Politeisme

Politeisme

Deus grecolatinos.

El politeisme és una concepció religiosa o filosòfica basada en l'existència de varis sers divins o deus, és dir, la creència religiosa de que existixen molts deus. En la majoria de les religions que accepten el politeisme, els diferents deus són representacions de forces de la naturalea o principis ancestrals, i poden vore's com a autònomes o com a aspectes o emanació d'una deïtat creadora o principi absolut transcendental (teologia monistas), que es manifesta de manera inmanente en la naturalea (teologia panteístas i panenteístas). Moltes deïtats politeistes, a excepció de les deïtats egipcíaques o hindús, són concebudes en un pla corpóreo més que etéreo. El politeisme és un tipo de teisme. Dins del teisme, contrasta en el monoteisme —la creència en un Deu singular, en la majoria dels casos transcendent—. Els politeistes no sempre adoren a tots els deus per igual, ya que poden ser henoteístas, que s'especialisen en l'adoració d'una deïtat en particular. Atres politeistes poden ser katenoteístas, adorant a diferents deïtats en diferents moments. A dir de David Hume, el politeisme va ser la primera religió dels sers humans. En veritat va ser una forma típica de religió durant la Edat del Bronze i la Edat del Ferro fins a la Era Axial i el desenroll de les religions abrahámicas, l'última de les quals propugnava el monoteisme. Està ben documentat en les religions històriques de la antiguetat clàssica, especialment la antiga religió grega i la antiga religió romana, i despuix de la decadència del politeisme grecorromano en religions tribals com el paganisme germànic, el paganisme eslau i la mitologia bàltica. Atres eixemples històrics són les antigues religions egipcíaca, grega, romana, celta o nòrdica, en la zona europea i norteafricà, com tampoc cal oblidar les religions amerindies, com la inca, la maya o la mexica, per mencionar algunes precolombinas. Pero no deu considerar-se tant una creència del passat sino de total present i actualitat: les religions politeistes més importants existents hui en dia són la religió tradicional chinenca, el hinduisme, el sintoísmo japonés, la santería i vàries religions neopaganas.

Orige del terme

La paraula «politeisme» prové del grec poli ‘molts’, i theos ‘deu’; és dir, ‘molts deus’. Va ser l'escritor judaic Filó d'Aleixandria qui va utilisar el vocablo per volta primera argumentant en els grecs. Despuix de l'expansió del cristianisme entorn al Mediterràneu i per part d'Europa, es va passar a utilisar més la paraula pagà, gentil o la més pijorativa d'idólatra per a referir-se als no cristians. Seria Juan Bodino en el sigle XVI qui recuperaria el terme.

Deus chichas

Aspectes del politeisme

Detalle del friso de la tomba del faraó Horemheb, que mostra als deus Osiris, Anubis i Horus.

El politeisme és un tipo de teisme. Dins del teisme, contrasta en el monoteisme, la creència del qual en un Deu singular, en la majoria dels casos transcendent. Els politeistes no sempre adoren a tots els deus d'igual modo, ya que poden ser henoteístas, els quals s'especialisen en l'adoració d'una deidad particular. Atres politeistes poden ser katenoteístas, els quals adoren a diferents deïtats en diferents moments. El sistema engloba la personificació d'elements naturals, sentiments i activitats humanes, normalment organisats en una jerarquia o panteón. No es tracta de diferent nomenclatures per a una sola deidad, sino de diversos deus en característiques individuals clarament identificables. En el politeisme cada deïtat pot ser honrada i invocada de manera individual, depenent dels aspectes que li definixen. En les societats politeistes no sol existir una teologia pròpiament dita, encara que sol coexistir en sistemes filosòfics i ètics prou complexos. Cada força sobrenatural o acontenyiment transcendental (com el raig, la mort o l'embaràs) atén a uns mecanismes establits, que conformen un complex orde còsmic molt jerarquizado, descrit per mig de mits, llegendes i obres sagrades. En el politeisme, per un entramat molt consolidat de transmissió, oral o escrita, el coneiximent és acumulatiu, és dir, és ampliat per l'especulació dels individus dedicats a això (chamans, bruixos, sacerdots, poetes), o be per contacte intercultural. Se sol senyalar que el politeisme correspon, a sovint, a societats igualment jerarquizades, en una forta estratificació en classes socials. Eixemples habituals es donarien en el Antic Egipte, Mesopotamia, en la cultura clàssica grega i romana o en el hinduisme. Algunes creències politeistes situen ademés la preeminència d'un deu sobre el restant del panteón (cult conegut com henoteísmo), lo que va fer creure als antropòlecs que este seria el pas natural cap al monoteisme. El politeisme està considerat per alguns antropòlecs com el pas següent al animisme, una forma més alvançada de religiositat (pròpia d'un cert nivell de civilisació), en la que les forces de la naturalea són discriminades, separades i seleccionades, i, finalment, representades per una série de deus antropomórficos.

Politeisme durant l'antiguetat

Deus del panteón egipcíac

A lo llarc de l'història, alguns eixemples destacats de politeisme els trobem en la cultura sumerio, la egipcíaca, en la mitologia dels Aesir i els Vanir –els dos panteones de la mitologia nòrdica, superior i menor respectivament–, la Orishas dels iorubes, els deus dels azteca i molts atres. Hui en dia la majoria de les religions del passat són politeistes i s'interpreten en relació en la mitologia, inclús si les històries sobre els deus que han desenrollat estes cultures formen part de cults i de pràctiques religioses. Les excepcions són poques; entre elles es troben la religió abrahámica i, possiblement, el atonisme promulgat aproximadament cap a l'any 1350 aC per Akenatón en l'Egipte Antic. En moltes civilisacions, el panteón de divinitats tendia a créixer en el pas del temps. Les deïtats particulars, que eren adorades originalment en alguns llocs i zones específiques, es varen integrar en el cult religiós d'atres ciutats i territoris despuix dels enfrontaments entre els pobles, dels conflictes periòdics entre dos poders territorials. Un eixemple d'este tipo de canvis es pot observar en l'evolució al voltant de les divinitats nomenades genius loci, que eren els esperits locals. El antropomorfisme és una atra traça molt característica del politeisme i fa referència a les emocions, motivacions i conductes que són similars a les de l'home. Aixina, els deus del politeisme són a sovint retratats com a personages complexos de més o menys estatus, en les habilitats, necessitats, desijos i històries, en molts aspectes similars a les presents en els sers humans, pero en poders individuals adicionals, habilitats, coneiximent o percepció sobrehumanas. S'ha sugerit que este fenomen està en l'orige de la divinisació de determinades formes d'autoritat, com és el cas dels faraons de l'Antic Egipte, els emperadors de les antigues Roma i China, per a citar algunes de les grans civilisacions. El politeisme és independent de l'estadi cultural i és present tant en les societats més primitives com en civilisacions sofisticades com per eixemple la babilònica, la sumerio, la chinenca, maya, asteca, inca, la grecorromana o l'egipcíaca, i és un element conspicuo de religions molt esteses com per eixemple el taoisme, el sintoísmo o el hinduisme.

Deus i divinitats

Els politeistes radicals creuen que els deus són sers diferents i independents, pero també poden creure en un principi unificador, com és el cas dels platònics. Els politeistes moderats respecten la multiplicitat de deus, pero ho apleguen a considerar com una multiplicitat d'una unitat divina superior, no un Deu personal com en les religions monoteistes, sino més be una múltiple realitat divina. De fet, este monisme s'estén i en una certa manera s'acosta al monoteisme, pero sense forma i sense els atributs que ho constituïxen. L'eixemple més característic seria lo del Braman, en corrents hinduistas cóm el Vedanta i el Yoga, i representa un concepte filosòfic i espiritual que fa referència al principi originari del Univers. Inclús algunes modernes corrents neopaganas seguixen este model. El politeisme no pot ser limpiamente separat de les creències animista que prevalen en la majoria de les religions populars. Els deus del politeisme són, en molts casos, el més alt nivell d'un continu de sers sobrenaturals o esperits, que pot incloure antepassats, dimonis, espectres i atres sers màgics o mistéricos. En alguns casos estos esperits es dividixen en celestials o ctònics (del Inframón), i la creència en l'existència de tots estos sers no implica que tots siguen venerats per igual. Encara que moltes formes del budisme inclouen la veneració als bodhisattva, estos no són vists com a entitats divines. Pel contrari, els bodhisattva es consideren uns sers humans que han conseguit un major nivell d'allumenament, i un dels principis del budisme és que, en el curs de moltes vides, qualsevol ser humà pot aplegar a un nivell similar. Que una persona pot creure en varis deus no vol dir necessàriament que tots ells tenen que ser adorats. Molts politeistes creuen en l'existència de més d'un deu, pero només adoren un o alguns d'ells. Max Müller parla d'una tendència al cult dirigida a un ser o principi, reconegut com a tal, pero que té moltes manifestacions; este tipo de teisme es va denominar henoteisme. Algunes persones veuen la henoteisme com una forma de monoteisme, i uns atres, com monisme; també alguns historiadors han afirmat que les religions monoteistes s'han originat de la henoteisme. Des de la perspectiva dels cristians, els judeus i els musulmans actuals, pero, el henoteisme es considera com un equivalent del politeisme i una concepció alluntada del seu sistema religiós.

Tipos de deïtats

Alguns tipos de deïtats que a sovint es troben en el politeisme poden incloure:

• Deidad creadora
• Héroe cultural
• Deidad de la mort (ctònic)
• Deidad de la vida-mort-renaixença
• Deesa de l'amor
• Deesa mare
• Deidad política (com un rei o emperador)
• Deidad del cel (celestial)
• Deidad del clima
• Deidad solar
• Deidad llunar
• Deidad Entabanadora
• Deidad de l'aigua
• Deus de la música, les arts, la ciència, l'agricultura o atres activitats.

Diferències entre monoteisme i politeisme

La fe, el creure, és la base del monoteisme; les creències i la fe són conceptes aliens al politeisme. Les religions politeistes no plantegen el problema dels orígens i la creació; en la majoria d'elles el món és etern, o a lo manco troba el seu orige en un caos primordial, per l'intervenció o no dels deus. Front a la diversitat i la multiplicitat del món, certes formes del politeisme consideren la multiplicitat de creacions i orígens, que es produïxen per la transformació de l'existent. Per lo tant, no existix en conseqüència, en les religions paganes, un mit de la creació que els fidels tenen que acceptar de manera dogmàtica, encara que puga haver una història predominant, com per eixemple, la Teogonía d'Hesíodo. Cada religió pagana té el seu propi panteón, que encara que és relativament estable, admet alguns canvis: pot desenrollar-se i nous deus poden incorporar-se, per importació d'atres cults o pel naiximent de nous cults locals. Aixina i tot, si un nou deu s'incorpora i té unes característiques molt similars a un que ya preexistix, s'unifica generalment en una sola figura que generalment du el nom de la deïtat tradicional. El cult està basat en la veneració dels deus, dels quals un o un chicotet grup destaquen com més importants, a l'objecte d'assumir les característiques de la principal deidad. Suponent que el cult als deus menys importants desaparega i solament permaneixca activa la veneració cap a un deu principal, llavors es parla d'henoteísmo.

Mitologia i religió

En l'época clàssica, Salustio (IV) categorizó la mitologia en cinc tipos:

1. Teològica
2. Física
3. Sicològica
4. Material
5. Mesclada

El juí de Paris, de Luca Giordano

La teològica són estos mits que no utilisen cap forma visible, sino que contemplen l'essència mateixa dels deus: per eixemple, Chronos es va engolir els seus fills. Ya que la divinitat és intelectual, i tot es torna intelecte en sí mateixa, este mit s'expressa en l'alegoria de l'essència de la divinitat. Els mits poden ser considerats físicament quan expressen l'activitat dels deus al món. La forma sicològica consistix a considerar (mits com a alegoria de) les activitats de la mateixa ànima i/o els actes del pensament de l'ànima. La material consistix a considerar els objectes materials cóm si en realitat anaren deus, per eixemple: denominar en la terra, Nesga, Okeanos a l'oceà o Tifó a la calor. El tipo mixt de mit pot ser vist en molts casos, per eixemple, diuen que en un convit dels deus, Eris, la discòrdia, va tirar una poma d'or proclamant que solament podia tindre-la la més bella i les deeses varen lluitar per ella, i aixina varen ser enviades per Zeus a Paris per a ser jujades per ell. Paris va vore a Afrodita com la més bella i li va donar la poma. Ací el convit representa els poders hipercósmicos dels deus, per això estan tots junts. La poma d'or és el món, que es va formar a partir dels oposts, i és, naturalment, "llançada per Eris" (o la discòrdia). Els diferents deus otorguen dons diferents sobre el món, i per lo tant es diu que "lluiten per la poma". I l'ànima que viu d'acort en el sentit -perque açò és el que París és- no veu els atres poders del món, sino només la bellea, declara que la poma pertany a Afrodita.

Relació en la idolatría

El politeisme és vist per molts monoteistes com una forma d'idolatría. Els monoteistes afirmen que tot el poder prové d'un únic deu i no d'atres entitats o agents. Els politeistes generalment tenen la concepció de que existix un ser suprem o un deu que està per damunt de totes les demés deïtats de la seua panteón, pero no la consideren una deïtat única. Ya que els monoteistes de les religions abrahámicas creuen en un sol deu, generalment consideren pecat aprovar el politeisme o adorar a més deïtats que no corresponguen a Deu, argumentant que són actes idólatras o, inclús, demoníacs, sectaris o heréticos. Els escrigues bíblics del Antic Testament rebujaven la idolatría d'Israel i consideraven a atres deïtats com a simples ídols sense divinitat ni poder. Els primers cristians, basats en les ensenyances de Jesús de Nazaret de que "només existix un Deu", rebujaven l'ofrena a atres deïtats. En l'actualitat, tant en el judaisme, el cristianisme i les seues religions derivades (catolicisme, protestantisme, ortodoxisme) i el islamisme, consideren idolatría i pecat tot acte que consistixca en creure o adorar atres deïtats, puix creuen que Deu avorrix que adoren a un atre deu fòra d'ell. A pesar de rebujar el politeisme o la veneració d'atres entitats, algunes religions monoteistes, dins de la seua mitologia, tenen una jerarquia de sers divins, com els àngels, que són els "ajudants" de Deu, o els dimonis, que són els "enemics" de Deu. Açò no és molt diferent de la noció d'un deu suprem en una jerarquia de sers divins o ajudants.

Politeisme històric

Isis-Perséfone, el sincretisme entre la religió romana i les religions que anava absorbint l'Imperi es va fer present en escultures com esta, que aglutina Isis (deesa egipcíaca) i Perséfone.

Alguns coneguts panteones politeistes històrics inclouen la sumerio els deus egipcíacs, i el panteón clàssic que inclou la antiga religió grega i la religió romana. Religions politeistes taula-clàssiques inclouen la mitologia nòrdica dels Æsir i els Vanir, els Ioruba, els deus de la mitologia asteca, i molts uns atres. Hui en dia, les religions politeistes històriques són referides peyorativamente com "mitologia", encara que les històries culturals que parlen dels seus deus es tenen que distinguir del seu cult o pràctica religiosa. Per eixemple, les deïtats representades en els conflictes de la mitologia encara es veneraven a voltes en el mateix costat del temple de l'atre, el que ilustra la distinció en la ment dels devots entre el mit i la realitat. Per la gran similitut i relacions entre les antigues religions europees s'especula, dins de la religió comparada, que va haver una religió protoindoeuropea, de la quals religions dels diferents pobles indoeuropeus es deriven, i que esta religió va ser una religió naturalista essencialment numenistica. Un eixemple d'una noció religiosa d'este passat comú és el concepte de Dyeus, que es documenta en varis sistemes religiosos diferents. Cóm s'ha dit més dalt, els panteones de moltes civilisacions tendixen a créixer en el temps. Deïtats primer adorades com a patrons de ciutats o llocs es varen arreplegar juntes quan els imperis es varen estendre per territoris més grans. Les conquistes podien donar lloc a la subordinació del panteón de la cultura major a una més nou, com en el cas grec de la Titanomáquia, i possiblement també el cas dels Æsir i Vanir als mits nòrdics. L'intercanvi cultural podia conduir al fet que "la mateixa" deïtat estiguera reconeguda en dos llocs baix diferents noms, com els grecs, etruscs i romans, i també a l'introducció d'elements d'una religió "estrangera" en un cult local, com el deu d'Egipte Osiris, adorat en el temps en la antiga Grècia. Sistemes de creències més antics sostenien que els deus influenciaven les vides humanes. No obstant, el filòsof grec Epicur va sostindre que els deus vivien incorruptibles, sers feliços que no es molesten en sí mateixos en els assunts dels mortals, pero que poden ser percebuts per la ment, sobretot durant el somi. Epicur creïa que els deus eren materials, semblant als humans, i que habiten els espais buits entre els móns. La religió helenística encara pot considerar-se cóm politeista, pero en forts components monistas, i el monoteisme finalment sorgirà de les tradicions helenísticas durant la Antiguetat tardana en forma de neoplatonisme i la teologia cristiana. Del Neolític

• Religió Serer

De la Edat del Bronze a la Antiguetat clàssica

• Religions de l'antic Próximo Oriente
  • Religió de l'Antic Egipte
  • Religió semítica antiga
• Religió védica històrica
• Religió grega antiga
• Antiga religió romana
• Politeisme celta

De la Antiguetat tardana a la Alta edat mijana

• Paganisme germànic
• Paganisme eslau
• Paganisme bàltic
• Paganisme finés

Grècia Antiga

Artícul principal → Religió de l'antiga Grècia.

Els Dotze Olímpics

L'esquema clàssic a l'antiga Grècia dels dotze olímpics (els Dotze Canònics de l'art i la poesia) varen ser: Zeus, Hera, Poseidón, Atena, Llaures, Deméter, Apolo, Artemis, Hefesto, Afrodita, Hermes, i Hestia. Encara que se sugerix que Hestia va renunciar quan Dioniso va ser invitat al Olimp, est és un tema de controvèrsia. Robert Graves, en Els mits grecs cita dos fonts en les quals òbviament Hestia no va cedir el seu lloc, encara que se sugerix que ho va fer. Hades a sovint era exclós perque habitava en el Inframón. Tots els deus tenien un poder. Va haver, pero, una gran cantitat de fluïdea sobre quí va ser contat entre ells en l'Antiguetat. Diferents ciutats a sovint adoraven les mateixes deïtats, a voltes en epítets que els distinguien i especificaven la seua naturalea local. El politeisme helènic es va estendre més allà de la Grècia continental, en les illes i costes d'Ionia d'Àsia Menor, a Magna Grècia (Sicília i el sur d'Itàlia), i per les colónies gregues disperses a la Mediterrànea occidental, com Massalia (Marseille) o Empúries (Emporion). La religió grega va influir sobre el cult i creències dels etruscs per a formar part de la posterior religió romana.

Religió popular

La naturalea animista de les creències populars és un universal cultural antropològic. La creència en fantasmes i esperits vivint a la naturalea i la pràctica del cult als antepassats està universalment present en les cultures del món i reemerge periòdicament en les societats monoteistes o materialistes com "superstició", la creència en dimonis, sants tutelares, fades o extraterrestres. La presència d'una religió politeista completa, en un cult ritual portat a terme per una casta sacerdotal , exigix un major nivell d'organisació i no està present en totes les cultures. En Eurasia, els Kalash són un dels pocs casos de politeisme que ha conseguit sobreviure. Ademés, un gran número de tradicions populars politeistes es subsumen al hinduisme, a pesar de que el hinduisme és doctrinalmente dominat per la teologia monista o monoteista (Bhakti, Advaita Vedanta). El ritualisme védico històric politeiste sobreviu com una corrent de menor importància en el hinduisme, conegut com Shrauta. Més àmplia és el hinduisme popular, en rituals dedicats a vàries deïtats locals o regionals.

Problemàtica i texts del politeisme històric occidental

L'orige del politeisme en Occident (Eurasia i Orient Mig) es troba en el mateix orige de la humanitat, sent de tipo politeiste les primeres comunitats humanes de caçadors-recolectors i seguint en les primeres civilisacions humanes de tipo sedentari en Sumer, en estratificació complexes i fortament relacionades en la natura, els antepassats i les històries patrimonials, tal com es demostra a les diferents troballes arqueològiques funeràries i tribals. Cóm s'ha dit, des del monoteisme s'ha intentat vore les anteriors religions politeistes com a bàrbares o, en el cas del cristianisme durant la Edat Mija i el islam, fins a l'actualitat, li les relaciona en l'adoració de dimonis i la idolatría, sent castigades durament, a sovint en tortures o l'eixecució. Com demostren els texts que nos han aplegat, a sovint de segones fonts, s'observa que les religions anteriors a la dominació de les grans religions monoteistes occidentals contenien una gran complexitat espiritual, tal com es demostra en els misteris eleusinos, en els texts de Salustio, Aristóteles, Platón, Heródoto o en la Guerra de les Galias, de Juliol César, sobre la religió practicada pels antics celtes. Pero lo que nos ha quedat són en la seua majoria conjectura de segona mà i teories, ya que per a intentar traure a la llum les religions dels nostres antepassats els especialistes es troben en una série de greus problemes:

• Les primeres religions politeistes seguien una tradició oral no-escrita. En alguns casos açò es va estendre fins a l'edat mijana, com en el cas de la religió practicada pels pobles bàltics, els últims pobles pagans d'Europa, conquistats per una creuada a manso dels cavallers teutònics, pero la religió dels quals va perviure en secret i baix pena de mort fins a molt entrat el XVII.
• Moltes de les fonts que tracten les antigues religions politeistes són d'observadors de segona mà que parlen d'elles quan ya havien segut desplaçades. És el cas del Edda prosaica, de Snorri Sturluson, compilada en una Islàndia ya cristianizada. Aixina els texts que nos han aplegat contenen forts elements sincréticos i influïts per la religió monoteista dominant.
• En alguns casos les religions monoteistes que varen desplaçar a les anteriors religions politeistes varen procurar la desaparició sistemàtica dels seus sacerdots, texts (si hi havia) i fidels, seguint pràctiques de conversió forçoses o la persecució violenta. Aixina, per eixemple, el genocidi cultural que va procurar el primer rei cristià de Noruega, Olaf Tryggvason, denominat Olaf I, que lligava els Seiðr -practicantes de l'antiga religió nòrdica- en els skerry -chicotetes roques front a la costa noruega- durant la pujada de la marea perque s'ofegaven llentament. Per açò s'ha conservat molt poc dels seus texts originals. Alguns dels texts més importants de les religions politeistes occidentals que han aplegat de primera mà fins als nostres dies són:

• Les làmines áureas i els Papirs de Derveni, texts fonamentals del orfisme, corrent religiós i escola mistérica de la religió grega.
• Els Texts de les Piràmides i lo Llibre dels morts de la religió egipcíaca.

Religions del món contemporàneu

Budisme i sintoísmo

Artícul principal → Budisme.

En el Budisme, hi ha sers superiors comunament cridats (o designats) com a deus, els Deva, pero el budisme, en el seu núcleu (a l'original Cànon Pali), no ensenya el concepte de pregar i adorar els Devas o a qualsevol deu. No obstant, en el budisme, elíder principal "Buda", que va ser pioner en el camí cap a l'allumenament no és adorat en la meditació, sino que simplement es reflectix sobre el meditant. Estàtues o imàgens de Buda (Buddharupas) són venerades a davant per a reflexionar i contemplar les calitats que la posició particular d'este rupa representa. En el budisme no hi ha un creador i Buda va rebujar l'idea que una, deïtat permanent, fixa, personal i omnisciente poguera existir, unint-ho en el concepte bàsic de la impermanéncia (anicca). Els Devas, en general, són sers que han tingut més karma positiu en els seus vides passades que els humans. La seua esperança de vida, pero, en el temps acaba. Quan les seues vides acaben, renaixen com devas o com atres sers superiors. Quan s'acumula karma negatiu, renaixen com a humans o qualsevol dels atres sers inferiors. Els sers humans i atres sers també poden renàixer com un deva en el seu següent renaixença, si s'acumula suficient karma positiu. El budisme va florir en diferents països, i alguns d'estos països tenien religions populars politeistes. El budisme sincretiza fàcilment en atres religions. Per lo tant, s'ha mesclat en les religions populars i va sorgir en les variants politeistes, aixina com les variants no teistes. Per eixemple, al Japó, el budisme, mesclat en el sintoísmo, que rendix cult a deïtats cridades kami, va crear una tradició que resa als deus del sintoísmo com una forma de Buda. Per lo tant, pot haver elements de l'adoració dels deus en algunes formes de budisme més tardà. Els conceptes d'Adi-Buddha i Dharmakaya són els més propencs al monoteisme de qualsevol atra forma de budisme. Tots els sabio i Bodhisattvas famosos són considerats com un reflex d'esta. Adi-Buda no es diu que és el creador, pero si l'orige de totes les coses, sent una deïtat en un sentit emanacionista.

Cristianisme

L'Emperador Constantino i el Concilie de Nicea. En la part baixa es pot vore com cremen els llibres arrianos.

Artícul principal → Cristianisme.

Històricament la majoria de les iglésies cristianes han ensenyat que la naturalea de Deu és un misteri, en el sentit original, tècnic, és cosa que té que ser revelada per la revelació especial en lloc de deduir -l'a través d'una revelació general. Entre els primers cristians va haver un considerable debat sobre la naturalea de Deu, en algunes faccions que advoquen per la deïtat de Jesús i unes atres que demanen una concepció de Deu arriana. Estos temes de la cristología van ser uns dels principals temes de controvèrsia en el Primer Concilie de Nicea, celebrat en Nicea (en l'actual Turquia), convocada pel emperador romà Constantino I el Gran en 325, va ser la primera (o segona, si es conta la Sèu Apostólica Concilie de Jerusalem) ecuménica, concilie de bisbes del Imperi Romà, i va resultar en la primera doctrina cristiana uniforme, cridada Credo de Nicea. En la creació del Credo, es va establir un precedent per als posteriors 'concilios de bisbes generals (ecuménico)', (sínodos) per a crear declaracions de creències i cànons de la doctrina ortodoxa - l'intenció és definir l'unitat de les creències de la Iglésia d'Estat de l'Imperi Romà i erradicar la herejía. L'objectiu del Concilie és resoldre els desacorts a l'Iglésia d'Aleixandria sobre la naturalea de Jesús en relació en el Pare, en particular, si Jesús era de la mateixa substància que Deu Pare o simplement d'una substància similar. Alexandre i Atanasi d'Aleixandria varen prendre la primera posició, el popular presbítero Arri, del com ve el terme arrianisme, pren la segona. El Concilie va decidir en contra dels arrianos aplastantemente (dels aproximadament 250-318 assistents, tots menys 2 voten contra Arri). Les tradicions cristianes ortodox (ortodoxos, catòlics, protestants i evangèlics) seguixen esta decisió, que va ser codificada en 381 i va conseguir el seu ple desenroll a través de la tasca dels pares capadocios. Consideren que Deu és una triple entitat, cridada Trinitat, que comprén les tres "persones" Deu Pare, Deu Fill i Deu Esperit Sant, el tres es descriuen com "de la mateixa substància" (ὁμοούσιος). La verdadera naturalea d'un Deu infinit, pero, s'afirma que va més allà de la definició, i "la paraula" persona "no és més que una expressió imperfecta de l'idea, i no és bíblic. En ellenguage comú es referix a un individu racional i moral independent, posseïdor de la consciència de si mateixa, i conscient de la seua identitat en mig de tots els canvis. L'experiència ensenya que, quan s'és una persona, també es té una essència individual diferent. Cada persona és un individu diferent i separat, en el qual s'individualisa la naturalea humana. Pero en Deu no hi ha tres individus, junt a, i independents de, només caràcters personals diferents dins de l'essència divina, que no és només genèricament, sino també numèricament, una."

Alguns crítics, especialment entre els judeus i els musulmans, sostenen que per l'adopció d'un concepte Trinitario de la deidad, el cristianisme és en realitat una forma de triteisme o politeisme, per eixemple, vore shituf. Este concepte es remonta a les ensenyances de l'Iglésia d'Aleixandria, que afirmava que Jesús, despuix d'haver aparegut més vesprada en la Bíblia que la seua "pare", tenia que ser un Deu secundari menor, i per lo tant "diferent". Esta controvèrsia va dur a la convenció del Concilie de Nicea en 325 mié. Majoritàriament els cristians afirmen que el monoteisme és fonamental per a la fe cristiana, com al Credo de Nicea (i uns atres), que dona la definició cristiana ortodox de la Trinitat, escomença aixina: "Cree en un sol Deu". Alguns cristians rebugen incorporar la teologia trinitária, com els testics de Jehová, els mormones, els unitaris, els cristadelfos, el Iglésia de la Conferència General de Deu, el socinisme, i alguns elements del anabaptisme no ensenyen en absolut la doctrina de la Trinitat. Ademés el pentecostalisme unicitario rebuja la formulació del credo de la Trinitat, que hi ha tres persones diferents i eternes en un sol ser, en lloc d'açò creuen que hi ha un sol Deu, un esperit singular que es manifesta en moltes formes diferents, incloent el Pare i el Fill i l'Esperit Sant. El Deísmo és una filosofia de la religió, que va sorgir de la tradició cristiana durant l'Edat Moderna. Es postula que hi ha un Deu que, no obstant, no intervé en els assunts humans. Alvin J. Schmidt sosté que des de la década de 1700, les expressions de Religió Civil en els Estats Units han passat del deísmo a una postura politeista.

El Unitarisme és una doctrina cristològica en contrast en el cristianisme trinitario, postulant que Jesús era completament humà, un Mesías.

Hinduisme

Avatars del deu hindú Vishnu

Artícul principal → Hinduisme.

El hinduisme està llunt de ser una la religió monolítica: moltes i variades tradicions i pràctiques religioses s'agrupen baix el seu terme paraigües i alguns erudits moderns han qüestionat la llegitimitat d'esta unificació artificial i sugerixen que es té que parlar de "hinduisme" en plural. El hinduisme teiste alcança tant les tendències i les variacions monoteistes i politeistes o mescles d'abdós estructures. La pàgina web hinduismfacts. org Hinduism Facts afirma que hi ha un Ser Suprem (Braman) i una série de deïtats. Estes deïtats li'ls coneix com "semidéus" i erròneament com "deus".

Els hindús veneren a Deu en la forma de Murti, un icon. La Puja (adoració) de Murti és com una manera de comunicar-se en l'informe, la divinitat abstracta (Braman en el hinduisme), que crea, sosté i dissola creació. Alguns filòsofs hindús i teòlecs sostenen una estructura metafísica transcendent en una sola essència divina. Esta essència divina es referix generalment com Braman o Atman, pero la comprensió de la naturalea d'esta essència divina absoluta és la llínea que definix moltes tradicions filosòfiques hindús cóm el Vedanta. Entre els hindús llaics, alguns creuen en diferents deïtats que emanen de Brahman, mentres que unes atres practiquen el politeisme i el henoteisme més tradicional, centrant la seua adoració en una o més deïtats personals, mentres que fan una concessió a l'existència de les atres. Académicamente parlant, les antigues escritures vèdiques, sobre les quals es deriva el hinduisme, descriuen quatre llínees autorisats d'ensenyança disciplinària que tenen el seu orige a través de mils d'anys. (Padma Purana). Quatre d'elles proponen que la Veritat Absoluta és totalment personal, com en la teologia judeocristiana. Perque Deu Original Primigeni és personal, al mateix temps transcendent i inmanente a tota la creació. Pot ser, i a sovint és abordat a través de l'adoració de Murti, denominat "Archa-Vigraha", que es descriuen en els Vedas com a retrats de les seues diverses formes i dinàmiques espirituals. Esta és la teologia Vaisnava. La quinta llínea discipular de l'espiritualitat vèdica, fundada per Shankaracharya, promou el concepte que l'Absolut és Braman, sense diferenciació clares, sense voluntat, sense pensament, sense inteligència. A la denominació Smarta del hinduisme, la filosofia de la Advaita exposta per Adi Shankara permet la veneració de numeroses deïtats entenent que totes elles no són més que manifestacions d'una força divina impersonal, Braman. Per lo tant, d'acort en vàries escoles de Vedanta com la de Shankara, que és lo més influent i important dins de la tradició de la teologia hindú, hi ha un gran número de deus en el hinduisme, per eixemple, Vishnu, Xiva, Ganesha, Hanuman, Lakshmi i Kali, pero són essencialment diferents formes del mateix "ser". No obstant, molts filòsofs Vedanta també argumenten que totes les persones estan unides pel mateix poder impersonal i diví en la forma de la Atman. Molts atres hindús, pero, varen vore el politeisme com molt millor que el monoteisme. Ram Swarup, per eixemple, apunta els Vedas cóm específicament politeistes, i afirma que, "només una forma de politeisme pot fer justícia a esta varietat i riquea per sí sola." Sítia Ram Goel, un atre historiador hindú del XX, va escriure:

"Vaig tindre l'ocasió de llegir el manuscrit d'un llibre que [Ram Swarup] havia acabat d'escriure el 1973. Era un estudi profunt de la religió monoteista, el dogma central de l'Islam i el cristianisme, aixina com una poderosa presentació del que els monoteistes denuncien com a politeisme hindú. Mai havia llegit res igual. Era una revelació per a mi el fet que lo monoteisme no era un concepte religiós, sino una idea imperialista. Tinc que confessar que yo mateixa m'havia inclinat cap al monoteisme fins a este moment. I mai havia pensat que una multiplicitat de deus era l'expressió natural i espontànea d'una consciència evolucionada."

No obstant, esta noció de politeisme, sempre s'entén en el sentit de polimorfisme - un Deu de moltes formes i noms. El Rig Veda, la principal escritura hindú, ho aclarix de la següent manera:

Li'l diuen Indra, Mitra, Varuna, Agni, i ell és el celestial Garutman de nobles ales. El que és un, els sabio se li donen molts títuls denominant-ho Agni, Yama, Matarisvan. Llibre I, Himne 164, versícul 46 Rigveda

Religió Serer

En Àfrica, el politeisme de la religió Serer es remonta tan llunt com al neolític (possiblement abans) quan els antics antepassats dels Serer representaven el seu Pangool al Tassili Ajjer La deïtat creadora suprema en la religió Serer és Roog. No obstant, hi ha moltes deïtats i Pangool (singular: Fangool, els intercessores en lo diví.) en la religió Serer, cada u té el seu propi propòsit i servix com a agent de Roog en la Terra Entre els oradors Cangin, un subgrup dels Serer, Roog es coneix com Koox.

Neopaganisme

Druida en l'actualitat (neodruidisme, un tipo de reconstruccionisme politeiste).

El politeisme dur té la creència que els deus són diferents entre sí, sers divins separats, reals i no arquetips sicològics o personificacions de forces naturals. Aixina, rebugen l'idea que "tots els deus són un deu." i no consideren necessàriament que els deus de totes les cultures siguen igualment reals, una posició teològica coneguda formalment com a politeisme integrador o omniteisme. Açò contrasta en el politeisme suau, que sosté que els deus són aspectes d'un sol deu, arquetips sicològics o personificacions de les forces naturals. El politeisme suau és freqüent en la Nova Era i del neopaganisme sincrético, com a interpretacions de deïtats com arquetips de la psique humana. El ocultiste Dion Fortune va ser una de les principals popularizadores del politeisme suau. En la seua novela, The Siga Priestess va escriure, "Tots els deus són un sol Deu, i totes les deeses són una deesa, i hi ha un iniciador." Esta frase és molt popular entre alguns neopaganos (en particular els Wiccanos) i de forma incorrecta a sovint es creu que és només una obra de ficció moderna. No obstant, Fortune, de fet, va citar una font antiga, la novela L'asno d'or de Lucio Apuleyo. El politeisme suau de Fortune que va entre el monoteisme i el politeisme ha segut descrit cóm "panteisme" (grec: πάν pa 'tot' i θεός theos 'deu'). No obstant el "panteisme" té una llarga història d'us per a referir-se a una divinitat inmanente que tot ho alcança.

Wicca

Wicca és una fe duoteista creada per Gerald Gardner, en el sí de la qual es permet el politeisme. Els wiccans adoren específicament el Senyor i Senyora de les Illes (els seus noms són sagrats baix jurament) És una religió mistérica ortopráctica que requerix l'iniciació al sacerdoci per a considerar-se a sí mateixa wiccano. El Wicca destaca la dualitat i el cicle de la naturalea.

Reconstruccionisme

Els reconstruccionistas són neopaganos que apliquen disciplines acadèmiques com per eixemple història, etimologia, arqueologia, llingüística i unes atres a una religió tradicional que ha segut destruïda, per eixemple el paganisme nòrdic, el neo-helenisme, el paganisme celta i uns atres. Despuix d'investigar la seua trayectòria un reconstruccionista aplica les costums, la moral i la cosmovisió d'aquella als temps moderns. A pesar de que molts es descriuen a sí mateixos com a politeistes "durs", uns atres afirmen que açò no és només la teologia politeista històricament exacta.

Politeisme occidental actual

Dins de la cultura occidental és també possible trobar des de finals del sigle XX formes actuals de politeisme. El neopaganisme en les seues diferents variants, com la wicca, el ásatrú, el neodruidisme, la stregheria, etc. reivindica l'antic cult pagà i busca reviure el politeisme occidental precristiano. En les Illes Canàries (Espanya), els aborigen canaris professaven una mitologia politeista (vejau Religió aborigen canària).

Vore també

• Història de les religions
• Mitologia
• Monoteisme
• No teisme
• Paganisme
• Panteisme
• Teisme
• Vudú

Bibliografia

• <cite style="font-style:normal" id="CITAREF Eliade1976-1986"> Eliade (1976-1986). Història de les creències i les idees religioses (en espanyol), Barcelona: Edicions Paidós & Herder Editorial.
• <cite style="font-style:normal" id="CITAREF Blázquez Martínez Sayas Bengoechea Díez de Velasco Abellan Marque Simón1994"> Blázquez Martínez; Sayas Bengoechea, {{{nom2}}}; Díez de Velasco Abellan, {{{nom3}}}; Marque Simón, {{{nom4}}} (1994). Història de les religions de l'Europa antiga (en espanyol), Càtedra. ISBN 9788437612751.
• <cite style="font-style:normal" id="CITAREF Guerra Gómez1999"> Guerra Gómez (1999). Història de les religions (en espanyol), Madrit: Biblioteca d'Autors Cristians. ISBN 9788479144487.
• <cite style="font-style:normal" id="CITAREF Orbaneja Aragó, de2013"> Orbaneja Aragó, de, Fernando (2013). Edicions B (ed.). org/details/brevehistoriadel0000orba Breu història de les religions (en espanyol), Barcelona: Grup Z. ISBN 9788466652711.
• <cite style="font-style:normal" id="CITAREF Fresneda Flores2013"> Fresneda Flores (2013). uoc. edu/webapps/o2/bitstream/10609/19361/6/rfresnedaTFC0113memoria.pdf El concepte de deu en les societats animista, politeistes i monoteistes (PDFPDF) (en espanyol), Barcelona: Universtitat Oberta de Catalunya.
• Il Nuovo Politeisme (en italià), Edizioni Comunità.
• Assmann, Jan, 'Monotheism and Polytheism' in: Sarah Ils Johnston (ed.), Religions of the Ancient World: A Guide, Harvard University Press (2004), ISBN 0-674-01517-7, pp. 17–31.
• Burkert, Walter, Greek Religion: Archaic and Classical, Blackwell (1985), ISBN 0-631-15624-0.
• Greer, John Michael; A World Full of Gods: An Inquiry Into Polytheism, ADF Publishing (2005), ISBN 0-9765681-0-1
• Ils Johnston, Sarah; Ancient Religions, Belknap Press (September 15, 2007), ISBN 0-674-02548-2
• Marbaniang, Domenic google. co. in/books? id=fL-dAqxShiwC&pg=PP1&dq=Epistemics+of+Divine+Reality Epistemics of Divine Reality Google Books (See Chapter 3 Empirical Epistemics of Divine Reality for philosophical analysis of polytheism)
• Paper, Jordan; The Deities llaure Many: A Polytheistic Theology, State University of New York Press (March 3, 2005), ISBN 978-0-7914-6387-1
• Penchansky, David, Twilight of the Gods: Polytheism in the Hebrew Bible (2005), ISBN 0-664-22885-2.

Enllaços externs

• «religiones. net/politeista/ Religió Politeista: Una doctrina basada en la creència de diversos deus».