Anticristo

El anticristo per Luca Signorelli en la catedral d'Orvieto.

El anticristo, pintura en el monasteri d'Osogovo en Macedònia del Nort. Segons l'obra, tots els reis i nacions inclinant-se davant el anticristo.

En la teologia i escatologia cristianas, el nom «anticristo» es referix a una figura que compliria en les profecies bíbliques concernents al antagonista de Crist. L'us d'este vocablo apareix cinc voltes en la Bíblia tant en forma singular com en plural, totes elles en dos de les cartes de l'apòstol Juan, a on per un costat fa referència a la manifestació, prevista per al fi dels temps, i, per un atre, a l'anticipació d'esta manifestació en l'acció d'apóstatas que reneguen del cristianisme.

Etimologia

El terme procedix del grec αντὶ- (antì-, «substitut, opost») i χριστός (khristós, «ungido, mesías»), en el significat lliteral de "aquell que substituïx o s'opon al Mesías".

Generalitats

En el cristianisme, i en menor mida en el judaisme i en l'islam, eixercita un paper rellevant la figura d'un ser humà totalment malvat. Des d'un punt de vista històric, els orígens del concepte es troben en les creències mesiánicas i apocalípticas del judaisme del Segon Temple i en la seua influència entre els cristians en la fe en Jesús.

Comunament, en este terme s'ha fet alusió als herejes dins de les pròpies corrents cristianes. Aixina ho trobem en les Epístoles de Sant Joan, en les quals s'ampra per a referir-se a qualsevol que nega que “Jesús és el Crist” i el Fill de Deu que va vindre “en carn”. A lo llarc de l'història, es troben diverses corrents que neguen la divinitat de la persona de Jesús, junt a unes atres que prediquen a Crist com un mit, qüestionant els evangelios i considerant-els com a relats simbòlics, a on apareixerien únicament arquetips. Estes doctrines han rebut diverses denominacions i a sovint engloben diferents conceptes astrològics i panteístas en les seues creències.

En la Bíblia

Solament en la primera i segona epístoles de Juan, en el Nou Testament, s'utilisa la paraula grega «Anticristo». Les cites són quatre:

"Fills meus, ha aplegat l'última hora. Vostés varen sentir dir que vindria un Anticristo; en realitat ya han aparegut molts anticristos, i per això sabem que ha aplegat l'última hora." (1 Juan 2, 18).

"¿Quí és el boler, sino el que nega que Jesús és el Crist? Eixe és el Anticristo: el que nega al Pare i al Fill." (1 Juan 2, 22).

"I tot el que nega a Jesús, no procedix de Deu, sino que està inspirat pel Anticristo, pel que vostés varen sentir dir que vindria i ya està en el món." (1 Juan 4, 3).

"Perque han invadit el món molts seductors que no confessen a Jesucristo manifestat en la carn. ¡Ells són el Seductor i el Anticristo !" (2 Juan 1, 7).

En els tres primers versículs, el Anticristo és presentat com a alié a la comunitat cristiana, que nega que Jesús és el Crist, pero en la capacitat d'inspirar en molts el rebuig a Jesús. En el versícul de la segona carta lo que s'expon és invers: molts que no manifesten a Jesucristo apleguen després a ser la singular parella dual: "el Seductor i el Anticristo" per oposició "al Pare i al Fill". El camí cap al rebuig al Deu cristià comença en esta descripció pel rebuig a Jesucristo. La conducta que Juan sugerix a la comunitat per a superar estos perills que duen desacreditar a Jesús és la tornada a l'amor fraternal com ho va fer Crist i a la llei de Deu.

Texts bíblics de referència

Xilografia que mostra el anticristo, obra de 1498

De les següents cites, únicament la Primera epístola de Juan parla lliteralment de «els anticristos», en plural. En el restant de les cites, és una qüestió d'interpretació segons ellector veja ahí que es referix el mateix personage. En les cites del Antic Testament és més discutida esta identitat, ya que el terme «anticristo» és exclusiu del Nou Testament, per la mateixa naturalea del concepte que Juan ampra en la seua primera carta:

• 1Juan 2:18-22
• 2Juan 1:7
• Mateo 24:15,22-24
• Daniel 9:27,11:31-36,12:11
• Marcos 13:14
• 2Tesalonicenses 2:1,2:12
• Gog i Magog
• Apocalipsis 13:1-18,19:20,20:10.

El anticristo en els autors catòlics

En l'Edat Antiga

Ireneo de Lió en la seua obra Contra les herejías es referix al anticristo:

"I no solament per lo que hem dit, sino també per lo que succeirà baix el poder del anticristo, es prova que el diable, sent apóstata i lladre, vol ser adorat com Deu; i es vol proclamar rei, sent un siervo. Perque ell, rebent tot el poder del diable, vindrà no com a rei just o llegítim subjecte a Deu, sino com impío, injust i sense llei, com apóstata, inicuo i homicida, com un lladre que recapitularà en sí la apostasía del diable. Derrocarà als ídols per a persuadir-nos de que ell mateixa és Deu, posant-se a sí mateixa com l'únic ídol, resumint en sí els distints errors dels ídols, a fin de que, aquells que adoren al diable per mig de moltes maldats, ho servixquen a ell en el seu únic ídol." (...) "Açò és lo que el anticristo farà quan regne: traslladarà el seu regne a Jerusalem i s'assentarà en el temple de Deu, seduint a aquells que ho adoren com a Crist."

Hipólito de Roma en el seu Tractat de Crist i el anticristo afirma:

“Crist és un lleó, per lo que el anticristo és també un lleó; Crist és un rei, per lo que el anticristo és també un rei. El Salvador es va manifestar com un corder; aixina que ell també, d'igual manera, apareixerà com un corder, encara que dins d'ell és un llop. El Salvador va vindre al món en la circumcisió, i vindrà de la mateixa manera. El Senyor va enviar apòstols entre totes les nacions, i ell de la mateixa manera enviarà falsos apòstols. El Salvador va reunir a les ovelles que varen ser escampats, i d'igual manera reunirà a un poble que estava dispers. El Senyor li va donar un sagell als que creuen en ell, i elli donarà a un semblant manera. El Salvador va aparéixer en forma d'home, i ell també vindrà en la forma d'un home. El Salvador va alçar i va mostrar la seua santa carn com un temple, i ell alçarà un temple de pedra en Jerusalem."

Sant Agustín escriu en els seus Comentaris a Sant Joan referint-se als anticristos:

"Si trobàrem que la mateixa Escritura nos diu que no només es nega en la llengua, sino també en els fets, en tota certea topem en molts anticristos: els que de boca confessen a Crist, pero en les seues costums disienten d'ell. ¿On trobem això en l'Escritura? Escolta a l'apòstol Pablo. Parlant d'eixe tipo de persones, diu: Puix confessen que coneixen a Deu, pero li neguen en les obres. Hem trobat als anticristos mateixos: qui nega a Crist en les seues obres és un anticristo. No preste oït a lo que sona a l'oït, sino que pose els ulls en cóm viu. Parlen les obres i ¿estem buscant paraules? Puix ¿qué malvat no vol parlar com a persona de be?."

Cesáreo d'Arlés escriu en la seua Exposició del Apocalipsis de Sant Joan:

"I a propòsit del diable va dir: I ho va tancar, i va posar el sagell per damunt d'ell per a que no seduïxca ya més a les nacions, fins que s'hagen complit els mil anys. Com s'ha dit estos mil anys són els que transcorren

des de la Passió del Senyor, durant els quals no li és permés al diable fer lo que vullgues perque no permet Deu tentar als seus siervo més allà de lo que poden soportar. Pero despuix serà soltat per una miqueta de temps, açò és lo que es designa com a temps del

• anticristo, durant el qual el diable rebrà un poder més

gran per a perseguir."

En l'Edat Mija

l'Apocalipsis del Pseudo-Metodio, obra escrita en llengua siríaca a finals d'el VII contemporànea a la conquista islàmica del Propenc Orient, descriu al Anticristo del següent modo: "Llavors apareixerà el Fill de la Perdición, el Anticristo. Naixerà en Corozaín, es criarà en Betsaida i regnarà en Cafarnaúm, com va dir el Senyor en el Evangeli: «¡Ai de tu, Corozaín! ¡Ai de tu, Betsaida! ¡Ai de tu, Cafarnaúm!, si t'eleven fins als cels, perque descendiràs als inferns». (...) Entrarà en Jerusalem i s'assentarà en el temple com si fora el Fill de Deu, i el seu cor, ebri d'orgull, oblidarà que és fill d'un home i una dòna de la tribu de Donen; engañador i falsificador, seduirà en els seus milacres a molts crédulos."

L'abad benedictino Adso de Montier, d'el X, és el que resumix en la seua Epistola Adsonis ad Gerbergam reginam d'ortu et tempore Antichristi (coneguda com d'Antichristo) les característiques del personage. Es presenta al anticristo en una biografia cronològica, lo que va permetre una àmplia divulgació d'este escrit. L'autor expressa: "Com vàrem dir anteriorment, ell naixerà en la ciutat de Babilonia, vindrà a Jerusalem, es circuncidará i dirà als judeus: "Yo soc el Crist promés a tu que ha vingut a salvar-te, per a que yo puga, reunixquen-se i defenguen els qui són la Diàspora". En eixe moment, tots els judeus acodiran a ell, creent que estan rebent a Deu, sino que rebran al diable. El anticristo també "serà entronisat en el Temple de Deu", és dir, en la Santa Iglésia, i farà màrtirs a tots els cristians. Serà elevat i gran, perque en ell estarà el diable, la font de tot mal "que és el rei sobre tots els fills de l'orgull". (...) Els mestres diuen que el anticristo serà assessinat en el Mont de les Oliveres en la seua tenda i en el seu tro, en elloc opost a a on el Senyor va ascendir al cel."

El monge i croniste Guibert de Nogent en la seua obra històrica "Gesta Dei per francs" atribuïx al papa Urbà II en el seu cridat a la Primera creuada durant el Concilie de Clermont (1095) els següents conceptes: "I deveu considerar també en suma atenció si Deu està obrant a través dels vostres esforços per a restaurar l'Iglésia que és la mare de les Iglésies; tal volta vullga restaurar la fe en algunes de les terres orientals, a pesar de la proximitat del temps del Anticristo. Puix és evident que el Anticristo no fa guerra ni contra els judeus ni contra els pagans, sino que, segons l'etimologia del seu nom, actuarà contra els cristians. I si el Anticristo no troba allí a cap cristià, com hui a penes n'hi ha, no hi haurà ningú que se li resistixca ni ningú entre qui puga moure's en justícia. Segons Daniel i el seu intérpret Jerónimo, la seua tenda estarà fixada en el Mont de les Oliveres, i certament s'assentarà, com ensenya l'Apòstol, en Jerusalem,"En el temple de Deu, com si fora Deu" i, segons el profeta, matarà sense dubte a tres reis ilustres per la seua fe en Crist, és dir, als reis d'Egipte, d'Àfrica i d'Etiopia. Açò no pot succeir de cap manera, a menos que el cristianisme s'establixca a on ara regna el paganisme."

Hildegarda de Bingen presenta la figura del anticristo en la seua obra Scivias, composta entre els anys 1141 i 1151. Encara que no ho identifica en un personage històric concret, afirma que el "Corruptor" sorgix del sen mateix de l'Iglésia. La seua mare "en l'ardor tan fervent d'aquella fornicación concep al Fill de la Perdición, sense saber de quin dels hòmens és la llavor en que ho ha concebut".

"En realitat el anticristo, posseït pel diable, quan òbriga la seua boca per a la seua perverso ensenyança destruirà tot lo que Deu havia establit en la Llei Antiga i en la Nova, i afirmarà que el incesto, la fornicación, l'adulteri i uns atres tals no són pecat.".

"No obstant, els mana observar la circumcisió i el judaisme, segons les costums dels judeus, fent més lleus –d'acort en la voluntat d'ells– els preceptes més durs de la Llei".

Joaquín de Fiore en la seua teologia de fins del sigle XII: "A partir de la seua llectura dellibre del Apocalipsis de sant Juan, Joaquín afirma que cinc temps ya es varen concloure, i cinc dels sèt sagells (Ap. VI) han segut ya oberts. Aixina varen passar successivament el temps dels apòstols, el dels màrtirs, dels doctors, dels monges, i finalment el de la lluita entre Roma i Babilonia —la rivalitat entre el papa i l'emperador—. El sext temps, caracterisat per un recrudecimiento de la lluita entre abdós poders, i que és el de l'abad de Fiore, deuria acabar-se en mig de grans tribulationes, de persecucions originades per un magnus tyrannus. Periodo obscur en el que ningú busca la fe o la veritat, en el que la violència i els conflictes dividixen el poble cristià, en el que tot sembla perdut, temps del anticristo sobre el que existix una llarga tradició."

Sant Tomás d'Aquino en el seu Comentari a la segona epístola als Tesalonicenses, afirma:

"(L)a fermea i estabilitat de l'Imperi Romà estava ordenada a que, baix de la seua ombra i señorío es predicara per tot lo món la fe cristiana. Mas ¿cóm pot ser açò, sent ya passades moltes centurias des de que els Gentils es varen apartar de l'Imperi Romà i, això no obstant, no ha vingut encara el anticristo? Digam que l'Imperi Romà encara seguix en peu, mes mudada la seua condició de temporal en espiritual, com diu Sant León Papa en un sermón sobre els Apòstols. Per tant, la separació de l'Imperi Romà ha d'entendre's, no només en l'orde temporal, sino també en l'espiritual, és a saber, de la fe catòlica de l'Iglésia Romana. I esta és una senyal molt a propòsit, perque, aixina com Crist va vindre quan l'Imperi Romà señoreaba sobre totes les nacions, aixina pel contrari la senyal del anticristo és la separació d'ell o apostasía."

També agrega: "diuen alguns que el anticristo és de la tribu de Donen, que no es nomena entre les atres 12 (Ap 7); i per això també els Judeus ho rebran primer, i reedificarán el temple en Jerusalem, i aixina es complirà lo de Dona 9,27: "i estarà en el temple l'abominació de la desolació" (Mt 24). Pero alguns diuen que mai serà reedificada Jerusalem, ni el temple, sino que durarà la desolació fins a la consumación i fi del món. Creència que també admeten alguns Judeus; per això l'explicació que donen de "en el temple de Deu" la referixen a l'Iglésia, perque molts eclesiàstics ho rebran."

El papa Gregorio XI va condenar en l'any 1377 les doctrines de Juan Wiclef. Este teòlec es mostrava contrari als tributs que Anglaterra devia pagar a la Santa Sèu com feudataria, i advocava per mantindre una política d'independència respecte a l'autoritat papal en matèria civil i política. Açò li va posar en el punt de mira dels tribunals eclesiàstics i el propi pontífex Gregorio XI li va cridar anticristo.

Sant Vicente Ferrer predica al començament del sigle XV sobre l'imminent arribada del anticristo: “anticristo es dirà precisament “quod est contra Christo” i la seua doctrina, pero també s'opondrà al verdader vicari de Crist.” “El text continua en l'enumeració de les senyals per les que podrà reconéixer-se aplegada la vinguda del anticristo, a on no falta la referència al cisma (1378-1417), que seria conseqüència de la no observança de la santa pobrea per part dels eclesiàstics”.

"L'última raó, provablement la primera si pensem en lo que du a Ferrer a creure tan fervientemente en les seues pròpies paraules, és el Gran Cisma. Ferrer cita la Segona carta als Tesalonicenses 2, 3-4 insistint que l'ingerència del poder temporal en el camp de l'espiritual és el compliment de la citada dissensio dins de l'Iglésia verdadera de Deu. La data del naiximent del anticristo, segons Ferrer, és 1403. Esta data no apareix únicament en estos sermones sino que també es repetix en la seua carta al Papa

Benedicto XIII en 1413 -aclariment: es referix a Benedicto XIII d'Aviñón-. Si el anticristo ya està ací, el fi del món ya està ací."

En la mateixa época (començos d'el XV), el sacerdot, teòlec i filòsof chec Jan Hus predicava que el papa era l'encarnació del anticristo, criticant al seu contemporàneu: Juan XXIII (antipapa).

En l'Edat Moderna

Despuix de la Caiguda de Constantinopla el papa Nicolás V va fer una crida als príncips europeus per a dirigir una creuada contra el sultà Mehmed II, al que senyalava com "precursor del anticristo".

Durant el Concilie de Letrán V, la constitució Munus praedicationis de 1516 enuncia les regles aplicables a la predicació sobre la vinguda del anticristo, afirmant: "Que no tinguen mai la presunció de predicar ni anunciar un moment precís per als mals futurs, ni la vinguda del anticristo, ni un dia determinat per al juí". Esta prohibició es reitera en el Concilie de Trento.

• Ambrosio Catarino, teòlec dominico, va escriure una Apologia contra Martín Lutero, obra que alguns consideren “l'orige lliterari de la Contrarreforma". Ellibre mostra una llista d'onze formes a través de les quals Lutero enganya a la gent comuna. Esta llista és equivalent a la seua afirmació de que Lutero és el anticristo. Cap a 1520, Lutero havia cridat públicament "anticristo" al papa León X. En 1521, despuix de ser excomulgado, Lutero desenrolla més extensament el tema en el seu Responsio a Ambrosio Catarino. La seua argumentació se centra en el passage de Daniel 8:23-25. Segons Lutero este passage no es referix a un sol individu, sino a un sistema o regne: d'esta manera s'allunta de la visió medieval tradicional.

• Lutero termina per identificar al sistema papal com el anticristo. Sugerix que quan el anticristo “s'opon i exalta a sí mateixa sobretot lo que es diu Deu, o lo que és adorat”, lo que fa realment és exaltar-se a sí mateixa

per sobre el evangeli.

En 1604, el dominico espanyol Tomás Maluenda publica el seu d'Antichristo: l'obra, de més de mil doscentes pàgines en llatí, reunix les creències sobre el anticristo, animant-se a escriure una biografia del personage. Segons Tomás Maluenda, el anticristo regnarà en Jerusalem i no solament restaurarà el temple de Salomón, "pot ser que el anticristo tinga dos residències reals, o dos palaus: un en Jerusalem en el mont Sión, que seria el més majestuós, un atre com a casa de camp, per a solazar el seu cor, prop de Nicópolis".

En l'Edat Contemporànea

El sacerdot i teòlec jesuïta Manuelacunza en la seua monumental obra sobre el fi dels temps, descarta que el anticristo puga identificar-se en un únic individu i afirma que es tracta de "un cos moral anticristiano, compost de molts individus". La seua característica principal: "el caràcter i distintiu propi d'este cos moral, no pot ser un atre que solvere Jesum, active, vel pasive: no pot ser un atre que l'odi formal á Jesús: l'opondre's á Jesús: perseguir á Jesús: procurar destruir-ho, o desterrar-ho del món, borrant del tot el seu nom i la seua memòria."

el Moradura Newman, en la seua obra Quatre Sermones sobre el anticristo afirma que "va ser tradició universal en l'Iglésia antiga que el anticristo serà un home individual, no un poder ni un mer esperit ètic o sistema polític". Citant a Sant Jerónimo agrega: "lo que hem rebut de tots els escritors eclesiàstics: açò és que al fi del món, quan l'Imperi Romà siga destruït, hi haurà dèu reis els qui es dividiran entre ells el territori romà i que sorgirà un undècim chicotet rei, qui prevaldrà sobre tres dels dèu. Després rebrà la sumissió dels atres sèt".

La vident Mélanie Calvat va afirmar haver rebut un secret de la Verge María en la Montagne de la Salette, França, el 19 de setembre de 1846: "Un gran rei pujarà al tro i regnarà uns pocs anys. La religió tornarà a florir i s'estendrà per tot lo món, i hi haurà una gran abundància, el món, content de no carir de res, tornarà a caure en els seus desórdens, abandonarà a Deu i serà propens a les seues passions criminals.

[Entre] els ministres de Deu, i les Esposes de Jesucristo, hi haurà alguns que s'extraviaran, i això serà lo més terrible. Per últim, l'infern regnarà en la terra. Serà llavors que el anticristo naixerà d'una Germana, pero ¡ai d'ella! Molts creuran en ell, perque dirà que ha vingut del cel, ¡ai dels que creen en ell! Eixe temps no està llunt, dos voltes no passaran 50 anys."

La Moradura Henry Edward Manning afirma: "La primera gran Revolució Francesa va ser l'inauguració del regne del anticristo, de la negació de la fe cristiana, de la ruïna de l'orde cristià, de la subversión de l'autoritat de l'Iglésia de Deu (tant en la vida pública com en la privada) i des d'eixe dia fins a hui els principis de la turbulència i la apostasía han assotat i atormentat als regnes. (…) Siga que l'Iglésia siga revestida en poder temporal o no; mentres el món siga cristià, el món creurà en Jesucristo i en El seu Vicari. Mentres crea que té un Vicari en la terra, cap rei príncip o sobirà s'atrevirà a reclamar-ho com a subjecte."

León XIII, en el seu encíclica Humanum Genus de fins d'el XIX, no es referix explícitament al anticristo, pero condena a la Maçoneria, per la seua moral "naturaliste", que nega "un fi últim de l'home, molt superior a totes les realitats humanes i colocat més allà d'esta transitòria vida terrena". Acusa als francmaçons de: "Voler destruir la religió i l'Iglésia, fundada i conservada perpètuament pel mateix Deu, i resucitar, despuix de díhuit sigles, la moral i la doctrina del paganisme".

Pio X, en el seu primer encíclica I Supremi de l'any 1903, afirma: "¡Tal és, en veritat, l'audàcia i l'ira amprades en tots els llocs en la persecució de la religió, en la lluita contra els dogmes de la fe, en un esforç descarat per desarraïlar i destruir totes les relacions entre l'home i la Divinitat! Mentres, per un atre costat, i açò segons el mateix apòstol és la marca distintiva del anticristo, l'home s'ha posat en infinita temeritat en elloc de Deu, elevant-se sobretot lo que es diu Deu; de tal manera que, encara que no pot extinguir completament en sí mateixa tot coneiximent de Deu, ha contemplat la majestad de Deu i, per aixina dir-ho, va fer de l'univers un temple en el que ell mateixa deu ser adorat. "Se senta en el temple de Deu, mostrant-se com si fora Deu" (II. Tes. Ii., 2).

La Moradura Louis Billot en la seua obra La Parousie (1921) es referix al Anticristo: "Antíoco Epífanes, esta raïl del pecat, com a parla ellibre dels Macabeos, qui va anar el primer rei pagà en mamprendre, no només per a conquistar la terra d'Israel, sino també per a abolir allí per mig de la més atroç persecució la religió del Deu verdader, i que per açò està citat en l'Escritura i vist pels Pares com la figura més clara del anticristo. " I conclou: "El anticristo només serà realisable en la condició de que una organisació mundial permeta l'acció conjunta baix eliderage del mateix líder, grup o individu, i la direcció d'un alt mando que imponga de pol a pol. ¿I quí podria haver previst la possibilitat de tal estat de coses fa només cent anys? Pero obrim els ulls ara i vejam el món alvançar cap a una unitat formidable, la contraparte monstruosa i malvada de l'unitat catòlica."

Pio XI, en el seu encíclica de 1937 contra el règim nazi, acusa a les autoritats del Reich de promoure "una lluita fins al aniquilamiento". Encara que no usa el terme anticristo, sembla descriure-ho: "En conseqüència, aquell que en sacrílego desconeiximent de la diferència essencial entre Deu i la criatura, entre l'Home-Deu i el simple home, gosara posar al nivell de Crist, o pijor encara, sobre Ell o contra Ell, a un simple mortal, encara que fora el més gran de tots els temps, sàpia que és un profeta de fantasies a qui s'aplica espantosamente la paraula de l'Escritura: El que mora en els cels es burla d'ells (Sal 2,4)." (Nro. 20).

Pio XII en el seu encíclica d'octubre de 1939, afirmava: "Mentres vos escrivim, venerables germans, esta nostra primera encíclica nos sembla, per moltes causes, que una hora de tenebres (Lc 22,53) està caent sobre la humanitat, hora en que les tormentes d'una violenta discòrdia derramen la copa sanguinosa d'innumerables dolors i lutos." (Summi Pontificatus, Nro. 73).

Juan Pablo II va aprovar en 1997 el Catecisme de l'Iglésia catòlica. Respecte a "L'última prova de l'Iglésia" expressa:

"675 Abans del advenimiento de Crist, l'Iglésia deurà passar per una prova final que sacsarà la fe de numerosos creents (...) baix la forma d'una impostura religiosa que proporcionarà als hòmens una solució aparent als seus problemes per mig del preu de la apostasía de la veritat. La impostura religiosa suprema és la del anticristo, és dir, la d'un seudo-messianisme en que l'home es glorifica a sí mateixa colocant-se en elloc de Deu i del seu Mesías vingut en la carn."

676 Esta impostura del anticristo apareix esbossada ya en el món cada volta que es pretén dur (...) esta falsificació del Regne futur en el nom de milenarisme (cf. DS 3839), sobretot baix la forma política d'un messianisme secularizado, "intrínsecament perverso"."

Benedicto XVI va escriure en el seu llibre Jesús de Nazareth: "La violència no instaura el Regne de Deu, el regne de l'humanisme. Pel contrari, és un instrument preferit pel anticristo, per més que invoque motius religiosos o idealistes. No servix a la humanitat, sino a la inhumanidad."

El pontífex va expressar també: "La societat moderna està formulant un credo del anticristo i el que s'opon a ell és castigat en l'excomunió social. El temor davant el poder espiritual del anticristo és massa natural". Segons Benedicto XVI, l'autèntica amenaça per a l'iglésia actualment prové de "una dictadura mundial d'ideologies aparentment humanistes".

El papa Francisco ha afirmat que els corruptes són "el anticristo", perque fan mal a l'Iglésia i són "un perill, ya que són adoradores de sí mateixos, només pensen en ells i consideren que no necessiten de Deu".

Usos populars del terme entre les comunitats cristianes

la Creu de Sant Pedro o Cruz petrino, una creu llatina invertida utilisat tradicionalment en el cristianisme. Encara que en els últims temps també ho han utilisat com un símbol anticristiano.

Algunes sectes milenaristas cristianes associen este terme a un adversari que la Bíblia senyala en la Segona Epístola als Tesalonicenses, a on es descriu la vinguda, just abans de l'arribada de Jesucristo, d'una espècie d'agent de maldat que alguns creuen serà la pròpia encarnació del diable i que perseguirà a aquells que es convertixquen al cristianisme despuix de lo que criden l'Arrebatamiento de l'Iglésia, en un periodo conegut com «la Gran Tribulación», de proporcions sinistres, i que finalment impondrà la Marca de la Béstia (el 666) (seguint ellenguage simbòlic del Apocalipsis). Al final del seu domini en l'Humanitat, segons estes corrents, el anticristo serà derrotat per les forces comandades per Jesucristo, els qui ho llançaran al llac de fòc.

Isaac Newton, del que es guarden molts texts d'estudis bíblics encara poc divulgats, establix una cronologia precisa per a l'acció del anticristo, personage que associa en el papat i en la destrucció de la ciutat de Roma, acontenyiment que preveu per a mediats d'el XXI. En l'interpretació d'alguns judeus mesiánicos, l'acció dels anticristos a lo llarc de l'història i del Anticristo final intentarien opondre's a la segona vinguda de Crist, que es produiria al seu temps, d'acort a la fe cristiana.

per a Juan l'Evangeliste, qualsevol pot ser un anticristo: sempre que la seua actitut (encara sent cristià confés) vaja en contra de Crist, lo que quadra perfectament en el significat etimològic de la paraula. El mateix Jesucristo expressa -segons Mateo 24, 28-: "A on estiga el cadàver, allí es juntaran els buitres.", lo que sembla referir que en periodos de decadència o crisis, molts integren les institucions per a medrar en la seua desgràcia, sent falsos "salvadors" i per tant "anticristos".

Definició de la Béstia

En ellibre del Apocalipsis es definix a la Béstia -un concepte singular-, en una sifra, paraula que en la Bíblia s'utilisa com a sinònim de "cantitat" i remet al cens que va ordenar el rei David i que va atraure desgràcies per al poble d'Israel (2 Samuel 24). El cens ordenat per David es presenta en les escritures com opost al realisat per Moisés: "Quan contes el número dels israelitas per a fer el seu cens, cada u pagarà a Yahveh el rescat per la seua vida en ser empadronat, per a que no hi haja plaga entre ells en motiu de l'empadronament." (Èxodo 30, 12). En els versículs a on la Bíblia indica una cantitat numèrica també senyala els elements que la componen. En el cas de la cita del Apocalipsis, desconeixem els elements que componen la cantitat, ya que nos remet a un subjecte. No obstant la Bíblia nos dona algunes referències per a conéixer eixos elements. La cita del Apocalipsis és:

"¡Ací està el saber! Que l'inteligent calcule la sifra de la Béstia; puix és la sifra d'un home. La seua sifra és 666." (Apocalipsis 13, 18). Segons l'interpretació d'alguns rabinos: "El misteri de la veritat està més allà de la mentira. Si una persona utilisa la veritat per a causar algun tipo de dany o perjuí a una atra persona, en eixe cas eixa veritat no és la veritat bíblica." De modo que si està en joc la pau o la convivència, esta predomina sobre la prohibició bíblica de no mentir. Si be la sifra 6 és el valor de la mentira, el número 666, sumats els seus tres components (6+6+6), dona la sifra 18 (que dut a un dígit dona la sifra 9, que és el valor de la "veritat"). El número llavors indica "una veritat que està investida dins de la mentira de modo amagat, i una mentira que es convertix en veritat per a fer la pau".

El número 666 en els autors catòlics

Ireneo de Lió explica el número de la següent manera:

"En raó el seu nom durà la sifra 666 (Ap 13,18), la qual recapitula tota la malícia anterior al diluvi, tota la mescla de mals que va provocar la apostasía dels àngels -Noé tenia siscents anys quan el diluvi va caure sobre la terra (Gén 7,6) i va aniquilar tots els sers vivents sobre la terra, per la perversidad de la generació en temps de Noé-. Eixa apostasía recapitula tots els errors i idolatrías comesos des del diluvi, l'assessinat dels profetes i els suplicis infligidos als justs. L'ídol que Nabucodonosor va erigir era de xixanta colzes d'alt i sis d'ample (Donen 3,1), i per negar-se a adorar-ho, Ananías, Azarías i Misael varen ser tirats al forn de fòc (Donen 3,20), prova que va servir com a profecia de lo que succeirà al fi dels temps, quan els justs sofriran la prova del fòc: puix dit ídol va ser el preanuncio de l'arribada d'aquell que ordenarà a tots els hòmens només a ell adorar-ho. Aixina, puix, els siscents anys de Noé, en el temps dels quals va caure el diluvi per motiu de la apostasía, i el número de colzes de l'ídol per motiu del com els justs varen ser tirats al forn de fòc, formen la sifra del nom en el qual es recapitulen sis mil anys de tota apostasía, injustícia, maldat, seudoprofecía i dolo, pels quals descendirà també un diluvi de fòc."

Cesáreo d'Arlés en el seu "Exposició del Apocalipsis de Sant Joan" explica el número de la següent manera:

"(I)n lletres separades és un nom. Pero una volta reunides en un monograma formen un caràcter, un número i un nom. Nosatres entenem ací el nom de Crist i es mostra la seua semblança que l'Iglésia adora en veritat; l'hostilitat dels herejes es fa semblant a ell; estos són els que, perseguint

• espiritualmente a Crist, no obstant se'ls veu que es
• glorían del signe de la Creu de Crist. Per açò és per

lo que s'ha dit que el nom de la béstia és un número humà."

El número 666 en la Bíblia

Artícul principal → Número de la Béstia.

El número 666 apareix mencionat en la Bíblia, a banda de la cita d'Apocalipsis, tres voltes més:

"El pes de l'or que aplegava a Salomón cada any era de 666 talents d'or," (1 Reis 10, 14 i 2 Cròniques 9, 13). Encara que les dos cites són similars en el versícul següent s'aclarix: "sense contar les contribucions dels mercaders, els guanys dels comerciants i de tots els reis àraps i dels inspectors del país." (1 Reis 10, 15) i en el segon cas: "sense contar les contribucions dels mercaders i comerciants." (2 Cròniques 9, 14). En açò es vol senyalar que el 666 indica una proporció de l'or que aplegava a Salomón, pero no la totalitat. D'acort en estos versículs, el número té una progressió creixent, o siga cada volta més abarcativa. Fins al versícul d'Apocalipsis 13, 17: "i que ningú puga comprar res ni vendre, sino el que duga la marca en el nom de la Béstia o en la sifra del seu nom."

Respecte a "talents d'or", ellibre 1 Reis, capítuls 9 i 10, menciona que "Jiram, rei de Tir" i la "Reina de Sabá" varen entregar cada u al rei Salomón "120 talents d'or". Ademés els hòmens de Jiram varen dur d'Ofir "420 talents d'or": la suma total dona 660. L'atra menció del 666 és en ellibre d'Esdras, despuix d'una introducció:

"Estes són les persones de la província que varen retornar del captiveri, aquelles que havia deportat a Babilonia Nabucodonosor, rei de Babilonia, i que varen tornar a Jerusalem i Judá, cada u a la seua ciutat." (Esdras 2, 1),: "els fills d'Adonicam: 666" (Esdras 2, 13). En ellibre de Nehemías es llig "els fills d'Adonicam: 667" (Nehemías 7, 18). En açò es vol senyalar que el 666 indica una proporció de els fills d'Adonicam, pero no la totalitat. En este versícul sembla senyalar-se que el número té una progressió decreixent, o siga cada volta menys abarcativa.

En base als versículs de la Bíblia precedents (sense pretendre impondre una interpretació, ni llimitar cap atra); podem entendre-ho del següent modo: si la cantitat -en este cas el 666- és una llínea de nivell fixada prèviament en un recipient; per a alcançar tal nivell -o siga per a completar el número- no basta una part de l'or de Salomón més una part dels fills d'Adonicam, sino que falta un tercer element -un home, mencionat per Apocalipsis- per a que es complete el número i qualle en una realitat nova i distinta: la Béstia.

Descripció de la Béstia

La paraula "Béstia" (en singular i en la "B" mayúscula), apareix una sola volta en l'Antic Testament, en el Salm 72 (71), 9: Davant ell es doblarà la Béstia, els seus enemics mossegaran la pols. En el Nou Testament, la paraula "Béstia" (en singular i en la "B" mayúscula) solament apareix en ellibre del Apocalipsis, 39 voltes. En el Apocalipsis, per mig d'un llenguage altament simbòlic, es descriu a la Béstia com un mònstruo de sèt caps i dèu banyas (i per cada banya, dèu diademas), en un cos semblant a un lleopart, pates d'orso i fauces de lleó. Diu estar inspirada pel Diable i tindre la facultat de barallar contra Deu.

Segons molts erudits, Béstia es denomina a l'estructura de poder totalitari (imperial). En impondre en els pobles una forma de vida oposta a la de Deu, la seua veneració serà inspirada per una propaganda similar a la del cult imperial romà o a la dels totalitarisme fascistes. Inclús pot ser ferit mortalment i curat per una atra Béstia, un atre imperi, qui seria l'encarregat de reforçar el seu cult.

També podem relacionar el relat del Apocalipsis (La béstia de 7 caps en 10 banyes i en les seues banyes 10 diademes, "Apocalipsis capítul 13") en el Llibre de Daniel (capítul 7), en el que també es menciona el relat d'un mònstruo que sorgia de la mar en 10 banyes.

Personages senyalats com el anticristo

Certa tradició cristiana identifica al anticristo segons:

1. El anticristo tergiversarà les ensenyances dels Evangelis a través de la seua nova doctrina.
2. El anticristo negarà la divinitat de Crist, negarà que Jesús va ser el Fill de Deu.

Identificació d'Abadón/Apolión

El simbolisme d'Apocalipsis 9:11 deixa a interpretacions l'identificació d'Abadón/Apolión:

Alguns investigadors bíblics creuen que és el anticristo o Satán.

Punts no cristians

Islam

En l'escatologia islàmica, abans de l'arribada del Mahdi un personage que precedix l'arribada del mesías Isa (Jesús), hi haurà un impostor similar al que es menciona en el cristianisme, qui perseguirà als creents musulmans cridat Dajjal, devastant tots els seus dominis llevat en les ciutats de La Meca i Medina. El mesías Isa (Jesús) despuix de la seua segona arribada ajudat pel Mehdi acabaren junts en "Dajjal" que és el mateix anti-Mesías. cal resaltar que el Corán no ensenya la crucifixión i posterior resurrecció de Jesucristo aixina com el títul de «Fill de Deu», assignant-li la categoria de profeta i considerant que Deu no engendra ni ha segut engendrat.

Judaisme

El judaisme mai ha parlat d'un ser similar al anticristo o anti-Mesías. No obstant, en l'esoterisme judeu medieval, per eixemple en l'escrit denominat Apocalipsis de Zorobabel, apareix un personage cridat Armilos, que conquistarà la Terra, s'assentarà en Jerusalem i perseguirà als fidels fins a ser derrotat per l'autèntic Mesías.

Zoroastrisme

En el mazdeísmo, l'esperit principal del mal Ahriman s'encarnarà en la serp Lahak i serà derrotat pel Mesías (Saahyant).

Uns atres

Segons Rudolf Steiner, fundador de l'antroposofía, hi ha dos anticristos, la potència de Lucifer, descrita com alguna cosa que incita l'humà a totes les exaltació, els falsos misticisme, l'orgull d'elevar-se sense frontera i la del seu opost Ahriman (equivalent de Satán) com alguna cosa que incita l'humà a les superstició materialistes.

En la filosofia

En la filosofia, Nietzsche ho menciona en el títul de la seua obra El anticristo. Per al filòsof alemà, el cristianisme històric (que comença en l'Iglésia creada per Pablo de Tarso) té molts aspectes contradictoris en la doctrina predicada per Jesús. Des de la seua visió, les iglésies cristianes aglutinen a persones mediocres i resentides, que deleguen en els sacerdots tota iniciativa i juí. la reforma de Lutero contra els papes de la Renaixença la considera dins dels mateixos paràmetros: una reacció dels esperits resentits del cristianisme tradicional contra les possibilitats del desenroll humà. El filòsof alemà Josef Pieper ha tractat en profunditat la figura i el "regnat del anticristo" en la seua obra Sobre el Fi dels Temps (Edicions Rialp, S. A., Madrit, 1955). L'autor afirma que "el anticristo pertany al camp polític. El anticristo no és una cosa aixina com un hereje, que solament fòra d'importància per a l'història eclesiàstica". "Cal pensar el anticristo com una figura de l'eixercici del poder polític estés a tota la humanitat". "L'Estat mundial del anticristo serà un estat totalitari en sentit màxim. Pero açò no depén solament de l'ambició de poder i la superbia del anticristo, sino al mateix temps, de la naturalea mateixa de l'estat mundial."

També advertix l'autor: "Quan la “unió militar, política i econòmica culmine en el front de l'unitat religiosa" trobarà el poder del anticristo la seua màxima potenciació". "L'última forma de les relacions Estat-Iglésia en el sí de l'història no serà el “diàlec” i tampoc pròpiament la “lluita”, sino la persecució, açò és, la lluita exterminadora del poder contra els impotents."

El filòsof rus Aleksandr Duguin reedita la profecia de Filoféi de Pskov sobre la Tercera Roma, a on Moscou seria la successora dellegat de l'Imperi romà (Primera Roma), i de Constantinopla (Segona Roma). Segons l'autor: "La guerra que lliurem en l'Occident colectiu és una guerra de civilisació, en la que la civilisació del Anticristo, la civilisació de Satán, la societat satànica i diabòlica lluita contra nosatres.(...) Eixa civilisació satànica, que suprimix el sexe, suprimix la família, suprimix totes les prohibicions, permet totes les formes de patologia i perversió, i inclús les força, fins al canvi de sexe en els chiquets, és una civilisació tan diabòlica que la humanitat mai ha conegut. Que les hordes del Anticristo controlen a la majoria dels pobles de la Terra, en una ideologia obertament diabòlica, ya ho sabem. El verdader satanisme va prevaldre quan elliberalisme es va quedar solament."

En la lliteratura

De principis del sigle XVII és la comèdia espanyola El anticristo de don Juan Ruiz d'Alarcón: "El personage del anticristo, tal com ho va imaginar Alarcón, és puix totalment original si li'l compara en la figura arquetípica definida pels teòlecs. Perque és capaç d'enamorar-se, i ademés en una cristiana, la seua missió de conquista del món està dedicada al fracàs i, al mateix temps, la potència de les instàncies maléficas està posada en dubte."

En les primeres llínees de l'obra La Guerra i la Pau de León Tolstói, el personage "Ana Pavlovna Scherer, dama d'honor i parienta pròxima de l'emperatriu" es referix a Napoleón Bonaparte com un "anticristo", caracterisat per totes les seues infàmies i atrocitats: "de bona fe, crec que ho és", agrega el personage d'Ana. Més alvançat el text, al començ de la quinta part, l'autor expressa: "En tots els llocs se sentien maldiccions contra l'enemic del gènero humà, Bonaparte."

L'image moderna, reproduïda en els llibres de ficció i en les películes, sorgix en gran part de l'obra de l'escritor rus Vladímir Soloviov: Tres conversacions i el Breu relat sobre el anticristo (publicat en 1900). En el Breu relat es descriu a un personage inteligent i carismàtic, que dut per la seua ambició es convertix en un important pensador. La seua fama creix en tot lo món i després –en premi a la seua capacitat– és elegit nou "Emperador Romà" en una potestat d'alcanç universal. El nou senyor del món és definit com un "filántropo", un home compromés en la pau i la prosperitat mundials. La resistència al seu poder absolut és expressada pels personages d'el "Papa Pedro II", com a cap de l'Iglésia cristiana occidental, i d'el "Vell Juan", qui presidix l'Iglésia oriental. Derrotats abdós testics, finalment el poble judeu s'alça contra el anticristo en la pròpia Jerusalem.

En 1907 monsenyor Robert Hugh Benson va publicar la novela Senyor del món, que se centra en el regnat del anticristo i el fi del món. En 1992, la moradura Joseph Ratzinger –futur papa Benedicto XVI– va criticar un discurs del president nortamericà George H. W. Bush a favor del cridat "nou orde mundial". En la seua intervenció, el prelat va explicar que la novela de Benson descrivia "una civilisació similar unificada, i el seu poder per a destruir l'esperit. El anticristo és representat com el gran paladín de la pau en un nou orde mundial similar".

L'escritor judeu polac Szulim Asz (conegut com Sholem Asch), va publicar vàries noveles històriques; una d'elles “El Nazareno (1939)” tracta sobre la vida de Jesús. L'autor vincula l'antisemitisme en el anticristo: “L'antisemitisme no és un moviment, sino una maltia. El que es troba afectat per ella és incapaç de tindre una orientació, un juí, o una opinió”. “El Anti-Crist, en qualsevolloc que ha plantat esta llavor d'odi, ha destruït l'obra de Jesús, ha calcigat el seu jardí per un temps i ha enverinat les obres de l'honesta cristiandad per moltes generacions, ha socavat l'obra de Deu.”

L'escritor argentí Hugo Wast en la seua obra 666 (novela), de fort to antisemita, presenta al personage de "Ciro Donen" –net de Naboth Donen, un sacerdot apóstata–, com un financista i líder que es convertirà en el anticristo. En la novela, el personage de "fra Plácido" rep la visita des de l'atre món de Voltaire, qui li descriu l'infern en el que habita i li anuncia el futur de la humanitat. Quan el papa Pío XII mor, "Ciro Donen" es convertix en sobirà del restaurat Regne d'Israel al mateix temps que Califa de l'Islam, considerant-se a sí mateixa com a fill de Satanás, marcant als seus servidors en el 666. L'escritor Norman Mailer en una entrevista realisada poc abans de la seua mort, en presentar la seua novela El castell en el bosc (2007), dia: "Una de les coses interessants, una de les raons que em varen fer pensar que Hitler és la resposta a Jesucristo, la seua contrapartida en el pla satànic, és que no hi ha explicació humana de l'horror de lo que va fer. De la seua maldat." La novela tracta sobre l'infància d'Adolf Hitler. L'escritor conclou: "A risc d'escandalisar, fins a diria que si un creu en Jesús com a fill de Deu, ¿per qué no creure que Hitler és el fill del Diable?"

L'escritor chilé Alejandro Rocha Narváez, en la seua novela "El Crist Final" (2018), relata l'història d'un polèmic professor, apassionat crític del nostre temps i les seues fòrmules polítiques i culturals; un apóstata que ha renegat dels seus vots per al sacerdoci, a qui la seua guia espirituali revela documents i informes que demostren el seu orige inusitado. Ell ha segut creat biogenéticamente a partir de l'ADN recuperat de les relíquies sagrades (el Sant Sudario de Torí, entre atres),i incubado en una "Verge postmoderna", una mare substituta a la que mai va poder conéixer. El seu destí, inculcat per una ret inaccessible de poders en les ombres, era resucitar i unificar la fe de la Humanitat en la tornada del Deu Viu i Verdader, i reinstaurar un Nou Orde Mundial. A semblant manipulació brutal de la seua persona, la combat afonant-se en la concupiscencia i el vici, volent venjar-se mostrant-se revolcado "en l'iniquitat més absoluta, com un anticristo". No obstant, a mida que es torna conscient de la decadència i l'afonament que promou en els qui ho rodegen, tan condenats com ell, pero també del poder de superació, sotil i silenciós, que alberguen les seues decisions, va revelant les contradiccions de la llibertat postmoderna i l'educació formal, les apariències socials i l'hipocresia que s'amaguen en els nostres discursos políticament correctes, demostrant que els verdaders "salvadors" rara volta són amats per la seua veritat i que un verdader "salvador" no és una atra cosa que un cor nuet, que solament clapix per a regalar-se.

Filmografia sobre el anticristo

Molts productors i cineaste inspirats en este personage, han produït vàries películes de terror, drama, suspens i comèdia:

• (1968) Rosemary's Baby: Dirigida per Roman Polanski va tindre molt èxit relatant que per mig d'una intriga d'una secta diabòlica, una mare inocent dona llum a un fill del diable.
• (1976) La profecia: És una película britànica produïda en 1976, puix l'orige del anticristo en esta película relata del naiximent d'un chiquet cridat Damien. Segons la película, est va nàixer de la pancha d'un chacal molts creents intenten matar-ho pero una força sobrenatural diabòlica és qui ho protegix.
• (1977) Holocaust 2000: coproducció italo-britànica dirigida per Alberto De Martino. En esta cinta, el constructor d'una megaplanta nuclear d'excepcional potència, en descobrir que el seu fill Ángel és el anticristo, es dispon a parar a tota costa eixe apocalíptico proyecte.

• (1978) Damien: Omen II o la Profecia 2: Dirigida per Don Taylor, és la segona película de la trilogia iniciada per Richard Donner en l'exitós film La profecia. Esta película mostra quan Damien, el anticristo, és un adolescent i descobrix la seua pròpia identitat.
• (1981) Omen III: The Final Conflict o La Profecia 3: En esta película es presenta a Damien sent adult, empresari exitós, candidat a president dels EE. UU. i tenint al seu servici a mils de seguidors en els intentarà evitar el naiximent del Nazareno. Despuix de la seua derrota es veu la presència espiritual de Jesucristo.
• (1991) Omen IV: The Awakening o La Profecia 4: És la quarta entrega de la saga de la profecia. Despuix de la mort de Damien, en el quart episodi naix la seua filla anomenada Delia, una chiqueta diabòlica adoptada per una família i qui per mig d'uns meges satanistas, implanten una hormona de la chiqueta a la pancha de la seua mare adoptiva per a continuar el naiximent del nou anticristo.

• (1991) Child of Darkness, Child of Light (Fill de l'Obscuritat, Fill de la Llum). Dos muchachitas cridades Kathleen i Margaret (interpretades per Kristin Dattilo i Sydney Penny) queden misteriosament embarassades: una du en la seua pancha al producte de la Llum, i una atra al fill de l'obscuritat.
• (1995) El dia de la Béstia és una producció espanyola de 1995 dirigida per Álex de l'Iglésia. Tracta sobre un sacerdot vasc que descobrix un mensage apocalíptico: El anticristo naixerà en Madrit el 25 de decembre de 1995. Ajudat per un investigador de ciències amagades i un Heavy satànic, intentaran detindre este naiximent. El personage d'Heavy va ser interpretat per Santiago Segura, anys abans de convertir-se en Torrent. A diferència del restant, esta película està classificada com una comèdia, pese a algunes escenes grotesques.

• (1999) End of Days: Produïda en 1999 en els Estats Units, a on el diable, satanás o el dimoni es posesiona en el cos d'un humà esta volta d'un banquer i va en busca d'una chica que havia naixcut en una marca estranya com l'elegida del maligne i que és acossada per a que done a llum al anticristo. Si be esta chica és protegida per un policia qui impedix el naiximent del anticristo.
• (1999) The Ninth Gate (La novena porta, L'última porta): Dean Cors (Johnny Depp) és un coleccioniste de llibres que treballa de forma confidencial i que rep la cridada d'un apassionat de texts demoníacs qui li demana trobar els tres últims eixemplars dellegendari manual d'invocació satànica . De Nova York a Toledo i de París a Sintra, Cors es vorà immers en un llaberint d'aterradoras sorpreses. En este cas l'història fa sospitar que Cors (qui ha contat en l'ajuda i protecció d'una dòna misteriosa), seria el supòsit anticristo.

• (1999) El Còdic Omega, película de ficció cristiana de 1999, dirigida per Robert Marcarelli, protagonisada per Casper Van Dien i Michael York, com el antagonista. La seua trama principal presenta una visió evangèlica cristiana sobre el mileni, i una parcela pel anticristo per a apoderar-se del món.
• (2000) Left Behind: The Movie, Buck Williams (Kirk Cameron) és un jove periodiste que comença a creure en Deu, i descobrix que un personage cridat Nicolae Carpathia és el verdader anticristo, que revela el seu pla de dominació mundial.
• (2000) Little Nicky (El fill del diable en Llatinoamèrica) és una película encara que en gènero comèdia nortamericana produïda en l'any 2000, escrita i protagonisada per Adam Sandler. Segons el seu argument Satán, despuix de passar 10 000 anys al front del infern, decidix continuar al mando durant més temps. Dos dels seus tres fills, Cassius i Adrian, decidixen anar a Nova York en venjança per a instaurar el seu propi regne del mal

• (2000) Lost Souls (Ànimes perdudes). En esta cinta una jove catòlica cridada Maya Larkin (Winona Ryder), deu descobrir quí és el anticristo (Ben Chaplin), ans que siga vesprada per a la humanitat.
• (2004) La Passió de Crist. En esta película dirigida per Mel Gibson, en l'escena quan els romans assoten a Crist, es veu al anticristo de bebé, en els braços de Satán que va ser interpretat per Rosalinda Celentano.
• (2006) 666: The Child: película dirigida per Jack Pérez, basada en la película La Profecia que relata d'un chiquet que és el anticristo.
• (2006) La profecia (película de 2006): película reeditada de la versió original de 1976, encara que en algunes modificacions del guion. Està va ser dirigida i produïda pel director de cine John Moore.

• (2007) Whisper, coneguda en castellà en Argentina com: Murmuris de terror, en Espanya com: Hellion, l'àngel caigut, en Mèxic com: El fill del diable i en Veneçola com: Posseït, és una película de suspens dirigida per Sterward Hendler, en la que participen Josh Holloway i Sarah Wayne Callies. Segons el seu argument: Max Harper (Josh Holloway) vol iniciar una nova vida junt a la seua nóvia Roxanne (Sarah Wayne Callies) i acaba acceptant seqüestrar, vestit de Santa Claus, a David (Blake Woodruff), un estrany chiquet que escapa del quarto a on està tancat i el murmuri del qual escolta Roxanne demanant-li que mat al seu nóvio. El restant de seqüestradors escomencen a morir i solament queda en vida la parella.
• (2007) El naiximent de l'horror o L'Embrió del Mal: segons la película, tracta d'una chica cristiana i verge cridada Mary Elizabeth de 21 anys, que un dia es desperta embarassada, sense entendre res de res. Segons van transcorrent els dies, es donarà conte de que en el seu interior s'està gestant un chiquet diabòlic, la missió del qual en nàixer, serà destruir la Terra.

• (2007) 666 The Beast: és la continuació de la película 666: The Child, dirigida per Nick Everhart.
• (2009) Lars Von Trieren la seua película Antichrist, producció de 2009. Controvertida i exòtica, va collir diversos premis, sobretot la seua protagonista femenina Charlotte Gainsbourg.
• (2011) 11-11-11: Dirigida per Darren Lynn Bousman. Es tracta d'un thriller de terror establit a les 11:11 de l'11 de novembre de 2011 i en relació en una entitat d'un atre món que entra en el regne terrenal a través de la porta 11 del cel. El antagonista principal de la película és un fals sacerdot i predicador cridat Samuel Crone, el anticristo.
• (2011) I'm Not Jesus Mommy: La película és una interpretació dellibre d'Apocalipsis centrada en un proyecte secret de clonació humana que intenta reproduir la Segona Vinguda de Crist.
• (2013) El bebé del Diable o Hell Baby, és una película més pròxima a la comèdia que al terror, encara que està basada entre La profecia i El bebé de Rosemary.

• (2014) L'hereu del diable: Una película dirigida per Matt Bettinelli-Olpin. Les relacions en el món de la bruixeria i del dimoni es mantenen propenques i constants, ya que el bebé que està esperant podria tractar-se ni més ni menys del fill de Satanás. Davant tal acontenyiment, l'espós deurà buscar la manera de salvar a la seua esposa i al seu fill del mal propagat dins de la seua pancha.
• (2014) El bebé de Rosemary: dirigida per Agnieszka Holland, és una miniserie basada en la película original de 1968. Encara que esta miniserie solament conta en 4 episodis, ademés en algunes modificacions del guion. És més pròxim al suspens i al drama i menys pròxima a la de terror.
• (2015) Exorcisme en el Vaticà: Una película dirigida per Mark Neveldine. el Vaticà autorisa a realisar un exorcisme a una chicona, donant-se conte de que s'enfronten a un poder satànic més poderós de lo que podien imaginar determinat com el anticristo que es posiciona en el cos de la chicona.

• (2016) Damien: creada per Glen Mazzara, és una série de televisió basada en la película de 1976 La profecia, dirigida per Richard Donner. Tracta d'un fotógraf de guerra de trenta anys, Damien Thorn, qui ha creixcut oblidant el seu passat i inconscient de les forces satàniques que ho rodegen.
• (2017) chicotet dimoni: paròdia de terror del director Eli Craig. Un home descobrix que el seu chicotet fillastre Lucas és el anticristo.
• (2017) Apocalipse: en esta telenovela brasilera, el anticristo és un jove cridat Ricardo Montana, interpretat per Sérgio Marone.
• (2018) American Horror Story: Apocalypse: Octava temporada d'esta série, en ella se seguix l'història de cóm el bebé naixcut en la primera temporada d'una humana i un fantasma s'alça com anticristo. Conta l'història de cóm Michelangdon descobrix la seua identitat i accepta la tasca de dur el Apocalipsis. Est termina en el món i tots els seus habitants llevat en un aquelarre de bruixes que intentaran acabar en Michael d'una volta per totes i restablir l'orde.

• (2019) Good Omens (série de televisió): série de 6 episodis basada en la novela Bons presagios escrita en colaboració per Terry Pratchett (autor de les noveles de Mundodisco) i Neil Gaiman (escritor del còmic The Sandman), que tracta de forma humorística i irònica de l'encarnació del anticristo en un chiquet d'un poble anglés, i d'un àngel i un dimoni que s'han fet amics i tracten d'evitar el Apocalipsis per a mantindre la seua bona vida en la Terra.
• (2022), Little Demon, és una série animada d'adults la protagonista dels quals és el anticristo; interpretada per Lucy DeVito.
• (2023) The Chosen One (série de televisió): série de 6 episodis basada en el novela gràfica Chosen (còmic) escrita per Mark Miller, tracta sobre Jodie, un chiquet de 12 anys que viu en Baixa Califòrnia Sur Mèxic, descobrix que té poders semblats als de Jesús; deu decidir si respon al seu cridat i complix el seu destí. Finalment descobrix que no és la reencarnació de Jesús si no del anticristo.

• (2024) La primera profecia, també coneguda com El Presagie, és una película italo-nortamericana basat en el clàssic film de La Profecia de 1976.
• (2024) Les bésties del apocalipsis; série de còmic i animació independents. Tracta sobre Gael, un guerrer que deu lluitar contra les bésties del apocalipsis que amenacen a la Terra, sent el Anticristo un dels antagonistas principals

Bibliografia referent al anticristo

• Emmerson, Richard Kenneth, Antichrist in the Middle Ages. A Study of Medieval Apocalypticism, Art, and Literature, Manchester, University Press, 1981.
• Guadalajara, José, Les profecies del anticristo en l'Edat Mija, Madrit, Gredos, 1996.
• Guadalajara, José, El anticristo en l'Espanya medieval, Madrit, Edicions dellaberint, 2004.
• McGinn, Bernard, El anticristo: dos milenis de fascinació humana pel mal, Barcelona, Paidós, 1997.
• Ricardo Claure Peñaloza, La Bíblia en la teua vida
• Martínez Velázquez, Ricardo, Protervo: memòries d'un anticristo (novela).
• Garín, Javier A., Anticristo. Història d'una profecia jesuítica suramericana: de Manuelacunza i Manuel Belgrano al Papa Francisco., Buenos Aires, Dunken.

Vore també

• Milenarisme
• Marca de la Béstia
• Siscents sesenta y seis
• Diable
• Jesús
• Mesías
• Deu
• Apocalipsis
• Evangelis
• Tercer anticristo
• Fals profeta
• Armilo

Enllaços externs

• [1] anticristo
• [2] El anticristo
• [3] [4] archivat en Wayback Machine. visió musulmana del anticristo (en anglés)
• ^{[enllaç trencat]}
• Lloc oficial de The Watch Tower Society ¿Quí és el anticristo?