Achelense

Achelense

La achelense, o indústria de modo 2, és una indústria lítica originada en el Paleolític inferior. També és coneguda com acheliense o acheulense.

Datació

<mapframe text="Selecció de jaciments Achelense de la base de senyes ROAD database(CC BY-SA 4.0 ROCEEH)" width="450", height="350"> {

 "type": "ExternalData",
 "service": "page",
 "title": "ROCEEH/Acheulean.map"

} </mapframe> S'estima que el periodo olduvayense (o indústria de modo 1) va aparéixer en l'est d'Àfrica fa 2,5 millons d'anys, mentres que l'indústria de modo 2 es va originar fa per lo manco 1,65 millons d'anys segons els restants més antics trobats en la regió del llac Turkana occidental (en Kènia). La tecnologia achelense es va estendre primer pel vall del Rift i Àfrica Oriental, com demostren, per eixemple, les troballes en la Capa II del jaciment d'Olduvai, en Tanzània i en la regió de Konso, en el sur d'Etiopia, que daten d'aproximadament 1,5 millons d'anys. Es caracterisa pels bifaces, hendedores (bifaz al que han donat un colp oblicuo) i per una elaboració més complexa, podent dividir-se en vàries fases de perfeccionament. S'atribuïx el seu primer us al Homo ergaster.

Història dels descobriments

Es considera que John Frere va ser el primer en sugerir una primerenca datació dels bifaces achelenses. En 1797 va enviar des d'Hoxne (en Suffolk) dos eixemples a la Royal Academy (de Londres). Frere havia trobat ossos d'animals extints en els depòsits llacustres a on va trobar dits bifaces i va concloure que estos havien segut fets per persones que no coneixien l'us del metal, en un periodo molt antic. Les seues idees varen ser ignorades pels seus contemporàneus, encara en una mentalitat predarwiniana de l'evolució humana.

Archiu:Biface de St Acheul capitales bloque 10 .jpg

Bifaz achelense procedent de Saint-Acheul (França).

Més vesprada, entre 1836 i 1846, l'empleat de aduana i coleccionista d'antiguetats Jacques Boucher de Crèvecœur de Perthes va escriure uns treballs sobre la seua colecció de bifaces i ossos fòssils animals arreplegats en els terrats de grava del riu Somme, prop d'Abbeville (en el nort de França). Novament, va atribuir una gran antiguetat a estes troballes, que va ser rebujada per la comunitat científica de l'época, fins que un dels principals oponents, el Dr. Jean Paul Rigollot, va trobar més ferramentes prop de Saint Acheul (Picardía). Gràcies a les investigacions en abdós jaciments del geólogo Joseph Prestwich, finalment es va acceptar la gran antiguetat d'estes ferramentes.

Va ser en 1925 quan el nom associat a esta indústria, descrita més concisamente per Louis Laurent Gabriel de Mortillet en 1872, va passar a cridar-se achelense (per Saint Acheul, el jaciment de Rigollot).

Tecnologia

El achelense es caracterisa per ser la primera cultura lítica que posseïx bifaces en la seua tipologia. Esta innovació principal, associada en les astrals de mà i cuchilles achelenses, consistix que la pedra va ser treballada de forma simètrica a abdós costats de la lasca.

Els tipos de ferramentes en els conjunts achelenses inclouen puntes, astrals de mà, cuchilles, ferramentes de lascas retocades, raspadorés, i segments. Els materials utilisats varen estar determinats pels tipos de pedra local; aixina, en Àfrica les roques ígneas i sedimentarias, com el basalt, varen ser les més àmpliament utilisades, en tant el pedernal s'associa en les ferramentes trobades en Europa Occidental. Entre atres materials es varen utilisar calcedonia, quarsita, andesita, arenisca, cuarzo i esquisto. Inclús es varen aprofitar roques relativament blanes com la pedra calcàrea.

En tots els casos els fabricants de ferramentes treballaven les seues astrals de mà en matèries primeres provinents de llocs propencs, lo que sugerix que el achelense va ser un conjunt d'habilitats transferides entre els distints grups.

Algunes de les ferramentes més chicotetes es varen fer en fragments resultants dels colps als núcleus de pedra. Característica del achelense és la fabricació de ferramentes secundàries en els residus de la llabor primària sobre el núcleu. Tal característica sugerix una tècnica més complexa, que requeria que el fabricant de ferramentes planificara o coneguera pas a pas la seqüència que es necessitava seguir per a crear vàries ferramentes en un procés.

S'utilisava un martell dur per a esbossar la forma de la ferramenta primària per mig de l'eliminació de escamas grans. Els fragments majors podien ser reutilisats per a crear atres ferramentes. El fabricant treballava al voltant del núcleu de pedra, separant menuts fragments simétricamente en cada cara. La marca creada en eliminar el fragment anterior, servia de plataforma del colp que tallava el següent. Encara que els errors al martillar o els defectes en el material utilisat podrien causar problemes, el fabricant de ferramentes especialisat podria superar-los.

A mida que es creava una forma sense asperezas, es retiraven fragments més menuts, lo que es feya en un martell bla, d'os, per eixemple. El martilleo suau requeria una més cuidadosa preparació de la plataforma que garantisara que el martell no s'esvarara en colpejar, i que era polida en una pedra grossa. A continuació s'aplicava la conformació final del tall o vora de cort útil de la ferramenta per mig de l'eliminació fina de les escamas menors. Algunes ferramentes achelenses no obstant eren esmolades per l'eliminació d'un fragment tranchet. Per a açò es colpejava des de la vora lateral de l'astral de mà prop de la zona de cort prevista, donant com resultat la retirada d'una escama que discorre a lo llarc i en paralel al full de l'astral per a crear un tall de treball net i molt esmolat. Els distintius fragments que queden d'este treball fi s'han denominat tranchet i han segut identificats entre els restants de talla de pedres en els jaciments achelenses.

Dispersió

A continuació, una síntesis dels llímits inferior i superior de l'aparició de les cultures (segons dicte el registre arqueològic) en distintes zones del món.

Àfrica

Existixen una série de jaciments localisats en les proximitats del llac Turkana, en Kènia que es corresponen en l'instrumental lítico achelense més antic. La naturalea del registre arqueològic en estos llocs, i la datació associada a ella és polèmica, ya que en estos assentaments apareixen mesclats restants olduvayenses i achelenses, que mostren, en part, la transició entre abdós cultures. L'opinió majoritària és que el achelense fa aparició en estos llocs fa 1,65 millons d'anys, encara que uns atres atrassen estes dates a 1,8 millons d'anys. Sobre els últims restants trobats, poden ubicar-se entorn als 0,18 millons d'anys, en Zàmbia.

Orient Mig

Encara que la zona de l'Orient Pròxim va ser poblada fa uns 2 millons d'anys (en Riwat, nort de Pakistan), el achelense va aparéixer per primera volta fa 1,4 millons d'anys. En concret, en el jaciment d'Ubeidiya (en Israel), i la seua presència es va constatar fins a fa a lo manco 200 000 anys, en Jolón, igualment en Israel. També s'han trobat restants del achelense en Pakistan i Síria (del 700 000 al 500 000 a. p.), aixina com en atres punts d'Oriente pròxim. Pero la gran majoria de restants de tot l'interval entre 1,4 i 0,2 millons d'anys procedixen d'Israel, que és la regió a on més s'ha excavat.

Àsia

Encara que Àsia normalment es dividix en vàries subárea geogràfiques, que coincidixen en major o menor mida en les subárea arqueològiques d'interés (com pot ser la zona d'Indonèsia, la zona de l'Índia, o la zona de China). Tractant-ho com un tot, es pot dir que els més antics restants del periodo achelense en Àsia s'han trobat en l'Índia, en Attiramapakkam (estat de Tamil Nadú), que daten de per lo manco fa un milló d'anys, en una edat promig d'1,51 (±0,07) millons d'anys i en Isampur (entanque del Hunsgi, en l'estat de Karnataka), que podrien datar de fa 1,27 millons d'anys.

Al sur de China, en Guangxi-Zhuang, s'han trobat ferramentes achelenses que daten de fa 0,8 millons d'anys. Les més recents es localisen en Ngandong (Indonèsia), d'entre el 51000 i el 25000 a. C. Durant tot este transcurs de temps, s'han localisat, sobretot, restants achelenses tant en China com en l'Índia.

Europa

En Europa, el achelense va fer la seua aparició fa uns 900 000 o 800 000 anys, identificat en 2022 en la Cova Negra prop de Caravaca de la Creu (Múrcia, Espanya) Anteriorment s'havia localisat un bifaz de 600 000 anys (en Fordwich, Anglaterra), que representa l'abbevillense, nom donat a un primer estadi de achelense en Europa. La seua datació més tardana se sifra entre 125 000 i 70 000 anys en Cys-la-Comune (Aisne, França). En tot este interval de temps, hi ha, sobretot, restants achelenses en Espanya, Anglaterra, Itàlia i Alemània.

Tipologia

Archiu:Bifaz de San Isidro ( capitales bloque 23 1942-101-4-4723) 01.jpg

Bifaz achelense de 200 000 anys a. p. trobat en Madrit (Espanya).

El seu panoplia varia a lo llarc de tota la seqüència: per un costat tindríem la indústria nuclear (fonamentalment, núcleu i vora tallada); la indústria bifacial (triedro, bifaz i, en el Mediterràneu occidental, també hendidor); per últim, els denominats útils sobre lasca, a sovint associats en determinades «llestes-tipo» (en raedera, muesca i denticulados, i útils del grup Paleolític Superior, entre uns atres). En virtut a variacions en els tipos, tècniques i percentages d'eixes indústries, s'ha establit una seqüència clàssica que dividix al achelense en tres etapes: inferior, mig i superior.

Tradicionalment a estes tres fases se sumaven atres dos per abdós extrems: l'abbevilliense i el micoquiense. Tant una com una atra es caracterisaven pels tipos de bifaces: el abbevilliense tenia bifaces molt toscos, tallats en percutor dur per mig de grans lascados, en àmplies zones reservades i sense regularisació d'arestes. El micoquiense tenia bifaces equilibrats de forma lanceolada en les vores llaugerament cóncaves, tallats casi exclusivament en percutor bla i intensament regularisats, sobretot en la zona de la punta. Acompanyaven al bifaz micoquiense en esta indústria, el bifaz cordiforme, les raederas i uns atres útils que es desenrollaran, sobretot, en el Paleolític Mig i Paleolític Superior.

Actualment s'han abandonat estes dos fases, englobades respectivament en el achelense inferior i superior. Localisats in situ solament en els llocs epònims, i poc més, hui s'han eliminat com a cultures autònomes i es tendix a considerar-los solament com un adjectiu que califica a un determinat tipo de bifaces. Ací es conservarà, per a estos tipos de bifaces la denominació: «bifaz d'estil abbevillense» i «bifaz d'estil micoquiense», sense que això presuponga cap tipo d'adscripció cronològica.

Cronològicament, el achelense es desenrollaria des de fa uns 600 000 anys, fins a fa uns 200 000 o 150 000 anys. La seua correlació en alguna glaciació alpina és complexa, ya que, llevat para la glaciació de Würm, no hi ha consens sobre la datació de les mateixes. En tot cas, podria dir-se que coincidix en part del interglaciar Günz-Mindel, en la glaciació de Mindel, l'interglaciar Mindel-Riss i en les primeres fases de la glaciació de Riss.

Pel que fa als estadis isotòpics V28-V38, es propon en la taula una correlació arreplegada despuix de cotejar numerosa bibliografia. Es tracta solament d'una proposta per a clarificar la divisió en estes fases, que de fet és arbitrària, i el pas entre una i una atra és gradual. En tot cas, es consideren els estadis 15, 13, 11, 9 i 7 com de transició entre les fases cronoculturales senyalades.

Achelense inferior

Correlació del achelense en V28-V38

Estadis isotòpics	Clima	Fases cronològiques
6	Fresca	musteriense
7	Templat
8	Fredor	achelense superior
9	Càlit
10	Fresca	achelense mig
11	Càlit
12	Fredor	achelense inferior
13	Templat
14	Fresca	abbevilliense
15	Templat
16	Fredor	preachelense
17	Templat

l'achelense inferior sembla arrancar en l'abbevilliense. Despuix, les astrals bifaciales es afinan i sorgixen les astrals elíptiques de talla bifacial, més o menys planes (limandes). Comencen a desenrollar-se els utensilis en lasca i apareixen algunes puntes toscas.

Este periodo es desenrolla en l'interglacial Mindel-Riss (300 000 a 200 000 a. C.), de llarga duració, i clima càlit, encara que despuix la glaciació de Riss va acabar en la majoria dels jaciments.

Achelense mig

l'achelense mig aporta una gran varietat en les astrals bifaciales planes, limandes, lanceoladas, amigdaloides, etc.

Hi ha molts útils en lascas, i s'han localisat també mils d'estes procedents de les talles. L'utillage de lascas és abundant: varis tipos de raederas, puntes, utensilis denticulados, perforadores, etc.

En la zona central d'Espanya (concretament en Torralba, prop de Medinaceli) semblen existir hachuelas en lascas en influència africana, lo que indicaria que mentres en el nort la població va aplegar en successius trasllats procedent de França, al centre i sur va poder aplegar procedent d'Àfrica, o ben procedent de França i d'Àfrica simultàneament. En esta zona central espanyola s'han trobat junt als útils dels caçadors varis restants d'esquelets del Elephas antiquus.

El achelense mig es va desenrollar durant la major part de la Glaciació de Riss (200 000 a 125 000 a. C.). Les chafades de fòc, que ara s'ha fet molt necessari, es multipliquen.

Achelense superior

l'achelense superior comença alvançada la Glaciació de Riss (potser cap al 140 000 a. C.), continuant en l'interglaciar Riss-Würm (125 000-100 000 a. C.), acabant ya en el primer periodo würmiense (iniciat el 100 000 a. C.).

Les astrals bifaciales són de tipo molt evolucionat, lanceoladas, en punta finamente retocada i arestes laterals rectilíneas. Existixen atres varietats (amigdaloides, cordiformes...) i troballes d'este periodo es troben en Anglaterra, Bèlgica, Espanya, Portugal i França.

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Achelense.

Bibliografia

• Cortés López (2009). Diccionari històric-etnogràfic dels pobles d'Àfrica, Món Negre. OCLC 835983739. ISBN 9788472952102.
• «Early Paleolithic (EP)», llista de jaciments importants del Paleolític Primerenc, en el lloc web OriginsNet. Consultat el 27 de març de 2011.
• Marque Langbroek. «Everything you always wanted to know about acheulean handaxes but were afraid to ask». Archivat des d'el original, el 13 de maig de 2011. Consultat el 27 de març de 2011.