Nerón
Nerón Claudio César Augusto Germànic (en llatí: Nero Claudius Caesar Augustus Germanicus, 15 de decembre de 37-9 de juny de 68)[n. 1] va ser emperador del Imperi romà des del 13 d'octubre de 54 fins a la seua mort, i el seu regnat va marcar el final de la dinastia Juliol-Claudia. Naixcut del matrimoni entre Cneo Domicio Enobarbo i Agripina la Menor, va accedir al tro despuix de la mort del seu tio Claudio, qui anteriorment ho havia adoptat i nomenat successor en detriment del seu propi fill, Britànic.
Durant el seu regnat va centrar la major part de la seua atenció en la diplomàcia i el comerç, i va intentar aumentar el capital cultural de l'Imperi per mig de la construcció de diversos teatres i la promoció de competicions i proves atlètiques. En les relacions exteriors i militarment el seu regnat està caracterisat per l'èxit contra el Imperi partixc en la guerra d'Armènia, la repressió del tumult dels britanos de 60-61 i una incipient obertura al helenisme des del món romà. En l'any 68 va tindre lloc un colp d'Estat en el que varen estar involucrats varis governadors, despuix del qual, aparentment, ho varen forçar a suïcidar-se.[n. 2]
El regnat de Nerón s'associa comunament en la tirania i la extravagancia.[n. 3] Se li recorda per una série d'eixecucions sistemàtiques, incloent la de la seua pròpia mare [n. 4] i la del seu germanastre Britànic, i sobretot per la creència generalisada de que mentres Roma ardia ell estava component en la seua lira,[n. 5] ademés de com un implacable perseguidor dels cristians. Estes opinions es basen fonamentalment en els escrits dels historiadorés Tácito, Suetonio i Dion Casio. Poques de les fonts antigues que han sobrevixcut ho descriuen de manera favorable,[n. 6] encara que sí hi ha algunes que relaten la seua enorme popularitat entre el poble romà, sobretot en Orient.[7]
El verosimilitut dels documents que relaten els tirànics actes de Nerón és motiu de controvèrsia en l'actualitat. Separar la realitat de la ficció, en relació en els escrits clàssics, pot resultar impossible.[n. 7]
Joventut
[editar | editar còdic]Família
[editar | editar còdic]Nerón va nàixer el 15 de decembre de 37 en el nom de Lucio Domicio Enobarbo en Antium (hui, Anzio),[8][9] prop de Roma. Era l'únic fill de Cneo Domicio Enobarbo i Agripina, germana de l'emperador Calígula.
El seu pare era net de Cneo Domicio Enobarbo i Emilia Lépida a través del seu fill Lucio Domicio Enobarbo. Cneo era net de Marco Antonio i Octavia la Menor a través de la seua filla Antonia la Major. A través de Octavia era per tant nebot net de César Augusto. El pare va servir com pretor i com a membre de la guàrdia personal de Calígula durant el viage del futur emperador a les províncies d'Orient.[10] Segons Suetonio, el pare de Nerón era un assessí i l'emperador Tiberio li va acusar de traïció, adulteri i incesto.[10] Solament la mort del propi Tiberio va fer que es lliurara dels càrrecs que se li varen imputar. Cneo va morir d'un edema en giner de l'any 40, quan Nerón acabava de complir dos anys.[10] Nerón s'assemblava molt físicament al seu pare i també tenia el cabell castany rojós, d'a on procedia el sobrenom familiar: Enobarbo, barba de color bronze.[11]
La seua mare, Agripina, era bisnieta de César Augusto i la seua esposa Escribonia a través de la seua filla Julia Augusta i del seu marit Marco Vipsanio Agripa. El pare de Agripina, Germànic, era net de l'esposa d'Augusto, Livia, per un costat i de Marco Antonio i Octavia per un atre. Germànic era ademés fill adoptiu de Tiberio. Una série d'antics historiadors acusen a la mare de Nerón d'assessinar al seu propi marit, l'emperador Claudio.[12]
Ascens al poder
[editar | editar còdic]Les possibilitats de que Nerón ascendira al tro eren molt escasses, ya que el seu tio matern, Calígula, va començar el seu regnat a l'edat de 24 anys, temps més que suficient per a tindre o nomenar als seus propis hereus. Ademés, la seua mare va perdre el favor de Calígula i despuix de la mort del seu espós en el 39 va estar en l'exili.[13] Calígula va administrar l'herència de Nerón i li la va enviar a la seua tia Domicia Lépida.[9]
Ans que Calígula escomençara siquiera a moure la llenta maquinària dels preparatius per a la seua successió, va ser assessinat junt a la seua esposa Milonia Cesonia i la seua filla Julia Drusila en l'any 41.[14] L'assessinat de Calígula va elevar al tro al tio del finat emperador, Claudio[15] qui, una volta en el poder, va permetre a Agripina retornar del desterro.[9]
Claudio hi havia estat casat en dos ocasions abans de contraure matrimoni en Mesalina.[16] Frut d'este matrimoni havien naixcut Claudio Druso, fallit durant l'adolescència,[17] i una filla. En Mesalina va tindre dos fills, Claudia Octavia i Britànic.[17] Claudio no obstant va tindre que ordenar l'eixecució de Mesalina despuix del complot que esta urdiera per a derrocar-li.[16] En l'any 49, Claudio es va casar per quarta volta en Agripina.[17] Per a recolzar-se políticament en un hereu, Claudio va adoptar al fill de la seua quarta esposa i neboda, Nerón, en l'any 50, passant este a cridar-se Claudio Nerón César Druso.[18] En ser major que el seu germanastre Britànic, Nerón es va convertir en hereu al tro.[19]
Nerón va ser proclamat adult a l'edat de catorze anys.[20] Va ser nomenat procònsul i va entrar per primera volta en el Senat, ademés de disertar davant la Cambra. Va realisar les seues primeres aparicions públiques junt a Claudio i va aparéixer en les monedes emeses durant el govern del seu tio i padastre com el seu successor.[20] Es va casar ademés en la seua germanastra Claudia Octavia.[21]
Emperador
[editar | editar còdic]Primera etapa
[editar | editar còdic]Quan Claudio va morir en l'any 54, Nerón va ascendir al tro com el seu immediat successor. Encara que existixen discrepàncies entre els antics relats sobre la mort de Claudio, molts d'estos establixen a Agripina com l'assessina, alegant que la mare de Nerón ho va enverinar.[12] No obstant, no existixen proves de dita acusació.[n. 8]
Nerón es va convertir per tant en emperador als 16 anys d'edat,[n. 9] sent molt jove encara. Segons diverses fonts antigues, va estar fortament influenciat per la seua mare durant la primera etapa del seu regnat, pel seu tutor Séneca i pel Prefecto del pretori, Sext Afranio Ruc.[n. 10] Els primers anys del seu regnat es coneixen com a eixemple de bona administració, en els que els assunts de l'Imperi es varen tractar de manera efectiva i el Senat va gojar d'influència i poder en els assunts de l'Estat.[22]
No obstant, pronte es varen presentar problemes per la competència entre la seua mare i la dels seus assessors, Séneca i Ruc. En l'any 54 Agripina va tractar d'assentar-se junt al seu fill mentres este parlamentaba en un delegat armeni, pero Séneca la va detindre darrere d'evitar una escandalosa escena.[22] El círcul d'amics de Nerón va escomençar a posar a l'emperador en contra de la seua mare i li varen advertir sobre la seua "sospitosa conducta."[23] Nerón mentres, insatisfet en el seu matrimoni en Octavia, va iniciar una romançada en Claudia Actea, una lliberta.[24] Quan Agripina va tindre notícies de l'infidelitat del seu fill, va tractar d'intervindre a favor de Octavia i li va exigir que despedira a Actea. Nerón, recolzat per Séneca, es va resistir a que la seua mare intervinguera en la seua vida privada.[25]
Quan Britànic, fill del finat emperador Claudio va aplegar a l'edat de 14 anys, Nerón ho va considerar com una amenaça per al seu poder.[26] Segons Tácito, la denigrada Agripina esperava que en el seu respal, Britànic es convertira en hereu al tro per damunt de Nerón.[26] No obstant, el jove va morir repentina i sospitosament el 12 de febrer de 55, el dia anterior a la seua proclamació com a adult.[27] Segons Nerón, Britànic va morir d'un atac epilèptic, pero tots els historiadors antics acusen a Nerón d'enverinar-li.[28] Despuix de la mort de Britànic, Octavia i Nerón varen expulsar a Agripina de la residència imperial.[29]
Matricidi i consolidació del poder
[editar | editar còdic]En el temps, es va ser tornant més poderós, lliberant-se dels seus assessors i eliminant als seus rivals al tro. En l'any 55, va depondre a Marco Antonio #Pala, un aliat de Agripina del seu lloc en el Tesor.[25] #Pala, junt a Sext Afranio Ruc va ser acusat de conspirar per a derrocar-ho i colocar en el tro a Fausto Cornelio Sila Félix.[30] A la seua volta, Séneca va ser acusat de mantindre relacions en Agripina i de malversació de fondos. No obstant, tots ells varen ser absolts.[31] A partir d'eixe moment, Séneca i Ruc varen reduir el seu paper polític a intentar moderar el model de govern de Nerón.[32]
En l'any 58, va iniciar una relació amorosa en Popea Sabina, l'esposa del seu amic i futur emperador, Marco Salvio Otón.[33] Segons pareix, no podia contraure matrimoni en Popea mentres la seua mare seguira viva, ya que esta s'opondria, aixina que va ordenar el seu assessinat en l'any 59,[34] si ben Nerón no es casaria en Popea fins a l'any 62[35] i, segons Suetonio, Nerón i Popea solament es varen casar quan ella va començar a pressionar-li.[36] Els historiadors moderns opinen que el verdader motiu per a assessinar a la seua mare va ser que esta havia conspirat contra ell intentant colocar a Cayo Rubelio Plauto en el tro.[37]
En l'any 62, Ruc, un dels seus assessors més importants, va morir[38] i Séneca, per la seua banda, va tindre que fer front de nou a acusacions de malversació, lo que li va obligar a retirar-se de la vida pública.[39] Nerón es va divorciar de Octavia i la va desterrar, pero veent les airadas protestes que esta acció havia suscitat entre el poble romà, es va vore obligat a cridar-la de l'exili. A pesar d'esta aparent bona acció, Octavia va ser eixecutada en acabant de retornar a la capital.[40]
Les tensions entre el Senat i Nerón es varen iniciar a partir de l'any 62.[41] Nerón va acusar de traïció a Antistio, un pretor, quan este va parlar mal d'ell en una festa. Posteriorment, Nerón va exiliar a Fabricio Veiento en calumniar al Senat en un escrit.[42] Segons Tácito, la conspiració de Cayo Calpurnio Pisón va escomençar a forjar-se eixe mateix any. En l'objectiu de consolidar el seu poder, Nerón va eixecutar a una série dels seus rivals entre els anys 62 i 63, incloent a #Pala, Rubelio Plauto i Fausto Sila.[43]
La consolidació de la seua poder incloïa també usurpar progressivament les prerrogatives del Senat.[44] Quan va iniciar el seu regnat en 54, Nerón havia promés al Senat tornar-li els poders que ostentava durant l'época republicana. En l'any 65, els senadors es varen queixar de que Nerón no havia complit la seua promesa, lo que va motivar la Conspiració de Pisón.[45]
Guerra i pau en Partia
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Guerra romà-partixca.
Poc despuix del seu ascens al tro en l'any 55, el regne vassall d'Armènia va derrocar al seu príncip Radamisto i ho va substituir pel príncip partixc Tiridates I.[46] Els romans varen considerar açò com una invasió partixca de territori romà[46] i varen témer cóm actuaria el llavors jove emperador davant la situació.[47] Nerón va reaccionar ràpidament enviant un eixèrcit a la regió baixe les órdens de Cneo Domicio Corbulón.[48] Els parts varen fugir i varen cedir temporalment el control d'Armènia a Roma.[49]
La pau no va durar molt i la guerra a gran escala es va iniciar en l'any 58. El rei partixc Vologases I es va negar a retirar al seu germà Tiridates d'Armènia[50] i va iniciar una invasió en tota regla del territori armeni[33] pero Corbulón va respondre satisfactòriament rebujant-los eixe mateix any.[51] Tiridates es va vore per tant obligat a cedir de nou el control d'Armènia a Roma.[51]
Nerón va ser aclamat en públic quan varen aplegar a Roma les notícies d'esta victòria.[52] L'emperador va colocar a Tigranes VI, un noble capadocio, en el tro d'Armènia[53] i Corbulón, per la seua banda, va ser nomenat governador de Síria com recompensa per la seua bona actuació en l'Est.[53]
En l'any 62, Tigranes va invadir la província partixca d'Adiabene.[54] Una volta més, Roma i Partia es trobaven en guerra, situació que va continuar fins a l'any 63. Partia per la seua banda va alimentar l'establiment de disturbis per territori siri.[55] Corbulón va tractar de convéncer a Nerón per a que continuara en la guerra, pero Nerón va optar per intentar aplegar a un acort de pau[56] mentres que en Roma creixia el enrarecimiento de la plebe pel vulnerable suministrament de gra i al dèficit presupostari.[57]
El resultat de les negociacions va ser que Tiritades es proclamava rei d'Armènia, pero va ser coronat en Roma pel propi Nerón.[55] En el futur, per tant, el Rei d'Armènia devia ser un príncip partixc, pero devia ser nomenat per l'emperador romà. Tiritades es va vore obligat per tant a viajar a Roma per a ser coronat per Nerón[58] i el poble, per la seua banda, es va mostrar content per les vides que s'havien salvat gràcies a este acort de pau.[58]
El tractat li va supondre una gran victòria política[59] que va propiciar que l'emperador es convertira en un personage molt popular en les províncies orientals i també entre els parts.[59] La pau entre Roma i Partia es va mantindre fins a l'any 114, quan l'emperador Trajano va invadir Armènia.
Política administrativa
[editar | editar còdic]Durant el transcurs del seu regnat, va intentar a sovint complaure a les classes baixes, si ben també va ser criticat pel mateix motiu, per la seua obsessió per ser popular.[60]
Al començ del seu mandat, en l'any 54, va prometre al Senat més autonomia,[44] per ad açò va prohibir durant el seu primer any en el poder que se li fera referència en els decrets públics, lo que va ser ben acollit entre els senadors.[61] Durant esta época se li coneixia en Roma per balafiar a espuertas i per freqüentar prostíbuls i tavernes.[61]
En l'any 55, va començar a eixercitar un paper més actiu com a administrador. Va ser cònsul en quatre ocasions entre els anys 55 i 60. Durant esta etapa els historiadors parlen prou be de la seua administració, en contrast en els posteriors relats.[n. 11]
Nerón va posar restriccions a l'import de les fiances i les multes[62] i va llimitar els honoraris dels advocats.[63] Va haver un debat en el Senat sobre si els antics amos dels libertos tenien dret a revocar la seua llibertat si estos mostraven una mala conducta front a ells[64] en la que Nerón va recolzar als libertos[65] i, quan el Senat va tractar d'aprovar una llei referent a la seua llibertat, Nerón la va vetar.[66]
Les seues accions estaven encaminades a millorar la situació econòmica dels pobres. Quan estos varen clamar que estaven massa endeutats, Nerón va tractar de derogar tots els imposts indirectes.[67] No obstant, el Senat li va convéncer de que esta mida seria massa extrema[67] i, com a solució intermija al problema, Nerón va estipular que els imposts es reduïren del 4,5 % al 2,5 %.[68] Ademés, els registres tributaris varen passar a ser de domini públic[68] i, en l'objectiu de reduir el cost dels aliments, va establir que els barcos mercants quedaren exents de pagar imposts.[68]
Com a amant de les arts i del plaure, va construir una série de gimnasis i teatres en els que se celebraven actuacions a l'estil grec.[69] També es varen celebrar molts combats de gladiadores.[70] L'emperador va establir els Quinquenal Neronia,[70][69] uns esplèndits jocs en els que se celebraven com a novetat interpretacions de poesia i teatre. No obstant, el teatre no era ben vist en Roma, ya que es considerava immoral i característic de les classes baixes[69][71] i es va escomençar ademés a qüestionar la càrrega que supondria per a l'Erari la celebració d'estos jocs.[71]
En l'any 63 va aparéixer una crisis econòmica, per la guerra contra Partia i la dificultat del transport de gra, que varen amenaçar en aumentar el seu preu.[72] Per a fer front a les dificultats econòmiques, Nerón va fer una donació al tesor[72] i va destinar una part d'est per a pagar el gra. Posteriorment va decidir firmar la pau en els seus enemics parts.[73] En l'any 64, un nou desastre va assolar a l'Imperi quan la pròpia ciutat de Roma es va vore envolta en flames.[58] Despuix del devastador incendi, Nerón va destinar tots els diners possibles a la reconstrucció de la ciutat[74] i per a això va tindre que incrementar fortament els imposts als rics ciutadans de les províncies.[75]
Per les enormes despeses ocasionades, Nerón va realisar una reforma monetària en 63-64, falcant, entre atres monedes, áureos d'or depreciats respecte als d'época de César, el pes teòric del qual era d'1/40 de lliura, i Nerón ho va reduir a 1/45. En el denario, que baix César i Augusto tenia un pes teòric d'aproximadament 1/84 de lliura, reduït per Tiberio a 1/85, va ser devaluado per Nerón fins a 1/96. Adicionalment, va reduir el percentage d'argent en l'aleació del 97-98% al 93,5%.[76]
En essència, el sistema aixina creat sobre els metals "nobles" (or i argent), beneficiava a estos últims, para, segons Sant Mazzarino, Nerón volia aixina favorir a les capes socials baixes i miges, com els équites i els llibertes.[77] No obstant, segons Plinio el Vell, el preu de l'or hauria baixat en benefici del de l'argent, gràcies al descobriment d'una mina d'or en Dalmacia que produïa fins a 18 250 lliures anuals del metal preciós,[78] paregudes a les trobades en la Hispania romana.[79]
Durant el seu regnat es va portar a terme una série d'importants proyectes de construcció. Per a previndre el paludisme, Nerón va arreplegar les enrunes resultants despuix de l'incendi.[74] Ademés, també va erigir la Domus Aurea[80] i va tractar d'excavar un canal navegable a través del istme de Corinto.[81] Tots estos i atres proyectes varen buidar pràcticament el Tesor.[82]
Rebelions
[editar | editar còdic]En comparació als seus successors, Roma es va mantindre relativament pacífica baixe el regnat de Nerón. La guerra contra Partia va ser l'única gran guerra ocorreguda durant el seu govern, i al seu terme se li va elogiar per ser una victòria tant política com a militar.[83] No obstant, i de la mateixa manera que molts emperadors, Nerón va tindre que enfrontar-se a una série de rebelions internes i lluites pel poder durant el seu regnat.
Nerón va ser un dels pocs emperadors que va poder dispondre el tancament de les portes del Temple de Jano. Jano era en la mitologia romana el deu del principi i del final, i tenia un temple en el Fòrum Romà, al com devien tancar-se-li les portes en temps de pau. Pero com els eixèrcits romans sempre es trobaven combatent en alguna província lluntana, les portes del temple permaneixien obertes. Solament tres emperadors romans varen poder mantindre les portes del temple tancades per un temps: Augusto, Vespasiano i Nerón.
Rebelió britànica
[editar | editar còdic]En l'any 60, mentres el governador de la província de Britania,[84] Cayo Suetonio Paulino estava ocupat prenent la illa d'Mono, les tribus del surest, encapçalades per la regna Boudica es varen rebelar contra Roma.[85] Boudica i les seues tropes varen destruir tres ciutats ans que l'eixèrcit de Suetonio Paulino poguera retornar i sofocar la rebelió en la batalla de Watling Street ocorreguda en l'any 61.[86] Tement que Suetonio Paulino poguera incitar encara més al tumult, Nerón va substituir al victoriós governador pel més conciliador Publio Petronio Turpiliano.[87]
Conspiració de Pisón
[editar | editar còdic]En l'any 65, Cayo Calpurnio Pisón, un senador romà, va organisar una conspiració per a derrocar a Nerón en l'ajuda de Subrio Flavio, un tribuno pretoriano i Sulpicio Ásper, un centurión.[88] Segons Tácito, l'intenció dels conspiradores era "lliberar a l'Estat" del tirànic govern de Nerón i restaurar la República.[89] El lliberte Milico va descobrir el complot i va informar al secretari de l'emperador, Epafrodito.[90] A conseqüència d'açò, la conspiració va fracassar i els seus components varen ser eixecutats, incloent Marco Aneo Lucano, poeta i amic de l'emperador, ademés de nebot de Séneca.[91] Séneca es va suïcidar despuix de reconéixer haver parlat del complot en els conspiradores.[92]
Tumult judeu
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Primera guerra judeo-romana.
En l'any 66 va esclatar un tumult en Judea derivada de la creixent tensió religiosa entre grecs i judeus.[93] En l'any 67, Nerón va enviar a qui anys més vesprada seria l'emperador Vespasiano a sofocar la rebelió,[94] cosa que va fer satisfactòriament en l'any 70, dos anys despuix de la mort del propi Nerón.[95] Durant el conflicte els romans varen destruir la ciutat de Jerusalem, varen destrossar la seua Temple,[96] varen massacrar a la població i als supervivents els varen vendre en els mercats d'esclaus per tot l'imperi. Va ser l'inici de la Diàspora o dispersió dels judeus com a poble errante i sense pàtria, situació que es faria definitiva despuix del segon tumult judeu sis décades més vesprada.
La rebelió de Víndex
[editar | editar còdic]A finals de 67 o principis de 68, Cayo Juliol Vindex, governador de la Gallia Lugdunensis, es va rebelar contra la política fiscal de Nerón.[97] L'emperador va enviar a Lucio Verginio Rufo, governador de Germania Superior a sofocar el tumult.[98] Víndex, en l'objectiu de recaptar aliats, va solicitar respal a Galba, governador d'Hispania Tarraconense[99] pero Verginio Rufo va terminar derrotant a Víndex i este es va suïcidar.[98] Galba per la seua banda havia segut declarat enemic públic.[99]
Ascens de Galba
[editar | editar còdic]Nerón havia recuperat el control militar de l'Imperi, qüestió que va ser utilisada en contra seua pels seus enemics en Roma. En juny de 68, el Senat va votar que Galba fora proclamat com a emperador[100] i va declarar enemic públic a Nerón.[101] La Guàrdia Pretoriana havia segut sobornada i la seua prefecto Cayo Ninfidio Sabino ambicionaba convertir-se en emperador[102] per lo que va capturar a Nerón i li va obligar a suïcidar-se.[101]
La mort de Nerón sense deixar hereus, en lloc de dur estabilitat a l'Imperi, va desnugar un cicle de guerres civils conegut com el Any dels quatre emperadors.[103] Els successors de Nerón varen combatre entre sí pel poder i varen ser succeint-se fins que Vespasiano va ser proclamat emperador, començant la que seria la dinastia Flavia.
El gran incendi de Roma
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Gran incendi de Roma.
Durant la nit del 19 de juliol de 64 es va declarar en Roma un incendi que va devastar gran part de la ciutat. El fòc es va iniciar en el surest del Circ Màxim, a on es localisaven uns llocs que venien productes inflamables.[58]
Segons Tácito, el fòc es va estendre ràpidament i va durar cinc dies.[104] Es varen destruir per complet quatre dels catorze districtes de la ciutat i atres sèt varen quedar molt danyats.[104] L'únic historiador que descriu l'incendi, d'entre els que vivien en eixa época, és Plinio el Vell,[105] mentres que els demés historiadors de l'época, Flavio Josefo, Dion Crisóstomo, Plutarco i Epicteto, no mencionen l'acontenyiment en les seues obres.
No està realment clar quin va ser la causa de l'incendi, si fon un accident o va ser premeditat.[58] Suetonio i Dion Casio defenen la teoria de que va ser el propi Nerón qui ho va causar en l'objectiu de reconstruir la ciutat al seu gust.[106] Tácito menciona que alguns cristians es varen declarar culpables del delicte (encara que no podem saber si esta confessió va ser induïda baix tortura), i com a resultat d'això varen detindre a molts atres.[107] Lo cert és que els incendis accidentals varen ser comuns en l'Antiga Roma.[108] Baixe els regnats de Vitelio (69)[103] i de Tito (80),[109] va haver atres dos més.
Segons Suetonio i Dion Casio, mentres Roma ardia, Nerón estava cantant el Iliupersis.[110] No obstant, segons Tácito, Nerón estava en Antium, distant aproximadament 42 km de Roma, durant l'incendi[111] i, en tindre notícies del mateix, va viajar ràpidament a Roma per a encarregar-se del desastre, utilisant el seu propi tesor per a entregar ajuda material.[111] Despuix de la catàstrofe, va obrir les portes del seu palau a les persones que havien perdut la seua llar i va obrir un fondo per a pagar aliments que serien entregats entre els supervivents.[111] A raïl de l'incendi, Nerón va desenrollar un nou pla urbanístic[74] dins del com va proyectar la construcció d'un nou palau, conegut com la Domus Aurea, en uns terrenys que el fòc havia rebujat.[80] Per a conseguir els fondos necessaris per a la construcció del suntuoso complex, Nerón va aumentar els imposts de les províncies imperials.[75]
Tácito relata que despuix de l'incendi la població va buscar un chivo expiatorio per a desnugar la seua ira i varen escomençar a circular rumors de que Nerón era el responsable.[107] Per a alluntar de sí les culpes, Nerón va acusar als cristians[107] i va ordenar que a alguns li'ls tirara als gossos, mentres que uns atres varen ser cremats vius i crucificados.[107] Esta és la que en l'historiografia cristiana es considera la primera persecució romana, en la que entre uns atres varen morir els apòstols Pedro i Pablo.[112]
Tácito ho descriu aixina:
Aparicions públiques
[editar | editar còdic]Nerón era aficionat a la conducció de carros, a l'arpa i a la poesia.[113] L'emperador va compondre cançons que es varen interpretar per tot l'Imperi,[114] encara que en un principi solament les tocava en audiències privades.[115]
En l'any 64 Nerón va escomençar a cantar en públic en la ciutat de Neápolis, buscant en això aumentar la seua popularitat.[115] Va cantar també en el Quinquenal Neronia en l'any 65.[116] Alguns historiadors relaten que varen ser el Senat, el seu círcul d'amics i el poble els que varen animar a Nerón a cantar en públic.[117] No obstant, els historiadors antics critiquen les accions de l'emperador considerant-ho denigrante para algú de la seua posició.[118]
Nerón va participar en els Jocs Olímpics de l'any 67, a fi de millorar les relacions en Grècia i mostrar el domini romà al poble helènic i al orbe en general.[119] En eixe viage proclama a tots els grecs lliures i exents de pagar tribut. Com a competidor olímpic, Nerón va conduir un carro de dèu cavalls i casi va morir en sofrir una caiguda; no va terminar la competència pero va rebre la corona de guanyador.[120] També va participar com a actor i cantant[121] i, a pesar de no ser el millor dels participants,[120] va guanyar totes les corones i les va dur a Roma a on les va expondre en una desfilada.[120] Les victòries de Nerón s'atribuïxen, sense dubte, a la seua condició d'emperador i al soborn dels juges.[122]
Mort
[editar | editar còdic]A finals de 67 o principis de 68, Cayo Juliol Vindex, governador de la Gallia Lugdunensis, es va rebelar contra la política fiscal de Nerón.[123] L'emperador va enviar a Lucio Verginio Rufo, governador de Germania Superior, a sofocar el tumult[98] i Víndex, en l'objectiu de recaptar aliats, va demanar respal a Galba, governador d'Hispania Tarraconense.[99] Verginio Rufo, no obstant, va derrotar a Víndex i este es va suïcidar,[98] mentres que Galba, per la seua banda, va acabar sent declarat enemic públic.[99]
Nerón havia recuperat el control militar de l'Imperi, pero açò va ser utilisat en contra seua pels seus enemics en Roma. En juny de 68, el Senat va votar que Galba fora proclamat com a emperador[124] i va declarar «enemic públic» a Nerón,[101] utilisant per a això a la Guàrdia Pretoriana, que havia segut sobornada, i a la seua prefecto Ninfidio Sabino, que ambicionaba convertir-se en emperador.[102]
Segons Suetonio, Nerón va fugir de Roma a través de la Via Salaria.[125]En escoltar el sò dels ginets que s'acostaven per a capturar-ho, Nerón es va suïcidar clavant-se una daga en la gola, en l'ajuda d'Epafrodito, el seu secretari privat.[101] Segons Dion Casio, les últimes paraules de Nerón varen ser:
Va ser l'últim emperador de la Dinastia Juliol-Claudia i l'Imperi es va sumir en una série de guerres civils conegudes com el Any dels quatre emperadors.[103]
Despuix de la mort
[editar | editar còdic]Segons Suetonio i Dion Casio, el poble de Roma va celebrar la mort de Nerón.[127][128] Tácito, no obstant, parla en els seus escrits d'un panorama polític molt més complicat segons el qual la mort de Nerón va ser ben rebuda entre els senadors, la noblea i la classe alta[129] pero que, pel contrari, la classe baixa, els esclaus i els assidus del teatre, que havien segut els beneficiaris dels excessos de l'emperador, varen rebre la notícia en gran rebuig.[129] L'eixèrcit, mentrestant, estava en l'encreuament entre el deure obediència a Nerón com el seu emperador i els soborns oferits per a derrocar-ho.[102]
Filóstrato i Apolonio de Tiana mencionen la mort de Nerón com un dur colp per al poble en general, que la va plorar en amargura degut a que "va restablir i va respectar les llibertats en un saber i moderació de les quals el seu caràcter caria".[130][131]
Els historiadors moderns defenen la teoria de que mentres el Senat i la classe alta varen rebre en regocijo la notícia, el poble pla "va ser fidel fins al final". D'esta manera, tant Otón com Vitelio varen apelar a la seua nostàlgia per a consolidar la seua posició en el poder.[132]
El nom de Nerón va ser eliminat d'alguns monuments.[133] Molts retrats de Nerón varen ser reelaborados per a representar atres figures, de les quals, segons Eric R. Varner han sobrevixcut cinquanta.[134] La transformació d'estes imàgens s'explica a sovint com a part de l'aplicació d'un Damnatio memoriae, en la que els emperadors caïen en desgràcia de forma pòstuma.[134] Champlin, no obstant, dubta que esta pràctica fora necessàriament negativa i resalta el fet de que molts artistes varen seguir pintant retrats de Nerón molt despuix de la seua mort.[135]
Tots els historiadors antics descriuen la guerra civil derivada de la mort de Nerón, coneguda com el Any dels quatre emperadors com un inestable i turbulento periodo.[103] Segons Tácito, esta inestabilitat es va basar en la percepció de que ya no es podia confiar en la llegitimitat dinàstica imperial.[129] Galba va iniciar el seu curt regnat en l'eixecució de varis dels antics aliats de Nerón i, per tant, possibles enemics potencials.[136] Un dels més importants va ser Cayo Ninfidio Sabino, supost fill de l'emperador Calígula.[137]
Quan Otón va derrocar a Galba, va recaptar el respal de gran part de l'eixèrcit per la seua semblança en el finat emperador.[138] Segons pareix el poble es dirigia a Otón com ho feya en el propi Nerón[139] i fins al propi Otón va utilisar Nerón com el seu llinage i va tornar a erigir moltes de les estàtues de l'emperador.[139] Quan Vitelio va véncer a Otón i va usurpar el poder, va començar el seu regnat en un gran funeral en el seu honor en el que es varen interpretar cançons escrites pel propi Nerón.[140]
Despuix del suïcidi de Nerón en 68, en les províncies orientals es va establir la creència generalisada de que en realitat no estava mort i que en qualsevol moment podria tornar.[141] Esta creència es va estendre de tal manera que es va aplegar a convertir en una autèntica llegenda popular.
A lo manco tres impostores varen sorgir despuix de la mort de Nerón: El primer va sorgir en 69, durant el regnat de Vitelio[142] i s'assemblava a ell físicament, cantava i tocava la lira. Despuix de la captació de varis acólitos va ser capturat i eixecutat.[142] Durant el regnat de Tito (79-81) va sorgir un atre impostor que va anar també eixecutat.[143] Vint anys despuix del suïcidi de Nerón va sorgir, durant el cruel regnat de Domiciano, un atre usurpador. Este tercer pretenent va ser recolzat pels parts[144] i l'assunt es va tornar tan tens que casi varen esclatar les hostilitats entre les dos nacions.[103]
La llegenda de Nerón va sobreviure durant molts anys, tant és aixina que Agustín de Hipona la nomena com una important creència popular (422).[145]
Historiografia
[editar | editar còdic]La veracitat de les històries supervivents sobre el regnat de Nerón és dubtosa, ya que no han sobrevixcut fonts bibliogràfiques contemporànees a l'emperador. Les primeres històries existents es mostren massa crítiques o són una série de alabanzas.[146] Ademés, la credibilitat dels relats està també empañada per la presència de successos fantàstics i inverosímils, sent molt numerós el número de contradiccions que podem trobar entre els distints autors.[147] No obstant, estes fonts perdudes varen servir de base per a pròximes generacions d'historiadors.[148]
Alguns historiadors de nom conegut, com Fabio Rústic, Cluvio Rufo i Plinio el Vell, varen escriure condenant el regnat de Nerón en relats que s'han perdut.[149] També es varen escriure algunes històries sobre ell que daten de dates anteriors al seu ascens al tro, encara que es desconeix el seu contingut.[150]
La major part de lo que es coneix de Nerón va ser escrit per Tácito, Suetonio i Dion Casio, tots de la classe senatorial o aristocràtica. Tácito i Suetonio varen escriure les seues obres més de cinquanta anys despuix de la seua mort, mentres que Dion Casio ho va fer 150 anys despuix. Estos historiadors es contradiuen en una série d'events de la vida de l'emperador, com la mort de Claudio, la mort de Agripina i el Gran Incendi de Roma de 64, encara que emeten una condena comuna a l'emperador.
Per un atre costat, un bon número de fonts distintes a les citades afigen una visió llimitada i variada sobre l'emperador, encara que molt poques són favorables. Alguns d'ells, no obstant, li retraten com un emperador competent i popular entre el poble romà, especialment en l'Est.
En l'arribada al poder de l'emperador Constantino en el sigle IV i el seu edicte de tolerància, l'influència cristiana va créixer en Roma, lo que a la llarga va contribuir a reforçar la visió negativa de Nerón com a perseguidor dels cristians.
Dion Casio
[editar | editar còdic]Dion Casio (155-229) va ser fill de Casio Aproniano, senador romà. Va passar la major part de la seua vida baixe el servici públic. Va ser senador durant el regnat de Cómodo i governador d'Esmirna despuix de la mort de Septimio Sever. Va servir com consul suffectus i com a governador proconsular d'Àfrica i Panonia.
Els Llibres LXI-LXIII de la seua obra, la Història Romana, descriuen el regnat de Nerón. Solament han sobrevixcut uns pocs fragments sobre estos llibres, i els que han sobrevixcut han segut abreviats i alterats per Juan Xifilino, un monge bizantino del sigle XI.
Dion Crisóstomo
[editar | editar còdic]Dion Crisóstomo (40-120), historiador i filòsof grec, relata en la seua obra que el poble romà estava feliç en el govern de Nerón, i que consideraven que hauria de regnar indefinidament. La plebe va anhelar el seu regrés quan va morir i va perseguir als impostores de l'emperador que buscaven usurpar el tro.[151]
Epicteto
[editar | editar còdic]Epicteto (55-135) va ser l'esclau del escribano de Nerón, Epafrodito. Realisa un parell de comentaris negatius sobre el caràcter de Nerón en la seua obra, encara que no analisa el seu govern. Descriu a Nerón com un mimat, un iracundo i un infeliç.
Flavio Josefo
[editar | editar còdic]L'historiador Flavio Josefo (37-100), a pesar de descriure a Nerón com un tirà, és també el primer en mostrar l'aversió cap a l'emperador d'atres historiadors, lo que fa dubtosa la veracitat de les seues històries. Aixina ho arreplega Josefo:
Marco Aneo Lucano
[editar | editar còdic]Encara que és més un poeta que un historiador, Lucano (39-65) és un dels historiadors els relats dels quals es mostren més favorables en Nerón. Descriu la pau i la prosperitat que va experimentar l'Imperi baix el regnat de Nerón, en contrast en les anteriors guerres i conflictes. Irònicament, Lucano (també nebot de Séneca, l'antic preceptor de Nerón) va participar en la conspiració de Pisón i va anar conseqüentment eixecutat.[153]
Filóstrato el Vell
[editar | editar còdic]Filóstrato el Ateniense (172-250) parla de la vida de Nerón en Apolonio de Tiana (Llibres IV-V). Encara que en general parla mal de Nerón, reconeix la seua popularitat en la part oriental de l'imperi.
Plinio el Vell
[editar | editar còdic]L'història de Nerón per Plinio el Vell (24-79) no ha sobrevixcut. No obstant existixen vàries referències en la seua gran obra Naturalis Història, en la que descriu a l'emperador com a «enemic de la humanitat». Plinio és per tant un dels historiadors que pijor opinió té sobre Nerón.[154]
Plinio el Jove
[editar | editar còdic]Cayo Plinio Cecilio Segon (62-113), conegut com Plinio el Jove, fon un advocat, escritor i científic de l'antiga Roma. Plinio el Jove, de la mateixa manera que el seu tio Plinio el Vell, té una visió totalment negativa sobre Nerón:
Plutarco
[editar | editar còdic]L'historiador Plutarco (46-127) menciona indirectament a Nerón en els seus relats sobre les vides de Galba i Otón. Encara que ho descriu com un tirà, no té una opinió molt més favorable dels seus successors.
Séneca el Jove
[editar | editar còdic]No és d'estranyar que Séneca el Jove (4-65), en la seua condició de tutor i assessor de l'emperador, descriga a Nerón com un bon emperador en els seus inicis, pero després va canviar d'opinió despuix dels constants abusos i el despotisme que li caracterisava. Séneca va acabar suïcidant-se per a evitar la venjança cruel que esperava rebre de Nerón.[156]
Suetonio
[editar | editar còdic]Suetonio (69-130) va ser un historiador romà pertanyent a la classe ecuestre (ordo equester), que va eixercitar els càrrecs de superintendente de les biblioteques públiques i responsable dels archius. Quan va ser despedit en 121 per Adriano, va començar a escriure biografies d'emperadors, recreant-se en els aspectes anecdòtics i sensacionalistes.
Les parts de la seua biografia sobre Nerón que han sobrevixcut són obertament hostils, i encara que el govern de Nerón pot racionalisar tal hostilitat, alguns historiadors moderns qüestionen l'exactitut de la seua obra. Per eixemple, la següent cita, que s'ha pres tradicionalment com una senyal de locada de l'emperador, podria ser simplement propaganda.
El poble romà va aplegar a dir certa volta, que hagueren corregut millor sòrt si l'esposa de Domicio Enobarbo haguera segut aixina.
Tácito
[editar | editar còdic]Els Anals de Publio Cornelio Tácito (55-120) nos oferixen el relat més comprensiu i detallat del govern de Nerón, a pesar d'estar incomplet despuix de l'any 66. Tácito es mostra crític en Nerón, encara que a diferència del restant d'historiadors, no es recolza en rumors sensacionalistes o pura propaganda. L'historiador descriu el govern de la Dinastia Julia-Claudia com a mediocre en general. A pesar de tot, considera que els escrits sobre l'emperador són subjectius.cita requerida
Nerón en la religió
[editar | editar còdic]Tradició judeua
[editar | editar còdic]A finals de 66, va esclatar un conflicte entre els grecs i judeus de Jerusalem i Cesarea. Segons una tradició judeua registrada en el Talmud (Gitin 56 a-b), Nerón va aplegar a Jerusalem i va ordenar als seus soldats que llançaren fleches als quatre vents. Totes les fleches varen caure sobre la ciutat. A continuació, va demanar a un chiquet que passava que recitara un vers que havia deprés eixe dia: «Em venjaré de Edom per mig del meu poble d'Israel» (Ez. 25,14). Nerón va quedar aterrorizado, comprenent que Deu volia que el Temple de Jerusalem fora destruït, pero que després ho castigaria per això. Nerón va dir: «vol sembrar la destrucció en la seua Casa, pero tirar-me la culpa a mi». Nerón va retornar precipitadamente a Roma i es va convertir al judaisme per a evitar eixe castic. Vespasiano va ser el general enviat per a sofocar la rebelió judeua.
També segons el Talmud, l'sabio Reb Meir Baal HaNess era descendent del propi Nerón, pero l'història no registra cap fill o filla de l'emperador que li haja sobrevixcut.
Tradició cristiana
[editar | editar còdic]La tradició cristiana veu a Nerón com el primer perseguidor dels cristians i com qui va ordenar l'eixecució dels apòstols Pedro i Pablo. També existix la creència, basada en una interpretació d'un text del llibre cristià del Apocalipsis, de que Nerón era el Anticristo.
Persecucions
[editar | editar còdic]L'historiador Tácito descriu en amplitut les tortures i eixecucions de cristians portades a terme per l'emperador despuix de l'incendi de l'any 64.[107] Suetonio, per la seua banda, també parla de les persecucions, encara que de manera elogiosa, i no ho relaciona en l'autoria de l'incendi.[158]
L'escritor cristià Tertuliano (155-230) és el primer autor conegut en cridar a Nerón el «primer perseguidor dels cristians». En una de les seues obres diu: «Examineu els vostres recorts, i voreu que va ser el primer en perseguir-nos».[159] Lactancio (240-320) i Sulpicio Sever també relaten les cruentes persecucions.[160][161] No obstant, algunes fonts anteriors al regnat de Nerón parlen d'una primera expulsió de cristians de Roma ordenada per Claudio.[162]
Martiri de Pedro i Pablo
[editar | editar còdic]Por cuanto se sap fins ara, el primer text que sugerix que Nerón va manar eixecutar a un apòstol és l'escrit apócrifo del sigle II Ascensió de Isaías. Ho retrata com un matricida i un perseguidor de la fe cristiana. Tant és aixina que un dels dotze apòstols moriria en les seues mans.[163]
El bisbe Eusebio de Cesarea (275-339) va escriure que Pablo va ser decapitat en Roma durant el regnat de Nerón.[164] Afirma ademés que les persecucions portades a terme per l'emperador varen dur a l'eixecució de Pedro i de Pablo, encara que no diu que Nerón donara órdens específiques sobre estes dos persones.
Existix també certa controvèrsia sobre si Pablo i Pedro varen morir més o menys a la mateixa altura, o si Pablo va morir prou abans de l'arribada de Pedro a Roma. El llibre dels Fets dels Apòstols menciona que Pablo està en Roma dos anys esperant ser jujat davant l'emperador (no menciona el seu nom, pero per cronologia no pot ser un atre que Nerón) pero acaba bruscament sense mencionar el resultat d'este juí. Hi ha autors que afirmen que va ser condenat i eixecutat en esta altura, i per tant seria molt abans de la persecució general posterior. Pero ya que alguns escrits afirmen que, abans de la seua mort en Roma, Pablo va tindre temps de viajar fins a Hispania,[165] com era el seu desig, una àmplia tradició cristiana deduïx (no hi ha cap font que ho afirme o que ho negue explícitament) que va eixir absolt d'este juí i que anys més vesprada, en tornar de Hispania a Roma, li va pillar la persecució desnugada per Nerón, i va morir per tant al mateix temps que Pedro.
L'escrit apócrifo Fets de Pedro (200), és el primer relat que parla sobre la crucifixión boca avall de Pedro.[166] El relat finalisa en Pablo fugint i en la promesa de Nerón de no tornar a perseguir més als cristians.
Un grup d'escritors del sigle IV indiquen que Pedro i Pablo varen ser martirisats per orde de Nerón.[167]
El Anticristo
[editar | editar còdic]La Ascensió de Isaías és el primer text que sugerix que Nerón és el Anticristo. Les similituts entre els dos són clares, ya que «un rei sense llei, assessí de la seua mare, aplegarà a este món en tots els poders, i tot lo món accedirà a lo que desige».[163]
Els Oràculs sibilinos, Llibres V i VIII, escrits en el sigle II, profetizan que Nerón tornarà i durà en si la destrucció.[168] En l'interior de les comunitats cristianes, estos escrits, junt en uns atres,[169] varen alimentar la creència de que Nerón retornaria com el Anticristo. En 310, Lactancio va escriure que Nerón va desaparéixer del lloc a on havia segut enterrat i que mai se li havia tornat a vore. Algunes persones pensen que Nerón està amagat en un lloc remot, aguardant, i que tornarà validant les profecies sibilinas.[160]
En 422, Agustín de Hipona va escriure sobre la seua teoria de que Pablo va mencionar la vinguda del Anticristo. Encara que el propi sant Agustín rebuja la teoria de que Nerón era el Anticristo i que retornarà, sí menciona la forta creència cristiana sobre eixe punt.[145]
Alguns estudiosos moderns defenen que el 666 és en realitat un còdic relatiu a l'emperador.[170] Els escrits bíblics catòlics[171] avalen esta teoria. Quan se sumen en hebreu les lletres del nom de Nerón el resultat és 616 i 666, prenent les dos variants del nom (Nero i Nerón).
El concepte de Nerón com el Anticristo és la creència central sobre la que gira l'escatologia del preterismo.
Amants de Nerón
[editar | editar còdic]Nerón va passar la seua vida personal entre amors tant en dònes com en hòmens, entre ells:
Cronologia
[editar | editar còdic]- 15 de decembre de 37 - Naiximent de Nerón en Anzio.
- 49 - Agripina la Menor, la mare de Nerón, es casa en el seu tio, l'emperador Claudio.
- 53 - Nerón es casa en Claudia Octavia, la filla de Claudio, sent nomenat successor de la mateixa manera que el seu cunyat Britànic.
- 13 d'octubre de 54 - Mort de Claudio, possiblement enverinat per Agripina la Menor. Es nomena a Nerón com a emperador de Roma.
- 11 de febrer de 55 - Britànic, el fill de Claudio, és assessinat per Nerón.
- 23 de març de 59 - Nerón fa assessinar a la seua mare Agripina la Menor.
- 9 de juny de 62 - Nerón mana assessinar a la seua prima i primera esposa Claudia Octavia, la filla de Claudio.
- 19 de juliol de 64 - Gran incendi de Roma.
- estiu boreal de 65 - En estat d'ebrietat, Nerón propina un puntapié en la pancha a Popea Sabina, qui estava encinta; la mateixa mor a causa d'este colp.
- 66 - Nerón mana eixecutar a Antonia, filla de Claudio, despuix del seu rebuig a casar-se en ell. Orde de persecució dels cristians, acusats de ser els responsables de l'incendi de Roma. Sublevació judeua en Judea.
- 9 de juny de 68 - Nerón se suïcida.
Ancestros
[editar | editar còdic]| Ancestros de Nerón |
|---|
|
En la ficció[editar | editar còdic]Nerón ha aparegut en numeroses obres de ficció, generalment com a personage secundari o com antagonista, insistint en la visió tradicional del personage, com a prototip del governant despótico, corrupte i populiste i de vida personal extravagant i depravada, promoguda tant per escritors clàssics com per l'Iglésia catòlica. Entre estes obres es pot citar: En les arts plàstiques[editar | editar còdic]
En la música[editar | editar còdic]
En la lliteratura[editar | editar còdic]
En el cine i la televisió[editar | editar còdic]
Vore també[editar | editar còdic]Notes[editar | editar còdic]
Referències[editar | editar còdic]Bibliografia[editar | editar còdic]Fonts clàssiques[editar | editar còdic]
Historiografia[editar | editar còdic]
Ficció[editar | editar còdic]
Enllaços externs[editar | editar còdic]
Referències[editar | editar còdic]
|
Erro en la cita: Existixen etiquetes <ref> per a un grup nomenat "n.", pero no es trobà una etiqueta <references group="n."/>
- Pàgines en erros en seqüencies d'órdens
- L'Enciclopèdia:Artículs destacats
- Artículs en passages que requerixen referències
- Nerón
- Emperadors de l'Antiga Roma del sigle I
- Suïcides de l'Antiga Roma
- Gens Domicia
- Cònsuls de l'Imperi romà
- Membres de la dinastia Juliol-Claudia
- Guanyadors dels Jocs Olímpics en l'Antiguetat
- Claudios Nerones
- Patricios
- Gens Claudia
- Família de Claudio
- Popea Sabina
- Naixcuts en Anzio
- Fallits en Roma
- Claudis Nerons
- Cònsols de l'Imperi romà
- Emperadors de l'Antiga Roma del segle I
- Pàgines en erros de referència