Kizlar Agha

El kizlar agha (en turc, lliteralment «de les dònes»), formalment agha de la Casa de la Felicitat (Plantilla:Lang-ota; kızlar ağası: Unğquanı), era el cap dels eunucs que guardaven l'harem imperial dels sultans otomans en Constantinopla.
Establit en 1574, el lloc es va classificar entre els més importants en l'Imperi Otomà fins a principis del XIX, especialment en acabant de que l'administració de les dos ciutats santes de La Meca i Medina i la supervisió de totes les fundacions benèfiques (vakifs) en l'Imperi quedaren baix la seua competència. La riquea aixina amasada, la proximitat al sultà, i el paper de les dònes del harem en intrigues cortesanes («Sultanat de les dònes») va significar que el seu ocupant tinguera una influència política considerable; varis kizlar aghas varen ser responsables de la caiguda de grans visirs i l'adheriment de sultans. Poc despuix de la seua creació i fins a la seua abolició, al final de l'Imperi Otomà, el lloc va ser ocupat per esclaus eunucs africans negres, d'ahí que fora també referit com el Cap Eunuc Negre.
Història i poders

El lloc de kizlar agha va ser creat durant el regnat de Murad III (r. 1574–1595) en 1574, en Habeshi Mehmed Agha com el seu primer ocupant. Fins a llavors, el palau otomà havia segut dominat per eunucs blancs, principalment procedents de les poblacions cristianes dels Balcans o el Caucas. No obstant, en el XVI, es va produir un ràpit aument de la població del Palau de Topkapı, inclús entre els eunucs, el número dels quals va aumentar de quaranta baix Selim I (r. 1512–1520) a més de mil baix Murad III. Mentres que els eunucs negres havien servit junt als eunucs blancs en palau, per 1592, per raons que no estan clares, tant la separació de funcions aixina com la preeminència dels eunucs negres sobre els blancs s'havia establit: els eunucs blancs varen quedar restringits a la supervisió de les estàncies masculines (içoğlan), mentres els eunucs negres es varen fer càrrec de la supervisió molt més prestigiosa dels apartaments privats del sultà i les dònes de palau (harem).[1] Consegüentment, el "cap dels eunucs negres" pronte va eclipsar al "cap dels eunucs blancs" o kapi agha (kapı unğtanı, "agha de la porta"), que fins a la data havia segut el cap del personal de palau, i es va alçar fins a convertir-se, en paraules de l'orientaliste C. E. Bosworth, "en la pràctica en l'oficial principal del palau sancer". En l'apogeu del poder del lloc en els sigles XVII i XVIII, el kizlar agha era un visir de primer ranc («en tres coes de cavall») i quedava tercer en la jerarquia estatal, despuix del primer ministre de l'Imperi, el gran visir, i la principal autoritat religiosa, el sheikh ul-Islam.
El poder del lloc va derivar no solament de la seua proximitat al sultà, sino també de la seua associació en les mares dels sobirans, les poderoses valide sultanes, que a sovint dominaven la política durant el periodo denominat «Sultanat de les dònes». El kizlar agha era també l'intermediari únic de facto entre el món tancat del harem i els ambients exteriors masculins del palau (el selamlik), controlant el seu aprovisionament aixina com els mensages que entrabar i eixien.[2] Ademés, ell era l'únic individu autorisat a dur les comunicacions del gran visir al sultà i tenia una funció reconeguda en les cerimònies públiques. Entre els seus deures en palau estava també la supervisió de l'educació dels príncips imperials fins que entrabar en la pubertat, quan s'inscrivien en l'escola de palau.[3]
En la teoria llegal otomana, se suponia que el sultà dirigia els assunts d'estat exclusivament a través del gran visir, pero en realitat este acort s'eludia. Com escriu el otomanista Colin Imber, el sultà «tenia un contacte més propenc en els oficials de les estàncies privades, el agha de la porta, el agha de les dònes o en atres cortesans que en el gran visir, i estos també podien solicitar al sultà per conte propi o aliena. Podia, també, estar més inclinat a prendre el consell de la seua mare, una concubina o el cap dels jardiners al timó de la barcaça real que del gran visir».[4] Per això el poder polític del kizlar agha, a pesar de ser eixercit en l'ombra, era molt considerable, influint en la política imperial i en ocasions controlava els nomenaments al gran visirato, o inclús intervenint en disputes dinàstiques i la successió al tro. El Kizlar Agha Hacı Mustafa Agha va assegurar la successió de Mustafá I (r. 1617–1618, 1622–1623) en el tro en 1617, i va respalar els intents d'Osman (r. 1618–1622) de reforma militar; mentres en 1651 el Kizlar Agha Uzun Süleyman Agha va assessinar a la poderosa valide sultan Kösem en nom del seu rival i nora, Turhan.
La participació a sovint perniciosa dels principals caps d'eunucs negres en la política va conduir a a lo manco un intent, per part del gran visir Silahdar Damat Ali Pasha en 1715, de frenar la seua influència prohibint el reclutament i castració d'esclaus negres, pero açò mai es va portar a terme per la seua mort poc despuix. De fet, la llarga permanència en el lloc de Hacı Beshir entre 1717 i 1746 es reconeix com potser l'apogeu del poder i l'influència del càrrec. Beshir Agha va ser un notable mecenes de la «época dels tulipán» llavors florent en l'imperi, i que es va dedicar a «busques intelectuals i religioses» que segons l'historiador Jateen Lad «va contribuir a la consolidació de l'islam Hanafí i l'ortodòxia suní en general».[5] Despuix de la caiguda del sultà Ahmed III en 1730, la seua influència era tal que va ser responsable de l'elevació de grans visirs i la direcció dels assunts exteriors. En 1731, el gran visir Kabakulak Ibrahim Pasha va intentar forçar el retir de Beshir per a evitar que interferira en els assunts estatals, pero per mig de l'influència de la valide sultan, Beshir va assegurar en canvi l'acomiadament d'Ibrahim.[2]
Despuix de la mort de Beshir Agha, a finals del XVIII, els grans visirs varen escomençar a restringir el poder del kizlar agha, pero no serà fins a les reformes del sultan Mahmut II (r. 1808-1839) en la década de 1830 que el poder polític del kizlar agha finalment va terminar, i els seus titulars es varen llimitar al seu palau i funció ceremonial, lo que va continuar fins a l'abolició del càrrec despuix de la Revolució dels Jóvens Turcs en 1908.
Administració del vakif

El kizlar agha també mantenia una funció especial com l'administrador (nazir) de les fundacions i dotacions caritatives (vakifs) designades per al manteniment de les dos ciutats santes (al-Haramayn) de l'Islam, La Meca i Medina, sent responsable del seu suministrament aixina com del ritual anual d'enviament de regals (sürre) a elles.[6] Vakifs designats per al manteniment dels llocs sants musulmans havien segut establits per membres de la cort otomana des de temps antics, i la seua administració havia segut encomanada a departaments especials ya des de finals del XV. Inicialment baix la supervisió global del kapi Agha, en 1586 Murad III va transferir la responsabilitat al kizlar agha.
El control del vakif era, en paraules de Bernard Lewis, una font «important de poder i guanys» per al kizlar agha, i el fonament de l'influència política de la seua oficina: la seua concessió per Murad III va marcar l'inici de l'ascendència de l'oficina, fins que la seua supressió per Mahmud II va marcar el seu fi. Com a part dels intents dels grans visirs de disminuir el poder del kizlar agha, es varen fer intents en els regnats de Mustafá III (r. 1757–1774) i Abdul Hamid I (r. 1774–1789) per a eliminar el vakif de la seua jurisdicció.[6] Finalment, en 1834, Mahmud II va privar al lloc de la supervisió del vakif i ho va concedir a un nou Ministeri dels Vakifs.
Açò va terminar un llarc procés pel qual el kizlar agha gradualment havia adquirit una jurisdicció radical sobre els diversos vakifs de l'Imperi: ya en maig de 1598, va adquirir el control de les fundacions destinades al manteniment de les mesquites imperials en la capital, seguit poc despuix pels vakifs tant en Constantinopla com en atres parts de l'imperi, a sovint encomanades al seu conte per les dames de palau. Entre les possessions que varen recaure en el kizlar agha d'esta manera estava la ciutat d'Atenes. Segons una —possiblement semificticia— història del XVII, l'administració de la ciutat havia segut originalment concedida a Basílica, una de les concubines favorites d'Ahmed I (r. 1603-1617), que procedia de la ciutat i que, havent rebut moltes queixes de la seua mala administració, va obtindre la seua possessió com a regal del sultà. Despuix de la seua mort, Atenes va quedar baix la supervisió del kizlar agha.[6]
L'administració del vakif s'eixercia per mig de dos subordinats, el secretari cap (yazici) i l'inspector de vakifs (müfettiş), i estava dividit en dos departaments fiscals: l'Agència de Contes de les Ciutats Santes (muhasebe-i haremeyn kalemi), que a finals del XVIII supervisava les mesquites imperials i el vakifs d'Estambul i les províncies europees, i l'Agència dels Arrendaments de les Ciutats Santes (mukataa-i haremeyn kalemi), el qual supervisava el vakif de les províncies asiàtiques i africanes. Un tesor especial, el haremeyn dolabi, contenia els ingressos del vakif, i el kizlar agha celebrava un consell semanal (diván) per a examinar els contes.[6]
Reclutament i carrera

Els titulars de l'oficina, com la majoria d'eunucs negres en general, eren Habeşi, esclaus tradicionalment procedents dels pobles niloticos que habiten el sur d'Etiopia, aixina com dels pobles omóticos també d'eixa regió. Els esclaus negres, normalment comprats chiquets en Nubia, castrats i incorporats al servici de palau, havien escomençat a ser amprats com a guàrdies de les dònes del harem del sultà des de l'época del predecessor de Murad III, Selim II (r. 1566-1574), i varen continuar sent amprats fins al fi de l'imperi otomà.[3] Els eunucs rebien normalment noms de flors, i despuix d'un periodo d'entrenament en l'escola de palau, ingressaven al servici del harem. Els eunucs escomençaven en el lloc de recluta ordinari (en unşunğı, lliteralment «el més baix», i acemi unğun, «el no entrenat»), i ascendien gradualment per mig de varis rancs, des de nevbet kalfa («substitut del rellonge») a llocs veterans en la guàrdia del harem.[7][8][9] Havent completat la seua formació i despuix d'un periodo de servici, alguns eren retirats dels deures de guàrdia i transferits a l'atenció dels habitants del harem: els assistents personals del sultà (müsahip unğaları), els sèt servents eunucs més un eunuc cap (baş unğun) adjunt a cada valide, esposa principal (kadın), o príncip (şehzade), els imans eunucs que dirigien les oracions del harem, el tesorer del harem (haznedar unğquanı), o el müsendereci, que supervisava el treball dels atres eunucs. La majoria d'eunucs majors eren coneguts com haıllı, una paraula d'orige àrap que significa «mercaderia».
D'estos llocs d'alt nivell es podia seleccionar i nomenar a un eunuc per al lloc de kizlar agha per decret imperial (hatt-ı hümayun) i en la cerimònia de nomenament rebia el corfoll característic del seu càrrec (hil'en) del sultà. Junt a les terres que pertanyien a l'oficina, el kizlar agha normalment rebia ademés un feu personal (hass).[7] En el palau de Topkapi, el kizlar agha va tindre el seu propi apartament espacioso prop de la Porta del Aviario, mentres els atres eunucs baix la seua supervisió vivien junts enfeixats en condicions prou miserables en un quarter de tres pisos. Quan eren despedits, el cap dels eunucs negres rebia una pensió (asatlık, lliteralment «document de llibertat») i des de 1644 era exiliat a Egipte o l'Hiyaz. Des de finals del XVII, molts antics titulars varen ser nomenats per a encapçalar als eunucs que guardaven la Tomba de Mahoma en Medina. Com a resultat, mentres servien en la cort els kizlar aghas a sovint cuidaven de preparar-se per a un retir cómodo en Egipte comprant propietats i establint vakifs propis allí. Per això es convertien en terratinents locals i s'implicaven en el patrocini del comerç i l'agricultura. Aixina, i donada l'important funció d'Egipte en l'aprovisionament de les dos ciutats santes, del que els kizlar aghas eren particularment responsables mentres estaven en el càrrec, els aghas i els seus agents (wakils) varen aplegar a eixercitar un paper molt important en l'economia de l'Egipte baix domini otomà.[10]
Les carreres de gran número de kizlar aghas es coneixen pel Hamiletü'l-kübera escrit a finals del XVIII per l'estadiste i historiador Ahmed Resmî Efendi, llistant als ocupants del càrrec des de Mehmed Agha (1574–1590) fins a Moralı Beshir Agha (1746–1752). El treball es complementa en una selecció de biografies en el Sicill-i Osmani de l'estudiós de finals del XIX Mehmed Süreyya Bey, mentres informació sobre el història i evolució del càrrec en el marc institucional del palau otomà està contingut en l'obra de Tayyarzade Ahmed Nuga Tarih-i Nuga (1876).[11]
Referències
- ↑ Lad, 2010, pp. 142–144.
- ↑ 2,0 2,1 Davis, 1986, pp. 21–22.
- ↑ 3,0 3,1 Freely, 2000, p. 75.
- ↑ Imber, 2002, p. 175.
- ↑ Davis, 1986, p. 22.
- ↑ 6,0 6,1 6,2 6,3 Lewis, 1971, pp. 175–176.
- ↑ 7,0 7,1 Davis, 1986, p. 21.
- ↑ Hathaway, 2019.
- ↑ Shell, Sandra (2018). Children of Hope: The Odyssey of the Oromo Slaves from Ethiopia to South Africa, 31 S Court St Suite 143, Athens, OH 45701, USA: Ohio University Press. ISBN 9780821423189.
- ↑ Lad, 2010, pp. 168–169.
- ↑ Lad, 2010, p. 172 (note 9).
Bibliografia
- Augustinos, Olga (2007). «Eastern Concubines, Western Mistresses: Prévost's Histoire d'unix Grecque moderne», Buturović, Amila (ed.). Women in the Ottoman Balkans: Gender, Culture and History, London and New York: I.B. Tauris, pp. 11–44. ISBN 978-1-84511-505-0.
- Bosworth, Clifford Edmund (1986). "Ḳi̊z". In Bosworth, C. E.; van Donzel, E.; Lewis, B. & Pellat, Ch. (eds.). The Encyclopaedia of Islam, New Edition, Volume V: Khe–Mahi. Leiden: E. J. Brill. pp. 242–243. ISBN 90-04-07819-3.
- Davis, Fanny (1986). The Ottoman Lady: A Social History from 1718 to 1918, Greenwood Press. ISBN 0-313-24811-7.
- Freely, John (2000). Inside the Seraglio: Private Lives of the Sultans in Istanbul, Penguin Books. ISBN 0-14-027056-6.
- Hathaway, Jane (1998). «Egypt in the seventeenth century», Daly, M. W. (ed.). The Cambridge History of Egypt, Volume 2: From 1517 to the End of the Twentieth Century, Cambridge University Press, pp. 34–58. ISBN 978-0-521-47211-1.
- Hathaway, Jane (2019). "Kızlar Ağası". In Fleet, Kate; Krämer, Gudrun; Matringe, Denis; Nawas, John; Rowson, Everett (eds.). Encyclopaedia of Islam, THREE. Brill Online. ISSN 1873-9830.
- Imber, Colin (2002). The Ottoman Empire, 1300–1650: The Structure of Power (First ed.). Basingstoke: Palgrave Macmillan. ISBN 978-0-3336-1386-3.
- Junne, George H. (2016). The Black Eunuchs of the Ottoman Empire: Networks of Power in the Court of the Sultan, Bloomsbury Publishing. ISBN 978-0-8577-2808-1.
- Lad, Jateen (2010). «Panoptic Bodies: Black Eunuchs as Guardians of the Topkapı Harem», Booth (ed.). Harem Histories: Envisioning Plaus and Living Spaces, Duke University Press, pp. 136–176. ISBN 978-0-8223-4869-6.
- Lewis, Bernard (1971). "al-Ḥaramayn". In Lewis, B.; Ménage, V. L.; Pellat, Ch. & Schacht, J. (eds.). The Encyclopaedia of Islam, New Edition, Volume III: H–Iram. Leiden: E. J. Brill. pp. 175–176. OCLC 495469525.
- Hathaway, Jane (2018). «Chapter 12», The Chief Eunuch of the Ottoman Harem From African Slave to Power-Broker, Cambridge University Press, pp. 276-279. ISBN 9781107108295.
- Hathaway, Jane (2005). Beshir Agha: Chief Eunuch of the Ottoman Imperial Harem, Oxford: Oneworld. ISBN 1-85168-390-9.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Kizlar Agha» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.