Indulgència
La indulgència[1] és un concepte de la teologia catòlica estretament lligat als conceptes de pecat, penitència, remissió i purgatori. En la seua formulació comuna consistix que certes conseqüències del pecat, com la pena temporal del mateix, puguen ser objecte d'una remissió o indulgència (del llatí indulgentia: 'bondat, benevolència, gràcia, remissió, favor') concedida per determinats representants de l'Iglésia i baixe certes condicions. Esta institució es remonta al cristianisme antic[2] i tant la seua pràctica com la seua formulació s'han desenrollat a lo llarc del temps. La doctrina protestant no l'accepta per considerar que carix de fonament bíblic. Per tal raó, a partir de la Reforma, solament va ser objecte de desenroll en l'àmbit de l'Iglésia catòlica.
En la doctrina catòlica, l'indulgència, a diferència del sacrament de la penitència o reconciliació, no perdona el pecat en sí mateixa, sino que eximix de les penes de caràcter temporal que d'un atre modo els fidels deurien porgar, siga durant la seua vida terrenal o despuix de la mort en el purgatori. L'indulgència no és un sacrament com la penitència. Pot ser concedida pel papa, els bisbes i les moradures, a els qui, per eixemple, resen determinada oració, visiten determinat santuari, utilisen certs objectes de cult, realisen certs pelegrinages, o complixquen en atres rituals específics.
Encara que es tracta d'un concepte teològic secundari, les indulgències varen eixercitar en el seu moment un paper central en l'història del cristianisme. En el XVI, els abusos i el tràfic econòmic al que varen donar lloc varen constituir un dels motius pels que Martí Luter es va enfrontar en l'Iglésia catòlica.
Qué són les indulgències
Segons el Catecisme De l'Iglésia Catòlica:
"L'indulgència és la remissió davant Deu de la pena temporal pels pecats, ya perdonats, sobre la culpa, que un fidel dispost i complint determinades condicions conseguix per mediació de l'Iglésia, la qual, com a administradora de la redenció, distribuïx i aplica en autoritat el tesor de les satisfacció de Crist i dels sants".[3]
"L'indulgència és parcial o plenària segons llibere de la pena temporal deguda pels pecats en part o totalment"[3]
Ademés:
"Tot fidel pugues lucrar para sí mateix o aplicar pels difunts, a manera de sufragi,as indulgències tant parcials com a plenàries"[3].“ya que els fidels difunts en via de purificació són també membres de la mateixa comunió dels sants, podem ajudar-los, entre atres formes, obtenint per ad ells indulgències, de manera que es vegen lliures de les penes temporals degudes pels seus pecat”[4]
És dir, les indulgències otorgades per l'Iglésia no absolen dels pecats pero poden lliberar parcial o totalment (indulgència plenària) de la pena associada als mateixos, siga en la terra o en el Purgatori.
L'indignació davant la pràctica de la venda d'indulgències a canvi de diners va dur a Luter a redactar famoses noventa y cinco tesis que varen donar lloc a la Reforma.
Confusions comunes
Deu aclarir-se lo que no és una verdadera indulgència, a fi d'evitar malentesos comuns. Una indulgència no és un permís per a pecar, ni un perdó per a pecats futurs. Tampoc otorga el perdó de la culpa del pecat, i abans be supon que el pecat ha segut ya perdonat en anterioritat. No és una excepció que eximixca d'alguna llei o precepte, ni molt manco d'una obligació contreta per algun pecat, com per eixemple, la restitució de la cosa furtada; al contrari, significa una satisfacció més completa del deute que el pecador té davant Deu. No conferix cap immunitat sobre possibles tentacions ni elimina la possibilitat de subsecuentes caigudes en el pecat. I de cap manera l'indulgència pot entendre's com la compra del perdó dels pecats que asseguraria la salvació al comprador o l'eixida d'algun ànima del Purgatori.[5]
Per lo tant, l'indulgència no és un permís per a pecar, pero permet remetre la pena associada al pecat. La pràctica de l'indulgència es permet en el catolicisme i es rebuja en el protestantisme.
El cristianisme antic
Els primers antecedents de la pràctica d'indulgències es remonten a el III. En el cristianisme antic, la penitència imposta als pecats confessats era severa, i la corresponent als pecats considerats especialment greus, com l'apostasía o l'homicidi, ademés, era pública.[6]
Posteriorment, varen sorgir pràctiques tendents a reduir el rigor de dita pena per a facilitar el reingrés en la comunitat a membres que havien comés apostasía en raó de persecucions: els cridats lapsi ('els caiguts, els que han entropeçat'). Aixina va sorgir la costum de visitar a confesores capturats que esperaven el martiri solicitant-los que intercediren a favor seu front al bisbe. Si el futur màrtir estava d'acort, li otorgava una carta denominada libellum pacis, per a que en virtut del sacrifici que anava a tindre lloc, el bisbe reduïra per raons piadoses la pena del requirente.[7] En esta fase, l'indulgència no era depenent d'una acció o prestació que el pecador devia realisar, sino d'una espècie de compensació mística dels sofriments d'un contra la remissió de la pena pels pecats d'un atre.
L'Edat Mija
A principis del VIII els bisbes varen començar a reduir la duració o la gravetat de les penes impostes, sempre a persones determinades, a canvi de la realisació d'accions concretes, tals com la visita a un lloc sant o una mortificacó com dejunar o dormir en llits sembrats de ortigas.
En el XI apareixen per primera volta les indulgències generals per la remissió de penes temporals otorgades pel papa o els bisbes per a qualsevol persona que realisara una obra meritòria, tals com la visita d'un monasteri recentment consagrat o dádivas als pobres.
En el XII, la pràctica rep una primera definició jurídica per mig dels decrets pontificales a on s'establix una clara distinció entre l'absolució (reservada a Deu) i l'indulgència, que permet la reconciliació en l'Iglésia. L'indulgència s'obté en contrapartida d'un acte de pietat, com a pelegrinages —orige de les vies romeas o del Camí de Santiago—, oracions o mortificacins portades a terme en fins d'arrepenediment. S'aplicava solament a les persones que, segons la fòrmula utilisada, eren "vere penitentibus et confessis", açò és «verdaderament arrepenedits i confessats».
Paralelament es va desenrollar la doctrina de la comunió dels sants i de el "tesor de l'Iglésia" en virtut de les quals, tots els hòmens estan lligats entre sí de manera sobrenatural i tant la santitat com els pecats de qualsevol d'ells tenen influència, positiva i nefasta respectivament, sobre tota la comunitat. De l'expiació dels sants, sorgix aixina un tesor de mèrits, que aprofita a tots i que pot ser administrat per l'Iglésia baixe certes condicions, per eixemple com a penitència general.
Es reputa que l'indulgència pren el seu fonament de la comunió dels sants. En teoria, no existix cap necessitat de "proporcionalitat" entre la falta comesa i l'acte de pietat. Pero en la pràctica varen sorgir diferències, sobretot en raó de l'influència d'antics sistemes, a on les penes per delictes eren fonamentalment "tarifes" de reparacions: cada falta tenia el seu preu. Les indulgències varen ser influenciades pels "penitencials", manuals provinents d'Irlanda, que fixaven per cada tipo de falta una cantitat determinada de dies de mortificacó. De menor duració, la indulgen cia tendix a partir de llavors a substituirse a la penitència física, particularment en el cas de persones agonizantes.
Ya en eixa época existien costums objetables, principalment la simonia: els fidels buscaven negociar en hòmens d'iglésia actes de caritat contra diners contante i sonante. Els concilios dels sigles X i XI s'esforcen en llimitar el poder d'apreciació dels clercs fixant tarifes generals. Pero en contrapartida, a partir d'eixe moment, l'indulgència es va transformar en un arma de la política pontifical: l'indulgència plenària va aparéixer cap a la mitat del XI, a on s'utilisa per a recolzar accions i polítiques reputades convenients, tals com la reconquista espanyola.[8]
Durant l'Edat Mija, el "curs" de les indulgències acusa una gran baixa: es necessita cada volta menys esforç per a obtindre indulgències cada volta més significatives. Per eixemple, es concedixen indulgències a canvi del respecte de tractats o de la paraula empenyorada, lo que pese a la laudable finalitat, seria igual a recompensar la "absència de pecat". També es negocien dispenses de certes obligacions. D'allí per eixemple l'orige d'alguns apelatius populars com aquell de «Torre de sagí», referit a la Catedral de La nostra Senyora de la ciutat de Ruan.[9]
Vore també
- [[Archiu:{{#switch:Iglésia catòlica|20px|Vore el portal sobre Iglésia catòlica]] Portal:Iglésia catòlica. Contingut relacionat en Iglésia catòlica.
- Indult
- Dumenge de la Divina Misericòrdia
- Purgatori
- Oració davant un crucifix
- Perdó d'Assís
Referències
- ↑
- ↑ «Indulgencias - Enciclopedia Católica». ec.aciprensa.com. Consultat el 2021-08-22.
- ↑ 3,0 3,1 3,2 «Catecismo de la Iglesia Católica, Índice general». www.vatican.va. Consultat el 2026-03-14.
- ↑ «Catecismo de la Iglesia Católica, Segunda parte, segunda sección, capítulo segundo, artículo 4, 1422-1498». www.vatican.va. Consultat el 2026-03-14.
- ↑ «Indulgencias - Enciclopedia Católica». ec.aciprensa.com. Consultat el 2021-08-22.
- ↑ Galtés, Joan (2000). Vivir el jubileo, Barcelona: Centre de Pastoral Litúrgica, pp. 15-16. ISBN 9788474675870. Consultat el 16 de septiembre de 2013.
- ↑ Sobre esta cuestión puede consultarse, además de las fuentes citadas, el extenso artículo en inglés sobre los "Lapsi" en "New Advent", Lapsi
- ↑ El papa Alejandro II transformó la reconquista española en guerra santa, concediendo indulgencia plenaria a los soldados que tomasen parte en la toma de Barbastro
- ↑ Soyer, Alexis (1977). The Pantropheon: or, a history of food and its preparation in ancient times, Paddington Press. ISBN 978-0-448-22976-8. Consultat el 2024-03-11.