Lasca
.jpg){kind=link}
Una lasca, en sentit ampli, és qualsevol producte de la talla intencional pel ser humà d'una roca, que es desprén de la massa pétrea (que, en sentit general cridem núcleu, pero que pot ser un bloc de pedra, un cudol o un utensili en procés), i que adquirix forma d'esquirla tallant. La talla pot realisar-se colpejant directament en un percutor (de pedra, d'asta, de fusta o, inclús, de metal), o colpejant indirectament en un cincel (que, també pot ser d'asta o de metal), o en sometre la peça-núcleu a una forta pressió en una púa o compressor. Les lascas tenen formes i tamanys molt diversos, des dels microscòpics, fins als que superen els 30 centímetros; pero, en general, compartixen una série de caràcters comuns que permeten reconéixer-les com a tals.[1]
Per un atre costat, les lascas poden ser un objectiu buscat pel tallista o, pel contrari, el rebuig resultant de fabricar una peça nuclear (per eixemple, un bifaz). Aixina mateix, les lascas poden ser útils per es, sense modificació alguna, en bruto (puix tenen, generalment, un brot natural molt agut i efectiu), o poden rebre una transformació fins a convertir-se en un utensili concret (una raedera o un raspador, per eixemple), llavors es parla del retoc de les lascas. És dir, a sovint, les lascas són soports per a fabricar una enorme varietat d'utensilis.
El trencament d'una lasca i la seua característiques
[editar | editar còdic]
A raïl de les investigacions se sap que els tallistas prehistòrics (o els que tallen a la manera prehistòrica encara que siga en periodos subactuales, per eixemple, els trilleros) elegixen, com a matèria primera, roques dures criptocristalinas de trencament concoidea. Açò és, roques en una estructura amorfa, pero homogénea, en la que, durant la talla, es produïxen ones vibratorias que es transmeten d'igual modo en totes direccions (el vidre domèstic seria un bon eixemple, si té la gruixa adequada, per a vore les característiques de la fractura concoidea[2]). La talla origina diferents tipos d'ones, entre les que nos interessen, per ser més fortes, les llongitudinals: és dir, l'ona de choc i l'ona de fractura (la primera és més ràpida que la segona). Estes ones solen seguir una pauta molt comuna, deixant, en propagar-se, unes marques característiques en la zona d'esgarre, per eixemple, la que dona nom al tipo de fractura, el concoide, o les vores: les arestes extremadament esmolades de la pròpia lasca, que són la raó de que estes hagen segut fabricades des de la Prehistòria més remota.
El «concoide» és la part més notòria de la cara inferior (o ventral) de la lasca; açò és, la superfície a lo llarc de la qual es produïx la fractura que separa la lasca del núcleu. Vejam la seua descripció. El «punt d'impacte» que, en realitat, és una chicoteta superfície, cuasi circular o elíptica, en la que el percutor entra en contacte en la roca; és l'orige des del que es desenrolla un tronc de con (que els especialistes criden «con de percussió»), que es va abombant fins a adquirir una forma similar a la closca d'un molusc bivalvat, d'ahí el nom de concoide.[3] Despuix, la curva de la cara inferior se suavisa fins a casi desaparéixer. Pel contrari, en el núcleu queda l'impronta de la lasca, el cridat negatiu de lascado (o, simplement, lascado), que té la mateixa morfologia pero inversa: un contraconcoide més o menys pronunciat i, a continuació, una superfície subtilment cóncava.
Ya que les roques rarament carixen d'impurees o fissures, l'ona de fractura sol sofrir alteracions que, llunt de ser un inconvenient, permeten estudiar millor la talla a la manera prehistòrica. Aixina, apareixen diverses senyals molt útils en l'estudi dels artefactes prehistòrics tallats. En llínees generals, els elements més comuns són:
- Les ones de fractura: són interferències que afecten al trencament de la roca, fent oscilar el front de fisuración, formant anells o ones paregudes a les que fa una pedra en caure a l'aigua (només que no solen ser circulares, sino parabòliques, i, ademés. concèntriques, és dir, homofocales). Estes ondulacions solen indicar l'orige del colp en el que va ser extreta la lasca, en el cas de que no es conserve el concoide o el punt d'impacte. Per lo que són molt útils.
- Les llancetes radials són, en canvi, estigmes ahusados provocats per chicotetes impurees. A partir de les mateixes sorgixen, com a rajos lluminosos, o, millor, com a zones d'ombra molt allargada, unes marques llineals que senyalen el lloc d'a on ve l'ona de choc i cap a on s'expandix. Les llancetes són particularment abundants als costats del con de percussió (marcant molt ben el punt d'impacte), i en les vores esmolades de la lasca (de modo que podem reconéixer si esta té les arestes millor o pijor conservades).
- Microlascados trapezoidals: quan l'ona de fractura alcança el llímit de la roca, solen botar esquirlas microscòpiques successives (microlascas), que deixen la seua marca en el núcleu (en forma de trapezis encadenats), en el nervi del negatiu del lascado. En una peça tallada (no solament un núcleu), en varis negatius, els microlascados, junt en les llancetes, indiquen quin dels lascados és anterior i quin és posterior. Açò és essencial per a reconstruir els gests de l'artesà que va tallar la peça.
- La esquirla paràsita: justament en el concoide, no sempre, pero a sovint, apareix una chicoteta lasquita adherida o, si esta ha botat, el seu negatiu. No existix una explicació clara per a este fenomen, pero, segons pareix, podria ser el resultat del reflex de l'ona de choc que forma una ona de fractura secundària.
Anatomia d'una lasca
[editar | editar còdic]
Es considera que una lasca completa té tres cares:[4]
- La cara inferior o ventral, que és la superfície d'esgarre de la lasca en desprendre's del núcleu i que, com hem dit, conserva el punt d'impacte, el concoide i els demés elements relacionats, dels que ya hem parlat. Únicament afegir que la cara inferior pot orientar als experts en la talla de la pedra sobre el método en el que es va extraure la lasca i el tipo de percutor o ferramenta amprada per a esta llabor.
- La cara superior o dorsal, que és la porció de cara de lascado del núcleu que s'extrau en la lasca. Esta part, llògicament, es du en si restants de la superfície visible del soport original, és dir, restants de la corfa natural de la matèria primera (representada per mig d'un fi i dispers punteado en els dibuixos) o, negatius de lascas extretes prèviament. Estes improntes, negatius de lascado incomplets, informen de certes característiques del núcleu, i se separen entre sí pels cridats nervis.
- El taló, que normalment es representa en la part baixa del dibuix,[5] és el tros de núcleu que va entrar en contacte en el percutor, desprenent-se junt en la lasca.[6] El taló, entre atres coses, aporta informació sobre si va haver o no preparació prèvia de la zona del núcleu que anava a rebre l'impacte. Per això, es distinguixen diferents tipos:
- Taló cortical: format per la corfa natural de la roca que compon el núcleu.
- Taló pla: format per un negatiu de lascado (incomplet, puix la major part del mateix quedarà en el núcleu).
- Taló diedro: format per dos negatius de lascado previs.
- Taló facetado: format per tres o més negatius de lascado. Un taló facetado indica que el núcleu ha rebut una preparació especial, per mig de numerosos colps previs, que donen forma a la plataforma de percussió en el núcleu. És dir, un taló facetado indica major sofisticació que el restant dels tipos de taló.
- Taló llineal: és el que està format per una superfície tan estreta i allargada que s'assembla a una aresta tallant.
- Taló puntiforme: el que està format únicament pel punt d'impacte, sent a penes visible.
-
Taló cortical -
Taló pla -
Taló diedro
-
Taló facetado -
Taló llineal -
Taló puntiforme
- Hi ha més tipos de taló, pero estos són els fonamentals.
La posició de la peça a dibuixar o a analisar varia segons els diferents autors o segons la descripció del tipo d'útil, depenent de la presència o no de retoc, tant com del tipo de soport, alternant-se, a voltes, entre els dos. Per a una lasca sense retocar, el punt d'impacte i la direcció de percussió (en ser extreta les lasca) s'utilisen com a guia per a orientar-la en el seu estudi, de modo que es coloca, convencionalment, en dit punt d'impacte cap a avall i veent la seua cara superior o dorsal. D'esta manera, la part del taló i les seues proximitats, que deuria quedar cap a avall en els dibuixos, es denomina «zona proximal», i l'extrem opost, que quedaria cap a dalt, rep el nom de «zona distal», sent la «zona mesial» la que queda en mig de l'anteriors. No obstant, per a facilitar l'interpretació i la comprensió d'un útil plasmat en un dibuix, és necessari adoptar un cert número de símbols i definir-los clarament, ya que fins ara estos no són d'aplicació universal.[7] L'eix que domina l'orientació, i que coincidix en la direcció de percussió en el lascado, es diu «eix tècnic».[8] Esta orientació convencional de la lasca nos indica, ademés, com és la «vora dreta» i com és la «vora esquerra», la denominació de la qual no canviarà encara que estudiem la lasca des d'atres punts de vista.
Classes de lascas
[editar | editar còdic]Hem definit les lascas sensu clapixc com un producte qualsevol de la talla; pero, en les seues investigacions, els especialistes (tipòlecs líticos) discriminen diferents classes de lascas segons els factors tinguts en conte en analisar-les. Per eixemple, si ara enunciàrem les variants regionals, cronològiques o culturals, la llista seria interminable, per això són més accessibles els punts de vista més universals:
Des del punt de vista de la morfologia lítica tenim les lascas sensu stricto (incloem ací certs tipos de lascas triangulars que, a voltes, es denominen puntes), les fulls (o làmines) i les hojitas (o laminitas). L'opció més clàssica siga, potser, la de François Brodes, que separa les lascas dels fulls per mig de la proporció llongitut/esgambi.: si la llongitut de la peça, mida segons el seu eix tècnic, és el doble o superior al seu esgambi, es tracta d'un full. Esta mateixa definició és acceptada per una gran part de tipòlecs (entre ells Brézillon,[9] l'equip de Jacques Tixier[10] i uns atres...). Leroi Gourhan, potser a causa del seu major inclinament per la cultura Magdaleniense, és més exigent, proponent els següents «mòduls de talla» per a les lascas[11] (simplificat):
- Lascas molt amples: aquelles en les que l'esgambi supera la llongitut
- Lascas comunes: la que tenen la llongitut llaugerament superior al seu esgambi, aproximadament un terç
- Lascas laminares: les que tenen la llongitut el doble que l'esgambi
- Fulls: les que tenen una llongitut com a mínim el triple que l'esgambi
-
Lasca molt ampla (taló mixt) -
Lasca comú (taló facetado) -
Lasca laminar (taló cortical) -
Full (no conserva el taló)
- A banda, distinguix els tamanys: prenent un gran número de productes de talla de tots els continents, considera que qualsevol que supere els 15 centímetros és ya molt gran, els 8 centímetros són el tamany mig (per a lascas i fulls), sent les lasquitas i les hojitas inferiors a 2 o 3 centímetros en la seua mida major.
Des del punt de vista de la tecnologia lítica se separen les lascas denominades vulgars (aquelles de les que es desconeix la seua posició en la cadena operativa pero que poden ser utensilis funcionals), les «lascas característiques» (les que sí tenen un lloc conegut dins de la cadena operativa) i els rebujos i accidents de talla, alguns són també «rebujos característics», per lo que han segut cuidadosadament classificats. Ademés, estarien els materials residuals de la talla sense més, comunament, lascas excessivament menudes, esquirlas o trossos i asclons sense forma concreta (per als que, a voltes, s'usa el galicisme «débris») No obstant, cal aclarir que qualsevol lasca ordinària és un útil potencial.
- Com hem dit, les cridades lascas vulgars són aquelles la situació de les quals en la cadena operativa es desconeix, són les més comunes pero, inclús entre elles, poden distinguir-se varietats (per eixemple, per tamany, com ya s'ha comentat), o per la cantitat i localisació de corfa natural de la roca soporte («córtex»), destacant les lascas en una característica forma de gajo de cítric, en córtex en un lateral, més o menys perpendicular al pla de aplastamiento de la lasca (com si tinguera una quarta cara, a banda de la dorsal, la ventral i el taló; cara que a sovint es diu «esquena natural»).
Les lascas característiques, en canvi, tenen una posició coneguda dins de la cadena operativa gràcies a les cicatrius especials que tenen (una lasca que resulta de l'extracció d'un núcleu; una lasca que resulta de la talla d'un bifaz; o una lasca de retoc, etc.); pero, com hi ha infinitat de cadenes operatives segons les coordenades culturals o geogràfiques o cronològiques, la seua enumeració resulta inabarcable. En llínees generals podem distinguir tres grans grups:
- Els rebujos característics, que apareixen en fabricar un artefacte en determinades tècniques. La lasca característica més universal és la lasca cortical (que té corfa en la seua cara superior i en el taló, en el que, de fet, es confon), és la primera lasca extreta en una cadena operativa qualsevol, perque totes escomencen per extraure una primera lasca; a sovint, per a distinguir-les, s'usa el galicisme «entames» (els anglesos, a sovint ampren l'expressió opening flake que resulta tremendament descriptiva). Una atra lasca característica és la «seudopunta seudolevallois», una lasca que aparentment és Levallois, pero que, en realitat, és una lasca comuna, solament que resulta d'aquelles cadenes operatives en talla centrípeta i bifacial, per eixemple, d'un núcleu o d'un útil nuclear. També són típiques les lascas Kombewa fortuïtes (no obtingudes intencionadament); estes resulten d'elaborar útils sobre lasca en retoc invers en la zona proximal del soport. Una atra lasca típica d'un determinat tipo de retoc és la «lasca clactoniense». Més rebujos característics són les lascas de revivat de peces bifaciales (bifaces) per mig de colps de «tranchet», igualment les borumballes de buril, els microburiles i els àpiços triédricos (abdós residus propis d'usar la cridada tècnica del microburil). I, en els núcleus per a fulls i hojitas, els anomenats «fulls de cresta» (restant de la preparació prèvia a l'obtenció dels propis fulls) i les tabletas de revivat de la plataforma de percussió. Hi ha més pero estes servixen de mostra.
-
Un rebuig característic, el full de cresta que prepara un núcleu per a fulls -
Un atre rebuig característic, la tableta de revivat de la plataforma de percussió -
Un accident de talla: un full sobrepassat, que es du part del núcleu -
Un atre accident de talla, el seudoburil de Siret, un trencament fortuït d'una lasca
- Els accidents de talla. Gràcies als experiments de talla és possible reconéixer lascas característiques de determinats fets fortuïts, per eixemple, les lascas o fulls reflectits (en les que l'ona de fractura no aplega al final, sino que canvia bruscament de direcció, cap a la superfície del núcleu, resultant lascas massa curtes i en l'extremitat roma), les lascas o fulls sobrepassats (és l'efecte contrari, l'ona de fractura va cap a l'interior del núcleu, resultant lascas sense tall, ya que es duen tota la superfície de lascado); lascas o fulls trencats en extraure's (l'ona de fractura es dividix en numeroses ones, fent pedacitos el producte desijat), els «seudoburiles de Siret»[12] són lascas partides per la mitat, a través del seu eix tècnic, a causa d'una ona de fractura ortogonal a l'ona normal de lascado, eixint aixina dos miges lascas casi iguals.
- Els productes finals, considerats útils per es quan la seua forma ha segut predeterminada per métodos específics de lascado. Els més importants són les lascas Levallois i Kombewa, les puntes Levallois, les fulls i les hojitas; aixina com totes la seua variants regionals o cronològiques.
-
Lasca Levallois -
Lasca Kombewa -
Punta Levallois -
Full de sílex
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ (pàgina 33)
- ↑ Cóm fabricar puntes de flecha prehistòriques en una botella de cervesa, en anglés.
- ↑ Concoide ve del grec κογχοειδής: «en forma de closca» (κoγχη significa molusc, en grec). A sovint com a sinònim s'utilisa el terme «bulbo» (i el seu complementari el «contrabulbo»); encara que siga una paraula acceptada, és preferible usar concoide a bulbo
- ↑ (pàgines 109-121)
- ↑ la representació del taló avall o dalt del dibuix o de la fotografia d'una lasca és un convencionalisme que depén de les escoles, en alguns casos, el taló es representa cap a dalt
- ↑ La zona del núcleu destinada a rebre els colps per a obtindre lascas es diu «Plataforma de percussió». Puix be, el taló és el tros d'eixa plataforma que es desprén en la lasca
- ↑ . Pàgina 22.
- ↑ El «eix tècnic» és un concepte científic important, ya que condiciona tot l'estudi de la lasca. En circumstàncies normals, extracientíficas, orientem les coses segons el seu eix major i el seu pla de aplastamiento; aixina, determinem la seua llongitut, el seu esgambi i la seua gruixa. Puix be, l'eix tècnic no té necessàriament que coincidir en l'eix major de la lasca (lo que en tipologia lítica es denomina «eix morfològic»), de modo que pot donar-se el cas de certes lascas l'esgambi de les quals supere a la llongitut: per estar orientades segons el «eix tècnic» de la mateixa, i no segons el seu «eix morfològic». Per un atre costat, les mides preses segons el «eix tècnic» servixen per a determinades classificacions de lascas, en sentit ampli:
- ↑ (pàgina 135)
- ↑ (pàgina 149)
- ↑ (pàgines 162-163)
- ↑ El seudoburil de Siret rep el nom d'un dels pioners espanyols de l'arqueologia de principis del sigle XX, Luis Siret, ya que va ser el primer en descriure-ho i en donar-se conte de la seua semblança a cert tipo d'útils líticos, els buriles, fins al punt de que podien enganyar-li a ell mateixa, ya que va creure que era alguna cosa intencional:
- Este artícul conté una traducció derivada de «Lasca» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.