Roma Antiga

Roma Antiga

L'antiga Roma o Roma antiga va ser tant la ciutat de Roma com l'Estat que va fundar en l'Antiguetat. la civilisació romana, d'orige llatí, es va formar en el VIII a partir de l'agrupació de varis pobles de l'Itàlia central. Roma es va expandir més allà de la península itálica i, des d'el I fins a el V, va dominar el món mediterràneu i l'Europa Occidental per mig de la conquista i l'assimilació de les èlits locals. Durant estos sigles, la civilisació romana va ser una monarquia, una república oligàrquica i posteriorment un imperi autocràtic. El seu domini va deixar un important llegat llingüístic, jurídic, artístic, religiós i cultural que va contribuir profundament a donar forma a la civilisació occidental. L'image d'una ciutat en continu progrés no es correspon plenament en la complexitat dels fets. La seua història no ha segut de creiximent continu: el progrés (a ritmes molt diferents) ha segut seguit per l'estancament i a voltes inclús la reculada. No obstant, els romans varen conseguir resoldre les dificultats internes naixcudes de la conquista baix la República transformant les seues institucions republicanes. Aixina, en els primers sigles de l'época imperial, el territori baix el poder de Roma va alcançar la seua màxima extensió

A partir d'el III, el món romà va sofrir les grans invasions dels bàrbars del nort d'Europa i Àsia. Per a resistir-se a ells, l'Imperi va tindre que crear una nova estructura burocràtica i militar. Este periodo va coincidir en l'establiment del cristianisme com a religió de l'Estat i la divisió de l'Imperi en una mitat occidental i oriental. Assut de l'inestabilitat interna i de les invasions germàniques, la part occidental de l'Imperi (que incloïa Hispania, Galia, Britania, Àfrica del Nort i Itàlia) va colapsar en l'any 476. No obstant, la part oriental de l'Imperi, governada des de Constantinopla (que incloïa Grècia, Anatolia, Síria i Egipte) va sobreviure a esta crisis. A pesar de la pèrdua de Síria i Egipte per l'expansió musulmana, l'Imperi oriental va continuar desenrollant-se fins que va anar finalment destruït pel Imperi otomà en 1453. Este imperi medieval i cristià, cridat «Imperi romà» pels seus habitants, pero cridat «Imperi bizantí» pels historiadors moderns, és l'última etapa evolutiva i sense interrupció del poder imperial i l'administració de l'Imperi romà. La civilisació romana s'estudia a sovint en l'Antiguetat clàssica junt en l'antiga Grècia, una civilisació que va inspirar gran part de la cultura llatina. Ademés del seu model original d'eixercici del poder (hi ha innumerables príncips que varen voler imitar-ho o es varen inspirar en ell), la Roma antiga va contribuir en gran mida al desenroll del dret, les institucions i lleis, la guerra, l'art i la lliteratura, l'arquitectura i la tecnologia, aixina com els idiomes en el món occidental.

Fundació

Artícul principal → Rómulo i Reme.

Fundació segons la llegenda

Segons la llegenda, la fundació de Roma en l'any 753 a. C. es va deure als germans Rómulo i Rem, els qui havien segut alletats per la lloba Luperca.

Segons la tradició romana, Rómulo (c. 771 a. C.-c. 716 a. C.) i el seu germà bessó Rem (c. 771 a. C.-c. 753 a. C.) varen ser els fundadors de Roma i del Senat romà. Part substancial de l'investigació seguix sent escèptica front a esta tradició, fixant l'orige de la ciutat a finals d'el VIII Les possibles bases històriques per a la narració mitològica en el seu conjunt permaneixen confuses i a debat.

Numitor era el rei d'una ciutat de Lacio cridada Alba Longa. Va ser destronat pel seu germà Amulio, qui ho va expulsar de la ciutat i va procedir a matar a tots els seus fills varons llevat a la seua única filla Rea Silvia. Com no volia que Rea Silvia tinguera fills, la va obligar a dedicar-se al cult de Vesta, assegurant-se d'esta forma de que anava a permanéixer verge. Rea Silvia es trobava dormint a la vora d'un riu i el deu Mart es va quedar prendado d'ella, la va posseir i la va deixar embarassada. Com a resultat va tindre dos bessons als que va cridar Rómulo i Rem. Ans que el rei Amulio s'enterara del succés, va colocar als seus fills en una cistella en el riu Tíber per a que no sofriren el mateix destí que els seus tios. La cistella embarrancó i els chicotets varen ser alletats per una lloba, Luperca, i més vesprada arreplegats per el pastor Fáustulo i contes per la seua dòna, Aca Larentia. Es dia que havien segut educats en Gabio, localitat delacio; més tarde estos varen decidir fundar Roma. Quan varen créixer, varen descobrir el seu orige, per lo que varen retornar a Alba Longa, varen matar a Amulio i varen repondre al seu yayo Numitor en el tro. Este els va entregar territoris al noroest delacio. En 753 a. C. els dos germans varen decidir fundar una ciutat en eixe territori en una planura del riu Tíber, segons el rito etrusc, en el precís lloc en a on embarrancó la cistella. Varen delimitar el recint de la ciutat (pomoerium) en un llaurat que seria la suposta Roma quadrata del Palatino. La ciutat va ser alçada en el pomoerium palatino, i Rómulo va quedar com a únic sobirà. Va crear el senat, compost per cent membres (patres) que els seus descendents varen ser cridats patricios i va dividir la població en 30 cúrias. Per a poblar la ciutat, es va acceptar tot tipo de gent (asylum): refugiats, libertos, esclaus, pròfucs, etcétera. Rómulo va jurar matar a tot aquell que traspassara els llímits sense permís.

• Rómulo va morir cap al 716 a. C. Existixen vàries versions de la seua mort, ya arrebatat pels cels en mig d'una tempestat provocada pel seu pare Mart o ben assessinat per un grup de senadors o pel seu bessó Rem. En realitat no existixen senyes de forma concreta. De qualsevol forma, en honor a la data de la seua desaparició se celebraven les festes Nonas Caprotinas. Acabarà divinizado i adorat baix la advocación de Quirino. Despuix de la seua mort es produirà un any de interregnum fins que el senat elegix com a rei a Numa Pompilio. En la cronologia actuala data de la fundació de Roma es va fixar el 21 d'abril de 753 a. C. Esta data era l'any 1 per a Roma, ya que li la prenia com a punt de referència per a datar events en el món romà. Li l'aludia com el Naiximent de Roma (200 aUC: Anno 200 ab Urbs Condita: «En l'any 200 des de la Fundació de la Urbs o del Naiximent de Roma»). En novembre de 2007, es va produir la troballa de la cova en la que en l'Antiguetat es creïa que havien segut alletats els bessons Rómulo i Rem.

Fundació segons l'historiografia

Erro al crear miniatura:

Expansió etrusca. 750 a. C.-500 a. C.

la ciutat de Roma va sorgir dels assentaments de tribus llatines, sabinas i etrusques, situant-se els primers habitants de Roma en les sèt tossals (Celio, Campidoglio, Esquilino, Viminale, Quirinale, Palatina i Aventina) en la confluència entre el riu Tíber i la Via Salaria, a 28 km del mar Tirreno. En este lloc el Tíber té una illa a on el riu pot ser travessat. Per la proximitat del riu i del vau, Roma estava en un encreuament de tràfic i comerç. Els historiadors romans varen datar la fundació en 753 a. C., i des d'eixa data varen contar la seua edat o calendari particular. No obstant, també existix una teoria crítica de la fundació de Roma a banda de la teoria llegendària. La teoria crítica, sostinguda per molts autors, ve a dir que Roma sorgix a partir del forum romanum.^{cita requerida}

Monarquia electiva (753-509 a. C.)

Artícul principal → Monarquia romana.

La naixent ciutat estat és governada per un rei (rex) elegit per un consell de vells (senatus). Constituïda en els seus començos per tres pobles: llatins, sabinos i etruscs. Els sèt reis mítics o semi-mítics són (en orde cronològic): Rómulo, Numa Pompilio, Tulo Hostilio, Anco Marcio, Lucio Tarquinio Prisco, Servio Tuli i Tarquinio el Soberp. baix els primers quatre reis (llatins i sabinos) l'economia romana va ser agrícola, basada en el cultiu de les terres i el pastoreig. A partir de la dinastia Tarquinia, d'orige etrusc, es transforma en comercial i expansiva. L'últim d'ells, Tarquinio el Soberp, va ser derrocat en l'any 509 a. C., despuix de lo que es va establir la República romana.

Roma republicana (509-27 a. C.)

Artícul principal → República romana.

Bust de Lucio Juny Brut, fundador de la República romana en 509 a. C.

La República va ser establida l'any 509 a. C., segons els últims escrits de Tito Livio, quan el rei va ser desterrat i un sistema de cònsuls va ser colocat en el seu lloc. Els cònsuls, al principi patricios pero més vesprada plebeus també, eren oficials electes que eixercien l'autoritat eixecutiva, pero varen tindre que lluitar contra el senat romà, que va créixer en tamany i poder en l'establiment de la República. En este periodo es forjarien les seues institucions més característiques: el senat, les diverses magistratura i l'eixèrcit. Una nova Constitució va establir un conjunt d'institucions de control aixina com una clara separació dels poders. Els romans varen sometre, varen absorbir, varen federar i varen unificar gradualment a tots els pobles de la península itálica, la majoria d'ells itálicos (d'orige indoeuropeo, per eixemple els samnitas i els oscos) com els llatins i emparentats en els mateixos romans,pero també etruscs (en Etruria) i italiotas (en la Magna Grècia), fent de tota l'Itàlia peninsular el seu territori metropolità. L'última amenaça a l'hegemonia de Roma en Itàlia va aplegar quan Tarento, una gran colónia grega, va demanar ajuda a Pirro d'Epiro en 282 a. C. en la seua lluita contra Roma.

A partir de l'any 264 a. C., Roma es va enfrontar en l'Antiga Cartago en les guerres púnicas, conquistant Sicília i Iberia. Despuix de derrotar a Macedònia i al Imperi seléucida en el 146 a. C., el naixent estat conseguix una enorme expansió tant política com a econòmica, estenent-se per tot el Mediterràneu. Mentrestant, els conflictes entre patricios i plebeyos varen caracterisar la pugna política interna (vore Secessio plebis) durant tot el periodo republicà i solament paulatinament conseguiran els plebeus la plena equiparació política (encara que no social). L'expansió du en si profunts canvis en la societat romana. L'inadequada organisació política (que havia segut pensada per a una chicoteta ciutat-estat i no per al gran territori que ya era Roma) es fa palés per a alguns, pero tots els intents de canvi són bloquejats per l'ultraconservadora èlit senatorial. L'enfrontament entre les diverses faccions produïx en el I una crisis institucional que conduirà a diversos tumults, revolucions i guerres civils.

Roma imperial (27 a. C.-476 d. C.)

Artícul principal → Imperi romà.

Erro al crear miniatura:

l'Imperi romà durant el govern de Trajano (117)

El vencedor ulterior de totes estes guerres civils, César Augusto, abolirà de facto la República i consolidarà un govern unipersonal i centralisat conegut com l'Imperi romà. A partir d'este moment, l'estabilitat política de l'Imperi quedarà lligada al caràcter dels emperadors que succeiran a Augusto, alternant-se els periodos de pau i prosperitat en les époques de crisis. Augusto, que inaugura la dinastia Juliol-Claudia, representa el periodo de màxim esplendor de l'Imperi. A esta dinastia, terminada en l'any 68 per l'infame Nerón, li seguirà el periodo d'inestabilitat conegut com l'any dels quatre emperadors. Esta terminarà en l'ascens de Vespasiano, que va inaugurar la dinastia Flavia, d'orige no patricio. Els seguiran de l'any 96 al 180 els cridats «cinc emperadors bons» (Nerva, Trajano, Adriano, Antonino Pío i Marco Aurelio), el periodo considerat com el màxim apogeu de Roma. En Septimio Sever comença un periodo distintivamente militar i monàrquic, i el fi de la seua estirp durà al periodo conegut com l'anarquia militar, que es prolonga durant el restant d'el III fins a l'arribada de Diocleciano. la [[Crisis del sigle III|crisis d'el III]] va ser un llarc periodo de lluites internes pel poder a on els emperadors, nomenats per les seues legions, es varen succeir ininterrompudament.

Vore també: Emperador romà

Caiguda de l'Imperi occidental

Artícul principal → Baix Imperi romà.

Invasions bàrbares del Imperi romà.

Diocleciano (r. 284-305) va mamprendre una gran reorganisació de l'Imperi, instituint la Tetrarquia. El seu successor Constantino I el Gran va destacar per llegalisar el cristianisme (Edicte de Milà) i fundar la ciutat de Constantinopla com a nova capital. Poc despuix, en el 395, l'emperador Teodosio I el Gran va dividir l'Imperi entre els seus dos fills, Arcadio i Honorio, donant com resultat la divisió en l'Imperi romà d'Orient, en sèu en Constantinopla, i l'Imperi romà d'Occident, en capital en Rávena. En l'any 476, el general Odoacro va depondre al usurpador Rómulo Augusto i va enviar les insígnies imperials a Orient, reconeixent a Zenón com a únic emperador de les 2 i sent a la seua volta reconegut com Rei d'Itàlia. Zenón, que estava ocupat en els disturbis en Orient, finalment li va concedir a Odoacro el ranc de patricio i ho va acceptar com el seu virrey. Zenón, no obstant, va insistir que Odoacro tinguera que rendir homenage a Juliol Nepote, refugiat en Dalmacia, com l'emperador llegítim de l'Imperi d'Occident. Odoacro mai va retornar qualsevol territori o poder real, pero va fer emetre monedes en el nom de Juliol Nepote en tota Itàlia. L'assessinat de Juliol Nepote en 480 va impulsar a Odoacro a invadir Dalmacia, anexant-la al seu regne i acabant en l'últim territori romà. En 488, l'emperador oriental va autorisar a un caudillo godo problemàtic, Teodorico (més vesprada conegut com «el Gran») a invadir Itàlia en el seu eixèrcit. Despuix de vàries campanyes, en 493 Teodorico i Odoacro varen acordar governar conjuntament. Varen celebrar el seu acort en un convit de reconciliació, en el que els hòmens de Teodorico varen assessinar als d'Odoacro i Teodorico personalment va tallar a Odoacro en dos.

Estructura social i política

La primera estructura social i política dels llatins va ser la família: el pare (pater famílies), l'esposa (unida al pare de família pel rito sagrat de la coca), els fills, les esposes dels fills, els fills dels fills, i les filles no casades. De l'agrupació d'algunes famílies del mateix tronc, varen sorgir les gens, i d'un conjunt de famílies varen sorgir les tribus. La família està formada pels més pròxims (agnados) pero, a mida que la família s'estén, es forma la gens o raça d'un tronc comú, integrada per la família completa pròpiament dita (adnati) i pels gentils, tots aquells procedents del mateix antepassat. Era possible l'unió dels diversos grups, ya siga de gens o de tribus. Cada grup té un punt comú de trobada, generalment per al cult religiós (encara que no exclusivament per a tal fi), punt que constituïx l'embrió de les cívitas (ciutats).

Ciutat

La maqueta Il plastico d'Italo Gismondi de l'antiga ciutat de Roma, a on s'aprecien el Teatre de Marcelo i el Teatre de Balbo (Museu de la Civilisació Romana)

La fundació de Roma s'atribuïx a tres tribus: els ramnes, els ticios i els lúceres. Estos tres grups varen fundar la cridada Roma Quadrata en el Mont Palatino. Una atra ciutat fundada per un atre o atres grups en el Quirinal, es va unir a la Roma Quadrata, sorgint aixina la civitas ('ciutat') cridada Roma. Als primers ciutadans romans se'ls crida patricios (o patres), perque o be són pares de família (páter famílies) o be són fills de pares de família vinculats a l'obediència paterna (els fills varons no alcançaven la condició de pare de família fins que el pare moria i s'independisaven, pero es donava per descontat que alcançarien esta condició). Els fills dels patricios, en complir 17 anys (més vesprada l'edat va ser rebaixant-se fins als 14 anys) adquirien la condició de ciutadàs plens (en tal motiu celebraven una festivitat en que deixaven de vestir la toga praetexta pròpia dels chicons i es colocaven la toga virilis, pròpia dels hòmens), pero continuaven subjectes a la potestat del pare fins que este moria. Als patricios correspon el dret ple de ciutadania: formen el poble i són d'entre els habitants els de classe social més elevada. Els seus drets eren: el sufragi, l'eixercite de càrrecs públics polítics o religiosos, el dret a assignació de terres públiques, els drets civils propis de les gens (tutela, successió, potestat, etc.), el dret de contraure matrimoni en atres membres de les gens, el dret de patronat, el dret de contractació (l'únic que s'estenia també als no patricios lliures) i el dret a fer testament (el conjunt d'estos drets constituïa el ius qüiritium o ius cívitatis). Com a obligacions citarem: el servici militar, i el deure contribuir en certs imposts al sosteniment del Estat.

Ciutats depenents de Roma

Iniciada l'expansió territorial romana moltes ciutats varen passar a dependre de Roma. Quan una ciutat se sometia a Roma a discreció, els seus ciutadans quedaven en l'estatut jurídic de dediticios (Dediticius). Encara que la majoria de les ciutats someses a discreció ho varen anar despuix de la primera guerra púnica, provablement l'institució és anterior. Roma es reservava la sobirania eminent sobre estes ciutats, pero els tornava l'usufructe, en excepció del ager publicus. Roma va reconéixer l'autonomia d'alguna d'estes ciutats pero les seues terres varen quedar someses al diezmo de la collita, i en cas d'exencions, estes es donaven a títul personal (per eixemple als habitants d'una ciutat encara que cultivaren terres en una atra ciutat). el diezmo es pagava generalment en espècie i el benefici permés al recaptador era llimitat. Les ciutats someses a Roma, en el seu territori rural inclós, no tenien dret a declarar la guerra pel seu conte, pero devien declarar-la forçosament quan Roma ho fera. També tenien prohibit fer convenis de cap tipo en atres Estats o Ciutats. Ademés no podien falcar moneda i eren les monedes romanes les que tenien curs llegal en totes estes ciutats. Hi havia varis tipos de ciutats vinculades a Roma:

• Ciutats de dret romà: Inicialment, en la primera etapa republicana, durant l'expansió de Roma per Itàlia, algunes ciutats itálicas varen rebre el dret complet de ciutadania romana (civitas òptim jure), especialment les antigues ciutats aliades de la Lliga Llatina, les ciutats sabinas i gran part de les ciutats volscas. A elles es varen afegir unes atres colónies romanes i municipis cum suffragio, que gojaven del dret de ciutadania, escampats per tota la península itálica i, despuix de la guerra social i la Lex Plautia Papiria, la ciutadania romana es va otorgar a tots els habitants d'Itàlia. Posteriorment, i sobretot en época imperial, la ciutadania romana va escomençar a ser otorgada a determinades colónies i municipis dels territoris provincials, és dir, dels territoris fòra d'Itàlia.

• Ciutats de dret llatí: Les ciutats subjectes al dret llatí varen ser inicialment les de Lliga Llatina que no havien rebut el dret de ciutadania romana. Més vesprada, sempre durant la primera etapa republicana, les colónies de dret llatí (és dir, les colónies que no tenien dret de vot i participació a la vida política), varen seguir un procediment semblat al de les colónies de dret romà, escampant-se inicialment per Itàlia i, posteriorment, en les províncies; desapareixent per complet dins d'Itàlia quan tots els itálicos varen adquirir la ciutadania romana i difonent-se, principalment en época imperial, en específics llocs dels territoris provincials.

• Ciutats sense vot: Estaven en tercer lloc les ciutats en dret de civitas pero sense vot (civitas sine suffragio), que encara que podien cridar-se ciutadans, devien soportar totes les càrregues cíviques (reclutament militar, imposts ordinaris, servicis i contribucions especials) sense compensació (sense dret a votar). Estes ciutats estaven administrades per als assunts judicials per un Prefecto anual designat pel Pretor de Roma. La seua administració civil estava en mans dels seus propis magistrats locals, generalment de l'aristocràcia. Estes, de la mateixa manera que les colónies de dret llatí, abundaven, sobretot durant l'Imperi, en les províncies, és dir, en els territoris fòra d'Itàlia.

• Ciutats confederades : Inicialment, al principi de l'etapa republicana, es coneixien com a municipis de socii (aliats) i foederati (confederados) totes les ciutats itálicas desprovistas de ciutadania romana, els drets de la qual quedaven establits pels tractats particulars concertats en cada una d'elles. Estes ciutats suministren contingents a l'eixèrcit en quantia prefixada de bestreta i integrant les alae sociorum (tropes aliades), diferentemente als demés itálicos proveïts de ciutadania romana (els quals integraven les legions), sent l'equipament del contingent a càrrec de la ciutat confederada. Estaven governades per magistrats locals sorgits de l'aristocràcia. Esta categoria va desaparéixer per complet en época republicana, quan tots els itálicos varen adquirir la ciutadania romana (i convertint-se tots en integrants de les legions); sent reemplaçada per una nova categoria, la dels auxiliars, reclutats entre indígenes provincials desprovistos de ciutadania.

Rei

Roma era governada per un rei, representant de l'institució monàrquica, al que correspon tot el poder (imperium) i dicta les órdens (dictador), el qual era elegit entre el poble com a cap d'una gran família política (magister populi). Auxilien al rei els lictors, aguasils que li precedien en les seues actuacions en l'astral i les vares. En la seua absència els poders administratius corresponien a un delegat (praefectus urbis). Si el rei no designava successor els ciutadans designaven en l'interregne, per un periodo de cinc dies, a un interrex, i despuix s'elegia un nou rei, o be es designava un nou interrex per atres cinc dies en facultat de designar nou cap.

Senat

Representació d'una sessió del Senat: Cicerón denúncia a Catilina. Fresca de Cessara Maccari (Palazzo Madama, Roma, 1880).

Front al rei s'erigix l'institució del Consell de Vells (senatus) per a contrabalancear a l'institució real. Els primers senadors són els representants designats per cada gens. Tenen caràcter vitalici. Com el número de gens és invariable (les successives famílies sorgixen sempre d'un tronc comú i per tant s'integra en alguna de les gens existents) també és invariable el número de senadors. No obstant, hi havia una excepció: quan un senador moria el rei estava facultat per a nomenar un substitut temporal (fins a la designació del substitut designat per la gens). La costum del nomenament real va acabar concedint al rei l'elecció dels senadors. El senat era un orgue merament consultiu, pero sent emanat del poble, el rei ho convocava a sovint i considerava les seues propostes. Les seues reunions se celebraven en el comitium (fòrum) en una sala anomenada bule.^{cita requerida} Més alvance hi havia un grup de gent que decidia qui anava a enfrontar al rei i qui manejaria les entrades dels diners.

Divisions de la població romana: les gens, les cúria i les tribus

La divisió de la població es feya des de les gens:

• 10 gens constituïen una cúria.
• 10 cúria constituïen una tribu.
• 10 tribus constituïen una civitas. El sistema decimal està present en atres aspectes de la societat romana:
• Cada gens contribuïa en dèu soldats d'infanteria (mills o milícia), un de cavalleria (eqües) i un senador.
• En les ciutats someses per Roma s'establia un Consell de Cent Vells (céntum-viri), cada u dels quals era el cap de dèu cases (dèu gens = una cúria), d'a on sorgix la denominació de decuriones. El sistema decimal puix rig en la societat romana, encara que, si be al principi varen deure respondre a una realitat, en el temps varen derivar en una mera divisió teòrica: pronte va ser inexacto parlar de cúria en dèu gens en introduir-se noves famílies, que aumentaven el número de gens de les cúria existents i més vesprada el número de cúria. Tampoc corresponia a cada decurión el mando sobre dèu cases. En canvi l'aportació a l'eixèrcit es manté bàsicament. Aixina que, en passar els anys, els números primitius deixen de correspondre's en la realitat pero es manté la tradició i aixina les gens i famílies són aumentades o dividides per decret, pero la realitat s'impon i la divisió deixa de ser geomètrica i inflexible. Aixina, quan el número de senadors va quedar fixat en trescents, no volia dir que existiren solament trescentes gens, sino que entre totes les existents (el número de les quals podia ser major o menor) es designaven únicament trescents senadors. Les cúria varen deixar de ser dèu per a passar a un número indeterminat (fins a 30), el conjunt del qual formava la ciutat. També els 3000 infants i 300 cavallers que formaven l'eixèrcit eixien del conjunt, i no considerant cada gens (aixina uns aportaven més i uns atres menys). La mateixa situació es va reproduir en les ciutats someses a Roma. Les cúrias (dèu gens) varen constituir molt pronte la base de la ciutat. Les cúria es reunien en una assamblea dirigida pel curio, i en presència d'un sacerdot (flamen curialis). El reclutament i els imposts es va fer des de molt pronte sobre la base de les cúria. Els membres de les cúria eren els ciutadans que votaven, i a les votacions li les cridava «comicis curials», celebrant-se les votacions per separat en cada cúria. Normalment se celebraven comicis el 24 de març i 24 de maig de cada any. Els ciutadans romans estaven dividits en trentacinc tribus diferents; quatre eren en orige urbanes, pròpies de la ciutat de Roma (Collina, Esquilina, Palatina i Suburana) i dèu rurals, de les afores de la ciutat. Durant la conquista de la península itálica es varen ser agregant el restant d'itálicos inscrits en ulteriors tribus. En l'any 395 a. C. existien ya vintiuna tribus i vinticinc en l'any 389 a. C.; va passar finalment a trentacinc en l'any 241 a. C. Les tribus es dividien en grups de vots en els diferents comitia, des de les que s'elegien magistratura i oficials que es posarien al servici de l'estat. Algunes tribus tenien més poder de vot que unes atres, per eixemple la Palatina era una de les més importants i influents. Estes trentacinc tribus eren:

Aemilia, Aniense, Arnensis, Camilia, Claudia, Clustumina, Collina, Cornelia, Esquilina, Fabia, Falerna, Galeria, Horatia, Lemonia, Maecia, Menenia, Oufentina, Palatina, Papiria, Pollia, Pomptina, Publia, Pupinia, Quirina, Romilia, Sabatina, Scaptia, Sergia, Stellatina, Suburana, Terentina, Tromentina, Velina, Voltina i Voturia.

Comicis

Les decisions en Roma s'adoptaven en els comicis, és dir en les votacions de les assamblees. Els comicis més antics són els comitia calata, convocats pel rei per a solemnisar certs actes religiosos. Els comicis polítics eren aquells en els que votava la població organisada en cúria (inicialment una cúria eren dèu gens). Es convocaven el 24 de març i 24 de maig i quan el rei ho considerava convenient. Decidien sobre l'elecció de monarca, assunts polítics importants i la concessió del dret de ciutadania. El convocant presentava una proposta i els ciutadans de la cúria en dret (provablement un vot per cada pare de família) la votaven. Cada cúria era un vot i es precisava el de 16 cúria (d'un total de 30) per a l'aprovació.

Ciutadans plens, honoraris i clients

Junt als ciutadans plens o patricios —entenent-se com a tals els cap de família (páter famílies) i els seus fills varons— estaven els ciutadans «honoraris», invitats d'atres ciutats que renunciaven a la seua antiga ciutadania i acceptaven la ciutadania honoraria romana. També estaven els clients dels patricios i els esclaus. El grup dels clients estava format bàsicament per esclaus lliberats pels seus amos patricios, i que despuix de la seua lliberació permaneixien vinculats (ells i els seus descendents) al seu antic amo (i als seus hereus), qui eixercia sobre ells certa tutela i proteccionisme paternaliste, a canvi de certs servicis i llealtats. En este grup es varen integrar també alguns estrangers (habitants de ciutats derrotades als que no es permetia residir en la seua ciutat pero tampoc havien segut declarats esclaus, i que constituïen com un grup client de tota la ciutat de Roma) i exilados subjectes al patronazgo d'un patricio.

Eixèrcit

Artícul principal → Eixèrcit romà.

Instrucció i entrenament

Durant quatre mesos els nous reclutas de la Roma Antiga eren somesos a un entrenament implacable. En concloure este periodo els supervivents ya podien cridar-se soldats —milites—. Els que no podien resistir l'entrenament eren rebujats. Primer se'ls ensenyava a desfilar marcant el pas. Després se'ls duya de marcha, forçant-els al màxim fins que foren capaços de recórrer 20 milles romanes —30 km— en cinc hores. Despuix tindrien que recórrer la mateixa distància carregats en tot el seu equip, que incloïa armas i armadures, utensilis de cuina, estacas per a la empalizada, instruments per a cavar i recaptes per a varis dies, puix al final de cada marcha tenien que alçar un campament en terraplens i fossos de defensa.

Erro al crear miniatura:

Recreació de soldats romans de 70 a. C. en formació d'atac

En un principi els legionaris varen utilisar bésties de càrrega i carros per a transportar l'equip. Pero el célebre general Cayo Mario impulsor de grans reformes en l'eixèrcit, els va obligar a transportar personalment casi tota la impedimenta necessària per a reduir el tamany de les caravanes d'intendencia (els cridaven "les mules de Mario"). L'equip complet devia pesar per lo manco 30 kg, i les armes i armadures més de 20. Els legionaris realisaven marches tres voltes al més durant 25 anys. Este entrenament i capacitat de desplaçament va ser una de les causes per la que l'eixèrcit romà fora tan superior a atres eixèrcits. Açò era solament partix de l'instrucció, ya que el programa d'entrenament també incloïa carreres, bots, equitació i natació. Quan es considerava que es trobava en bona forma física començava l'instrucció en el maneig de les armes. Els reclutes deprenien a atacar a una grossa estaca clavada en el sol en una pesada espasa de fusta i un escut de vímen que pesava el doble que un escut normal. Se'ls insistia que colpejaren de front, sense descriure arcs en l'espasa, que poden evitar-se en més facilitat. També se'ls entrenava en ellançament de pesades javalinas de fusta contra les estacas. Una volta superat este pas, se'ls considerava dignes d'empunyar armes autèntiques forrades de cuiro per a evitar accidents, que els semblarien llaugeríssims en comparació a les pesades armes de fusta.

Efectius

Una legió estava formada per dèu cohortes de 480 hòmens cada una, a no ser que fora una cort d'assalt o invasió (formades per uns 20 o 30 hòmens), lo que dona la sifra de 4800 hòmens en total; això en teoria, ya que no sembla segur que les legions hagen estat en els seus quadros complets, ni molt manco. Normalment cada centuria formava com un quadro de 10 x 8 hòmens. Com la segona centuria de cada manípulo baixava per a tancar el buit, la profunditat de la llínea de combat de la legió era de 8 hòmens. ya que tres eren les llínees que una legió podia presentar, el front de combat quedava estructurat com una successió de llínees en huit hòmens de profunditat. Recordem que en Cannas els manípulos varen formar en la seua profunditat doblada, és dir, en 16 hòmens; un experiment que va costar als romans 50 000 morts. ya que el secret tàctic de la legió no era un atre que la seua flexibilitat, la llínea de combat en huit hòmens de profunditat era la més racional i la que millor s'adaptava a eixa característica essencial. Pero si calia reduir la profunditat, eixa mateixa flexibilitat operava el milacre de permetre «aprimar» les llínees.

Classes socials

Ruïnes del Fòrum Romà

la societat romana, com moltes atres societats antigues, es basava en la desigualtat. Les classes que es varen distinguir varen ser cinc: patricios, plebeus, esclaus, clients i libertos. La tensió entre patricios i plebeus i les rebelions dels esclaus varen ser les més importants notícies polítiques; les tres primeres varen ser les classes en major activitat política; les atres dos, menys. Esta organisació social no va ser estàtica durant tota l'història de la Roma Antiga. Va haver tensions, canvis, evolució.

Vore també: Esclavitut en l'Antiga Roma

En la Monarquia

En els primers temps la desigualtat social es basava en el naiximent i en la religió. La societat romana presentava dos grans tipos de ciutadans: els lliures i els no lliures (els esclaus, lat. vaig servir). Els ciutadans lliures, a la seua volta, es dividien en privilegiats (els patricios, en lat. patricii) i en no privilegiats.

Figura ilustrativa d'un Patricio Romà

Els ciutadans no privilegiats podien ser independents (els plebeus, en lat. plebeii) o depenents (els clients i els llibertes, en lat. liberti).

• Patricios

Eren les primeres famílies assentades en Roma i els seus descendents. Cada una pretén descendir d'un antepassat més o menys divinizado (pater). Els que tenen un mateix pater formen una gens, duen el mateix llinage (nomen gentilicium) i celebren un mateix cult (sacra gentilicia). Des del principi de Roma, els patricios i les seues famílies constituïxen el primer esclavó social. Estos patricios posseïen esclaus, moltes voltes en gran número. Els patricios estan en la base de la fundació de Roma i, per tant, són ciutadans romans. Té l'exclusiva dels càrrecs públics, i dirigixen la vida de Roma. Més vesprada el dret de ciutadania s'estén a les cridades minores gents, és dir als que procedents d'atres ciutats o dins de la mateixa ciutat sense ser patricios, varen adquirir la ciutadania romana. Els patricios dien que eren els parents dels fundadors de Roma. (Rómulo va ser el fundador i primer rei de Roma).

• Clients

Els clients eren els estrangers o refugiats pobres, subjectes a patronazgo d'un patricio, el quali brindava ajuda econòmica, ho defenia davant la llei, i ho deixava participar de les cerimònies religioses a canvi de que este lo acompanye durant la guerra i ho ajude en tots els treballs en el que el patricio ho solicitara. Els patricios es enorgullecían de tindre clientela gran o important.

• Plebeus

Constituïxen la major part de la població (la multitut), composta també en estrangers, refugiats pobres o clients que s'havien enemistado en els seus «patrons». Eren considerats hòmens lliures, per lo que no podien participar en lo polític ni en lo religiós.

• Esclaus

És el destí normal dels presos de guerra. Llegalment, carien de tot dret: eren instrumentum vocale («ferramenta que parla»). Feyen debades els pijors treballs i de per vida. El tracte depenia del caràcter personal de l'amo. Varen aplegar a ser molt numerosos en l'expansió de Roma.

En la República

En esta etapa (509-27 a. C.) va haver fortes tensions socials. Pot ser que en els seus començos es tractara d'una reforma social (atribuïda pels historiadors antics al rei Servio Tuli) consistent en fundar la jerarquia social no en el naiximent ni en la religió, sino en els diners i en la demarcació territorial. la plebe llògicament creixia més que el patriciado, perque en ella entrabar les poblacions anexades per Roma i els estrangers que venien a viure a la Urbs. Pero tan gran número d'habitants no es resignava a estar en la vida pública de comparsa; i tampoc era rendable que ni pagaren imposts ni anaren al servici militar per no ser cives (ciutadans). Els plebeus varen lluitar molt per la seua equiparació política en els patricios. Alguns dels passos que varen haver de donar varen ser els següents:

• Lluita dels plebeus per a conseguir l'igualtat de drets:

• any 494. Folga general. Els plebeus es marchen de Roma, al Monte Sacre, davant la negativa dels patricios a l'igualtat política. Roma va quedar colapsada. Els patricios varen tindre que cedir i pactar. Els plebeus varen retornar en este pacte:

no es perdrà la llibertat per impagament de deutes;

s'accepten com magistrats ordinaris dos 'tribunos de la plebe' (tribuni plebis) en dret de vet a qualsevol actuació del Senat, o dels atres magistrats, que perjudique a la plebe, i en capacitat d'acodir llegalment a qualsevol plebeu en dificultats. Els tribunos seran despuix els líders de tot el moviment reivindicatiu;

s'accepta la llegalitat d'una assamblea exclusivament plebea (concilium plebis).

• anys 451-449. Llei escrita. Fins a este moment en Roma, els patricios jujaven cada conflicte conforme a la costum i a la tradició oral, lo que donava lloc a moltes irregularitats, perque no hi havia llei escrita. En esta época es redacta el primer còdic que ocupa 12 taules (lex XII tabularum) i es promulga a pesar de la resistència inicial dels patricios. D'ací arrancarà l'obra jurídica dels romans que serà un dels seus més importants llegats culturals per a la humanitat.

• any 448. Canuleio conseguix els dos cònsuls alternen any a any en dos tribuni militum consulari potestate dels que un ya pot ser plebeu, encara que este càrrec no dona la consideració de consularis (per a poder accedir al Senat).

• anys 440. Matrimoni llegal. La lex Canuleia sanciona el dret al casament entre patricios i plebeus, que fins al moment estava rigorosament prohibit per orgull de casta i per a vetar l'accés dels plebeus a la vida política.

• any 409. Cuestura. En enguany els plebeus accedixen per primera volta a la magistratura.

• any 367. Consulat. En enguany la lex Licinia admetrà el principi, i en 342 per primera volta els dos cònsuls seran plebeus.

• anys 356, 337 i 300. Se succeïxen la dictadura, la censura, la pretura i el pontificat (últim reducte del patriciado).

• anys 287. el Senat reconeix força de llei a les decisions de les assamblees de la plebe, i admet que estes prevalguen sobre les seues decisions. Aplegat este moment, es pot dir que plebeus i patricios tenen igualtat de drets. Pero queden les diferències econòmiques i religioses. Patricios i plebeus rics es van a entendre entre ells en perjuí dels plebeus pobres, els proletarii (l'única riquea dels quals és el seu prole, els fills). La reforma social, que varen intentar Tiberio i Cayo Graco i per la que varen ser assessinats, intentava ajudar a estos hòmens que tenien tots els drets polítics pero carien de menjar.

• Classes socials en l'época republicana despuix de lo anterior:

• Cives (ciutadans): patricii (patricios) i plebeii (plebeus)

• Senar cives: liberti (libertos) i servi (siervo)

• La ciutadania romana:

Durant sigles és el títul més desijat. Consistix en uns drets (iura) i unes obligacions (munera). En esta época comprén:

• ivra pvblica (drets polítics): ius sufragii (dret de vot); ius honorum (dret de ser elegible); ius sacrorum (dret a tindre religió o ser elegible per a funcions sacerdotals); ius provocationis (dret d'apelació al poble en processos criminals).

• ivra privata (drets civils): ius commercii (dret de propietat: comprar, vendre, testar...); ius connubii (dret a contraure matrimoni llegal); ius legis actionis (dret a eixercir accions judicials).

• mvnera (obligacions): census (obligació d'inscriure's en el cens periòdicament); militia (obligació de servir en l'eixèrcit durant el temps previst); tributum (obligació de pagar els imposts; fins a 167 a. C.).

• Adquisició del dret de ciutadania (civitas)

• per naiximent: naixent de matrimoni llegítim (iustae nuptiae) d'un civis; sent fill de lliberte o estranger favorit en la concessió de la ciutadania (civitatis donatio);

• per concessió llegal: v. gr.: per fer una casa en Roma, o construir un barco capaç per a 10 000 modios de gra, o per fer condenar a un magistrat;

• per concessió de l'estat, representat, per al cas, pels comicis, el general vencedor, les comissions encarregades de fundar una colónia romana o l'emperador.

• Pèrdua del dret de ciutadania (civitas)

• perdent el status libertatis: per condena penal (venda pública trans Tiberim) per insolvència, pronte suprimida; per privació d'aigua i llum (interdictio aquae et ignis) o deportació; o per negar-se al cense, al servici militar, per desertar, per caure pres en una guerra, o per violar els drets de gents;

• perdent el status civitatis: renúncia a la ciutadania (reiecto civitatis) o per fer-se civis d'una atra ciutat.

• Els cavallers (equites) i la noblea senatorial (nobilitas)

La cavalleria de l'eixèrcit romà estava formada per rics que duyen el cavall o que utilisaven cavalls de l'Estat. Formaven un grup social distinguit (caracterisats per un anell d'or i un corfoll brodat de púrpura), pero pronte varen ser insuficients i va caldre substituir-els en soldats pagats. Varen quedar aixina com una burguesia dedicada no tant a la compra i explotació de terres, com als negocis bancaris. Rares voltes es varen dedicar a la política, a on els consideraven despectivamente homines novi (sense antepassats ilustres). Front a este ordo equester, està la nobilitas o ordo senatorius, format per patricios i plebeus que varen tindre algun antepassat que eixercitara en el seu temps alguna magistratura cural (cònsul, pretor, censor o edil). Esta noblea senatorial és distinta de la noblea patricia, i es va a confondre en el Senat.

• Clients, libertos i esclaus

Els clients que varen ser absorbits per la plebe, varen aplegar a desaparéixer al començ de la República, pero despuix varen reaparéixer en arruïnar-se la classe mija en les guerres i en els productes que debades manaven a Roma els pobles somesos. Molts no apleguen a tindre llaç jurídic en un patronus i van per Roma sense rumbo, darrere del ric o del polític que més els oferixca. Els esclaus, en canvi, protagonisen en esta época importants rebelions.

En el Principat

En Augusto es modifica alguna cosa la jerarquia, pero seguix estant basada en la riquea. Es distinguix entre cives i no cives. Els cives, a la seua volta, poden ser honestiores (els rics) o humiliores (els pobres). Dins dels honestiores, es troben els clarissimi o pertanyents al ordo senatorius, i els egregii o pertanyents al ordo equester. Els no cives, per últim, són els liberti i els servi.

• Augusto reforma els ordines, colocant en el senatorius als ciutadans en més d'un milló de sestercis (eixerciten les magistratura republicanes i tindran sandalias roges, corfoll laticlavia i, des de Marco Aurelio —161-180—, títul de clarissimi); i en el equester coloca a qui tinga 400 000 (eixercitaran càrrecs nous: prefecto, procurador; duen corfoll angusticiavia i anell d'or; des d'Aurelio tindran títul de egregii).

• Els esclaus varen aumentar molt en número. Es diu que algunes famílies tenien més de 500 i que en Roma hi havia uns 250 000. El tracte es va suavisant per influència estoica i cristiana. Adriano i Antonino Pío legislan contra el mal tracte.
• Els libertos varen aumentar perque va haver moltes manumisiones. Augusto va aplegar a prohibir lliberar per testament a més de 100. Alguns varen jugar important paper polític.
• Els clients seguixen existint, en el sentit de que tot lo món és client d'algú més important. L'emperador té com a clients als 150 000 proletarios inscrits en la llista de necessitats per al repartiment gratuït d'aliments cada més (annona).

• Poc abans del Baix Imperi, el ius civitatis, que ya durant l'época republicana, en el 89 a. C., s'havia concedit a tots els itálicos per mig de la Lex Plautia Papiria; baix Caracalla, en 212 d. C., es va a ampliar a tots els lliures de les províncies per mig de la Constitutio Antoniniana, és dir, la ciutadania romana és otorgada també a tots els provincials, per a resoldre problemes fiscals i militars que tenia Roma. D'esta manera ser ciutadà deixa de ser important i, de pas, desapareix la posició privilegiada d'Itàlia (i en ella de la mateixa Roma) en el context de l'Imperi.

En el Dominat

Si en la República i en el Principat hi havia solament dos categories (lliures i esclaus), en el Dominat apareixerà una classe social nova, intermija entre lliures i esclaus: els colon. La jerarquización es fa més forta i estanca: casi un sistema de castas. Els cives, llavors, podien ser lliures o colon, generalment pobres. Els cives lliures comprenien a la família imperial (nobilissimi), als senadors (clarissimi, spectabiles), als cavallers (egregii, perfectissimi) i a la gent corrent, pobra a diferència dels atres tres. Els no cives, per la seua banda, eren els esclaus i els libertos, en ocasions molt rics. Les novetats d'esta época són:

• equivalència del ordo senatorius i del equester (estos entren en el Senat);
• els humiliores queden des de l'IV fixats hereditariamente a la seua professió (gremis);
• l'esclavitut disminuïx perque les noves formes de producció ya no la fan indispensable; molts fugen i es fan salteadores;

• els colon són pobres i lliures, pero queden subjectes a la terra de l'amo que ells treballen: tenen que cultivar-la perpètuament, no poden deixar-la ni un dia; no poden anar a casar-se fora del domini; els fills seguixen la condició dels pares. Està naixent aixina un nou sistema: el feudal.

Constitució de Servio Tuli i noves divisions de població

Tribus

El rei Servio Tuli va establir la divisió en Tribus i que el servici a l'eixèrcit i el pagament del tributum (quan per raons d'urgència s'imponguera) no afectaria solament als ciutadans personalment, sino que es tindria en conte les seues propietats: tots els ciutadans que cultivaren un domini (adsidui) o ho posseïxen (locupletes), siguen o no ciutadans romans, estan obligats a la prestació del servici militar. Els designats per a complir les tasques militars s'elegirien entre una nova divisió per propietats. Aixina els soldats (entre 20 i 60 anys) serien distribuïts en cinc classes (classes):

• 1.ª classe: Els que per les seues possessions aportaven una armadura (classici). Corresponia esta classe als que posseïen un heredium en ple domini (la mitat de les terres romanes corresponien als heredia posseïts en ple domini, mentres l'atra mitat s'havia anat fraccionant per successives particions hereditàries o per vendes; un heredium era una finca rústica l'extensió mínima de la qual era de vint yugadas, és dir 5,4 ha, o siga que la mida romana de la yugada era equivalent a 2700 metros quadrats). Anaven armats en llança (fins a), yelmo (galea), coraza (lorica), escut redó (clipeus) i polainas (ocreae). Esta primera classe devia comprar i mantindre un cavall d'a on varen ser cridats eqüite, és dir cavallers.
• 2.ª classe: Els que posseïen tres quartos d'un heredium (o siga a lo manco 40 500 metros quadrats).
• 3.ª classe: Els que posseïen la mitat d'un heredium (a lo manco 27 000 m²).
• 4.ª classe: Els que posseïen un quarto de heredium (a lo manco 13 500 m²).

• 5.ª classe: Els que posseïen un octau de heredium (a lo manco 6750 m²). L'armament de les classes successives era cada volta més llauger. Despuix de les cinc classes estaven els que no posseïen res (capite censi) que colaboraven en la milícia com carpinteros, ferrers, músics, etcétera. Per cada 80 soldats d'1.ª classe, devien eixir 20 de classe 2.ª, 20 de classe 3.ª, 20 de classe 4.ª i 28 de classe 5.ª. Els soldats eren movilisats per a la campanya, i terminada esta eren llicenciats. En canvi els cavallers permaneixien en l'eixèrcit de forma continuada, i els seus integrants eixien de les famílies de ciutadans en major riquea. Les diverses classes formaven la població susceptible d'actuar militarment i es reunien en assamblea, en els cridats comicis centuriados (comitia centuriata). A fi de facilitar les levas la constitució de Servio Tuli va dividir la ciutat en quatre circumscripcions territorials cridades tribus, cada una en una població similar. Els soldats varen ser dividits en dos categories: els jóvens (iuniores) entre 16 i 25 anys; i els veterans (seniores), de més de 25 anys. S'estructuraven en Legions, formant una legió 3000 soldats (classes) i 1200 auxiliars (vélites). Les legions operaven en formacions constituïdes per files de soldats: les quatre primeres files estaven integrades per soldats en armadura completa (hóplites o hoplitas). Una legió (4200 hòmens) es dividia en centurias (fins a un total de 42). Casi la mitat dels hòmens d'una legió disponien d'armadura completa (el número d'hoplitas era de 2000 per cada legió). Atres mil hòmens eren soldats de 2.ª i 3.ª classe. El restant, els auxiliars (velites) eren soldats de 4.ª classe (en número de 500) i de 5.ª classe (en número de 700). En una legió hi havia 1050 hòmens de cada una de les quatre tribus en que es dividia la ciutat; i en les centurias, cada tribu aportava 25 hòmens. En esta época Roma disponia normalment de quatre legions (dos d'elles en campanya i dos de guarnició). Cada legió contava en trescents cavallers. Tot lo que els soldats guanyaren en la lluita, anaren mobles o immobles, passava a l'Estat romà.

Cens

Este sistema de reclutament en raó dels bens posseïts, va fer necessari establir un cens de propietats i transmissions, que es revisava cada quatre anys. Un efecte immediat va ser el de dividir a la societat romana: a la divisió ya existent entre patricios i plebeus, s'afegia ara la divisió entre propietaris (els que tenen terra, siguen ciutadans o no) i proletarios (és dir els que crían fills, majoritàriament plebeus, pero també en alguns ciutadans arruïnats o desposseïts per successives particions). El cens es feya cada quatre anys. A l'any següent es feyen sacrificis (lustrum) i els encarregats del cens o censores renunciaven als seus càrrecs.

Justícia

Deesa romana de la justícia .

El cens es va crear en l'any 212 a. C. La jurisdicció es concentra en la ciutat, i en la fase monàrquica en el rei, que té el seu tribunal i ordena (jus o ius) en els dies establits (dies fasti) assentant-se en la cridada "cadira curul" (sagella curulis) auxiliat pels aguasils (lictores), i front a les parts litigantes (rei). Alguns delictes tenen juges especials:

• Els duoviri perduellionis per a l'insurrecció.
• Els quaestores paricidii per a l'assessinat.
• Uns funcionaris especials, cridats els tres viri nocturni s'ocupen de les qüestions relacionades en incendis nocturns, policia de seguritat i vigilància d'eixecucions. la tortura solament pot aplicar-se als esclaus. la detenció preventiva és la norma general. la pena capital era aplicable a qui alterara la pau pública, i per atres delictes. Tenia vàries formes:
• Als testics falsos se'ls tirava des d'una altura (la Roca Tarpeya) era el destí dels traïdors.

• Als lladres de mieses se'ls penjava.
• Als incendiaris se'ls cremava vius. Existia el dret de recurs (provocatio). l'indult corresponia al poble. Es donaven ademés alguns tipos especials d'indults:
• El que s'agenollava davant un sacerdot de Júpiter no podia ser palejat en vintiquatre hores.
• El que entrava encadenat en la seua pròpia casa devia ser desnugat.
• El criminal que en dirigir-se a una eixecució s'entropeçava en una vestal (verge, espècie de sacerdot), era perdonat. Les penes aplicades més freqüentment eren les multas (pagades en l'entrega de boués o ovellas) i l'apaleamiento. Els juïns civils eren jujats pel rei o per un comissari designat per est. La reparació es verificava a sovint per via de transacció, i si no hi havia acort la pena (poena) era fixada pel juzgador. En cas de robo el lladre podia pagar una reparació satisfactòria. Si no podia o era irreparable elladre es convertia en esclau del furtat. En els casos d'injúries es concertava una indemnisació. En els casos de lesions podia reclamar-se el Talión (és dir provocar el mateix dany).

Propietat i contractes

Segons el depòsit era adjudicat als sacerdots per a sacrificis públics. La part perdedora tenia trenta dies per al pagament de la prestació o del deute reclamat; si no ho feya, es passava a la via d'eixecució i se li obligava a pagar llevat que aportara nous testics que justificaren el seu dret (vindex). Si s'obstinava en no pagar o no podia fer-ho, es convertia en esclau, pero durant un periodo de xixanta dies la sentència quedava en suspens per si algú es compadecía d'ell i pagava el deute, en el cas del qual quedava lliure. Si ningú es compadecía i pagava, el vencedor del juí ho rebia en propietat, i podia matar-ho, vendre-ho com a esclau en l'estranger o guardar-ho per a sí (en tal cas, en passar a ser esclau, esta condició es transmetia als seus descendents), pero sempre per a usar-ho fòra dels murs de Roma. Més vesprada va desaparéixer el pas a l'esclavitut en favor de l'acreedor, i aquell que no podia o no volia pagar era encarcerat en les cridades lautúmiae (presons). L'Estat eixercia la tutela dels menors i dels incapaços. Els esclaus podien ser manumitidos, açò és lliberats. La lliberació podia ser privada (en el cas de la qual'amo tenia dret a retractar-se i recobrar a l'esclau), o pública (en el cas de la qual era perpètua i irrevocable).

Cultura i societat

Artícul principal → Cultura de l'Antiga Roma.

Erro al crear miniatura:

Art Paleocristiano · Pintura mural de Jesucristo · Catacumbes de Comodila, Roma · IV.

Esta va ser el resultat d'un important intercanvi entre civilisacions diferents: la cultura grega i les cultures desenrollades en Oriente (Mesopotamia i Egipte, sobretot) varen contribuir a formar la cultura i l'art dels romans. Un dels vehículs que més va contribuir a l'universalisació de la cultura romana, que pronte va ser la de tot l'Imperi, va anar l'us del llatí com a llengua comuna de tots els pobles somesos a Roma. En els dos sigles que varen seguir a la guerra d'Augusto, l'Imperi romà va alcançar la seua major extensió i va realisar una intensa llabor civilizadora. La cultura romana ya no va quedar llimitada a Roma i Itàlia, sino que es va estendre fins a les més lluntanes províncies fronterices. Es varen destacar en la tecnologia, els edictes dels pretores, les disposicions del senat, de l'assamblea popular i dels emperadors i les opinions dels jurisconsultos romans. Els principis fonamentals s'han incorporat a la llegislació de tots els pobles civilisats per Roma.

Vore també: Art de l'Antiga Roma, Lliteratura romana, Calendari romà, Costums de l'Antiga Roma, i Religió en la Roma antiga

Situació de la dòna

Artícul principal → La dòna en l'Antiga Roma.

Dòna romana tocant una cítola. Fresca d'el I trobat en la Vila Boscoreale.

En les famílies riques, la dòna devia dur una vida d'obediència ^{cita requerida}. El treballi era alié, llevat l'hilar i teixir. Com ama de casa devia supervisar les tasques domèstiques, complides pels esclaus. Per als romans, el crim més gran que podia cometre una dòna era l'adulteri, considerat no solament un crim de caràcter moral, sino una traïció per als deus tutelares. Les dònes esclaves eren considerades objectes i devien fer lo que els ordenara el seu amo; inclús, tindre relacions sexuals.

A diferència del varó, la dòna estava exenta del reclutament en l'eixèrcit i de combatre en les campanyes militars.

Homosexualitat

Artícul principal → Homosexualitat en l'Antiga Roma.

Detall en la copa Warren d'un jove mantenint relacions sexuals en un home. És l'única i la seua autenticitat ha segut qüestionada

Les fonts històriques disponibles sobre la pràctica de l'homosexualitat en l'Antiga Roma, les seues actituts i acceptació del fet són abundants. Hi ha obres lliteràries, poemes, grafits i comentaris sobre les predilecció de tot tipo de personages inclús d'emperadors fadrins i casats. No obstant, les representacions gràfiques són més escasses que en la Grècia clàssica. Les actituts cap a l'homosexualitat varen ser canviant en els temps, segons el context històric, oscilant des de la forta condena fins a una considerable acceptació. De fet, va ser considerada una costum cultural en certes províncies.

Províncies romanes

• Tot territori anexionado es convertia en província i era confiat a un pretor o a un promagistrado.
• Sicília (227 a. C.).
• Còrsega-Cerdenya (227 a. C.).
• Hispania: Citerior i Ulterior (197 a. C.).
• Grècia: Macedònia (148 a. C.) i Iliria (60 a. C.).
• Àfrica: Africa Vetus o Proconsular (146 a. C.). Africa Nova (46 a. C.).
• Àsia: Àsia (129 a. C.), Cilicia (101 a. C.), Bitinia (74 a. C.), Ponto (63 a. C.), Síria (63), Chipre (58 a. C.).
• Galia: Galia Narbonense (120 a. C.) i Comata (50 a. C.).
• Cirenaica (74 a. C.).
• Egipte (30 a. C.).
• Britania (43 d. C.).

Vore també: Administració provincial romana

Vore també

• [[Archiu:{{#switch:Antiga Roma|20px|Vore el portal sobre Antiga Roma]] Portal:Antiga Roma. Contingut relacionat en Antiga Roma.
• Govern de l'Antiga Roma
• Cronologia de l'Antiga Roma
• Dret romà
• Mitologia romana
• Pobles llatins

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Roma Antiga.
• archive. org/web/20170808012018/http://dare. ht. lu. se/ Atles de l'Imperi romà
• Portal Antiga Roma en Wikipedia.
• archive. org/web/20080303132332/http://www. artehistoria. jcyl. es/historia/contextos/cont3. htm Antiga Roma en artehistoria. comArtehistoria. com.
• archive. org/web/20061115000520/http://www. indexnet. santillana. es/rcs/_archivos/Documentos/lenguasclasicasdoc/codex. pdfllecturaenel món romà
• com/historia-de-roma. html Història de Roma
• archive. org/web/20120831060912/http://web. upmf-grenoble. fr/Haiti/Cours/Ak/The Roman Law Library, de Yves Lassard i Alexandr Koptev (anglés)
• archive. org/web/20180118182922/http://romereborn. frischerconsulting. com/gallery-current. php Rome Reborn, una reproducció 3D de Roma entre els anys 1000 a. C. i 550 d. C. Consultat el 18 de giner de 2018.
• Samuel Ball Platner (1863-1921) i Thomas Ashby (1874-1931): A Topographical Dictionary of Ancient Rome (Diccionari de llocs de l'Antiga Roma)
  • perseus. tufts. edu/hopper/text? doc=Perseus%3atext%3a1999.04.0054 Text anglés, en índex electrònic, en el Proyecte Perseus.