Mehmed II

Archiu:Portrait of Mehmet II (cropped). Human Physiognomy Concerning the Personal Dispositions of the Ottomans, 1579 (TSMK H.1563).jpg

Mehmed II

Mehmed II (turc otomà:الفاتح; Emḥemmed b. Murād Hān; turc modern: Fatih Sultan Mehmed) també conegut com El Conquistador (en turc otomà: ابو الفتح, romanizado: Ebū'l-fetḥ, lit. «el Pare de la Conquista»; en turc modern: Fâtih Sultan Mehmed; en grec Μωάμεθ Β' ο Πορθητής, Mehmed II el Devastador) (Adrianópolis, 30 de març de 1432 — Tekfürçayırı, 3 de maig de 1481), fill de Murad II, va anar dos voltes sultà del Imperi otomà, d'agost de 1444 a setembre de 1446 i posteriorment, de febrer de 1451 a maig de 1481. Va ser el sèptim sultà de la casa d'Osman (dinastia dels osmanlíes).

En el seu primer regnat, Mehmed II va derrotar la creuada liderada per Juan Hunyadi despuix de les incursions hongareses en el seu país, que varen trencar les condicions de la treua estipulades en els Tractats d'Edirne i Szeged. Quan Mehmed II va ascendir al tro de nou en 1451, va reforçar la armada otomana i es va preparar per a atacar Constantinopla. Als 21 anys, va conquistar Constantinopla i va posar fi al Imperi bizantí, i per tant al milenari Imperi romà. Mehmed, no obstant, va usar el títul de César (en turc otomà: قیصر روم, romanizado: Qayser-i Rûm), es va considerar successor dels emperadors romans i va traslladar la capital otomana a Constantinopla, la que fora capital del Imperi romà d'Orient. Es va basar per a això en que Constantinopla havia segut la sèu i capital de l'Imperi romà d'Orient supervivent des de la seua consagració en l'any 330 d. C. per l'emperador Constantino I. Esta reivindicació va ser pronte reconeguda pel Patriarcat de Constantinopla, encara que no per la majoria dels monarques europeus.

Mehmed va continuar les seues conquistes en Anatolia en la seua reunificación i en el surest europeu, aplegant fins a Bòsnia. En el seu país, va portar a terme numeroses reformes polítiques i socials. Va fomentar les arts i les ciències, i per al final del seu regnat, el seu programa de reconstrucció havia convertit a Constantinopla en una pròspera capital imperial. Se li considera un héroe en l'actual Turquia i en parts del món musulmà en general. Entre atres llocs, el districte de Fatih d'Estambul, el pont Fatih Sultan Mehmet i la mesquita de Fatih duen el seu nom.

Infància

El futur Mehmed el Conquistador va ser el tercer fill de Murat II. Va nàixer en el Palau d'Edirne el 30 de març de 1432, d'una chicona esclava anomenada Hüma Hatun. Poc se sap sobre els orígens de Hüma, ya que no era una de les quatre esposes de Murat, sino una concubina, provablement una grega de breçol humil encara que també es pensa que va poder haver segut una esclava d'orige serbi. Murat sembla haver-se ocupat escassament d'ella o de Mehmed, i va preferir al seu segon fill, Alaeddin Alí, la mare del qual, la princesa turcomana Hatice Halime Hatun, era la seua esposa favorita.

Els primers anys de la vida de Mehmed varen transcórrer en el harem d'Edirne, junt a la seua mare. Quan Mehmed va complir 3 anys d'edat, va ser enviat a Amasya, en Anatolia, a on el seu mig germà Ahmet servia com governador provincial. Ahmed va morir sobtadament en maig de 1437, per lo que Mehmed va ser nomenat per a succeir-li com governador, encara que solament tenia 5 anys. Al mateix temps, el seu mig germà Alaeddin Ali, que tenia 7 anys, va ser nomenat governador de Manisa. A principis de juny de 1443, Alaeddin Ali va ser assessinat pel seu conseller Kara Hizir Pashá. Això va convertir a Mehmed en hereu directe del tro, per lo que va ser cridat de colp i repent a Edirne pel seu pare. En este moment el papa Eugenio IV junt en Hunyadi havia proclamat una nova creuada contra els turcs, la qual cosa fa vore que Murat volia que el seu fill estiguera el seu costat per a fer front a la nova amenaça. Mehmed de chiquet era impetuoso i testarudo, res inclinat a obedir als seus majors o acceptar cap crítica o consell, i com va estar els onze primers anys de la seua vida separat del seu pare, no va haver ningú que li controlara o disciplinase. Murat va nomenar a varis tutorés per a Mehmed, pero este es va negar a fer-los cas, fins que va aparéixer el mulá Ahmed Gurani, un famós clerc kurdo. Murat li va donar un tralla a Gurani i li va autorisar a utilisar-ho si el seu pupil no li obedia. Es va convertir en un estudiant modele i va acabar estudiant filosofia i ciència, aixina com història i lliteratura islàmica, grega i llatina..

Ascens al poder

La rebelió del emir karamanida Ibrahim, un dels seus vassalls turcs en Anatolia, va forçar a Murad a deixar Edirne en gran part del seu eixèrcit el 12 de juny de 1444. Va nomenar a Mehmed com regente durant la seua absència, en el gran visir Çandarlı Halil Pasha com a conseller del príncip. Eixe mateix juny va esclatar una insurrecció entre les tropes d'èlit anomenades jenízaros, que demanaven que Mehmed els aumentara la paga. Murad II els havia utilisat en gran eficàcia durant les seues prèvies campanyes, pero ara que estava absent varen escomençar a impacientar-se, creent que podrien aprofitar-se de la joventut de Mehmed. En l'insurrecció, els jenízaros es varen amotinar i varen cremar el mercat d'Edirne. Mehmed va cedir i els va aumentar la paga, assentant un precedent que seria una font constant de problemes que es prolongarien fins al final de la dinastia otomana. L'amenaça de la creuada es va materialisar, i un gran eixèrcit cristià, baixe el mando del noble hongarés Juan Hunyadi, va escomençar a alvançar cap al sur, penetrant en els Balcans. Les tropes de Murad II casi varen aniquilar als creuats en la batalla de Varna, el 10 de novembre de 1444. El comte Juan Hunyadi va ser un dels pocs cristians que va escapar en vida.

Murad va retornar a Edirne despuix de la batalla, a on poc despuix va sorprendre a la cort en anunciar que abdicava a favor del seu fill. L'1 de decembre de 1444 li va succeir en el tro en el nom de Mehmed II. Murad, que llavors solament tenia 40 anys, es va dirigir al lloc a on volia retirar-se, en Manisa, deixant al seu fill, que encara no havia complit els 13 anys, les regnes de l'imperi, en Halil Pashá com a gran visir.

Poc despuix d'ocupar el tro, Mehmet II va decidir impetuosamente atacar Constantinopla, pero va ser dissuadit per Halil Pashá, que va informar de l'incident a Murat, com a eixemple de l'incapacitat del seu fill de governar. Halil Pashá va enviar numerosos mensages a Murat per a demanar-li que retornara, insistint que Mehmet era massa jove i inmaduro per a governar. Murat va decidir posar fi al seu retir i tornar a Edirne en setembre de 1446. Halil Pashá va conseguir persuadir a Mehmet de que abdicara a favor del seu pare, i Murat va ser restituït com sultà, mentres que el seu fill es va retirar a la província de Manisa.

Juan Hunyadi va organisar una atra creuada contra els turcs, i en setembre de 1448 va creuar el Danubio en el seu eixèrcit. Mehmed va ser cridat pel seu pare per a que anara a Edirne, s'unira a les seues tropes i s'enfrontara als creuats. Mehmed va tindre el seu primer batisme de fòc en la segona batalla de Kosovo el 23 d'octubre de 1448, a on va prendre el mando de les tropes d'Anatolia en el flanc dret de l'eixèrcit del seu pare. Esta batalla va tindre el mateix resultat que la primera, ya que els turcs varen enrollar als cristians en un combat que va durar tres dies. Juan Hunyadi va tornar a escapar, pero va desistir d'atacar als turcs pels huit anys següents.

Murad va arreglar un matrimoni entre el jove Mehmed II i la princesa Sittişah Hatun, filla de Dulkadiroğlu Süleyman Bey, governant del beylicato de Dulkadir, de Anatolia Oriental, en setembre de 1449. Les celebracions varen durar dos mesos en Edirne. D'este matrimoni no va nàixer cap fill. El jove Mehmed deixaria a la princesa Sittişah Hatun en Edirne quan va conquistar Constantinopla. En el mateix any va morir la mare de Mehmed, Hüma Hatun (setembre de 1449), i va ser enterrada en el Complex Muradiye en Bursa. En 1450 una de les concubinas de Mehmed, cridada Gülşah Hatun, va donar a llum al seu segon fill, Mustafa, que sempre seria el seu favorit. Eixe mateix any Murad II també tindria un atre fill cridat Küçük Ahmed en la princesa turcomana Hatice Halime Hatun dels Çandaroglu. Estos matrimonis en princeses d'emirs de tribus poderoses era una estratègia de Murad II per a cimentar aliances en els seus enemics en Anatolia. Murad va fallir el 3 de febrer de 1451, tenia 47 anys i havia governat durant tres décades, la major part de les quals li les havia passat fent la guerra. La seua mort es va mantindre en secret fins que el seu fill Mehmed II poguera ser cridat des de la província de Manisa. Est aplegaria quinze dies despuix i immediatament va ser aclamat com sultà per l'eixèrcit, ciñéndose l'espasa d'Osmán I Gazi davant la presència de nobles turcs, l'equivalent otomà a ser coronat.

Mehmed el Conquistador

Halil Pashá es mantindria com a conseller del nou sultà, pero Mehmed sentia que el gran visir Halil era responsable de que haguera dimitit en el seu primer periodo com a sultà i tenia sospites de que el visir acceptava soborns de part dels cristians, entre ells els bizantino. Per a evitar qualsevol pretensió successòria que provocara una guerra civil dins de l'Imperi otomà, Mehmed decidix eliminar al seu germà menor Küçük Ahmed. Es va justificar l'assessinat com una mida presa d'acort en el còdic otomà de fratricidi, que s'havia practicat en diverses ocasions per a evitar guerres de successió. Ara Mehmet centrava tota la seua atenció en la captura de Constantinopla.

Lloc i captura de Constantinopla

Artícul principal → Caida de Constantinopla.

En 1452 Mehmed va posar en marcha el seu antic pla de sitiar i prendre Constantinopla. Va construir una fortalea en l'estiu de 1452 a les vores del Bósforo, cridada Rumeli Hisarı. En esta nova fortalea aïllaria i impediria per complet l'entrada de suministraments a la ciutat de Constantinopla.

El sege va començar el 6 d'abril de 1453, en fòc d'artilleria i atacs d'infanteria, recolzada per les tropes d'èlit otomanes, els jenízaros. Mehmed dirigiria el sege des de la seua tenda prop de les portes de Sant Romà. Els atacs dirigits pel sultà varen durar sis semanes, fins que les tropes turques varen entrar a primera hora del matí del dimarts 29 de maig de 1453, conquistant la ciutat i acabant en Bizancio. La casa de Osmán prendria el lloc de la dinastia Paleólogo. Per la vesprada del 29 de maig, Mehmed va fer la seua entrada triumfal per la porta de Andrinópolis, sent aclamat per les seues tropes com el Fatih o el Conquistador. Es va dirigir a la iglésia de Santa Sofia, va desmontar enfront de la gran iglésia i es va agenollar, prenent una miqueta de terra que es va posar per damunt del turbant com a gest d'humiltat davant Deu. Despuix d'inspeccionar l'iglésia de Santa Sofia, va ordenar que fora convertida lo més pronte possible en una mesquita. Despuix d'inspeccionar varis dels palaus de Bizancio, va preferir quedar-se en la seua tenda de campanya en les afores de la porta de Sant Romà, ya que cap d'estos edificis presentava les condicions per a acollir al sultà. El sultà, en l'objecte de restaurar la ciutat, ara rebatejada en el nom de Estambul (en turc: Istanbul), com a centre polític, econòmic i social dels territoris que havia dominat, va ordenar la pronta reconstrucció de les muralles, l'alçament d'una fortalea dins de la ciutat, ademés de repoblar-la, duent súbdits de totes les províncies del Imperi otomà. Mehmed va dedicar una gran atenció a restaurar la vida econòmica de la ciutat, començant en 1461 per la construcció del Gran Bazar (en turc, Kapalıçarşı), un gran mercat cobert, que pronte es va transformar en el centre de la vida comercial i industrial. El sultà Mehmed II va construir el seu primer palau, denominat més tarde com Palau Vell (en turc, Eski Saray), en els alts de la plaça Bayezid, a on es troba hui la Facultat de Medicina de la Universitat d'Estambul, i quan es va comprovar que era massa menut i que es trobava molt alluntat del centre urbà, es va construir entre 1459 i 1465 un nou palau en Sarayburnu (la part més alta de la ciutat), al com li'l coneix en l'actualitat en el nom de Palau de Topkapi (en turc, Topkapı Sarayı).

Es varen confirmar les sospites en contra del visir Halil Pashá, de que acceptava soborns dels bizantino, per lo que ho va manar arrestar i va ser decapitat. Al poc temps començaria a rebre delegacions de vàries nacions, que tenien l'intenció d'establir relacions amistoses en el nou conquistador de Constantinopla. No va nomenar a un atre gran visir com el seu conseller en els anys posteriors a l'eixecució de Halil Pashá, sino fins a l'estiu de 1454 que tindria a un nou gran visir, Zağanos Pasha, un bizantino de noble linaje convertit al islam que serviria en la cort per dos décades.

Despuix de la caiguda de Constantinopla, el sultà Mehmed va adoptar el títul de Kaisar-i-Rum que vol dir «César romà» o emperador en turc, ya que Bizancio pertanyia al successor del Imperi romà en acabant de que es transferira la capital de Roma a Constantinopla en l'any 330. Mehmed també tenia sanc del linaje de la família imperial bizantina, perque varis dels seus predecessors havien pres en matrimoni a princeses bizantines, com el sultà Orhan I, que havia contret nupcias en Theodora, filla de Juan VAIG VORE Cantacuceno.

Lloc de Belgrat

El primer objectiu de Mehmed va ser consolidar i aumentar el seu propi poder, desenrollant al devşanar-me, la classe política en la qual s'havia recolzat el poder del sultà. En esta finalitat es va propondre a eliminar les últimes dinasties que podrien disputar-li el seu dret de ser successor dels bizantino i dels selyúcidas i reemplaçar els principats vassalls dels Balcans i de Anatolia per una forma de govern molt més directa i centralisada, ademés d'estendre el territori més allà de les fronteres heretades del seu pare.

De 1453 a 1463 es va ocupar dels Balcans. Els principats autònoms serbis que havien segut restablits en 1444 constituïen un pas a través del com penetrava l'influència hongaresa al cor dels Balcans otomans. En dos grans expedicions en els anys 1454 i 1455, respectivament, Mehmed els va anexar als seus dominis.

En 1456 va organisar una campanya contra el Regne d'Hongria pel control del despotado de Sèrbia. Esta tenia com a objectiu principal la pren de Belgrat, tenint aixina via lliure cap a Buda. D'esta forma, Mehmed al mando d'un eixèrcit de 60 000 hòmens i 200 barcos, va posar sitie a la ciutat de Belgrat el 4 de juliol.

La formidable ingenieria del castell de Belgrat va demostrar ser inexpugnable per als eixèrcits otomans. El 14 de juliol de 1456, el regente i comandant de tots els eixèrcits hongaresos, el comte Juan Hunyadi, va aplegar a la ciutat totalment cercada en la seua floteta en el Danubio, mentres que la marina de guerra turca es trobava en el riu. Va trencar el bloqueig naval el 14 de juliol, afonant tres grans galeras otomanes i capturant quatre grans navío i uns 20 més menuts. Despuix de destruir la flota del sultà, Hunyadi va poder transportar les seues tropes i els recaptes a la ciutat. En això va reforçar la defensa de la fortalea.

El 21 de juliol Mehmed II va ordenar un assalt total per tots els flancs, que va començar en l'ocàs i va continuar durant tota la nit, sent repelit este pels hongaresos. Davant un contraatac inesperat dels eixèrcits cristians a les posicions turques, que els va agarrar per sorpresa, els eixèrcits otomans varen mamprendre la retirada. Davant les portes de Belgrat va rebre la seua primera derrota el jove sultà Mehmed, qui va mamprendre la retirada deixant 20 000 dels seus soldats en els camps de batalla i va retornar en una ferida en una cuixa per una flecha enemiga.

La derrota de Mehmed va causar un gran goig en el món cristià. A raïl de la notícia, el papa Calixto III va manar que la campanada del migdia s'instituïra en honor a la victòria hongaresa, i sonara aixina en tot lo món a partir de 1456. Igualment, el papa va decidir organisar una atra creuada, pero el defensor de Belgrat, Juan Hunyadi, va morir un més més vesprada per la plaga que s'havia disseminat per la ciutat, posant fi als plans d'una nova creuada.

Va retornar a Edirne, a on va organisar una gran festivitat per la circumcisió dels seus dos fills Beyazit i Mustafa. A lo llarc de les festivitats Mehmed va estar de molt bon humor, sense mostrar cap senyal que indicara que havia sofrit la pijor derrota de la seua vida. En 1459 el papa Pío II va tractar d'organisar una nova creuada contra l'amenaça otomana, pero ningú faria cas a la seua petició.

En 1458, Mehmed es va casar en Çiçek Hatun, germana d'Ali Bey. El 22 de decembre de 1459 naixeria d'este matrimoni el príncip Cem Sultan.

Campanyes posteriors en els Balcans

En 1456, un eixèrcit otomà baix el mando del general Turahanoğlu Ömer Bey va aplegar a Atenes, capital del Ducado d'Atenes. El duc Francesco II Acciaioli i els seus habitants es varen amagar en la Acrópolis i es varen mantindre contra els turcs fins a juny de 1458, quan es varen vore obligats a rendir-se. Mehmed II va entrar en Atenes en agost de 1458, i va permetre a Francesco II Acciaioli conservar el señorío de Tebas com el seu vassall. Conclosa la campanya, el sultà va observar en curiositat i satisfacció els monuments en ruïnes de l'antiga ciutat que coneixia pels seus estudis de la cultura clàssica grega.

Entre 1458 i 1460, un eixèrcit al mando del general Zağanos Pasha va ocupar el Peloponeso; Mehmed havia aprofitat el conflicte entre els príncips bizantins Demetrio Paleólogo i Tomás Paleólogo (abdós germans menors de l'extint emperador Constantino XI) pel Despotado de Morea (sobre el qual regnaven conjuntament). Mehmed d'esta manera va eliminar als dos principals candidats al tro bizantí: Demetrio es va sometre al sultà i Tomás va escapar en la seua família a Itàlia, on va ser reconegut en Roma com el llegítim hereu a l'Imperi Bizantí. En 1460 va caure Tebas, últim reducte del Ducado d'Atenes. Mehmed, havia segut informat d'un complot per a colocar a Francesco II Acciaioli una volta més en Atenes, per ad açò va enviar a Tebas al general Zağanos Pasha, el qual despuix de prendre la ciutat va eixecutar a l'últim duc d'Atenes.

Mentrestant, en 1459 en el nort dels Balcans, el despotado de Sèrbia va caure i en 1462 Valaquia va ser avasallada a pesar de la forta resistència del seu príncip Vlad III, que, destronat com a conseqüència, acabaria mort en 1476/77 en un fútil esforç de revertir la situació. Finalment el regne de Bòsnia i la regió d'Hercegovina caurien entre 1463 i 1466. L'últim rei bosnio Esteban Prenšević (que també havia segut l'últim déspota serbi), despuix d'escapar de la ciutat real de Bobovac, va ser capturat en Ključ, i a pesar de la promesa del gran visir Mahmud Pasha Angelović (un devşanar-me d'orige serbi) de que es conservaria la seua vida, ell va ser dut a Jajce i decapitat personalment per Mehmed II prop del camp conegut com Carevo Polje. Inclús Montenegro va tindre que acceptar pagar tribut als turcs en 1479.

Campanyes de Anatolia

Mehmed tenia també l'ambició d'unificar Anatolia baix el seu imperi, de la mateixa manera que els seus antecessors, i va conseguir alvançar en això en èxit. En 1461, va conquistar el Imperi de Trebisonda, situat en la costa del Mar Negra, acabant aixina en l'últim reducte bizantí encara existent. També va acabar just abans en el mateix any pel camí i de forma pacífica en el beylicato de Candaroglu, veí coster d'ell. D'eixa manera, Mehmed va conseguir posar baix el seu control a tota la zona costera de la Mar Negra de Anatolia.

Després guerreó des de 1468 contra els Karamánidas i en això també contra els Ak Koyunlu, als que va véncer en la batalla de Otlukbeli en 1473, conseguint aixina solidificar i expandir encara més la presència otomana sobre els atres estats turcs en Anatolia, lo que li va donar després també mà lliure per a continuar les seues campanyes en Europa.

Campanyes de la Mar Negra

Mehmed II ambicionaba controlar també la Mar Negra. A demanat del Kanato de Crimea, que desijava prendre les ciutats costeres de la Mar Negra baixa el control dels genoveses i aprofitant-se que no podien defendre's degudament despuix de la caiguda de Constantinopla que tallava les comunicacions en Gènova, els otomans varen prendre les colónies genovesas en la costa del sur per a ells en 1475. No obstant, una volta preses, Mehmed II va prendre com a rehé al kan i només ho va lliberar baix el jurament de reconéixer a l'Imperi otomà com a sobirà seu, encara que va poder mantindre un alt grau d'autonomia, mentres que els otomans controlaven la costa del sur.

També, com a part d'eixa política, Mehmed II va intentar conquistar Moldàvia entre 1475 i 1476. I encara que Moldàvia, a dures penes i en grans pèrdues, va poder finalment rebujar-los en 1476, el seu camí cap al vassallage en 1512 es va tornar gràcies a això inevitable.

Guerra contra Venècia

Artícul principal: Guerra turc-veneciano (1463-1479)

Mentrestant Venècia havia declarat la guerra contra els otomans a causa del seu poder creixent en 1463. La seua ofensiva en el Peloponeso, no obstant, va fracassar i Mehmed II va passar a l'ofensiva. En 1470 els otomans, tenint temporalment les mans lliures en Anatolia, varen conseguir ocupar Negroponte (Eubea) i Venècia, que va sofrir encara més l'ofensiva des de la derrota de Ak Koyunlu en 1473, va haver de comprar després la pau en 1479 pagant una indemnisació de 100 000 ducados i un tribut anual d'atres 10 000 per a conservar la llibertat de comerç.

Mehmed havia conquistat d'eixa forma de forma definitiva Bòsnia, Sèrbia i Grècia. Tan sol Albània continuava resistint-se en el respal veneciano a l'impuls dels otomans gràcies a les estratègies de Gjergj Kastriot, cridat Skanderbeg, pero despuix de la seua mort en 1468 també varen anar gradualment vençuts i finalment conquistats en la seua major part per Mehmed II en el mateix any en el que va haver la pau en Venècia.

Política interna

Mehmed II va reorganisar el govern otomà. Va centralisar el govern i va introduir una administració efectiva. També va codificar, per primera volta, el dret penal i les lleis relatives als seus súbdits en un còdic, mentres que va elaborar la constitució en un atre, sent els dos còdics el núcleu de tota la llegislació posterior de l'Imperi otomà. Va castigar en la major severitat a els qui es varen resistir als seus decrets i lleis, per lo que inclús els seus contemporàneus otomans ho varen considerar excessivament dur, i per un atre costat va nàixer aixina en la seua personalitat absolutament autocràtica l'image clàssica d'un padishah (emperador) otomà.

No obstant, Mehmed encara pot considerar-se el més ampli, tolerant i librepensador dels sultans otomans. Va reunir a humanistes italians i erudits grecs en la seua cort, va fer que el lluent teòlec Gennadius II Scholarios anara fet patriarca i escriguera un credo de la fe cristiana per a traduir-ho també al turc. Va reunir en el seu palau una biblioteca d'obres en grec i en llatí i també va promoure el art renaixentiste, cridant a partir de 1460 a diversos experts italians al seu imperi fins al punt d'inclús cridar, en 1479, despuix d'haver fet la pau en Venècia, al famós Gentile Bellini, de Venècia, per a decorar les parets del seu palau en #fresca i per a pintar el seu retrat, alguna cosa mal vist en el món musulmà.

Durant el seu regnat, les matemàtiques, la astronomia i la teologia musulmana també varen alcançar el seu nivell més alt entre els otomans, va desenrollar una gran activitat de construcció i va deixar personalment un diván (una colecció de poemes en l'estil tradicional de la lliteratura otomana clàssica).

Últimes campanyes i mort

Des d'Albània, els turcs varen aplegar a dominar després durant alguns mesos Otranto en la Itàlia meridional en 1480 com a part de l'ambició de Mehmed II de voler conquistar Roma com ho va fer abans en Constantinopla, pero varen fracassar davant Rodas en aquell mateix any, lo que va frenar el seu alvanç en el Mediterràneu. Va ser llavors quan, el 3 de maig de 1481, Mehmed va fallir als 49 anys, presuntament enverinat pel seu mege de capçalera. Va ser enterrat després en una mesquita construïda explícitament per a ell, entre 1463 i 1470, i localisada en Estambul.

Família

Esposes

• Emine Gülbahar Hatun (1435 — 1492), d'orige albanés, serbi o grec póntico, casada en Mehmed II en 1446 i germana de Mustafa Paşa, va ser mare de Gevherhan Hatun i Bayezid II. Va ser Valide Hatun del seu fill des de 1481 fins a la seua mort;
• Sittişah Hatun (1435 — 1486), d'orige turc, casada en Mehmed II en setembre de 1449 i filla de Dulkadiroğlu Süleyman Bey, sext governant del beylicato de Dulkadir. El matrimoni va ser infeliç i no va tindre fills. La seua neboda Aişi Hatun, filla del seu germà, es va convertir en consorte de Bayezid II.
• Gülşah Hatun; (1433 — 1487), d'orige serbi, casada en Mehmed II en 1449, va ser mare de Şehzade Mustafa;
• Hatice Hatun (¿? — ¿?), d'orige turc. Filla de Zağanos Paşa per la seua primera esposa Sitti Nefise Hatun. Va entrar en el harem en 1463 com provablement la tercera esposa llegal de Mehmed, pero es varen divorciar. Despuix de la mort de Mehmed, es va tornar a casar en un estadiste;
• Çiçek Hatun (1443 — 3 de maig de 1498), d'orige turc. casada en Mehmed II en 1458 i germana d'Ali Bey, va ser mare de Cem Sultan;

• Alexias Gran Komneni (1443 — 1488), Filla de l'emperador David II de Trebisonda, casada en Mehmed en 1463. No varen tindre descendència;
• Anna Gran Komneni (1447 — ¿1463?), Filla de l'Emperador David II de Trebisonda, i germana de Alexias Gran Komneni. Ella va entrar en el harem de Mehmed en acabant de que el seu pare l'oferira com regal, pero mai es varen casar i ni tan sols varen consumar la relació. Mehmed la va casar despuix en Zağanos Paşa;
• Helena Palaiologina (1442 — 1469), Filla del Déspota Demetrio Palaiologos, despuix de casar-se no va entrar en l'harem del sultà, sino que va rebre una pensió i una gran propietat en Edirne, a on va viure fins a la seua mort per causes desconegudes.

Fills

• Bayezid II (3 de decembre de 1447 — 10 de juny de 1512), fill en Emine Gülbahar Hatun. Futur sultà des de 1481 fins a la seua abdicació a favor del seu fill, Selim I;
• Şehzade Mustafa (1450 — 25 de decembre de 1474), fill en Gülşah Hatun. Governador de Konya fins a la seua prematura mort (possiblement pigota. Va tindre un fill, Şehzade Halil, i dos filles, Nergisşah Hatun i Bülbül Hatun (els qui es varen casar en els seus cosins Şehzade Abdullah i Şehzade Ahmed, fills de Bayezid II). Era el fill predilecte del seu pare;
• Şehzade Cem Sultan (22 de decembre de 1459 — 25 de febrer de 1495), fill en Çiçek Hatun. Governador de Konya despuix de la mort del seu germà Mustafa, va lluitar pel tro contra el seu mig germà Bayezid. Va morir en l'exili;
• Şehzade Nureddin (¿? — 1462), fill en concubina desconeguda, va morir jove.

Filles

• Gevherhan Hatun (1446 — 1514), filla en Emine Gülbahar Hatun. Es va casar en octubre de 1474 en el príncip Oğurlu Mehmed Bey, fill de Akkoyunlu Uzun Hasan, líder de la confederació tribal turcomana Ak Koyunlu; varen ser pares del bey Ahmed Gövde de Ak Koyunlu. Després es va casar en 1489 en Sinan Paşa, un important estadiste durant el regnat del seu germà;
• Kamerşah Hatun (1455 — ¿?), filla en concubina de nom desconegut. Es va casar en Hasan Bey, fill de Candaroğlu İsmail Bey. Varen tindre descendència;
• Aişi Hatun (1462 — ¿?), filla en concubina de nom desconegut. Se sap qué va estar casada en un dels xeics de l'época, pero possiblement va morir abans dels trenta anys;
• Fülane Hatun (¿? — ¿?), filla en concubina de nom desconegut, va morir jove.

Vore també

• Caiguda de Constantinopla
• Lloc de Belgrat
• Palau de Topkapı

Bibliografia

• Runciman, Steven. The Fall of Constantinople: 1453. London: Cambridge University Press. 2002. ISBN 0-521-39832-0.
• Norwich, John Julius. A Short History of Byzantium. New York: Alfred A. Knopf. 1999. ISBN 0-679-77269-3.
• Freely, John. En el Serrallo: La vida privada dels sultans en Estambul. Barcelona. Edicions Paidos Ibèrica. 2000. ISBN 84-493-0962-X
• Nicolle, David. Atles Històric del Món Islàmic. Madrit. Edimat Llibres. 2005. ISBN 84-9764-645-2

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Mehmed II.

• La caiguda de Constantinopla biblioteca Cervantes.