Anar al contingut

Homo erectus

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Archiu:Homme de Tautavel 01-08.jpg
Homo erectus

Homo erectus és un homínit extint que va viure entre 1,9 millons d'anys i 117 000 anys abans del present[1][2] (Pleistoceno inferior i mig). Els Homo erectus clàssics varen habitar en Àsia oriental (China, Indonèsia). En Àfrica s'han trobat restants de fòssils afins que en freqüència s'inclouen en una atra espècie, Homo ergaster; també en Europa diversos restants fòssils han segut classificats com Homo erectus, encara que la tendència actual és la de reservar el nom Homo erectus per als fòssils asiàtics.[3]

Es considera que les poblacions africanes (incloses les referides a H. ergaster) són els antepassats directes de vàries espècies humanes, com H. heidelbergensis i H. antecessor, i el primer generalment es considera que va ser l'antepassat directe dels neandertals, els denisovanos, i finalment humans moderns.[4][5]


Les poblacions asiàtiques de Homo erectus són considerades com a possibles ancestros de Homo floresiensis[6] i de Homo luzonensis.[7] Com cronoespecie, el moment de la seua desaparició és, per lo tant, una qüestió de controvèrsia o inclús de convenció. També hi ha vàries subespecies propostes en diferents nivells de reconeiximent. L'últim registre conegut de Homo erectus reconeixible morfològicament són els espècimen del Homo erectus soloensis de Java, d'al voltant de 117 000 a 108 000 anys arrere.[8]

Característiques

[editar | editar còdic]

El H. erectus tenia dents més chicotetes i primitius, un tamany total menor i cràneus més prims i menys robusts en comparació als espècimen posteriors. L'espècie també tenia una cara gran en comparació als humans moderns. De la mateixa manera que els neandertalés, el seu cràneu era llarc i baix, en lloc de redonejat com el nostre, i la seua mandíbula inferior caria de mentó.


Una característica principal de Homo erectus és la «forma de la volta craneal, [...] relativament baixa i angular», en un marcat bou supraorbitario, «una front marcadament huidiza, [...] i l'esgambi major en una posició molt baixa»,[9] «front molt plana, pòmuls plans, marcada vora inferior orbital, carència de demarcació entre la regió nassal i la regió de la cara i bou occipital molt marcat en forma de barra contínua».[10] El volum craneal, molt variable, va ser aumentant a lo llarc de la seua dilatada història. Tenia una capacitat major que la del Homo habilis i que la del Homo georgicus trobat en Dmanisi. Els primers restants que es varen trobar d'ell mostren una capacitat craneal de 900 cm³, mentres que els que es varen trobar posteriorment apleguen als 1200 cm³.[11] Posseïa una forta mandíbula sense mentó, pero de dents relativament menudes. Presentava un major dimorfisme sexual que en el home modern.

El cos era alt, podia medir fins a 1,80 m, molt robust, esvelt i modern, morfològicament similar al humà actual.[10]

Produïa indústria lítica, principalment Achelense, i provablement dominava el fòc.

Home de Java (Homo erectus erectus)

[editar | editar còdic]
Artícul principal → Homo erectus erectus.


Entre 1891 i 1892, el mege anatomista neerlandés Eugène Dubois va creure trobar el «esclavó perdut», hipotetizado per Ernst Haeckel, en descobrir algunes dents soltes, una calota craneal i un fèmur —molt similar al del home modern— en les excavacions paleontológicas que realisava en el riu Sol prop de Trinil, en l'interior de l'illa de Java (Indonèsia). Dubois va publicar estes troballes en el nom de Pithecanthropus erectus[12] (home-mona empinada) en 1894, pero més conegut popularment com «home de Java» o «home de Trinil». En la década de 1930 el paleontòlec alemà Ralpf von Koenigswald va obtindre nous fòssils, tant de Trinil com de noves localitats com Sangiran (a uns 75 km), en total dotze espècimen[13] i, en 1938 von Koenigswald va identificar clarament un cràneu de Sangiran, com "Pithecanthropus".[14] No serà fins a 1940 quan Mayr atribuïx tots estos restants al gènero Homo[15] (Homo erectus erectus).

Atres jaciments

[editar | editar còdic]

En China es varen trobar atres jaciments importants de fòssils d'esta espècie com, per eixemple, Lantian, Yuanmou, Yunxian i Hexian. Els investigadors també han trobat gran número d'utensilis fabricats per H. erectus en jaciments com Nihewan i Bose, en China, i en atres llocs d'antiguetat similar (a lo manco entre 1 milló i 250 000 anys d'antiguetat).

Després es varen descobrir, en Kènia el Homo ergaster, que es pot considerar el erectus africà i provablement l'espècie original. També es consideren relacionats en H. erectus en Àfrica, el cràneu KNM-ER 42700, d'1,55 millons anys;[16] i el Cràneu de Yaho (Chad) o Tchadanthropus uxoris, de fa un milló d'anys.


En Dmanisi, República de Geòrgia, en el Caucas, va ser descobert el Homo georgicus, que data de fa 1,8 millons d'anys, camí cap al erectus d'Extrem Oriente, pero relacionat descendent del Homo habilis, en la qual cosa es va dibuixar la ruta que varen seguir els homínits que varen deixar Àfrica fins a dispersar-se per Àsia. Una dent trobada en 2003 en la cova Mohui (Guangxi, sur de China) que pot tindre fins a 2 millons d'anys,[17] aixina com els fòssils de Yuanmou (Yunnan, China, descoberts en 1965) que daten d'1,7 millons d'anys,[18] i el cràneu de Mojokerto (Java), que data d'entre 1,8[19] i 1,49 millons d'anys,[20] possiblement estiguen relacionats en esta arribada primerenca de Homo a Àsia.

Archiu:Kocabas det.jpg
Cràneu de Kocabaş.

El conjunt d'estos i atres troballes és classificat actualment dins del gènero Homo i és designada l'espècie dels hòmens de Java (home de Trinil) i Pequín, com Homo erectus, que sembla haver evolucionat en Àfrica com Homo ergaster, a partir de les poblacions anteriors de Homo habilis, per a a continuació dispersar-se per gran part d'Àsia des de fa uns 1,7 millons d'anys.

Fragments d'un cràneu, identificat com a pertanyent a un H. erectus, va ser trobat en 2002 en Kocabaş, província de Denizli, Turquia.[21] Este fòssil data de fa 1,1 a 1,3 millons d'anys.[22]

Varen aparéixer restants de fauna, de fòc i indústria lítica junt a ossos humans que mostren una ocupació en cova de forma intermitent durant potser mig milló d'anys. A este conjunt de fòssils es va cridar Home de Pequín, i la gran majoria es varen extraviar al final de la Segona Guerra Mundial.[10]


Fòssils de les époques dels hòmens de Java i Pequín varen ser trobats entre 1936 i 1963 en Lantian, Shaanxi, China: els de Gongwangling daten de fa 800 000 - 750 000 anys, encara en capacitat endocraneana de 780 cm³ i els de Chenjiawo, d'una antiguetat de 530 000 anys.[23] També en 1994 en Tangshan, (Nankín, Jiangsu), es va trobar un cràneu de dòna de Homo erectus que data de 580 000-620 000 anys abans del present.

En 1940 es va definir l'espècie Homo erectus, incloent els fòssils de Java, Zhoukoudian i atres jaciments de l'est asiàtic.[24]

En 2018 es varen publicar les troballes en el jaciment de Kalinga, al nort de l'illa de Luzón (Filipines), d'indústria lítica i restants d'un rinoceront en clares marques de descarnaació, datats en 709 000 anys i atribuibles a H. erectus. Este descobriment planteja l'interrogant de si H. erectus va adquirir el habilitat de navegar o la colonisació d'esta illa va ser casual.[25][26]

Fòssils més recents, classificats com H. erectus, han segut trobats en Dali (Shaanxi, 1978), de fa 260 000-300 000 anys,[27] en capacitat endocraneana de 1120 cm³; en Jinniushan (Yingkou, Liaoning, 1974) de fins a 280 000 anys i alta capacitat craneana;[28] en Maba (Qujiang, Cantón, 1958) de 130 000 anys,[29] i en Dingcun (Xiangfen, Shaanxi) de 120 000-100 000 d'antiguetat.[30]


Uns atres fòssilés recents coneguts, atribuïts a l'espècie H. erectus, procedixen de la conca del riu Sol, en Java, i varen ser trobats des de 1934 en Ngandong i en Sambungmacan (Sm-I en capacitat endocraneana de 1200 cm³),[31] han segut datats entre 27 000 i 53 300 anys abans del present.[32] Encara que la datació ha segut discutida i s'afirma que els fòssils de Ngandong poden tindre més de 120 000 anys,[33] la troballa del homínit de Denisova i l'estudi del seu genoma concorden en l'existència simultànea en H. sapiens, d'una atra espècie d'hominino en Àsia, que la datació dels fòssils de Sol sugerix. D'esta forma H. erectus hauria segut una espècie de gran èxit: es va dispersar àmpliament i va gojar de llarga vida.

Homo aff. erectus de Atapuerca

[editar | editar còdic]

En 2022 l'equip d'excavació del jaciment de l'Alvenc de l'Elefant, en la Serra de Atapuerca, Espanya, va descobrir la major part del terç mig facial d'un homínit en el nivell TE7, dos metros i mig per baix del nivell en el que s'havien trobat els restants de homínit més antics del jaciment. En els dos anys següents, un equip interdisciplinari es va dedicar a l'estudi i la restauració del fòssil. El nou fòssil va ser malnomenat “Pink”, en alusió a la banda musical Pink Floyd i el seu àlbum La cara amagada de la Lluna, si be en gran medida l'equip d'investigació va adoptar eixe nom com un reconeiximent a la seua companyera Rosa Huguet (ya que pink és la traducció a l'anglés del color “rosa”). [34]

El fòssil s'ha datat entre 1,4 i 1,1 millons d'anys arrere. Este fòssil (ATE7-1) representa el rostre humà més antic d'Europa Occidental identificat fins a la data. La majoria de les traces morfològiques són primitius per al clado Homo i no mostren l'aspecte modern que exhibix el Homo antecessor trobat en el jaciment veí de Gran Dolina, també en la Serra de Atapuerca, i datat entre 900 000 i 800 000 anys arrere. Ademés, ATE7-1 presenta una major derivació en la regió nasoalveolar que la de Dmanisi i atres homínits aproximadament contemporàneus. Sobre la base de l'evidència disponible, s'ha propost assignar els nous restants humans del nivell TE7 a Homo aff. erectus, és dir, una espècie que es propon provisionalment com a nova, encara que relacionada estretament en el Homo erectus.[35]

Evolució

[editar | editar còdic]

Des del descobriment de Homo erectus, els científics es pregunten si esta espècie era un antepassat directe de Homo sapiens, degut a que les investigacions fetes no eren suficients per a demostrar-ho. Les últimes poblacions de H. erectus —tals com les del riu Sol en Java— poden haver vixcut fa solament 50 000 anys, simultàneament en poblacions de H. sapiens, i es descarta que a partir d'estes últimes poblacions de Homo erectus haja evolucionat H. sapiens.


Encara que poblacions anteriors de H. erectus asiàtics podrien haver donat lloc a H. sapiens, hui es considera més provable que Homo sapiens haguera evolucionat en Àfrica provablement de poblacions africanes de H. erectus, després els primers H. sapiens haurien migrado des del noreste d'Àfrica fa menys de 100 000 anys a l'Àsia, a on tal volta es va trobar en els últims H. erectus.

Una espècie que possiblement descendixca tardíament de Homo erectus, és el chicotet Homo floresiensis,[36] encara que per l'estudi dels ossos de la nina, els braços i el muscle es considera més provable que descendixca directament de Homo georgicus o de H. habilis.[37][38]

Homo erectus en Àfrica

[editar | editar còdic]

Sobre la filogenia possible Homo habilis > Homo erectus encara que esta encara és considerada possible, no sembla que haja ocorregut d'un modo directe, sino, en més provabilitat, a través d'un nexe d'estes espècies en Homo rudolfensis. Lo concret és que les troballes realisades en 2007 en Ileret, en la zona del llac Turkana, per Richard Leakey i Meave Leakey podrien indicar que els H. habilis varen viure en Àfrica fins a fa 1 440 000 anys (cràneu KNM-ER 42703), la qual cosa confirmaria que abdós espècies varen coexistir per un lapsus de per lo manco 500 000 anys.[39] Encara que hi ha autors com Erik Trinkaus que opinen que la convivència no descarta que els H. habilis siguen ancestros directes dels H. erectus.[40]

Archiu:Sangiran IV (Palate).jpg
Paladar original d'un Homo erectus datat en 1,6 millons d'anys conservat en el Senckenberg-Museum de Fráncfort, Alemània.

Un debat per resoldre és si deu considerar-se a Homo ergaster una espècie diferent o si els fòssils classificats com tal deuen incloure's en H. erectus. La seua capacitat craneal oscila entre els 804 cm³ de KNM-ER 3883 i els 880 cm³ del chiquet de Nariokotome que data d'1,6 millons d'anys. Cal tindre en conte que un fòssil africà posterior, que data d'1,55 millons d'anys, el cràneu KNM-ER 42700, per la seua morfologia ha segut assignat a H. erectus,[39] a pesar de registrar la baixa capacitat craneal de 691 cm³,[39] menor que la de H. rudolfensis, que data d'a lo manco 1,9 millons d'anys.


Es discutix si la presència de ferramentes tecnologia achelense o Modo 2 en Àfrica a partir de fa 1,65 millons d'anys[41] i l'absència del modo achelense per centenars de mils d'anys en els jaciments en que s'ha trobat el H. erectus en Àsia oriental i Java, és compatible en l'identitat entre H. ergaster i H. erectus o si deu reconéixer-se una espècie africana i una atra asiàtica o euroasíatica.[42]

En tota Eurasia els únics jaciments achelenses en una antiguetat propenca a la dels primers jaciments africans, són el de Ubeidiya (Israel), que data d'1,3 a 1,4 millons d'anys i el de Attiramapakkam (Tamil Nadu, Índia), de fa més d'un milló d'anys.[43] En Àsia oriental, la més antiga indústria lítica similar a l'achelense, va ser trobada en el sur de China, en Bose (Guangxi) i data de fa 803.000 ± 3000 anys,[44][45] mentres que en atres llocs de China i Java es manté exclusivament el modo 1 olduvayense, en un relatiu i sorprenent estancament tecnològic per moltíssim temps.[42]

Archiu:Atlanthropus mauritanicus.jpg
Mandíbula de Atlathropus mauritanius.
Archiu:Calvaria Sangiran II (A).jpg
Fragment original de cràneu de Homo erectus "Sangiran II".

Els fòssils assignats a H. erectus en Àfrica s'han multiplicat, entre ells es destaquen: el Home de Buia (Eritrea), semblant a H. ergaster, en antiguetat de més d'un milló d'anys i capacitat craneal de prop de 800 cm³;[46] el cràneu de Daka (Etiopia) o BOU-VP-2/66 d'un milló d'anys d'antiguetat i capacitat encefálica de 995 cm³;[47][48] el cràneu descobert en 1961 en Yaho (Angamma, Chad), d'una edat estimada en un milló d'anys i que va ser designat inicialment com Tchadanthropus uxoris;[49][50] tres mandíbules i un parietal, descoberts en Tighennif (Argèlia), que daten de fa 800 000 anys i inicialment nomenades com Atlathropus mauritanius;[51] i el cràneu OH 9 de Olduvai o Home de Chellean, de fa 1,15 millons d'anys i capacitat craneal de 1065 cm³,[52] propost com a prototip de l'espècie Homo louisleakeyi.[53] Tots estos fòssils estan associats en ferramentes achelenses.

Encara que els fòssils africans d'este conjunt compartixen en H. erectus d'Àsia oriental un gros bou supraorbital, cràneu allargat, aixina com la capacitat cerebral, presenten algunes característiques que els diferencien i apunten cap a H. sapiens: en el cràneu de Buia, per eixemple, el tamany i la colocació dels ossos parietalés, en una posició alta de la seua part més externa, costats curvats i més amplis en la part superior.[54] Alguns pensen que els cràneus de Daka i Buia podrien ser antepassats o relacionar-se en l'europeu Homo antecessor,[55] el caràcter del qual d'espècie diferent de H. erectus, també és discutida.

Subespecies

[editar | editar còdic]
Archiu:Turkana Boy.jpg
Esquelet original conservat en la seua casi totalitat conegut com Chiquet de Nariokotome. Datat en 1,6 millons d'anys i trobat en Kènia en 1984, correspondria a un jove homínit Homo erectus o Homo ergaster.

Hi ha menor consens en la denominació de les següents subespecies:

Principals jaciments

[editar | editar còdic]

En China

[editar | editar còdic]

En Java

[editar | editar còdic]

Vore també

[editar | editar còdic]

Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ «viure-indonèsia-fa-117000-anos_15068 Els últims ‘Homo erectus’ varen viure en Indonèsia fa 117.000 anys» (en és). www.nationalgeographic.com.es. Consultat el 3 de maig de 2020.
  2. ↑ «El Homo Erectus es va extinguir fa 110 000 anys en Indonèsia/El Comerç» (en espanyol). El comerç. Consultat el 29 de novembre de 2020.
  3. ↑ Arsuaga, J. L. i Martínez, I. (1998). L'espècie elegida. Edicions Temes de Hui, Madrit, 342 pp. ISBN 978-84-7880-909-7
  4. ↑ Klein, R. (1999). The Human Career: Human Biological and Cultural Origins. Chicago: University of Chicago Press, ISBN 0226439631.
  5. ↑ Proceedings of the National Academy of Sciences.108(26)
    10375–10376.ISSN 0027-8424.doi:10.1073/pnas.1107724108.Consultat el 2022-09-24.
  6. ↑ van donen Bergh, Gerrit D.. “Homo floresiensis-like fossils from the early Middle Pleistocene of Flores”. Nature 534 (7606): 245–248. doi:10.1038/nature17999. ISSN 0028-0836. PMID 27279221. Bibcode: 2016Natur.534..245V.
  7. ↑ Détroit, Florent. “A new species of Homo from the Clapix Pleistocene of the Philippines” (en). Nature 568 (7751): 181–186. doi:10.1038/s41586-019-1067-9. ISSN 0028-0836. PMID 30971845. Bibcode: 2019Natur.568..181D.
  8. ↑ Rizal, Yan. “Last appearance of Homo erectus at Ngandong, Java, 117,000–108,000 years ago” (en). Nature 577 (7790): 381–385. doi:10.1038/s41586-019-1863-2. ISSN 0028-0836. PMID 31853068.
  9. ↑ (2003).American Journal of Physical Anthropology.Wiley.122(Supplement 37)
    126-170.ISSN 1096-8644.doi:10.1002/ajpa.10399.Consultat el 11 de setembre de 2015.
  10. ↑ 10,0 10,1 10,2 SÁEZ, Roberto (2019). Evolució Humana: Prehistòria i orige de la compassió (en Espanyol), Espanya: Almuzara, p. 44.
  11. ↑ Philosophical Transactions of the Royal Society B: Biological Sciences.371(1698)ISSN 0962-8436.doi:10.1098/rstb.2015.0236.Consultat el 2021-03-11.
  12. ↑ El nom de Pithecanthropus havia segut propost sèt anys abans per Ernst Haeckel per a un hipotètic antepassat del home
  13. ↑ Reader, John (1981) Esclavons perduts: 39. Fondo Educatiu Interamericano, 1982.
  14. ↑ Koenigswald, G. H. R. von (1938) «Ein neuer Pithecanthropus-Schädel.» Koninklijke Akademie van Wetenschappen; proceedings 41:185-192.
  15. ↑ Mayr, E. (1940) «Taxonomic categories in fossil hominids.» Cold Spring Harbour Symposia on Quantitative Biology 15:109-118.
  16. ↑ Spoon, F. et al. (2007) «Implications of new early ___protected_title_13___ fossils from Ileret, east of Lake Turkana, Kenya.» Nature 448: 688-691.
  17. ↑ Wang, Wei; R. Potts; Y. Hou; H. Wu; Y. Chen; B. Yuan & W. Huang (2005) «Early Pleistocene hominid teeth recovered in Mohui cave in Bubing Basin, Guangxi, South China.» Chinese Science Bulletin 50: 1789-1883.
  18. ↑ Site of Yuanmou Man [1] archivat en Wayback Machine.; China Culture.
  19. ↑ Swisher, C. C., Curtis, G. H., Jacob, T., Getty, A. G., Suprijo, A. i Widiasmoro (1994). «Age of the earliest known hominid in Java, Indonèsia.» Science 263:1118-1121.
  20. ↑ M.J. Morwood; P. O'Sullivan; E.E. Susanto & F. Aziz (2009) «Revised age for Mojokerto 1, an early ___protected_title_6___ cranium from East Java, Indonèsia.» Australian Archaeology 57: 1-4.
  21. ↑ Kappelman, John; Mehmet Cihat Alçiçek; Nizamettin Kazanci; Michael Schultz; Mehmet Ozkul and Şevket Şen(2008).American Journal of Physical Anthropology.135(1)
    110–116.doi:10.1002/ajpa.20739.
  22. ↑ Lebatard, Anne-Elisabeth; M. Cihat Alçiçek; Pierre Rochette; Samir Khatib; Amélie Vialet; Nicolas Boulbes; Didier L. Bourlès; François Demory; Gaspard Guipert; Serdar Maydag; Vadim V. Titov; Laurence Vidal and Henry de Lumley (2014) "[Dating the Homo erectus bearing travertine from Kocabaş (Denizli, Turkey) at at least 1.1 Ma.]" Earth and Planetary Science Letters 390: 8-18. doi:doi:10.1016/j.epsl.2013.12.031
  23. ↑ Lantian Man in Shaanxi [2] archivat en Wayback Machine.; Chinenca Cultura.
  24. ↑ SÁEZ, Roberto. Evolució Humana: Prehistòria i orige de la compassió (en Espanyol), Espanya: Almuzara, p. 44.
  25. ↑ Ingicco, T.; Bergh, G. D. van donen; Jago-on, C.; Bahain, J.-J.; Chacón, M. G.; Amano, N.; Forestier, H.; King, C.; Manalo, K.; Nomade, S.; Pereira, A.; Reis, M. C.; Sémah, A.-M.; Shao, Q.; Voinchet, P.; Falguères, C.; Albers, P. C. H.; Lising, M.; Lyras, G.; Yurnaldi, D.; Rochette, P.; Batiste, A. i de Vós, J.(2018).doi:10.1038/s41586-018-0072-8.
  26. ↑ Servici d'Informació i Notícies Científiques. «Fa 700.000 anys ya hi havia ocupació humana en les illes Filipines». SINC, la ciència és notícia.
  27. ↑ Gongming Yin, Hua Zhao, Jinhui Yin und Yanchou Lu (2002) "Chronology of the stratum containing the skull of the Dali Man"; Chinese Science Bulletin 47 (15): 1302-1307.
  28. ↑ Site of Jinniushan and the Jinniushan Man [3] archivat en Wayback Machine.; China Culture.
  29. ↑ Site of the Maba Man [4] archivat en Wayback Machine.; China Culture.
  30. ↑ Dingcun Site [5] archivat en Wayback Machine.; China Culture.
  31. ↑ Carbonell, Eudald (2005) Homínits: les primeres ocupacions dels continents: 349; Barcelona: Ariel, 2ª edició, 2008.
  32. ↑ Swisher, Carl C. (1996) «Latest ___protected_title_2___ of Java: Potential Contemporaneity with ___protected_title_3___ in Southeast Àsia.» Science 274 (5294]: 1870-1874.
  33. ↑ Westaway, M.C. and C.P. Groves (2009) «The mark of ancient Java is of none of them.» Archaeology of Oceania 44:84-95.
  34. ↑ María Martinón. «Atapuerca descobrix el rostre humà més antic d'Europa occidental». Consultat el 03-04-2025.
  35. ↑ Rosa Huguet Et a el. Nature (ed.): «The earliest human face of Western Europe» (en en).
  36. ↑ Kate Wong. «[6]», Scientific American Magazine (en anglés).
  37. ↑ Larson, S.G., Jungers, W.L., Morwood, M.J., et al. (2007) "Homo floresiensis and the evolution of the hominin shoulder"; Journal of Human Evolution 53 (6): 718–31.
  38. ↑ Tocheri, M.W.; Orr, CM; Larson, SG; Sutikna, T; Jatmiko; Saptomo, EW; Due, RA; Djubiantono, T et al. (2007). "The Primitive Wrist of Homo floresiensis and Its Implications for Hominin Evolution"; Science 317 (5845): 1743.
  39. ↑ 39,0 39,1 39,2 Spoor F., Leakey M. G., Gathogo P. N., Brown F. H., Anton S. C., McDougall I., Kiarie C., Manthi F. K. i Leakey L. N. (2007): "Implications of new early Homo fossils from Ileret, east of Lake Turkana, Kenya". Nature, 448(7154): 688-691 en castellà en Món Neandertal
  40. ↑ Human Ancestors Probably Co-Existed [en llínea]. [Nova York]: Forbes.com, 2007.
  41. ↑ Roche, H. and M. Kibunjia (1994) Els sites archaéologiques plio-pléistocènes de la formation de Nachukui, West Turkana, Kenya: bilan synthétique 1997–2001, Comptes Rendus de l'Académie dones Sciences, Paris 318 (Série II), 1145–51.
  42. ↑ 42,0 42,1 Foley Robert &Lahr, Martha Mirazón (1997) "Mode 3 Technologies and the Evolution of Modern Humans"; Cambridge Journal of Archaeology 7: 3-36.
  43. ↑ Pappu, Shanti; Y. Gunnell; K. Akhilesh; R. Braucher; M. Taieb; F. Demory and N. Thouveny (2011) "Early Pleistocene Presence of Acheulian Hominins in South Índia"; Science 331 (6024): 1596-1599.
  44. ↑ Hou, Yamei; Richard Potts; Yuan Baoyin; Guo Zhengtang; Alan Deino; Wang Wei; Jennifer Clark; Xie Guangmao & Huang Weiwen (2000) "Mid-Pleistocene Acheulean-like stone technology of the Bose Basin, South China"; Science 287: 1622-1626.
  45. ↑ Pu Zhang; Weiwen Huang and Wei Wang (2010) "Acheulean handaxes from Fengshudao, Bose sites of South China"; Quaternary International 223-224: 440-443.
  46. ↑ Abbate Ernesto; W. Beraki; L. Yosief; M.T. Tewelde & L. Rook (2004) "A Step towards Human Origins: The Buia Homo one-million years ago in the Eritrean Danakil Depression (East Africa)"; Rivista Italiana vaig donar Paleontologia i Stratigrafia 110, sup.
  47. ↑ Asfaw, Berhane et.al. (2002) "Remains of Homo erectus from Bouri, Middle Awash, Ethiopia"; Nature 416: 317–320.
  48. ↑ Gilbert, W. Henry & Berhane Asfaw (Eds.) 'Homo erectus: pleistocene evidence from the Middle Awash, Ethiopia. University of Califòrnia Press.
  49. ↑ Coppens, Yvens (1961) "Découverte d'un australopithéciné dans li Villafranchien de Tchad"; Comptes Rendus de l'Académie dones Sciences 252: 3851–3852.
  50. ↑ Wood, Bernard (2002) "Palaeoanthropology: Hominid revelations from Chad", Nature 418 (6894): 133–135.
  51. ↑ Arambourg, C. (1957) "Récentes découvertes de paléontologie humaine réalisées en Afrique du Nord française (L'Atlanthropus de Ternifine - El Hominien de Casablanca)"; Clark, J.D. i Cole, S. (Eds.) Third Panafrican Congress on Prehistory, Livingstone 1955: 186-194. London: Chatto & Windus.
  52. ↑ Leakey Louis S.B. (1961) "New finds at Olduvai Gorge"; Nature 189:649-50.
  53. ↑ Kretzoi, M. (1984) "Note on Homo leakeyi Heberer"; Anthropol. Közl. 28: 189–190.
  54. ↑ A Million-Year-Old Relative Discover September 1, 1998.
  55. ↑ Carbonell, Eudald (2005) Hominidos: Les primeres ocupacions dels continents: 238. Barcelona: Ariel, 2ª Ed. 2008.

Bibliografia

[editar | editar còdic]
  • Black, Davidson (1927): "Further hominid remains of lower Quaternary age from Chou K'ou Tien deposit". Nature, 120: 954.
  • Dubois, Eugène (1894): "Pithecanthropus erectus, eine menschenähnliche Uebergangsform aus Java". Landesdruckerei, Batavia.
  • Jia, Lanpo (1976): "Cova-llar del Home de Pequín". Edicions en Llengües Estrangeres, Pequín.
  • Jia, Lanpo (1981): "El home primitiu en China". Edicions en Llengües Estrangeres. 75 págs. Pequín.
  • Koenigswald, G. H. R. von (1965): "Begegnungen mit dem Vormenschen". Eugen Diederichs Verlag. (2ª Ed.) [Els hòmens prehistòrics. Edicions Omega. 220 págs. Barcelona, 1967]
  • Sartono, S. (1971): "Observations on a new skull of Pithecanthropus erectus (Pithecanthropus VIII) from Sangiran, Central Java". Proceedings of the Academy of Science, Amsterdam B 74: 185-194.
  • Walker, Alan i Richard Leakey (eds.) (1993): "Nariokotome Homo erectus Skeleton". Harvard University Press. ISBN 0-674-60075-4

Enllaços externs

[editar | editar còdic]

Commons


Referències

[editar | editar còdic]


Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Homo_erectus&oldid=871718»