Fractura concoidea
La fractura concoidea o concoidal és un tipo de trencament en forma de closca,[1] que presenta una cara cóncava en un fragment i convexa en el complementari i la superfície pot ser plana o en estrías concèntriques.[2] És pròpia de materials fràgils, de composició homogénea, pero amorfa (isótropo), que en trossejar-se no seguixen plans naturals de separació. Entre estos materials podem incloure el vidre domèstic, alguns minerals (cristal de roca) i numeroses roques naturals dures i criptocristalinas com el sílex, la quarsita, l'obsidiana, el jaspi, etc.
La fractura concoidea s'opon a la fractura plana, o, més pròpiament, exfoliació, que tenen certs cossos cristalins en els que les molècules estan ordenades en una única direcció, per eixemple les gemes o els materials semiconductors. Cada u d'estos tipos de fractura té propietats aprovechables pel ser humà. Aixina, la fractura concoidea és amprada per molts geòlecs per a determinar la naturalea dels materials que estudien, pero la seua verdadera importància radica que va ser el sistema en el que es varen fabricar totes les ferramentes tallades en pedra de la Prehistòria.
Descripció
La fractura concoidea es produïx a través d'una superfície equipotencial que no és plana, una ona curva que ademés canvia paulatinament a mida que es propaga. El naiximent és la part a on el material rep la tensió que va a provocar la fractura (be per impacte o per una forta pressió). Esta zona rep el nom de superfície elíptica de Hertz,[3] i a partir d'ella, com si d'un epicentre es tractara, es desenrollen ones de vibració que trenquen el material. En realitat, es tracta d'ones elàstiques transversal que són reflectides una i una atra volta per totes les cares del sòlit fins que, per fi, confluïxen en una única superfície de fractura. Estes ones tenen forma de paràboles amples i curtes l'orige de les quals és tangente (paràboles homofocales). A continuació, es desenrolla un con hertziano o con neutre que va curvant-se fins a convertir-se en l'esfera de Boussinesq (bàsicament, el concoide).[4] A mida que la superfície de fractura es propaga, les paràboles canvien de direcció a través de la cridada superfície equipotencial de Rànquing), aixina, l'ona es va deformant, fins a formar la curva intrínseca de Caqot.
La fractura concoidea perfecta és a sovint cridada hookiana[5] i adquiriria una forma elíptica ampla i curta, ya que la paràbola homofocal és la morfologia pròpia de les ones de fractura en condicions ideals. Esta forma recorda a la closca d'un bivalvat, raó per la qual rep el nom de concoidea. La morfologia elíptica no és intrínsecament millor o pijor, pero per als humans de la Prehistòria suponia unes clares llimitacions, ya que només podria proporcionar peces amples i curtes: lasques.
No obstant hi ha molts elements que alteren la propagació de les ones per lo que és normal que estes degeneren adquirint propietats nomenades reològiques. Per eixemple, les pròpies ones elàstiques que seguixen rebotant i que interferixen el normal desenroll de la fractura; també les fissures o les impurees del material. Tots eixos factors pertorben la fractura natural, desorganisant-la, generant superfícies de trencament secundàries, astillamientos caòtics; llancetes radials que indiquen d'on ve l'impacte i quin és el desenroll de la superfície de fractura; esquirlas paràsites que boten fortuitament, pero d'un modo sistemàtic en el concoide; microlascados trapezoidals, associats a les vores de la lasca, a on el material és més fi i vulnerable a la repercussió d'interferències; ondulacions que provoquen un moviment oscilatori en la superfície de fractura com les ones de l'aigua, etc. Un dels mecanismes més interessants és el cridat efecte brode.
Aprofitament humà
Existix certa relació entre la gruixa del sòlit i la superfície de fractura, ya que les seues parets exteriors reflectixen contínuament les ones elàstiques transversal. Quan les ones de fractura s'acosten a la superfície del cos, canvien bruscament la seua direcció, propagant-se cap a dita superfície, a això li cridem efecte brode. Si parlem d'artefactes líticos tallats en roques de fractura concoidea, l'efecte brode, llunt de ser un inconvenient per als artesans prehistòrics va ser aprofitat per a obtindre peces en formes i dimensions previstes, conseguint, aixina, una série de productes, de forma preconcebuda per l'artesà tallista, que reben el nom genèric de lasques, pero que poden dividir-se en moltes varietats verdaderament significatives per als arqueòlecs. Cas especial és el de les fulls líticas; ya que la fractura concoidea natural tendix a ser més ampla que llarga i, no obstant, gràcies al domini de l'efecte brode, els artesans prehistòrics conseguien productes extremadament allargats i fins, molt adequats per a numerosos utensilis.
Referències
- ↑ Diccionario de la lengua española
- ↑ Real Acadèmia de Ciències Exactes, Físiques i Naturals. «fractura concoidea». Vocabulari Científic i Tècnic. Accés 7 de juliol de 2020.
- ↑ El nom prové del físic alemà, Heinrich Rudolf Hertz (1857-1894), que també dona nom al hercio, ya que va ser el primer en descriure la propagació d'este tipo d'ones de choc a través de diversos materials
- ↑ Joseph Valentin Boussinesq (1842-1929), físic francés que va contribuir notablement a l'estudi de l'hidrodinàmica, la vibració, la llum i la mecànica de les percussions
- ↑ En honor a Robert Hooke (1635-1702), el primer en elaborar una la formulació de la Teoria de l'elasticitat
- Este artícul conté una traducció derivada de «Fractura concoidea» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.