Camí de Santiago

Archiu:Plake tchimin Sint-Djåke.JPG

Camí de Santiago

   

Camí de Santiago és la denominació que té un conjunt de rutes de pelegrinage cristiana d'orige medieval que es dirigixen a la tomba de Santiago el Major, situada en la catedral de Santiago de Compostela (Galícia, Espanya). Històricament s'ha conegut com a «Camí de Santiago» (hui denominat «Camí de Santiago francés») a l'itinerari principal que, partint dels Pirineus occidentals, recorre Espanya fins a aplegar a la ciutat gallega; no obstant, actualment el terme s'utilisa per a referir-se a totes les rutes jacobeas existents. Es tracta d'un «camí sembrat de numeroses manifestacions de fervor, d'arrepenediment, d'hospitalitat, d'art i de cultura, que nos parla de manera eloqüent de les raïls espirituals del Vell Continent».

Santiago el Major va ser un dels principals apòstols de Jesucristo i el primer d'ells en morir martirisat. La tradició cristiana indica que el seu cadàver va ser traslladat a Hispania i depositat en una tomba situada en Gallaecia. Esta va ser descoberta sobre l'any 820 entre els restants d'un assentament romà abandonat i sobre ella es va construir un temple que va ser ampliat en els sigles següents fins a convertir-se en l'actual catedral.

El cult a l'apòstol es va estendre pronte entre els cristians peninsulars i va ser proclamat per Alfonso II com a patró del regne d'Astúries, consideració que va mantindre en les entitats polítiques que li varen succeir. Igualment, va sorgir la costum entre els seus eixèrcits d'invocar el seu nom abans d'entrar en batalla.

La jacobea va ser l'última en aparéixer dins de les tres grans pelegrinages cristianes. Un número creixent de persones la va realisar durant la Edat Mija per motius de fe, en considerar que els restants de l'apòstol tenien una capacitat d'intercesión davant Deu. La seua popularitat es va estendre entre els regnes europeus occidentals i va gojar del respal tant de les autoritats eclesiàstiques i civils com de persones particulars, els qui es varen implicar en la creació d'una infraestructura que oferira als pelegrins estage i assistència. Les autoritats, ademés, varen dictar normes jurídiques per a protegir-los mentres feyen el seu viage. Durant la seua història, ha experimentat dos grans crisis: la primera va ser en el Plantilla:SIGLE per la tipologia d'els qui recorrien les rutes jacobeas i a l'aparició de la teologia protestant; la segona la va causar el procés de secularisació europeu iniciat despuix de la Revolució francesa i la pèrdua de l'infraestructura d'estage per les #desamortisació de el Plantilla:SIGLE. Esta crisis va ser la més greu i va dur a la seua pràctica desaparició en les décades centrals de el Plantilla:SIGLE, encara que durant la segona mitat d'eixa centuria va experimentar una notable recuperació tant en popularitat com d'infraestructura. Frut d'ella, el número de peregrins que apleguen a Santiago no ha parat d'aumentar des de la década de 1990 i en 2019 va alcançar la sifra més alta des de que es tenen registres: 347 578 persones.

En esta segona década de el Plantilla:SIGLE, el pelegrinage jacobea atrau a hòmens i dònes per igual. Els estrangers superen llaugerament als nacionals i la majoria mamprén el viage dins d'Espanya, sent un percentage menut aquells que comencen el seu camí més allà dels Pirineus. La motivació per al major número d'ells seguix sent de tipo espiritual, encara que és important la sifra dels que la realisen per motius lúdic-deportius. Dins del cristianisme, és acceptada per part de la teologia protestant que l'havia rebujat des de el Plantilla:SIGLE i l'àmplia extensió de rutes jacobeas a lo llarc d'Europa ha fet aparéixer un nou tipo de pelegrinage consistent en recórrer uns dies el camí sense l'objectiu final d'aplegar a Compostela (alguna cosa a l'alcanç de pocs en àrees molt lluntanes).

La primera ruta que varen seguir els peregrins va ser la que partia d'Oviedo, la capital d'Astúries i que, a través de la montanya, aplegava a Lugo i continuava fins al Locus Sancti Iacobi. En l'expansió dels regnes cristians cap al sur, va quedar baix el seu control l'antiga ruta romana que unia Bordeus en Astorga a través de Pamplona, Burgos i #León. Esta va ser la base sobre la que es va desenrollar el traçat clàssic del Camí de Santiago despuix de realisar-se alguns canvis en el seu recorregut, principalment per a fer-ho passar per zones més poblades.

Sobre esta ruta principal desembocaven unes atres que partien de diverses regions dins de la península i que, conforme alvançava la Reconquista, varen ser les que varen usar els habitants dels nous territoris baix domini cristià. En la veïna França, per la seua banda, es varen desenrollar quatre itineraris per a aplegar al Camí de Santiago. Estos partien de la capital París, de la desembocadura del Ródano, aixina com de les localitats de Vézelay i Li Puy, respectivament. Les dos primeres serien les més utilisades per els qui iniciaven el seu viage més allà del regne francés durant el seu trànsit pel mateix. En estos països alluntats, els peregrins prenien les principals vies comercials que conduïen a França perque tenien la millor infraestructura.

En la crisis del pelegrinage jacobea en els sigles XIX i XX es va ser oblidant l'us de les antigues rutes com a vies per a aplegar a Santiago. Bona part d'elles varen quedar asfaltades per a la seua utilisació pels vehículs, si ben alguns trams varen conservar el seu estat original en crear-se atres alternatius més ventajosos. En la segona mitat de el Plantilla:SIGLE es va començar a estudiar quin havia segut l'itinerari original del camí i es varen determinar les poblacions per les que passava, de tal manera que —en 1965— es va poder editar una guia per a fer el viage en coche des dels Pirineus fins a Compostela. Ya en els anys 1980 es va procurar adequar-ho per a poder ser recorregut a peu i per a això es varen buscar senderes que evitaren el perillós us de la carretera, llabor esta realisada per voluntaris desinteressats entre els que va destacar el retor Elías Valiña. Igualment, es va habilitar una infraestructura d'albercs per a proporcionar estage als peregrins durant el viage.

L'èxit experimentat des de la década de 1990 ha propiciat també la recuperació d'un gran número de rutes històriques per part d'associacions de voluntaris, tant en Espanya com en atres països europeus. D'esta manera, per a finals de la década de 2010 una extensa ret de 286 camins es troben catalogats i recorren un total de 80 000 km en 28 països.

El Camí de Santiago i el pelegrinage jacobea que es realisa per ell han segut, des del seu sorgiment en l'Edat Mija, un notable lloc de trobada i intercanvi cultural entre la població d'Europa. S'estima aixina mateix que han ajudat a generar lo que es podria denominar «consciència comuna europea». Estos aspectes immaterials, junt al conjunt de construccions històriques relacionades en ell —iglésies, albercs, monasteris, ponts, etc.— que s'ha conseguit conservar, han fet que reba importants reconeiximents internacionals des de la seua recuperació en els anys 1980.

Santiago el Major

Artícul principal → Santiago el Major.

La seua història d'acort en les Sagrades Escritures

Santiago «el Major» és denominat aixina per a distinguir-ho d'un atre apòstol en el mateix nom i al que se li dona el renom de «el Menor». Va nàixer dins d'una família relativament acomodada radicada en Betsaida o Cafarnaún i que posseïa una menuda empresa dedicada a la peixca en el mar de Galilea. El seu pare es dia Zebedeo i la seua mare Salomé, qui posteriorment va ser seguidora de Jesús. Algunes interpretacions dels texts cristians consideren, també, que ella era germana de María, encara que açò resulta dubtós.

No es té informació directa de l'infància i joventut de Santiago. Del llibre dels Fets es deduïx que ni el seu germà Juan ni ell varen acodir a l'escola de rabinos. En tot varen tindre que tindre una mínima educació, ya que els seus pares podrien permetre-li-ho. En aquella época, la cultura i idioma grecs estaven presents en les vores de la mar de Galilea, en lo que se supon provable que abdós germans els conegueren. Es creu que la seua personalitat era temperamental i vehement i que per eixe motiu Jesús els va donar el renom de «fills del tro».

Santiago va ser presentat a Jesucristo pel seu germà poc despuix de la seua proclamació per Juan el Batiste com el «Fill de Deu». Es troba entre les quatre primeres persones que va cridar al apostolado quan posteriorment, a la vora de la citada mar, va demanar a les dos parelles de germans —Santiago i Juan, aixina com Pedro i Andrés— que deixaren de peixcar peixos i es convertiren en «peixcadors d'hòmens».

Com a apòstol va figurar —junt a Juan i Pedro— entre els tres més propencs a Jesús, els quals varen ser testics de varis dels seus milacres i li varen acompanyar durant les seues oracions en les oliveres de Getsemaní la vespra de la seua mort. El seu martiri va ser profetizado per Jesús quan va dir que ell i el seu germà compartirien els seus sofriments.

A diferència de Pedro i Juan, el llibre dels Fets dona poca informació sobre Santiago. Solament li cita expressament quan relata el seu martiri en Jerusalem durant el govern d'Herodes Agripa I —entre els anys 41 i 43—, lo que li va convertir en el primer apòstol en morir. Per este motiu, hi ha una falta d'informació sobre lo que va fer durant els prop de dèu anys entre la dispersió dels apòstols per a predicar —en l'any 33— i la seua mort, buit que és omplit recorrent a tradicions cristianes i llegendes.

Tradició sobre la seua presència en Hispania

Una de les tradicions que omplin el buit d'informació que deixa el llibre dels Fets és la que afirma que Santiago va eixercir el seu apostolado en la Hispania romana de el Plantilla:SIGLE. Hi ha vàries versions d'ella —que diferixen principalment sobre el lloc a on va arribar, el seu recorregut posterior i les accions realisades—, pero, en general, indiquen que va estar en la península en algun moment del periodo comprés entre la vinguda del Esperit Sant als apòstols —any 33— i la seua mort en Jerusalem —entre els anys 41 i 43—. No va obtindre fruts de la seua predicació, encara que va reclutar a un grup de seguidors propencs. Estos li varen acompanyar al seu regrés a Jerusalem, a on va seguir predicant fins a ser condenat a mort. Despuix de la seua eixecució, varen retornar en el cos a Hispania, a on ho varen enterrar en els dominis de la «regna Lupa». En una versió independent de la Iglésia apostólica armènia, que sembla datada a mitan de el Plantilla:SIGLE, esta hauria segut una dòna de classe alta i l'única discípula convertida. Acompanyaria a Santiago en el seu regrés a Palestina i despuix de la seua decapitació, faria traslladar el cos a Hispania, quedant el cap en possessió de Santiago el Just, bisbe de Jerusalem. En el temps, tant el cap de l'apòstol com els restants de Santiago el Just, quedarien enterrats en l'actual catedral dedicada a ells en Jerusalem.

La seua veracitat ha segut rebujada i defesa per diversos autors a lo llarc dels anys. Bàsicament, la seua admissió o no va girar inicialment entorn al denominat «problema del silenci» que, a la seua volta, va generar la qüestió de la «teoria alternativa». En tot, esta polèmica no sembla afectar a l'acolliment popular de la tradició hispana. La devoció a Santiago sembla mantindre's i des de la rehabilitació del camí francés en la década de 1980, els pelegrinages a la seua tomba no han deixat d'aumentar. De fet, en 1982, la seua tomba va ser visitada per primera volta en l'història per un papa.

Polèmica entorn a la tradició hispana

Tradicions sobre el destí dels apòstols
Apòstol	Àrea de predicació	Lloc de la seua mort
Pedro	Jerusalem, Roma	Roma
Andrés	Acaya, Escitia	Patras
Santiago el Major	Jerusalem, Judea, Hispania	Jerusalem
Juan	Jerusalem, Éfeso	Éfeso
Felipe	Frigia	Hierápolis
Bartolomé	Armènia, Índia	Derbent
Tomás	Partia, sur de la Índia	Madrás
Mateo	Judea, Etiopia, Partia	Etiopia o Partia
Santiago el Menor	Palestina, Egipte	Egipte
Judas	Partia	Partia
Simón	Egipte, Partia	Partia
Matías	Etiopia, Judea, Capadocia	Etiopia
Pablo	Síria, Chipre, Cilicia, Licia, Galacia, Àsia, Tracia, Macedònia, Acaya, Roma, Hispania	Roma

Els detractors de la tradició hispana afirmen que un apostolado de Santiago el Major en Hispania no és compatible en la falta de referències a este fet que s'observa, segons la seua postura, en els escrits anteriors a el Plantilla:SIGLE. És coneguda la reflexió de Sánchez-Albornoz, qui en 1971 va indicar que «pese a tots els esforços de la erudición d'ahir i de hui, no és possible, no obstant, alegar en favor de la presència de Santiago en Espanya i del seu trasllat a ella, una sola notícia remota, clara i autorisada. Un silenci de més de sis sigles rodeja la conjetural i inverosímil arribada de l'apòstol a Occident, i d'un a huit sigles la no menys conjetural i inverosímil translatio. Solament en el Plantilla:SIGLE va sorgir entre la cristiandad occidental la llegenda de la predicació de Santiago en Espanya; pero ella no va aplegar a la península fins a finals de el Plantilla:SIGLE».

Els defensors, en este sentit, admeten lo poderós de l'argument i que és evident la falta de cites en un bon número d'autors. Encara que aleguen que durant les persecucions es va perdre una bona part dels escrits cristians i, ademés, no compartixen que la falta de cites siga absoluta, afirmant que sí existixen mencions. Estes —inicialment sigles I a V— indicarien la presència d'un dels apòstols en la península. Posteriorment —a partir de el Plantilla:SIGLE— atres obres mencionarien expressament a Santiago el Major com el que va estar en Hispania.

El silenci sobre la presència de Santiago el Major en Hispania que es desprén de les fonts aduïdes pels detractors, també sembla estendre's al restant de l'àmbit conegut de l'época i no semblen existir escrits o tradicions convincents que indiquen la presència de Santiago el Major en atres llocs abans de la seua mort en Jerusalem. Açò és utilisat al seu favor pels defensors que argumenten la falta d'una «teoria alternativa» a la presència de l'apòstol en la península.

La tomba apostólica

Assentament a on es va construir

La tomba que, segons la tradició jacobea, alberga els restants de Santiago el Major es va construir dins de l'àrea funerària d'un assentament romà. La moderna investigació identifica a este enclavament en la mansio d'Assegonia citada en vàries obres geogràfiques redactades en temps romans: Itinerari de Antonino, Anònim de Rávena i Itinerari de fanc. Este lloc va ser creat ex novo en el Plantilla:SIGLE junt a un creuament de camins a on s'unien calçades que conectaven Bracara Augusta (Braga) en Lucus Augusti (Lugo) i el port de Flavium Brigantium (La Corunya). Va permanéixer habitat fins a el Plantilla:SIGLE en que va ser abandonat despuix d'un periodo de decadència econòmica i en un context d'desestructuración social de la regió. La seua part funerària va seguir usant-se fins a el Plantilla:SIGLE, provablement, pels habitants d'algun núcleu propenc. Dins d'ella se situava la tomba a on es va considerar que estaven els restants de l'apòstol Santiago el Major i que, segons les cròniques del seu descobriment, mostrava una tipologia que la diferenciava del restant.

Característiques arquitectòniques

Des de finals de el Plantilla:SIGLE s'han realisat varis estudis arqueològics sobre lo que queda del edículo funerari, permetent determinar vàries de les seues característiques arquitectòniques. Es tractava d'un edifici de planta quadrangular, les parets de la qual estaven construïdes en sillería de granit de gran calitat. Contava en dos pisos, dels que l'inferior, que no tenia entrada lateral, es dividia en dos estàncies separades per un mur de mampostería dispost de nort a sur. La tradició i vàries interpretacions consideren que la tomba de l'apòstol es trobava en l'habitació orientada a l'est, mentres que la que mirava a l'oest contindria les dels seus discípuls Atanasio i Teodoro. En la planta superior —hui completament desapareguda— s'estima que se situaria l'entrada i un menut altar a on es rendiria cult a les relíquies. Existixen dos teories sobre el seu tamany: be seria una estància senzilla del mateix tamany que l'inferior, o be es tractaria d'una construcció més àmplia i oberta a l'exterior. Finalment, la construcció estava rodejada, a lo manco en tres dels seus costats, per atres murs que configuraven una espècie de deambulatorio a la seua entorn.

Descobriment de la tomba i primer temple

Les informacions escrites més antigues de cóm es va descobrir la tomba, es troben en un document de l'any 1077 denominat Concòrdia de Antealtares. En ell es relata que durant el regnat d'Alfonso II d'Astúries (791-842) existia un eremita cridat Pelayo, qui vivia en un lloc cridat Solovio, prop de la seua iglésia dedicada a Sant Félix. Va tindre revelacions de que en les rodalies es trobava la tomba de Santiago el Major, al mateix temps que varis feligresos de l'iglésia varen dir haver vist llums sobre un determinat lloc. Tots varen comunicar a Teodomiro —el bisbe de Iria— estos fets i ell mateixa va poder comprovar la realitat de les llums. Va dispondre llavors un dejuni de tres dies, despuix del qual es va dirigir al lloc acompanyat per un bon número de fidels i varen descobrir lo que no varen dubtar en determinar que era la tomba de l'apòstol. Immediatament varen comunicar al rei la seua troballa.

La tomba es trobava rodejada pel restant de la #necròpolis, aixina com per les ruïnes de l'assentament romà. Baixe la direcció de Teodomiro es va iniciar l'adequació del terreny i la construcció —en algun moment entre els anys 820 i 830— de la primera iglésia impulsada pel rei. Es tractava d'un menut temple d'una sola nau en planta quadrangular. Estava construït de tal manera que albergava la tomba apostólica, la qual va quedar situada en la seua capçalera. Contava en un menut atri en la seua entrada, a on un llindar esculpido destacava sobre el restant de la construcció de factura prou senzilla. Molt possiblement, junt a ella es trobava un menut batisteri.

L'importància que va adquirir el lloc en la creixent arribada de peregrins va fer que, a lo llarc d'eixe Plantilla:SIGLE, la menuda iglésia rebera el reconeiximent de catedral i es començara a traslladar, de manera paulatina, la sèu episcopal de Iria al nou assentament.

Basílica d'Alfonso III

El segon va templar que es va construir per a albergar la tomba de l'apòstol va ser impulsat per Alfonso III d'Astúries —net d'Alfonso II— i va quedar finalisat en l'any 899. Es va alçar derribant l'anterior, pero mantenint el mausoleu original inalterado salve per a reforçar la seua estructura.

Tenia planta basilical i constava de tres naus en la capçalera de les quals se situava un àbsit en forma quadrangular que albergava la tomba de l'apòstol. El desnivell del terreny va obligar a l'us d'escalinates tant per als accessos al temple com al presbiteri, al mateix temps que se li va donar al sol un suau inclinament. Estava construït recorrent a pedra de la zona, menys en els cantons i els vans, en els que es va usar sillería de granit. La teulada, a dos aigües, es disponia sobre una estructura de fusta. Es varen utilisar columnes i pedres ornamentals recuperades pel rei en els seus razzias pel territori d'al-Ándalus. Les columnes eren de marbre i realisades en Còria durant el Plantilla:SIGLE. També es va mantindre l'us del llindar esculpido de l'anterior iglésia. Este aprofitament de materials recuperats sembla que tenia el fi simbòlic de recuperar el passat i arrelar la monarquia asturiana en el regne visigodo anterior a la conquista musulmana. Aspecte reforçat per l'estil arcaizante de l'edifici que resultava diferent del que mostrava habitualment l'arquitectura religiosa asturiana.

L'iglésia es va convertir en la major del regne en eixe moment. Junt al restant d'edificis construïts varen formar un assentament que es va rodejar per una muralla defensiva de 1,80 m de gruixa, torres en una planta de 6,20 per 4,90 m i fos d'un esgambi de 8 m i profunditat de 3 m. Va ser cremada durant el saqueig al que Almanzor —ajudat per varis nobles cristians— va sometre a la ciutat en 997 i en el que solament es va respectar el edículo apostólico. El caudillo musulmà va fer que les campanes de la basílica i les portes de la ciutat anaren dutes a muscles per presoners cristians fins a Còrdova, a on es varen colocar en la seua mesquita. Pedro de Mezonzo, a l'adop bisbe de Iria, havia fet evacuar la població abans de l'atac i dur les relíquies de l'apòstol a un lloc segur. Poc temps despuix, va fer reconstruir el temple en ajuda del rei Bermudo II de #León, podent este tornar a usar-se en l'any 1003.

Catedral

Menys de dos sigles despuix de la construcció de l'iglésia d'Alfonso III —en l'any 1075— es varen iniciar les obres per a la seua substitució per una molt més àmplia durant el regnat d'Alfonso VI, poc en acabant de que el monarca rebera —despuix de la mort del seu germà— els regnes de #León, Galícia i Castella. El rei va colaborar donando part del botí que s'havia obtingut en el seu recent atac a la Taifa de Granada.

La primera fase es va realisar durant el bisbat de Diego Peláez i va durar tretze anys fins a 1088, que el bisbe va ser destituït. Es va fer baix la direcció dels mestres Bernardo el Vell i Roberto, de provable orige francés. En ella es va establir el disseny de la catedral que seria seguit, a grans traces, fins a la seua finalisació sigle i mig despuix. Es va proyectar en forma de creu llatina i un tamany casi huit voltes major que la basílica. En el pla constructiu es varen realisar les tres capelles centrals de la girola en els seus murs intermijos.

Les obres varen estar parades durant sis anys fins que, en 1095, el definitiu trasllat de la sèu obispal de Iria a Compostela va proporcionar l'ocasió per a continuar-les, esta volta per impuls de Diego Gelmírez, administrador de la diòcesis i posteriorment el seu bisbe. Es varen iniciar baix la direcció del mestre Esteban de provable orige navarrés-aragonés i qui les va dirigir durant sis anys fins a 1101 en que les va abandonar per a treballar en la catedral de Pamplona. En este periodo es varen acabar les fronteres de la girola en les seues capelles i es varen començar les fronteres del transepto. Ya sense ell i durant la década fins a 1111 es varen completar estes en les seues dos entrades: en el costat nort, la porta Francigena (antecessora de l'actual porta de la Azabachería), a on acabava el Camí francés, i en el costat sur, la porta de Platerías. Igualment es varen alçar les dos altes torres que flanquejarien l'entrada principal. En 1112 es va derribar l'antiga iglésia d'Alfonso III que, ya llavors, havia quedat situada en la travessia de la nova catedral, i varen proseguir les obres fins a 1124, en que va quedar conclosa la major part de la nau principal i l'entrada antecessora del pòrtic de la glòria.

Durant esta fase —en 1105— es va consagrar la nova estructura de la tomba apostólica. Esta havia permaneixcut inalterada des del seu descobriment, i la reforma va consistir en eliminar la mitat superior i sagellar l'inferior de tal manera que ya no va ser possible l'accés a ella. Sobre el nou sol obtingut despuix de colmatar esta part, es va alçar l'altar major.

L'última fase es va iniciar en 1168 per impuls de Fernando II i baixe la direcció del mestre Mateo. En ella es va acabar de completar la part de la nau junt a l'entrada principal. El seu pòrtic —la portada de la transfiguración— es va substituir per un nou i més ricament elaborat: el pòrtic de la glòria. Finalment, en 1211, la catedral va quedar consagrada durant el regnat d'Alfonso IX.

Les relíquies apostólicas

Els restants humans que s'atribuïxen a Santiago el Major són un conjunt de 85 ossos dels quals, 25 estan complets. Es troben depositats actualment en una caixa de fusta forrada de vellut i estajada en una urna d'argent. Esta, per la seua banda, se situa en una cripta existent baixe l'altar major i resultant d'acondicionar lo que va anar la part inferior de la tomba original despuix d'una excavació realisada a finals de el Plantilla:SIGLE.

Han experimentat una série de vicissituts des del seu descobriment en la década de 820. Aixina, al poc, el rei Alfonso II va enviar l'os frontal al rei dels francs, el qual va ser donado posteriorment per Carlos el Calvo al monasteri de Saint Vaast en Arràs. En 899, en motiu de la consagració del temple construït per Alfonso III es varen depositar els restants de Santiago i els seus dos discípuls en caixes de cedre que es varen sagellar i varen introduir en sepulcros revestits en làmines d'or i tancats en lloses de marbre. En el 997 el bisbe Pedro de Mezonzo els va dur fòra de la població —provablement al monasteri de Sobrat o al de Curtis— per a protegir-les de l'atac de Almanzor. En 1056 el bisbe Cresconio va entregar part d'un os del braç a Roberto, un monge de la abadia de Santiago de la ciutat de Lieja qui havia aplegat en pelegrinage a Compostela. L'algun moment anterior als inicis de el Plantilla:SIGLE, el sepulcro es va depositar «en un arca marmórea baixe l'altar major» de tal manera que els peregrins ya no varen poder accedir a ell. Va ser obert sobre el 1138 per a extraure un os del cràneu —en concret un tros de la apófisis mastoides— que el bisbe Gelmírez va regalar a Atón —bisbe de Pistoya.

En 1528 es varen traslladar a un nou apartat denominat Tesor o Sagrario —actualment la Sacristia— que va ser acondicionat expressament per a estajar-les. En 1542 es varen tornar a reubicar, esta volta, a una estància denominada Transtesoro que actualment és la capella de sant Felipe. Durant el mandat de l'arquebisbe Sanclemente (1587-1602) i a causa de les incursions de Francis Drake en les costes espanyoles, es va decidir ocultar els restants de l'apòstol i els seus dos discípuls. Estos varen quedar amagats durant décades i es va oblidar la seua ubicació de tal manera que, ya en 1659, es dia que:

…lo que llavors va ser evidència, agora és solament afecció o fe mes que humana...

Fra Joseph de Bugarín (1659).

Dins d'un moviment intelectual dirigit a millorar el coneiximent històric dels fets relatats en les escritures i de la seua tradició, es va prendre la decisió de buscar els restants que quedaren de la tomba original aixina com els ossos de l'apòstol. Les investigacions les varen realisar López Ferreiro i Labín Cabell els qui, despuix de varis intents fracassats, en giner de 1879 varen alçar el paviment del Transsagrario situat en l'àbsit i varen descobrir una caseta que albergava restants humans. Estos varen ser examinats per una comissió formada per tres catedràtics de química, medicina i cirugia respectivament els qui varen determinar tres aspectes: a) que pertanyien a tres individus, dos d'ells fallits al final del segon terç de les seues vides i el tercer en l'últim terç de la seua; b) els restants tenien una antiguetat compatible en un esquelet celta l'estudi del qual havien pres com a referència; i c) que, per esta antiguetat, no resultava temerària la seua identificació en els de l'apòstol i els seus dos discípuls.

Despuix del descobriment, es va portar a terme un procés canònic que va durar fins a 1884 quan #León XIII va proclamar en el seu Bula Deus Omnipotentis que els restants trobats corresponien a Santiago el Major i els seus discípuls Atanasio i Teodoro. La determinació de quin dels tres eren els de l'apòstol es va obtindre per l'indicada relíquia existent en Pistoya que, despuix d'un estudi, es va comprovar que faltava en els restants d'un dels individus identificats.

Característiques del pelegrinage medieval a la tomba de Santiago

Un pelegrinage medieval era, en essència, un viage que es realisava en l'objectiu de visitar un lloc a on, qui peregrinaba, creïa que es manifestava un poder sobrenatural. Dins de la religió cristiana, l'alluntament del lloc a on es vivia i la soletat que suponia fer-la s'han considerat també com una continuació de l'esperit eremítico estés entre els sigles III i V.

El pelegrinage a la tomba de Santiago el Major té el seu fonament en el concepte teològic del cult als sants, les primeres manifestacions dels quals s'han vist en la commemoració que els primitius cristians feyen en recort dels seus màrtirs junt a la tomba l'aniversari de la seua mort. Estos actes es realisaven de manera discreta fins a la llegalisació del cristianisme en el Plantilla:SIGLE, despuix de lo que varen escomençar a alçar-se temples sobre les tombes dels més volguts, a on acodien fidels d'àrees geogràfiques cada volta més alluntades per a participar en les commemoracions de l'aniversari de la mort del màrtir. Ademés, varen començar a atribuir a les relíquies dels màrtirs una capacitat de intercesión davant Deu i els pregaven per la seua salut, fertilitat, etc.

La jacobea va ser l'última de les tres grans pelegrinages en aparéixer. Para quan va sorgir, les atres dos que es dirigien a Roma i Jerusalem tenien ya sigles de tradició. S'estima que presentava unes característiques que la feyen més atractiva que la que es realisava a la ciutat de sant Pedro. S'adaptava millor que la grandiosa Roma a la religiositat medieval que buscava austeritat i pobrea. La seua realisació significava «penitència i ascesis, rigor i voluntat de superació». Geogràficament, també tenia l'atractiu de viajar a un lloc considerat llavors com «el fi del món». Finalment, en l'àmbit polític, va rebre un major respal per les autoritats medievals europees, ya que la humil Compostela no alçava recels com ho feya la sèu papal.

En la consolidació del pelegrinage a Compostela es va ser desenrollant aixina mateix un ritual més o menys estandardisat de la mateixa. El peregrí acodia a una cerimònia religiosa, a on es confessava i combregava. Rebia llavors el bordón i la escarcela que eren beneïts al mateix temps que es pregava per un bon viage d'anada i una tornada sano y salvo. Com en el seu viage tindria que passar per territoris somesos a diferents señoríos, procurava obtindre alguna carta de recomanació per a rebre salvoconductes i exencions de peages. En quant podia, s'unia a atres peregrins per a viajar en grup i aixina afrontar millor els perills del viage, ademés de ser normal que coordinara la seua partida en uns atres de la mateixa localitat o comarca.

Per a realisar el seu viage, els peregrins contaven en una ret d'establiments que els proporcionava estage. Els seus orígens s'han vist en la doctrina de l'hospitalitat dins del cristianisme. Esta es manifestava de tres maneres: oferida per particulars en les seues cases (de manera caritativa o retribuïda); per monasteris i pels hospitals promoguts per llaics o eclesiàstics. Fins a mediats de el Plantilla:SIGLE va ser la monástica la que els peregrins podien trobar de manera predominant. Ya alvançada esta centuria, varen anar els hospitals fundats per llaics i eclesiàstics els que varen assumir l'estage i atenció dels peregrins. Estos varen ser uns llocs a on, ademés, es produïa un notable intercanvi cultural i d'informació entre persones procedents de diferents llocs d'Europa. Els eclesiàstics es varen preocupar de que en els seus àmbits territorials es fundaren i funcionaren este tipo d'institucions. Els reis castellans igualment els varen impulsar, destacant el gran hospital del Rei en Burgos creat a instàncies d'Alfonso VIII. Les órdens militars, per la seua banda, també varen colaborar en este sentit i va destacar la Orde de l'Hospital, que mantenia varis d'ells en Castella, Aragó i Navarra.

Una volta que havien aplegat a la catedral de Santiago —les portes de la qual permaneixien obertes dia i nit—, se solien agrupar per països d'orige i passaven en ella, desperts, tota la nit en una vela encesa. Al matí següent se'ls cridava —en l'idioma de cada grup— per a que depositaren les seues ofrenes en arques destinades a això. Posteriorment, confessaven i combregaven en la capella del rei de França, despuix de lo que obtenien —a partir d'inicis de el Plantilla:SIGLE— un certificat d'haver complit el seu pelegrinage. Finalment es dirigien a l'altar major, a on hi havia una image de l'apòstol, i efectuaven un ritual com posar-se en el cap la corona que portava la mateixa o donar-li un abraç.

Despuix de retornar a la seua localitat d'orige, alguns peregrins s'unien en confraria junt a uns atres que havien realisat el mateix viage. En 1120 ya es té constància de l'existència d'alguna d'elles que funcionaven com a associacions de respal mutu i als possibles peregrins que volgueren mamprendre el viage contant, a voltes, en hospitals a on albergaven i ajudaven als que passaven per la seua localitat. La seua formació es va donar majoritàriament en França, Països Baixos, Alemània i Anglaterra.

El pelegrinage ad limine Iacobi a lo llarc de l'història

Inicis (sigles IX i X)

El pelegrinage a la tomba de Santiago va sorgir de manera espontànea sense que les autoritats civils o eclesiàstiques participaren en la seua promoció o organisació fins a ya entrat el Plantilla:SIGLE, quan el fenomen jacobeo s'havia consolidat.

Es té a Alfonso II com el primer peregrí, ya que va partir d'Oviedo —cap a l'any 825— en la seua cort per a visitar la tomba quan esta va ser descoberta. El cult a l'apòstol es va estendre pronte dins entre la població cristiana de la península, i poques décades despuix de la troballa del sepulcro, este fet va ser arreplegat en els martirologios i difòs en l'Europa cristiana occidental. Es va instalar una comunitat de monges en el lloc i no va tardar en sorgir una població estable que es va conéixer com Locus Sancti Iacobi, l'antecessora de l'actual Compostela. Esta va ser objecte d'un atac pels vikingos en 858, els qui la varen posar baix sege, encara que, finalment, varen ser rebujats per tropes asturianes.

En 895, es menciona als peregrins en una donació del rei. Llevat esta senya, no hi ha atres informacions sobre la seua afluència durant el primer sigle degut a que fer estos viages era una costum lo suficientment arraïlada com para no meréixer l'atenció dels cronistes. Solament quan la persona tenia certa rellevància social podia quedar alguna resenya sobre el seu viage i, per lo general, estes eren indirectes. Ya en el Plantilla:SIGLE va començar l'interés per visitar la tomba en els territoris dellà els Pirineus i en la primera década, des de la població de Tours, es varen dirigir cartes al rei Alfonso III preguntant per la tomba apostólica. Posteriorment, es van tenint els primers testimonis escrits de peregrins procedents de fòra de la península ibèrica: un dels primers documentats va ser un clerc impedit procedent de l'Imperi Romà Germànic, qui va visitar la tomba de l'apòstol en 930; en 950 va ser Gotescalco, bisbe francés de li Puy qui va realisar el pelegrinage; en 959 ho va fer l'abad de Santa Cecilia de Montserrat; en 961 el comte de Gotha i una de les personalitats eclesiàstiques més importants de França: l'arquebisbe de Reims.

El procés de reconquista va conéixer un important impuls durant este periodo. Els reis asturians i lleonesos —els qui en les seues donacions a l'apòstol demanaven per la seua ajuda front a l'enemic— varen conseguir ampliar els territoris cristians fins a controlar tot el replanell nort mentres que els navarresos consolidaven el seu domini sobre l'alt Ebre. Este impuls es va truncar en l'época d'Almanzor, qui va recuperar part del terreny perdut i va sometre el restant a contínues aceifas. El caudillo musulmà va arrasar finalment Compostela en el 997, encara que no va conseguir que cessaren els pelegrinages. Va fallir cinc anys més vesprada —en 1002— i el califato es va sumergir en 1009 en una llarga guerra civil que va acabar desintegrant-ho en els regnes de Taifas.

Consolidació com a pelegrinage major (sigles XI i XII)

L'Europa occidental va conéixer un context expansiu durant el Plantilla:SIGLE: creiximent demogràfic; millora climàtica en llauger aument de les temperatures; increment de la producció agrària, aixina com del comerç i de la massa monetària. En l'àmbit polític es va conseguir estendre la denominada Pau de Deu que va possibilitar un ambient més pacífic, mentres que, en el religiós, es va començar a deixar arrere els anys obscurs del papat al mateix temps que va sorgir un moviment reformador que buscava purificar l'esperit cristià i que varen impulsar religiosos dels monasteris de Cluny (Borgoña) i Gorze (Lorena). Ya dins de la península ibèrica, l'afonament del Califato despuix de la mort de Almanzor va coincidir en una millora substancial de l'economia i el poder dels regnes cristians.

Dins d'este context favorable, el pelegrinage a Compostela va conéixer un notable impuls que la va convertir en una de les tres grans pelegrinages cristianes. La devoció a Santiago es va estendre en força pel continent i va dur a que persones de França, Flandes, l'Imperi Germànic, Itàlia o Anglaterra mamprengueren el viage a la seua tomba. Com a conseqüència d'este fenomen, l'iglésia compostelana va adquirir una riquea i poder que es varen vore en recel des de Roma, que, a pesar d'otorgar-li el caràcter de metropolitana, no va admetre la seua supremacia en la Península, mantenint-li-la a la toledana.

Les autoritats varen colaborar en este fenomen popular i varen establir normes per a protegir als peregrins. En 1113 Gelmírez va prohibir capcionar-los i en 1114 el concilie de #León els va donar llibertat per a circular pel regne. Com els diners que portaven per a sufragar el seu viage els feya objectiu de nobles i salteadores, el concilie de Letrán va establir a nivell europeu, en 1123, l'excomunió per a qui els furtara, i en 1170 es va crear la orde de Santiago destinada originalment a protegir als peregrins, encara que posteriorment s'implicaria, més be, en la conquista i repoblament de nous territoris.

Sobre l'infraestructura, reis, eclesiàstics i nobles es varen implicar també durant este Plantilla:SIGLE per a fundar hospitals a lo llarc de la ruta al mateix temps que varen millorar calçades, varen construir ponts i varen procurar poblar les poblacions per a on passava. Ya en les décades finals, varen ser Alfonso VI en Castella, #León i Galícia al mateix temps que Sancho Ramírez en Pamplona i Aragó, els que varen desenrollar una decidida llabor per millorar el trànsit dels peregrins. Alfonso va suprimir portazgos, va crear hospitals en Mont Cebrero i Burgos, va protegir la llabor de Dumenge de la Calçada, va incorporar el monasteri de Nájera a l'orde de Cluny i va instalar a gents de França en vàries poblacions del camí. Sancho, per la seua banda, va suprimir aixina mateix portazgos, va substituir el rito mozárabe pel romà, va atraure a eclesiàstics francesos, va recolzar els albercs de Jaca i Pamplona i va crear la població d'Estella. D'esta manera, per al canvi de sigle, una completa infraestructura d'acolliment havia quedat ya estesa a lo llarc de tot l'itinerari que venia dels Pirineus. U dels hospitals —el de Santa Cristina en Somport— serà considerat a mitan del sigle següent com un dels tres més importants de la cristiandad, sent els atres dos el de Mont Joux, usat pels que peregrinaban a Roma, i el de Jerusalem per als que ho feyen a Terra Santa.

Va ser en este periodo —sobre 1140— quan es va redactar la primera guia escrita que ha aplegat a nosatres, el Liber Peregrinationis com a part de l'obra Liber Sancti Iacobi, que va poder influir en el desenroll del Camí i el seu coneiximent per tota la Cristiandad occidental. En ell es descrivien les rutes franceses per a alcançar el pas en els Pirineus i el posterior itinerari fins a Compostela.

L'apogeu del Camí de Santiago (sigles XIII i XIV)

En el trànsit a el Plantilla:SIGLE, el pelegrinage a Compostela s'havia convertit en un fenomen popular, de tal manera que una massa de peregrins anònims acodia a Compostela i no eren rars els incidents entre ells en disputar-se la vigília en l'altar major. La seua realisació es trobava àmpliament estesa i es comparava en la que els musulmans feyen a La #Meca. De l'extensió geogràfica de la seua fama ha quedat la resenya d'un enviat francés a la cort del kan mongol, qui —en 1253— va trobar a un monge nestoriano que iniciava el seu viage a Compostela. La via marítima, per la seua banda, va ser utilisada profusamente pels anglesos i els alemans del nort. Els primers organisaven expedicions colectives que aplegaven preferentment al port de Bordeus, situat llavors en territori controlat per ells. Els segons, varen aünar fins tant piadosos com a comercials i es varen vore atacats a voltes per pirates anglesos. Entre estos alemans nortenys Galícia era coneguda com Jakobsland i l'apòstol es va convertir en un dels patrons de la Lliga Hanseática.

Les motivacions dels peregrins varen començar a canviar des d'un sentiment de fe i devoció a un trasfondo utilitari com a remissió de pecats o compliment de vots. Dins d'esta multitut que viajava a Compostela, varen continuar acodint personalitats eclesiàstiques i nobles d'Europa i va quedar constància de les que varen realisar —durant el Plantilla:SIGLE— l'arquebisbe de Bordeus; el bisbe de Nantes; el duc Leopoldo d'Àustria (1212); Francisco d'Assís (1214); el bisbe de Lieja (1215); el rei de Jerusalem Jean de Brienne (1224); la princesa Ingrid de Suècia (1270). Ya en el XIV, les realisades pel senescal suec Biger Person; Brígida de Suècia; el comte de Poitiers (1316); el rei Sancho II de Portugal (1244); Isabel de Portugal (1325); el duc de Lancaster (1386); el marqués de Ferrara (1397).

Un grup particular de peregrins en esta época ho varen representar els qui aplegaven des de més allà dels Pirineus per a participar en les guerres que els regnes cristians peninsulars mantenien contra els almohades, ya que solien incloure en el seu viage una visita a la tomba de l'apòstol.

L'us de la closca de vieira com a icon dels peregrins —el testimoni dels quals més antic es troba en Santa Marta de Tera sobre l'any 1125— estava en esta época àmpliament estés i s'utilisava per a diferents tipos de pelegrinages. Aixina, el comte Luis IV de Turingia va ordenar posar-la en la tapa del seu sarcòfec per a indicar que hi havia peregrinado a Jerusalem. També en esta época es va iniciar la costum de crear confraries de peregrins entre aquells d'una ciutat que havien estat en Compostela. En 1315 es va fundar una en París i posteriorment en atres ciutats franceses, neerlandeses, alemanes i angleses. Este fenomen, no obstant, no es va donar entre els regnes hispans.

Per una atra part, a finals de el Plantilla:SIGLE es va escriure la primera guia per a peregrins que, despuix del Liber Sancti Iacobi, ha aplegat fins a nosatres: El denominat «itinerari anglés en vers».

XV

Durant el Plantilla:SIGLE es va mantindre la popularitat del pelegrinage a Compostela, si be varen començar a aparéixer noves tipologies de peregrins que s'alluntaven de lo que es vea en els sigles anteriors.

Per un costat, es va estendre entre els nobles europeus la moda de mamprendre lo que s'ha denominat com a «pelegrinages caballerescas». En elles es viajava acompanyat d'un sèquit i els objectius del viage eren, més be, conéixer territoris estrangers i exhibir el seu valor participant en els tornejos que trobaven en el seu camí. Es posa com a eixemple d'este tipo de peregrí a Jean de Werchin —senescal del comtat de Henao i que es considera actualment com un model de Don Quixot— qui en 1402 va anunciar públicament que acceptaria el desafiu que qualsevol cavaller li fera durant la seua ruta a Compostela. Per un atre, varen aparéixer els «pelegrinages delegats», que eren realisades per persones en nom i representació d'unes atres, com el cas d'uns peregrins enviats per la ciutat de Perpinyà en 1482. Adicionalment, es va incrementar notablement el número de persones que feyen un «pelegrinage forçat», la qual era imposta per tribunals com una pena civil. Esta va ser aplicada inicialment en els Països Baixos i el seu us es va estendre als àmbits francés i alemà.

En 1434 es va celebrar el primer Any Sant Jacobeo del que ha quedat constància documental. Este acontenyiment va supondre un atractiu adicional, i els anys de jubileu varen vore aumentar notablement el número de peregrins. Els reis castellans varen iniciar la costum de visitar Compostela en estos anys de perdonança, ademés d'establir proteccions adicionals per als peregrins. Es va mantindre el patronazgo de l'apòstol en la lluita dels regnes cristians contra els musulmans, i en vàries ocasions, els reis castellans li varen fer ofrenes com a agraïment despuix de conseguir importants victòries.

Finalment, d'este sigle han aplegat a nosatres un bon número de relats de viagers que varen deixar per escrit les rutes que varen seguir i les seues vivències: el senyor de Caumont (1417), William Wey (1456), el baró de Rosmithal (1466), el polac Nicolás de Poplau (1484), el mege alemà Jerónimo Münzer (1494), Herman Küning von Vach (1495), Arnold von Harff (1497).

Primera crisis (XVI i primera mitat de el XVII)

En el Plantilla:SIGLE es varen donar varis factors que varen provocar una profunda crisis en els pelegrinages a la tomba de l'apòstol: decadència qualitativa en la tipologia dels peregrins, aparició de la teologia protestant i, unit a açò, els conflictes bèlics que varen ocórrer en França.

Es parla de «decadència qualitativa» del Camí per a indicar que les persones que realisaven la peregrinatio religiosa pràcticament varen desaparéixer, sent substituïdes per unes tipologies de peregrins —aquells que la feyen per condena d'un tribunal o per conte d'una atra persona que els pagava— que havien anat apareixent durant les décades anteriors i que es varen expandir de manera notable en este periodo. Adicionalment, l'infraestructura d'hospitalitat estesa a lo llarc de les rutes principals va atraure a els qui merament buscaven aprofitar-se d'ella. Tot açò va fer que les rutes que conduïen a Compostela es començaren a omplir de delinqüents, maleantes, menics sense recursos i vagabunts. Igualment, va supondre un aument de l'inseguritat en el sorgiment de bandes d'assaltants en alguns punts i l'aument de la criminalitat entre els propis peregrins.

Durant les décades de 1520 i 1530, en molts municipis varen començar a aparéixer ordenances en les que es prohibia l'estage dels «menics de Santiago». En les Corts que es varen celebrar en Valladolit (1523), Toledo (1525), Madrit (1528) i unes atres, es legisló per a que els peregrins no ixqueren de l'itinerari habitual. En 1569 se'ls va prohibir que permaneixqueren més de tres dies en Compostela. Felipe II va establir en 1590 que els qui volgueren mamprendre un pelegrinage, devien obtindre llicència de l'autoritat a on vixqueren i en la que constaren totes les seues senyes, el dia de l'expedició i el camí previst que pretengueren recórrer.

En l'hospital de Roncesvalles va quedar reflectit que, a principis de el Plantilla:SIGLE, una gran part dels peregrins que travessaven els Pirineus eren:

La reforma religiosa en Europa durant el Plantilla:SIGLE va supondre un atre factor adicional. No solament degut a que la teologia de les noves iglésies reformades rebujava el cult als sants i el consegüent pelegrinage, sino perque els territoris protestants també varen prohibir l'entrada als peregrins.

Finalment, un atre element que va causar la reducció del número de persones que mamprenien el camí des de més allà de la península ibèrica varen ser les guerres en les que es va vore involucrada França durant el Plantilla:SIGLE i la primera mitat de el XVII. Inicialment guerres contra els Habsburgo que varen afectar a Borgoña i territoris pirenaics i despuix la guerra de religió entre hugonotes i catòlics, durant la qual el sur del país estava en mans dels protestants. A açò es va afegir la guerra dels Huitanta Anys en els Països Baixos. Conseqüència també dels conflictes bèlics —en este cas entre Anglaterra i Espanya— va ser l'atac que va realisar Francis Drake a Compostela en 1579, durant el qual, el bisbe va amagar les relíquies de l'apòstol darrere de l'altar major, a on varen permanéixer fins a la seua recuperació en 1879.

En l'aspecte de llibres sobre el Camí, en el Plantilla:SIGLE es varen publicar les guies franceses Li Chemin de Paris a Compostelle et combien il i a de Lieues de Ville en Ville i la Nouvelle Gvide dones Chémins.

Recuperació (segona mitat de el XVII i XVIII)

La finalisació de les guerres de religió va comportar un aument de la seguritat en els camins i va permetre que des de mediats de el Plantilla:SIGLE aumentara paulatinament el número de peregrins, ara en motius més sincers. Esta tendència es va mantindre durant el Plantilla:SIGLE en l'excepció dels anys centrals, durant els que varis conflictes militars europeus varen dificultar els viages. Encara que encara aplegaven a Compostela alguns visitants ilustres, com Juan d'Àustria o Mariana de Neoburgo, la tipologia predominant de peregrí era de persones modestes.

En l'èxit de la Contrarreforma iniciada en el concilie de Trento, va quedar confirmada la veneració de sants i relíquies dins del catolicisme. Açò va permetre que es mantinguera la base religiosa sobre la que s'assentava el pelegrinage a Santiago. Sobre l'infraestructura d'acolliment, les institucions creades com a soport del pelegrinage varen conseguir mantindre's i seguir donant cobertura als peregrins. També les confraries en França, Flandes, Alemània i Suïssa varen perviure i varen continuar en el seu respal. La recuperació va fer que aumentaren aixina mateix els ingressos de l'Iglésia compostelana, lo que va possibilitar una reforma en estil barroc per a la frontera principal de la catedral, que va ser acomesa entre 1738 i 1750.

Alguns relats sobre el viage redactats en esta época varen ser el del clerc boloñés Domenico Laffi Viaggio in Ponent a S. Giacomo vaig donar Galitia i Finisterre per França i Spagna (Bolonya, 1673) o el de Cosme de Médicis, qui va aplegar en 1669. També va quedar la crònica d'un fals peregrí: el sastre francés Guillermo Manier, qui va mamprendre el viage en 1726 per a fugir d'uns deutes que havia contret.

Segona crisis (XIX i primera mitat de el XX)

El començ de la Edat Contemporànea va marcar també el d'una nova crisis que es tornarà profunda en els anys per una série de factors, tant materials com a espirituals, i que durà a la seua casi desaparició a mitan de el Plantilla:SIGLE. Es considera, tradicionalment, que el punt d'inici ho va marcar la Revolució francesa.

En lo espiritual es va produir un procés de secularisació de la societat pel que l'interés en peregrinar a Santiago va decaure fòra de la península ibèrica. Dins d'ella, ya lluntans els temps de la Reconquista, la figura de Santiago va ser sent substituïda per la de la Verge María. A nivell europeu, les confraries, que havien segut els majors impulsors del pelegrinage, varen desaparéixer casi en la seua totalitat, i la fascinació que Compostela havia eixercit entre els catòlics es va perdre.

En lo material, l'inseguritat dins de França i les guerres de Coalició en Europa que varen seguir a la revolució, varen fer molt difícil el trànsit pels camins. Dins dels territoris ocupats per França, es va procedir a la dissolució de monasteris i la transformació d'albercs i hospitals, en lo que es va perdre l'infraestructura de respal i estage que havien ajudat als peregrins durant els sigles anteriors. En Espanya, José Bonaparte va eliminar l'impost destinat al Vot de Santiago i va reduir a una tercera part el número de monasteris. Posteriorment —en 1820— es va dispondre per llei la supressió d'un bon número d'hospitals i institucions paregudes de les que, com a eixemple, solament en Burgos varen desaparéixer vintisset.

Per al periodo entre 1825 i 1905 (80 anys) es té registre de l'arribada a Compostela de 10 685 peregrins (una mija de 130 a l'any). La seua procedència era majoritàriament peninsular i de fòra varen aplegar un número reduït, entre els que cal senyalar 199 italians i 73 alemans. La tipologia majoritària la presentaven llauros o jornaleros, fadrins, en pocs recursos i baixa alfabetisació que contaven en una edat entre els 40 i 60 anys. Un factor positiu que va permetre mantindre els pelegrinages ho va marcar el redescubrimiento —en 1879— dels restants de l'apòstol que havien permaneixcut amagats des de l'atac per Francis Drake en 1589.

Ya en el Plantilla:SIGLE, la progressiva secularisació de la societat, els conflictes bèlics i l'aïllament d'Espanya varen fer que els pocs peregrins que viajaven a Compostela, anaren casi exclusivament peninsulars. De fet, durant les tres primeres décades, varen anar majoritàriament gallecs que aplegaven en viages organisats. Els pelegrinages es varen centrar estacionalmente en la festivitat de Santiago o quan tenia lloc un Any Sant Jacobeo. En ells, es va mantindre la «ofrena a l'Apòstol» pel cap d'Estat fins que l'arribada de la II República ho va eliminar en la pràctica, no recuperant-se fins a finalisada la Guerra Civil.

Recuperació des de mediats de el XX

Passada la II Guerra Mundial, va sorgir un ambient polític i cultural en Europa que buscava l'integració entre els seus països com a mig d'evitar els conflictes armats que havien assolat al continent en el passat. En este context, es varen buscar i varen potenciar els elements comuns, alguna cosa que, a la llarga, va ajudar a la renaixença del pelegrinage jacobea. Adicionalment, en una Espanya caiguda en l'aïllament polític, que intentava tornar a Europa i a on el turisme es vea com un sector fonamental de l'economia, les Administracions Públiques també varen acabar recolzant els esforços que realisaven llaics i eclesiàstics per recuperar-la.

Les dos primeres associacions modernes per a la promoció del pelegrinage a Compostela varen aparéixer en París (1950) i Estella (1962), la d'esta última ciutat duya des de varis anys abans funcionant de manera informal, recolzant als escassos peregrins i organisant activitats relacionades en el Camí. Es va començar a diferenciar entre lo que era «viajar a Santiago» en els moderns mijos de transport i «peregrinar a Compostela». Açò últim, el pelegrinage a peu, es considerava com a «cosa del passat». Alguna cosa que solament uns pocs acometien com una aventura a on, sobre la mera base d'una relació de les poblacions, cada peregrí devia buscar algun camí per a anar d'una a una atra. Alguns d'ells varen publicar, durant la década de 1960, llibres en la seua experiència en els que varen deixar constància de lo precari del camí i de lo poc habitual dels caminantes, els qui, a voltes, eren confosos en delinqüents subjectes a la llei de vagos i maleantes —de fet, l'associació parisenca va desenrollar en 1958 la «credencial de peregrí» en l'objectiu d'evitar este problema—. Uns d'estos aventurers varen ser tres membres de l'associació de Estella, els qui —en 1963— varen realisar un pelegrinage a peu en l'objectiu de recopilar informació sobre el traçat de la ruta i donar-la a conéixer al gran públic, objectiu que varen complir, ya que la seua aventura va ser arreplegada per varis mijos nacionals i estrangers.

La pròpia Iglésia catòlica es va implicar decididament en la recuperació del pelegrinage jacobea. Ya en 1954, el moradura Quiroga va publicar una carta pastoral en la que animava a peregrinar a Santiago. En 1975, el papa Pablo VI va concedir a perpetuidad el dret de Compostela per a celebrar anys jubilares, i l'any següent es va implantar la «missa del peregrí». Ya iniciada la década de 1980, va ser Juan Pablo II qui va recolzar personalment el pelegrinage viajant a Compostela en 1982 i sent, històricament, el primer papa en eixercici que ho feya. Sèt anys més vesprada, en 1989, es va celebrar en Santiago la IV Jornada Mundial de la Joventut, lo que li va donar ocasió per a repetir la seua visita. El seu successor Benedicto XVI també la realisaria en 2010. A un nivell de base, en 1985 —en el que varen complir els cent anys de la bula Deus Omnipotens— es va celebrar un congrés en Compostela que s'ha vingut a denominar com la «trobada dels retors del Camí», en el que els sacerdots de les localitats varen revisar l'infraestructura d'estage que s'oferia als peregrins per a intentar millorar-la, especialment en Santiago de Compostela, a on, ademés, varen acordar crear una oficina d'informació. També es va acordar unificar i millorar els carnets de peregrí; posar a la seua disposició els «llibres dels peregrins» per a que pogueren deixar una resenya del seu pas; millorar l'atenció als peregrins i impulsar la creació d'associacions d'amics del Camí. Com a coordinador de les actuacions que calguera fer, varen elegir per unanimitat a Elías Valiña. Dos anys més vesprada —en 1987— les diferents associacions d'amics del Camí de Santiago que havien anat sorgint en els anys anteriors es varen acabar de coordinar i varen celebrar el seu primer congrés internacional en Jaca. L'organisació es va ser secularizando en els anys següents i les institucions eclesiàstiques varen cedir el seu protagonisme a associacions llaiques. Gràcies al seu treball, a partir de mediats dels 1970 es va començar a crear una infraestructura d'estage i respal similar a la que existia en el Medievo i que pronte va conseguir cobrir des de Roncesvalles fins a Compostela.

Durant este periodo es varen realisar, també, atres accions que incidien en l'estudi històric i en els aspectes culturals del pelegrinage a Santiago. Entre 1948 i 1949 els historiadors Vázquez de Parga, Lacarra i Uría Ríu varen publicar la seua extensa obra Els pelegrinages a Santiago de Compostela que va proporcionar la base per a una multitut d'investigacions i treballs posteriors. En 1956 va aparéixer la revista Compostelanum i es va crear un Centre d'Estudis Jacobeos. En vàries ciutats europees es varen efectuar exposicions i congressos que mostraven la seua història i llegat cultural: Madrit (1950, 1954, 1963); Santiago de Compostela (1950, 1961, 1965, 1993, 1999); París (1965); Perugia (1982); Pistoia (1984); Aquisgrà (1987); Bamberg (1987) i sobretot, Gante (1985) que va atraure a més de 100 000 visitants i del catàlec de les quals es varen vendre 10 000 eixemplars.

En 1985, es va conseguir que la ciutat de Santiago de Compostela quedara inclosa en la llista de ciutats Patrimoni de la Humanitat, lo que va provocar que es preparara la solicitut per a que el Camí rebera el mateix reconeiximent. En això es varen implicar varis ministeris, en especial, el d'Obres Públiques que va encarregar a Jean Pasini un estudi sobre el traçat històric del camí. Dos anys més vesprada, en 1987, el Consell d'Europa ho va calificar com el primer Itinerari Cultural Europeu. En 1991, Manuel Fraga va impulsar una decidida promoció i adequació del camí en vistes al següent any jubilar de 1993, any en el que, finalment, es va obtindre el buscat reconeiximent com a Patrimoni de la Humanitat.

El pelegrinage a Santiago de Compostela en l'actualitat

El gran èxit alcançat per la promoció realisada en motiu de l'any jubilar de 1993 —en el que varen aplegar prop de 100 000 peregrins a Compostela— va donar a conéixer, definitivament, el modern Camí de Santiago al gran públic. L'infraestructura de respal que es va crear, la disponibilitat d'informació i la facilitat per a obtindre-la varen fer que s'estenguera l'interés en realisar el pelegrinage jacobea. Frut d'açò, el número de persones que apleguen anualment a Compostela no ha parat d'aumentar i va alcançar en 2023 la sifra de casi 446 073 peregrins, lo que no havia ocorregut abans, ni tan sols en els anys jacobeos.

Any Peregrins 1970 68 1971¹ 451 1972 67 1973 37 1974 108 1975 74 1976¹ 243 1977 31 1978 13 1979 231 1980 209 1981 299 1982¹ 1868 1983 146	Any Peregrins 1984 423 1985 690 1986 1801 1987 2905 1988 3501 1989² 5760 1990 4918 1991 7274 1992 9764 1993¹ 99 436 1994 15 863 1995 19 821 1996 23 218 1997 25 179	Any Peregrins 1998 30 126 1999¹ 154 613 2000³ 55 004 2001 61 418 2002 68 952 2003 74 614 2004¹ 179 944 2005 93 924 2006 100 377 2007 114 026 2008 125 133 2009 145 877 2010¹ 272 703 2011 179 919	Any Peregrins 2012 192 488 2013 215 880 2014 237 583 2015 262 516 2016 278 041 2017 301 006 2018 327 378 2019 347 578 2020 54 144 2021¹ 178 914 2022¹ 438 307 2023 446 073 2024 2025
¹) Any Sant Jacobeo. Aquells que el seu 25 de juliol cau en dumenge. (Font: estadístiques de l'archiu de la Catedral de Santiago de Compostela.)

En la base del fenomen jacobeo es troben les associacions d'Amics del Camí de Santiago, els qui han assumit un bon número de tasques, tals com la creació i gestió d'albercs; la formació i distribució dels hospitaleros; el manteniment de la senyalisació en els camins; el seu defensa i conservació, aixina com l'edició de publicacions i el desenroll de mapes. El seu número ha anat creixent des de finals de el Plantilla:SIGLE i en 2017 superaven les 35 dins d'Espanya, a les que caldria sumar les existents en països de l'estranger.

Ya en 2008, es considerava que el pelegrinage jacobea s'havia convertit en la més important del món cristià. El gran número de persones que la realisen, ha dut a estudiar els seus motius. Segons lo que ells mateixos varen declarar en l'Oficina del Peregrí durant 2018, per al 43 % són índole religiosa; per al 48 % tenen un trasfondo religiós/cultural i per al 9 % restant, merament cultural. Des d'un enfocament més profunt es veu el pelegrinage com una experiència espiritual, a on la persona torna a la seua dimensió més senzilla com a part del mig natural i deixa a un costat l'ambient de tecnologia que li rodeja en la seua vida quotidiana. El seu eixercici es veu com «una escola excepcional d'humanitat», a on la marcha sacrificada permet conéixer la força i flaqueza tant del cos com de la voluntat, mentres que el temps es ralentisa en el llent ritme de l'anar, permetent aixina una meditació en profunditat.

Per a les persones cristianes, la culminació aplega quan accedixen al temple a on es veneren els restants d'un apòstol i en el que, en la senzillea adquirida durant les jornades de pelegrinage, resen per tot lo que els importa en la vida. Dins d'un ambient ecuménico entre les iglésies cristianes, el pelegrinage religiós ha transcendit la teologia catòlica, i l'interés per realisar-la s'ha estés en les àrees en iglésies reformades, a on havia desaparegut des de el Plantilla:SIGLE. Es considera que les crítiques de Lutero sobre els abusos dels pelegrinages no les invaliden en sí mateixes i es posa l'émfasis en que estes suponen un viage a l'interior de cada persona, deixant a un costat les coses materials d'este món; una experiència que proporciona temps de reflexió, simplicitat i pau interior. Relacionat en este aspecte del pelegrinage ha aparegut un nou tipo que no té com a objectiu final aplegar a Compostela o qualsevol atre destí, sino merament viure l'experiència espiritual de caminar varis dies per alguna de les rutes existents. Es dona principalment en regions molt alluntades —a on per a aplegar a Santiago caldria amprar varis mesos—, i en aquelles que són de teologia protestant ha aparegut la figura del «pastor de peregrins» que informa, organisa i acompanya als fidels.

Les persones no creents, per la seua banda, se senten aixina mateix atretes per l'experiència espiritual que supon «fer el Camí», i no pocs reconeixen en ell una capacitat de «posar en comunicació en una realitat transcendent encara que para ells no tinga rostre o nom».

Aparte dels anteriors aspectes espirituals, el pelegrinage jacobea és objecte igualment d'un us turístic i deportiu. Ya en 2005, se senyalava que un bon número de peregrins no semblaven seguir motius religiosos o espirituals, sino més be lúdic-deportius, i el seu comportament durant la ruta no era molt d'acort en l'esperit de pelegrinage. Es va escomençar a concebre el Camí de Santiago com a producte turístic buscant la seua promoció i comercialisació com a tal. Va sorgir el vocablo «turigrino», i entre els hospitaleros es va estendre la màxima de que «el peregrí agraïx i el turiste exigix». Per part de les Administracions, no obstant, s'ha vist este enfocament com una via per a millorar l'economia i dinamisar àrees de poca població, lo que els ha dut a invertir recursos en la seua adequació i promoció.

El gran número de peregrins que apleguen a Compostela ha fet, també, que s'alcen veus alertant de la massificació que comença a presentar el Camí i la possibilitat de que este «muiga d'èxit». S'ha produït una divisió d'opinions entre les associacions de peregrins i les autoritats civils. Les primeres critiquen que es busque merament aumentar el número de turistes i que l'Iglésia concedixca la compostela simplement despuix de recórrer els últims cent km, causant una massificació extrema en este tram, a on els elements d'espiritualitat, soletat i trobada conseguixc mateixa queden desvirtuados. Esta preocupació els va dur a que, en 2014, acordaren solicitar a la UNESCO l'inclusió del Camí dins de la llista de Patrimoni de la Humanitat en perill. Iniciativa que no va ser compartida per les autoritats civils i que actualment —agost de 2020— no ha segut atesa. Per a estes autoritats, la massificació no és evident i la manera d'evitar que aparega consistix en la promoció de rutes alternatives al Camí Francés per a aplegar a Compostela.

Sobre els peregrins que apleguen a Compostela, es realisen estadístiques, sent la més important la que publica, mensual i anualment la «Oficina d'acolliment del peregrí». De les seues senyes es desprenen vàries característiques del pelegrinage actual.

Degut a que és una activitat realisada a l'aire lliure, l'arribada de peregrins es concentra en els mesos en millor clima. Aixina, en 2018, entre maig i octubre ho varen fer el 86 % d'ells. La major afluència es va alcançar en agost quan varen aplegar 60 415 persones a Compostela, una mija de casi 2000 al dia.

En 2017, es va realisar majoritàriament a peu (93 %) i indistintament per hòmens (51 %) i dònes (49 %). Els estrangers (56 %) varen superar llaugerament als espanyols (44 %), sent la seua nacionalitat, entre ells, principalment italiana (16 %), alemana (14 %) i nortamericà (10 %).

En 2017, el grup majoritari ho representaven aquells que varen començar el seu camí a uns 120 km de Compostela (un 41 %) i el seu lloc d'inici favorit va ser Sarria, des d'a on varen eixir el 58 % d'ells.

Els peregrins que escomencen el seu viage més allà dels Pirineus, són molt minoritaris. En 2017, solament ho varen fer 6900 persones (el 2,3 %). Principalment varen partir d'algun lloc en França (5490), destacant en este sentit la localitat de Li Puy-en-Velay (3134).

La formació dels camins de Santiago

Itineraris dins del regne d'Astúries al descobriment de la tomba

Les primeres rutes seguides pels peregrins que volien visitar la recent descoberta tomba, varen vindre determinades per la situació dels restants d'Assegonia dins de la ret viària heretada de l'época romana. Els camins d'esta ret no varen desaparéixer, sino que varen seguir usant-se durant l'Edat Mija. L'orige dels fidels, per la seua banda, ho determinava l'extensió del territori controlat pels regnes cristians dins del procés de la Reconquista. Durant el regnat d'Alfonso II, el territori asturià se centrava en la regió transmontana de la cordillera Cantàbrica i el llímit sur ho marcava una llínea que, partint entre Pontevedra i Tuy, passava per la vertent sur de les montanyes i deixava a Ponferrada, Astorga i #León dins de la «terra de ningú».

En época romana discorrien junt a Assegonia dos calçades: la XX per loca maritima en direcció sur–nort, i la XIX Bracara Asturicam que —per l'est— aplegava des de Lugo. Esta última ciutat estava, a la seua volta, conectada en Lugo de Llanera per mig de la via Lucus Asturum a Lucus Augusti que contava en ramals secundaris per a l'accés a ella des de diferents parts de les montanyes.

Quan Alfonso II va establir la capital en Oviedo, la seua comarca es va convertir en l'àrea central del regne. Els seus habitants varen utilisar, llavors, l'antiga via Lucus Asturum a Lucus Augusti per a dirigir-se a Lugo i des d'ahí, a la tomba apostólica. El camí partia d'Oviedo per Sant Lázaro de Paniceres i creuava el riu Nora per pont Gallecs per a continuar pel Escamplero, afranquir el riu Nalón i aplegar a Grau. Proseguia per Villapañada, el caixer de la riera Ferreira i Cabruñana fins a Doriga —a on en época romana va existir una mansio— i despuix de creuar el riu Narcea, aplegava a Cornellana. Despuix d'esta localitat, s'adinsava per la vall del riu Nonaya fins a Sales —un important lloc de creuament de rutes regionals— i seguint el caixer, passava per Bodenaya i L'Espina per a aplegar a Tineo. Continuava per Borres i La Lavadoria despuix de lo que creuava el riu Nisón i ascendia al port del Pal per a proseguir per Montefurado, Llac, Berducedo, Grandas de Salime, Castro i Peñafuente fins a aplegar al port de l'Acebo. Ya en territori gallec, la ruta seguia per Fonsagrada, Padró, Villardongo, Pedrafitela i Montouto. Continuava per Paradabella, Degolada, Llastra, Fontaneira, Trabeiro, Cádavo, Pradeda, Alt de la Baqueriza, Vilalle i Castroverde. Passada esta localitat, alvançava per Trashorras, Sant Miguel de Recesende, Souto, Sant Payo, Paderne, Romeán, Bascuas, Carballido, Jazay, Castelo i El Temps, despuix de lo que finalisava en Lugo. Des d'esta ciutat fortificada proseguia per la ruta hereua del tram de la XIX Bracara Asturicam que passava pel naixent Locus Sancti Iacobi.

Els habitants de l'àrea situada en el nort, junt a la mar Cantàbrica, podien seguir un itinerari ya existent en época romana el qual comunicava el riu Deva en el Eo i des d'allí, en Lugo. Els de les zones costeres occidentals, per la seua banda, tenien a la seua disposició l'antiga via XX per loca maritima en la que podien accedir a la tomba de l'apòstol des dels territoris entorn a Pontevedra —al sur— o des de l'àrea de La Corunya —al nort—.

L'itinerari clàssic del Camí de Santiago

Durant els regnats d'Ordoño I (850-866) i el seu fill Alfonso (866-910), el regne asturià va conseguir estendre i consolidar la seua frontera fins al riu Duero. Va quedar, llavors, dins del seu territori una bona part de la via XXXIV Ab Asturica Burdigalam en les seues poblacions de Ponferrada, Astorga, #León o Carrión. Els habitants dels nous territoris meridionals varen dispondre d'este camí per a dirigir-se a l'oest fins a Lugo, i des d'ahí, al Locus Sancti Iacobi. Igualment, es va afiançar el domini cristià de l'alt Ebre, lo que va deixar expedito el seu us complet fins a territori franc.

El camí que seguien els primers peregrins transpirinencs era la citada via romana Ab Asturica Burdigalam que comunicava Bordeus en Astorga i que entrava en la península pel port de Roncesvalles, despuix de lo que aplegava a Pamplona. Des d'esta ciutat continuava cap a l'oest per les valls dels rius Araquil i Zadorra, despuix aplegava a l'actual Miranda per a afranquir el riu Ebre i proseguia fins a l'important creuament de Briviesca, a on s'unia a la calçada que venia des de Saragossa discorrent al sur de l'Ebre. El trayecte entre Pamplona i Miranda li permetia salvar, pel nort, l'obstàcul natural que suponien les serres d'Andía i Urbasa.

Sancho el Major va desviar el camí durant el primer terç de el Plantilla:SIGLE i va fer que el seu traçat passara més al sur per un terreny rebujat, a on prèviament —per necessitats militars— havia desenrollat un itinerari protegit en fortalees que discorria per La Rioja. El nou travessava les valls del Arga, riu Salat i Ega per a aplegar, inicialment, fins a algun punt prop de Logronyo, a on creuava l'Ebre i, a partir de 1095, per la pròpia ciutat despuix de repoblar-se i reparar-se el seu pont. Des d'ahí es dirigia a Nájera, continuava fins a Burgos i, poc abans d'aplegar, s'unia de nou en l'antiga calçada romana, encara que en eixir de la ciutat tornava a abandonar-la per a proseguir per un camí alternatiu fins a Carrión. Este nou itinerari, a pesar de la pijor calitat del ferm, va tindre la ventaja de passar per més núcleus habitats que l'antiga via romana que discorria al nort.

Alvançant cap a l'oest, una volta passat Sahagún, la calçada aplegava prop del riu Porma i despuix de creuar-ho, des del traçat principal partia un ramal que es dirigia a #León. Des d'esta ciutat, eixia cap al nort un camí que, creuant les montanyes, la conectava en Oviedo. Per a reprendre la calçada, la ruta seguia una via romana secundària que passava per l'actual Valverde i es tornava a unir a la principal quan afranquia el riu Órbigo. Poc despuix d'este punt aplegava a l'important creuament d'Astorga, a on finalisava.

Des de Astorga partia cap a l'oest l'antiga via XIX Bracara Asturicam. Per a salvar l'obstàcul natural que suponien els monts de #León i aplegar a Ponferrada, la calçada original passava pel port del Manzanal. A pesar de que alguns peregrins usaven este antic traçat, es va desenrollar un recorregut alternatiu, al sur de l'anterior, que passava pel port de Foncebadón i que va anar molt més utilisat.

Despuix de Ponferrada, la calçada creuava els rius Cúa i Burbia per Cacabelos i Villafranca, respectivament, s'internava per la vall del riu Valcarce i passava la montanya per Ambasmestas. Encara que poc despuix d'este punt, el camí seguia fins a Lugo, es va desenrollar un atre itinerari més directe que, dirigint-se per El Cebrero i Barbadelo, creuava el Miño en Puertomarín i tornava a unir-se a l'antiga ruta romana a l'altura de #Pala de Rei. Esta proseguia cap al suroest fins a aplegar al Locus Sancti Iacobi, a on s'unia també en l'antiga XX per loca maritima que venia des de l'àrea de La Corunya.

La menció més antiga que es conserva de l'us com a ruta per a aplegar a Compostela apareix en la Crònica Silense redactada ca. en 1110 i en un passage que relatava fets de Sancho el Major ocorreguts durant la década de 1030:

ab ipsis namque Pirineis iugis adusque castrum Nazara quidquid terre infra continetur a potestate paganorum eripiens, iter Sancti Iacobi quod barbárico timore per devia Alave peregrini declinabant absque retractionis obstàcul currere fecit.

Alcançats els anys centrals d'eixe Plantilla:SIGLE, va anar ya d'us comú el referir-se a l'itinerari com a «Camí de Santiago» o «camí dels francs». Es varen erigir en ell un bon número d'hospitals a lo llarc del seu trayecte, incloent els ports de montanya que presentaven especial dificultat. Per al creuament dels rius es varen acondicionar ponts o es varen alçar a on no existien. D'esta manera, per a finals de la centuria ya havia quedat ben establida la ruta que, en variacions menors, va ser la que varen usar els peregrins durant els sigles següents.

L'itinerari va quedar unit a l'antiga ruta des d'Oviedo per la popularisació del cult al Arca Santa durant el Plantilla:SIGLE i que va convertir a este destí en el segon pelegrinage en importància dins de la península ibèrica. Açò va fer que un bon número de peregrins es desviara des de #León i optaren per seguir a Santiago a través de l'antiga capital asturiana, a pesar de tindre que utilisar un camí que es considerava «mal poblat i estèril i molt mes montuoso que l'atre».

Per a aplegar a Oviedo es dirigien per La Robla, Pont d'Alba, La Pola de Gordón, Buiza, Villasimpliz, Villamanín, el port de Palleres, Pont dels Fierros, Campomanes, Mamorana, Pola de Lena, Ujo, Mieres del Camí, El Padrún, Olloniego i Manjoya. Despuix, continuaven cap a Lugo utilisant l'antic camí per Grau, Sales, Tineo i Castroverde. Despuix de la ciutat amurallada, proseguien per Sant Joan de l'Alt, El Burc, L'Hospital, Retorta i Ferreira de Negral fins a aplegar a Libureiro, a on tornaven a unir-se al camí principal.

Rutes medievals per a aplegar al Camí de Santiago

Per a aplegar al Camí de Santiago, els peregrins seguien principalment la ret de vies comercials que existien, ya que estes eren les millor dotades d'infraestructura. Estos itineraris els permetien conectar en la via principal en diversos punts del seu recorregut entre els Pirineus i Compostela.

Dins de la península ibèrica es varen utilisar vàries rutes. Pel rebanc cantàbric es va formar una per l'unió de menuts camins comarcals i que conectava la desembocadura del riu Bidasoa en l'àrea propenca a Oviedo. Ya en el sur, la zona cristiana peninsular es va ser ampliant conforme els regnes cristians alvançaven en el procés de Reconquista. Els habitants dels nous territoris varen utilisar, llavors, els antics camins que travessaven el replanell central o seguien el curs del ric Ebre i que els permetien conectar en el Camí de Santiago. Junt a la costa atlàntica es prenia l'antiga calçada que partia des de Lisboa i que, a través de Coímbra, Porto i Braga, entrava en Galícia per a aplegar directament a Compostela. Per la mitat occidental es varen usar varis que partien de Sevilla, creuaven l'alvertent occidental del Sistema Central, s'unien en Salamanca i conectaven en el camí principal en #León, Astorga o Molinaseca. Des del sur i surest peninsular, per la seua banda, partien rutes que s'unien en Toledo per a creuar el Tajo i continuaven per la Replanell Central a través de Tordesillas —a on travessaven el Duero— i aplegaven a Astorga. La conexió des de l'est peninsular es va articular, a la seua volta, per la vall de l'Ebre, a on confluïen camins procedents de la costa valenciana i catalana.

Per a aplegar a l'inici del Camí de Santiago en els Pirineus, es varen formar en França quatre itineraris principals que unien una série de santuaris destacats i que començaven en París, Vézelay, Li Puy-en-Velay i Saint-Guilles, respectivament. Els tres primers creuaven la montanya per Roncesvalles, mentres que l'últim ho feya per Somport. Varen descollar entre ells el que començava en París i el que ho feya en la desembocadura del riu Ródano posat que varen ser utilisats també pels peregrins que havien iniciat el seu viage més allà del regne francés: en Flandes, el Sacre Imperi Romà Germànic i Itàlia.

En estes àrees geogràfiques tan alluntades es varen usar les vies comercials importants que les travessaven en direcció a França. Es poden distinguir tres grups: les del nort que creuaven el Rin per Colónia o en la seua desembocadura per a seguir, despuix, cap a París; les centrals, que es dirigien cap als Alps i els vorejaven pel nort per a continuar pel vall del Ródano cap a Montpeller, aixina com els que transitaven al sur de la cordillera procedents de l'àrea austrohúgara o de la península itálica i que també es dirigien cap a Montpeller.

Un tipo de recorregut diferent ho varen representar els viages marítims utilisats pels habitants de les illes britàniques i la costa nort europea a on s'estenia la Lliga Hanseática. Bona part d'ells eren viages colectius i organisats en destí als ports de Bordeus i La Corunya.

Els Camins de Santiago en l'actualitat

Recuperació dels traçats

La crisis del pelegrinage jacobea durant el Plantilla:SIGLE i primeres décades del XX va causar que casi s'oblidara l'us de les antigues rutes com a vies per a aplegar a Compostela. El camí original va conseguir perviure i majoritàriament va evolucionar de dos maneres: en les àrees planes va ser asfaltat i convertit en carretera, mentres que en les zones de relleu quebrat es va mantindre inalterado per la dificultat que el seu perfil presentava per al tràfic rodat. En tot, alguns trams varen desaparéixer a causa de concentracions parcelarias, pantans, llínees de ferrocarril o varen ser ocupats directament per construccions.

Una fita decisiva en la seua recuperació ho va marcar la citada obra de Vázquez de Parga, Lacarra i Uría, publicada en 1949 i a on estos historiadors varen estudiar en detall el traçat que seguien els camins des de Roncesvalles i Somport; el que discorria per la costa cantàbrica, el que unia Oviedo en Santiago, aixina com els principals camins en França. Este treball i els publicats per Kingsley Porter i Goddard King varen ser decisius per a que des de la Real Acadèmia de l'Història es demanara al govern en 1962 que:

...pels Ministeris d'Educació Nacional, Obres Públiques i informació i Turisme s'elabore un pla conjunt, que incloguera: el conte i reparació dels edificis (iglésies i antics hospitals) del Camí, encara aquells fins ara no protegits pel Patrimoni Artístic; la millora i reparació urgent de les carreteres en la zona o faixa per a on discorria el Camí i la seua senyalisació convenient, segons en algunes províncies s'ha iniciat; i per fi, l'habilitació de #hostage en construccions velles o de nova planta: i, al propi temps, l'edició i divulgació de llibres i fullets per al coneiximent de quant va supondre en l'història de la cultura i de l'art d'Europa el Camí de Santiago i els restants que d'ell permaneixen.

La petició va ser ràpidament atesa eixe mateix any i en un doble alvertent. Per un costat, el Ministeri d'Obres Públiques va començar a reparar i acondicionar les carreteres afectades per a conseguir un itinerari que enllaçara les poblacions del Camí. A la seua entrada es va instalar un cartell informant d'esta particularitat, ademés dels monuments existents en elles i la distància que les separava de Compostela. Per un atre, es va aprovar el decret 2224/1962 que declarava «Conjunt Històric-Artístic el cridat Camí de Santiago, comprenent en esta declaració els llocs, edificis i parages coneguts i determinats actualment i tots aquells atres que en lo sucesivo es fixen i delimiten». El mateix decret va crear un patronat que, despuix d'un estudi, va catalogar les poblacions per les que passava el Camí. Despuix d'estes actuacions i en motiu del Any Sant de 1965, es va editar la primera guia moderna del Camí de Santiago que incloïa un pla esquemàtic desplegable i que es va reeditar el següent Any Sant de 1971.

És de senyalar que tant les actuacions realisades com la guia editada per l'Administració estaven pensades per a un desplaçament per mig d'automòvil o autobús i que els escassos peregrins que viajaven anant tenien que buscar la seua pròpia manera d'aplegar d'una població a una atra. Un primer intent d'establir un itinerari que poguera ser recorregut d'esta manera es va realisar eixe Any Jacobeo de 1965, quan 166 jóvens de la O.J.I. varen fer un pelegrinage a peu recorrent els més de 800 km des de Somport i Roncesvalles fins a Compostela. Per a dissenyar el recorregut varen utilisar la relació de poblacions que resenyava el Codex Calixtinus i varen preparar una marcha dividida en 39 etapes. Durant ella varen ser recopilant senyes sobre distàncies parcials, creus, altures, etc. en els que es va poder elaborar una cartografia molt detallada i pràctica que descrivia el camí per a ser recorregut a peu punt per punt. En les senyes recaptades es va editar una guia que va tindre una escassa difusió, i no va ser fins a principis dels anys 1980 quan un grup de persones, liderades pel retor Elías Valiña, va recopilar l'informació necessària per a crear una nova que, publicada en 1982, va ser la que es va utilisar fins a 1992, quan varen aparéixer atres més. Este mateix religiós va començar, també en 1984, a senyalisar la ruta en unes característiques fleches grogues realisades en pintura que s'amprava per a marcar obres en la carretera.

Pronte va ser evident el perill que suponia per als peregrins el caminar per les carreteres en els trams en els que estes coincidien en el camí històric. Açò va fer que es buscaren o acondicionaren senderes per a evitar este trànsit. Un atre element que va caldre millorar va ser la senyalisació dins de les ciutats, ya que era difícil trobar la ruta correcta per a travessar-les. Igualment es va treballar en la reparació de ponts en mal estat, neteja de trams intransitables per la maleza i en la colocació de monolits indicadors en el símbol de la closca pelegrina.

Per a fer viable el trànsit pels camins recuperats, va anar també necessari establir una infraestructura de refugis i albercs. Mentres els primers consistien en senzills llocs coberts, en font d'aigua, a on parar i descansar, els segons eren llocs a on asear i pernoctar. Per als albercs es va buscar que no estigueren separats per més de 20−25 km i que contaren, a lo manco, en llits, cadires, taules, servicis, duches i lavaderos; es va establir la figura del hospitalero per a la seua neteja, conservació, donar atenció al peregrí i velar pel compliment de les normes. Finalment, la seua finançació devia ser coberta per les aportacions voluntàries dels peregrins que els usaren. Aparte d'estes instalacions, es va solicitar aixina mateix la colaboració dels establiments d'hostaleria existents per a que oferiren preus més econòmics, principalment en el menjar, sorgint el denominat «menú del peregrí».

En Espanya, la llabor de les Associacions d'Amics de Santiago i de les Administracions ha segut ingent des de la década de 1990, i en 2018 es conta en una extensa ret de camins que, partint de numeroses zones del país, permeten accedir al clàssic Camí de Santiago. Ademés d'estos, existixen els que apleguen directament a Compostela sense conectar en l'anterior. La Federació Espanyola d'Associacions d'Amics del Camí de Santiago els té numerats i els que són diferents al Camí Francés els agrupa per àrees geogràfiques. En la seua pàgina web oferix una detallada informació de cada u, en la seua història, cartografia general i detallada, la divisió en etapes —incloent les possibles variants—, aixina com una relació de les poblacions per a on passen indicant els km restants a Santiago i els servicis que es poden trobar, especialment els estages.

Cada u dels camins és cuidat per les Associacions d'Amics existents en les àrees geogràfiques per a on discorren. Els seus integrants s'encarreguen, de manera desinteressada i altruïsta, d'establir el seu traçat, marcar-ho i senyalisar-ho, aixina com procurar que existixca una mínima infraestructura d'estage que cobrixca tot el recorregut. Conten en una cartografia realisada pel I.G.N. que, des de 1965, ha anat editant mapes en esta temàtica. L'últim d'ells va aparéixer en 2014 i mostrava els camins en Espanya a escala 1:1250 000 i numerats de l'1 al 34 si be, per a 2018, la numeració ha segut ampliada —des de l'1 fins al 46— i en alguns casos, canviada.

El Camí de Santiago entre Roncesvalles/Somport i Compostela

El clàssic Camí de Santiago és denominat actualment com a «Camí de Santiago Francés». La Federació Espanyola ho separa en tres trams: el «tram navarrés» que representa el creuament dels Pirineus per Roncesvalles; el «tram aragonés» que ho fa per Somport i després el tram des de Pont la Reina —a on s'unixen abdós— fins a Compostela. Per al seu traçat, s'ha intentat ser lo més fidel possible a lo descrit en el Codex Calixtinus. La seua distància total és de ca. 790 km començant en Sant Joan Peu de Port i ca. 830 km si es fa des de Somport. Presenta un perfil molt quebrat en algunes zones, lo que fa que, entre Sant Joan Peu de Port i Compostela, els trams de pujada ascendixquen un acumulat de ca. 10 200 m i els de baixada descendixquen un acumulat de ca. 10 100 m. Es poden distinguir en ell diferents parts segons l'àmbit geogràfic que travessa:

• El creuament dels Pirineus (ca. 95 km / ca. 150 km). Des de Sant Joan, puja pel desfiladero de Roncesvalles o be per una senda més a l'est que passa junt a les ruïnes del Château Pignon. Abdós s'unixen en el port de Ibañeta despuix de la qual cosa el camí descendix a Burguete i continua per Espinal i Viscarret per a aplegar a Zubiri a la vora del riu Arga. Seguix, llavors, la vall d'este riu i per Larrasoaña i Anchóriz aplega a Pamplona. Abandona la ciutat per Zizur Major i es dirigix cap a la serra del Perdó per a entrar en la vall de l'Ebre. L'opció per Somport descendix la montanya seguint al riu Aragó i despuix de Jaca, continua per la seua vall en el que voreja pel nort el embassament de Yesa, discorrent al peu de la serra de Leyre. Des de Yesa proseguix per Liédena fins a aplegar a la vall d'Ibargoiti. Despuix, voreja pel nort la serra de Alaiz i seguint el caixer del riu Furte alcança Pont la Reina.

• La vall de l'Ebre (ca. 160 km). Abdós camins s'unixen a l'entrada de la vall de l'Ebre en Pont la Reina. En esta població, la ruta creua el riu Arga per a proseguir per Mañeru, Cirauqui, Lorca i Villatuerta fins a aplegar a Estella, a on travessa el riu Ega. Alvança per la vall a través d'Irache, Els Arcs i Viana fins a alcançar Logronyo, a on afranquix el ric Ebre i continua per Navarrete, Nájera, Sant Dumenge de la Calçada, Belorado i Villafranca fins als monts de Oca, per a on entra en la Replanell Nort.

• El Replanell (ca. 300 km). És el tram més llarc i el seu perfil és predominantment pla. A poco de entrar, travessa la menuda serra de Atapuerca i aplega a Burgos. Ix de la ciutat per Villalbilla i creua els rius Arlanzón i Úrbel. Continua per Hornillos i Castrojeriz, despuix de lo que afranquix el Odra i el Pisuerga per a aplegar a Boadilla i entrar en Terra de Campos. En esta comarca passa per Frómista, Revenga, Carrión i Calzadilla. Després es dirigix a #León per Sahagún, El Burgo Ranero i Mansilla, a on creua el riu Esla. L'últim tram unix la ciutat en Astorga per La Verge del Camí, Villadangos, Hospital de Órbigo i Sant Just.

• El Bierzo (ca. 100 km). És un tram en gran desnivell. Puja des de Astorga fins al port de Foncedabón i descendix, de manera pronunciada, per a entrar en el Bierzo, que travessa per Ponferrada i Villafranca, despuix de lo que ascendix junt al riu Valcarce i abandona la comarca per L'Estany.

• Galícia (ca. 160 km). Dins d'esta regió transita, primer, per la comarca de Ancares, en a on pansa per El Cebrero i Fonfría. La següent comarca per a on discorre és la de Sarria, notable perque la seua principal població servix com a punt de partida per a un gran número de peregrins en restar poc més de 100 km per a aplegar a Compostela. En este últim tram, el camí es dirigix a Puertomarín per a travessar el Miño, despuix de lo que, per #Pala de Rei, aplega a Mellid. Continua per Arzúa i Pedrouzo, voreja pel nort el aeroport, pansa per Lavacolla i entra en Santiago de Compostela per l'est.

És, en diferència, la ruta jacobea més transitada que existix i en 2017 va ser utilisada per uns 180 000 peregrins, el 60 % dels que varen aplegar a Compostela. Estos varen començar el seu recorregut en diversos punts, principalment en Sarria —a 114 km del seu final—, a on ho varen fer el 44 % d'ells. Atres llocs habituals varen ser Sant Joan Peu de Port/Roncesvalles (22 %); #León (6 %); El Cebrero (6 %) i Ponferrada (4 %). L'inici en Somport sembla no atraure a molts peregrins, i en ell varen començar el seu viage sol 396 persones.

A lo llarc del seu recorregut, rep un bon número de rutes jacobeas que desemboquen en diferents punts del seu traçat:

El «Camine de Montserrat» en Santa Cilia de Jaca —dins del tram aragonés— a 787 km de Compostela. El «Camí de Baztán» en Pamplona, a 696 km de Compostela. El «Camine de l'Ebre» en Logronyo, a 602 km de Compostela. El «Camí Vasc de l'Interior» —una versió de la Via de Bayona— en Sant Dumenge de la Calçada, a 552 km de Compostela. La «Via de Bayona» en Burgos, a 481 km de Compostela. El «Camine de la Llana», igualment en Burgos. El «Camí del Valle del Mena», també en Burgos. La «Calçada dels Blendios» en Carrión dels Comtes, a 397 km de Compostela. El «Camine de Madrit» en Sahagún, a 358 km de Compostela. La «Ruta Vadiniense» en Mansilla de les Mules, a 322 km de Compostela. La «Via de l'Argent» en Astorga, a 256 km de Compostela. El «Camine Oblidat» en Villafranca del Bierzo, a 181 km de Compostela. El «Camine del Nort», en Arzúa, a 38 km de Compostela.

Per un atre costat, partixen d'ell dos camins: En #León (a 304 km) comença el «Camí del Salvador» que es dirigix a Oviedo i permet visitar el Arca Santa situada en la seua catedral. En Ponferrada (a 204 km) s'inicia el «Camí d'hivern» l'últim tram del qual —des de Lalín— és compartit en el «Camí Sanabrés» fins a aplegar a Compostela.

Ademés, compartix les seues últims 50 km en el «Camí Primitiu» que aplega des d'Oviedo.

Conta en una infraestructura concorde a l'elevat trànsit que soporta. Entre Sant Joan Peu de Port i Santiago (sense incloure els de esta ciutat) existien —en 2018— un total 455 albercs que oferien prop de 17 400 places. La separació entre els punts en albercs és reduïda —una mija de 5 km—, sent la major distància existent els 17 km que es donen entre Carrión i Calzadilla. Destaquen pel número de places les poblacions de Sarria (705), Puertomarín (584), #León (578), #Pala de Rei (569) i Arzúa (564).

Artícul principal → Camine de Santiago francés.

Atres Camins de Santiago

Des de que es va recuperar el Camí de Santiago en els anys 1980, les associacions de voluntaris han continuat el seu treball per a fer lo mateix en un bon número de rutes dins de la península que permeten accedir al camí principal, ademés d'alguna que aplega directament a Compostela. Açò ha permés que actualment —2021— existixquen prop de 50 camins històrics recuperats i senyalisats que recorren més de 5000 km dins d'Espanya. El mateix procés s'ha seguit en casi tots els països europeus, de tal manera que la sifra s'eleva a prop de 280 camins en un recorregut d'uns 80 000 km. Destaquen en este sentit França (45 camins en 17 700 km), Alemània (47 camins en 11 000 km) i Itàlia (30 camins en 11 000 km). És de senyalar la circumstància que, dins d'alguns països europeus, són utilisats també per a peregrinar a atres destins, com per eixemple en Dinamarca, a on el Hærvejen, en direcció nort, és part dels «camins de Sant Olaf» que conduïxen a Trondheim, mentres que, cap al sur, es dirigix a Compostela.

La Federació Espanyola els dividix en onze grups: el propi «Camí francés», els «Camins de Galícia», «del nort», «andalusos», «del centre», «de l'est», «catalans», «del surest», «insulars», «europeus» i «marítims». També es poden separar en dos categories: aquells que finalisen directament en Santiago de Compostela i els que desemboquen en atres camins i continuen per ells fins a aplegar a la ciutat gallega. Estos últims permeten realisar el pelegrinage partint des de casi totes les àrees geogràfiques del país.

• Camins de Santiago en Espanya
  Camins de Santiago en Espanya
• Camins de Santiago en Portugal
  Camins de Santiago en Portugal
• Camins de Santiago en França
  Camins de Santiago en França
• Camins de Santiago en Centroeuropa
  Camins de Santiago en Centroeuropa
• Camins de Santiago en Itàlia
  Camins de Santiago en Itàlia

Atres Camins de Santiago directes a Compostela
Cód.	Denominació	Inici	Final	km
ÉS05a	Camí Primitiu	Oviedo	Santiago de Compostela	313
ÉS02a	Camí Portugués des de Tuy	Tuy	Santiago de Compostela	115
ÉS06a	Camí Inglés	Ferrol / La Corunya	Santiago de Compostela	110 / 96
ÉS17a	Camí d'Hivern	Ponferrada	Santiago de Compostela	254
ÉS16a	Camí Sanabrés	Zamora	Santiago de Compostela	412
ÉS07a	Camí a Finisterre	Santiago de Compostela	Finisterre	90

Camins de Santiago indirectes en Espanya
Cód.	Denominació	Inici	Final	km	Continuació a Compostela	Total km
ÉS18a	Camí Portugués de la costa	La Guàrdia	Redondela	77	Camí Portugués Redondela–Santiago (83 km)	160
ÉS04b	Via de l'Argent	Zamora	Astorga	133	Camí Francés Astorga–Santiago (256 km)	389
ÉS28a	Camí del Salvador	#León	Oviedo	116	Camí Primitiu (313 km)	429
ÉS29a	Ruta Vadiniense	Sant Toribio	Mansilla	148	Camí Francés Mansilla–Santiago (332 km)	480
ÉS45a	Camí Lebaniego	Sant Vicente	Sant Toribio	66	Ruta Vadiniense Sto.Toribio–Mansilla (148 km) Camí Francés Mansilla–Santiago (322 km)	536
ÉS30a	Calçada dels Blendios	Suances	Carrión	188	Camí Francés Carrión–Santiago (397 km)	585
ÉS12a	Camine de Madrit	Madrit	Sahagún	324	Camí Francés Sahagún–Santiago (359 km)	683
ÉS11a	Camine Oblidat	Bilbao	Villafranca	509	Camí Francés Villafranca–Santiago (181 km)	690
ÉS49a	Camí Mendocino	Guadalajara	Manzanares	98	Camine de Madrit Manzanares–Sahagún (271 km) Camí Francés Sahagún–Santiago (359 km)	728
ÉS20a	Camí Vasc de l'Interior	Irún	Sto. Dumenge	192	Camí Francés Sto.Dumenge–Santiago (552 km)	744
ÉS31a	Camí del Valle del Mena	Bilbao	Burgos	168	Camí Francés Sto.Dumenge–Santiago (481 km)	753
ÉS32a	Via de Bayona	Bayona	Burgos	283	Camí Francés Burgos–Santiago (481 km)	764
ÉS21a	Camine Castellà–Aragonés	Gallur	Mamolar	230	Camine de la Llana Mamolar–Burgos (65 km) Camí Francés Burgos–Santiago (481 km)	776
ÉS33a	Camí de Baztán	Bayona	Villava	102	Camí Francés Villava–Santiago (701 km)	803
ÉS43a	Camí de la Santa Creu	Sant Clemente	Quintanar	72	Camí del Surest Quintanar–Benavente (445 km) Via de l'Argent Benavente–Astorga (66 km) Camí Francés Astorga–Santiago (256 km)	839
ÉS10b	Camí Mozárabe des de Còrdova	Còrdova	Mèrida	248	Via de l'Argent Mèrida–Astorga (345 km) Camí Francés Astorga–Santiago (256 km)	849
ÉS34a	Camí Manchec	Ciutat Real	Toledo	136	Camine de Llevant Toledo–Zamora (330 km) Via de l'Argent Zamora–Astorga (133 km) Camí Francés Astorga–Santiago (256 km)	855
ÉS03a	Camine del Nort	Hendaya	Arzúa	828	Camí Francés Arzúa–Santiago (39 km)	867
ÉS48a	Camí dels Austrias	Pamplona	Oviedo	577	Camí Primitiu (313 km)	890
ÉS04a	Via de l'Argent	Sevilla	Zamora	567	Via de l'Argent Zamora–Astorga (133 km) Camí Francés Astorga–Santiago (256 km)	956
ÉS10d	Camí Mozárabe des de Jaén	Jaén	Mèrida	385	Via de l'Argent Mèrida–Astorga (345 km) Camí Francés Astorga–Santiago (256 km)	986
ÉS35a	Camine Sur de Huelva	Huelva	Zafra	186	Via de l'Argent Zafra–Astorga (553 km) Camí Francés Astorga–Santiago (256 km)	995
ÉS09a	Camí del Surest	Alacant	Benavente	751	Via de l'Argent Benavente–Astorga (66 km) Camí Francés Astorga–Santiago (256 km)	1007
ÉS10c	Camí Mozárabe des de Granada	Granada	Mèrida	419	Via de l'Argent Mèrida–Astorga (345 km) Camí Francés Astorga–Santiago (256 km)	1020
ÉS14a	Camine de l'Ebre	La Rápita	Logronyo	452	Camí Francés Logronyo–Santiago (602 km)	1054
ÉS25a	Camí de Sagunt	Sagunt	Tozalmoro	394	Camine Castellà–aragonés (115 km) Camine de la Llana des de Mamolar (65 km) Camí Francés des de Burgos (481 km)	1055
ÉS10i	Camí Mozárabe des de Màlaga	Màlaga	Mèrida	469	Via de l'Argent Mèrida–Astorga (345 km) Camí Francés Astorga–Santiago (256 km)	1070
ÉS37a	Camine de la Llana des de Valéncia	Valéncia	Monteagudo	204	Camine de la Llana (406 km) Camí Francés Burgos–Santiago (481 km)	1091
ÉS23a	Camí de Castelló	Castelló	Fonts	280	Camine de l'Ebre Fonts–Logronyo (218 km) Camí Francés Logronyo–Santiago (602 km)	1100
ÉS22a	Camine de Montserrat	Montserrat	Santa Cilia	316	Camí Francés Sta. Cilia–Santiago (787 km)	1103
ÉS36a	Via Augusta des de Càdis	Càdis	Sevilla	171	Via de l'Argent Sevilla–Astorga (700 km) Camí Francés Astorga–Santiago (256 km)	1127
ÉS24b	Camine Català des de Barcelona	Barcelona	Montserrat	66	Camine Català Montserrat–Fonts (258 km) Camine de l'Ebre Fonts–Logronyo (218 km) Camí Francés Logronyo–Santiago (602 km)	1144
ÉS44a	Camí del Surest des de Cartagena	Cartagena	Pétrola	218	Camí del Surest Pétrola–Benavente (617 km) Via de l'Argent Benavente–Astorga (66 km) Camí Francés Astorga–Santiago (256 km)	1157
ÉS13a	Camine de la Llana des d'Alacant	Alacant	Burgos	677	Camí Francés Burgos–Santiago (481 km)	1158
ÉS15a	Ruta del Algar	Lorca	Mora	411	Camine de Llevant Mora–Zamora (370 km) Camí Sanabrés Zamora–Santiago (412 km)	1193
ÉS08a	Camine de Llevant	Valéncia	Zamora	800	Camí Sanabrés Zamora–Santiago (412 km)	1212
ÉS10a	Camí Mozárabe des d'Almeria	Almeria	Mèrida	618	Via de l'Argent Mèrida–Astorga (345 km) Camí Francés Astorga–Santiago (256 km)	1219
ÉS24a	Camine Català des de Sant Pedro	Sant Pedro	Fonts	494	Camine de l'Ebre Fonts–Logronyo (218 km) Camí Francés Logronyo–Santiago (602 km)	1314

Reconeiximents

El Camí de Santiago ha rebut varis reconeiximents des de la década de 1980.

En 1987, el Consell d'Europa ho va designar com Itinerari Cultural Europeu i va destacar que:

Durant sigles, els peregrins varen poder descobrir noves tradicions, noves llengües i nous estils de vida, i retornaven al seu país en una rica identitat cultural, fenomen poc habitual en una época en que els viages de llarga distància exponien al viager a grans perills. Aixina que, les rutes del Camí de Santiago són un símbol, en reflectir casi mil anys d'història europea i servir de model de cooperació cultural per a tota Europa.

En 1993, 1998, i 2015, la Unesco ha concedit el títul de Patrimoni de la Humanitat, respectivament, al Camí Francés, els Camins de Santiago en França aixina com a varis camins de Santiago en el nort d'Espanya. D'ells va senyalar que:

El Camí de Santiago ha segut un lloc de trobada per als peregrins jacobeos des de que va sorgir fa uns onze sigles. Ha facilitat un diàlec cultural constant entre els peregrins i les comunitats per les que transitaven. També va ser un important eix comercial i una via per a la difusió del coneiximent, recolzant el desenroll econòmic i social a lo llarc dels seus itineraris. Inclou un magnífic conjunt de construccions històriques creades per a satisfer les necessitats dels peregrins com a iglésies, hospitals, albercs, monasteris, ponts i atres estructures, moltes de les quals donen testimoni de lo artístic i arquitectònic. Paisages naturals excepcionals, aixina com un ric patrimoni cultural immaterial, també sobreviuen fins als nostres dies.

En 2004, la Fundació Príncip d'Astúries li va concedir el seu premie Príncip d'Astúries de la Concòrdia resaltant que:

El pelegrinage jacobea, generadora d'una extraordinària vitalitat espiritual, social, cultural i econòmica, s'ha convertit, en les seues 1200 anys d'història, en un símbol de fraternitat entre els pobles i autèntic eix vertebrador de la primera consciència comuna d'Europa.

Eixe mateix any, el Consell d'Europa ho va elevar a la categoria de «Gran Itinerari Cultural Europeu» afirmant que en ell es vea representat:

el significat del ser humà en societat, les idees de llibertat i de justícia (...), un espai de tolerància, del coneiximent i de la solidaritat, un espai de diàlec i reunió.

Anexos de l'artícul

• Rutes jacobeas medievals
• Camins de Santiago en Europa

Vore també

• Camins de Santiago en Espanya
• Camins de Santiago en França
• Federació Espanyola d'Associacions d'Amics del Camí de Santiago
• Arquitectura del Camí de Santiago
• Vies romeas
• Ecumenismo

Ferramentes geogràfiques utilisades en l'artícul

• Plantilla:Cita mapa [6] archivat en Wayback Machine.
• Plantilla:Cita mapa
• Plantilla:Cita mapa [7] archivat en Wayback Machine.
• Plantilla:Cita mapa
• Plantilla:Cita mapa

Bibliografia utilisada en l'artícul

• (2011).Ab Initio.(4)

15-36.ISSN 2172-671X.Consultat el 4 de juny de 2017.

• (2016).Tesis doctoral.O.N.I.D..Consultat el 23 de decembre de 2017.

• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFAssociacions d'amics del Camí de Santiago de Navarra, #León i Galícia1987a">Associacions d'amics del Camí de Santiago de Navarra, #León i Galícia (1987a). «El Camí de Santiago, la seua configuració històrica», Reproducció de les Actes elaborades en l'I Congrés Internacional celebrat en Jaca (23, 24, 25 i 26 de setembre de 1987), Associació d'Amics del Camí de Santiago de Jaca, pp. 16-21.
• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFAssociacions d'amics del Camí de Santiago de Navarra, #León i Galícia1987b">Associacions d'amics del Camí de Santiago de Navarra, #León i Galícia (1987b). «El Camí de Santiago, el seu estat actual», Reproducció de les Actes elaborades en l'I Congrés Internacional celebrat en Jaca (23, 24, 25 i 26 de setembre de 1987), Associació d'Amics del Camí de Santiago de Jaca, pp. 22-29.
• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFAssociacions d'amics del Camí de Santiago de Palència, Lugo, Saragossa i Burgos1987">Associacions d'amics del Camí de Santiago de Palència, Lugo, Saragossa i Burgos (1987). «Albergues i refugis», Reproducció de les Actes elaborades en l'I Congrés Internacional celebrat en Jaca (23, 24, 25 i 26 de setembre de 1987), Associació d'Amics del Camí de Santiago de Jaca, pp. 67-71.
• (1991).Lliçó inaugural del curs 1991-92.Universitat de Valladolit.Consultat el 11 de febrer de 2018.
• (2010).Compostelanum.Centre d'Estudis Jacobeos.55(3-4)

435-502 (1-65 en versió digital).ISSN 0573-2018.Consultat el 10 de juny de 2017.

• (2015).Compostelanum.Centre d'Estudis Jacobeos.60(3-4)

593-643.ISSN 0573-2018.Consultat el 30 de decembre de 2018.

• (2015).Revista Digital d'Iconografia Medieval.VII(14)

63-75.ISSN 2254-853X.Consultat el 27 de febrer de 2017.

• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFCastañeiras2005">Castañeiras, Manuel (2005). «La meta del camí. La catedral de Santiago de Compostela en temps de Diego Gelmírez», Els camins de Santiago. Art, història i Lliteratura, Institució Fernando el Catòlic, pp. 213-252. ISBN 8478207732.
• (2006).Anals d'història antiga, medieval i moderna.Universitat de Buenos Aires.(39)

227-238.ISSN 1514-9927.Consultat el 27 de març de 2017.

• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFBartolini1885">Bartolini, Domenico (1885). Apuntes biogràfics de Santiago Apòstol el Major i exposició històric-crítica i jurídica de la seua apostolado, translació del cos del mateix a Espanya i el seu recent descobriment, Tipografia vaticana.
• (2016).Treballe acadèmic.Consultat el 27 de febrer de 2017.
• (1981).Norba. Revista d'art, geografia i història.(2)

175-180.ISSN 0211-0636.Consultat el 4 de juny de 2017.

• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFFita1880">Fita (1880). Recorts d'un viage a Santiago de Galícia (PDF de 39 MgbPDF de 39 Mgb), Imprenta Lezcano i Cía..
• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFGonzález GarcíaGonzález Collado2014">González García; González Collado, {{{nom2}}} (2014). Conselleria d'Educació, Cultura i Deport d'Astúries (ed.). El Camí de Santiago a partir del seu orige en Oviedo (PDF de 39 MgbPDF de 39 Mgb), Edicions Trave SL. ISBN 978-84-8053-775-9.
• (2005).Fayuela: revista d'estudis calceatenses.Ajuntament de Dumenge de la Calçada.(1)

57-66.ISSN 1886-3795.Consultat el 3 de maig de 2017.

• (2009).BSAA Art.Universitat de Valladolit.(75)

17-30.ISSN 1888-9751.Consultat el 3 de maig de 2017.

• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFLalanda2011a">Lalanda, Fernando (2011a). El "boom" del Camí en els seus anys obscurs (1961-1969), Visió Llibres. ISBN 9788490089507.
• (2011b).Jaca Jacobea.Associació d'Amics del Camí de Santiago de Jaca.(10)

46-50.Consultat el 7 d'octubre de 2018.

• (2017).Elisabeth Lidell.

1-13.Consultat el 21 de giner de 2018.

• (1899) Història de la santa A.M. Iglésia de Santiago de Compostela (PDF de 70 MgbPDF de 70 Mgb), Seminari Conciliar Central.

• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFLópez Ferreiro1901">López Ferreiro (1901). Història de la santa A.M. Iglésia de Santiago de Compostela (PDF de 24 MgbPDF de 24 Mgb), Seminari Conciliar Central.
• (1905) Història de la santa A.M. Iglésia de Santiago de Compostela (PDF de 31 MgbPDF de 31 Mgb), Seminari Conciliar Central.
• (2002) «Capítul 14: La reacció d'Occident», Vicente Ángel Álvarez Palenzuela (ed.). Història Universal de l'Edat Mija, Ariel, pp. 315-341. ISBN 978-84-3443-487-5.
• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFMonsalvo Antón2010">Monsalvo Antón, José María (2010). Atles històric de l'Espanya Medieval, Síntess. ISBN 978-84-975666-8-1.
• (2002).Publicacions de l'Institució Tello Téllez de Meneses.Institució Tello Téllez de Meneses.(73)

335-364.ISSN 0210-7317.Consultat el 26 de decembre de 2017.

• (2013a).Pelegrí. Revista del Camí de Santiago.Federació Espanyola d'Associacions del Camí de Santiago.(145)

29-31.ISSN 1576-0065.Consultat el 31 de maig de 2017.

• (2013b).Pelegrí. Revista del Camí de Santiago.Federació Espanyola d'Associacions del Camí de Santiago.(146)

34-37.ISSN 1576-0065.Consultat el 31 de maig de 2017.

• (2013c).Pelegrí. Revista del Camí de Santiago.Federació Espanyola d'Associacions del Camí de Santiago.(147-148)

36-38.ISSN 1576-0065.Consultat el 31 de maig de 2017.

• (2013d).Pelegrí. Revista del Camí de Santiago.Federació Espanyola d'Associacions del Camí de Santiago.(150)

28-31.ISSN 1576-0065.Consultat el 31 de maig de 2017.

• (1990).

63-71.Consultat el 27 de febrer de 2017.

• (1998).En l'Espanya medieval.Universitat Complutense.(21)

9-28.ISSN 0214-3038.Consultat el 27 d'abril de 2017.

• (2015).Ruta Jacobea.Amics del Camí de Santiago de Estella.(14)

documente anex.Consultat el 27 de febrer de 2017.

• (1981).Temps d'Història.(75)

82-99.Consultat el 27 de març de 2017.

• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFRucquoi2018">Rucquoi, Adeline (2018). Li voyage à Compostelle du Xe au Xxe siècle (en francés), Groupe Robert Laffont. ISBN 222123927X.
• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFRuiz Gómez1994">Ruiz Gómez (1994). «Camine de Santiago, circulació d'hòmens, mercaderies i idees», IV Semana d'Estudis Medievals, pp. 167-188. ISBN 8487252346.
• (2010).Anuari brigantino.Concello de Betanzos.(33)

57-86.ISSN 1130-7625.Consultat el 31 de maig de 2017.

• (2002).SPAL Revista de prehistòria i arqueologia de l'Universitat de Sevilla.Universitat de Sevilla.(11)

389-408.ISSN 1133-4525.Consultat el 24 de decembre de 2017.

• (2011).Rudesindus.Acadèmia Auriense-Mindoniense de Sant Rosendo.(7)

31-76.Consultat el 27 de març de 2017.

• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFSuárez Otero1999">Suárez Otero, Manuel (1999). «Una tomba apostólica en Compostela. Reflexions entorn a l'arqueologia del edículo apostólico.», el_ed%C3%ADculo_apost%C3%B3lico Santiago. L'Esperança, Xunta de Galícia, pp. 45-57 i 212-223. ISBN 84-453-2470-5.
• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFSuárez Otero2003">Suárez Otero, José (2003). «Del Locus Sancti Iacobi al burc de Compostela», el_Locus_Sancti_Iacobi_a el_burc_de_Compostela_ Història de la ciutat de Santiago de Compostela, Universitat de Santiago de Compostela, pp. 49-77. ISBN 9788497501378.
• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFSuárez OteroCaamaño Gest2003">Suárez Otero; Caamaño Gest, {{{nom2}}} (2003). «Santiago abans de Santiago», Història de la ciutat de Santiago de Compostela, Universitat de Santiago de Compostela, pp. 23-48. ISBN 9788497501378.

• (2008).XI trobada de santuaris d'Espanya.Conferència Episcopal Espanyola.Consultat el 20 de giner de 2019.
• (2000).Cervantes Virtual.Consultat el 27 de març de 2017.
• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFVázquez de PargaUría Ríu1948">Vázquez de Parga; Uría Ríu, Juan (1948). Els pelegrinages a Santiago de Compostela (PDF de 101 MgbPDF de 101 Mgb), Consell Superior d'Investigacions Científiques.
• (1949a) Els pelegrinages a Santiago de Compostela (PDF de 105 MgbPDF de 105 Mgb), Consell Superior d'Investigacions Científiques.
• (1949b) Els pelegrinages a Santiago de Compostela (PDF de 70 MgbPDF de 70 Mgb), Consell Superior d'Investigacions Científiques.

Enllaços externs

• Commons
• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Camí de Santiago.
• «Experiència cristiana en el pelegrinage jacobea.». Archivat des d'el original, el 10 d'abril de 2011. Consultat el 11 de març de 2019.
• «Federació Espanyola d'Associacions d'Amics del Camí de Santiago».
• «Relate sobre el pelegrinage a Compostela en 1963 de tres membres de l'Associació d'Amics del Camí de Santiago de Estella.».