Califato omeya
El Califato omeya o califato dels omeyas (661-750 i. c.; àrap ٱلْخِلَافَة ٱلْأُمَوِيَّة)[1] va ser el segon dels quatre grans califatos establits despuix de la mort de Mahoma. El califato va ser governat per la dinastia omeya (àrap ٱلْأُمَوِيُّون, o àrap بَنُو أُمَيَّة; en persa: امویان, romanizado: omaviyân; Plantilla:Lang-tr), un linaje àrap que va eixercir el poder de califa, primer en Orient, en capital en Damasc, i després en al-Ándalus, en capital en Còrdova. El terme omeya prové d'un antepassat de la família, Umayya. Estrictament parlant, la dinastia comença en Mu‘awiya I, i termina en Marwán II, en la Revolució abasí en el 750.
Uthmán ibn Affán (r. 644-656), el tercer dels califes Rashidun, també va ser membre del clan. La família va establir un govern dinàstic i hereditari en Muawiya ibn Abi Sufyán, antic governador de la Gran Síria, que es va convertir en el sext califa despuix del final de la Primera Fitna en el 661. Despuix de la mort de Mu'awiyah en el 680, els conflictes per la successió varen donar lloc a la Segona Fitna,[2] i el poder va acabar caent en mans de Marwán I, d'una atra branca del clan. La Gran Síria va seguir sent la principal base de poder dels omeyas, en Damasc com a capital. Els omeyas varen continuar les conquistes musulmanes, incorporant la Transoxiana, el Sind, el Magreb i la península ibèrica (Al-Ándalus) baix el domini islàmic. En el seu punt de major extensió, el califato omeya va comprendre 11 100 000 km²,[3] lo que ho convertix en un dels majors imperis de l'història en térmens de superfície. La dinastia en la major part del món islàmic va ser en el temps derrocada per una rebelió liderada pels abasíes en l'any 750. Els supervivents de la dinastia es varen establir en Còrdova que, en forma d'emirat i després de califato, es va convertir en un centre mundial de ciència, medicina, filosofia i invenció durant la Edat d'Or islàmica.[4][5]
El califato omeya governava una vasta població multiétnica i multicultural. Els cristians, que encara constituïen la majoria de la població del califato, i els judeus podien practicar la seua pròpia religió, pero devien pagar un impost per cap (la jizya) del que estaven exents els musulmans. Els musulmans devien pagar l'impost del zakat, que es destinava explícitament a diversos programes de benestar[6][1] en benefici dels musulmans o dels musulmans convers.[7] baix els primers califes omeyas, els cristians varen ocupar llocs destacats, alguns dels quals pertanyien a famílies que havien servit en els governs bizantino. L'ocupació de cristians formava part d'una política més àmplia d'acomodació religiosa que era necessària per la presència de grans poblacions cristianes en les províncies conquistades, com en Síria. Esta política també va impulsar la popularitat de Mu'awiya i va consolidar Síria com la seua base de poder.[8][9] L'época omeya sol considerar-se el periodo de formació del art islàmic.[10]
Introducció
[editar | editar còdic]El califato omeya (àrap: الخلافة الأموية, trans. al-kḫilāfat al-ʾumawiyya) va ser el segon dels quatre principals califatos islàmics establits despuix de la mort de Mahoma. El califato es va centrar en la dinastia omeya (àrap: الأمويون, al-ʾUmawiyyūn i بنو أمية, Banū ʾUmayya, "Fills d'Umayya"). La família omeya, des del membre més antic, Ummayah al-Akbar ibn 'Abd Shams ibn 'Abd Manaf, naixcut en 533, havia aplegat primer al poder baix el tercer califa, Uthmán (Uthmán ibn Affán) (r. 644-656), pero el califato omeya va ser fundat per Mu‘awiya (Mu‘awiya ibn Abi Sufyán), antic governador de Síria en Uthmán, en la finalisació de la primera guerra civil o fitna musulmana en 661 (41 AH). Síria seguirà sent la principal base del poder dels omeyas i Damasc la seua capital. Els omeyas varen continuar les conquistes musulmanes, incorporant el Caucas, Transoxiana, Sind, el Magreb i la península ibèrica (al-Ándalus) en el món musulmà. En la seua major extensió, el califato omeya tenia uns 15 000 000 km², l'imperi més gran que hi havia vist el món fins a la data i el quint més gran dels que han existit. Al mateix temps, els tributs omeyas i les pràctiques administratives varen ser àmpliament percebudes com absolutistas, opresivas i injustes. Junt en les rivalitats entre les tribus àraps, el seu govern es va vore afectat per disturbis en les províncies fòra de Síria, especialment durant la segona guerra civil musulmana de 680-692 i la Rebelió bereber de 740-743. Durant la segona guerra civil, eliderage del clan omeya va passar de la branca sufyánida de la família a la branca marwánida. Com les constants campanyes militars varen agotar els recursos i la mà d'obra de l'estat, els omeyas, debilitats per la tercera guerra civil musulmana de 744-747, varen anar finalment derrocats per la Revolució abásida en 750 (132 AH). Un dels pocs supervivents despuix de la revolució, Abderramán I, va fugir a través del nort d'Àfrica cap a a el-Ándalus, a on va fundar el Emirat de Còrdova, que posteriorment va derivar en el Califato de Còrdova, que va durar fins a 1031 abans de caure per la Fitna del-Ándalus.
Orígens i ascens al califato
[editar | editar còdic]
Els omeyas eren un clan de la tribu Quraysh, de La Meca, a la que pertanyia Mahoma. L'antepassat que dona nom a la família, Umayya ibn Abd Shams, era nebot d'Háshim, besyayo de Mahoma que dona nom als #imíes o hachemíes. El primer pas dels omeya en el califato es produïx quan un membre del clan, Uthmán ibn Affán, ric comerciant de la Meca i espós successiu de dos filles de Mahoma, és elegit successor del califa Omar a la mort d'est en l'any 644, convertint-se d'esta manera en el tercer dels cridats califes ben guiats. L'elecció dels califes entra en conflicte, cada volta que es produïx, en les reivindicacions del cridat Partit d'Alí, que afirma que Ali ibn Abi Tálib, primer i gendre del profeta, és qui deu ocupar el càrrec per la seua estreta proximitat en Mahoma. Uthmán és assessinat en l'any 656 i Alí és elegit califa. No obstant, esta elecció és contestada per un atre membre del clan omeya, Muawiya I, a l'adop governador de Síria. Mu‘awiya acusa a Alí de complicitat en l'assessinat del seu predecessor i s'alça en armes contra ell. Abdós eixèrcits s'enfronten en la batalla de Siffin, acontenyiment de gran importància puix és el que marca l'orige de les tres grans divisions doctrinals de l'islam. Alí és derrotat i es retira a la seua plaça forta de Kufa (Iraq), mentres que Mu‘awiya es proclama califa en Damasc, traslladant d'esta manera la capitalitat de l'Estat islàmic des de Medina, en el Hiyaz (en l'actual Aràbia Saudita), a la urbs síria.
El Califato de Damasc (661-750)
[editar | editar còdic]Els omeyas estaven dividits en dos branques familiars: els sufyánidas, descendents d'Abu Sufyan ibn Harb que varen governar entre 661 i 684, començant per Muawiya ibn Abi Sufyan i terminant en Muawiya II, i els marwánidas de Marwan ibn al-Hakam i els seus descendents, que varen governar entre 684 i 750 en Marwán II.[11]
El califato omeya acaba en el sistema d'elecció del califa per un consell de notables i dona pas a un sistema purament hereditari, convertint-se d'esta manera els omeyas en dinastia, des de que el considerat primer califa omeya, Muawiya va elegir al seu successor entre un dels seus fills, Yazid I.[12]
De cara a l'exterior, els omeyas varen proseguir les conquistes de l'época precedent. És durant este periodo quan es donen les últimes grans expansions de l'Imperi islàmic: per l'oest es conquista el Magreb (fundant-se la ciutat de Kairuán) i la península ibèrica; per l'est s'acaba de sometre Iran i es fan incursions més allà dels seus llímits, cap a Afganistan i China, a on és detinguda la conquista. En un pla de política interior, els omeyas tenen molts enemics. Els alies o partidaris d'Alí, aixina com la branca dels jariyíes, escindida dels alies en Siffín, seguixen molt actius en varis llocs i especialment en Iraq: Basora és un foc de dissidència jariyí, empenyorada en combatre als que criden califes illegítims, mentres que Kufa seguix sent bastió dels alies (més tarde cridats chiïtes). Mu‘awiya conseguix assossegar la situació aplegant a un acort de pau en Hasan, fill major i successor d'Alí, qui havia mort en l'any 661, evitant aixina una nova guerra civil. La mort de Mu‘awiya marca l'inici d'un nou conflicte, puix s'obri una atra volta la qüestió successòria. Encara que havia nomenat hereu al seu fill Yazid, esta transmissió familiar del càrrec és contestada i molts tornen els seus ulls cap a Husáyn, fill menor d'Alí. Husáyn i el chicotet eixèrcit que li acompanyava és massacrat per les tropes del nou califa en la batalla de Kerbala (680), quan es dirigia a Kufa a posar-se al cap d'una rebelió. La mort d'Husáyn, personage respectat per tots els musulmans, causa gran commoció i afig material a les acusacions d'impiedad i falta d'escrúpuls que des del principi es varen esgrimir contra els omeyas. En la mort d'Husáyn queda establida definitivament la llínea successòria, que serà reconeguda per la majoria dels musulmans. Alies i jariyíes seguiran no obstant la seua llabor d'oposició i a la llarga contribuiran a la caiguda dels omeyas.
En térmens generals, es podria dir que els omeyas varen mamprendre la tasca d'organisar administrativamente un territori considerablement major que el que varen controlar els seus predecessors, i en una població majoritàriament no àrap, formada per no musulmans o per persones recent convertides a l'islam, característiques que no tindrà quan passe a mans dels seus successors abasíés un sigle més vesprada. Els califes omeyas varen tindre tendència a actuar més com a reis, és dir, a preocupar-se de l'administració, que com a líders religiosos. La conversió a l'islam no va ser estimulada, puix podia supondre una minva en els ingressos de l'Estat pel major volum d'imposts pagat pels cristians i judeus, i inclús es va aplegar a prohibir en algunes ocasions. D'ahí l'acusació de ser mals musulmans que els seus enemics varen llançar contra ells. A pesar dels molts problemes plantejats per la complexitat social del territori que governaven i de l'oposició incessant d'alies i jariyíes, durant l'época omeya no es varen registrar ni grans problemes nacionals (és dir, entre les distintes ètnia de l'imperi, i especialment entre els àraps i les demés) ni tampoc chocs entre comunitats religioses ni entre els no musulmans i el poder central. Cap a l'any 740 el califato omeya es trobava debilitat degut, per un costat, a les lluites intestinas en el sí de la pròpia família omeya i, per un atre, a la pressió constant de jariyíes i alies. Varen ser estos últims els qui varen iniciar un tumult en Iran que pretenia restituir el poder califal al clan dels #imíés (al que havien pertanygut Mahoma i Alí). Al cap del tumult, en l'últim moment i sense que els historiadors hagen conseguit explicar ben cóm, es va posar Abu l-Abbás (també conegut com a As-Saffah), cap dels abasíés, una branca secundària dels#imíes. El seu eixèrcit d'estandarts negres (els d'els omeyas eren blancs) va entrar en Kufa, un important centre islàmic en el sur d'Iraq, en l'any 749 i es va declarar califa. La seua primera prioritat era eliminar al seu rival omeya, el califa Marwán II. Este últim va ser derrotat en febrer de 750 en la batalla del Gran Zab, disputada a la vora del riu Zab, al nort de Bagdad; este descalabro va supondre el fi del gran califato omeya, fundat en el 661.
El califa omeya, Marwán II, va fugir a Egipte i Abu l-Abbás es va convertir en califa, inaugurant aixina el Califato abasí. Tots els omeyas varen ser assessinats; inclús es va traure als morts omeyas de les seues tombes, per a borrar d'esta manera els rastres de la família. Només un va conseguir escapar a la matança, i en el temps va reaparéixer en l'atre extrem del món islàmic, en al-Ándalus.
Supervivència en Al-Ándalus
[editar | editar còdic]L'emirat independent de Còrdova (756-929)
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Emirat de Còrdova.
L'únic supervivent dels omeyas, Abd al-Rahman, s'exilia al Magreb, zona per llavors refugi de totes les dissidència pel seu alluntament de les capitals califals. Hoste de tribus bereberes junt a un grapat d'aliats, Abd al-Rahman recapta respals entre les tropes síries d'al-Ándalus, fins que en setembre de l'any 755 desembarca en Almuñécar. En el respal del yund o eixèrcit siri del-Ándalus, venç al govern dels abbasíés en la batalla del-Musara (756) i és nomenat emir pels seus partidaris. Abd al-Rahman, cridat al-Muhāŷanar ('l'emigrant'), governarà a la defensiva, açò és, pendent de les conspiracions dels partidaris dels abbasíes i atres grups, particularment els bereberes i els yemeníés, que es rebelaran vàries voltes entre els anys 766 i 776. Abd al-Rahman es recolza en l'eixèrcit, que és aumentat en efectius, i nomena per als càrrecs de l'administració a persones de la seua confiança. Es rodeja també d'una guàrdia personal.
Al-Ándalus es fa aixina políticament independent, encara que Abd al-Rahman evitarà fer explícit el seu no reconeiximent del califa de Bagdad per a mantindre l'apariència d'unitat en la umma o comunitat de musulmans. A la seua mort, al-Ándalus és un Estat totalment estructurat. Li succeiran atres quatre emirs ans que el país s'independise també en el pla religiós, donant lloc al califato de Còrdova.
El Califato de Còrdova (929-1031)
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Califato de Còrdova.
.jpg){kind=link}
Serà el emir Abd al-Rahman III, an-Nāsir, qui consumix la ruptura en orient proclamant-se califa en l'any 929, ya que de totes maneres la umma havia quedat escindida per la creació, en Tunis, del califato chiïta dels fatimíés. Es va proclamar califa basant-se en distints arguments que varen donar solidea a la seua decisió. Per un costat la família era procedent de la tribu Quraysh, a la que pertanyia Mahoma i havia frenat els intents dels cristians del nort de reconquistar al-Ándalus. En això, els omeyas consoliden la seua posició de poder i al mateix temps consoliden la posició del país en l'exterior. Despuix de l'ocupació de Mella en 927, a mitan del x, els omeyas controlaven el triàngul format per Argèlia, Siyilmasa i el oceà Atlàntic. El poder del califato s'estenia, aixina mateix, cap al nort i en el 950 el Sacre Imperi Romà intercanviava embaixadors en Còrdova. En el nort de la península ibèrica els chicotets regnes cristians passen a pagar tribut al Califato, soportant tota classe d'imposicions a canvi de la pau.cita requerida
Esta és l'etapa política de major esplendor, en la península ibèrica, de la presència islàmica, encara que la mateixa durarà poc temps ya que, en la pràctica, el seu apogeu acaba en el 1010. Oficialment, el califato va continuar existint fins al 1031, any en el que va ser abolit com a conseqüència de la fitna ('guerra civil') provocada per la possessió del tro entre els partidaris de l'últim califa llegítim, Hisham II i els successors del seu primer ministre o háyib, Almanzor. El final del califato va donar pas a la fragmentació del-Ándalus en diversos regnes coneguts com a regnes de Taifas, i que va ser causa del seu decliu favorint l'expansió dels territoris cristians a les seues expensas.
Supervivència dels omeyas
[editar | editar còdic]Despuix de la desintegració del Califato de Còrdova, elinaje dels omeyas es diluïx llentament en la població del-Ándalus. A finals del xvi, el morisco granadí Fernando de Còrdova i Válor, descendent dels omeyas, serà elegit rei dels moriscos durant la cridada guerra de les Alpujarras, canviant el seu nom cristià per l'àrap Muhámmad ibn Umayya, que passarà a les cròniques com Abén Humeya. Mort est per traïció, li va succeir el seu cosí Abén Aboo qui va ser derrotat per D. Juan d'Àustria. Una volta derrotats es varen instalar en el Regne de Valéncia, a on encara se'ls permetia practicar l'islam; prova d'açò és que l'expulsió que va tindre lloc en 1609 va ser materialisada per l'eixida del port d'Alacant de més d'un milló de persones. És molt provable que alguns omeyas de la llínea de Muhámmad ibn Umayya existixquen encara en Espanya baix llinages castellanizados com Omeya, Benjumea o Alomía. Alguns genealogistas i arabistas pensen que ellinage castellà Benjumea i les seues variants (Benhumea, Benjumea, Benhumeda, Benumeya, Alomía, etc.) procedix de l'àrap Ibn Umayya i per tant els seus portadors podrien ser descendents dels omeyas. No obstant, per l'obligació de cristianizarse dels moriscos que varen quedar en Espanya a partir de l'expulsió de 1609, podríem contemplar algunes possibilitats en algunes variants cristianizades dellinage Omeya. Conservant intacta la raïl triconsonántica àrap ‘ m i, obviant la primera ‘ que no té equivalent en castellà o català podríem assistir a variants consonàntiques com a m-i, m-ll o m-i-r, m-ll-r o algunes atres.cita requerida
L'estandart omeya era de color blanc.
Demografia
[editar | editar còdic]En la seua plenitut, durant el VIII, el Califato omeya va ser l'Estat més populós i poderós del món, només superat per la China tang. Segons Amy Chua, l'imperi dels àraps tenia una població de 36 millons de persones,[13] superant al futur Imperi carolingio (5 a 10 millons) o al Imperi romà d'Orient (10 a 13 millons), encara que molt per darrere de China (60 millons).[14] L'historiador egipcíac Charles Issawi estimava que al moment de la seua caiguda, la dinastia omeya governava sobre 28 a 36,5 millons de persones.[15] El britànic Colin McEvedy considerava que cap a l'any 700 la població del Califato va poder ser d'uns 21 millons.[16] Les estimacions més alcistes parlen de 60 millons d'habitants, entre els que es contava la mitat dels cristians del món.[17]
Llista de califes omeyas
[editar | editar còdic]En esta llista figuren els membres de la família Omeya que varen alcançar el poder en algun dels estats formats per esta dinastia.
| Estat | Membre de la família omeya | Regnat | |
|---|---|---|---|
| Califato ortodox | Uthmán (c.573-656) |
645-656 | |
| Califato omeya de Damasc | Mu‘awiyya I (c.602-680) |
661-680 | |
| Yazid I (647-683) |
680-683 | ||
| Mu‘awiyya II (661-684) |
683-684 | ||
| Marwán I ibn al-Hakam (623-685) |
684-685 | ||
| Abd al-Málik (646-705) |
685-705 | ||
| Walid I (668-715) |
705-715 | ||
| Suleimán I (c.674-717) |
715-717 | ||
| Úmar II ibn 'Abd al-'Aziz (682-720) |
717-720 | ||
| Yazid II (687-724) |
720-724 | ||
| Hisham ibn Abd al-Málik (691-743) |
724-743 | ||
| Walid II (¿-744) |
743-744 | ||
| Yazid III (701-744) |
744 | ||
| Ibrahim ibn Al-Walid (¿-744) |
744 | ||
| Marwán II al-Himar (688-750) |
744-750 | ||
| Emirat omeya de Còrdova | ‘Abd al-Rahmān I (731-788) |
756-788 | |
| Abu al-Walid Hisham I al-Rida (757-796) |
788-796 | ||
| Al-Hákam I (770-822) |
796-822 | ||
| ‘Abd al-Rahmān II (792-852) |
822-852 | ||
| Mohamed I (823-886) |
852-886 | ||
| Al-Múndir (844-888) |
886-888 | ||
| 'Abd Allah ibn Muhammad (844-912) |
888-912 | ||
| ‘Abd al-Rahmān III (891-961) |
912-929 | ||
| Califato omeya de Còrdova | ‘Abd al-Rahmān III (891-961) |
929-961 | |
| Al-Hákam II (915-976) |
961-976 | ||
| Hisham II (965-1013) |
976-1009 / 1010-1013 | ||
| Muhámmad II al-Mahdi (980-1010) |
1009 / 1010 | ||
| Sulaimán al-Mustaín (¿-1016) |
1009-1010 / 1013-1016 | ||
| ‘Abd al-Rahmān IV (¿-1018) |
1018 | ||
| ‘Abd al-Rahmān V (¿-1024) |
1023-1024 | ||
| Muhámmad III (¿-1025) |
1024-1025 | ||
| Hisham III (975-1036) |
1027-1031 | ||
Vore també
[editar | editar còdic]Referències
[editar | editar còdic]- ↑ 1,0 1,1 «Umayyad dynasty».
- ↑ Bukhari, Sahih. «Sahih Bukhari: Read, Study, Search Online».
- ↑ Rein Taagepera. “Expansion and Contraction Patterns of Large Polities: Context for Russia”. International Studies Quarterly 41 (3). doi:.
- ↑ Simon Barton. A History of Spain, Macmillan International Higher Education, pp. 44–5. ISBN 978-1-137-01347-7.
- ↑ Francis Preston Venable (1894). A Short History of Chemistry, Heath, p. org/details/ashorthistorych01venagoog/page/n34 21.
- ↑ Rahman, 1999, p. 128.
- ↑ Benthal, Jonathan (1998). “The Qur'an's Call to Alms Zakat, the Muslim Tradition of Alms-giving”. ISIM Newsletter 98 (1): 13–12.
- ↑ World and Its Peoples, Marshall Cavendish, p. google. com/books? id=j894miuOqc4C&pg=PA185 185. ISBN 978-0-7614-7571-2.
- ↑ The Tragedy of the Templars: The Rise and Fall of the Crusader States, Profile Books. ISBN 978-1-84765-854-8.
- ↑ Yalman, Suzan. «The Art of the Umayyad Period (661–750)». Heilbrunn Timeline of Art History. The Metropolitan Museum of Art.
- ↑ britannica. com/topic/Umayyad-dynasty-Islamic-history#ref159973 Umayyad dynasty, Encyclopaedia Britannica.
- ↑ (2013) L'expansió de l'islam, Història National Geographic, pp. 42. ISBN 978-84-473-7612-4.
- ↑ Chua, 2009, p. 81.
- ↑ Chua, 2009, pp. 80-81.
- ↑ Issawi, 1981.
- ↑ McEvedy, 1980.
- ↑ Hanciles, 2021.
Bibliografia
[editar | editar còdic]- Chua, Amy (2009). google. cl/books? id=nOSZPne0zVwC&pg&sa=X&ved=2ahUKEwjbut-L86aJAxWGPrkGHSD6BGgQ6AF6BAgNEAM#v Day of Empire: How Hyperpowers Rise to Global Dominance and Why They Fall (en anglés), Knopf Doubleday Publishing Group. ISBN 9780307472458.
- Hanciles, Jehu J. (2021). Migration and the Making of Global Christianity (en anglés), Grand Rapids: Wm. B. Eerdmans Publishing Company. ISBN 9781467461450.
- Issawi, Charres (1981). «The area and population of the Arab empire: an essay in speculation», Udovitch, A. L. (ed.). The Islamic Middle East, 700-1900: Studies in Economic and Social History (en anglés), Princeton: Darwin Press, pp. 374-396.
- McEvedy, Colin (1980). Atles of world population history (en anglés), Harmondsworth: Penguin.
Enllaços externs
[editar | editar còdic]
Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Califato omeya.- blogspot. com/2007/07/se-descubre-mosaico-datado-en-la-epoca. html Mosaic de l'época omeya.
- Happy Books (ed.): «Timeline of Muslim Rulers (Khulafaa')» (en anglés). Archivat des d'el original, el 29 de març de 2016. Consultat el 27 de març de 2016.
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Califato omeya» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.