Anar al contingut

Serra de Atapuerca

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Archiu:Dolina-Pano-3.jpg
Serra de Atapuerca
Per a atres usos d'este terme vore Atapuerca.

La serra de Atapuerca és un conjunt montanyós situat al nort d'Ibeas de Juarros, en la província de Burgos en Castella i Lleó, Espanya, que s'estén de noroest a surest, entre els sistemes montanyosos de la cordillera Cantàbrica i el sistema Ibèric. Ha segut declarat espai natural, be d'interés cultural i Patrimoni de la Humanitat[nota 1] com a conseqüència dels excepcionals troballes arqueològiques i paleontológicos que alberga en el seu interior, entre els quals destaquen els testimonis fòssils de, a lo manco, cinc espècies distintes d'homínits: Homo sp. (provable Homo erectus) de l'Alvenc de l'Elefant,[2]H. antecessor, H. heidelbergensis, H. neanderthalensis i H. sapiens.

Alguns dels restants de sers humans més antics de la península ibèrica es troben en la serra de Atapuerca, província de Burgos, en el jaciment de la Gran Dolina restants del H. antecessor en, a lo manco, una antiguetat de 800 000 anys,[3][4] i en l'Alvenc de l'Elefant atres d'una espècie de Homo sense concretar i d'1,2 millons d'anys. Estos restants varen quedar al descobert en construir una llínea de ferrocarril en el XIX.[5][6][7]

Situació geogràfica

[editar | editar còdic]
Archiu:Homo heidelbergensis-Cranium -5.jpg
Cràneu número 5, un dels descobriments de l'Alvenc dels Ossos, Espanya

Està llimitada pel riu Arlanzón al sur, ric Vena al nort i la serra de la Demanda, estribación del sistema Ibèric, a l'est. Forma part del denominat corredor de la Bureba, important i històric pas entre el vall de l'Ebre i la conca del Duero. Des del punt de vista orogràfic és una formació modesta, en una cota màxima de 1079 metros sobre el nivell de la mar en la Cim de Sant Vicente. Està formada per calcàreas cretácicas cobertes per importants masses de encinares (Quercus ilex), quejigales (Quercus faginea) i, sobretot, mont baix d'aulaga (Genista scorpius), romer (Sàlvia rosmarinus), espliego (Lavandula spica), tomello (Thymus sp.) i sàlvia (Sàlvia sp.).

El pas de la Bureba ha segut utilisat a lo llarc de tota la seua existència com a pas principal cap a l'interior de la península ibèrica des d'Europa. Com ya s'ha indicat, unix la vall de l'Ebre, alvertent mediterràneu, en la vall del Duero, alvertent atlàntic, al mateix temps que se situa en la ruta, que provinent dels passos pirenaics es dirigixen cap als demés llocs peninsulars, be cap a l'oest (Galícia i Portugal) com cap al sur (el Replanell Central, Andalusia, Extremadura, sur de Portugal i Àfrica). Una de les principals calçades romanes passava per ací de la mateixa manera que el Camí de Santiago en l'Edat Mija, la carretera principal N-I a finals de el XIX i, hui dia, l'autopista AP-1. Les calçades romanes que passaven al nort de la serra de Atapuerca procedien de les antigues ciutats romanes de Tarragona (Tarraco) i Bordeus (Burdigala), i eren les principals vies que recorrien el nort de la península Ibèrica d'est a oest fins a l'antiga ciutat de Astorga (Asturica Augusta) (vies 32 i 34: Ab Asturica Tarracone i Ab Asturica Burdigalam).

L'importància de la serra de Atapuerca i la vall del Arlanzón en el poblament prehistòric també ha segut demostrada en el descobriment de jaciments a l'aire lliure del Paleolític, Neolític, Calcolítico, Edat del Bronze i la Primera Edat del Ferro.[8][9][10][11] Segons els autors citats, «els registres arqueopaleontológicos de les coves de la serra de Atapuerca i els llocs arqueològics a l'aire lliure en un àrea de 10 km de radi de Cova Major (314 km2) han confirmat, –exceptuant alguns periodos–, un poblament continu des del Pleistoceno Inferior al Holoceno en vàries espècies d'homínits (Homo antecessor, Homo heidelbergensis, Homo neanderthalensis i Homo sapiens) explotant el mateix territori: la serra de Atapuerca i la conca del Arlanzón. Les activitats realisades en este territori en els diferents periodos prehistòrics, i depenent de l'estratègia econòmica (caçadors-recolectors i agropecuarios), han depositat en el subsol múltiples llocs a l'aire lliure en indústries líticas i ceràmiques que han segut catalogats com poblats, campaments temporals, tallers de sílex i espais d'activitat econòmica complementària».

Geologia

[editar | editar còdic]

La serra està composta[12] d'un chicotet tossal —corresponent a un anticlinal tombat (vergencia NE i direcció ibèrica NNW-SSE)— formada per calcàreas, arenes i areniscas d'orige marí pertanyents al Cretácico Superior (entre 80 i 100 millons d'anys), cobertes pels materials aportats pel riu Arlanzón, que ha format numerosos terrats aluvials en época Cuaternaria. La part més elevada d'este tossal està totalment plana, traça indicativa de que ha sofrit una forta erosió des de fa varis millons d'anys.[13]

Al voltant de la serra, i sobre este anticlinal, existixen materials d'orige continental més moderns, cenozoicos, de fa entre 25 i 5 millons d'anys. Els seus components són conglomerats de calcàrea i argila roges del Oligoceno-Mioceno inferior, producte de l'erosió de l'anticlinal calizo. Per damunt d'estos conglomerats es varen depositar margas, argila i algeps. La successió estratigráfica culmina en els paquets margosos i de calcàrees en sílex, propis de l'antic ambient llacustre en el que es colmató la farcidura de la conca sedimentaria del Duero en el Mioceno superior.[14]

Durant finals del Plioceno i inicis del Pleistoceno, escomença a encaixar-se la vall fluvial del Arlanzón, creant, al seu pas per la serra, 15 nivells de terrats cuaternarias molt asimètriques.

La pujades de les aigües del riu i l'estructura calcàrea han donat lloc a un complex càrstic en multitut de coves, moltes d'elles obertes a l'exterior per diverses causes (solsides, corts...). Per estes obertures s'han anat depositant diferents sediment a lo llarc dels anys: terra, pols, polen, restants animals, excrements..., fins a aplegar, en molts casos, a colmatar les entrades i, en uns atres, estes han quedat cegades per solsides posteriors, preservant l'interior intacte fins que varen sorgir noves obertures. Açò ha permés la conservació de restants i fòssils d'homínits en les numeroses coves baix els boscs de Atapuerca, protegint-los de canvis bruscs de temperatura i humitat.

Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ EFE (14 d'agost de 2015) «Els jaciments de Atapuerca, 'Lloc de Valor Universal Excepcional'.» El Món, Cultura. Consultat el 21 d'agost de 2015.
  2. ↑ «Atapuerca completa el puzle en el "Homo erectus": "És segur, no hi ha dubtes"» (en és). www.larazon.es. Consultat el 2023-03-06.
  3. ↑ (1997).Science.276(5317)
    1392-1395.ISSN 0036-8075.doi:10.1126/science.276.5317.1392.
  4. ↑ Parés, J. M.; Arnold, L.; Duval, M.; Demuro, M.; Pérez-González, A.; Bermúdez de Castro, J. M.; Carbonell, E.; Arsuaga, J. L.(2013).40
    4586-4595.doi:10.1016/j.jas.2013.06.013.Consultat el 3 d'agost de 2013.
  5. ↑ Nature.452(7186)
    465–469.ISSN 1476-4687.doi:10.1038/nature06815.Consultat el 2025-05-13.
  6. ↑ «El Periódico, 27-III-2008». Archivat des d'el original, el 11 de decembre de 2008. Consultat el 21 de giner de 2018.
  7. ↑ Journal of Human Evolution.61(1)
    12–25.ISSN 0047-2484.doi:10.1016/j.jhevol.2011.03.005.Consultat el 2025-05-13.
  8. ↑ Uríbarri, J. L.; Martínez, J. M.; Leis, I. (1987). Primers assentaments humans en la ciutat de Burgos. I. El jaciment arqueològic del Castell i Cerro de Sant Miguel, Editorial Aldecoa (Burgos, Espanya).
  9. ↑ Marcos Saiz, F. Javier (2006). La serra de Atapuerca i la vall del Arlanzón. Patrons d'assentament prehistòrics, Editorial Dossoles (Burgos, Espanya).
  10. ↑ Marcos Saiz, F. Javier (2016). La Prehistòria Recent de l'entorn de la Serra de Atapuerca (Burgos, Espanya), Editorial British Archaeological Reports (Oxford, U.K.), BAR International Séries 2798.
  11. ↑ Marcos Saiz, F. J.; Díez, J. C.(2017).
  12. ↑ [1] Un mapa geomorfològic ilustra cóm es va formar la Serra de Atapuerca.
  13. ↑ Carbonell, Eudald (2004). «El tossal màgic», Atapuerca, perduts en el tossal. L'història humana i científica de l'equipe investigador, 1 edició, Barcelona: Destine, p. 450. ISBN 8423336484.
  14. ↑ Pérez-González, A.; Josep Parés, J. M.; Carbonell, E.; Aleixandre, T.; Ortega, A. I.; Benito, A. i Martín Merino, M. A. (2001) Geologie de la Serra de Atapuerca et stratigraphie dones remplissages karstiques de Galeria et Dolina (Burgos, Espagne). L’Anthropologie, 105: 27-43.


Erro en la cita: Existixen etiquetes <ref> per a un grup nomenat "nota", pero no es trobà una etiqueta <references group="nota"/>

Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Serra_de_Atapuerca&oldid=806064»