Punta lítica

Archiu:ProjPointTerm.jpg

Punta lítica

Archiu:Biface feuille de laurier. caps block 0

Full de Llorer solutrense.

Una punta lítica és un instrument tallat en pedra (casi sempre sobre lasca o full lítica) en forma allargada, en un àpiç terminal molt agut més o menys paralel al seu eix de simetria. La forma d'obtindre una punta lítica és extremadament variada, aixina com la seua funció, encara que esta última és, en casi tots els casos, la de servir com a extremitat d'una llança, javalina, flecha o una atra arma de caça o combat (encara que hi ha varis casos en els que s'ha pogut determinar que les denominades puntes eren, realment, gavinets). Des del punt de vista tècnic són innumerables les formes d'obtindre l'extrem aguzado, pero les més bàsiques són:

• Punta obtinguda directament del soport en la forma triangular ya definida, sense necessitat de retocs; per ad açò es requerix una preparació prèvia del núcleu que permeta predeterminar la morfologia del producte gràcies a un nervi central que conduïx la fractura, per eixemple, la punta Levallois.
• Punta constituïda per la convergència en àngul agut d'una vora en retoc abrupte (o vora abatuda) en una atra vora natural de la lasca o del full soporte. La vora abatuda pot ser rectilíneo, com ocorre en les puntes de la Gravette, o curve, com és el cas de la punta de Chatelperrón. Este tipo d'obtindre puntes també és habitual en els microlitos, com l'australiana punta de Adelaida.
• Punta constituïda per la convergència aguda de dos vores retocades mona o bifacialmente. Depenent de les qualitats del retoc hi ha infinitat de variants. Per eixemple, les puntes musterienses tenen un retoc escamoso, mentres que les puntes Solutrenses tenen un retoc pla i cubriente.

• 
  Punta de la Gravette
• 
  Puntes de Chatelperrón
• 
  Punta de Adelaida
• Punta solutrense
  Punta solutrense

En esta gran categoria poden incloure's molts tipos de microlitos apuntats, com fa Georges Rozoy i, per supost les puntes de llança i de flecha de tot el globo, sent alguns dels eixemples més representatius:

• Puntes triangulars, són les més simples i les més comunes, potser per la llògica de la seua morfologia. Les primeres són les cridades puntes musterienses que, a pesar del seu nom, apareixen ya en el Paleolític Inferior, encara que són més típiques del Paleolític Mig. Pareguda cronologia tenen les puntes Levallois, encara que la seua fabricació és conceptualment molt diferent. Les puntes triangulars persistixen a lo llarc de la Prehistòria, trobant eixemplars de morfologia triangular, més allargada (puntes de la Gravette) o més curta (puntes del-Emireh i Puntes Azilienses, estes ya epipaleolíticas).

• 
  Punta Levallois
• 
  Punta Musteriense
• Erro al crear miniatura:
  Puntes del Emireh
• Erro al crear miniatura:
  Punta aziliense

• Puntes de muesca lateral, com les del Solutrense mediterràneu, les Puntes Kostienki del Paleolític superior centreeuropeu o les Puntes de Meló d'Alger del Paleoamericano. En el Epipaleolítico europeu hi ha una punta microlítica de muesca lateral cridada punta Hamburguiense.
• Puntes foliáceas bifaciales, com les fulls de llorer solutrenses, les puntes Szeletienses del Paleolític mig terminal d'Europa central, també en el paleolindio de Norteamérica, la punta d'Àgata Basin, etc.

• Punta de muesca europea
  Punta de muesca europea
• Punta foliácea africana
  Punta foliácea africana
• Punta foliacea americana
  Punta foliacea americana
• Punta del Wad, asiàtica
  Punta del Wad, asiàtica

• Puntes de base cóncava, destacant molts dels models de puntes de proyectil del paleoamericano: punta de Cumberland, Punta de Midland, Punta de Plainview... i, entre totes elles les puntes de Clovis i Folsom. Per la seua banda, en Europa, relacionades en les citades puntes de Kostienki estan les puntes de Markina-Gora. en forma triangular obtinguda en retoc cubriente i base cóncava. En l'Epipaleolítico del Próximo Oriente senyalem la punta de Bou Saada, i en nort d'Àfrica la de Aïoun Berriche i, en Europa la punta de Tardenois, entre unes atres.

• Punta de Tardenois
  Punta de Tardenois
• Punta Clovis
  Punta Clovis
• Punta de Folsom
  Punta de Folsom
• Punta de base cóncava
  Punta de base cóncava

• Puntes pedunculadas de les que hi ha decenes de variants depenent del tipo de retoc, la presència o no d'aletes laterals, el tamany i inclús de la morfologia del pedúncul. Entre unes atres podem citar, entre les més antigues, les puntes Levallois pedunculadas del Ateriense africà. En el Paleolític Superior, apareixen peces pedunculadas com la punta de la Font-Robert del Gravetiense, o les puntes pedunculadas bifaciales del Solutrense espanyol o la punta de Teyjat del Magdaleniense i, ya en la transició en el Epipaleolítico, la punta ahrensburguiense. En l'invenció de l'arc i les fleches durant el Mesolítico, apareixen numeroses puntes en algun tipo de lengüeta de enmangado que podria entrar en la consideració de pedúncul per a fleches (la punta de Byblos en l'Próximo Oriente, la punta de Ounan en el nort d'Àfrica, la punta de Corgnac o la de Lingby en Europa...). Deixarem al marge les puntes de flecha foliáceas, que tenen una tipologia pròpia i que es tracten en l'artícul corresponent.

• Punta ateriense
  Punta ateriense
• Punta Ahrensburguiense
  Punta Ahrensburguiense
• Puntes de Taula Verda
  Puntes de Taula Verda
• Punta del Khiam
  Punta del Khiam

Un cas especial, són les puntes de proyectil de l'etapa Paleoamericana, la zona de la qual de enmangue no pot ser calificada com un simple pedúncul, degut a que està formada per una o dos muescas enfrontades, que no formen una autèntica lengüeta, sino que s'assembla més a una espátula o a una coa de peix; de fet és comú denominar algunes d'elles en eixe sobrenom: puntes de coa de peix americanes (punta de Scottsbluff, punta del Llac Borax, punta de Silver Lake, punta de Edén, punta de Taula Verda, punta de Cova Fell...); la major part d'elles varen poder formar part d'armes tant de proyectil com arrojadizas (és dir, en o sense arc, depenent de les seues dimensions). Encara que molt diferent en la seua fabricació i tamany, també la de punta del Khiam, una punta de flecha no bifacial, sino microlítica, del Epipaleolítico de l'Próximo Oriente, té la zona de enmangue formada en dos muescas contrapostes.

Obviant aquells objectes líticos denominats puntes que hagen pogut ser utilisats com a gavinets, les puntes de proyectil també es fabricaven d'asta, marfil o d'os, en el cas del qual són denominades azagayas o arpones, encara que degut a que estan fetes en materials peridors són menys abundants en els jaciments (açò no implica que el seu us anara menys freqüent). En qualsevol cas, tant si es tracta d'armes arrojadizas com si es tracta de proyectils, els arqueòlecs intenten conéixer el mig de propulsió, distinguint tres modos bàsics: llançament directe en el braç (que és el que es dona fins al Paleolític superior), llançament per mig d'un propulsor, un instrument prehistòric que servia per a impulsar azagayas i que va ser inventat independentment en el Vell Món i en Amèrica, a on sol amprar-se la denominació dels antics mexicas, en llengua náhuatl, és dir, átlatl. Per últim, estan les puntes de flecha, evidentment impulsades per un arc, igualment inventat en numerosos llocs del món de forma independent (incloent Amèrica).

Vore també: Microlito, Full lítica, i Lasca