Psicologia

Erro al crear miniatura:

Psicologia

Erro al crear miniatura:

Psi (Ψ), lletra grega comunament associada en la psicologia.

La psicologia (del grec clàssic ψυχή, transliterado psykhé ‘psique, ànima, activitat mental’ i λογία logía ‘tractat, estudi’) és, al mateix temps, una ciència, disciplina acadèmica i professió que tracta l'estudi i l'anàlisis de la conducta i els processos mentals dels individus i de grups humans en distintes situacions. El seu camp d'estudi comprén tots els aspectes de l'experiència humana,per a fins tant investigatius com a docents i laborals, entre uns atres. Hui en dia, la psicologia no és una ciència unitària, puix existixen diverses perspectives sicològiques, que es corresponen en enfocaments, corrents o escoles, cada una de les quals posseïx els seus propis sistemes conceptuals i metodològics. Entre elles, pot haver coincidències o, pel contrari, clares incompatibilitats; esta varietat dona peu a múltiples accepcions i abordages. Algunes corrents es definixen a sí mateixes de modo excloent, és dir, com l'única via per a alcançar un coneiximent sòlit o científic i una intervenció eficaç en psicologia (per eixemple, el conductisme watsoniano o el psicoanálisis freudiano), encara que en el temps, els seus seguidors s'han anat tornant cada volta més permeables a les influències d'atres escoles. Per la seua banda, enfocaments com en l'humanisme consideren que el método científic no és adequat per a investigar la conducta; uns atres, com el conductisme, ho ampren per a comportaments observables que poden ser objectivament medits. Finalment, hi ha corrents —com la psicologia aplicada o les teràpies cognitiu-conductuals— que integren diversos elements d'atres escoles en la mida en que resulten útils per als seus fins, generalment, l'intervenció (clínica, educativa, en organisacions, etc.).

Per mig dels seus diversos enfocaments, la psicologia explora conceptes com la percepció, l'atenció, la motivació, l'emoció, el funcionament del cervell, l'inteligència, el pensament, la personalitat, les relacions personals, la consciència i l'inconsciencia. La psicologia ampra métodos empírics quantitatius i qualitatius d'investigació per a analisar el comportament. També es poden trobar, especialment en l'àmbit clínic o de consultoria, un atre tipo de métodos qualitatius i mixts. Mentres que el coneiximent sicològic és amprat freqüentment en l'evaluació o tractament de les psicopatologías, en les últimes décades els sicòlecs també estan sent amprats en els departaments de recursos humans de les organisacions, en àrees relacionades en el desenroll infantil i del envelliment, els deports, els mijos de comunicació, el món del dret i les ciències forenses. Encara que la major part dels sicòlecs estan involucrats professionalment en activitats terapèutiques (clínica, consultoria, educació), una part també es dedica a l'investigació, des de les universitats, sobre un ampli ranc de temes relacionats en el comportament i el pensament humà. Les àrees d'estudi de la psicologia presenten relacions de certa complexitat. La psicologia fisiològica, per eixemple, estudia el funcionament del cervell i del sistema nerviós, mentres que la psicologia experimental aplica tècniques de laboratori per a estudiar temes com la percepció o la memòria.

Etimologia

El vocablo grec ψυχή (psykhé) significa «ànima», «ment», «alé», «vida», «vent fret», «bufe gelat» i era representat simbòlicament en una palometa, mentres que -λογία (-logia) descriu al «parla» o el «discurs», «tractat», «doctrina», etc.; per tant, psicologia significa lliteralment «estudi de l'ànima» i denota al «estudi de la ment».

La paraula «psicologia» va ser utilisada per primera volta en llengua llatina pel poeta i humaniste cristià Marko Marulić, en el seu llibre Psichiologia de ratione animae humanae a finals d'el XV o al començament d'el XVI, i posteriorment en l'obra d'un autor alemà, Rudolf Göckel, que va publicar el text Psychologia hoc est d'hominis perfectione, anima, ortu (Marburg, 1590). Alguns consideren que eixe vocablo procedix d'una traducció erudita dellibre D'Anima d'Aristóteles.

El terme es va difondre a través de la Reforma protestant en Alemània i els escrits de Philippe Melanchthon, i també es troba el terme en francés, per eixemple en el text Psichologie ou traicté de l'apparition dones esprits, de Noël Taillepied (1588). Sobre la llengua anglesa, la primera referència coneguda de psychology va aparéixer en l'obra de Steven Blankaart, en 1694.

El vocablo no va guanyar popularitat en l'àmbit ilustrat sino fins a l'us del mateix a càrrec del filòsof alemà Christian Wolff, qui ho va usar en les seues obres Psychologia empirica (1732) i Psychologia rationalis (1734).

Per un atre costat, en espanyol, escriure «sicología» i «sicólogo» és tan vàlit com escriure psicologia i sicòlec, si be les dos últimes grafies són preferibles en la llengua culta, per ser les que deriven directament d'un ètim grec.

Àmbit científic

Les distintes escoles, teories i sistemes sicològics han enfocat els seus esforços en diverses àrees, existint des dels enfocaments que se centren exclusivament en la conducta observable (conductisme), passant pels que s'ocupen dels processos interns tals com el pensament, el raonament, la memòria, etc. (com el cognitivisme) o les orientacions que posen l'accent en les relacions humanes i el pensament humaniste de la posmodernidad i en la comunicació basant-se en la teoria de sistemes, fins als sistemes sicològics que focalizan en els processos inconscients (com el psicoanálisis o la psicologia analítica). L'alcanç de les teories comprén àrees o camps que van des de l'estudi del desenroll infantil de la psicologia evolutiva fins a cóm els sers humans senten, perceben o pensen; cóm deprenen a adaptar-se al mig que els rodeja o resolen conflictes. Per a alguns autors, com els de la corrent acadèmica anglosaxona del Behavioural sciences, l'àmbit d'investigació i acció de la psicologia científica és exclusivament el comportament humà, distinguint solament tres àrees: ciència de la conducta, ciència cognitiva i neurociencia. Com a disciplina científica, registra les interaccions de la personalitat en tres dimensions: cognitiva, afectiva i del comportament. És matèria de controvèrsia si acàs atres dimensions (com la moral, social i espiritual, incloent les creències religioses) de l'experiència humana formen o no partix de l'àmbit de la psicologia, com aixina mateix, en quina mida l'abordage de tals aspectes pot ser considerat científic.

Métodos d'investigació

Sobre la metodologia utilisada, la psicologia ha discorregut tradicionalment per dos opcions d'investigació:

• La psicologia entesa com a ciència bàsica o experimental, emmarcada en el paradigma positiviste, i que utilisa un método científic de tipo quantitatiu, a través de la contrastación d'hipòtesis, en variables quantificables en contexts experimentals, i apelant ademés a atres àrees d'estudi científic per a ejemplificar millor els seus conceptes. Els métodos amprats dins d'esta perspectiva són els següents: investigació correlacional, investigació experimental, observació naturalista, estudi de casos, enquesta. El primer laboratori d'estudi de la psicologia experimental va ser fundat en l'any 1879 pel sicòlec alemà Wilhelm Wundt.
• S'ha intentat comprendre el fenomen sicològic en la seua complexitat real, des d'una perspectiva més àmplia pero menys rigorosa, per mig de l'utilisació de metodologia qualitatives d'investigació que enriquixen la descripció i interpretació de processos que, per mig de l'experimentació clàssica quantificable, resulten més difícils de comprendre, sobretot en àmbits clínics. A diferència del método experimental naturaliste, l'investigació d'enfocament sociocultural no s'ocupa de l'estudi de processos específics o variables aïllades, produïdes o analisades experimentalment, sino que procura una explicació dels fenomens en la seua dimensió real, assumint la realitat del subjecte com un escenari complex de processos integrats i interrelacionados, tant en l'individu com en el seu món sociocultural, i en una perspectiva històric-biogràfica, en l'entés de que cap procés pot ser aïllat i, més encara, de que es tracta de processos irreversibles.

Organisacions científiques

Els sicòlecs solen estar organisats localment en coleges professionals i també en associacions científiques, que poden ser de caràcter local, nacional, continental i mundial. En el cas dels coleges professionals, estos complixen una funció normativa, ya que en molts països s'exigix al sicòlec posseir una autorisació per a eixercir la seua professió, a lo que es denomina indistintament llicència, colegiatura o registre, entre atres formes. No existix un colege professional internacional; quan un sicòlec necessita eixercir la seua activitat professional en un país diferent a aquell en el que ha obtingut la seua titulació, deu revalidar el seu títul i obtindre una nova llicència. L'Unió Internacional de la Ciència Sicològica (IUPSyS, per les seues sigles en anglés) és l'entitat que representa a la psicologia en el món, congregant als comités nacionals que representen a les Associacions de Sicòlecs de cada país. Una de les associacions de sicòlecs més importants és l'Associació Sicològica Nortamericana (APA, que ha publicat normes per a l'elaboració i publicació de treballs científics àmpliament difoses i utilisades en varis àmbits de la ciència. En Amèrica Llatina, destaca la Societat Interamericana de Psicologia (SIP). En el 2002, es va fundar l'Unió Llatinoamericana d'Entitats de Psicologia (ULAPSI), en el propòsit de generar una comunitat científica i professional dels sicòlecs d'esta regió, a fi de generar alternatives conceptuals i pràctiques que corresponguen a les grans necessitats i a la diversitat cultural d'estos països; pretén una psicologia en compromís social i combatre el tradicional colonialisme científic per a dialogar de manera crítica en els coneguts sicòlecs europeus, asiàtics i nortamericans.

Cronologia de les escoles i corrents sicològiques

Sense ànim de ser exhaustius, podem enumerar les següents com les principals escoles o tendències en l'història de la psicologia. La data i el nom que acompanyen en alguns casos poden ser qüestionats i tenen una finalitat orientatiu, ya que sempre existixen uns antecedents i confluències d'autors, pensaments i aportes que no sempre fan fàcila tasca de l'historiador de la psicologia.

• Associacionisme, Herbart, 1776-1841
• 1879, psicologia experimental, W. Wundt
• 1890, psicologia funcionalista, William James (James Rowland Angell, 1907)
• 1898, estructuralisme, Edward Titchener
• 1896, psicoanálisis, Sigmund Freud
• 1911, psicologia aplicada, Hugo Münsterberg
• 1913, conductisme, John Broadus Watson
• 1927, psicologia històric-cultural, Lev Vygotski
• 1940, teràpia Gestalt, Fritz Perls
• 1953, teràpia conductual, Lindsley, Skinner i Solomon
• 1954, teràpia racional emotiva conductual, Albert Ellis
• 1955, constructivisme, Jean Piaget i George Kelly
• 1960, teràpia cognitiva, Aaron T. Beck
• 1962, psicologia humanista, Associació Nortamericana de Psicologia Humanista
• 1967, psicologia cognitiva, Ulric Neisser
• 1973, neuropsicología, Alexander Luria
• 1986, conexionisme, Grup d'Investigació PDP
• 1990, psicologia positiva, Martin Seligman
• 1992, psicologia evolucionista, Barkow, Cosmides i Tooby.

Corrents i escoles sicològiques

Artícul principal → Història de la psicologia.

Associacionisme

L'associacionisme és una corrent epistemològica precursora dels enfocaments subjacents a bona part de les corrents sicològiques sorgides durant el XX. Constituïx un principi sicològic que afirma que tot ho coneixem per mig dels sentits, i sorgix la pregunta següent: «llavors, ¿d'on vénen les idees complexes, que no són directament sentides?». La resposta a esta pregunta nos proporciona el primer principi de l'Associació:

«Les idees complexes provenen de l'associació d'atres més simples.»

Funcionalisme

Artícul principal → Funcionalisme (psicologia).

El funcionalisme és una corrent enfocada a estudiar la ment a través de les seues funcions, i no tant de les seues possibles estructures. És dir, cóm interactuem com a individus en el nostre entorn i cóm nos desenvolvemos en el mig. Un eixemple que ilustra esta corrent és la funció del cor. Tácitamente l'importància d'este orgue radica en bombejar la sanc a tot el cos per a que funcione correctament, no important aixina si és de metal o de plàstic.

Conductisme

Artícul principal → Conductisme.

La psicologia conductista nortamericana es va forjar com una disciplina naturalista en inspiració en la física (en oposició a la psicologia fundada per Wundt, qui en 1879 va crear el primer laboratori en Alemània); es caracterisa per arreplegar fets sobre la conducta observada objectivament, i a organisar-els sistemàticament, elaborant teories per a la seua descripció, sense interessar-se massa per la seua explicació. Estes teories conductista es basen en el método científic, i procuren conéixer les condicions que determinen el comportament de qualsevol animal, seguint l'esquema causa-efecte, i permeten en ocasions la predicció del comportament i la possibilitat d'intervindre en elles. És una psicologia que s'orienta més cap a la producció tecnològica.

Un dels defensors més importants del conductisme va ser Burrhus Frederic Skinner, qui va escriure diversos treballs en gran controvèrsia sobre diferents tècniques sicològiques per a la modificació del comportament. Una de les seues principals tècniques va ser el condicionamiento operante, forma d'aprenentage a conseqüència d'estímuls reforzadores de l'ambient. El fi de les teories de Skinner era crear una societat en completa harmonia. La major part dels estudis es realisen en sers humans. No obstant, és habitual que la psicologia experimental realise estudis del comportament animal, tant com un tema d'estudi en sí mateixa (cognició animal, etologia), com per a establir mijos de comparació entre espècies (psicologia comparada), punt que a sovint resulta controvertit, per les llimitacions evidents derivades de l'extrapolació de les senyes obtingudes d'una espècie a una atra. La tecnologia computacional és una atra de les metodologia utilisades per a elaborar models de conducta i realisar verificacions i prediccions.

Psicologia de la forma

Artícul principal → Psicologia de la Gestalt.

El sorgiment (en Alemània) de la Gestalt, com a teoria sicològica, completa el panorama de la psicologia centreeuropea, junt al estructuralisme, el funcionalisme, que varen nàixer cap a finals d'el XIX i principis d'el XX, i particularment, junt al psicoanálisis.^{cita requerida}

En fort accent en l'idealisme transcendental kantiano, la Gestalt referirà l'organisació de la percepció en el subjecte a un marc estructurador de lo real a priori, açò és, independentment de l'experiència. La noció de Gestalt és introduïda per Christian Von Ehrenfels en 1890, com a «forma», «estructura» (això significa, justament, la paraula Gestalt en alemà), en descobrir que una mateixa melodia podria ser tocada sobre distintes notes, a l'hora que les mateixes notes en distint orde donaven lloc a una tonada distinta. Sent que la tonada es dona a la percepció, succeïx que la totalitat estructural, o siga, la forma, la posa el subjecte. D'acort en Kurt Koffka (1935), l'aplicació de Gestalt significa:

«determinar que parts de naturalea pertanyen a tots funcionals, per a descobrir la seua posició en ells, el seu grau d'independència relativa i l'articulació de grans tots en sub-tots»

La fòrmula fonamental de la teoria Gestalt, pot ser expressada de la següent forma:

«Hi ha tots el comportament dels quals no està destinat pels seus elements individuals, sino a on els processos partix es troben determinats per la naturalea intrínseca del tot».

És l'esperança de la teoria Gestalt el determinar la naturalea de tals tots.

Cognitivisme

Artícul principal → Psicologia cognitiva.

La psicologia cognitiva és una escola de la psicologia que s'encarrega de l'estudi de la cognició, és dir, dels processos mentals implicats en el coneiximent. Es definix a sí mateixa com a hereua de la ciència fundada per Wundt (Leipzig, 1879) i està enfocada en el problema de la ment i en els processos mentals. Té com a objecte d'estudi els mecanismes d'elaboració del coneiximent, des de la percepció, la memòria i l'aprenentage, fins a la formació de conceptes i raonament llògic. Lo «cognitiu» es referix a l'acte de coneiximent, en les seues accions d'almagasenar, recuperar, reconéixer, comprendre, organisar i usar l'informació rebuda a través dels sentits. Metodològicament, més que en l'experimentació (com el conductisme), s'ha recolzat en models, també computacionals i informàtics, per a aplegar a l'explicació dels diversos processos cognitius que són del seu interés. L'investigació cognitivista en els camps del juí i de la presa de decisions han tingut un gran impacte en atres disciplines com l'economia (vejau Daniel Kahneman, 2006).

Psicologia humanista

Artícul principal → Psicologia humanista.

La psicologia humanista és una corrent dins de la psicologia que sorgix en la década dels xixanta d'el XX. Esta escola emfatisa l'experiència no verbal i els estats alterats de consciència com a mig de realisar el nostre ple potencial humà. Sorgix com a reacció al conductisme i al psicoanálisis i es propon la consideració global de la persona, basant-se en l'accentuació en els seus aspectes existencials (la llibertat, el coneiximent, la responsabilitat, la historicidad). Critica el posicionament de la psicologia com una ciència natural, perque este reduiria en ser humà sol a variables quantificables i critica ademés, en el cas del psicoanálisis i el conductisme, l'excessiva focalización en els aspectes negatius i patològics de les persones. Un dels teòrics humanistes més importants, Abraham Maslow, va denominar a este moviment «la tercera força», per tractar-se d'una proposta crítica, pero al mateix temps integradora de les dos teories (aparentment opostes) de la psicologia de l'época: el conductisme i el psicoanálisis.

Psicobiología

Artícul principal → Psicobiología.

La psicobiología o biopsicología és l'estudi dels processos mentals i comportamentals en els animals, inclós el ser humà, des d'una perspectiva biològica. Es considera predominantment una ciència biològica i secundariamente una ciència social. La psicobiología no es llimita a descriure la conducta, sino que l'intenta explicar en térmens neurobiològics.

D'acort a Pinel i Barnes (2021), la psicobiología inclou a les següents subdisciplinas: psicologia fisiològica, psicofarmacología, neuropsicología, psicofisiología, neurociencia cognitiva i psicologia comparada (cognició animal). S'ocupa d'estudiar cóm factors genètics, ecològics i epigenéticos interactuen determinant les propietats de la percepció, consciència, memòria, aprenentage, apareamiento, estrés, psicopatologías, apego i demés processos sicològics en les distintes espècies.

Els psicobiólogos estudien processos i funcions com la percepció del color en les aus, la memòria en els moluscs i peixos o les emocions en els sers humans, entre unes atres.

Psicologia bàsica

La psicologia bàsica és la part de la psicologia que té com a funció fonamentala recopilació i organisació estructurada de coneiximents nous sobre els fonaments d'actuació dels processos sicològics bàsics, com la percepció, l'atenció, la memòria, ellenguage, l'aprenentage, el raonament i la resolució de problemes. Per una atra part, la psicologia aplicada (vore més alvance), busca solucionar problemes pràctics per mig de l'aplicació i la transformació a diferents contexts, dels coneiximents generats per la psicologia bàsica. La psicologia, per abordar a l'individu humà, constituïx un camp d'estudi intermig entre «lo biològic» i «lo social». Lo biològic es presenta com a substrat del sistema psíquic. Progressivament, i en la mida que la comprensió del funcionament del cervell i la ment han alvançat, els aportes de la neurobiología s'han anat incorporant a l'investigació sicològica a través de la neuropsicología i les neurociencias cognitives, Teoria de les Ciències Humanes.

Funcions sicològiques

Artícul principal → Psicologia cognitiva.

Tradicionalment, estes funcions han segut estudiades per la Psicologia cognitiva, i s'han plantejat per a cada u diferents models que expliquen els seus mecanismes a la base. Pero, a lo manco en la seua definició, es pot descriure lo següent:

• Atenció: compresa com el mecanisme per mig del qual el ser humà fa conscients certs continguts de la seua ment per damunt d'uns atres, que es mantenen a un nivell de consciència menor. L'estudi de l'atenció ha desenrollat models per a explicar cóm un organisme dirigix este procés de focalización conscient de varis objectes en forma simultànea o seqüencial. Una de les principals preguntes en l'estudi de l'atenció és sobre l'utilitat d'este mecanisme i la seua relació en l'estudi del aprenentage i la consciència.

• Percepció: entesa com el modo en que el cos i la ment cooperen per a establir la consciència d'un món extern. Algunes de les preguntes en l'estudi de la percepció són: ¿quin és l'estructura mental que determina la naturalea de la nostra experiència?, ¿cóm es conseguixen determinar les relacions entre els elements percebuts?, ¿cóm discriminem entre els distints elements per a nomenar-els o classificar-els?, ¿cóm es desenrolla durant el cicle vital esta capacitat?, etc.

• Memòria: procés per mig del que un individu reté i almagasena informació, per a que després puga ser utilisada. Permet independisar a l'organisme de l'entorn immediat (és dir, de l'informació existent en el moment) i relacionar distints continguts. L'estudi de la memòria ha intentat comprendre la forma en que es codifica l'informació, en que s'almagasena, i la manera en que es recupera per a ser usada.

• Pensament: pot ser definit com el conjunt de processos cognitius que permeten a l'organisme elaborar l'informació percebuda o almagasenada en la memòria. Este àmbit ha implicat clásicamente l'estudi del raonament i la resolució de problemes.

• Llenguage: es pot definir com un sistema representatiu de signes i regles per a la seua combinació, que constituïx una forma simbòlica de comunicació específica entre els sers humans. En relació en este tema, l'investigació ha girat entorn a preguntes com: quin tipo de regles s'establixen per al maneig dellenguage, cóm es desenrolla ellenguage en el transcurs del cicle vital, quines diferències hi ha entre ellenguage humà i la comunicació en atres espècies, quina relació existix entre llenguage i pensament.

• Aprenentage: L'aprenentage ha segut definit per la psicologia com un canvi en el comportament, no atribuible a l'efecte de substàncies o estats temporals interns o contextuals. La capacitat de «deprendre» permet a l'organisme ampliar el seu repertori de respostes bàsiques, estant el sistema nerviós humà particularment dotat d'una plasticidad notable per a generar canvis i deprendre nous comportaments. L'aprenentage és un metaproceso sicològic en el que es veuen implicats ellenguage, el pensament, la memòria, l'atenció, etc. És per a la psicologia una de les principals àrees d'estudi i aplicació, en respondre a un dels cridats conceptes centrals de la disciplina: la generació de canvi en els sistemes individuals i colectius. Esta definix processos d'aprenentage conductual i processos d'aprenentage cognitiu, segons impliquen un canvi en la conducta o un canvi en el pensament.

Psicologia de l'aprenentage

Artícul principal → Psicologia de l'aprenentage.

La psicologia de l'aprenentage s'ocupa de l'estudi dels processos que produïxen canvis relativament permanents en el comportament de l'individu (aprenentage). És una de les àrees més desenrollades i el seu estudi ha permés elucidar alguns dels processos fonamentals involucrats en l'aprenentage com a procés complet:

• aprenentage vicari
• condicionamiento clàssic
• condicionamiento operante
• habituació
• sensibilisació

Bàsicament existixen dos teories que expliquen l'aprenentage tant humà com a animal: el conductisme i el constructivisme (vore constructivisme), també conegut com cognoscitivisme. Es diferencien en les suposicions inicials que consideren com certes i que utilisen com a base de les seues teories. En el conductisme, es consideren dos principis:

• El principi d'equipotencia, que afirma que els processos d'aprenentage animal i humans són els mateixos.
• El principi de fidelitat, segons el qual els registres sensorials són còpia fidel de la realitat. Un principi d'orige empíric. (vejau empirisme). Els constructivista, en canvi, neguen abdós principis i inclouen els factors cognitius, socioculturals i emocionals

com a determinants de les conductes. Entre ells es destaquen els piagetianos (seguidors de les ensenyances de Jean Piaget), els qui parlen del principi d'assimilació-acomodació com a determinant de l'aprenentage, segons el qual cada individu assimila un nou coneiximent segons la seua estructura cognitiva acomodant-ho als coneiximents previs, això explicaria per qué distintes persones deprenen diferents coses a partir dels mateixos estímuls.^{cita requerida}

La psicologia de l'aprenentage cobra una gran importància en l'educació. Docents i pedagogo deuen considerar aspectes tan importants com la motivació, els interessos, les expectatives i necessitats dels estudiants.^{cita requerida}

Psicologia evolutiva o del desenrolle

Artícul principal → Psicologia evolutiva.

Té com a finalitat l'estudi sicològic de les diferents etapes de creiximent i desenroll del ser humà, com ho va manifestar Arnold Gesell. Busca comprendre la manera en que les persones perceben, entenen i actuen en el món i cóm tot això va canviant d'acort a l'edat (ya siga per maduració o per aprenentage). A esta matèria també se li coneix en el nom de «psicologia del cicle vital», ya que estudia els canvis sicològics a lo llarc de tota la vida de les persones. Eixe seria, per tant, l'objecte d'estudi de la psicologia del desenroll. La psicologia del desenroll està interessada en explicar els canvis que tenen lloc en les persones en el pas del temps, és dir, en l'edat. Dins d'esta àrea el foc d'atenció pot centrar-se en el desenroll físic, intelectual o cognitiu, emocional, sexual, social, moral. Seguint a Erik Erikson, eixos canvis que es donen en les persones a lo llarc de la vida poden ser explicats a través d'uns factors que es troben enfrontats per parelles: la continuïtat versus discontinuidad, l'herència versus l'ambient, i la normatividad versus la ideografía. També el context en el que es desenrollen els subjectes nos permet comprendre millor la seua evolució; aixina, és necessari destacar el context històric, el socioeconòmic, el cultural i inclús, l'ètnic, per citar els més importants. Finalment, el desenroll deu ser entés com un procés continu, global i dotat d'una gran flexibilitat. A lo llarc de l'últim sigle han segut vàries les corrents i els models teòrics que han aportat els seus descobriments i investigacions per a explicar el fenomen del canvi. En general, cada u d'estos models té les seues pròpies explicacions, a voltes contradictòries, a les que es presenten des d'atres teories. Eixa diversitat de paradigmes explicatius enriquix la comprensió del fenomen del desenroll. Entre els més significatius d'estos models és necessari citar el psicoanálisis, la psicologia genètica de Jean Piaget, el model sociocultural de Lev Vygotski, les teories de l'aprenentage, el model del processament de l'informació, i més recentment, el model ecològic i el etològic. Els investigadors que estudien chiquets utilisen una série de métodos únics d'indagació per a comprometre'ls en tasques experimentals prediseñades. Estes tasques a sovint semejan jocs i activitats que resulten entretingudes per als chiquets, i al mateix temps útils des d'un punt de vista científic. Ademés de l'estudi del comportament de chiquets, els sicòlecs del desenroll també estudien a individus en atres etapes vitals, i principalment, els moments en que es produïxen les transicions entre una etapa i una atra (per eixemple, la pubertat, o l'adolescència tardana).

Psicopatología o psicologia de l'anormalitat

Artícul principal → Psicopatología.

La psicopatología és la branca de la psicologia que descriu els events que es presenten en la conducta visible o no explícita en diversos trastorns de la conducta i els trastorns mentals, el desenroll i les conseqüències d'estos comportaments i condicions psíquiques, tant des d'una visió fenomenològica-clasificatoria, com circumscrita a una teoria o corrent particular.

Psicologia de l'art

Artícul principal → Psicologia de l'art.

És el camp de la psicologia que estudia els fenomens de la creació i de la percepció artística, des d'un punt de vista sicològic. En colaboració en l'estètica i la crítica de l'art, utilisa teories i métodos sicològics per a l'anàlisis dels fenomens i les produccions artístiques. L'investigació es desenrolla en vàries direccions: anàlisis del procés creatiu, dels productes artístics, de les relacions entre l'artiste i l'obra, i entre l'obra i l'usuari. La psicologia de l'art utilisa els resultats de l'investigació sicològica base, incloses les tècniques experimentals, els resultats comparatius i les investigacions clíniques; aborda les àrees d'estudi que es referixen als processos cognoscitius com l'imaginació, la memòria, ellenguage i la creativitat. Aportes com els de Gustav Theodor Fechner, Sigmund Freud, l'escola de la Gestalt (dins de la que destaca el desenroll de Rudolph Arnheim), Lev Vygotski i Howard Gardner han segut crucials en el desenroll d'esta disciplina.

Psicologia de la personalitat

Artícul principal → Psicologia de la personalitat.

Durant el XX, els sicòlecs, de la mateixa manera que els experts en atres camps de la ciència, es varen preocupar per estendre les concepcions ya existents, especialment en medicina, sobre els tipos de contextura física i les seues relacions en disposicions comportamentals. A partir d'este coneiximent es varen dissenyar varis models de factors de la personalitat i proves per a determinar el conjunt de traces que caracterisaven a una persona. Hui en dia, la personalitat s'entén com un conjunt organisat de traces, és dir comportaments relativament permanents i estables en el temps, que caracterisen a un individu. L'estudi de la personalitat seguix estant d'actualitat i es configura al voltant de tres models vàlits: el clínic, el correlacional i l'experimental. El model clínic dona prioritat a l'estudi a profunditat dels individus. El model correlacional busca explorar diferències individuals per mig d'estudis de tipo enquesta en grans mostres de població. El model experimental busca establir relacions causa-efecte a partir de la manipulació de variables. Si be existixen diferents posicions respecte al nivell de cientificidad de cada model, en l'actualitat cada u d'ells agrupa un conjunt de teories de gran utilitat per al treball aplicat del sicòlec. Un dels models predominants és el cridat model de cinc factors de la personalitat: neuroticisme, extraversión, agradabilidad, obertura i consciència.

Psicologia aplicada

Artícul principal → Psicologia aplicada.

La psicologia aplicada o professional agrupa als distints alvertents de la psicologia que tenen aplicació directa en la solució de problemes i optimisació de processos humans en fins professionals (d'allí deriva la seua denominació com a psicologia professional). Molts dels coneiximents de la psicologia aplicada provenen de la psicologia bàsica, no obstant cal senyalar que l'aplicació professional genera constantment nou coneiximent d'orde conceptual i procedimental que moltes voltes alcança independència del coneiximent bàsic que li va donar orige. Els alvertents més coneguts en el rubro de la psicologia aplicada són la clínica, l'educativa, la organizacional i la comunitària (moltes voltes denominada social o social-comunitària); pero també existixen atres branques de creixent desenroll.

Psicologia clínica

Artícul principal → Psicologia clínica.

S'ocupa de l'investigació de les funcions mentals de les persones que patixen sofriment, no solament derivat per un trastorn mental sino també trastorns d'orientació del desenroll de les potencialitats humanes. Pot usar com a respals diverses proves sicològiques que s'han creat, pero tenint en conte que jamai una prova reemplaça a la font del coneiximent, que és l'entrevista.^{cita requerida}

Psicologia educativa

Artícul principal → Psicologia educativa.

Erro al crear miniatura:

Estudiant de psicologia brindant un taller de psicologia educativa a estudiants de primària.

La psicologia educativa és l'àrea de la psicologia que es dedica a l'estudi dels fenomens de l'aprenentage i tècniques per a millorar l'ensenyança humana dins dels centres educatius; comprén l'anàlisis de les formes de deprendre i d'ensenyar. Per mig de l'estudi de la psicologia educativa es busca conéixer els factors que han intervingut en el desenvolvimiento de les potencialitats o aquells que les dificulten.

Psicologia infantil o infantojuvenil

Artícul principal → Psicologia infantil.

És l'estudi del comportament dels chiquets des del naiximent fins a l'adolescència, que inclou les seues característiques físiques, cognitives, motores, llingüístiques, perceptives, socials i emocionals. Els sicòlecs infantils intenten explicar les semblances i les diferències entre els chiquets, aixina com el seu comportament i desenroll. També desenrollen métodos per a tractar problemes socials, emocionals i d'aprenentage, aplicant teràpies en consultes privades i en escoles, hospitals i atres institucions. Les dos qüestions crítiques per als sicòlecs infantils són: primer, determinar cóm les variables ambientals (el comportament dels pares, per eixemple) i les característiques biològiques (com les predisposicions genètiques) interactuen i influïxen en el comportament; i segon, entendre cóm els distints canvis en el comportament es interrelacionan.

Psicologia social

Artícul principal → Psicologia social.

La psicologia social investiga l'interacció dels sers humans, sobretot en grups i situacions socials, i subralla l'influència de les situacions socials en la conducta humana. La psicologia social tracta de comprendre el món social, al mateix temps que s'interessa per l'interacció humana des de tres punts de vista: sicològic, social i simbòlic. Molts processos socials impliquen relacions entre persones, o la vinculació de la gent a la societat i a les seues institucions, o la presència simbòlica de la societat en la ment de l'individu. El coneiximent psicosocial s'aplica en àrees com les formes d'atracció interpersonal, relacions internacionals, discriminació de grups minoritaris, publicitat, prejuïns, fanatisme, etcétera. L'importància de la matriu social en l'explicació de la conducta humana exigix un examen de les nocions de socialisació i cultura humana, aixina com del pensament social: percepció (coneiximent de les persones), atribució (conéixer les causes de la conducta pròpia i aliena) i cognició (coneiximent de la «realitat social»).

Psicologia industrial o organizacional

Artícul principal → Psicologia del treball i de les organisacions.

La psicologia del treball i de les organisacions, a voltes també cridada psicologia laboral o psicologia organizacional, deriva de lo que inicialment es va cridar psicologia industrial (i encara se li seguix cridant aixina, sobretot en l'àmbit de lo acadèmic). No obstant, la posterior incorporació de nous elements, provinents de l'àrea d'estudi de la psicologia social i aplicats a les organisacions, marca una diferència que no solament és terminològica, sino també conceptual. Mentres la psicologia organizacional emfatisa en un enfocament sistémico o estructural, posant l'accent en les relacions i processos de la dinàmica de l'organisació, al mateix temps que opera en una idea d'organisació més àmplia, que inclou a les institucions no laborals o empresarials (escoles, hospitals, etcétera), l'aproximació al tema de la psicologia del treball o laboral s'ocupa de tots els aspectes sicològics del treball humà (tals com l'ergonomia, l'anàlisis de llocs de treball, o la selecció de personal), pero posant émfasis en el comportament individual, en la manera en que l'individu actua en el seu context laboral, en el caràcter de la seua relació individual en l'organisació empresarial en la que treballa. La denominació «psicologia del treball i de les organisacions» aspira a englobar abdós enfocaments, i té per objecte l'estudi i l'optimisació del comportament del ser humà en les organisacions, fonamentalment en contexts laborals, professionals i empresarials (industrials o no), pero també en atres àmbits institucionals. Esta àrea de la psicologia constituïx, junt a la psicologia clínica i la psicologia de l'educació, un dels tres grans àmbits d'aplicació d'esta ciència del comportament humà.

Psicologia comunitària

Artícul principal → Psicologia comunitària.

Treballen en els pobladors d'una comunitat urbana o rural per a l'estudi dels seus recursos humans i materials, facilitant que satisfacen necessitats vitals com a salut, educació, vivenda, salubritat, alimentació, treball, deport, recreació i uns atres.

Psicologia de la salut

El conjunt de contribucions científiques, educatives i professionals que les diferents disciplines sicològiques fan a la promoció i manteniment de la salut, a la prevenció i tractament en l'especialitat, a l'identificació dels correlatos etiològics i diagnòstic de la salut, la maltia i les disfuncions relacionades.

Psicologia de l'emergència

Artícul principal → Psicologia de l'emergència.

Es dedica al disseny d'intervencions en poblacions que han sofrit desastres, ya siga en els moments recents o els mediatos, per a aminorar les seqüeles emocionals.

Psicologia forense

Artícul principal → Psicologia forense.

Comprén un ampli ranc de pràctiques que involucren principalment evaluacions de capacitat dels acusats, informes a juges, advocats i testimoni en jujats sobre temes determinats. Entre ells està la psicologia criminal, consistent en estimar el perfil sicològic d'un individu hipotètic, que facilite l'aprehensió de qualsevol criminal, prenent en conte aspectes, conductes i evidències del sospitós.

Psicologia del deporte

Artícul principal → Psicologia del deport.

L'Associació Nortamericana de Psicologia (APA) definix a la psicologia del deport com «l'estudi científic dels factors sicològics que s'associen en la participació i l'eixercite en el deport». Els seus objectius principals són recolzar als atletes a aumentar el seu eixercite i comprendre el paper del deport en la salut.

Formació del sicòlec

Erro al crear miniatura:

Estudiants utilisant una «Caixa de Skinner» en l'antic Laboratori de Psicologia Experimental de la Facultat de Psicologia de l'Universitat de Sant Marcos. Llima, Perú, any 1999.

Els térmens «sicòlec» i «sicólogo» tenen dos accepcions generals, per un costat el d'una persona que té un títul professional en Psicologia i que eixercix la pràctica de la mateixa, per a açò deu posseir el grau acadèmic de Llicenciat/Graduat en Psicologia i haver-se colegiat en el Colege de Sicòlecs de la jurisdicció a on eixercix. cal agregar en tot cas que no en tots els països la colegiatura és obligatòria, sino voluntària. Açò ve determinat per les lleis particulars de cada país. Aixina mateix, en atres països com en Chile algunes escoles de psicologia oferixen a l'estudiant l'opció de rebre solament el «títul professional» de sicòlec acreditat per una pràctica professional, i no necessàriament el «grau acadèmic» de llicenciat en psicologia, que implica per a la seua acreditació l'elaboració d'una tesis de grau. En un atre sentit, s'entén com a sicòlec a tota persona que estudia el comportament humà en els seus diferents àmbits des d'un enfocament científic. D'ahí que personages tan importants com Sigmund Freud, Carl Jung, Carl Rogers, Alfred Adler, Jean Piaget, Wilhem Wundt o Eric Berne, que provenen d'àrees tan dispars com la medicina, la biologia i la física, siguen considerats com els pares de la psicologia i que se'ls reconega, dins del gremi, el seu estatus com a sicòlecs. En casi tots els països del món existixen facultats o escoles de Psicologia en les principals universitats tant públiques com a privades. En les universitats que no posseïxen una facultat de psicologia, esta carrera sol estar adscrita a les facultats de ciències socials, humanitats i ciències humanes, depenent del país, de l'institució i de l'orientació de la formació. L'estudi de la psicologia està especialment difòs en Europa i Norteamérica; en Amèrica Llatina està en ampli creiximent, trobant-se especialment desenrollada en Sudamérica, a on països com Argentina, Chile i Brasil són reconeguts en tot lo món pels seus aportes a la teoria, especialment en l'àrea del Psicoanálisis. Una atra àrea d'estudi desenrollada en Amèrica Llatina és la psicologia social i la seua aplicació comunitària, a on països com El Salvador, Puerto Rico, Veneçola i Mèxic han donat varis dels teòrics més importants en este camp. Encara que cada programa d'instrucció en psicologia varia segons l'institució que ho impartix, en llínees generals els sicòlecs deuen tindre formació en:

Àrea substantiu-sicològica

• història de la psicologia
• teories sicològiques (psicoanálisis, conductisme, psicologia humanista, cognitivisme, psicologia de la Gestalt, etc.)
• processos sicològics bàsics: aprenentage, memòria, inteligència, percepció, emoció, motivació, pensament, raonament, llenguage, etc.
• bases biològiques del comportament: biologia i fisiologia generals; neuroanatomía i neurofisiología; neuropsicología; psicofarmacología.
• psicologia evolutiva i del desenroll humà
• psicopatología o psicologia de l'anormalitat: elements de siquiatria, evaluació i diagnòstic sicològic
• deontologia (ètica) sicològica

Àrea metodològica i d'investigació

• disseny i maneig de tècniques d'exploració proyectives i psicométricas;
• metodologia d'investigació: estadística aplicada a la psicologia; métodos quantitatius d'investigació; métodos qualitatius d'investigació; models matemàtics dels processos sicològics;
• psicologia experimental.

Àrea aplicada

• psicologia del treball i les organisacions (inclou la psicologia laboral, del treball, industrial i organizacional)
• psicologia clínica
• psicologia comunitària
• psicologia educacional
• psicologia forense
• psicologia social
• psicologia del rumor

Àrea complementària

• Antropologia
• Epistemologia
• Llingüística
• Llògica
• Sociologia
• Teoria de les ciències humanes
• Neuroeconomía

A estos aspectes se'ls sumixca la formació en ciències bàsiques i en ciències aplicades, d'acort en l'estructuració i els objectius de cada centre d'estudis professionals que impartix la carrera. La psicologia té un terreny ampli d'aplicacions, tantes com a fets humans hi ha. Els sicòlecs freqüentment opten per l'especialisació en un àrea de la seua preferència (més del 60 per cent d'ells es dediquen a la clínica), o a aquella que represente majors retribucions laborals, o un major camp de treball (industrial-organizacional). Actualment, la tendència va més cap a l'integració interdisciplinària dels diferents camps i en carreres afins, darrere d'una comprensió de la complexitat de l'individu, de la seua existència i de la seua vida psíquica que permeta estudiar, investigar, teorizar, i intervindre d'una forma més adequada, més efectiva, i més real, en els problemes que afligixen a la humanitat en el seu etern devindre per l'experiència del sí mateix i dels atres.

Diferències entre psicologia i siquiatria

Vore també: La siquiatria i la psicologia

La psicologia i la siquiatria poden ser confoses degut a que una de les branques de la psicologia, la psicologia clínica, aborda el fenomen de la salut mental de la mateixa manera que la siquiatria. La psicoterapia psiquiàtrica també ha difuminado encara més els llímits entre siquiatria i psicologia. Les diferències fonamentals radiquen en la formació rebuda i l'us de medicaments per al tractament.

Atres accepcions de «psicologia»

Diccionaris com el Diccionari de la llengua espanyola de la Real Acadèmia Espanyola arrepleguen atres significats del terme «psicologia», ademés dels ya desenrollats en este artícul, que no s'aborden centralmente en ell o be que no es mencionen de manera explícita:

• «Manera de sentir d'un individu o d'una colectivitat».
• «Capacitat per a conéixer i comprendre la psicologia d'una persona».
• «Síntesis dels caràcters espirituals i morals d'un poble o d'una nació».

Vore també

• [[Archiu:{{#switch:Psicologia|20px|Vore el portal sobre Psicologia]] Portal:Psicologia. Contingut relacionat en Psicologia.

Enllaços externs

Erro al crear miniatura: Psicologia en el Viccionari. Erro al crear miniatura: Psicologia en Viquidites.