Ciències de la religió

Les ciències de la religió, també conegudes com a estudis religiosos, es referixen a l'anàlisis científic, imparcial i multidisciplinario de les diverses religions. Este camp comprén una àmplia gama d'aspectes, que inclouen mits, rituals, valors, actituts, comportaments, doctrines, creències i institucions religioses. És important destacar que les ciències de la religió no deuen confondre's en l'adoctrinament, la formació religiosa, l'educació religiosa o l'ensenyança de la religió, que solen dirigir-se a la població en general, especialment durant l'infància, a través de pràctiques com la catequesis, les escoles dominicals o les madrases. Tampoc deuen confondre's en la formació específica per a religiosos o la carrera eclesiàstica, que està reservada per al clero i es realisa en institucions com els seminaris.

Ciències de la religió

Encara que no existix un consens àmpliament acceptat sobre la definició de religió, en l'àmbit de les disciplines conegudes com a ciències de la religió, l'enfocament se centra en la descripció i interpretació dels fenomens comunament considerats com a religiosos, conegut com el «fet religiós». Este enfocament, especialment des d'una perspectiva comparativa, posa un émfasis particular en la sistematisació del seu estudi i el seu fonament en senyes històriques i atres fets verificables. Este anàlisis es porta a terme de manera imparcial per a alcançar conclusions objectives.

Des d'esta perspectiva, la ciència de la religió es presenta com un camp d'estudi profundament multidisciplinario. No solament comprén, sino que també sistematisa les conclusions derivades d'una varietat de disciplines, que inclouen la filosofia, la filologia, l'història, l'arqueologia, l'antropologia, la sociologia, la psicologia i, en temps més contemporàneus, inclús la neurobiología i unes atres ciències cognitives.

L'estudi de les ciències de la religió va escomençar a desenrollar-se de forma sistemàtica en el XIX en Europa, coincidint en l'auge dels anàlisis filològic-històrics de la Bíblia (conegut com crítica textual), aixina com de texts hindús i budistes que es varen traduir per primera volta a llengües europees. Entre els pioners d'este moviment es destaquen figures com Friedrich Max Müller en Anglaterra i Cornelis Petrus Tiele en els Països Baixos.

Entre les disciplines precursores de les ciències de la religió, es destaca l'estudi comparatiu de les religions, conegut a voltes com religió comparada, mitologia comparada o teologia comparada. En els Estats Units, també es va utilisar el terme History of Religions («història de les religions») en un sentit ampli, que no es llimitava únicament als aspectes historiográficos. Estes tradicions metodològiques es varen desenrollar especialment en l'Universitat de Chicago, pel treball de figures com Mircea Eliade, des de finals de la década de 1950 fins als anys 80 del XX.

En l'actualitat, en l'àmbit acadèmic anglosaxó, preval el terme Religious Studies («estudis religiosos»), mentres que en francés i alemà s'utilisen les denominacions Science dones religions i Religionswissenschaft («ciència de les religions»).

Etimologia

El terme religió té el seu orige en el sustantiu llatí religio, el qual es deriva d'un de tres verps: relegere (observar concienzudamente), religare (nugar un mateixa [arrere]) i reeligere (tornar a elegir). Per estes tres possibles interpretacions, un anàlisis etimològic per sí solament no resol l'ambigüitat en la definició de religió, ya que cada verp sugerix una comprensió distinta de lo que implica la religió. Durant l'Edat Mija, el terme religiós s'utilisava com a sustantiu per a descriure a algú que s'havia unit a una orde monástica.

Definició de religió

A lo llarc de l'història dels estudis religiosos, s'han realisat numerosos intents per a definir el terme religió. Molts d'estos esforços han adoptat un enfocament nomotético, que busca identificar un element clau i essencial compartit per totes les religions, considerat necessari per a classificar alguna cosa com a religió. Dins d'este enfocament, existixen dos formes de definició: les «substantives», que busquen identificar un núcleu específic com el cor de la religió, com la creència en un Deu o deus, o un émfasis en el poder; i les «funcionals», que definixen la religió en térmens de les seues funcions per als sers humans, argumentant, per eixemple, que existix per a mitigar la por a la mort, unir a una comunitat o reforçar el control d'un grup sobre un atre.

Ademés, existixen atres formes de definició denominades politéticas, que elaboren una llista de característiques comunes a la religió. En esta perspectiva, no es requerix una característica comuna a totes les formes de religió.

Lo més complicat radica que existixen vàries visions del món secular, com el nacionalisme i el marxisme, que compartixen moltes de les característiques que comunament s'associen en la religió, pero rara volta es consideren com a tals.

Per un atre costat, alguns estudiosos dels estudis religiosos han argumentat que la disciplina deuria rebujar per complet el terme «religió» i deixar d'intentar definir-ho. Des d'esta perspectiva, se sosté que «religió» és un concepte occidental que simplement no és adequat per a descriure activitats tan diverses i complexes, en objectius tan heterogéneus. Segons l'acadèmic de religió Russell T. McCutcheon, «molts dels pobles que estudiem a través d'esta categoria no tenen cap terme o concepte equivalent en absolut». Per eixemple, no existix una paraula per a «religió» en idiomes com el sánscrito.

Base intelectual i antecedents

Ans que els estudis religiosos es consolidaren com un camp independent i floreciente en els Estats Units a finals de la década de 1960, vàries figures intelectuals clau varen explorar la religió des de diverses perspectives. Entre elles, destaca el famós pragmàtic William James, les conferències del qual Gifford de 1902 i la seua obra, Les varietats, de l'experiència religiosa varen abordar la religió des d'una perspectiva sicològic-filosòfica i continuen sent influents en l'actualitat. El seu ensaig La voluntat de creure va defendre la racionalitat de la fe.

Max Weber, per un atre costat, va examinar la religió des d'una perspectiva econòmica en la seua obra més célebre, L'ètica protestant i l'esperit del capitalisme (1904-1905). Com una figura destacada en l'àmbit de la sociologia, la seua influència s'ha sentit en els sociòlecs posteriors de la religió. Aixina mateix, Émile Durkheim seguix sent una figura influent com un dels pares fundadors de la sociologia. En la seua obra Suïcidi, va explorar les actituts i doctrines protestants i catòliques respecte al suïcidi. En 1912, va publicar la seua obra més destacada sobre religió, Les formes elementals de la vida religiosa.

Ciències de la religió i teologia

Les ciències de la religió i la teologia es diferencien entre sí respecte l'objecte del seu estudi i respecte de l'enfocament de base d'abdós.

Mentres que disciplines de caràcter científic, les ciències de la religió estudien el fenomen religiós des de fòra, en la perspectiva que dona la consideració d'un objecte d'estudi des del punt de vista de l'observador, no de l'observat; encara que també consideren necessàriament, per raons metodològiques, l'image que l'observat té de sí mateixa des d'adins (alternança entre les perspectives emic i etic)

Les ciències de la religió no s'identifiquen en l'objecte del seu estudi, ni ho justifiquen, ni s'ocupen de ponderar el seu valor intrínsec ni assumixen com a pròpies les veritats transcendentes d'una o una atra religió. Pel contrari, s'ocupen de l'investigació i sistematisació dels aspectes observables de totes les religions per igual, en referència al seu context històric.

l'investigador científic no té per qué ser ateu, i és indiferent que siga o no creent de les religions que estudia, davant les que deu desprendre's de tot prejuí, buscant l'objectivitat; i entén que, en bona pràctica científica, qualsevol senya, procés o conclusió obtinguts del seu treball són provisionals i estan somesos a falsación. Per a la teologia, pel contrari, no pot haver contradicció entre la realitat o la llògica i el text sagrat (que per la seua pròpia naturalea és veritat revelada, i no pot ser fals ni contradictori), lo que es presenta com una evidència a priori. El teòlec és fonamentalment un creent.

Les #teologia es definixen respecte d'una religió en particular, i respecte de les divisions internes de cada una, inclús encara que puguen influir-se mútuament o estar emparentades històricament (teologia judaica, teologia cristiana -teologia catòlica, teologia ortodoxa, teologia protestant, teologia luterana, teologia calvinista-, teologia islàmica -teologia sunita, teologia chií-, teologia budista, teologia hinduista, teologia sintoísta). Dins d'un determinat marc teològic es formen especialistes (sacerdots, pastors, teòrics llaics, professors d'una religió en particular, predicadores, etc.) Per a les ciències de la religió, estos són a la seua volta objectes d'estudi mentres que actors o difusores d'una creència particular.

La diferència no radica tan sol en el gran objecte d'estudi, respecte del com existixen superposicions, sino també sobre una actitut inicial diferent: per al científic de la religió, cada religió no és més que una religió entre tantes atres. Pero, per a un teòlec d'eixa religió, l'anàlisis d'una qüestió religiosa problemàtica deu fer-se des de la perspectiva pròpia front a l'aliena -identitat i alteridad-, partint d'un presupost irrenunciable: que els fonaments i conclusions de la seua pròpia religió són els verdaders, i que inclús, en alguns casos, quan es fixen com dogmes, estan fòra de tota discussió, controvèrsia o reexamen, sent únicament objecte d'una possible defensa o apologètica. Que un teòlec tinga una crisis de fe, que li duga inclús a canviar de religió, o a fundar una nova, no depén d'un procés racional, sino vivencial; és un acontenyiment espiritual, no científic; i supon un cisma, no un canvi de paradigma. El lloc propi de la teologia és l'Iglésia com a comunitat de fe (cristiandat, umma), i d'això es deriva que l'Iglésia té que poder establir de forma autorisada criteris per a la reflexió teològica, tant si són rígits com si són oberts (magisteri de l'Iglésia, sacerdoci universal i lliure interpretació de la Bíblia, etc.) Tals postures comporten necessàriament implicacions metodològiques diferents, pero qualsevol d'elles, inclús la del ecumenisme, és també radicalment divergent al de les ciències de la religió, que no solament considera totes les religions en un peu d'igualtat, sino que no es vincula a elles. Inclús encara que els estudis teològics no excloguen els métodos científics, el fet de que la seua ocupació es vincule indisociablemente al cos doctrinario d'una professió de fe en particular, fa que la cientificitat de la teologia siga, per a ella mateixa, una traça merament instrumental, no essencial (philosophia ancilla theologiae, traduït com «la filosofia és esclava de la teologia»).

Vore també: Fe i racionalitat

Història

L'interés en l'estudi general de la religió es remonta a lo manco a Hecateo de Mileto (c. 550 a. C. - c. 476 a. C.) i Heródoto (c. 484 a. C. - 425 a. C.). Més tart, durant l'Edat Mija, erudits islàmics com Ibn Hazm (d. 1064 d. C.) varen estudiar a perses, judeus, cristians i religions índies —entre uns atres—. La primera història de la religió va ser el Tractat sobre les sectes religioses i filosòfiques (1127 d. C.), escrit per l'erudit musulmà Muhammad al-Shahrastani. Pedro el Venerable, en el XII, va estudiar l'Islam i va fer possible una traducció llatina del Corán. A pesar del llarc interés en l'estudi de la religió, la disciplina acadèmica Estudis Religiosos és relativament nova. El Dr. Christopher Partridge senyala que «les primeres #càtedra es varen establir tan recentment com en l'últim quarto del sigle XIX».[1] [2] archivat en Wayback Machine. En el XIX, l'estudi de la religió es feya a través dels ulls de la ciència. Max Müller va ser el primer professor de Filologia Comparada en l'Universitat d'Oxford, una càtedra creada especialment per a ell. En la seua Introducció a la ciència de la religió (1873) va escriure que és «el deure aquells que han dedicat la seua vida a l'estudi de les principals religions del món en els seus documents originals, i que valoren i reverencian en qualsevol forma que es present, per a prendre possessió d'este nou territori en nom de la verdadera ciència».

Molts dels erudits clau que varen ajudar a establir l'estudi de la religió no es consideraven a sí mateixos erudits d'estudis religiosos, sino més be teòlecs, filòsofs, antropòlecs, sociòlecs, sicòlecs i historiadors.

Partridge senyala que en la segona mitat del XX, l'estudi de la religió va emergir com un camp prominent i important d'investigació acadèmica. Destaca la creixent desconfiança en l'empirisme del XIX i el creixent interés en les religions i #espiritualitat no cristianes, aixina com la convergència entre el treball dels científics socials i els estudiosos de la religió, com a factors clau en el sorgiment dels estudis religiosos.

Una de les primeres institucions acadèmiques en la que els Estudis Religiosos es varen presentar com un tema distintiu va ser University College Ibadan, ara partix de l'Universitat de Ibadán, a on Geoffrey Parrinder va ser nomenat professor d'Estudis Religiosos en 1949.

En les décades de 1960 i 1970, el terme estudis religiosos es va tornar comú i l'interés en el camp va aumentar significativament. Es varen establir nous departaments i es varen llançar revistes influents d'estudis religiosos (per eixemple, «Estudis religiosos i religió»). En el pròlec de Enfocaments a l'estudi de la religió, Ninian Smart va escriure que en el món de parla anglesa els estudis religiosos daten bàsicament de la década de 1960, encara que abans d'això existien camps com «l'estudi comparatiu de la religió», l'història de la religió, la sociologia de la religió, etc.

En la década de 1980, tant en Gran Bretanya com en Amèrica, la disminució de solicituts d'estudiants i la reducció de recursos en la década de 1980 varen dur a retallades que varen afectar als departaments d'estudis religiosos (Partridge). No obstant, més alvance en la década, els estudis religiosos varen escomençar a recuperar-se com a resultat de l'integració d'esta disciplina en unes atres i la creació de programes d'estudi que combinaven la disciplina en un enfocament més utilitari.

La filosofia de la religió ampra ferramentes filosòfiques per a evaluar afirmacions i doctrines religioses. Tradicionalment, la filosofia occidental ha segut utilisada per acadèmics de parla anglesa (encara que atres cultures tenen les seues pròpies tradicions filosòfiques, com l'índia, musulmana i judeua). Els problemes comuns considerats per la filosofia (occidental) de la religió inclouen l'existència de Deu, la creència i la racionalitat, la cosmologia i les #inferència llògiques de texts sagrats.

Encara que la filosofia ha segut utilisada durant molt temps per a evaluar afirmacions religioses (per eixemple, Agustín i el debat de Pelagio sobre el pecat original), el sorgiment de l'escolàstica en el XI, que va representar la busca d'orde en la vida intelectual (Russell, 170), va integrar més completament la tradició filosòfica occidental (en l'introducció de traduccions d'Aristóteles) en l'estudi religiós.

Antecedents històrics

La consideració de la religió com un objecte d'estudi, i la perspectiva comparativa de distintes religions, es remonta per lo manco a la Grècia arcaica (Jenófanes, Hecateo de Mileto -VI-) i clàssica (Heródoto -V-).

Entre els romans, Cicerón va analisar el fenomen religiós en De natura deorum («Sobre la naturalea dels deus», 45 a. C.) des d'una perspectiva més filosòfica que científica (una crítica al epicureisme).

En l'Edat Mija, investigadors islàmics varen estudiar les creències i pràctiques religioses zoroastriananas, judeues i cristianes. La primera història de les religions que es coneix és el monumental Kitab a el–Milal wa al-Nihal («El Llibre dels credos i les sectes») de Muhammad al-Shahrastani (1127). En la cristiandat llatina Pedro el Venerable (abad de Cluny en la primera mitat del XII) es va interessar per l'estudi de l'islam i va encarregar una traducció llatina del Corán.

• 
  El laboratori de l'alquimiste. En el voltó del sostre es troba l'inscripció: SINE AFFLATU DIVÍ, NEMO VNQUAM VIR MAGNUS («sense inspiració divina, no hi ha home gran»), cita de De natura deorum de Cicerón.
• 
  Pedro el Venerable instruïx als seus monges, en la miniatura d'una lletra capitular.
• 
  Traducció del siríaco a l'àrap del Diatessaron de Taciano. Abul Faraj Al Tayyeb, sigle XI.

La religió en les ciències socials entre els sigles XIX i XX

L'estudi de les religions mentres que disciplina acadèmica autònoma és relativament recent, i la seua major extensió no es va produir fins als anys 1960 en Estats Units, en la presència destacada de Mircea Eliade en l'Universitat de Chicago (1957-1986), que va definir el concepte de lo numinoso. El moviment va ser favorit pel creixent interés que suscitaven en Occident les religions no cristianes, que provenia del exotisme i orientalisme propis del romanticisme del XIX i es va intensificar des del primer terç del XX en la crisis de valors produïda per la revolució relativista, la Primera Guerra Mundial, els nous moviments sociopolítics (#totalitarisme soviètic i fasciste), la crisis de 1929 i la pèrdua de confiança en l'idea de progrés. Històricament, va estar precedit per la convergència entre els treballs erudits de filòlecs, investigadors de distintes ciències socials i els específicament dedicats a la religió, que es va produir a lo llarc del XIX.

Les primeres #càtedra universitàries a on va escomençar a estudiar-se la religió baix un àngul científic varen ser establides a partir de l'últim quarto del XIX. Max Müller va ser el primer professor d'estudi comparatiu de les religions en l'Universitat d'Oxford, en una càtedra creada especialment per a ell, primer en la denominació de Comparative Philology («filologia comparada») i després en la de Comparative Theology («teologia comparada», 1868-1875). La seua obra més transcendental va ser un vast proyecte d'edició crítica de fonts, que es va continuar despuix de la seua mort: The sacred books of the East («Els llibres sagrats d'Orient», 1879-1910). El seu conferència Gifford de 1888 sobre Science of religion («ciència de la religió») va suscitar un sonat escàndal intelectual i religiós.

Quan, l'1 d'octubre de 1877, el govern holandés va substituir la càtedra de Teologia de l'Estat per la de Ciència de les Religions, Cornelis Petrus Tiele va ocupar eixe lloc. Tiele va propondre deslindar l'història de les religions (que buscaria l'evolució) de l'àmbit que definix com hierología (o siga, ciència de lo sagrat, que buscaria l'essència de lo religiós).

En Alemània es va conformar una disciplina institucionalment autònoma des de 1912 en la fundació del Religionswissenschaftliches Institut («Institut científic de les religions») en l'Universitat de Leipzig, dirigit pel suec Nathan Söderblom fins a 1914 (posteriorment se li va otorgar el Premi Nobel de la Pau).

Ans que els Religious Studies («estudis religiosos») s'instauraren com a disciplina acadèmica, moltes figures intelectuals claus de les naixents ciències socials varen explorar les religions des de les més variades perspectives. Marx va analisar la religió des del punt de vista de la seua interpretació de l'història. Freud va fer lo propi des del psicoanálisis. Frazer va intentar definir els elements antropològics comuns de les creències religioses i el concepte de lo màgic en The Golden Bough: A Study in Magic and Religion («La branca dorada: Un estudi sobre màgia i religió», 1890-1915). William James va publicar el seu conferència Gifford de 1902 en el títul The Varieties of Religious Experience («Les varietats de l'experiència religiosa»), a on va examinar la religió des d'un àngul psico-filosòfic; i en el seu ensaig The will to believe («El desig de creure») defenia la racionalitat de la fe. Max Weber, un dels fundadors de la sociologia com a ciència, va estudiar la religió des d'una perspectiva sociològic-econòmica en Die protestantische Ethik und der 'Geist' dones Kapitalismus («L'ètica protestant i l'esperit del capitalisme», 1904). Émile Durkheim, un atre dels fundadors de la disciplina, va explorar les actituts i doctrines protestants i catòliques respecte al suïcidi en Li Suïcide («El suïcidi», 1897); i en 1912 va publicar la seua obra cim Els Formes élémentaires de la vie religieuse («Les formes elementals de la vida religiosa»).

• 
  Karl Marx.
• 
  Sigmund Freud.
• 
  James Frazer.
• 
  William James.
• 
  Max Weber.
• 
  Émile Durkheim.

Ciències de la religió

Encara que generalment l'us del singular i del plural en la denominació de la disciplina no marca una diferència significativa, a voltes s'utilisa de manera intencional per a distinguir entre la disciplina en la seua totalitat i les seues subcategoría. En este sentit, la ciència de la religió considerada com una disciplina unificadora busca estudiar el fenomen religiós en la seua totalitat (enfocament holístico) i aplegar a conclusions generals, mentres que cada una de les ciències de la religió enteses com subdisciplinas adopta un enfocament particular i diferenciat.

Història de la religió

Artícul principal → Història de les religions.

L'història de les religions engloba les investigacions sobre la historicitat de personages i events religiosos, sent enriquida pels descobriments arqueològics. Ademés, aborda aspectes quantitatius relacionats en l'evolució de les religions, aixina com l'història de les doctrines i els problemes doctrinales. No obstant, no s'ocupa de les qüestions teològiques en sí mateixes, més allà del seu possible significat i impacte històric.

Sociologia de la religió

Artícul principal → Sociologia de la religió.

La sociologia de la religió s'ocupa de la relació dialèctica entre la religió i la societat; les pràctiques, antecedents històrics, desenrolls, temes universals i rols de la religió en la societat. Hi ha un émfasis particular en el paper recurrent de la religió en totes les societats a lo llarc de l'història registrada. La sociologia de la religió es distinguix de la filosofia de la religió en que no es propon evaluar la validea de les creències religioses, encara que el procés de comparar múltiples dogmes en conflicte pot requerir lo que Peter L. Berger ha descrit com a ateisme metodològic inherent. Mentres que la sociologia de la religió diferix àmpliament de la teologia en assumir l'invalidea de lo sobrenatural, els teòrics tendixen a reconéixer lo sociocultural de la pràctica religiosa.

La sociologia de la religió també s'ocupa de cóm la religió impacta en la societat sobre lo positiu i lo negatiu de lo que succeïx quan la religió es mescla en la societat. Teòrics com Marx afirmen que la religió és l'opi del poble, expressant l'idea de que la religió s'ha convertit en una forma per a que les persones s'enfronten als seus problemes. A lo manco un estudi complet refuta esta idea. L'investigació ha trobat que les democràcies seculars com França o Escandinavia superen a les democràcies més teistes en vàries mides de salut social. Els autors expliquen: «Les preguntes apremiantes inclouen les raons, ya siguen teistes o no teistes, per les que els Estats Units excepcionalment rics són tan ineficientes que estan experimentant un grau molt major d'oix social que les democràcies pròsperes menys religioses i menys riques. Pel contrari, ¿cóm estos últims conseguixen una salut social superior mentres tenen pocs valors o institucions religioses?»

Antropologia de la religió

Artícul principal → Antropologia de la religió.

l'antropologia de la religió concernix l'estudi de les necessitats bàsiques de l'home que són satisfetes per la religió. També se sol parlar de l'antropologia cultural de la religió que englobaria l'estudi dels rituals, de les creències, de l'art religiós i de les pràctiques piadoses.

Vore també: Religió i sexualitat, religió i salut, religió i medicina, religió i felicitat, i religiositat i inteligència

Psicologia de la religió

Artícul principal → Psicologia de la religió.

William James va ser un dels primers que va establir l'existència d'interaccions entre psicologia i religió. Sigmund Freud, Alfred Adler, Carl Jung i Erich Fromm figuren entre els pensadors més prominents d'esta disciplina. Algunes qüestions estudiades per la psicologia de la religió són l'orige de l'actitut i del sentiment religiós, la naturalea de la conversió religiosa, la presa de decisions en aspectes vinculats a la religió i els factors sicològics operantes en l'evaluació de tesis religioses, aixina com les patologies vinculades a la religió.

Economia de la religió

Artícul principal → Economia de la religió.

Les enquestes de Gallup han revelat que els països més pobres del món solen ser els més religiosos. En aquells països en ingressos per càpita promig inferiors a $2000, el 95 % de la població va informar que la religió eixercitava un paper important en la seua vida diària. En contrast, el promig en els països més rics, en ingressos superiors a $25 000, és del 47 % (no obstant, Estats Units trenca esta tendència en reportar un 65 %). Els científics socials han sugerit que la religió complix una funció significativa en les nacions més pobres, ajudant a les persones a sobrellevar la seua situació. The New York Claves oferix un gràfic que ilustra la correlació (encara que no necessàriament la causalitat) entre religió i pobrea.

Geografia de la religió

La geografia de la religió se centra principalment en els aspectes espacials de la pràctica «manifestació» religiosa. En les décades de 1960 i 1970, els geógrafos de la religió com Wilbur Zelinsky i David Sopher varen estar vinculats principalment a l'escola de Berkeley de geografia cultural, enfocant-se en les manifestacions culturals de la religió en el paisage. Des del canvi cap a la nova geografia cultural de la religió, influenciada pel treball de James Duncan sobre la ciutat com a text, els geógrafos de la religió han explorat lo que Lily Kong ha denominat la política i poètica de la religió, especialment en relació en les #geografia polítiques de la religió en estats-nació seculars. L'interés més recent en la geografia de la religió s'ha enfocat en cóm els practicants religiosos generen espais sagrats a través de les seues pràctiques encarnades, aixina com en l'interacció entre la religió i la geopolítica.

Politología de la religió

Artícul principal → Politología de la religió..

La politología de la religió emergix com una de les disciplines més jóvens dins de la politología, establida en les últimes décades del XX. Podria definir-se com aquella branca de la politología que investiga l'impacte de la religió en la política i viceversa, en un émfasis particular en les relacions entre els actors polítics i les comunitats religioses. Esta disciplina comprén l'estudi de tot allò que tinga contingut i/o conseqüències polítiques en les doctrines i pràctiques religioses, aixina com en les actituts dels actors polítics cap a la religió.

Llei i religió

Vogel senyala que en la década de 1970 va sorgir un nou enfocament en el camp de llei i religió, el qual ha anat desenrollant gradualment la seua pròpia contribució als estudis religiosos. En 1983 es varen formar més d'una dotzena d'organisacions i comités acadèmics, i eixe mateix any es va publicar per primera volta el Journal of Law and Religion, seguit per l'inauguració del Ecclesiastical Law Journal en 1999. Durant les últimes décades s'han establit numerosos departaments i centres en tot lo món.

Fins a 2012, les principals organisacions de dret i religió en els Estats Units contaven en 500 professors de dret, 450 politòlecs i especialistes en diversos camps com a història i estudis religiosos. Entre 1985 i 2010, es varen publicar al voltant de 750 llibres i 5000 artículs acadèmics en este camp. Els acadèmics no solament se centren en qüestions llegals estrictes sobre la llibertat religiosa o el no establiment, sino també en l'estudi de les religions tal com són calificades a través de discursos judicials o enteniments llegals sobre fenomens religiosos.

Els experts analisen el dret canònic, el dret natural i el dret estatal, a sovint des d'una perspectiva comparativa. Han explorat temes de l'història occidental relacionats en el cristianisme, la justícia i la misericòrdia, el govern i l'equitat, la disciplina i l'amor. Entre els temes d'interés comú es troben el matrimoni, la família i els drets humans. Ademés del cristianisme, els acadèmics han examinat les interrelacions entre la llei i la religió en el Mig Oriente musulmà i la Roma pagana.

Aproximacions lliteràries

Existixen diversos enfocaments per a l'estudi dels texts sagrats. Un d'ells consistix en interpretar el text com una obra lliterària. En este enfocament, s'analisen la metàfora, els elements temàtics, aixina com la naturalea i les motivacions dels personages. Un eixemple representatiu d'este enfocament és God: A Biography de Jack Mills.

Ciència cognitiva de la religió

Artícul principal → Ciència cognitiva de la religió.

Vore també: Ciència cognitiva

Abordages neurològics

El lòbul temporal ha segut objecte d'interés i se li ha denominat el «centre de Deu» del cervell (Ramachandran, cap. 9). No obstant, les troballes neurològiques sobre l'experiència religiosa no són àmpliament acceptats dins dels estudis religiosos. Investigadors científics han utilisat un escàner SPECT per a analisar l'activitat cerebral tant en contemplativos cristians com en meditadores budistes, trobant similituts significatives entre abdós grups.

Religió i cine

Els primers escrits sérios sobre l'interfaç entre la religió i el cine varen aparéixer en el treball de crítics de cine com Jean Epstein en la década de 1920.

El tema ha guanyat popularitat entre els estudiants i es considera que té especial rellevància donada la omnipresencia del cine en la cultura moderna. Els enfocaments per a l'estudi de la religió i el cine diferixen entre els acadèmics; Els enfocaments funcionalista, per eixemple, veuen el cine com un lloc en el que es manifesta la religió, mentres que els enfocaments teològics examinen el cine com un reflex de la presència de Deu en totes les coses.

Orige de la religió

L'orige de la religió es referix al sorgiment del comportament religiós en la prehistòria, abans dels registres escrits.

#Metodologia

S'han utilisat diverses #metodologia per a l'estudi del fenomen religiós. Les #metodologia són models interpretatius que suministren una estructura per a l'anàlisis.

Fenomenologia

Artícul principal → Fenomenologia de la religió.

La fenomenologia és possiblement l'enfocament més influent per a l'estudi de la religió en el XX. (Perdiu) El terme es troba per primera volta en el títul de l'obra de l'influent filòsof del idealisme alemà, Georg Wilhelm Friedrich Hegel, titulat Fenomenologia de l'esperit. La fenomenologia havia segut practicada molt abans de que Edmund Husserl, a qui es considera el seu fundador, l'explicitara com a método filosòfic. No obstant, en el context de la fenomenologia de la religió, el terme va ser utilisat per primera volta per Pierre Daniel Chantepie de la Saussaye en la seua obra Lehrbuch der Religionsgeschichte («Llibre de text d'història de la religió», 1887). La fenomenologia de Chantepie va catalogar les característiques observables de la religió de manera molt similar a com un zoólogo classificaria als animals o un entomólogo classificaria als insectes.

En part per l'influència deHusserl, la fenomenologia va aplegar a referir-se a «un método que és més complex i reclama més per sí mateixa que la mera catalogació de fets de Chantepie». (Partridge) Husserl va argumentar que el fonament del coneiximent és la consciència. Va reconéixer «cuán fàcil és que les creències i interpretacions prèvies influïxquen inconscientment en el pensament d'un, el método fenomenológico de Husserl buscava deixar de costat totes estes presuposiciones i interpretacions». (Partridge) Husserl va introduir el terme visió eidética per a descriure la capacitat d'observar sense creències i interpretacions prèvies que influïxquen en la comprensió i la percepció.

La seua atra gran aportació conceptual és l'idea de l'Epojé: deixar de costat les qüestions metafísiques i observar els fenomens en sí mateixos, sense prejuïns ni compromisos per part de l'investigador. La Epojé, també coneguda com a reducció o paréntesis fenomenológico, implica abordar un fenomen o fenomens des d'un punt de vista neutral, en lloc d'en les nostres pròpies actituts particulars. En realisar esta reducció, qualsevol fenomen o fenomens que abordem s'entenen en sí mateixos, en lloc de des de les nostres pròpies perspectives. En el camp dels estudis religiosos, un defensor contemporàneu del método fenomenológico és Ninian Smart. Sugerix que deuríem realisar la Epojé com un mig per a participar en estudis transculturales. En fer-ho, podem prendre les creències, símbols, rituals, etc. de l'atre des de la seua pròpia perspectiva, en lloc d'impondre-li la nostra. Un atre erudit anterior que ampra el método fenomenológico per a estudiar la religió és Gerardus van der Leeuw. En la seua Religió en essència i manifestació (1933), descriu cóm deuria ser una fenomenologia de la religió:

• En primer lloc, argumenta van der Leeuw, l'estudiant de religió necessita classificar els fenomens religiosos en distintes categories: sacrifici, sacrament, espai sagrat, temps sagrat, paraula sagrada, festes i mit.

• En segon lloc, els acadèmics necessiten interpolar els fenomens en les seues pròpies vides. És dir, necessiten empáticamente (Einfühlung) tractar de comprendre la religió des de dins... La vida examinada per l'estudiós dels estudis religiosos, insistix van der Leeuw, necessita adquirir el seu lloc en la vida de l'estudiant mateix que deu entendre-ho des del seu ser interior.
• En tercer lloc, van der Leeuw destaca potser el principi fenomenológico fonamental, a saber, l'época, la suspensió dels juïns de valor i l'adopció d'una postura neutral.
• En quart lloc, els acadèmics deuen aclarir qualsevol relació estructural aparent i donar sentit a l'informació. En fer-ho, alvancen cap a una comprensió holística de cóm es relacionen i funcionen junts els diversos aspectes d'una religió.
• En quint lloc, açò conduïx naturalment a una etapa en la que totes estes activitats, mampreses juntes i simultàneament, constituïxen una comprensió genuïna [Verstehen]: la 'realitat' caòtica i obstinada es convertix aixina en una manifestació, una revelació (visió eidética).
• En sext lloc, havent alcançat aixina esta comprensió general, existix una necessitat contínua d'assegurar-se de que concorde en l'investigació actualisada d'atres disciplines, com l'arqueologia, l'història, la filologia, etc. Para van der Leeuw, com per a atres fenomenòlecs, la verificació contínua dels propis resultats és crucial per al manteniment de l'objectivitat acadèmica. Per a evitar la degeneració en fantasia, la fenomenologia deu alimentar-se sempre de fets.
• Finalment, havent passat per les sis etapes anteriors, el fenomenólogo deu estar lo més prop possible d'una comprensió del 'significat' dels fenomens religiosos estudiats i estar en posició de relacionar la seua comprensió en uns atres.

La subjetividad inherent a l'estudi fenomenológico de la religió dificulta enormement la comprensió completa i comprensiva. No obstant, els fenomenòlecs tenen com a objectiu separar el seu estudi formal de la religió de la seua pròpia cosmovisió teològica i eliminar, en la mida de lo possible, qualsevol biaix personal (per eixemple, un fenomenólogo cristià evitaria estudiar el hinduisme a través de la lent del cristianisme).

Hi ha una série d'actituts tant teòriques com a metodològiques comunes entre els fenomenòlecs:

• Els fenomenòlecs tendixen a opondre's a l'acceptació de les qüestions inobservables i dels grans sistemes erigits en el pensament especulatiu;
• Els fenomenòlecs tendixen a opondre's al naturalisme (també cridat objetivisme i positivisme), que és la cosmovisió que sorgix de la ciència natural i la tecnologia modernes que s'ha estat estenent des del nort d'Europa des de la Renaixença;
• Parlant positivament, els fenomenòlecs tendixen a justificar la cognició (i alguns també l'evaluació i l'acció) en referència a lo que Edmund Husserl va cridar Evidenz, que és la consciència d'un assunt en sí mateixa revelat de la manera més clara, distinta i adequada para una miqueta del seu tipo;
• Els fenomenòlecs tendixen a creure que no només els objectes dels móns natural i cultural, sino també els objectes ideals, com els números, i inclús la vida conscient mateixa poden fer-se evidents i, per lo tant, coneguts;
• Els fenomenòlecs tendixen a sostindre que l'investigació deu centrar-se en lo que podria cridar-se «trobada», ya que es dirigix als objectes i, correlativament, en «objectes tal com es troben» (esta terminologia no és molt compartida, pero l'émfasis en una doble problemàtica i l'enfocament reflexiu que requerix és);
• Els fenomenòlecs tendixen a reconéixer el paper de la descripció en térmens universals, a priori o «eidéticos» com a anterior a l'explicació per mig de causes, propòsits o fonaments; i
• Els fenomenòlecs tendixen a debatre si lo que Husserl crida l'época fenomenológica transcendental i la reducció és útil o inclús possible.

Molts estudiosos dels estudis religiosos varen argumentar que la fenomenologia era «el método distintiu de la disciplina». En 2006, el fenomenólogo de la religió Thomas Ryba va senyalar que este enfocament de l'estudi de la religió havia «entrat en un periodo d'inactivitat».

Els enfocaments fenomenológicos varen ser en gran part taxonòmics, i Robert A. Segal va afirmar que equivalia a «no més que la recopilació de senyes» junt en «la classificació de les senyes recopilades».

Funcionalisme

El funcionalisme referit a l'anàlisis de les religions i les seues diverses comunitats se servix de l'idea de funció com a instrument d'interpretació de les creències.

Un eixemple de l'enfocament funcionalista seria l'explicació de les restriccions alimentàries contingudes en el Pentateuco a través la seua funció de salvaguardar la salut pública o mentres que catalisador d'identificació social, acreixent el sentiment pertinença a un grup per mig de pràctiques i rituals comuns, de forma similar als distints tipos de tabú existents en moltes cultures i estudiats per l'antropologia cultural o la psicologia (des de Freud).

Religió vixcuda

La religió vixcuda proporciona un marc etnogràfic holístico per a comprendre les creències, pràctiques experiències quotidianes de les persones religioses i espirituals en l'àmbit dels estudis religiosos. Este terme es deriva de la tradició francesa de sociologia de la religió coneguda com «la religion vécue».

El concepte de religió vixcuda va ser popularisat a finals del XX per erudits d'estudis religiosos com Robert A. Orsi «David Hall». L'estudi de la religió vixcuda ha aplegat a comprendre una àmplia gama d'àrees temàtiques com a mig per a explorar lo que fa a una persona religiosa i lo que creu. Actualment, el camp de la religió vixcuda s'està expandint per a incloure diversos temes acadèmics.

Estudis religiosos i teologia

La filosofia occidental de la religió —com a antecedent teòric dels estudis religiosos moderns— es diferencia de la teologia i de les moltes tradicions filosòfiques orientals per estar escrita generalment des de la perspectiva d'un tercer. L'erudit no necessita ser un creent.

La teologia contrasta en la filosofia de la religió i els estudis religiosos en que, en general, l'erudit és davant tot un creent que ampra tant la llògica com les escritures com a evidència. La teologia, segons esta concepció, encaixa en la definició que Anselmo de Canterbury li va donar en el XI: credo ut intelligam. És dir, l'enteniment que busca la fe —lliteralment: «cree per a poder entendre».

Tradicionalment es considerava que el teòlec tenia la tasca de fer inteligibles o clarificar els compromisos religiosos. No obstant, molts estudiosos contemporàneus de la teologia no assumixen tal dicotomia. En canvi, els acadèmics ara entenen la teologia com una metodologia en l'estudi de la religió, un enfocament que s'enfoca en el contingut religiós de qualsevol comunitat que puguen estudiar. Açò inclou l'estudi de les seues creències, lliteratura, històries i pràctiques.

Crítica

Un grup d'acadèmics ha qüestionat les investigacions religioses des de la década de 1990, argumentant que en realitat constituïxen un proyecte teològic que impon punts de vista —a les persones que es pretén estudiar—.

Veus prominents en esta perspectiva crítica inclouen a Jonathan Z. Smith, Timothy Fitzgerald, Talal Torreu, Tomoko Masuzawa, Geoffrey A. Oddie, Richard I. King, Russell T. McCutcheon i Daniel Dubuisson. Les seues àrees d'investigació se superponen en gran mida en els estudis poscoloniales.

En 1998, Jonathan Z. Smith va escriure un capítul en Térmens crítics per als estudis religiosos, a on va traçar l'història del terme «religió» i va argumentar que la comprensió contemporànea de la religió mundial és un constructo modern cristià i europeu, en les seues raïls en l'expansió colonial europea del XVI.

Per un atre costat, Timothy Fitzgerald va argumentar en 2000 que la religió comparada del XX en realitat ocultava una agenda teològica que distorsionava les pràctiques de les societats no occidentals i interpretava dites pràctiques segons normes cristianes. Fitzgerald sosté que esta agenda teològica encara persistix, sense ser superada pels esforços més recents en els estudis religiosos per a transcendir la comparació religiosa.

Bibliografia

• Mills, Jack. God: A Biography. New York: Alfred Knopf, 1995 ISBN 0-679-41833-4. Vintage books ed. 1996 ISBN 0-679-74368-5
• Capps, Walter H. (1995). Religious Studies: The Making of a Discipline, Fortress Press. ISBN 9780800625351.
• Newberg, Andrew, Eugene D'Aquili and Vince Rause. Why God Won't Go Away: Brain Science and the Biology of Belief. New York: Ballantyne Books, 2001 ISBN 0-345-44033-1
• Pals, Daniel L. 1996. Seven Theories of Religion. USA: Oxford University Press. ISBN 0-19-508725-9
• Ramachandran, V.S. Phantoms in the Brain.
• Russell, Jeffrey Burton. A History of Medieval Christianity: Prophecy and Order.
• Wilber, Ken, Quàntum Questions: Mystical Writings of the World's Great Physicists. Boston: New Science Library, 1984, ISBN 0-394-72338-4

Enllaços externs

• International Association for the History of Religions
• Institut Superior de Ciències Religioses