Anar al contingut

República de Gènova

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià


La Serenísima República de Gènova (ligur Repubrica de Zena /re'pybrika 'de 'ze:na/, llatí: Respublica Genuensis) va ser un Estat independent creat per la ciutat costera de Gènova en 1096, situat en Ligúria, en la costa nort-occidental d'Itàlia i que va existir com a tal des de el XI fins a finals de el XVIII.

Napoleón Bonaparte va establir després la república Ligur. Finalment va acabar sent anexionada pel regne de Cerdenya, que va terminar creant el regne d'Itàlia.

Junt a Amalfi, Venècia i Pisa era una de les quatre repúbliques marítimes.

Nom

[editar | editar còdic]

Des de el XI fins a 1528 li la va conéixer oficialment com Compagna Communis Ianuensis i, des de 1580, com Serenìscima Repùbrica de Zêna (en ligur: Serenísima República de Gènova) o també Repubblica vaig donar Genova (en latín: Res Publica Ianuensis, en ligur: Repúbrica de Zêna). Petrarca la va malnomenar La Superba, en referència a la seua glòria i impressionants monuments. Durant més de huit sigles, la república també va ser coneguda com la Dominant (La Dominant), la Dominant dei mari ('La Dominant de les Mars') i la Repubblica dei magnifici (La República dels Magnífics).[1][2]

Història

[editar | editar còdic]

Creació i ascens

[editar | editar còdic]

La situació geogràfica de Gènova, en el golf homònim, enclavada en una regió montanyosa sense terrenys fàcilment cultivables va fer que la seua economia depenguera des d'antic de l'mar.[3] La seua principal activitat era la comercial; era una talassocràcia que dominava el mar Tirreno.[3]

La república va ser fundada a principis del sigle Plantilla:SIGLE, quan Gènova es va convertir en un municipi en govern propi en el regne d'Itàlia. En eixe llavors els invasores musulmanés atacaven constantment les ciutats costeres en el mar Tirreno. Varen assaltar Chafa en 1004 i en 1015 varen intensificar els seus atacs, en incursions en Luni; Muyahid al-Muwaffaq, emir de la taifa de Denia, va atacar Cerdenya en una flota de cent vinticinc bajeles. En 1016 les tropes coligadas de Gènova i la república de Pisa varen defendre Cerdenya. En 1066 va esclatar la guerra entre Gènova i Chafa pel control d'esta illa.

En 1087, les flotes genovesas i pisanas liderades per Hugo de Pisa i acompanyades per tropes de Pantaleón de la república amalfitana, el principat de Salerno i el ducado de Gaeta, varen atacar la ciutat de Mahdía en el nort d'Àfrica, la capital del califato fatimí. L'atac, recolzat pel papa Víctor III, va ser conegut com la campanya de Mahdia. Els atacants varen capturar la ciutat pero no varen poder sostindre-la contra les forces àraps. Despuix de la crema de la flota àrap en el port, les tropes genovesas i pisanas es varen retirar. No obstant, la destrucció de la flota àrap va donar el control del Mediterràneu occidental a Gènova, la república de Venècia i Pisa. Açò va permetre a Europa Occidental abastir a les tropes de la Primera Creuada de 1096-1099 per mar.

En 1092 Gènova i Pisa, en colaboració en Alfonso VI de #León, varen atacar la taifa de Valéncia; també sense èxit varen sitiar Tortosa en el respal de tropes de Sancho Ramírez, rei d'Aragó.

Gènova va ser aumentant la seua importància com a ciutat comercial i va començar a expandir-se durant la Primera Creuada.


En 1097 Hugo de Châteauneuf, bisbe de Grenoble, i Guillermo, bisbe d'Orange, varen anar a Gènova i varen predicar en la iglésia de Sant Siro en la finalitat de reunir a les tropes de la Primera Creuada. En eixe moment la ciutat tenia una població d'aproximadament 10 000 habitants. Dotze galeras, una nau i 1.200 soldats de Gènova es varen unir a la creuada. Les tropes genovesas, dirigides per nobles d'Insula i Avvocato, varen salpar en juliol de 1097. La flota genovesa va transportar i va brindar respal naval per als creuats, principalment durant el sege de Antioquía en 1098, bloquejant la ciutat, mentres que les tropes varen brindar respal durant el sege. En el lloc de Jerusalem en 1099 ballesteros genoveses liderats per Guglielmo Embriaco varen actuar com a unitats de respal en contra dels defensors de la ciutat.

Despuix de la captura d'Antioquía el 3 de maig de 1098, Gènova va forjar una aliança en Bohemundo de Tarento, qui es va convertir en el governant del principat de Antioquía. Com a resultat, els va concedir als genoveses una sèu, l'iglésia de Sant Giovanni, i 30 cases en Antioquía. El 6 de maig de 1098 una part de l'eixèrcit genovés va retornar a Gènova en les relíquias de sant Juan Bautista, concedides a la República com a part de la seua recompensa per proporcionar respal militar a la Primera Creuada. Molts assentaments en el Orient Mig li'ls varen cedir a Gènova, aixina com es varen firmar tractats comercials favorables. Gènova despuix va forjar una aliança en el rei Balduino I de Jerusalem (que va regnar des de 1100 fins a 1118). En la finalitat d'assegurar l'aliança Balduino va donar a Gènova un terç del señorío de Arsuf, un terç de Cesarea i un terç d'Acre i els ingressos del seu port. Ademés, la República de Gènova rebria 300 besantes cada any i un terç de la conquista de Balduino cada volta que 50 o més soldats genoveses s'uniren a les seues tropes.

El paper de la República de Gènova com una potència marítima en la regió assegurava molts tractats comercials favorables per als comerciants genoveses. Varen aplegar a controlar una gran part del comerç del Imperi bizantí, Trípoli, el Principat de Antioquía, Armènia i Egipte. A pesar de que Gènova mantenia els drets de lliure comerç en Egipte i Síria, va perdre algunes de les seues possessions territorials despuix de les campanyes de Saladino en estos països a finals de el XII.

En 1147 Gènova va participar en el lloc d'Almeria, ajudant a Alfonso VII de #León a reconquistar la ciutat als musulmans. Despuix de la conquista, la República va arrendar la seua tercera part de la ciutat a un dels seus propis ciutadans, Otto de Bonvillano, que va jurar llealtat a la República i es va comprometre a protegir-la en trescents hòmens.

En el transcurs dels particulars sigles XI i XII, Gènova es va convertir en la força naval dominant en el Mediterràneu Occidental, ya que els seus antics rivals, Chafa i Amalfi, varen disminuir en importància. Gènova junt en Venècia va tindre èxit en l'obtenció d'una posició central en el comerç d'esclaus en el Mediterràneu en eixe moment. Açò va deixar a la República en un únic rival important en el Mediterràneu: Venècia.

Els creuats genoveses varen dur a casa una copa de cristal vert del Alce que durant molt temps va ser considerada com el Sant Grial genovés.

Sigles XII i XIV

[editar | editar còdic]

La rivalitat comercial i cultural de les República de Gènova i de Venècia es va donar a través de el XIII.


La República de Venècia va eixercitar un paper significatiu en la Quarta Creuada desviant energies "llatines" a la ruïna del seu antic patró i actual rival de comerç, Constantinopla. Com a resultat, el respal veneciano del recent creat Imperi llatí significava que s'aplicaven drets comercials de Venècia, obtenint esta el control de gran part del comerç del Mediterràneu oriental. La República de Gènova en la finalitat de recuperar el control del comerç, es va aliar en Miguel VIII Paleólogo, emperador de Nicea, que volia restaurar el Imperi Bizantí en recuperar Constantinopla. En març de 1261 es va firmar el Tractat d'aliança en Ninfeo. El 25 de juliol de 1261, les tropes Niceas baix Allunte Strategopoulos recapturaron Constantinopla. Com a resultat, tot va estar a favor de Gènova, a la que se li va concedir el lliure comerç en l'Imperi Bizantí; ademés del control del comerç en mans de comerciants genoveses, Gènova va rebre ports i estacions de pas en moltes illes i assentaments en el mar Egeo. Les illes de Quíos i Lesbos es varen convertir en estacions comercials de Gènova, aixina com la ciutat d'Esmirna (Izmir).

Gènova i Chafa es varen convertir en els únics estats en drets comercials en el mar Negra. En el mateix sigle, la República va conquistar molts assentaments en Crimea, a on es va fundar la colónia genovesa de Caffa. La lliga en el restaurat Imperi bizantí va aumentar la riquea i el poder de Gènova i al mateix temps va reduir el comerç veneciano i pisano; l'Imperi bizantí va concedir la majoria dels drets de lliure comerç a Gènova. En 1282 Pisa va tractar de fer-se en el control del comerç i l'administració de Còrsega, despuix d'haver segut cridat pel respal per part del juge Sinucello, que es va rebelar contra Pisa. En agost d'eixe mateix any, part de la flota genovesa va bloquejar el comerç de Pisa, prop del riu Arno.

Durant 1283 tant Gènova i Pisa varen fer els preparatius de guerra. La primera va construir cent galeras, xixanta de les quals pertanyien a la República, mentres que les atres varen ser llogades a particulars; es varen contractar ademés més de quinze mil mercenaris. La flota pisana va evitar eixe el combat en la genovesa. El 5 d'agost de 1284, no obstant, en la batalla naval de Meloria, la flota genovesa, que constava d'noventa y tres barcos al mando d'Oberto Doria i Benedetto I Zaccaria, va véncer a la pisana, d'setenta y dos naus al mando d'Alberto Morosini i Ugolino della Gherardesca. Gènova va arrebatar trenta barcos a Pisa, i va afonar atres sèt. Huit mil pisanos dels catorze mil en els que contava la república varen morir durant el combat. La derrota de Pisa va supondre el seu decliu: mai més va tornar a poder competir en Gènova, el control del qual del comercie cors va créixer. La ciutat sarda de Sassari, dominada per Pisa, es va convertir en una comuna controlada per Gènova. El control de Cerdenya, no obstant, no va passar de forma permanent a Gènova: els reis aragonesos de Nàpols li varen disputar l'illa, que es varen assegurar en el XV.

Comerciants genoveses es varen estendre cap al sur, a l'illa de Sicília, i al nort d'Àfrica musulmà, a on varen establir colónies comercials, buscant el or que creuava el Sahara; varen establir posats en llocs tan lluntans com Vaig salar i Safí, en les costes del oceà Atlàntic. En 1283 la població del Regne de Sicília es va rebelar contra l'autoritat dels Anjou en cridades Vespres Sicilianes. Com a resultat de l'alçament, l'illa va passar a poder dels aragonesos. A Gènova, que els havia recolzat, se li va concedir el dret a comerciar i exportar lliurement en el regne. Banquers genoveses també es varen beneficiar dels préstams a la nova noblea de Sicília. La república es va anexar Còrsega formalment en 1347.

Gènova era molt més que un depòsit de medicaments i espècies d'Orient: un motor essencial de la seua economia va ser la tejedura de productes textils de seda, a partir de fils importats, a raïl dels estils simètrics de sedes bizantines i sasánidas.


Com a resultat de la reducció econòmica en Europa a finals del sigle Plantilla:SIGLE, aixina com la seua llarga guerra en Venècia, que va culminar en la seua derrota en Chioggia (1380), Gènova va entrar en decliu. Esta guerra crucial en Venècia s'ha donat en cridar la guerra de Chioggia a causa d'esta batalla decisiva que va donar lloc a la derrota de Gènova a mans de Venècia. Abans d'este conflicte, que va durar des de 1379 fins a 1381, l'estat genovés havia gojat d'un ascendent naval que era la font de la seua poder i posició en el nort d'Itàlia. La derrota genovesa li va privar d'esta supremacia naval: va ser expulsada dels mercats del Mediterràneu oriental i va començar la decadència de la ciutat-Estat. L'ascens del Imperi otomà també va aïllar els emporios genoveses i el comerç es va reduir en les mars Egeo i Negre. La lluita pel poder entre les famílies que dominaven la república també la varen debilitar, de modo que entre 1396 i 1526 va estar somesa la majoria del temps a França, Espanya, Milà i Monferrato.[4]

L'edat d'or dels banquers genoveses

[editar | editar còdic]

Durant la década de 1450-1460, la República de Gènova es va convertir en un peó en la lluita entre el Regne de França i el Regne d'Aragó pel poder i l'influència en Itàlia. Entre 1455 i 1475, va perdre ademés totes les seues possessions en el Mediterràneu oriental (en les mars Egeo, de Mármara, de Azov i Negre).[5] Este canvi impelió als genoveses a buscar noves places comercials, com varen ser Plasencia, Besanzón i Amberes.[6]

Amenaçat per Alfonso V d'Aragó, el dogo va entregar la República als francesos en 1458; Gènova es va convertir en un ducado somés a un governador real francés, Juan d'Anjou. No obstant, en el respal de Milà, Gènova es va rebelar i es va restaurar la república en 1461. No obstant, els milanesos després varen canviar de bando i varen conquistar Gènova en 1464, que es va mantindre com a feu de la Corona de França. Va estar ocupada pels francesos o els milanesos durant gran part del periodo. De 1499 a 1528, la República va aplegar al seu punt més baix, estant baix ocupació francesa casi contínua. Els espanyols, en els seus aliats intramuros i la "noblea" atrincherada en les fortalees de les montanyes darrere de Gènova, varen capturar la ciutat el 30 de maig de 1522, sometent-la a saqueig. Quan l'almirant Andrea Doria de la poderosa família Doria es va aliar en el emperador Carlos V del Sacre Imperi Romà Germànic per a expulsar als francesos i restaurar l'independència de Gènova, va obrir una perspectiva renovada: 1528 va marcar el primer préstam dels bancs genoveses a Carlos.[7] Doria i l'emperador varen firmar un acort pel que els genoveses llogaven els seus servicis navals per a garantisar les comunicacions entre els territoris de la Corona espanyola.[7] El pacte garantisava ademés l'autonomia política de la república; quan l'emperador va solicitar la sumissió genovesa a principis de la década següent, els genoveses varen refusar tallantment la petició.[8]


Doria va implantar una série de reformes polítiques per a reforçar el govern de la república.[8] Va crear el Gran Consell, encarregat d'elegir al dogo i velar per l'administració, i el Consell Menor, abdós composts de nobles.[9] El Senat va quedar encarregat de l'administració de justícia.[9] Es va llimitar ademés l'accés als càrrecs polítics als membres de les cases nobles, els alberghi, que es varen reduir a tan sol vintihuit quan a principis de sigle havien sobrepassat el centenar.[10] En esta mida, els artesans varen perdre tot poder polític.[10] Els membres del Gran Consell es triaven per sorteig entre els nobles; el consell elegia després a dos governadors vitalicis, somesos al dogo, triat cada dos anys, també entre les famílies aristocràtiques.[10] També en 1528 es ennobleció a les famílies més poderoses dels mercaders i artesans, sense que per això desapareguera la rivalitat entre esta nova noblea i l'antiga, dedicada fonamentalment a les finances.[5] Les tensions varen dur inclús a l'esclat d'una guerra civil entre les distintes faccions en 1575, despuix del decés de Doria en 1560.[5]

A partir de llavors, Gènova va sofrir alguna cosa aixina com una renaixença com associat menor del Imperi espanyol, en els banquers genoveses, en particular, finançant molts dels esforços exteriors de la Corona espanyola des de les seues cases de conteo en Sevilla. Fernand Braudel inclús ha cridat al periodo 1557-1627 la «edat dels genoveses», encara que el visitant modern que passa vés lluents manieristas i palaus en estil Barroc a lo llarc de Gènova Strada Nova (actual Via Garibaldi) o via Balbi no pot deixar de notar que no hi havia riquea conspicua, que en realitat no era genovés, pero concentrada en les mans d'un círcul molt estret de banquer-financers, verdaders «capitalistes de risc». El poder comercial de Gènova, no obstant, va seguir depenent estretament en el control de vies marítimes del Mediterràneu i la pèrdua de Quíos, arrebatada pel Imperi otomà, en 1566, va donar un colp greu. Per a compensar la pèrdua de territori a mans dels otomans, l'imperi espanyol va entregar Panamà Vell en Amèrica com a concessió comercial als genoveses.[11] Sebastián Hurtado de Corcuera qui va anar governador de Panamà, sabent de la participació històrica dels genoveses en les Creuades, va reclutar a genoveses que es varen establir en Panamà, aixina com a peruans i panameño natius, en una guerra contra els musulmans de Filipines, i va fundar la ciutat de Zamboanga.[12]


La població de la ciutat va créixer entre un treinta y uno quaranta per cent durant el sigle, i la seua flota va passar de les díhuit mil tonellades de 1460 a les treinta y uno mil en 1560.[6] A mitan de sigle era la segona armada del Mediterràneu, despuix de la veneciana.[6] Fins a finals de sigle, el poder naval genovés es va centrar en repelir l'alvanç otomà, que va cessar l'últim quarto despuix de la derrota de batalla de Lepanto, salve per l'activitat corsaria.[6] La ciutat mantenia una de les esquadres que defenien el Mediterràneu hispànic, en entre quinze i vintitrés galeras, que tenia encomanada el control del golf de #León i Còrsega.[13] Ademés, suministrava naus a les demés flotes mediterrànees: l'esquadra d'Espanya, en base en Cartagena, contava en entre quinze i trentassís galeras; la de Nàpols, en unes vint; la de Sicília, en unes dotze i la de l'orde de Santiago, que constava de quatre navío.[13] Ademés dels ingressos pels contractes o compra de les galeras, els genoveses obtenien beneficis del comerç en la península ibèrica, el transport de metals preciosos —en el seu consegüent contrabando— i els préstams a la Corona.[13]

A principis de la Edat Moderna, la ciutat estava dominada per una oligarquia nobiliaria, resultat de l'evolució social en l'Edat Mija.[14] Quatre famílies señoreaban tots els aspectes de l'administració de la república: els Fieschi controlaven l'Iglésia; els Doria, la mar; els Spínola i Grimaldi basaven el seu poder en els numerosos feus que posseïen.[4]

L'obertura per al consorci bancari genovés va ser la bancarrota de l'estat de Felipe II en 1557, que arruïne a les cases bancàries alemanes i va posar fi al regnat dels Fugger com els financers espanyols. Els banquers genoveses, sempre que el sistema dels Habsburgo era difícil de manejar, obtenien un crèdit de decorregut i un ingrés confiable regular. A canvi, els enviaments menys confiables de la argent d'Amèrica varen ser traslladats ràpidament de Sevilla a Gènova, per a proveir capital per a noves empreses. El banquer genovés Ambrosio Spinola, marqués dels Balbases, per eixemple, ell mateixa va alçar i va dirigir un eixèrcit que va lluitar en la Guerra dels Huitanta Anys en els Països Baixos en el XVII. La decadència d'Espanya en el XVII va dur en si també la renovada caiguda de Gènova, i les #fallida freqüents de la Corona espanyola, en particular, varen arruïnar moltes de les cases comercials de Gènova. En 1684 la ciutat va ser fortament bombardejada per una flota francesa com a castic per la seua aliança en Espanya.

L'empobriment dels banquers i la falta de protecció espanyola varen fer que paulatinament els favorables a la lliga en Espanya cediren terreny als partidaris d'acordar en França.[15] Les successives #bancarrota de la Corona varen acabar per arruïnar als banquers genoveses que li havien prestat diners per a finançar la guerra dels Huitanta Anys i la de Trenta Anys.[16]

Decadència

[editar | editar còdic]

En maig de 1625, l'eixèrcit franc-saboyano que va invadir la República va ser derrotat pels eixèrcits espanyol i genovés combinats. La plaga de 1656-57 va matar a casi la mitat dels habitants de Gènova. En maig de 1684, com a castic pel respal genovés a Espanya, la ciutat va ser somesa a un bombardeig naval francés, en el que es varen amprar unes tretze mil bales de canó.

Gènova va continuar el seu llent decliu en el XVIII. En 1742 l'última possessió dels genoveses en el Mediterràneu, la fortalea de la illa de Tabarka, va ser presa pel bey de Tunis.


Gènova va entrar a regañadientes en la Guerra de Successió Austríaca en 1745. Els genoveses recolzaven a la facció francesa dels Borbón i a Espanya en la finalitat d'evitar que el seu enemic mortal, el Regne de Cerdenya, es anexionara la Marca de Finale Ligure; lo que partiria en mig a la república. Esta decisió va donar lloc a una série de desastres, la derrota front als austríacs el 6 de setembre de 1746 i a l'ocupació de la ciutat. Va haver una gran insurrecció popular en decembre de 1746, precipitada per un chic cridat Giovan Battista Perasso i malnomenat Balilla, que va tirar una pedra a un funcionari austríac i es va convertir en un héroe nacional per a les generacions posteriors. Els austríacs varen ser expulsats, pero varen retornar per a un infructuós sege de Gènova en 1747. A lo manco Gènova va retindre Finale pel Tractat d'Aquisgrà (1748). Va ser incapaç de mantindre la seua regla en Còrsega, a on la rebel República Corsa va ser proclamada en 1755. En 1768 Gènova va ser obligada per la rebelió endèmica a vendre el seu reclam sobre Còrsega als francesos i aixina Còrsega va ser cedida en el Tractat de Versalles de 1768.

Una reactivació econòmica en la década de 1780 es va portar a terme.

Satèlit francés

[editar | editar còdic]

En 1797 la República de Gènova va ser ocupada per l'eixèrcit revolucionari francés de Napoleón Bonaparte, qui va derrocar a les velles èlits que havien governat la ciutat durant tota la seua història, i la va substituir per una república popular coneguda com la República de Liguria, baixe el conte estricte de la França napoleònica. Una constitució més conservadora va ser promulgada, pero la vida de la República de Ligúria va ser curta, en 1805 va ser anexionada per França, convertint-se en els departaments d'Apenins, Gènova i Montenotte. Despuix de la pren de la ciutat per les tropes britànicas, entre el 17 i 22 d'abril de 1814, les elites locals encorajades per l'agent britànic lord William Bentinck varen proclamar la restauració de l'antiga República, pero es va decidir en el Congrés de Viena que Gènova es devia cedir al Regne de Cerdenya. Les tropes britàniques varen suprimir la república en decembre de 1814 i després varen evacuar la ciutat, que es anexionó a Cerdenya el 3 de giner de 1815.

Llegat

[editar | editar còdic]

Àmpliament la República de Gènova ha donat al món innumerables alvanços en les ciències i les lletres, aixina com en el transport marí, tals recorreguts i mapes de la navegació mediterrànea de la seua época. La seua gran obra de l'arquitectura i l'art retratiste va ser àmpliament adorat aixina com envejat per les corts europees, aplegant a ser uns dels valors més buscats per regnes i nobles en vies de desenroll. Tal ha segut el cas de la Corona Anglesa, que durant l'ocupació de les tropes britàniques varis palaus varen ser saquejats i les famílies nobles Genovesas varen decidir pagar la seua llibertat en les seues obres d'art i retrats familiars, molts dels quals actualment són part de famílies britàniques. El seu major llegat de l'art heràldic, ha segut el seu escut d'armes, i tota la parafernalia de Gènova que ha segut comprat pel Borough de Londres,[17] mostrant-se actualment com l'escut d'armes de la ciutat de Londres i els seus adjacents com Bloomsbury, Knightsbridge i Meddlesex; estos emblemes i registres formen part del Colege d'Armes Britànic. L'influència de l'art es reflectix en la posterior era Victoriana, en els colors i textures dels seus quadros, aixina com en l'alta-moda i els floridos jardins.

Enclavaments i dependències de la República de Gènova

[editar | editar còdic]

Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ Tens que especificar urlarchiu = i fechaarchiu = al usar {{cita web}}.«Genova "la Superba": l'origine del soprannome» (en it). GenovaToday. Archivat des d'el original, el 2020-12-04. Consultat el 2020-07-22.
  2. ↑ Tens que especificar urlarchiu = i fechaarchiu = al usar {{cita web}}.«Genova, the Superba». Archivat des d'el original, el 2021-05-12. Consultat el 2021-05-11.
  3. ↑ 3,0 3,1 Retortillo Atienza, 2016, p. 31.
  4. ↑ 4,0 4,1 Retortillo Atienza, 2016, p. 32.
  5. ↑ 5,0 5,1 5,2 Retortillo Atienza, 2016, p. 37.
  6. ↑ 6,0 6,1 6,2 6,3 Retortillo Atienza, 2016, p. 41.
  7. ↑ 7,0 7,1 Retortillo Atienza, 2016, p. 33.
  8. ↑ 8,0 8,1 Retortillo Atienza, 2016, p. 34.
  9. ↑ 9,0 9,1 Retortillo Atienza, 2016, p. 35.
  10. ↑ 10,0 10,1 10,2 Retortillo Atienza, 2016, p. 36.
  11. ↑ «Casa dels Genoveses- Lloc Arqueològic de Panamà Vell». Archivat des d'el original, el 5 de febrer de 2012. Consultat el 20 de novembre de 2023.
  12. ↑ (En Engonals)«History of The Republic of Zamboanga (May 1899 – March 1903)». Zamboanga City, Philippines: Zamboanga.com.
  13. ↑ 13,0 13,1 13,2 Retortillo Atienza, 2016, p. 43.
  14. ↑ Retortillo Atienza, 2016, pp. 31-32.
  15. ↑ Retortillo Atienza, 2016, pp. 39-40.
  16. ↑ Retortillo Atienza, 2016, p. 44.
  17. ↑ London, character & remarkable plaus (1815-1874); per Jesse, John Heneage. Editor: R. Bentley, DONA 677, J63, Londres 1871

Bibliografia

[editar | editar còdic]
  • Jan Dhondt. L'Alta Edat Mija. Història Universal sigle veintiuno. Vol. 10. Sigle XXI d'Espanya Editors S.A. 1971
  • Jacques Li Goff. La Baixa Edat Mija. Història Universal sigle veintiuno. Vol. 11. Sigle XXI d'Espanya Editors S.A. 1971

Vore també

[editar | editar còdic]


Referències

[editar | editar còdic]
Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=República_de_Gènova&oldid=631562»