l'emperador com el rei cristià ideal, en consonancia con el mensage del seu posterior Vita Constantini. De les Cartes d'Eusebio, queden a penes alguns fragments.

Comentaris concernents a Eusebio

La seua doctrina

Des del punt de vista dogmàtic, Eusebio es recolza totalment en Orígens, i tal com este teòlec va partir de l'idea fonamental de la sobirania absoluta (monarquia) de Deu. Deu és la causa de tots els sers, pero no és merament una causa; en Ell, tot lo bo està inclós; d'Ell, tota la Vida s'origina; i és l'orige de tota Virtut. És el Deu Suprem, al com Crist està subjecte com a Deu segon (secundari). Deu va enviar a Crist al món per a que este participara de les gràcies incloses en l'essència divina. Crist és l'única criatura realment bona, posseint l'image de Deu, i sent un raig de llum eterna; esta comparació en el raig de llum és, no obstant, de tal forma llimitada que Eusebio necessita emfatisar expressament la autoexistencia de Jesús.

Eusebio tracta aixina d'emfatisar la diferència entre les Persones de la Santíssima Trinitat, mantenint la subordinació de Jesús a Deu (Eusebio mai aplica a Jesús el terme theos) perque, segons ell, tot lo que està defés per una atra part és sospitós de politeisme o de sabelismo. Creu que Jesús és una criatura de Deu la generació de la qual (creació) va ocórrer abans del Temps. Jesús és, per la seua activitat, l'orgue de Deu, el creador de la vida, el principi de totes les revelacions divines, que, en el seu caràcter absolut està entronisat sobre tota la creació. Este Logos Diví va assumir un cos humà sense que el seu ser anara en cap manera alterat. La relació del Esperit Sant en la Santíssima Trinitat és explicada per Eusebio en térmens similars a relació entre el Pare i el Fill. Res de lo que és presentat en esta doctrina és original d'Eusebio, remetent casi tot al sistema teològic d'Orígens. La falta d'originalitat d'Eusebio es revela en el fet de que mai va presentar les seues pròpies idees de forma sistemàtica.

Excelència i llimitacions

En la seua época va ser justament considerat com el més instruït dels seus contemporàneus. Una llista dels documents que va usar per a la seua Història de l'Iglésia bastaria per a percebre la magnitut del treball fet per a organisar i analisar tot eixe acervo de material. No obstant, el coneiximent d'Eusebio no es pot comparar en la profunditat d'Orígens. Este últim va ser un esperit productiu, mentres que Eusebio va ser un compilador d'escrits. Eusebio es distinguix, no obstant, pel conte en el que va elaborar la seua obra. Un home com ell, sense dubte alguna, es trobava en una época en que les nacions bàrbares varen començar a invadir en massa a l'Iglésia. En el periodo que va seguir, ningú ho va alcançar en erudición. Els historiógrafs eclesiàstics varen ser capaços de copiar-ho, pero no varen superar el seu lloc.

Edward Gibbon, historiador que va abordar les causes de la caiguda de l'Imperi romà, va senyalar que l'actitut d'Eusebio de Cesarea en redactar la seua Història Eclesiàstica no era la d'un historiador (tal com es concep este ofici en térmens moderns), sino la d'un panegirista que, voluntàriament, exclou tots els aspectes que pogueren desacreditar a l'Iglésia i només narra els positius. Ya Focio, en el IX, havia definit la Vida de Constantino com un panegíric en quatre llibres (encomiastiké tetrábiblos). Un sigle despuix que Gibbon, el també historiador Jacob Burckhardt calificava a Eusebio com «el més repugnant dels panegiristas, que mentia a mansalva».

Vore també

• Escola teològica d'Aleixandria
• Cànons eusebianos

Notes

Este artícul va ser traduït de l'artícul portugués de Wikipedia, que a la seua volta es basa en un artícul de la Wikipedia en anglés que va ser escrit basant-se en l'artícul de la Schaff-Herzog Encyclopedia of Religion. S'han fet modificacions adaptades al llector hispanohablante de Wikipedia en espanyol.

Bibliografia

• (1992) Didaché, Editorial Ciutat Nova. ISBN 84-86987-42-3.

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Eusebio de Cesarea.

• Patrología. Quasten.

• Pares de l'Iglésia Abans i Despuix de Nicea Història Eclessiastica i Vita Constantini en anglés.

• Pares de l'Iglésia Praeparatio Evangelica, Demonstratio Evangelica, Theophania i Contra Hieroclem.

• Benedicto XVI presenta a Eusebio de Cesarea

• Eusebio de Cesarea en el sitie de la Bibliotheca Augustana (Augsburc).

• EUSEBIO DE CESAREA.
  • Traduccions al anglés, en Wikisource.
  • Texts d'Eusebio de Cesarea en el lloc de Philippe Remacle; alguns són bilingües (grec - francés).
    • Philippe Remacle (1944 - 2011): helenista i latinista belga d'expressió francesa.
  • Texts en grec, en Wikisource.
  • Història Eclesiàstica (Ἐκκλησιαστικὴ ἱστορία).
    • Traducció parcial a l'espanyol (Llibres I, II i III).
    • Traduccions a l'anglés, en Wikisource.
    • Text en el lloc de Ph. Remacle, en parts bilingües (grec - francés); trad. de Émile Grapin. Ed. en 1905, en París.
      • Text grec, en índex electrònic i enllaços, en el Proyecte Perseus; amprant el ròtul actiu "lloeu", que es troba en la part superior dreta, s'obté ajuda en anglés en el vocabulari grec del text.
      • Text grec en el lloc de la Bibliotheca Augustana.

• • • • Text grec en Wikisource.