Anar al contingut

Palau de Topkapı

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Palau de Topkapı


El palau de Topkapı (Topkapı Sarayı, per estar situat prop d'una porta d'eixe nom), situat en Estambul, va anar el centre administratiu del Imperi otomà des de 1465 fins a 1853. La construcció del palau va ser ordenada pel sultà Mehmed II en 1459 i va ser completada en 1465. El palau està situat sobre el Sarayburnu, entre el Banya d'Or i la mar de Mármara, des d'ell es té una esplèndida vista del Bósforo. Està format per molts chicotets edificis construïts junts i rodejats per quatre patis.

El palau està construït seguint les normes de l'arquitectura seglar turca, sent el seu màxim eixemple. És un entramat complex d'edificis, units per patis o jardins sent la superfície total del complex de 700 000 m², rodejats per una muralla bizantina.

En 1853, el sultà Abdulmecid va decidir traslladar la seua residència al recent construït i modern Palau de Dolmabahçe. En l'actualitat, el Topkapi és un museu de l'época imperial, sent una de les majors atraccions turístiques d'Estambul.

Despuix del fi de l'Imperi otomà en 1923, un decret governamental del 3 d'abril de 1924 va transformar Topkapı en museu. En l'actualitat, el Ministeri de Cultura i Turisme de Turquia administra el Museu del Palau de Topkapı. El complex palatí conta en centenars de sales i aposentos, pero només els més importants són accessibles al públic des del 2020, entre ells l'Harem imperial otomà i el tesor, cridat hazine, a on s'exponen el Diamant del Cuchillero i la Daga de Topkapi. La colecció del museu també inclou roba otomana, armes, armadures, miniatures, relíquies religioses i manuscrits allumenats com el manuscrit Topkapi. Funcionaris del ministeri, aixina com guàrdies armats del eixèrcit turc custodien el complex. El palau Topkapı forma partix dels Conjunts Històrics d'Estambul, un grup de llocs d'Estambul que l'UNESCO va reconéixer com Patrimoni de la Humanitat en 1985.[1]

Història

El complex palatí està situat en el Sarayburnu (veta del Serallo), un promontori sobre la Banya d'Or, a on el Bósforo conecta en la mar de Mármara. El terreny és montanyós i el palau es troba en un dels punts més alts i propencs al mar. Durant época grega i bizantina, la acrópolis de l'antiga ciutat de Bizancio es trobava en este lloc.

Despuix de la conquista pel sultà Mehmed II de Constantinopla (coneguda des de 1930 com Estambul) en 1453, el Gran palau de Constantinopla va quedar abandonat.[2] La cort otomana es va instaurar en primera instància en l'Antic palau (Eski Saray), a on actualment es troba l'Universitat d'Estambul en la plaça Beyazit. Mehmed va ordenar la construcció del palau de Topkapi en 1459. Segons l'historiador coetáneo Miguel Critóbulo, el sultà «es va encarregar de fer cridar als millors albañil de todas partes… Ya que per a ell la construcció de grans edificis que mereixien la pena ser vists devien mostrar la glòria i lo millor del passat». Les fonts discrepen sobre el començ i la finalisació de la construcció de l'interior del palau. Critóbulo va donar una forqueta entre els anys 1459-1465; atres referències sugerixen que la construcció es va completar a finals de la década de 1460.[3]


Mehmed va establir un disseny bàsic del palau. Les seues estàncies privades estarien localisades en el punt més alt del promontori.[3] Varis edificis i pabellons rodejarien la part més interna i baixarien per l'ala del promontori cap a les costes del Bósforo. El complex al complet estava rodejat per grans muralles, algunes de les quals daten d'época de la acrópolis bizantina. El disseny original va continuar sent el cor del palau inclús despuix de vàries ampliacions i renovacions. L'apariència del palau de Topkapi era única, no solament per als viagers europeus, sino també entre els palaus islàmics i orientals. Els europeus ho varen descriure com "irregular, asimètric, no axial i d'unes proporcions no monumentals". Els otomans ho denominaven com «el palau de la felicitat».[4] Una vida diària estricta, ceremonial i codificada asseguraven la reclusió imperial del restant del món. Un dels dogmes principals era l'observació del silenci en els patis interiors. El principi de la reclusió imperial és una tradició que va ser instaurada per Mehmed II en 1477, plasmant-ho en 1481 en el Còdic Kanunname, que regulava el ranc dels oficials de la cort, la jerarquia administrativa i el protocol. Este principi de reclusió es va reflectir en l'estil constructiu i en els preparatius de vàries estàncies i edificis. Els arquitectes devien assegurar que, inclús en l'interior del palau, el sultà i la seua família pogueren gojar de la major privacitat i discreció, fent us de finestres i #passera secrets.[3]


Atres sultans varen realisar despuix modificacions en el palau, encara que la zona original de Mehmed es va conservar en la seua majoria. El palau es va ampliar significativament entre 1520 i 1560, durant el regnat de Solimán el Magnífic. L'Imperi otomà s'havia expandit ràpidament i Solimán desijava que la seua residència mostrara el seu creixent poder. L'arquitecte cap durant esta época va ser el persa Alaüddin, també conegut com Acem Ali, qui va ser responsable de l'ampliació del harem. En 1574, despuix del gran incendi que va destruir les cuines, Mimar Sinan es va comprometre en el sultà Selim II a reconstruir les parts danyades del palau. Mimar Sinan va restaurar i va ampliar no solament les àrees danyades, sino també l'harem, els banys, les estàncies privades i varis pabellons costers.[3]

Cap a finals de el XVI, el palau va adquirir el seu aspecte actual. El palau és una estructura extensible, més que una única estructura monolítica, en un sortit d'edificis baixos construïts entorn a patis, interconectados en galeries i #passera. Vist des de l'aire, els jardins del palau es dividixen en quatre grans patis i l'harem. El primer d'ells era el més accessible, mentres que els atres i l'harem tenien un control més restrictiu i eren controlats en grans muralles i portes. No obstant, existixen més patis de chicotet tamany en tot el complex. S'estima que el tamany total varia entre casi 600000 i 700 000 metros quadrats.[4]

Cap a l'est i el sur el complex està rodejat per un gran jardí imperial, actualment conegut com parc Gülhane. Antics edificis anexos com a chicotets palaus d'estiu, pabellos i atres estructures per al fruïment real existien junt a la costa en un àrea coneguda com el Quint pati, pero han desaparegut en el temps per #negligència i la construcció d'una via ferroviària en el XIX.[4]

En 1853, el sultà Abdulmecid va decidir traslladar la seua residència al recent construït i modern Palau de Dolmabahçe. En l'actualitat, el Topkapi és un museu de l'época imperial, sent una de les majors atraccions turístiques d'Estambul.

Distribució

  • Entrada: porta Imperial (Bab-Ι Hümayun)
  • Primer pati: porta de l'Acolliment (Bab-üs-Selâm)
  • Segon pati:
  • Pati de cerimònies
  • Estables reals (Has Ahirlar)
  • Consell privat (Kubbealti)
  • Colecció d'armes
  • Mesquita de personal de la cuina
  • Pati de les cuines
  • Cuines reals
  • Colecció porcelana europea i orfebreria en argent
  • Porta dels eunucs blancs (Bab-üs-Saadet)
  • Habitacions dels eunucs blancs
  • Tercer pati:
  • Saló de l'audiència (Arz Odasi)
  • Biblioteca d'Ahmed III
  • Mesquita dels Aghas Blancs
  • Colege dels pajes exploradors
  • Tesor
  • Residència director museu
  • Colecció caligrafia, miniatures i retrats
  • Colecció rellonges
  • Pabelló del Sant Mant i les Relíquies Sagrades


  • Quart pati:
  • Mesquita «Sofa»
  • Pabelló ornamentado (Mecidiye Köşkü)
  • Residència del mege (Hekimbaşi Odasi)
  • Pabelló del zaguán (Sofa Köşkü)
  • Pabelló de Revan (Revan Köşkü)
  • Pabelló de Bagdad (Bagdad Köşkü)
  • Pabelló de la circumcisió
  • El pòrtic d'Iftar
  • Harem
  • Edificis situats en la muralla del palau:
  • Pabelló de la ribera (Yali Köşkü)
  • Pabelló de vímen (Sepetçiler Köşkü)
  • Palau marítim de Topkapı (Topkapı Sahil Sarayı)
  • Pabelló de perles (Incili Köşk)
  • Porta de Topkapi
  • Porta de Balikhane

Porta Imperial

La porta Imperial (Bab-i Hümayun) és actualment l'entrada principal al palau i per a on accedien els sultans. Originalment construïda en 1478, està recoberta en marbre del sigle XIX. El seu arc central està decorat en inscripcions del Corán i tugras dels sultans Mehmet II i Abdülaziz, ya que va ser realisada durant el seu regnat.[5] Segons alguns documents antics, existia una estructura de fusta sobre la porta fins a la segona mitat del sigle XIX que s'usava com a pabelló de Mehmed, depòsit de bens d'els qui fallien sense hereus en el palau i punt d'observació de l'harem en ocasions especials.[6]

Primer pati

El primer pati, el major del palau, servia com a recint exterior o parc. Algunes edificacions del pati varen desaparéixer, encara que encara es conserva la ceca imperial (1727), l'iglésia de Santa Irene i algunes fonts. L'iglésia de Santa Irene va ser usada pels otomans com a almagasén i armería imperial. També se li coneixia com a pati dels Jenízaros o de les Desfilades.[7]

La porta de l'Acolliment (Bâb-üs Selâm), també coneguda com a porta Mija (Orta Kapı), alberga dos torres adossades octogonales i, encara que la seua data de construcció es desconeix, l'arquitectura de les torres sembla tindre una influència bizantina. Una inscripció data esta porta en l'any 1542. Està decorada en inscripcions religioses i monogrames dels sultans. Este accés estava molt controlat i tots els visitants devien desmontar del seu cavall, ya que solament el sultà podia accedir en ensellament. La font del Verduc (Cellat Çeşmesi) és a on el verduc es llavava les mans i la seua espasa despuix d'una decapitació, encara que alguns experts dubten d'este us.[7]

En abril de 2021 es varen trobar els restants d'una galeria d'época romana de tres naus en el pati.[8]

Segon pati

A través de la porta d'Acolliment s'accedix al segon pati o pati de cerimònies, ya que en ell es reunien els cortesanos i a sovint el sultà, assentat en el seu tro, realisava audiències, tal i com va relatar l'embaixador francés Philippe du Fresne-Canaye. Segurament va ser completat en 1465, durant el regnat de Mehmet II, encara que es va modificar durant el regnat de Solimán el Magnífic entre 1525 i 1529. Està rodejat per l'antic hospital del palau, el forn, el barri dels jenízaros, els estables, l'harem imperial i el diván al nort i les cuines al sur. Al fondo la porta de la Felicitat du cap al tercer pati. En época otomana hi hauria pavos reals i gaseles.[9]

Els estables reals (Istabl-ı Âmire), ubicats a uns sis metros baix el nivell del sol, varen ser construïts durant el regnat de Mehmet II i renovats per Solimán el Magnífic. Es dividien en dos dos dependències que actualment formen els estables actuals i el gran estable major. Esta zona també alberga una chicoteta mesquita del sigle XVIII i els banys de Beşanar Ağa, cap eunuc de Mahmud I.[9]

Al final dels estables es troben els Dormitoris dels Alabarderos en Trenes, els qui duyen fusta a les estàncies del palau i demés zones. Duyen llargues trenes per a mostrar la seua alta posició i es mencionen per primera volta en 1527. Estos dormitoris es varen fundar en el sigle XV i varen ser ampliats per l'arquitecte Davud Ağa en 1587, durant el regnat de Murad III, al voltant de pati central a l'estil de casa otomana, en banys i una mesquita, aixina com zones d'oci com a sala de fumar. S'observen inscripcions pías sobre els seus variats deures i manteniment de l'àrea. A diferència del restant del palau, estan realisats en fusta pintada de roig i vert.[9]

Cuines reals i colecció de porcelana

Les cuines reals (Saray Mutfakları) varen ser construïda. en el sigle XV i es varen ampliar durant el regnat de Solimán el Magnífic, seguint el model de les cuines del palau d'Edirne. Despuix de l'incendi de 1574, varen ser reconstruïdes per l'arquitecte otomà Mimar Sinan en dos files de 20 grans fumerals afegits per este arquitecte. Eren les cuines més grans de l'Imperi otomà i podien preparar menjar per a 4000 persones, en un servici de més de 800 persones. Incloïen dormitoris, banys i una mesquita per als empleats, encara que estos edificis varen desaparéixer.[10]

Les tres cuines eren:

  • La gran cuina la funció de la qual era la de preparar el menjar per als invitats del sultà.[11]
  • La Helvahane, era la cuina per a la preparació de les delícies turques, darreries i dolces.
  • La Kuşhane era la cuina privada del sultà i la que preparava el seu menjar i la dels seus familiars.

Actualment la cuina alberga una de les exposicions de porcelana i cristal més importants del món sent considerada la tercera en importància despuix de la del palau imperial de Pequín i la de Dresde. La colecció es compon d'unes 10.700 peces d'extremat valor. Els otomans varen tindre accés a la porcelana chinenca des del sigle XV. Encara que fonts chinenques documenten la presència de diplomàtics otomans en China que rebien obsequios com a porcelana, no existixen documents otomans d'estes missions. Es pot destacar les coleccions de porcelana chinenca, la série Celadón, la série blava i blanca, la série multicolor, la porcelana japonesa, la porcelana i cristaleria turca.[12]

Consell Imperial

En l'edifici del Consell Imperial (Dîvân-ı Hümâyûn) es reunia el Gran visir i els seus ministres. Originalment construït durant el regnat de Mehmet II, l'edifici actual és del regnat de Solimán el Magnífic. Va tindre que ser restaurat despuix de l'incendi de l'harem de 1665. Segons l'inscripció de l'entrada també es va restaurar durant els regnats de Selim III en 1792 i Mahmud II en 1819, quan es varen realisar les #decoració rococó de la frontera i l'interior.[13]

Este recint ho conformen tres sales cupuladas: el Kubbealtı a on el consell deliberaba els assunts, la sala dels secretaris imperials i el Defterhāne a on els empleats registraven totes les reunions del consell. El sultà podia seguir les #delliberació sense ser vist des d'una finestra a la que accedia des dels aposentos reals en l'adjacent torre de la Justícia. Esta finestra es menciona per primera volta en 1527 per Mustafa Çelebi: "El seu majestad ha construït un tro alt i logia sobre la sala del Consell a on se senten els visirs, creant una finestra velada per a observar des de dalt. Des d'ací, la seua Noble Excelència a voltes observa els events de el diván, vigilant la veritat dels assunts".[13]

La torre de la Justícia està entre el Consell i l'harem i és l'estructura més alta del palau, sent visible des del Bósforo. Segurament va ser construïda durant el regnat de Mehmet II i renovada per Solimán I entre 1527 i 1529. Mahmud II va reconstruir la seua llanterna en 1825, encara que va retindre la base otomana.[13]

Tesor exterior

L'edifici a on actualment s'exhibixen les armes i armadures era originalment un dels tesors del palau, ya que existia un atre "interior" en el tercer pati, mentres que este era cridat "exterior". Sense inscripcions, sembla que va ser construït durant el govern de Solimán I. Este tesor finançava l'administració de l'estat i també els salaris dels jenízaros. En 1928, quatre anys en acabant de que el palau es convertira en museu, es va traslladar a esta zona la colecció d'armes i armadures.[14]

Aixina mateix, durant l'excavació de 1937 front a este edifici, es va descobrir l'existència d'un edifici bizantí del sigle V. Per la seua nula identificació en les iglésies conegudes en esta zona, se li denomina la Basílica del Palau. També existix un monolit que commemora el rifle disparat per Selim III en 1790, dut des de Levend en 1930.[14]


Colecció d'armes

La colecció d'armes i armadures és la més completa d'art islàmic del món, en més de 400 peces que van des de el VII fins al XX. Destaquen objectes realisats pels mateixos otomans o provinents de regals d'atres monarques estrangers com a senyal de respecte cap als sultans. Destaquen espases dels Califatos omeya i abasí, aixina com armadures mamelucas i perses, aixina com dagas, punyals, escuts i astrals.[14]

Porta de la Felicitat

La Porta de la Felicitat (Bâbüssaâde o Bab-üs Saadet) marcava el llímit entre la zona residencial i la zona privada, en lo que ningú podia traspassar esta porta sense l'autoritat del sultà, inclús el gran visir solament accedia en permís o dies específics en condicions. Construïda per Mehmet II, va ser redecorada en estil rococó en 1774 pel sultà Mustafá III i més tart Mahmud II. Alberga versos corànics i tugras. Des d'ací el sultà oferia algunes cerimònies en ocasions especials i també partia la comitiva funerària quan fallia.[15]

Tercer pati

Tesor interior

El pabelló del Conquistador és un dels edificis més antics del palau. Va ser construït entorn a 1460, quan va començar a construir-se el palau, i consistix en un edifici de dos plantes. El pabelló albergava el tesor dels ingressos d'Egipte baix el sultà Selim I. El Tesor imperial alberga una vasta colecció d'obres d'art, joyeria i objectes personals de la dinastia otomana. Estava baix supervisió del cap del tesor.[16]

  • La primera sala alberga les armadures del sultà Mustafá III o el tro de marfil de Murad IV.[16]
  • La segona sala exhibix la famosa Daga de Topkapi. La empuñadura d'or està ornamentada en tres grans esmeraldes i una funda d'or en diamants i esmalt. En 1747, el sultà Mahmud I va manar realisar esta daga per al sah de Pèrsia Nader, pero el sah va ser assessinat ans que l'emissari abandonara la frontera otomana. La seua fama es va acréixer despuix del seu robo fictici en l'argument de la famosa película Topkapi (1964) de Jules Dassin. En el centre de la sala es troba el tro de nogal d'Ahmed I.[16]
  • En la tercera sala es troba el diamant del Cucharero, de 84 quilats i engastat en un fermall d'argent rodejat de dos files de 49 diamants. La llegenda diu que va ser comprat per un visir en el bazar, creent l'amo que era un tros de cristal sense valor. Una atra més possible diu que pertanyia a Alí Pachá de Yánina i va ser conquistada pel sultà despuix de la seua eixecució.[16]
  • En la quarta sala es troba el tro del sultà Mahmud I, realisat en estil indi i decorat en perles i esmeraldes, va anar un present el sah de Pèrsia Nader en el sigle XVIII.[16]

Biblioteca d'Ahmed III

La biblioteca neoclàssica Enderûn, també coneguda com a biblioteca del sultà Ahmed III, està ubicada darrere de la Sala de l'audiència en el centre del tercer pati. Va ser construïda sobre el quiosc Havuzlu per l'arquitecte Mimar Beşanar Ağa en 1719 baix les órdens d'Ahmed III per a us dels oficials de la casa real. La columnata d'este quiosc provablement siga la que es troba davant el present Tesor.[17]

La biblioteca és eixemple de l'arquitectura otomana del sigle XVIII. Alberga una planta de creu grega en una sala cupulada en el centre, tres naus rectangulars i el quart braç consistix en un porche. L'edifici es troba en un sòtol per a protegir als valiosos llibres de la humitat.[17]

Els murs sobre les finestres estan decorats en rajoletes d'Iznik dels sigles XVI i XVII en varietat de dissenys. La cúpula central i les voltes rectangulars han segut pintades i seguix un estil de l'era dels tulipán, entre els anys 1703 i 1730. Els llibres estaven guardats en obertures dels murs. La caseta oposta a l'entrada era el cantó privat de llectura del sultà.[17]

La biblioteca alberga llibres sobre teologia, llei islàmica i obres similars en llengua turca, àrap i persa. Contenia més de 3.500 manuscrits, alguns realisats en nacre i marfil. Actualment estos llibres estan en la mesquita de Ağas, a l'oest de la biblioteca. Una de les obres més rellevants és el Corán de Topkapi, una còpia del sigle VIII del Corán realisat pel califa Utmán. La "Nova biblioteca", denominada aixina despuix de la conversió en museu del palau, alberga una colecció de 20.000 manuscrits islàmics i no islàmics, aixina com una série de mapes que no existixen en un atre lloc del món, una impressionant colecció de miniatures islàmiques supera les 15.000 obres i unes 3.000 obres de la colecció privada del sultanato. Ademés, hi ha més de 3.000 coranes en escritura cúfica des del sigle VIII en un ala especial. Els llibres més preciosos pertanyen al Ilkanato, descendents del Imperi mongol, i la seua dinastia en l'Iran dels sigles XIII i XIV, i al Imperi timúrida en Herat, l'actual Afganistan.[17]


Pabelló del Sant Mant i les Relíquies Sagrades

En els que anaren els apartaments privats del sultà Mehmed II s'exhibixen al públic des de 1962 objectes religiosos mentres un iman resa versículs del Corán, lo que es realisa contínuament des de fa més de 500 anys.[18][19][20][21]

Entre els objectes més importants, enviats als sultans otomans entre el XVI i finals de el XIX, es troben el Sant Mant del fundador de l'islam, el profeta Mahoma, aixina com un pèl de la seua barba, el relicario a on es conserva un de les seues dents, i l'arc i l'espasa del profeta. També hi ha terra de la tomba de Mahoma, una chafada del seu peu emmarcada en bronze, 139 eixemplars del Corán de gran importància històrica per a l'islamisme, claus de la Kaaba de la mesquita sagrada en La #Meca i elements personals dels companyers del profeta com a espases, una font d'Abraham, un bastó de Moisés, l'espasa de David i el corfoll de José (patriarca).[18][19][20][21][22]

Les relíquies que es conserven en el Palau de Topkapi són considerades "les més sagrades del món musulmà" i s'exhibixen baix una llum tènue per a mantindre-les en bon estat de conservació.[23][24]

Harem

L'Harem imperial otomà (Harem-i Hümayûn) estava dins de les estàncies privades del sultà i albergava més de 400 habitacions. En l'harem residia la mare del sultà, les concubinas i esposes del sultà i el restant de la família, incloent chiquets i els seus sirvientes. Cada grup de sirvientes tenia la seua pròpia residència entorn a un pati, en més de 100 habitacions, de les quals molt poques estan obertes al públic. L'accés a esta zona estava terminantment prohibit a excepció del sultà, la regna mare, les consortes i favorites del sultà, els príncips i els seus concubinas, aixina com els eunucs que vigilaven l'harem, en el seu propi cap dels eunucs.[25]

L'ala de l'harem va ser afegit a finals del sigle XVI i la majoria de les seues sales varen ser dissenyades per Mimar Sinan. Part de l'harem va ser redecorado pels sultans Mahmud I i Osmán III en l'estil barroc otomà, influenciat per l'italià.[25]

Apartaments de la regna mare

Els apartaments de la regna mare són, junts als del sultà, les habitacions més grans de l'harem. Varen ser construïdes en el sigle XVI quan la regna mare es va traslladar al palau de Topkapı des del palau Antiga (Eski Saray), encara que varen tindre que ser reconstruïdes despuix de l'incendi de 1665 fins a la seua conclusió en 1668. Solament estan obertes al públic dos sales: el menjador i la sala de recepció i el dormitori en la planta alta en un chicotet oratorio. En les sales inferiors estaven les estàncies de les concubinas. Els apartaments de la regna mare conectaven en els de el sultà a través del bany. Les habitacions estan decorades en rajoletes i porcelana d'Iznik del sigle XVII i alberga un panel que representa La #Meca o Medina.[26]

Sala Imperial

La sala Imperial (Hünkâr Sofası), també coneguda com a Sofà Imperial, el Saló del Tro Interior o Sala de les Diversions, és una sala cupulada de l'harem, construïda a finals del sigle XVI. Alberga la cúpula més gran del palau. Esta sala servia com a recepció oficial del sultà, aixina com d'entreteniment en l'harem. Ací el sultà rebia als seus confidents, invitats, a la seua mare, la seua primera esposa, les seues consortes o els seus fills. També es rendia homenage en festivals religiosos o se celebraven bodes en presència dels membres de la dinastia.[27]

Despuix del gran incendi de 1666, la sala es va renovar en estil rococó durant el regnat del sultà Osmán III. El cinturó de rajoletes que rodeja els murs alberga inscripcions caligràfiques va ser revestit de ceràmica de Delft i espills de cristal veneciano, encara que la cúpula i les rechinas encara mostren pintures clàssiques de la seua construcció original.[27]

El tro del sultà es troba en la sala i la galeria estava ocupada per les consortes, liderades per la regna mare. Les cadires dorades varen ser un present de l'emperador Guillermo II d'Alemània, mentres que els rellonges varen ser obsequios de la reina Victoria d'Anglaterra. Existix un accés secret darrere de l'espill per seguritat del sultà.[27]

Quart pati

El quart pati era el santuari més profunt i íntim del sultà i la seua família i consistix en varis pabellons, quioscs, jardins i terrats. Formava part del tercer pati originalment, pero els experts ho han identificat com una zona separada.[28]

Sala de la Circumcisió

En 1640, el sultà Ibrahim I va afegir la sala de la Circumcisió (Sünnet Odesı), un quiosc d'estiu (Yazlik Oda) dedicat a la circumcisió dels jóvens príncips, una tradició islàmica de neteja i purea. Algunes rajoletes varen ser reutilisades d'atres estàncies palatines com el Consell imperial, el tesor exterior, en el segon pati, i el tesor interior, en el tercer pati, com a mostra de la nostàlgia i adoració del periodo dorat del seu regnat. Estes rajoletes també serviran com a prototips per a la decoració dels quioscs de Ereván i Bagdad. [29][28]

El sultà Murat IV va manar realisar a l'arquitecte real Hasan Ağa estos dos quioscs entre els anys 1635 i 1636 per a celebrar les victòries otomanes en Ereván i Bagdad durant la Guerra otomà-safávida.[29][28]

Referències

  1. ↑ ICOMOS (2006). «Informe Periòdic 2006». Estat de Conservació dels Bens Patrimoni de la Humanitat en Europa SECCIÓ II. UNESCO. Consultat el 2008-09-17.
  2. ↑ «Architecture, ceremonial, and power : the Topkapi Palace in the fifteenth and sixteenth centuries : Necipoğlu, Gülru : Free Download, Borrow, and Streaming» (en en). Internet Archive. Consultat el 30 de juliol de 2020.
  3. ↑ 3,0 3,1 3,2 3,3 (13 de decembre de 2013).«Muqarnas, Volume 30».doi:10.1163/9789004256033.Consultat el 30 de juliol de 2020.
  4. ↑ 4,0 4,1 4,2 «Information on The Topkapi Palace Museum». www.ee.bilkent.edu.tr. Consultat el 30 de juliol de 2020.
  5. ↑ Inscripció gravada en la porta.
  6. ↑ Necipoğlu, Gülru (1991). Architecture, ceremonial, and power: The Topkapi Palace in the fifteenth and sixteenth centuries. Cambridge, Massachusetts: The MIT Press. p. 38-39. ISBN 0-262-14050-0.
  7. ↑ 7,0 7,1 Necipoğlu, Gülru (1991). Architecture, ceremonial, and power: The Topkapi Palace in the fifteenth and sixteenth centuries. Cambridge, Massachusetts: The MIT Press. p. 44-50. ISBN 0-262-14050-0.
  8. ↑ SABAH, DAILY (2021-04-08). «Roman-era gallery discovered beneath Istanbul’s Topkapı Palace» (en en-us). Daily Sabah. Consultat el 2025-06-21.
  9. ↑ 9,0 9,1 9,2 Necipoğlu, Gülru (1991). Architecture, ceremonial, and power: The Topkapi Palace in the fifteenth and sixteenth centuries. Cambridge, Massachusetts: The MIT Press. p. 53-75. ISBN 0-262-14050-0.
  10. ↑ Necipoğlu, Gülru (1991). Architecture, ceremonial, and power: The Topkapi Palace in the fifteenth and sixteenth centuries. Cambridge, Massachusetts: The MIT Press. p. 70-72. ISBN 0-262-14050-0.
  11. ↑ Catàlec de l'exposició.
  12. ↑ Krahl, Regina; Nurdan Erbahar; John Ayers (1986). Chinese ceramics in the Topkapi Saray Museum, Istanbul : a complete catalogue. New York: Sotheby's Publications. ISBN 0-85667-184-3.
  13. ↑ 13,0 13,1 13,2 Necipoğlu, Gülru (1991). Architecture, ceremonial, and power: The Topkapi Palace in the fifteenth and sixteenth centuries. Cambridge, Massachusetts: The MIT Press. p. 82-85. ISBN 0-262-14050-0.
  14. ↑ 14,0 14,1 14,2 Necipoğlu, Gülru (1991). Architecture, ceremonial, and power: The Topkapi Palace in the fifteenth and sixteenth centuries. Cambridge, Massachusetts: The MIT Press. p. 86-87. ISBN 0-262-14050-0.
  15. ↑ Necipoğlu, Gülru (1991). Architecture, ceremonial, and power: The Topkapi Palace in the fifteenth and sixteenth centuries. Cambridge, Massachusetts: The MIT Press. p. 88-90. ISBN 0-262-14050-0.
  16. ↑ 16,0 16,1 16,2 16,3 16,4 "Topkapi Palace", 2005, ISBN 975-285-234-3, pp. 69–70
  17. ↑ 17,0 17,1 17,2 17,3 «Saudi Aramco World : The Topkapi Collection». archive.aramcoworld.com. Consultat el 2025-06-21.
  18. ↑ 18,0 18,1 Topkapı Palace Museum (2013). «Pavilion of the Holy Mantle and Holy Relics» (en anglés). Topkapi Sarayi.gov.tr. Archivat des de l'original, el 17 de juliol de 2017. Consultat el 20 de juliol de 2017.
  19. ↑ 19,0 19,1 Hugo Beccacece (26 de maig de 2000). «Un palau inconfundible» (en espanyol). La Nació.com.ar. Archivat des de l'original, el 29 d'octubre de 2017. Consultat el 20 de juliol de 2017.
  20. ↑ 20,0 20,1 Passió per Estambul (3 de març de 2015). «Palau de Topkapi, tercer pati» (en espanyol). Passió per Estambul. Consultat el 20 de juliol de 2017.
  21. ↑ 21,0 21,1 Turkish Culture and Tourism Office. «Turkey, Focal Point of Three Faiths» (en anglés). http://www.tourismturkey.org. Archivat des de l'original, el 16 de juliol de 2017. Consultat el 20 de juliol de 2017.
  22. ↑ Museum With No Frontiers. «Clau de la Kaaba» (en anglés). Discover Islamic Art.org. Consultat el 20 de juliol de 2017.
  23. ↑ Stanley Meisler (febrer de 2000). «Splendors of Topkapi, Palace of the Ottoman Sultans» (en anglés). Stanley Meisler.com/. Consultat el 20 de juliol de 2017.
  24. ↑ Marlise Simons (22 d'agost de 1993). «Center of Ottoman Power» (en anglés). The New York Claves. Consultat el 20 de juliol de 2017.
  25. ↑ 25,0 25,1 «..:: TOPKAPI PALACE | REPUBLIC OF TURKEY MINISTRY OF CULTURE AND TOURISM ::..». www.topkapisarayi.gov.tr. Archivat des de l'original, el 2008-04-03. Consultat el 2025-06-21.
  26. ↑ Necipoğlu, Gülru (1991). Architecture, ceremonial, and power: The Topkapi Palace in the fifteenth and sixteenth centuries. Cambridge, Massachusetts: The MIT Press. p. 177-178. ISBN 0-262-14050-0.
  27. ↑ 27,0 27,1 27,2 Fanny Davis. Palace of Topkapi in Istanbul. p. 232-233. 1970. ASIN B000NP64Z2
  28. ↑ 28,0 28,1 28,2 «..:: TOPKAPI PALACE | REPUBLIC OF TURKEY MINISTRY OF CULTURE AND TOURISM ::..». www.topkapisarayi.gov.tr. Archivat des de l'original, el 2008-04-04. Consultat el 2025-06-21.
  29. ↑ 29,0 29,1 «Splendors of Topkapi, Palace of the Ottoman Sultans by Stanley Meisler». www.stanleymeisler.com. Consultat el 2025-06-21.

Enllaços externs

Commons


Referències