Paleoamericano

El Paleoamericano és l'era inicial i la més llarga de l'història americana (comprén tots els successos ocorreguts aproximadament abans del 8000 a. C.). Durant eixe temps es varen desenrollar les primeres ferramentes de pedra i les bases de la diversitat ètnica i llingüística d'Amèrica precolombina. Per extensió, s'aplica també els térmens paleoamericano o paleoíndio per a designar als sers humans que varen viure en el continent durant eixa fase; i que els seus actuals descendents han rebut la denominació de amerindios.

Si ben tots estan d'acort en que inicia en la primera presència humana en Amèrica, no hi ha consens sobre el moment en que açò va ocórrer i les rutes migratòries que varen seguir eixos grups. Per moltes décades, la proposta dominant va ser la cridada teoria del poblament tardà, per a la que els primers humans no varen poder haver aplegat abans del 11 000 a. C. per condicions més climatològiques i a que no hi ha evidència arqueològica vàlida que respale una data anterior.

Alguns descobriments posteriors als anys xixanta varen posar en dubte la validea d'esta proposta. Alguns llocs ubicats en el centre i sur del continent varen tirar dates per radiocarbono més antigues que les oferides pels partidaris de la teoria del poblament tardà ―també cridada «Clovis primer»―, lo que va donar pauta a l'enfortiment de la teoria del poblament primerenc. Molts d'estes troballes han segut objectats per inconsistentes, generalment en l'argument d'una contaminació del jaciment per factors no humans. No obstant, la solidea de l'evidència trobada en Mont Vert (Chile) no deixa lloc a dubte, i les seues dates per radiocarbono (12 800 a. C.) són anteriors a les de qualsevol atre jaciment nortamericà lliure d'objecció.

Les senyes disponibles per a l'història d'este periodo són escassos, particularment en les época més antigues, i generalment es tracta de #inferència a partir de les troballes arqueològiques, que consistixen principalment en ferramentes de pedra i restants orgànics ―humans, animals i vegetals― o d'antics campaments. A partir d'ells s'observa una complexitat creixent i una exploració tecnològica que va donar com resultat una major diversitat de materials per a la confecció de ferramentes i l'especialisació d'estes para diverses activitats.

Poblament d'Amèrica

Artícul principal → Poblament d'Amèrica.

Durant l'última glaciació (glaciació de Würm), la concentració de gèl en els continents va fer descendir el nivell dels oceans en uns 120 metros. Este descens va fer que en varis punts del planeta es crearen conexions terrestres, com per eixemple Austràlia en Tasmania i Nova Guinea; Filipines i Indonèsia; Japó i Coreja. Un d'eixos llocs va ser el denominat Pont de Beringia. Degut a que l'estret de Bering, que separa Àsia d'Amèrica, té una profunditat d'entre 30 i 50 metros, el descens de les aigües va deixar al descobert un ampli territori que va alcançar 1500 quilómetros d'ample, unint les terres de Siberia i Alaska, fa aproximadament 40 000 anys.

Existia en eixe llavors un pont terrestre entre Àsia i Alaska, que va aparéixer quan els glaciars de l'últim periodo glaciar estaven en el seu màxim, aprisionando millons de quilómetros de precipitació que normalment haurien anat als oceans. La falta d'eixa aigua va reduir el nivell del mar de Bering més de 90 metros, prou per a convertir els baixos de l'estret en un pont de terra que unia els dos continents.

Este fenomen natural va succeir dos voltes: la primera fa aproximadament 40 000 anys i es va mantindre per 4000 anys, la segona formació es va produir aproximadament fa 25 000 anys per 11 000-10 500 segons Scott A. Elias. Despuix, al final de la glaciació, es varen inundar els territoris i es va separar definitivament Àsia d'Amèrica en lo que hui és l'estret de Bering. Eixes dos ocasions varen ser una oportunitat propícia per a que tribus de Siberia creuaren cap a Amèrica.

Una de les teories sobre l'arribada del home a Amèrica, és la del creuament pel pont de Bering: els científics afirmen que el pont de Bering, en condicions de ser transitat per hòmens i animals, va durar un "breu" periodo durant l'última glaciació, quan el nivell de la mar va aplegar a baixar 120 metros aproximadament, i l'actual estret de Bering, es va convertir en istme, durant dos etapes. La primera etapa va durar uns 4000 anys i la segona etapa, uns 15 000 anys. És dir, el pont de Bering es va mantindre en condicions de trànsit durant uns 19 000 anys.

La ruta que varen seguir els primers humàs que varen creuar, va poder haver segut per les valls ubicades al sur de la Cordillera de Chukotka en Àsia i l'ingrés a Amèrica, va poder haver segut per la península Seward. Entre abdós punts extrems en Siberia i Alaska, no hi ha més de 75 km.

La ruta de Bering és indiscutible i està confirmada per proves arqueològiques, genètiques i culturals. Lo que actualment es discutix és si esta va ser l'única ruta per a l'ingrés del Homo sapiens a Amèrica i l'época de les migracions. La mateixa ruta de Bering presenta dos possibilitats: una netament terrestre i l'atra costera, inclús de cabotaje. La primera d'abdós provabilitats fins fa poc casi "oficial" en la comunitat científica, actualment és objectada ya que la ruta netament terrestre significava travessar zones glaciars o casi glaciars en a on la supervivència humana era molt difícil, mentres que un cabotaje sense dubtes va ser perfectament practicable i, açò explicaria que es troben en Norteamérica jaciments més antics en les zones costeres del Pacífic propenques a Califòrnia i que els ―fins al present trobats― jaciments en zones més septentrionals de Norteamérica, siguen més tardans.
Els primers jaciments nortamericans presenten restants humans d'un fisiotipo diferent al dels indoamericanos típics, es troben més semblances en els paleosiberianos del jaciment del Yana. D'esta manera, es parla d'una primera població de paleoamericanos a la qual després es va sobrepondre la dels natius americans.

L'arribada dels primers hòmens a Amèrica, s'hauria produït fa al voltant de 35 000 anys arrere.

Atres rutes de provables migracions, varen ser les següents:

• Península de Kamchatka (Siberia), illes Aleutianas (Pacífic), costa sur de la península d'Alaska. Procedència: asiàtica. Haurien utilisat embarcacions rudimentàries.
• Islàndia, Groenlàndia, Labrador, Terranova. Procedència: europea. Remy Coteville-Giraudet va documentar entre 1928 i 1931 l'hipòtesis de l'orige europeu (Cro-Magnon) dels "pells roges" (algonquinos). Emerson Greenman en 1963 va plantejar la ruta hipotètica de la migració europea a Amèrica durant el paleolític superior i l'orige europeu dels beotucos de Terranova. Bruce Bradley i Dennis Stanford varen replantejar en 1999 l'existència d'eixa migració basats en les similituts entre l'indústria lítica solutrense, i la cultura clovis.
• Oceania, Antàrtida, Amèrica del Sur. Varen deure usar basses primitives (teoria del antropòlec portugués A. Mendes Correia).
• Melanèsia, Polinèsia, Amèrica. També varen deure usar basses, del tipo polinesio actual (teoria de l'antropòlec francés Paul Rivet).

Periodos

Dins del periodo paleo-indi es poden distinguir dos etapes:

• Caçadors-recolectors indiferenciados: cultures caracterisades per una indústria lítica arcaisant (vores tallades, lascas musteroides, bifaces...). Els restants són escassos pero poden posar-se eixemples datats per damunt dels 30 000 anys d'antiguetat en tot el continent: Topper (en Estats Units), Pedra Furada (en Brasil), Tlapacoya (en Mèxic) i Mont Vert (en Chile).

• Puntes de proyectil: cultures de tecnologia lítica molt alvançada i en una economia basada en la caça d'animals de tamany mijà i gran. Apareix fa uns 13 000 anys i es caracterisa per diversos tipos de puntes de llança foliàcees finamente elaborades, les més famoses són les de la cultura Clovis (sur de EE. UU.), encara que, per supost, hi ha moltes més. A destacar, per situació geogràfica, la Cova Fell (en Pali Aike, Chile), les puntes de la qual, cridades de «coa de peix», es daten en el 11 000 a. C.

Subperiodos del paleoíndio

Periodo proto-indi

En una data d'arrancada que queda oberta, ya que encara no s'ha dit l'última paraula sobre el moment de l'arribada dels primers hòmens al continent, este sub-periodo es prolonga fins a aproximadament 20 000 a. C. En este lapsus els immigrants inicien la seua adaptació al nou mig ambient i s'expandixen per tots els confines. Els proto-indis eren bàsicament buscadors de menjar que varen creuar l'estret perseguint a les seues preses (mamuts, antics bisonts, etc.) integrant bandes de caçadors-recolectors que llentament varen ser desplaçant-se en rumbo sur. El seu instrumental era preferentment fabricat en fusta, os i pedra, treballant esta última per mig de la talla per percussió. D'esta manera varen produir grans choppers (astrals de mà), raspadors, martells i ferramentes bifaces que s'han trobat en les excavacions arqueològiques en abundància. En Veneçola (Jobo i Cumaré), en Califòrnia (Farmington), apareixen sepultats per material aluvional. En Texas i Idaho (Estats Units), en Muaco (Veneçola), en Tequixquiac (Mèxic), en Pikimachay (Perú) es troben associats a restants de fauna extinta de fa 22 000 anys. En Argentina, en el altiplà andino i en la regió valliserrana apareixen restants semblants.

Per les circumstàncies geogràfiques en la disposició de recursos naturals, i conforme al grau de desenroll d'estos migrants i els seus descendents, als que se'ls ha denominat com proto-indis s'integraven en menuts grups o clans, composts per famílies de caçadors menors i recolectors que es cobrien en les pells dels animals que mataven en les afores dels glaciars. Alguns grups en major movilitat varen ser desplaçant-se cap al sur, sobre regions que oferien major varietat d'aliments vegetals i animals. Les troballes de menys de 20 000 anys mostren una variació en el modo de vida d'estos caçadors-recolectors, lo que nos indica el començ d'una nova etapa.

Periodo paleoíndio

En este periodo, que s'estén des del 20 000 fins al 8000 a. C. és abundant la cantitat de restants arqueològics trobats en Estats Units, Mèxic, Centroamérica i Sudamérica. Apareix una nova indústria lítica, la de les puntes de proyectil, tallades finamente en pedra que presenten varietats denominades clovis, lanceoladas, Folsom, inca, fell, coa de peix, etc. que donen conte de la gran difusió d'esta tècnica, que aplega fins al noroest argentí, el Riu de l'Argent, Patagonia i Terra del Fòc. L'especialiste alemà Müller Beck afirmava que esta tècnica va poder ser aportada per nous immigrants procedents d'Àsia que varen passar per Bering fa entre 28 000 i 23 000 anys, ans que l'últim alvanç de la glaciació Wisconsin tancara el corredor d'Alaska.

L'atra gran innovació del periodo ho va constituir el atlatl o propulsor, artefacte que aumentava l'eficàcia en el llançament de les javalines per part dels caçadors.

Estes millores tecnològiques varen constituir la base de les grans cultures caçadores del Pleistoceno, que varen habitar les praderies i valls boscoses nortamericans de clima benigno i abundància d'animals d'assut. Els jaciments excavats senyalen llocs de campament i matança, en restants industrials i ossos de bésties fòssils.

Encara que no han quedat testimonis, se supon que varen fabricar rets, cuerdo, adorns d'os i plomes, etc. En Mesoamérica (Mèxic i América Central) i Sudamérica s'han reconegut versions d'estes formes culturals perfectament adaptades al mig ambient, que complementaven la caça major en la recolecció, desenrollant un estil de vida que va perdurar per sigles sense modificacions substancials.

Periodo mesoíndio

La retirada dels gèls cap al nort (fi de la glaciació Wisconsin) va generar importants canvis climàtics i ecològics cap al 8000 a. C. provocant l'extinció o l'emigració dels grans animals que constituïen la base de sustentació dels grups paleoíndios. El paisage americà comença a semblar-se a l'actual i els canvis es reflectixen en les noves societats que sorgixen en este periodo. Diferents patrons de subsistència, tecnològics i d'assentament senyalen l'aparició del mesoíndio, que es prolonga fins al 1000 a. C. L'alimentació d'estos grups es basava en la recolecció de fruts

L'arribada dels primers humans als Vages peruans

Els primers humans varen aplegar al territori peruà en les mateixes característiques que els seus antepassats que varen creuar la Beringia, en els seus rudimentaris coneiximents de caça i recolecció de fruts, aixina mateix, en creències religioses i formant colles o bandes; i, comencen a viure en zones riques de flora i fauna, per a després en els anys descobrir l'agricultura i la ganaderia, com va ser el cas de la costa peruana, en a on es tornen semi sedentaris, pels recursos marins que va trobar en les seues costes, llistes per a ser recolectades.

Aixina, trobem a l'humà més antic en el Perú, ubicat en la pascana de Paccaicasa, en la cova de Piquimachay. Sembla ser que la regió andina compresa entre la llínea equatorial i els 20° de latitut sur, varen ser la zona preferida de les bandes de recolectors, caçadores i peixcadores, ocupant els pisos ecològics quechua, suni, puna, yunga i chala. Estos primers pobladors es varen acostumar a l'ambient dels Vages i varen crear molts sigles despuix, les primeres cultures andinas, i possiblement una de les primeres, va ser la del complex de Piki en Ayacucho.

Este lloc es trobava a 12 km al nort d'Ayacucho (capital regional del departament de Ayacucho). Els restants varen ser ubicats en la cova de Pikimachay, a una altitut de 2740 m s. n. m., i es varen datar en el 15 500 anys, en el pis ecològic serra quechua.

Ara be, és innegable que esta primitiva societat en sentir-se desamparada, davant la ferocitat d'alguns animals, les inclementes condicions climàtiques i unes atres, adverses a la seua subsistència, va sentir la necessitat de protegir-se i varen desenrollar mecanismes de seguritat, per mig d'abrics (coves) segurs i, armas des de després. La necessitat de seguritat ya era innata a l'home peruà. L'organisació social imperant, era la “comunitat primitiva”: vida, treball i subsistència en comuna. Obligats per l'escassa tecnologia, estos primers habitants dels Vages peruans feyen les seues poques activitats en forma conjunta en el restant de la banda i lo que obtenien, producte d'eixe esforç, ho repartien en parts iguals, sense importar edat o gènero. En els moments de la recolecció, la banda era guiada pel home més experimentat, pero durant la cacera pel més hàbil o pel més fort.^{cita requerida}

Existixen atres evidències primerenques d'ocupació dels Vages peruans en Jayhuamachay, Pachamachay i cerro Huargo, en el 13 500 a. C.

En 1969, el nortamericà Thomas F. Lynch (Universitat de Cornell) va descobrir els vestigis culturals més importants, del 10 560 a. C. (mostra GX 1859), en la denominada Cova del Guitarrero (Guitarrero Cave), a 6 quilómetros al sur de la ciutat de Yungay, en la vora occidental del riu Santa, en el Carreró de Huaylas, regió Ancash, província de Yungay, en la Cordillera Negra, en el nort dels Vages peruans. La cova es troba a 2580 m s. n. m., i allí s'han trobat restants fòssils i que segons el seu data, va ser utilisada durant tots els sigles del nomadisme i de l'época dels inicis de l'agricultura per lo que a este lloc se li considera "un dels grans testimonis de l'orige de l'agricultura en Amèrica"; pertany al pis ecològic denominat Quechua.

En els estrats inferiors s'han trobat puntes de proyectils i restants de gavinet, segons el seu descobridor, l'arqueòlec Thomas F. Lynch, sembla ser que va ser la primera fàbrica andina d'instruments i armas.

En la costa peruana, prop de Llima en Ancón, es troba Chivateros, prop de la desembocadura del riu Chillón que evidencia la presència humana cap al 8500 a. C.; i aixina podem seguir enumerant llocs, en a on si ben no hi havia encara el concepte d'Estat i Nació, pero quin dubte cap, l'humà peruà, sense saber-ho potser, iniciava el seu camí llent pero inexorable cap a això i cap a la civilisació, la més gran d'Amèrica: l'Inca.

Aixina tenim Lauricocha, en Huánuco, conjunt entre els 3.950 m s. n. m., és dir, regió Suni i els 4500 m s. n. m., regió Puna. Ahí es va trobar raspadors i lascas, ossos fosilizados de camélidos i cérvidos (taruga o taruca), raïls i tubèrculs, proyectils de puntes foliàcees en forma de sauce o llorer, tombes, la majoria de chiquets, figures d'animals, representació de danses ceremoniales, etc., en una antiguetat de 8000 a. C., en comprovació científica irrefutable. És interessant analisar Lauricocha: es nota una organisació del treball, ya una certa organisació espacial. La movilitat de la banda es feya entre la cova refugie i els refugis estratègics de caça i recolecció. Denota ya a eixa primerenca época, una organisació de la seguritat i defensa de la banda o horda i dels seus llocs semi temporals de refugi.

Ya en Lauricocha, varen deure haver tingut una organisació més alvançada a la de les bandes i varen deure manejar-se atres paràmetros com l'obediència als caps, respecte als primers “especialistes”, i, defensa colectiva del seu círcul de supervivència i de les seues coves–refugie.

Atres antigues chafades dels Vages peruans, són Tres Finestres, Guitarrero II, pont Jayhua, Toquepala (Tacna), Pachamachay i Telarmachay en Junín, i també Sant Dumenge de Paracas.

En l'etapa dels caçadors superiors, s'inicia l'explosió cultural de l'home andino peruà i s'inicia en les pintures rupestres, que eren pintades en les parets de les coves i en algunes pedres ceremoniales.

No hi ha dubte que el domini del fòc, va dur en si més seguritat i sociabilitat als hòmens d'aquella época. A l'ampar de la seguritat de les flames que els protegien de les feres, al mateix temps que donava calor a la llar, els hòmens, dònes i chiquets, podien prolongar la seua jornada, una volta que havia anochecer. És innegable que al voltant d'eixa flama que donava seguritat i llum en anochecer, es reunien els grups de les bandes per a fabricar les seues armes i còure els seus aliments. Eixes hores de convivència a la calor del fòc, va deure estimular a usar cada volta més l'expressió verbal.

I aixina apleguem a la revolució agrícola en els Vages peruans. Des dels orígens de la humanitat, fins a el XXI, la humanitat ha passat innumerables acontenyiments, pero són dos els que l'han marcat, pel significat que varen tindre: un d'ells és la revolució agrícola i l'atre, la revolució industrial. La revolució agrícola es va efectuar en tot lo món, entre el 10 000 a. C. i el 5000 a. C.

La revolució agrícola es dona en Amèrica i el restant del món casi en forma simultànea i autònoma.

La revolució agrícola, es dona en l'actual territori del Perú, entre el 6000 i el 2500 a. C. i va convertir al nómada en sedentari, al caçador en pastor, al recolector en agricultor. Les cavernes varen donar pas a les vivendes en la finalitat de cuidar l'hort i el ganado. Es produïx la divisió del treball. Es trenca l'unitat grupal, en donar-se conte l'home que per a criar els seus animals i sembrar, no necessita del grup i mira al seu entorn, que són la seua dòna i els seus fills, pren consciència del concepte de família i la protegix. S'aplega a este estat des de l'etapa de “recolectors i caçadors superiors”, etapa en a on l'home pren consciència de la “caça i recolecció selectiva”, és dir, solament arreplega els fruts madurs i deixa els “verts”; caça els animals adults, i tanca i crío als cadells.

En la revolució agrícola, sembla ser que varen domesticar primer la carabassa, els pallares, el frijol, la quinua, les papes, el cotó i la dacsa, en eixe orde cronològic, en les plantes; i el cuy, la flama i l'alpaca, varen ser domesticats entre els animals, mentres que la vicuña i el guanac, varen ser objecte de caça selectiva.

Evidentment, la “societat primitiva”, entra en crisis i pren bríos la “comunitat aldeana”, en a on el núcleu bàsic és la família; els vínculs, són ara de parentesc.

Llògic que esta divisió no es va donar de la nit al matí; encara en plena revolució agrícola, la societat es va dividir: uns varen continuar en la peixca, caça i recolecció, mentres que uns atres es dedicaven a l'agricultura i ganaderia.

Fins que s'aplega a una nova societat andina, basada en l'agricultura i el apego a la Pachamama (mare terra en quechua). En un mig de topografia variada, l'antic home peruà va tindre que usar al màxim el seu ingeni, per a crear les condicions de sembra i de vida sedentaria. l'ingenieria hidràulica, pren llavors una importància vital i és aixina que comença el seu desenroll en esta etapa. Es va iniciar també la tasca d'ampliar la frontera agrícola en els molls, denominats camellones o waru waru.

Aixina apleguem al Estat-Nació; sembla ser que el primer assentament en territori peruà va estar ubicat en Chilca, prop de Llima, al nort de la província de Cañete. Són cases de juncs i troncs de forma cònica i molt rudimentàries molt propenques entre sí i de les chacras de frijol i carabassa. Sembla ser que este llogaret va ser organisat en el 5500 a. C. i abandonada en el 2300 a. C.

La salut en la prehistòria

El fet de convertir-se en sers humans representava una notable ventaja per als nostres antepassats prehistòrics. Mentres que els animals perdien fins a un 80% de la seua descendència, els sers humans perdien solament entre el 30% i el 50% dels seus fills. Ademés, ocasionalment els sers humans eren capaços de sobreviure fins a més allà de la seua edat de capacitat reproductiva, fet inusual en el món animal, i este prolongamiento de vida, evidenciava una millor adaptació del ser humà. Provablement els caçadors recolectors primitius eren propensos a sofrir certes malalties cròniques, causades per organismes que poden sobreviure dins de l'organisme humà que eren transmeses per mig de l'estornut, l'alé o els aliments infectats.^{cita requerida}

Possiblement, una de les malalties més comunes que sofrien els nostres antepassats estarien relacionades en el tracto intestinal. Sembla ser que gran part de les infeccions per consum de carn d'animals infectats, varen poder a la llarga haver fet immune en cert modo, a l'home prehistòric. No obstant, atres infeccions accidentals, que solament ocasionalment es presentaven en el ser humà, haurien tingut efectes devastadors.^{cita requerida}

El doctor Fernando Prada Alonso, en referència a la salut en la prehistòria, nos diu: «Partint d'esta evidència no sembla provable que hagen existit atres malalties desconegudes que hagueren pogut afectar a estes poblacions primitives. No obstant, atres malalties que hui en dia són relativament benignas, varen poder haver segut extremadament #virulent en atres temps».

Per les malalties, el promig de vida dels hòmens era de 35 anys i el de les dones de 30 anys. Esta diferència de cinc anys no es devia solament als embaràss i als perills del part, sino a les condicions mateixes de vida que duyen les dònes, en l'alçament de campaments, cuina, etc.

En referència a la curta esperança de vida, no es té en conte les malalties endèmiques, solament les dures condicions del nomadisme, el clima, les lluites i baralles. En Egipte per eixemple, a un costat del Nilo, es varen descobrir fosses en a on per les evidències arqueològiques, es va poder determinar que casi la mitat de la població va morir per greus traumatismes, és dir de manera violenta.

Durant el neolític (8000 a. C.), quan s'estava en la transició al sedentarisme per la revolució agrícola, l'estatura de l'individu, es va ser modificant (va tendir a disminuir); el motiu pot ser la dieta alimentícia, pero també existix la possibilitat de noves malalties endèmiques que hagueren tingut impacte, especialment aquelles que causen anèmias com la malaria i l'anquilostomiasis. També va anar ací a on es va trobar la primera evidència de talasemia, una adaptació hereditària dels glòbuls rojos de la sanc, que actua contra la malaria.

La població prehistòrica, creïa que el dolor, era per factors externs, no solament per les ferides sino pels esperits malignes. En tals casos, es dia a bruixos i chamans per a aliviar-los.

La trepanació, una de les poques pràctiques prehistòriques de les que es té evidència arqueològica, es realisava practicant un chicotet forat en el cràneu, en una espècie de broca de carpintero en mànec. Esta es practicava en casos de dolor de cap, epilèpsia i algunes malalties mentals: esta pràctica va ser comuna en tot lo món (era un remei heròic, basat casi sempre en la creència de que el dolor era provocat per un "esperit" que podia ser desestajat de l'encéfal per mig de la horadación del cràneu, va facilitar que esta pràctica durara milenis el fet de que els sobreviviente a la mateixa en efecte veen disminuïdes o eliminades les insoportables cefaleas en haver una descompressió en la cavitat craneana). Els que conseguien sobreviure a la trepanació, cobrien les seues ferides en trossos de carabassa, pedra, closques de moluscs, i inclús, en argent i or.

El mege de la Sanitat Naval de la Marina de Guerra del Perú, capità de navío SN (MC) Arístides Herrera Palaus, mege, marí de professió i assessor del present títul, afirma que: «En Europa usaven com a amulet els restants de la trepanació. La pràctica de la trepanació es va fer comuna fins a ben entrada l'Edat Mija».

Paleoindi en una localitat específica: Sant Vicente de Tagua Tagua

Vore també: Paleoindio i San Vicente de Tagua Tagua

D'acort a estudis de polen realisats en la zona de l'Estany de Tagua Tagua, es va establir que en gran part del Pleistoceno superior, predominava un clima més fret que l'actual, en una coberta arbòrea representada per espècies del bosc valdiviano com coigües, roures i lengues. Al voltant dels 10 000 anys disminuïx la formació del parc de coníferes, per aument de la temperatura.

L'humà es va assentar en la zona fa aproximadament 12 000 anys. Es creïa que eren els més antics pobladors d'estes terres (Chile): craso error, puix les investigacions realisades per Tom Dillehay en el ya famós lloc paleoíndio de Monteverde en les rodalies de Port Montt, han determinat que es pot datar en el 12 800 a. C., lo que ho situa com l'assentament humà més antic de Chile (Tagua Tagua voreja els 9000 a. C.), i inclús com un dels més primerencs del continent americà.

Estos primers caçadors americans, a els qui els arqueòlecs han cridat “paleoíndios”, aixina com a l'estadi de desenroll cultural que els descriu, es varen ubicar en Tagua Tagua per a aguaitar i caçar a estos grans animals que quedaven entrampados en els pantans del lloc, per ad açò varen utilisar una senzilla pero eficient tecnologia com a grans blocs de pedra i llances #armada en filosas puntes de proyectil de cuarzo finamente tallades.

En el 12 500 a. C. varen aplegar a la vall de Tagua Tagua els primers pobles caçadors recolectors seguint el rastre de grans animals com a mastodonts, cavalls americans i cérvols dels pantans. El canvi climàtic pel fi de l'última glaciació, el progressiu alvanç en l'utilisació de tècniques de cultiu i la domesticació d'animals va permetre la paulatina sedentarisació d'estos pobles, que es varen assentar en el curs dels rius i en les valls formades per la cordillera de la costa, per a cultivar dacsa, quínoa, zapallo i porotos i per a aprofitar la varietat de peixos i mariscs que els otorgava la mar i les fustes de les quebrades costeres plenes d'arrayanes, boldos, peumos, canelos i maqui.

L'estany de Tagua Tagua

Artícul principal → Estany de Tagua Tagua.

Este cos d'aigua quedava a cinc km al sur de Sant Vicente (Chile), desecada en el XIX, trobant-se restants d'animals prehistòrics com mastodonts, cavalls americans i sapos jagants. Fins a fa molt poc es creïa que era el lloc d'ocupació humana més primerenca de Chile (9380 a. C.) pero més tart es va trobar el ya citat de Mont Vert (prop de Port Montt), que era 3500 anys més antic (12  800  a. C.). Arqueòlecs i paleontòlecs de tot lo món han visitat les solsides del pis desecado de l'estany Tagua Tagua, fent troballes importants. Com tot lloc que es precie, es descriu a lo manco dos mònstruos que habitaven dita estany.

Naturalistes com el francés Claudio Gai (1800-1873) ―a pesar de no ser arqueòlec― varen visitar l'estany fent estudis arqueològics.

Al voltant de l'any 1833, dò Javier Errazúriz Sotomayor va concebre un proyecte de desaiguador parcial de l'estany, la que no tenia desaiguador natural, provocant inundacions durant els anys especialment plujosos. Els treballs varen durar prop de 10 anys. És possible que un súbit aument del nivell de les aigües haja fet que estes irromperen en força en el túnel 34°27′50.47″S 71°10′0.35″O</noinclude> que s'estava construint para tal efecte. El canal va ser incapaç de contindre la riuada, i es va desfer, deixant lliure pas a les seues aigües i desecando l'estany.

Mastodont de Humboldt

Artícul principal → Mastodont de Humboldt.

En l'estany desecada, un equip d'arqueòlecs, en pacient llabor, va conseguir rescatar a escassa profunditat restants òsseus d'un mastodont, que va ser cridat Cuvieronius humboldti (mastodont de Humboldt), paquidermo primitiu membre de la família dels Gomphotheridaes, ancestros dels actuals elefants. Els restants varen ser apropiats pel Museu d'Història Natural de París, i s'ilustren en el Atles de Gay de 1844. En 1868, Ignacio Domeyko va fer una extensa descripció geològica del lloc, puix va estimar que l'antic estany de Tagua-Tagua era la localitat a on fins a eixe moment, s'havien trobat la major cantitat d'ossos de mastodont en Chile.

En Chile, els Gomphotheriidae estan representats per dos espècies, assignades a sengles gèneros, Cuvieronius humboldti i Cordillerion hyodon, en registres llimitats al sector central i absents en Argentina.

Els restants posteriors varen ser enviats al Museu Nacional d'Història Natural de Chile

El periodo arcaic en el centre de Chile: els caçadors especialisats (8000 a 600 a. C.)

Artícul principal → Periodo Arcaic d'Amèrica.

Caçadors recolectors alvançats 6000-2500 a. C.

El cementeri més antic de Chile

Artícul principal → Cementeri de Cuchipuy.

En 1948, en fer un camí en la vora del cerro prop de Cuchipuy (cuchicuy: ‘sense nàusea’ en idioma quechua) o Cutichupuy (‘vomitar’ o ‘olor d'ànimes’), a uns 7 km al noroest de l'Estany, es varen trobar múltiples restants funeraris.

En 1976, despuix d'investigacions realisades pel Departament d'Antropologia de l'Universitat de Chile, va quedar al descobert el més antic dels cementeris del país, un lloc intensament utilisat per estos grups entre els anys 6000 a. C. i 3700 a. C. Restants òsseus humans corresponent a més de 100 individus, varen ser extrets de quatre nivells superposts, sent el més profunt d'ells un dels més antics d'Amèrica, en una datació de 10 077 a. C.

Periodo agroalfarero primerenc

Artícul principal → Cultura Llolleo.

Els primers horticultores i ceramistas de Chile Central (800/600 a. C. – 900). En El Salvador en Sant Vicente de Tagua-Tagua es varen trobar ceràmiques Llolleo en data del 770.

Periodo agroalfarero intermig tardà

Artícul principal → Complex Aconcagua.

El Complex Aconcagua en Chile Central (900-1470). La zona de Angostura va ser en temps preincaicos, no solament un llímit geogràfic natural del territori Aconcagua, sino una sòrt de frontera cultural blana en les poblacions que habitaven al sur del Cachapoal (conca del Maule). Cap al nort, el llímit sembla més precís, no excedint més allà de la vall d'Aconcagua.

La ceràmica del Valle de Tagua Tagua té clara influència de la Cultura Aconcagua. Són numerosos les troballes ocasionals d'este periodo, fets en la nostra regió des de les primeres décades del sigle vint, en llocs com Codegua, Coinco, Pelequén, Guaico, Palmilla, Ligüeimo, Peralillo. En la seua majoria corresponen a ceràmics decorats.

Des d'esta época, en la que es vivia en conjunts menuts de cases construïdes de quincha en sostres de palla, junt a canals de recs destinats a sostindre una horticultura ben cimentada, en cultius de porotos, dacsa, quínoa, carabassas i zapallo. Les cases de Quincha encara es construïxen en l'actualitat, i encara es poden vore com a casa en Requehua, Rastolls o El Tambo.

Bibliografia

• Villanueva Sotomayor, Juliol R.: El Perú en els temps moderns. Llima (Perú): Empresa Periodística Nacional.
• Chatters, James C. et al el%202014.pdf Clapix Pleistocene Human Skeleton and mtDNA Link Paleoamericans and Modern Native Americans Revista Science volum 344 (16 de maig de 2014), pàgina 750. (en anglés)

Vore també

• Paleolític
• Teoria del poblament primerenc
• Cerritos d'indis