Civilisació

Civilisació

Erro al crear miniatura:

Vista sobre una ciutat, orige del concepte de ciutadà i en ell de civilisació.

Una civilización és una societat complexa, i per tant les seues traces definitorios són la seua forma d'organisació, les seues institucions i la seua estructura social, aixina com la seua tecnologia disponible i la forma d'explotació dels recursos disponibles.

Les civilisacions es diferencien de les societats tribals basades en el parentesc pel predomini del modo de vida urbà (la ciutat, que impon relacions socials més obertes) i el sedentarisme (que implica el desenroll de l'agricultura i a partir d'ella tot tipo de desenrolls tecnològics i econòmics en la divisió del treball, la comercialisació d'excedents i, més vesprada, l'industrialisació i la terciarizaació). En poques excepcions, les civilisacions són històricas, és dir, utilisen l'escritura per al registre del seu llegislació i la seua religió (aparegudes en el poder polític —reiés, estats— i religiós —temples, clero—) i per a la perpetuació de la memòria del seu passat (incloent l'aparició dels conceptes de temps històric i calendari). No obstant, l'escritura no és l'únic sistema utilisat per a preservar el passat. Les societats incas dels Vages usaven els quipus com a instrument d'almagasenament de la seua informació.

Si s'utilisa en un sentit ampli, civilisació passa a ser sinònim de cultura (englobant les visions del món o ideologies, les creències, els valors, les costums, les lleiés i institucions), que se sol aplicar en caràcter més general.

Recentment sorgix un nou concepte de civilisació: «la civilisació escomença a aparéixer quan s'establix un sistema de vida factible; és dir, una relació apropiada entre el home i la naturalea, d'acort en les característiques d'una regió determinada». D'acort a este nou enfocament, el desenroll industrial solament desenrolla a una civilisació si este contribuïx al benestar de la societat i del mig ambient. A partir d'esta definició, veem una profunda relació entre civilisació i sustentabilitat. Anant més llunt, es pot dir que el progrés no sempre és acumulatiu, sino que és no llineal; el pas del temps en una societat pot afectar tant al benestar dels seus membres com al benestar de la naturalea.

Etimològicament, la paraula «civilisació» deriva indirectament del llatí civitas (ciutat) que entronca en civitio o sentiment comunitari i de civis (ciutadà) a través de civil i civilisar.

Història del concepte

La paraula espanyola civilización, aixina com l'anglesa El potencial de sostenibilidad de los asentamientos humanos, procedixen del terme francés sorgit a principis de l'Edat Moderna (XVI) Nuestra Especie ("civilisat"), a la seua volta derivat del llatí gender studies ("civil"), relacionat en El derecho. Trama y conjura patrialcal ("ciutadà") i Los orígenes de la civilización ("ciutat").

El tractat fonamental és El procés de la civilisació de Norbert Elias (1939), que traça les costums socials des de la medieval fins al 'periodo modern primerenc'. En La filosofia de la civilisació (1923), Albert Schweitzer esbossa dos opinions: una purament materialiste i una atra materialista i ètica. Diu que la crisis mundial prové de la pèrdua per part de l'humanitat de l'idea ètica de civilisació, "la suma total de tots els progressos realisats per el home en totes les esferes d'acció i des de tots els punts de vista, en la mida en que els progressos contribuïxen al perfeccionament espiritual dels individus com el progrés de tots els progressos".

Paraules relacionades com "civisme" es varen desenrollar a mitan de el XVI. El sustantiu abstracte "civilisació", que significa "condició civilisada", va sorgir en la década de 1760, també del francés. El primer us conegut en francés és en 1757, per Victor de Riqueti, marqués de Mirabeau, i el primer us en anglés s'atribuïx a Adam Ferguson, qui en el seu Ensaig sobre el història de la societat civil de 1767 va escriure, "No només l'individu alvança de l'infància a la virilitat, sino la pròpia espècie de la rudeza a la civilisació". La paraula s'oponia, puix, a la barbàrie o a la moixada, en la busca activa del progrés característic del Sigle de les Llums.

A finals de 1700 i principis de 1800, durant la Revolució Francesa, "civilisació" s'utilisava en el singular, mai en plural i significava el progrés de l'humanitat en el seu conjunt. Este seguix sent el cas en francés. L'us de "civilisacions" com un sustantiu contable va ser d'us ocasional en el XIX, pero s'ha fet molt més comú a finals de el XX, a voltes només en el significat de cultura (a la seua volta, en orige, un sustantiu incontable, convertit en contable en el context de l'etnografia). Només en este sentit generalisat es pot parlar d'una "civilisació medieval", que en el sentit d'Elías hauria segut un oxímoron.

Civilisació en singular o civilisacions en plural

Civilisació, un concepte fundacional de les ciències socials, té un us conceptualment distint, inclús opost, quan s'ampra intencionalment en singular, referint-se al grau superior de desenroll de la societat humana, en lo que s'indica que existix una única civilisació; o quan es fa en plural, per a indicar la pluralitat de les civilisacions a través del temps, l'espai geogràfic i les distintes traces culturals (llengües, religions, i inclús els polèmics conceptes d'ètnies o races humanes), en lo que s'indica que han existit i existixen moltes: civilisació micénica, civilisació andina, civilisació grecorromana —o civilisació grega i civilisació romana—, civilisació chinenca, civilisació islàmica, civilisació cristiana, civilisació occidental, etc., inclús les identificades en les nacions europees que han tingut un major pes en la formació històrica d'imperis o han anat estenent la seua llengua o la seua cultura (civilisació portuguesa, civilisació espanyola, civilisació francesa, civilisació britànica, civilisació russa, civilisació alemana, civilisació italiana).

Civilisació com a estat de l'evolució cultural

La descripció tradicional de l'evolució cultural de l'humanitat incloïa el seu pas per tres estadis: salvajisme, barbàrie i civilisació. Esta perspectiva implicava l'idea de progrés, per més que entre els seus establecedores estiguera Rousseau, que no vea millora, sino degradació, en el pas del estat de naturalea del bon salvage a l'estat de civilisació, que el home està pervertido i corrompido per la societat. El pessimisme rousseauniano va ser superat pels intelectuals posteriors, clarament optimistes (positivisme d'Auguste Comte).

El predomini europeu des de l'era dels descobriments (XV), pero sobretot des de la Revolució industrial (XVIII) i el repartixc colonial d'Àfrica (XIX), en la fase del capitalisme que es coneix com Imperialisme (definició de Lenin), semblava fer evident per als contemporàneus la supremacia de totes les seues particulars formes d'organisació: anaren econòmiques, socials, polítiques, inclús les seues creències i la seua raça (misionerisme i racisme). Des d'eixe punt de vista, el concepte ilustrat de civilisació universal va passar a impondre's com un model a que totes les parts del món devien amoldarse, de grau o per la força, pel seu propi be; i les potències imperialista occidentals devien afrontar, no per ser el seu interés, sino per ser la seua sagrada missió, eixa càrrega del home blanc (Rudyard Kipling).

Relativisme cultural

El sorgiment de dubtes en l'esquema és paralel a la seua pròpia formulació, i poden ubicar-se des de la Junta de Burgos i la Junta de Valladolit, en que es va realisar el debat dels justs títuls en el que Bartolomé de les Cases va prendre partit pels conquistats en lloc de per els seus companyers de conquista (encara que des de després pensava en la seua religió com a única verdadera). El relativisme cultural que es fa científic en l'antropologia moderna (Franz Boes) va a ampliar-se al concepte de civilisació, que escomença a usar-se en plural, i en peu d'igualtat relativa, per a definir a cada una de les organisacions humanes, vinculades a una forma d'entendre la vida, més allà inclús del concepte de Religió o de Cultura.

Tant l'Oxford Dictionary com el DRAE coincidixen que civilisar és traure a alguna cosa o algú d'un estat bàrbar o salvage, instruint-li en les arts de la vida -afig el llibre anglés- de modo que puga progressar en l'escala humana. O siga que, encara que una civilisació siga el conjunt de creències i valors que conformen una comunitat, a la civilisació en sí podem definir-la com el progrés a seques. Les civilisacions, en canvi, constituïxen un concepte més ambigu i impuro: fan referència no només als valors culturals, ètics o de qualsevol atre tipo que sustenten la societat, sino també a sistemes o mecanismes d'organisació de la mateixa. Tenen, per això, que vore en la cultura i l'educació, pero també, i en gran mida, en el poder. En el història de les cultures eixercita, a no dubtar, un paper rellevant la de les religions, i d'ahí es deriva el freqüent abús intelectual que tendix a confondre estes en les civilisacions pròpiament dites. Seria absurt negar que la religió, i la seua pràctica, han tingut enorme influència en el devindre dels humans.

Entés d'esta manera, en plural, cada civilisació és una entitat cultural que aglutina un sentit més o menys conscient d'unitat, i que agrupa en el seu sen a vàries nacions i pobles distints.

Determinades societats, pels seus especials guanys culturals i per la capacitat d'estos d'impondre's com a comunes a un espai més o menys ampli, són considerades pels historiadors com a civilisacions independents. Un eixemple clar ho donaria l'anfictionía que unificava a totes les polis gregues entorn a determinats llocs de cult (l'oràcul de Delfos), festivitats (les Olimpiades) o texts (les obres d'Homero) i que les oponia a lo que consideraven bàrbar (estranger, que parla en sons ininteligibles: bar-bar) i no helènic, com els perses.

Erro al crear miniatura:

Evolució de les civilisacions antigues. S'aprecia que distintes civilisacions històriques (dins d'una mateixa figura) compartixen el mateix grau de desenroll polític, social i cultural.

• Erro al crear miniatura:
  Piràmide en Teotihuacan. Les construccions d'este tamany requerixen l'organisació social que trobem en les civilisacions. L'impacte que el descobriment d'este tipo de construccions junt a les complexes societats que se'ls associaven, va tindre en els conquistadors espanyols i en els teòrics que varen reflexionar sobre els justs títuls de domini sobre elles; està en l'orige de les distintes consideracions i descripcions dels indígenes americans (de bon salvage a caníbal desapiadat), del debat intelectual que va fundar el dret de gents i de la reflexió europea sobre el concepte mateix de civilisació. També en la Grècia clàssica, el contacte en atres pobles de diferents llengües i cultures havia segut el desencadenant que va estimular el sorgiment de la reflexió crítica indispensable per al naiximent de la filosofia i la història (Tals de Mileto, Heródoto).
• Erro al crear miniatura:
  Fráncfort, centre financer de l'Unió Europea (un exitós eixemple d'integració supranacional en el continent més devastat per les guerres fins a la primera mitat del sigle XX), ejemplifica la moderna societat postindustrial o de l'informació, frut de l'evolució tecnològica en la seua última fase (aplicació massiva de l'informàtica i les telecomunicacions).

Civilisacions en perspectiva històrica

Erro al crear miniatura:

El choc entre grups rivals segons Huntington (1996), tal com es presenta en el llibre. Occident (blau), Amèrica Llatina (violeta), Japó (roig), món chinenc (granate), món indi (taronja), Món islàmic (vert), països ortodoxos (celest), Àfrica negra (marró), països budistes (groc). Atres colors poden indicar llínees de falla a on el choc de civilisacions pot ocórrer. Transilvania (en Romania), l'oest d'Ucrània, el nort de Sèrbia i uns atres estan en el "món occidental" d'acort en el llibre. L'autor considera que en lloc de pertànyer a les civilisacions "majors" Etiopia i Haití (en marró clar) són països "solitaris", i que Israel (turquesa) pot ser considerat un únic Estat en la seua pròpia civilisació, molt similar a Occident. El Carib angloparlante (violeta clar), antigues colónies britàniques, constituïxen una entitat diferenciada.

La perspectiva històrica utilisada per a classificar a una civilisació (més que a un país) com una unitat, és d'orige relativament recent. A partir de l'Edat Mija, la major part dels historiadors varen adoptar un punt de vista religiós o nacional. El punt de vista religiós va prevaldre fins a el XVIII entre els historiadors europeus, que consideraven la revelació cristiana com el succés històric més important, prenent-ho com a referència per a la seua classificació. Els primers historiadors europeus no varen estudiar atres cultures més que com a curiositats o com a àrees potencials d'activitat misionero.

El punt de vista nacional, a diferència del religiós, es va desenrollar a principis de el XVI a partir de la filosofia política de l'estadiste i historiador italià Nicolás Maquiavelo, qui sostenia que l'objecte adequat d'estudi històric era l'Estat. L'espanyol Francisco de Vitòria, fundador del Dret internacional, va abordar el tema dels drets de la Corona d'Espanya en la conquista d'Amèrica. No obstant, els múltiples historiadors que més vesprada varen realisar la crònica dels estats nacionals d'Europa i Amèrica només varen estudiar les societats al marge de la cultura europea, per a descriure la seua sumissió a les potències europees, a la seua entendre més progressistes. Cas a banda és el dels misionero i teòlecs espanyols que varen profundisar en el coneiximent i anàlisis de les civilisacions recent descobertes, a voltes de difícil caracterisació.

Arnold J. Toynbee va tipificar 23 civilisacions universals. MacNeill va analisar nou i Melko va senyalar que existix raonable acort sobre a lo manco dotze grans civilisacions de les quals sèt ya no existixen (mesopotámica, egipcíaca, cretense, clàssica bizantino, mesoamericana i andina). Para Philip Bagby, les civilisacions millor definides i més acceptades com a tals són l'egipcíaca, la babilònica, la chinenca, l'índia, la greco-romana, l'andina, la centroamericana i la cristià-occidental. En la seua obra Choc de civilisacions, Samuel Huntington, basant-se en Toynbee propon un número més ampli de civilisacions existents en l'actualitat: l'occidental (entre la que distinguix com subcivilizaciones la llatinoamericana i l'ortodox de l'Europa oriental), la musulmana, la judeua, el hindú, la sínica, la japonesa, l'africana subsahariana i la budista.

Civilisacions històriques

Civilisació	Estats
Sumerio	Sumerio
Caldea-Semita	Babilonia, Asiria, Fenicia, Regne d'Israel.
Egipcíaca	Antic Egipte
Entanque del Indo	Harappa
Egea (Cicládica- Minoica- Micénica) i Helènica	Thera, Creta; Micenas, Tirinto; polis gregues, Imperi d'Alejandro Magne i regnes helenísticos (Egipte ptolemaico, Pérgamo, Síria, Macedònia, etc.)
Carpato-danubiana	Dacia, Tracia
Hitita	Hititas
China	Imperi chinenc, somés durant milenis a un repetit cicle dinàstic (que va terminar en la Dinastia Ming i la Dinastia Qing), i des de el XX, la República de China i la República Popular China
Hindú	Imperi mauria, Gupta
Austronesia	Champa
Celta	Europa danubiana, méditerranea, Anatolia, illes britàniques
Persa	Imperi persa (aqueménida, part, sasánida, seléucida)
Romana	Roma Antiga, Imperi romà
Camboyana	Imperi jemer
Àrap-islàmica	Islam, Califato Omeya, Califato Abbasí, Al-Ándalus, Imperi otomà. En l'actualitat Món àrap, Turquia, Iran, Pakistan, Indonèsia, Àsia Central...
Japonesa	Història de Japó, Shogunato Tokugawa i Era Meiji (convergix en l'Occidental)
Africanes	Imperi Kanem-Bornu, Benín, Ashanti, Zulú
Polinèsia	lápita, Maoríes, Illa de Pasqua
Mongol	Imperi mongol
Cristiana medieval (Edat Mija), en formació des de l'Antiguetat tardana per fusió d'elements greco-romans, germànics i judeocristians	Imperi bizantí, pobles germànics, Imperi carolingio, Papat, monarquies feudals, monarquies autoritàries
Magiar (difícilment separable de la cristiana medieval, en la que confluïx)	Magiares
Vikinga (difícilment separable de la cristiana medieval, en la que confluïx)	Vikingo
Eslava (difícilment separable de la cristiana medieval, en la que confluïx)	Pobles eslaus, Imperi búlgar, Regne de Polònia, República de les Dos Nacions, Història de Sèrbia, Història de Rússia, Imperi rus, URSS, Federació de Rússia
Occidental (Edat Moderna)	Imperi portugués, Imperi espanyol, Imperi francés, Imperi britànic, monarquia absoluta
Occidental (Edat Contemporànea)	Revolució francesa, Unificació alemana, Unificació italiana
Occidental (des de mediats de el XX)	Estats Units, bloc capitaliste, Unió Soviètica, bloc soviètic, Unió Europea, descolonización, països subdesenrollats, tercer món, països emergents
Globalisació (des de 1989)	G-8, G-20, Estats Units, Unió Europea, Japó, BRICS (Brasil, Rússia, Índia, China, Suràfrica)

Bibliografia

• Ankerl, Guy (2000). Global communication without universal civilization (vol. Vol.1: Coexisting contemporary civilizations: Arabo-Muslim, Bharati, Chinese, and Western), Geneva: INU Press. ISBN 978-2-88155-004-1.
• Brinton, Crane (1984). A History of Civilization: Prehistory to 1715, 6th edició, Englewood Cliffs, N.J.: Prentice Hall. ISBN 978-0-13-389866-8.
• Casson, Lionel (1994). Ships and Seafaring in Ancient Claves, London: British Museum Press. ISBN 978-0-7141-1735-5.

• Chisholm, Jane (1991). Early Civilization, illus. Ian Jackson, London: Usborne. ISBN 978-1-58086-022-2.
• Collcutt, Martin (1988). Cultural Atles of Japan, New York: Facts on File. ISBN 978-0-8160-1927-4.
• Drews, Robert (1993). The End of the Bronze Age: Changes in Warfare and the Catastrophe ca. 1200 B.C, Princeton: Princeton University Press. ISBN 978-0-691-04811-6.
• Edey, Maitland A. (1974). The Siga Traders, New York: Clave-Life Books. ISBN 978-0-7054-0060-2.
• Fairservis, Walter A., Jr. (1975). The Threshold of Civilization: An Experiment in Prehistory, New York: Scribner. ISBN 978-0-684-12775-0.
• Fernández-Armesto, Felipe (2000). Civilizations, London: Macmillan. ISBN 978-0-333-90171-7.
• Ferrill, Arther (1985). The Origins of War: From the Stone Age to Alexander the Great, New York: Thames and Hudson. ISBN 978-0-500-25093-8.
• Fitzgerald, C.P. (1969). The Horizon History of China, New York: American Heritage. ISBN 978-0-8281-0005-2.
• Fuller, J.F.C. (1954–57). A Military History of the Western World, 3 vols., New York: Funk & Wagnalls.
  1. From the Earliest Claves to the Battle of Lepanto. ISBN 0-306-80304-6 (1987 reprint).
  2. From the Defeat of the Spanish Armada to the Battle of Waterloo. ISBN 0-306-80305-4 (1987 reprint).
  3. From the American Civil War to the End of World War II. ISBN 0-306-80306-2 (1987 reprint).
• Gowlett, John (1984). Ascent to Civilization, London: Collins. ISBN 978-0-00-217090-1.
• Hawkes, Jacquetta (1968). Dawn of the Gods, London: Chatto & Windus. ISBN 978-0-7011-1332-2.
• Hawkes, Jacquetta (1993). The Atles of Early Man, London: Dorling Kindersley. ISBN 978-0-312-09746-2.
• Hicks, Jim (1974). The Empire Builders, New York: Clave-Life Books.
• Hicks, Jim (1975). The Persians, New York: Clave-Life Books.
• Johnson, Paul (1987). A History of the Jews, London: Weidenfeld and Nicolson. ISBN 978-0-297-79091-4.

• Jensen, Derrick (2006). Endgame, New York: Seven Stories Press. ISBN 978-1-58322-730-5.
• Keppie, Lawrence (1984). The Making of the Roman Army: From Republic to Empire, Totowa, N.J.: Barnes & Noble. ISBN 978-0-389-20447-3.
• Korotayev, Andrey, World Religions and Social Evolution of the Old World Oikumene Civilizations: A Cross-Cultural Perspective. Lewiston, NY: Edwin Mellen Press, 2004. ISBN 0-7734-6310-0
• Kradin, Nikolay. Archaeological Criteria of Civilization. Social Evolution & History, Vol. 5, No 1 (2006): 89–108. ISSN 1681-4363.
• Lansing, Elizabeth (1971). The Sumerians: Inventors and Builders, New York: McGraw-Hill. ISBN 978-0-07-036357-1.
• Lee, Ki-Baik (1984). A New History of Korea, trans. Edward W. Wagner, with Edward J. Shultz, Cambridge: Harvard University Press. ISBN 978-0-674-61575-5.
• Nahm, Andrew C. (1983). A Panorama of 5000 Years: Korean History, Elizabeth, N.J.: Hollym International. ISBN 978-0-930878-23-8.
• Oliphant, Margaret (1992). The Atles of the Ancient World: Charting the Great Civilizations of the Past, London: Ebury. ISBN 978-0-09-177040-2.
• Rogerson, John (1985). Atles of the Bible, New York: Infobase Publishing. ISBN 978-0-8160-1206-0.
• Sandall, Roger (2001). The Culture Cult: Designer Tribalism and Other Essays, Boulder, Colo.: Westview. ISBN 978-0-8133-3863-7.
• Sansom, George (1958). A History of Japan: To 1334, Stanford: Stanford University Press. ISBN 978-0-8047-0523-3.
• Southworth, John Van Duyn (1968). The Ancient Fleets: The Story of Naval Warfare Under Oars, 2600 B.C.–1597 A.D., New York: Twayne.
• Thomas, Hugh (1981). An Unfinished History of the World, rev. edició, London: Pa. ISBN 978-0-330-26458-7.
• Yap, Yong (1975). The Early Civilization of China, New York: Putnam. ISBN 978-0-399-11595-0.
• (2003) International Relations and the Philosophy of History. doi:10.1057/9781403938404. ISBN 978-1-349-40304-2.