Anar al contingut

Mahmut II

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Mahmut II


Mahmut II (en turc otomà محمودالثانى ) (Constantinopla, 20 de juliol de 1785 - aneu. 1 de juliol de 1839) va ser sultà del Imperi otomà des de 1808 fins al seu decés.

Biografia

[editar | editar còdic]

Primers anys

[editar | editar còdic]

Mahmud II va nàixer el 20 de juliol de 1785, en el més de Ramadà. Era fill d'Abdul Hamid I i de la seua esposa Nakşidil Sultan. Era el fill menor del seu pare, i el segon fill de la seua mare, tenia un germà major, Şehzade Seyfullah Murad, dos anys major que ell, i una germana menor, Saliha Sultan, un any menor que ell. Segons la tradició, va ser confinat en els Kafes despuix de la mort del seu pare.[1]

Ascens al tro

[editar | editar còdic]

En 1808, el predecessor de Mahmud II, i mig germà, Mustafa IV va ordenar la seua eixecució junt en el seu cosí, el depost sultà Selim III, en la finalitat de desarticular possibles rebelions. Selim III va ser assessinat, pero Mahmud va ser mantingut amagat per la seua mare i va ser colocat en el tro en acabant de que els rebels varen depondre a Mustafa IV. El líder d'esta rebelió, Alemdar Mustafa Pasha, més tart es va convertir en el visir de Mahmud II. Els historiadors occidentals li donen a Mahmud una mala reputació per ser simplement el sultà durant un moment de deterioració del Imperi Otomà.[2]

Hi ha moltes històries que rodegen les circumstàncies del seu intent d'assessinat. Una versió de l'historiador otomà de el XIX Ahmed Cevdet Pasha dona el següent relat: una de les seues esclaves, una chiqueta georgiana cridada Cevri, va arreplegar cendres quan va escoltar la commoció en el palau que rodejava l'assessinat de Selim III. Quan els assessins es varen acostar a les cambres de l'harem a on s'estajava Mahmud, ella va poder mantindre'ls alluntats per un temps tirant-los cendres en la cara, cegant-los temporalment. Açò va permetre a Mahmud escapar a través d'una finestra i pujar al sostre de l'harem. Aparentment va córrer cap al sostre de la Tercera Cort a on atres pajes ho varen vore i ho varen ajudar a baixar en péntols de roba que ràpidament es varen nugar com una escala. Per a llavors un dels líders de la rebelió, Alemdar Mustafa Pasha va aplegar en els seus hòmens armats, i al vore el cadàver de Selim III va proclamar Mahmud com padishah. L'esclava Cevri Kalfa va ser premiada per la seua valentia i llealtat i nomenada haznedar usta, la tesorera principal de l'Harem Imperial, que era la segona posició més important en la jerarquia. Una escala de pedra plana en el Altınyol (Camí Dorat) de l'Harem es diu Escala de Cevri (Jevri) Kalfa, ya que els events aparentment varen succeir allí i estan associats en ella.[3]


Descripció general del seu regnat

[editar | editar còdic]

El visir va prendre l'iniciativa de recomençar les reformes que havien segut terminades pel colp conservador de 1807 que havia dut a Mustafá IV al poder. No obstant, va ser assessinat durant una rebelió en 1808 i Mahmud II va abandonar temporalment les reformes. Els esforços posteriors de reforma de Mahmud II serien molt més exitosos.

Guerra rus-turca de 1806-12

[editar | editar còdic]

En acabant de que Mahmud II es convertira en sultà, les guerres fronterices turques en els russos varen continuar. En 1810, els russos varen sitiar la fortalea de Silistra per segona volta. Quan l'emperador Napoleón I de França va declarar la guerra a Rússia en 1811, la pressió russa en la frontera otomana va disminuir, un consol per a Mahmud. Per a llavors, Napoleón estava a punt d'embarcar-se en el seu invasió de Rússia. També va invitar als otomans a unir-se a la seua marcha sobre Rússia. No obstant, Napoleón, que havia invadit tota Europa llevat el Regne Unit i l'Imperi Otomà, no podia ser confiat i acceptat com un aliat; Mahmud va rebujar l'oferta. L'Acort de Bucarest es va alcançar en els russos el 28 de maig de 1812. Segons el Tractat de Bucarest (1812),l'Imperi Otomà va cedir la mitat oriental de Moldàvia a Rússia (que renombró el territori com Besarabia), encara que s'havia compromés a protegir eixa regió. Rússia es va convertir en una nova potència en l'àrea del baix Danubio, i tenia una frontera econòmica, diplomàtica i militarment rendable. En Transcaucasia, Turquia va recuperar casi tot lo que havia perdut en l'est: Poti, Anapa i Akhalkalali. Rússia va retindre Sukhum-Kale en la costa d'Abjasia. A canvi, el sultà va acceptar l'anexió russa del Regne de Imereti, en 1810.Plantilla:SfnpPlantilla:Sfnp El tractat va ser aprovat per l'emperador Alejandro I de Rússia l'11 de juny, uns 13 dies ans que començara l'invasió de Napoleón. Els comandants russos varen ser capaços de conseguir que molts dels seus soldats en els Balcans retornaren a les zones occidentals de l'imperi abans de l'esperat atac de Napoleón.

Guerra contra l'Estat Saudi

[editar | editar còdic]
Artícul principal → Emirat de Diriyah.

Durant els primers anys del regnat de Mahmud II, el seu governador d'Egipte, Mehmet Ali Paşa, va lliurar en èxit la guerra otomà-saudí i reconquistó les ciutats santes de Medina (1812) i La #Meca (1813) del Primer Estat Saudí.

Abdullah bin Saud i el Primer Estat Saudita havien prohibit als musulmans de l'Imperi Otomà entrar en els santuaris sagrats de la #Meca i Medina; els seus seguidors també varen profanar les tombes d'Ali ibn Abi Talib, Hassan ibn Ali i Husayn ibn Ali. Abdullah bin Saud i els seus dos seguidors varen ser decapitats públicament pels seus crims contra ciutats santes i mesquites.[4]

Guerra d'Independència Grega

[editar | editar còdic]
Artícul principal → Guerra d'independència de Grècia.


El seu regnat també va marcar la primera ruptura de l'Imperi Otomà, en Grècia guanyant la seua independència despuix d'una revolució que va començar en 1821. A raïl dels continus disturbis, va fer eixecutar al patriarca ecuménico Gregorio V el dumenge de Pasqua de 1821 per la seua incapacitat per a detindre l'alçament.[5] Durant la Batalla de Erzurum (1821), part de la Guerra Otomà-Persa (1821-1823),la força superior de Mahmud II va ser derrotada per Abbas Mirza, lo que va resultar en una victòria persa Qajar que es va confirmar en els Tractats de Erzurum.[6] Varis anys més tart, en 1827, les #armada combinades britànica, francesa i russa varen derrotar a l'Armada otomana en la Batalla de Navarino; com a conseqüència, l'Imperi Otomà es va vore obligat a reconéixer a Grècia en el Tractat de Constantinopla en juliol de 1832. Este event, junt en la conquista francesa d'Argèlia, una província otomana (vore Argèlia otomana) en 1830, va marcar el començ de la desintegració gradual de l'Imperi Otomà. Els grups ètnics no turcs que vivien en els territoris de l'imperi, especialment en Europa, varen començar els seus propis moviments d'independència.

L'incident afortunat

[editar | editar còdic]
Artícul principal → Incident Afortunat.

Un dels actes més notables de Mahmud II durant el seu regnat va ser la destrucció del cos de jenízaros en juny de 1826. Va conseguir açò en un càlcul cuidadós utilisant la seua ala recentment reformada de l'eixèrcit destinada a reemplaçar als jenízaros. Quan els jenízaros varen organisar una manifestació contra les reformes militars propostes per Mahmud II, va fer disparar contra els seus quarters per a esclafar efectivament a les tropes otomanes d'èlit i va cremar el bosc de Belgrat a les afores d'Estambul per a incinerar qualsevol restant.[7][8] Açò va permetre l'establiment d'un eixèrcit de reclutes d'estil europeu, reclutat principalment de parlants turcs de Rumelia i Àsia Menor. Mahmud també va ser responsable de la subjugació dels mamelucos iraquí per Ali Ridha Pasha en 1831. Va ordenar l'eixecució del renombrado Ali Pasha de Tepelena. Va enviar al seu Gran Visir per a eixecutar a l'héroe bosnio Husein Gradaščević i dissoldre l'Eyalato de Bòsnia.

Guerra rus-turca de 1828-29

[editar | editar còdic]

Atra guerra rus-turca va esclatar durant el regnat de Mahmud II i esta volta es va lliurar sense jenízaros. El mariscal Diebitsch estava armat (en paraules del baró Moltke) "en la reputació d'èxit invencible". Es guanyaria el nom de Sabalskanski (el cruzador dels Balcans). Passant per alt la fortalea de Shumla, va marchar per la força en les seues tropes sobre els Balcans, apareixent davant Adrianópolis. El sultà Mahmud II va mantindre el seu cap, va desplegar la bandera sagrada del profeta i va declarar la seua intenció de prendre el mando personalment. Preparant-se per a fer-ho, va aparéixer, desacertadamente, no a cavall sino en un carruage. Els embaixadors d'Diván, Gran Bretanya i França ho varen instar a demandar per la pau.

Reformes Tanzimat

[editar | editar còdic]

En 1839, just abans de la seua mort, va començar els preparatius per a l'era de la reforma Tanzimat, que va incloure l'introducció d'un Consell de Ministres o Meclis-i Vukela.[9] El Tanzimat va marcar el començ de la modernisació en Turquia i va tindre efectes immediats en els aspectes socials i llegals de la vida en l'Imperi, com la vestimenta d'estil europeu, l'arquitectura, la llegislació, l'organisació institucional i la reforma agrària.

També es preocupava per aspectes de la tradició. Va fer grans esforços per a reviure el deport del tir en arc. Va ordenar al mestre de tir en arc Mustafa Kani que escriguera un llibre sobre l'història, la construcció i l'us dels arcs turcs, del que prové la major part de lo que ara es coneix del tir en arc turc.[10]

Mahmud II va morir de #tuberculosis, en 1839. Al seu funeral varen assistir multituts de persones que varen acodir a despedir-se del sultà. El seu fill Abdulmejid I ho va succeir i continuaria implementant els esforços de reforma Tanzimat.

Reformes

[editar | editar còdic]

Reformes llegals

[editar | editar còdic]

Entre les seues reformes es troben els edictes (o firmans), pels que va tancar el Tribunal de Confiscs, i va llevar gran part del poder dels pashas.

Abans del primer dels Firmans, la propietat de totes les persones desterrades o condenades a mort era confiscada per la corona; i aixina es va mantindre perpètuament en funcionament a un sòrdit motiu per a actes de crueltat, ademés de l'estímul d'una hueste de vils delators.

El segon firmen va eliminar els antics drets dels governadors turcs per a condenar als hòmens a la mort instantànea per la seua voluntat; als Paşas, els Ağas i atres oficials, se'ls va ordenar que "no deuen presumir de infligir, per sí mateixos, el castic de la mort a cap home, ya siga Ralla o Turk, a menos que ho autorise una sentència llegal pronunciada pel Kadi, i firmada regularment pel juge". Mahmud també va crear un sistema d'apelació per un criminal a un dels Kazasker (juge militar cap) d'Àsia o Europa, i finalment al propi Sultà, si el criminal decidia persistir en la seua apelació.

Casi al mateix temps que Mahmud II va ordenar estos canvis, ell personalment va donar un eixemple de reforma en assistir regularment a l'Diván, o consell d'estat, en lloc d'aïllar-se dels treballs de l'estat. La pràctica del sultà d'evitar l'Diván s'havia introduït ya en el regnat de Solimán I, i va ser considerada una de les causes de la decadència de l'Imperi per un historiador turc casi dos sigles abans de l'época de Mahmud II.

Mahmud II també va abordar alguns dels pijors abusos relacionats en els vakıfs, colocant els seus ingressos baix l'administració estatal. No obstant, no es va aventurar a aplicar esta vasta massa de propietat als propòsits generals del govern. Les seues modernisacions varen incloure la relaixació de gran part de les restriccions sobre les begudes alcohòliques en l'Imperi, en ser el propi sultà conegut per beure socialment en els seus ministres. Al final del seu regnat, les seues reformes havien normalisat principalment la beguda entre les classes altes i les figures polítiques de l'Imperi.


En el seu temps, la situació financera de l'Imperi era preocupant, i certes classes socials havien estat durant molt temps baix l'opressió de forts imposts. En tractar en les complicades qüestions que varen sorgir per estoo, es considera que Mahmud II ha demostrat el millor esperit de lo millor dels Köprülüs. Un Firmen del 22 de febrer de 1834 va abolir les càrregues vexatòries que els funcionaris públics, en travessar les províncies, havien estat acostumats a prendre dels habitants. Pel mateix edicte tota recaptació de diners, llevat els dos periodos semestrals regulars, va ser denunciada com a abusos. "Ningú és ignorant", va dir el sultà Mahmud II en este document, "que estic obligat a brindar respal a tots els meus súbdits contra els procediments vexatoris; esforçar-me incesantemente per allaugerar, en lloc d'aumentar les seues càrregues, i garantisar la pau i la tranquilitat. Per lo tant, eixos actes d'opressió són al mateix temps contraris a la voluntat de Deu i a les meues órdens imperials".

El haraç, o impost a la capitació, encara que moderat i eximint a els qui ho pagaven del servici militar, s'havia convertit durant molt temps en un motor de la tirania grossera a través de l'insolència i la mala conducta dels recaptadors del govern. El Firmen de 1834 va abolir el vell modo d'impondre-ho i va ordenar que fora alçat per una comissió composta pels Kadı, els governadors musulmans i els Ayans, o caps municipals de Ralles en cada districte. Moltes atres millores financeres es varen vore afectades. Per mig d'una atra série important de mides, es va simplificar i va enfortir el govern administratiu, i es va abolir un gran número d'oficines sinecuras. El sultà Mahmud II va proporcionar un valiós eixemple personal de bon sentit i economia, organisant la casa imperial, suprimint tots els títuls sense deures i tots els funcionaris assalariats sense funcions.

Reformes militars

[editar | editar còdic]

Mahmud II va tractar eficaçment en els feus militars, els "Tımar", i els "Ziamet". Estos havien segut instituïts per a proporcionar l'antiga força militar efectiva, pero feya temps que havien deixat de servir a este propòsit. En unir-los als dominis públics, Mahmud II va enfortir materialmente els recursos de l'estat i va posar fi a una série de #corrupció. Un dels actes més decidits del seu govern va ser la supressió dels Dere Beys, caps locals hereditaris (en poder per a nominar als seus successors en defecto de hereus varons), que, en un dels pijors abusos del sistema feudal otomà, s'havien convertit en menuts príncips en casi totes les províncies de l'imperi.

La reducció d'estos feudatarios insubordinados no es va vore afectada de colp i repent, o sense lluites severes i rebelions freqüents. Mahmud II perseveró constantment en esta gran mida i, en última instància, l'illa de Chipre es va convertir en l'única part de l'imperi en la que el poder que no emanava del sultà es va permetre que fora retingut per Dere Beys.

Un dels seus guanys més notables va ser l'abolició (per mig de l'us de la força militar, l'eixecució i l'exili, i la prohibició de l'orde Bektashi) del Cos de Jenízaros, event conegut com l'Incident Afortunat, en 1826 i l'establiment d'un eixèrcit otomà modern, cridat Asakir-i Mansure-i Muhammediye (que significa 'Soldats victoriosos de Mahoma' en turc otomà).

Despuix de la pèrdua de Grècia despuix de la batalla de Navarino contra la floteta combinada britànic-francesa-russa en 1827, Mahmud II va donar la màxima prioritat a la reconstrucció d'una forta força naval otomana. Els primers barcos de vapor de l'Armada otomana varen ser adquirits en 1828. En 1829, el buc de guerra més gran del món durant molts anys, el buc de 201 x 56 kadem (1 kadem= 37.887 cm) o 76,15 m × 21,22 m (249,8 peus × 69,6 peus) de la llínea Mahmudiye, que tenia 128 canons en 3 cobertes i duya 1.280 mariners a bordo, va ser construït per a l'Armada otomana en l'Atarassana Naval Imperial (Tersâne-i Âmire) en el Banya d'Or en Constantinopla (kadem, que es traduïx com "peu", a sovint es malinterpreta com a equivalent en llongitut a un peu imperial, d'ahí les dimensions erròneament convertides de "201 x 56 peus, o 62 x 17 m" en algunes fonts).

Atres reformes

[editar | editar còdic]

Durant el seu regnat, Mahmud II també va fer reformes radicals de la burocràcia en la finalitat de restablir l'autoritat real i aumentar l'eficiència administrativa del seu govern. Açò es va conseguir per mig de l'abolició de les antigues oficines, l'introducció de noves llínees de responsabilitat i l'aument dels salaris en un intent de posar fi al soborn. En 1838 va fundar dos institucions destinades a la formació de funcionaris del govern. En 1831, Mahmud II també va establir un bolletí oficial, Takvim-i Vekayi (Calendari d'Events). Est va ser el primer periòdic que es va publicar en l'idioma otomà-turc i va anar de llectura obligatòria per a tots els funcionaris públics.[11]

La roba també va ser un aspecte essencial de les reformes de Mahmud II. Va començar adoptant oficialment el fez per als militars despuix de l'erradicació dels jenízaros en 1826, lo que va significar una ruptura en l'antic estil de vestimenta militar.[12] Ademés d'açò, va ordenar als funcionaris civils que també adoptaren un fez similar, pero simple, per a distinguir-los dels militars.[13] Va planejar que la població adoptara açò també, ya que desijava una apariència homogénea per a la societat otomana en una llei reguladora de 1829.[13] A diferència dels decrets de vestimenta sultanífica del passat i els de atres societats, Mahmud II volia que tots els nivells de govern i civils es veren iguals. Es va enfrontar a una resistència significativa a estes mides específicament de grups religiosos, treballadors i membres militars per raons tradicionals, religioses i pràctiques.[14][15] Els retrats de Mahmud II també donen una valiosa visió de la seua mentalitat de vestimenta, ya que va canviar a un estil més europeu i fez despuix de 1826.

Ademés d'estes reformes, Mahmud II també va ser crític en l'establiment i florecimiento d'una oficina d'assunts exteriors otomana. Si be es va basar en els elements fundacionals de la diplomàcia internacional de Selim III, Mahmud II va ser el primer en crear el títul de Ministre de Relacions Exteriors i Subsecretari en 1836.[16] Va donar una enorme importància a esta posició i va equiparar el salari i el ranc en les posicions militars i civils més altes.[17] Mahmud II també va ampliar l'Oficina d'Idiomes i l'Oficina de Traducció, i en 1833 va començar a créixer tant en tamany com en importància. Despuix de la reorganisació d'estes oficines, també va recomençar els esforços de Selim per a crear un sistema de representació diplomàtica permanent en Europa. En 1834, es varen establir embaixades europees permanents en la primera en París.[17] A pesar de les dificultats que varen sorgir en estes accions, l'expansió de la diplomàcia va aumentar la transmissió d'idees que tindrien un efecte revolucionari en el desenroll de la burocràcia i la societat otomana en el seu conjunt.

Família

[editar | editar còdic]
Consortes

Mahmud va tindre setze consortes:

  • Sense nom (fallit el 20 d'abril de 1809), consorte major;[18]
  • Dilseza Kadın (fallida en el Palau Beşiktaş, Estambul, maig de 1816, enterrada en el Mausoleu del Palau Dolmabahçe),[19][20] Segona Consorte;[21][22]
  • Kamerfer Kadın (fallit c. 1823, enterrada en el Mausoleu del Sultà Nakşidil), Tercer Consorte→Segona Consorte→ Consorte Principal;[23][22]
  • Nevfidan Kadın (fallit en el Palau Nafiz Pasha, Beylerbeyi, Estambul, 11 de novembre de 1855, enterrada en el Mausoleu de Mahmud II), Tercer Consorte→Consellera Consorte→Consorte Principal;[24]
  • Hoşyar Kadın (mort en La #Meca, c. 1859, enterrada allí), Quart Consorte→Tercer Consorte→Segona Consorte;[24]
  • Aşubcan Kadın (fallit en el Palau maçka, el 10 de juny de 1870, enterrada en el Mausoleu de Mahmud II), Quint Consorte→Quatre Consorte→Tercer Consorte;[24]
  • Mislinayab Kadın (fallida el 22 de maig de 1818, enterrada en el Mausoleu del Sultà de Nakşidil), Sexta Consorte;[25]
  • Nurtab Kadın (fallit el 10 de giner de 1886, enterrada en el Mausoleu de Mahmud II), Quarta Consorte;[24]
  • Bezmiâlem Sultan[26] (mort en el Palau Beşiktaş, Estambul, 2 de maig de 1853, enterrada en el Mausoleu de Mahmud II, Divanyolu, Estambul),[24] Quinta Consorte;[27]
  • Ebrureftar Kadın (fallit en 1825, enterrada en el Mausoleu del Sultà Nakşidil), Sexta Consorte;[28]
  • Pervizifelek Kadın (fallit en el Palau Akıntıburnu, 21 de setembre de 1863, enterrada en el Mausoleu de Mahmud II), Sèptima Consorte;[24]
  • Hüsnümelek Hanım (mort en el Palau Beylerbeyi, 1887, enterrada en el Mausoleu de Mahmud II);[24][29]
  • Pertevniyal Sultan[30] (mort en el Palau de Örtaköy, Estambul, 26 de giner de 1884,[31] enterrada en el Mausoleu del Sultà Pertevniyal),[24] Segon Afortunat;[32]
  • Tiryal Hanım (mort en el Palau Çamlıca, Estambul, 1882–3,[33] enterrada en el Mausoleu de les Dames Imperials), Tercer Afortunat;[24]
  • Zernigar Hanım (mort c. 1830, enterrada en el Mausoleu del Sultà Nakşidil),[24] Quarta Afortunada;
  • Lebrizifelek Hanım (fallit en el Palau de Örtaköy, Estambul, el 9 de febrer de 1865, enterrada en el Mausoleu de Mahmud II), Quarto Afortunat;[24]
Fills

Mahmud va tindre catorze fills, dels quals només dos varen viure fins a l'edat adulta:

  • Şehzade Murad (26 de decembre de 1811-5 de juliol de 1812, enterrat en la tomba d'Abdul Hamid I, Fatih, Estambul);[34][18]* Şehzade Bayezid (26 de març de 1812-10 de juliol de 1812, enterrat en el Mausoleu d'Abdul Hamid I, Fatih, Estambul),[35][18] en Dilseza Kadın;[19]
  • Şehzade Abdul Hamid (6 de març de 1813[18]-20 d'abril de 1825, enterrat en el Mausoleu del Sultà Nakşidil, Mesquita fatih, Estambul),[36] en Mislinayab Kadın;
  • Şehzade Osman (Palau Beşiktaş, 17 de juny de 1813-10 d'abril de 1814, enterrat en la Mesquita Nuruosmaniye, Fatih, Estambul),[37][18] en Nevfidan Kadın;[24]
  • Şehzade Ahmed (25 de juliol de 1814-16 de juliol de 1815, enterrat en la mesquita nuruosmaniye, Fatih, Estambul);[38][18]
  • Şehzade Mehmed (Palau Beşiktaş, 25 d'agost de 1814-31 d'octubre de 1814, enterrat en la Mesquita Nuruosmaniye, Fatih, Estambul),[39][18] en Dilseza Kadın;[19]
  • Şehzade Suleiman (29 d'agost de 1817-14 de decembre de 1819, enterrat en la mesquita Nuruosmaniye, Fatih, Estambul);[40]
  • Şehzade Ahmed (13 d'octubre de 1819-24 de decembre de 1819, enterrat en la mesquita Nuruosmaniye, Fatih, Estambul);[41]
  • Şehzade Mehmed (18 de febrer de 1822-23 de setembre de 1822, enterrat en la mesquita nuruosmaniye, Fatih, Estambul);[42]
  • Şehzade Ahmed (6 de juliol de 1822-9 d'abril de 1823, enterrat en la mesquita de Nuruosmaniye, Fatih, Estambul);[43]
  • Sultà Abdulmejid I (25 d'abril de 1823-25 de juny de 1861, enterrat en la Mesquita Yavuz Selim, Fatih, Estambul), en Bezmiâlem Sultan;[44]
  • Şehzade Abdul Hamid (18 de febrer de 1827-15 de novembre de 1828, enterrat en el Mausoleu del Sultà Nakşidil, Mesquita Fatih, Estambul);[45]
  • Sultan Abdulaziz (8 de febrer de 1830-4 de juny de 1876, enterrat en el Mausoleu de Mahmud II, Divanyolu, Estambul), en Pertevniyal Sultan;[46]
  • Şehzade Nizameddin (29 de decembre de 1833-28 de febrer de 1838, enterrat en el Mausoleu del Sultà Nakşidil, Mesquita Fatih, Estambul), en Tiryal Hanım;[47]
Filles

Mahmud va tindre dèsset filles, de les quals solament sis varen viure fins a l'edat adulta:

  • Fatma Sultan (4 de febrer de 1809-5 d'agost de 1809, enterrada en la mesquita de Nuruosmaniye, Fatih, Estambul),[24] en consorte major sense nom;[18]
  • Aişi Sultan (5 de juliol de 1809–febrer de 1810, enterrat en la mesquita de Nuruosmaniye, Fatih, Estambul),[24][18] en Kamerfer Kadın;
  • Fatma Sultan (20 d'abril de 1811[18]–abril de 1825, enterrat en el Mausoleu de Nakşidil Sultan, Mesquita de Fatih, Estambul),[24] en Dilseza Kadın;[19]
  • Saliha Sultan (16 de juny de 1811-19 de febrer de 1843, enterrat en el Mausoleu de Mahmud II, Divanyolu, Estambul), en Aşubcan Kadın;[24]
  • Şah Sultan (Palau Beşiktaş, 22 de maig de 1812-setembre de 1814, enterrat en la Mesquita Nuruosmaniye, Fatih, Estambul),[24][18] en Aşubcan Kadın;
  • Mihrimah Sultan (Palau Beşiktaş, 29 de juny de 1812-31 d'agost de 1838, enterrat en el Mausoleu del Sultà Nakşidil, Mesquita Fatih, Estambul), en Hoşyar Kadın;[24]
  • Emine Sultan (juliol de 1813–juliol de 1814, enterrat en la mesquita nurosmaniye, Fatih, Estambul),[24][18] en Dilseza Kadın;
  • Şah Sultan (14 d'octubre de 1814-13 d'abril de 1817, enterrat en la mesquita de Nuruosmaniye, Fatih, Estambul),[24][18] en Hoşyar Kadın;
  • Emine Sultan (7 de decembre de 1815-24 de setembre de 1816,[24] enterrat en el Mausoleu del Palau de Dolmabahçe, Estambul), en Dilseza Kadın;[20]
  • Zeynep Sultan (18 d'abril de 1815-8 de giner de 1816, enterrat en la mesquita de Nuruosmaniye, Fatih, Estambul),[24][18] en Nevfidan Kadın;
  • Hamide Sultan (4 de juliol de 1818-15 de febrer de 1819, enterrat en la mesquita de Nuruosmaniye, Fatih, Estambul);[24]
  • Atiye Sultan (2 de giner de 1824-11 d'agost de 1850, enterrat en el Mausoleu de Mahmud II, Divanyolu, Estambul), en Pervizifelek Kadın;[24]
  • Münire Sultan (16 d'octubre de 1824-22 de maig de 1825, enterrat en el Mausoleu de Nakşidil Sultan, Mesquita fatih, Estambul);[24]
  • Hatice Sultan (6 de setembre de 1825-19 de decembre de 1842, enterrat en el Mausoleu de Mahmud II, Divanyolu, Estambul), en Pervizifelek Kadın;[24]
  • Adile Sultan (23 de maig de 1826-12 de febrer de 1899, enterrat en el Mausoleu de Adile Sultan, Eyüp, Estambul), en Zernigar Hanım;[24]
  • Fatma Sultan (20 de juliol de 1828-23 d'octubre de 1830, enterrat en el Mausoleu de Nakşidil Sultan, Mesquita fatih, Estambul), en Pervizifelek Kadın;[24]
  • Hayriye Sultan (22 de giner de 1832-29 de giner de 1833, enterrat en el Mausoleu de Nakşidil Sultan, Mesquita Fatih, Estambul);[24]

Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ «MAHMUD II (ö. 1255/1839) Osmanlı padişahı (1808-1839).».
  2. ↑ A History of the Modern Middle East Cleveland, William L. & Burton, Martin; Fifth Edition; Westview Press; USA; 2015, p. 71. ISBN 978-0813348339.
  3. ↑ Davis, Claire (1970). The Palace of Topkapi in Istanbul, New York: Charres Scribner's Sons, pp. 214–217.
  4. ↑ Dr. Abdullah Mohammad Sindi. «The Direct Instruments of Western Control over the Arabs: The Shining Example of the House of Saud». Social sciences and humanities. Archivat des d'el original, el 14 de juliol de 2014.
  5. ↑ Roel Meijer et al., Routledge Handbook of Citizenship in the Middle East and North Africa
  6. ↑ George Childs Kohn (2013). Dictionary of Wars, Routledge, p. 506 ff. ISBN 978-1135954949.
  7. ↑ Engelhardt, Ed. (1882). La Turquie et li Tanzimat, Paris, pp. 11.
  8. ↑ A history of the Modern Middle East, Cleveland and Bunton p. 79
  9. ↑ (1977) History of the Ottoman Empire and modern Turkey Shaw (vol. 2), Cambridge University Press. ISBN 9780521291668.
  10. ↑ Paul I Klopsteg. Turkish Archery and the Composite Bow. Chapter I, Background of Turkish Archery. Second edition, revised, 1947, published by the author, 2424 Lincolnwood Drive, Evanston, Ill.
  11. ↑ A history of the Modern Middle East, Cleveland and Bunton p. 72
  12. ↑ Koçu. Türk Giyim, pp. 113–114.
  13. ↑ 13,0 13,1 Quataert, D.. “Clothing Laws, State, and Society in the Ottoman Empire”. International Journal of Middle East Studies 29 (3): 413. doi:10.1017/S0020743800064837.
  14. ↑ Slade, Adolphus (1854). Records of travel in Turkey, Greece, etc, London, pp. 194.
  15. ↑ Demiral, II, Ömer (1989). Mahmud dönemide Sivas'ta esnaf etşkilâtı vés üretim-tüketim ilişkileri, Ankara, pp. 81.
  16. ↑ Sturmer. “HHS Turkei”. Sturmer's No. 206A-B v1/65.
  17. ↑ 17,0 17,1 Findley, C.. “The Foundation of the Ottoman Foreign Ministry.”. International Journal of Middle East Studies 3 (4): 405.
  18. ↑ 18,00 18,01 18,02 18,03 18,04 18,05 18,06 18,07 18,08 18,09 18,10 18,11 18,12 18,13 (2001) Bir imamın günlüğü, Tarih veu Tabiat Vakfı, pp. 234.
  19. ↑ 19,0 19,1 19,2 19,3 (2010) M S: Milli saraylar, tarih kültür sanat mimarlık, Issue 6, TBMM Milli Saraylar Daire Başkanlığı Yayını, pp. 20.
  20. ↑ 20,0 20,1 (2019) Yedikıta Dergisi. Yedikıta Aylık Tarih veu Kültür Dergisi Sayı: 132, pp. 8.
  21. ↑ 455 iıllık Kuran-ı Kerim restore ediliyor, miletgazetesi.com.
  22. ↑ 22,0 22,1 Şentürk, Abdülmecit. Medine'nin Són Emanetleri. Fahreddin Paşa'nın Yağmadan Kurtardığı Teberrükat Işyası. "Kutsal Emanetler veu Fahreddin Paşa kitabı", Türizm veu Kültür Bakanlığı, pp. 301. ISBN 978-605-69885-0-9.
  23. ↑ Şehsuvaroğlu, Haluk I. (2005). Asırlar boyunca İstanbul: Eserleri, Olayları, Kültürü, Yenigün Haver Ajansı, pp. 139, 206.
  24. ↑ 24,00 24,01 24,02 24,03 24,04 24,05 24,06 24,07 24,08 24,09 24,10 24,11 24,12 24,13 24,14 24,15 24,16 24,17 24,18 24,19 24,20 24,21 24,22 24,23 24,24 24,25 24,26 24,27 24,28 Uluçay, 2011.
  25. ↑ Kaya y Küçük, 2011, p. 347.
  26. ↑ Madeline Zilfi, Women and Slavery in the Clapix Ottoman Empire: The Design of Difference, (Cambridge University Press, 2010), 227.
  27. ↑ (2008) Türklük llauraştırmaları dergisi, Issues 19-20, Fakülte, pp. 352.
  28. ↑ (2001) Eski zamanlarda İstanbul hayatı - Book 15, Kitabevi, pp. 301. ISBN 978-9-757-32133-0.
  29. ↑ Süreyya, Mehmed (1996). Sicill-i Osmanî — Volume 1, pp. 18.
  30. ↑ The Concubine, the Princess, and the Teacher: Voices from the Ottoman Harem, transl. Douglas Scott Brookes, (University of Texas Press, 2008), 288.
  31. ↑ Akyıldız, Ali (2016). Müsrif, Fakat Hi haırsever: Pertevniyal Valide Sultan, pp. 343.
  32. ↑ Hochhut, Pia. The Pious Foundation of Pertev Niyal - Remarks on the Steam Mills at Paşa Llimenı (Üsküdar).
  33. ↑ Haskan, Mehmet Nermi (2001). Yüzyıllar boyunca Üsküdar - Volume 3, Üsküdar Belediyesi, pp. 1179, 1339. ISBN 978-9-759-76063-2.
  34. ↑ Kaya y Küçük, 2011, p. 150, 177.
  35. ↑ Kaya y Küçük, 2011, p. 159, 177.
  36. ↑ Kaya y Küçük, 2011, p. 277.
  37. ↑ Kaya y Küçük, 2011, p. 279, 289.
  38. ↑ Kaya y Küçük, 2011, p. 285, 295.
  39. ↑ Kaya y Küçük, 2011, p. 285.
  40. ↑ Kaya y Küçük, 2011.
  41. ↑ Kaya y Küçük, 2011, p. 343, 377.
  42. ↑ Kaya y Küçük, 2011, p. 391, 393.
  43. ↑ Kaya y Küçük, 2011, p. 393.
  44. ↑ Madeline Zilfi, Women and Slavery in the Clapix Ottoman Empire: The Design of Difference, 227.
  45. ↑ Kaya y Küçük, 2011, p. 395, 405.
  46. ↑ The Concubine, the Princess, and the Teacher: Voices from the Ottoman Harem, transl. Douglas Scott Brookes, 288.
  47. ↑ (1963) Türk Kütüphaneciler Derneği bülteni, Volume 12, Issues 3-4, Dernek, pp. 94.


Predecessor:
Mustafá IV 		Sultà de l'Imperi Otomà
1808 - 1839 		Successor:
Abdülmecit I

Enllaços externs

[editar | editar còdic]

Commons


Referències

[editar | editar còdic]
Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Mahmut_II&oldid=720807»