Reforma protestant
La Reforma protestant fon un moviment de reforma cristiana en Europa, que generalment es considera que comença en les Noranta-Cinc Tesis de Martí Lutero, en l'any 1517, encara que existixen una série de precursors com Johannes Hus anteriors a este acontenyiment. Com a periodo històric, la Reforma es considera que acaba en la Pau de Westfália en l'any 1648; moltes de les denominacions que es varen produir durant este periodo seguixen existint i el protestantisme constituïx una de les branques més importants del cristianisme hui en dia. Encara que la intenció era la renovació, els moviments varen acabar en l'escissió dels grups reformistes i en l'establiment de noves institucions, principalment, el luteranisme, el calvinisme i l'anabaptisme.
El moviment escomençà com un intent de reforma de l'Iglésia Catòlica. Molts catòlics occidentals estaven preocupats pel que consideraven falses doctrines i pràctiques indegudes en l'iglésia, en particular l'ensenyança i la venda d'indulgències. Una atra important controvèrsia és la compra i venda de llocs de privilegi a l'iglésia, el que es va vore en el seu moment com una gran corrupció en la jerarquia eclesiàstica. Esta corrupció va ser considerada per molts en aquell moment com a sistèmica, inclús arribant a la posició del Papa.
Entre els predecessors espirituals de Martí Lutero hi trobem hòmens com John Wycliffe i Johannes Hus, que ya havien intentat reformar l'iglésia seguint pautes similars. La Reforma en general es considera que comença el 31 d'octubre de 1517, en Wittenberg, Saxònia (en l'actual Alemanya). Allà, Lutero va clavar les seues Noranta-Cinc Tesis a la porta de l’Iglésia de Tots Sants[1], que servia com un tauler d'anuncis per a anuncis relacionats en l'universitat. Estes s’utilisaren com a punts de debat per criticar a l'Iglésia i el Papa. Els punts més polèmics es varen centrar en la pràctica de la venda d'indulgències i la política de l'Isglésia sobre el purgatori. Atres reformistes, com Ulrich Zwingli, pronte varen unir-se a estes tesis. Les credences i pràctiques que varen ser més atacades pels reformistes protestants foren la política de l’iglésia sobre el purgatori, la devoció a Maria, i la intercessió i la devoció als sants, la majoria dels sacraments, el celibat obligatori com a requisit per al clericat i l'autoritat del Papa.
El moviment de reforma pronte es dividí en diferents llínies doctrinals. Els desacorts entre Lutero i Zwingli, i més tart entre Lutero i Joan Calví, va conduir a l'aparició de les iglésies protestants rivals. Les més importants denominacions que varen eixir directament de la reforma varen ser el luteranisme i el reformisme / calvinisme / presbiterianisme. El procés de reforma produí diferents causes i efectes en atres països. En Anglaterra, a on va donar lloc a l’anglicanisme, el periodo és conegut com la Reforma anglicana. Les noves denominacions protestants en general, busquen les seues arrels en els moviments més inicials del procés. Els moviments reformadors també varen accelerar la Contrarreforma catòlica dins de l'Iglésia Catòlica. La Reforma Protestant també es coneix com la Reforma Alemanya, la Revolució Protestant o la Revolta Protestant.
Història i Orígens[editar | editar còdic]
Tots els principals protestants en general, destaquen la seua separació de l'Iglésia Catòlica al voltant del sigle XVI. El procés d’assimilació del protestantisme sovint se nomena la Reforma Magisterial a causa del fet que el moviment va rebre el soport dels magistrats, les autoritats llegals (en oposició a la Reforma Radical, que no fruïx de cap patrocini estatal). Les més grans iglésies protestants, com l'Unita Fratrum (la Unitat dels Germans), els Germans de Moravia o els Germans de Bohèmia tenen els seus orígens a l'época de Jan Hus a principis del sigle XV. Donat que va el procés va ser dirigit per una majoria dels nobles de Bohèmia, esta va ser la primera Reforma Magistral en Europa. En Alemanya, un centenar d'anys més tart, les protestes varen esclatar en molts llocs al mateix temps, durant un moment difícil en el que es temia per una invasió otomana que distrau especialment als príncips alemans. Fins a cert punt, la protesta s'explica pels acontenyiments dels últims dos sigles en Europa i especialment en Bohèmia.
Inicis i precursors: Sigles XIV i XV[editar | editar còdic]
El malestar a causa del Cisma d'Occident (1378-1416) les guerres entre enfervorides entre príncips, els alçaments dels llauradors, i la preocupació per la corrupció generalisada a l'Iglésia foren alguns dels precursors del procés. Un nou moviment nomenat nacionalisme també començava a posar en dubte el relativament internacionalista món migeval. S’iniciaren una série de noves perspectives, la primera de les quals vingué de John Wycliffe de l’Universitat d'Oxford i despuix de Jan Hus en l'Universitat de Praga.
L'Iglésia Catòlica va concloure oficialment este debat en el Consell de Constança (1414-1417). El cónclau condenà a Jan Hus, que fon eixecutat per la crema a pesar de la promesa d'un salvoconducte. Wycliffe fon també pòstumament cremat com a herege.
El Consell de Constança va confirmar i va reforçar la tradicional concepció migeval de l'Iglésia i l'Imperi. No es va referir a les tensions nacionals i teològiques que s'havien suscitat durant el sigle anterior. El Consell no va poder evitar el cisma i les Guerres Husites en Bohèmia.
Les reformes històriques a sovint produïxen una nova forma de pensament sobre com hauria d'organisar la societat. Este va ser el cas que es va conduir en la Reforma Protestant. Despuix de la ruptura d'institucions monàstiques i escolàstiques a finals de l'Europa migeval, accentuat per la "captivitat babilònica" del papat d’Avignon, el Gran Cisma, i la fallada d’un moviment conciliador, durant el sigle XVI es produí el foment d'un gran debat cultural sobre reformes en els fonaments religiosos i més tart en els valors religiosos mateixos.
Els historiadors en general, assumixen que el fracàs de la reforma (massa interessos creats, la falta de coordinació en la reforma de la coalició), a la llarga conduirà a una major agitació o inclús en una revolució, ya que el sistema ha de ser tart o d’hora ajustat o desintegrat. Això sumat a la incapacitat del moviment conciliador va ajudar al liderage de la Reforma protestant a Europa. Estos moviments reformistes frustrats oscilen entre nominalisme, devotio moderna (devoció moderna), l'humanisme, que es produïx en conjunció en les forces econòmiques, polítiques i demogràfiques que varen contribuir a un creixent descontentament en la riquea i el poder de l’èlit del clericat, sensibilisant a la població de la corrupció moral i econòmica de l'iglésia.
El resultat de la Pesta Negra va encorajar a portar a terme una reorganisació radical de l'economia i, finalment, de la societat europea. En els centres urbans emergents, les calamitats del sigle XIV i principis del XV, i la consegüent escassea de mà d'obra, va proporcionar un fort impuls per a la diversificació econòmica i les innovacions tecnològiques.
Despuix de la Pesta, la pèrdua inicial de vides a causa de la fam, les plagues, pestilència i contribuí a una intensificació de l'acumulació de capital en les zones urbanes i, per tant, un estímul per al comerç, la indústria i el creiximent urbà en àmbits tan diversos com la banca, els textils, l’armament, especialment estimulat per la Guerra dels Cent Anys, i la mineria de mineral de ferro, degut, en gran part, a la gràcies al sector armamentístic. L’acumulació d'excedents, l’excés de competència i major competitivitat per aumentar al màxim el benefici econòmic, varen contribuït a guerres civils, al militarisme agressiu, i a la centralisació. Com a resultat directe de la transició cap a la centralisació, líders com Lluís XI de França (1461-1483), el "rei d'aranya", varen tractar d'eliminar totes les garanties constitucionals sobre l'eixercici de la seua autoritat. A Anglaterra, França, Espanya el moviment cap a la centralisació iniciat en el sigle XIII es va dur a bon port.
La invenció de la tipografia portaria als protestants a una nova traducció celosa de la Bíblia i fer-la accessible als llaics. Això fomentaria la cultura de l'alfabetisació bíblica.
L'humanisme de l'época del Renaiximent estimulà efervescència acadèmica d’una forma sense precedents, i portà a una preocupació per la llibertat acadèmica. Es començaren a portar a terme debats d’alt nivell teòrics a les universitats sobre la naturalea de l'iglésia, i la font i l'abast de l'autoritat del papat, dels concilis, i dels príncips.