Història de les religions

La història de les religions és una ciència humana o ciència social que té per objectiu l'estudi de les religions, o més exactament els conjunts de pràctiques religioses i creències religioses, ritos i mits. S'establix com a disciplina diferenciada de la teologia (estudi filosòfic de la divinitat —incloent la consideració de la seua existència—) i de la història de l'Iglésia (una branca de la historiografia en marcat caràcter confessional catòlic) a partir de la segona mitat de el XIX, en el marc del desenroll de les idees llaiques, el debat de separació Iglésia-Estat i l'inici d'atres ciències socials, especialment l'antropologia, la psicologia i la sociologia (antropologia de la religió, psicologia de la religió i sociologia de la religió). Té una proximitat molt directa en atres perspectives d'estudi científic de les religions: els conceptes de religió comparada, de mitologia comparada; menys directa en la fenomenologia de la religió (filosofia de la religió en térmens consistents en l'orientació dels creents); i s'inclou, en totes estes disciplines, en la disciplina global que sol denominar-se ciència de la religió, ciències de la religió o estudis religiosos, encara que en ocasions es fa equivalent en un sentit extens a les anteriors i s'entén com una de les possibles denominacions d'una disciplina d'estudi integral de la religió i les religions.

No convé confondre-la en la Història Sagrada (perspectiva providencialista de la història humana, encara que habitualment llimitada a la història bíblica —narració històrica continguda en la Bíblia—).

Definició

L'història de les religions aborda els fenomens religiosos des d'un punt de vista no confessional i una perspectiva tant històrica com a antropològica, aixina com en referència tant al temps com a l'espai (perspectives diacrònica i sincrónica —vore historiografia, història i temps històric—).

Està estretament relacionada en l'etnologia, la filologia i la història (vejau Alta crítica). Com les seues disciplines germanes, és una ciència d'observació que es basa en l'examen crític dels senyas, aixina com en el método comparatiu.

Esta ciència pot ser definida en atres denominacions, com ciència de les religions, en tradició en Alemània (Religionswissenschaft), noció falcada per Friedrich Max Müller, célebre orientalista, mitólogo i especialista en lo indoeuropeo de el XIX. En eixa época, l'estudi de les religions s'enquadrava en l'àmbit intelectual del academicisme romàntic. El terme religions comparades és utilisat sobretot en el món intelectual anglosaxó.

Història de l'estudi

L'escola d'història de les religions anomenada Religionsgeschichtliche Schule, una escola de pensament alemana de finals de el XIX, va originar l'estudi sistemàtic de la religió com un fenomen soci-cultural. Descrivia la religió com alguna cosa que evoluciona en la cultura humana, des del politeisme fins al monoteisme.

La Religionsgeschichtliche Schule va sorgir en una época en la que l'estudi erudit de la Bíblia i de la història de l'Iglésia floria en Alemània i en atres llocs (vejau crítica superior, també cridat método històric-crític). L'estudi de la religió és important: la religió i conceptes similars han configurat a sovint el dret i els còdics morals, l'estructura social, l'art i la música de les civilisacions.

Edat axial

Alguns historiadors han denominat "edat axial" al periodo comprés entre el 900 i el 200 a. C., terme falcat pel filòsof alemà] suís Karl Jaspers (1883-1969). Segons Jaspers, en esta época de l'història "els fonaments espirituals de la humanitat es varen assentar simultànea i independentment... I estos són els fonaments sobre els que la humanitat subsistix encara hui". L'historiador intelectual Peter Watson ha resumit este periodo com l'época fundacional de moltes de les tradicions filosòfiques més influents de la humanitat, incloent el monoteisme en Pèrsia i Canaán, el platonisme en Grècia, el budisme i el jainismo en l'Índia, i el confucianisme i el taoisme en China. Estes idees s'institucionalisarien en el temps - observe's, per eixemple, el paper d'Ashoka en la difusió del budisme, o el paper del La filosofia neoplatónica en el cristianisme en la seua fundació.

Les raïls històriques del jainismo en l'Índia es remonten a el IX en el sorgiment de Parshvanatha i la seua filosofia no violenta.

Història de les religions

L'eixercici de l'història de les religions sempre ha segut comparatista. Ya en l'Antiguetat, des d'Heródoto, els grecs varen observar en curiositat les costums i tradicions d'atres pobles (egipcíacs, perses, judeus) en la finalitat de situar les pròpies. Plutarco, en el I de l'era cristiana, nos va deixar un cert número de treballs que es poden calificar de mitologia comparada.

Són els pares de l'Iglésia els que van a comparar les diferents religions i forjar el concepte de paganisme, per a explicar en el seu propi benefici el sorgiment i la superioritat del cristianisme. També són conceptes enunciats en este context per la patrística (Llum natural o imitació diabòlica) els que serviran per a explicar mil anys més tart, en la colonisació d'Amèrica, les curioses costums dels indígenes, comparant-les en les dels pagans precristianos. Tal comparació s'eixecuta en tres nivells: els antics, els salvages i nosatres. Expressa la tensió entre l'egocentrisme del yo i l'alteridad del un atre; que pot desembocar en una forta identificació o identitat colectiva del nosatres oposta al ells (racisme i nacionalisme ètnic i llingüístic, o proselitisme, intolerància i fonamentalisme religiós); o, menys freqüentment, en un relativisme cultural que intente no aplicar prejuís i trobe valors de similar naturalea en abdós costats d'un diàlec entre iguals (per eixemple, el famós conte d'els tres anells).

Eixemples d'eixes perspectives en l'Edat Moderna són la "Història Apologetica" del dominico Bartolomé de les Cases (XVI) o "Els moeurs dones sauvages amériquains comparée aux moeurs dones premiers temps" del jesuïta Josèphe François Lafitau (XVIII). Encara es troben abdós en un context apologètic. L'història de les religions es desenrolla en ells a partir de la mirada que el cristianisme posa sobre les demés religions.

En el XIX, al final del procés de desconfesionalización iniciat pels philosophes de l'Ilustració, l'història de les religions es va llentament a emancipar dels seus orígens piadosos per a convertir-se en una verdadera disciplina científica, desembarazada del seu propòsit inicial (justificar la religió) para precisament abordar millor el seu objecte d'estudi (les religions mateixes). L'història de les religions es distinguix aixina en primer lloc de les disciplines teològiques, inclús encara que al mateix temps estes mateixes estan empenyorades en iniciar una crítica profunda de les seues tradicions dogmàtiques.

El florecimiento contemporàneu dels estudis orientalistes marcaran decisivament esta nova orientació, especialment descobriments filològics com els efectuats entorn al sánscrito, la crítica bíblica (Ernest Renan), i sobretot l'antropologia anglosaxona (Robertson Smith, Edward Tylor, James George Frazer) i l'escola sociològica francesa (Emile Durkheim, Marcel Mauss, Henri Hubert).

En el XX, l'història de les religions serà també influïda per les aproximacions sicològiques (Sigmund Freud, Carl Gustav Jung, Károly Kerényi), fenomenológicas (Rudolf Otto, Mircea Eliade) o per les grans figures de la mitologia comparada (Georges Dumézil) i de l'antropologia social (Claude Lévi-Strauss).

En els últims temps, vàries associacions i organisacions reagrupen als especialistes de diferents dominis de l'història de les religions (vegen-se els enllaços externs). Des de les aproximacions diferents que practiquen les diferents escoles, l'eixercici comparatista i la perspectiva històric-antropològica solen dotar de rigor als seus métodos i propostes d'investigació.

Les festes de la vida dins de les formes de religió natural, sempre es presten per a una especial atenció al cicle de la vida, i als moments crucials en que es passa d'una etapa a una atra: el naiximent, el pas de la chiquea a l'adolescència, la vida adulta i la mort.

L'existència de ritos de pas és una de les constants antropològiques que caracterisen en ser humà de manera més universal i que, per tant, no es resent de l'evolució econòmica i social. Els ritos canvien de cara i en ells les costums corresponents, pero la seua essència seguix molt viva, en part perque les diverses edats i cicles del ser humà no estan regits per lo social, sino per lo natural. Segons l'estudiós francés Arnold van Gennep, este tipo de ritos s'estructuren en tres fases: separació, transició i reincorporació. És complex aplicar esta divisió a la majoria de ritos tal i com els concebem hui. Lo que està clar és que l'aparat ritual que comporten té com a objectiu reforçar la cohesió, primer familiar i després comunitària, de l'individu que continua. Els batejos, les bodes, els sepelis, etc., marquen les fases i també els drets i deures de l'individu. Ademés, posseïxen un marcat caràcter socializador: els regals que es fan en elles, aixina com les felicitacions —o els #pésam en els funerals— impliquen solidaritat i integració en el grup. Tot això reforça els llímits simbòlics de la comunitat familiar.

El primer rito de pas, encara que evidentment el seu protagoniste no ho sent com a tal, és el naiximent. A la veta de poc temps la comunitat li dona la benvinguda a la seua estructura soci-religiosa, fent-li un més. Molts dels ritos en este cas estan prenyats de simbolisme i solen aludir a la mort (fase de separació) del chiquet o inclús al seu regrés a l'úter matern per a renàixer al món en un atre estatus: per eixemple, en el batisme, l'infant passa de pagà a cristià. El naiximent és un acontenyiment en sí, pero ademés d'assegurar la descendència del grup familiar, té connotacions de bona sòrt. Observem el tractament que cada primer dia de giner donen els mijos de comunicació al primer bebé naixcut en el nou any.

Vore també

• Escola de l'història de les religions

Bibliografia

Fonts d'este artícul

• Philippe Borgeaud, Aux Origines de l'histoire dones religions, Paris, 2004.
• Maurice Olender, Els langues du Paradis, Paris, 1993.

Obres clàssiques

• Müller, K. O., Prolegomena zu einer wissenschafltichen Mythologie, mit einer antikritischen Zugabe, Göttingen, 1825.
• Müller, Friedrich Max, Einleitung in die Vergleichende Religionswissenschaft, Strassburg, 1874
• Smith, W. Robertson, The Religion of the Semites, 1889 (2i éd. 1894).

• James George Frazer, The Golden Bough. A Study in Comparative Religion, 2 vol., Londres/ New York, 1890 (trad. française: Li Rameau d'or, 4 vol., Paris, 1981-1984.) ; #cf. Ackerman, R., J.G. Frazer. His Life and Work, Cambridge UP, 1987.
• Durkheim, I., Els formes élémentaires de la vie religieuse. Li système totémique en Australie, Libraire Félix Alcan, 2i éd, Paris, 1925 (spécialement livre I, chap. 1; livre III, chap. 5), (réédition Quadrige, Paris, PUF, 1998).
• Freud, Sigmund, Totem et tabou, Totem et tabou. Quelques concordances entre la vie psychique dones sauvages et celle dones névrosés(1912-1913), trad. M. Weber, Paris, Gallimard, trad. M. Weber, Paris, Gallimard, 1993.
• Caillois, Roger, L’homme et li sacré, Paris, 1939.
• Hubert, Henri, et Mauss, Marcel, «Essai sur la nature et la fonction du sacrifice», dans M. Mauss, Oeuvres, Paris, édition de Minuit, 1968, pp. 195-354.
• Jung, Karl Gustav, Psychologie et religion, Paris, 1958.
• Eliade, Mircea, Traité d'histoire dones religions, Paris, 1949.
• Eliade, Mircea, Li mythe de l’éternel retour, Paris, 1949.
• Eliade, Mircea, Li sacré et li profane, Paris, 1965.
• Lévi-Strauss, Claude, Mythologiques, 4 vols., Paris, Plon, 1964-1971.
• Lévi-Strauss, Claude, Anthropologie structurale, Paris, Plon, 1958.
• Lévi-Strauss, Claude, Anthropologie structurale deux, Paris, Plon, 1976.
• Puech, Henri-Charles (dir.), Histoire dones religions, Paris, Gallimard, 1970
• Dumézil, Georges, Mythes et épopées, 3 vol., Paris, 1968-1973.
• Walter Burkert, Homo Necans, Berlín, 1972.
• Leroi-Gourhan, A., Els religions de la préhistoire, Paris, 1964.

Obres recents

• Boespflug, F., et Dunand, F., (éds.), Li comparatisme en histoire dones religions, Centre de Recherches d’histoire dones religions, Paris, 1997.
• Yves Bonnefoy (éd.), Dictionnaire dones mythologies et dones religions dones sociétés traditionnelles et du monde antique, 2 vol., Paris, 1981.
• Philippe Borgeaud, Aux Origines de l'histoire dones religions, Paris, 2004.
• Philippe Borgeaud, Exercices de mythologie, Genève, 2005.
• Marcel Detienne, Comparer l'incomparable, Paris, 2000.
• Marcel Detienne, L’invention de la mythologie, Paris, 1981.
• Francisco Díez de Velasco, L'Història de les Religions: Métodos i perspectives, Madrit, Akal, 2006
• John R. Hinnels (éd.), The Routledge Companion to the Study of Religion, London , 2005.
• Hans G. Kippenberg, A la découverte de l'histoire dones religions, Paris, 1999.
• Bruce Lincoln, Theorizing Myth. Narrative, Ideology, and Scholarship, Chicago, Chicago UP, 1999.
• Tomoko Masuzawa, The Invention of World Religions, Chicago, 2005.
• Russell T. McCutcheon, Critics Not Caretakers, New York, 2001.
• Maurice Olender, Els langues du Paradis, Paris, 1993.
• Robert A. Segal (éd.), The Blackwell Companion to the Study of Religion, Malden, 2006.
• Jonathan Z. Smith, Relating Religion, Chicago, 2004.
• Ivan Strenski, Thinking about Religion. A Historical Introduction to Theories of Religion, Malden, 2006.
• Guy G. Stroumsa, Barbarian Philosophy. The religious Revolution of Early Christianity, Tübingen, 1999.
• Mark C. Taylor, Critical Terms for Religious Studies, Chicago, 1998.
• Armstrong, Karen. A History of God: The 4,000-Year Quest of Judaism, Christianity and Islam (1994) excerpt and text search
• Armstrong, Karen. Islam: A Short History (2002) excerpt and text search
• Bowker, John Westerdale, ed. The Oxford Dictionary of World Religions (2007) excerpt and text search 1126pp
• Carus, Paul. The history of the devil and the idea of evil: from the earliest claves to the present day (1899) full text
• Eliade, Mircea, and Joan P. Culianu. The HarperCollins Concise Guide to World Religion: The A-to-Z Encyclopedia of All the Major Religious Traditions (1999) covers 33 principal religions, including Buddhism, Christianity, Jainism, Judaism, Islam, Shinto, Shamanism, Taoism, South American religions, Baltic and Slavic religions, Confucianism, and the religions of Africa and Oceania.

• • Eliade, Mircea ed. Encyclopedia of Religion (16 vol. 1986; 2nd ed 15 vol. 2005; online at Gale Virtual Reference Library). 3300 articles in 15,000 pages by 2000 experts.
• Ellwood, Robert S. and Gregory D. Alles. The Encyclopedia of World Religions (2007), p 528; for middle schools
• Gilley, Sheridan; Shiels, W. J. History of Religion in Britain: Practice and Belief from Pre-Roman Claves to the Present (1994), p. 590.
• (2010) Globalization and Culture, Vol. 2: Globalizing Religions, London: Sage Publications.
• Marshall, Peter. "(Re)defining the English Reformation," Journal of British Studies, July 2009, Vol. 48#3 pp 564–586
• Rüpke, Jörg, Religion, EGO – European History Online, Mainz: Institute of European History, 2020, retrieved: March 8, 2021.
• Schultz, Kevin M.; Harvey, Paul. "Everywhere and Nowhere: Recent Trends in American Religious History and Historiography," Journal of the American Academy of Religion, March 2010, Vol. 78#1 pp. 129–162
• Wilson, John F. Religion and the American Nation: Historiography and History (2003) p. 119.

Enllaços externs

• Association internationale pour l'histoire dones religions (IAHR)
• European Association for the Study of Religions (EASR)
• Société Suisse pour la Science dones Religions
• Society for Scientific Study of Religion (SSSR)
• North American Association for the Study of Religion (NAASR)
• Canadian Corporation for the Study of Religion (CCSR)
• Societat Espanyola de Ciències de les Religions (SECR)
• History of religion
• Revue d'histoire dones religions
• Archives de sciences socials dones religions
• Bandue, Revista de la Societat Espanyola de Ciències de les Religions
• Dictionary of the History of Idees
• ASDIWAL, revue genevoise d'anthropologie et d'histoire dones religions