Califato ortodox

Archiu:RashidunCaliphateEng.png

Califato ortodox

El califato ben guiat, califato ortodox o califato rashidún (àrap ٱلْخِلَافَةُ ٱلرَّاشِدَةُ, són els noms que es dona en la tradició musulmana al primer califato, el govern dels quatre primers califes que varen succeir a Mahoma (Abu Bakr as-Siddiq, Omar ibn al-Jatab, Ozmán ibn Afany i Alí ibn Abi Tálib), des del 632 al 661. Durant la seua existència, el califato es va constituir en la potència econòmica, cultural i militar més poderosa en Àsia occidental i Àfrica nort-oriental.

El califato va sorgir despuix de la mort de Mahoma en juny de 632 i el debat que va seguir respecte a la successió del seu liderage de la umma (comunitat musulmana). Abu Bakr, un propenc companyer de Mahoma, del clan Banu Taym, va ser elegit en Medina com el primer califa, i va ser ell qui va donar inici a la conquista de la Península arábica. El seu breu regnat va terminar en la seua mort en agost de 634, despuix de lo que va ser succeït per Omar, el seu successor designat del clan Banu Adi. Baix Omar, el califato es va expandir a una taxa sense precedents, governant sobre més de dos terços del Imperi bizantí i casi la totalitat del Imperi sasánida. Omar va ser assessinat en novembre de 644, i va ser succeït per Ozmán, un membre del clan Banu Omeya, qui va ser elegit per un comité de sis persones assignat per Omar. Baix Ozmán, el califato va concloure la seua conquista de Pèrsia en 651 i va continuar expedicions en els territoris bizantins. Durant el seu regnat varen sorgir rebels, i va ser assessinat en juny de 656.

Ozmán va ser succeït per Alí, un membre del clan Banu Háshim, qui va traslladar la capital a Kufa. Ali va presidir durant la guerra civil cridada Primera Fitna, quan la seua suzeranía no va ser reconeguda pel membre del clan de Ozmán i governador de Síria Moavia ibn Abu Sufián, qui creïa que els assessins de Ozmán devien ser castigats immediatament. Ademés, una tercera facció coneguda com els jariyíes, que havien recolzat abans a Ali, es varen rebelar tant contra Alí com contra Moavia, despuix de refusar-se a acceptar l'arbitraació en la batalla de Siffín. La guerra va dur al derrocament del Califato ortodox i a l'establiment del Califato omeya en 661 a mans de Moavia. La guerra civil va consolidar de manera permanent la divisió entre musulmans sunitas i chiís, creent estos últims que Alí va ser el primer califa llegítim i imam despuix de Mahoma, i recolzant als seus descendents conectats per via sanguínea en el Profeta.

Els suní de llengua urdu a voltes criden als califes ortodoxos els quatre amics (چار یار, chaar yaar) i al seu domini el regnat dels quatre califes. Alguns inclouen a Hasán ibn Alí, fill de Alí, com el quint califa ortodox. Segons els chiïtes, el primer califa va ser Alí seguit dels imans chiïtes, puix aduïxen que esta successió la va decidir el mateix Mahoma. En opinió dels jariyitas (abadíés), no va haver més que dos califes ortodoxos, puix solament partix dels califatos de Ozmán i Alí ibn Abi Tálib ho varen anar.

Història

l'islam naix en la península aràbiga, a principis del sigle VII. Quan Mahoma, un comerciant de La Meca, va començar la seua predicació en el 610, ya era un home madur; tenia uns quaranta anys. Despuix d'una visió, comença a predicar contra l'impietat i la corrupció de l'èlit de la seua ciutat. Va poc a poc perfilant la seua doctrina; en el 619, ya reconeix que Alá és el seu únic deu, sent ell mateixa l'últim dels seus enviats, de la mateixa manera que Abraham, Moisés i Jesús. Sense massa seguidors i enfrontats als poderosos de la Meca, en el 622 es veu obligat a fugir la veïna ciutat de Yatrib, coneguda despuix com Medina, la ciutat del profeta. Este succés dona inici al calendari islàmic; per això es diu «any de la Hègira».

Mahoma va morir en 632 sense especificar quí seria el seu successor ni cóm hauria de ser elegit. De fet, Abu Bakr as-Siddiq va ser nomenat per alguns dels seus companyers i es va convertir aixina en el primer califa. Durant el seu califato, l'islam va expandir la seua influència per tot Oriente Pròxim i el nort d'Àfrica. Se sospita que Abu va morir enverinat^{cita requerida}.

A la mort d'Abu en 634, li va succeir en el califato Úmar ibn al-Jattab, un atre dels sogres del profeta. Durant este califato (634-644), es varen lliurar guerres contra l'Imperi bizantí i Pèrsia durant les quals va prendre possessió de Síria, Palestina, Egipte i Mesopotamia.

Per una atra part, el califato de Úmar destaca com possiblement el millor^{cita requerida} que va haver per la seua gran capacitat de liderage i al just repartiment dels botins entre tota l'umma. Tant Úmar com Abu i els següents califes basaran les seues vides en la pobrea i en el treball continu que comportava el califato, tenint que respondre a les agressions rebudes per part de l'Imperi bizantí i del sasánida en múltiples fronts i atenent als assunts del califato.

Úmar va ser assessinat per un sirviente capturat en la conquista de Pèrsia, cridat Firūz, qui durant l'azalá va apunyalar al califa en el 644.

A Úmar li va succeir Uthmán ibn Affán, durant que el seu califato (644-656) es varen produir una série d'acontenyiments que varen escomençar a desestabilisar el califato, entre els quals destaca la rebelió dels jariyíes, persones que manipulaven els texts sagrats per al seu propi interés. Açò es reflectix en tota la campanya de difamació que varen acometre contra el califa Uthmán aplegant inclús a convéncer a Muhámmad ibn Abi Bakr de que el califa li volia assessinar. Els jariyíes varen desafiar l'autoritat del califa en instalar-se en les afores de la ciutat de Medina cercant la ciutat i exigint la seua dimissió per no complir en les seues peticions partidistes, la resposta del califa va ser una negativa rotunda i va rebujar l'opció de combatre'ls a pesar de dispondre del seu nebot Muawiya en Síria qui tenia baix el seu mando un dels millors regiments de l'eixèrcit islàmic. En el seu lloc, Uthmán va optar pel diàlec, lo que exacerbó i va animar als jariyíes a seguir pressionant, aplegant inclús a oprimir-li en bloquejar la porta de la seua mateixa llar per a evitar que la seua família duguera aigua i assessinant a les persones que es congregaven a escoltar-li.

Finalment, en l'any 656 un grup d'estos jariyíes va conseguir entrar en la seua llar i degollar-ho.

El califato de Uthmán ibn Affán és un dels més importants degut a que va acometre la tasca de posar per escrit i en un sol llibre el Corán, el qual s'havia conservat en parts soltes i ademés hi havia versions alguna cosa distintes. En este sentit, Uthmán va congregar als companyers del Profeta que seguien vius i entre tots varen reunir les parts soltes i va encarregar a tres d'ells que recopilaren el Corán. Finalment, es va mantindre la versió que varen considerar més veraç i es varen cremar les atres versions per a evitar confusions, establint-se eixe Corán com l'oficial.

Per últim, es destaca la personalitat de Uthmán degut a que va gastar totes les seues riquees en la causa islàmica, contribuint a tot tipo d'edificacions que necessitava l'umma i contribuint també al benestar general.

Li va succeir el primer i gendre de Mahoma, Alí ibn Abi Tálib. Obligat pel poble de Medina, Alí va assumir el califato heretant tota l'inestabilitat que ya hi havia en el periodo del califa anterior. En este sentit, va haver una facció dels musulmans que va exigir a Alí venjar la mort del califa Uthmán castigant severament als jariyíes. No obstant, la postura del califa Alí va ser la de primer restablir l'estabilitat i despuix establir justícia; açò va tindre com a conseqüència la rebelió de Muawiya, qui es va negar a obedir al califa fins que es ajusticiara als jariyíes per la mort del seu tio; açò finalment es va traduir en la primera fitna que va tindre solament tenyides polítiques, no religiosos, com uns atres pretenen manifestar en la cultura popular. En esta fitna es varen enfrontar els eixèrcits liderats per Alí contra Sham (Síria), la qual estava baix el govern de Muawiya; a penes va haver un clar vencedor durant la lluita.

Sobre els jariyíes, durant el sege de Medina en el periodo del califato de Uthmán, varen aplegar inclús a reclamar l'ascens al califato per part de Alí, qui segons ells ho mereixia més que Uthmán, esperant obtindre beneficis per part del califa. Al vore que el nou califa no cedia les seues peticions, es varen rebelar novament contra ell. En un primer moment, Alí va apostar pel diàlec enviant a un companyer de confiança a debatre en ells, dient-li la seua célebre frase: «fitna» —perque els jawarish ampraven el Corán per a justificar les seues postures, aprofitant-se del marge de maniobra que deixaven els versículs per a l'interpretació, i per això Alí va apostar per la Sunna, ya que esta especificava els versículs per part del profeta—. Despuix del debat, i vista l'intransigencia dels jariyíes en continuar reivindicant els seus interessos sense cessar l'activitat hostil, el califa Alí els va declarar la guerra, aplegant estos inclús a declarar incrédulo (kafir) al mateix Alí.

En l'any 661, els jariyíes varen preparar dos atentats, un contra Alí en Kufa i un atre contra Muawiya en Síria; en l'eixecució del pla, varen acabar per assessinar a Alí quan estava en la mesquita de Kufa, mentres que Muawiya va sobreviure al seu intent d'assessinat.

Despuix d'este incident, va ser elegit califa Hasán ibn Alí, que el seu califato va durar sis mesos, en els que va buscar la mediació i la finalisació de la lluita en Muawiya, pel seu profunt esperit religiós i a la nostàlgia de l'unitat islàmica; per tant, es va reunir en Moavia, en qui, despuix de dialogar, varen aplegar a una solució pacífica del conflicte en la que voluntàriament Hasán ibn Alí va cedir el califato a Moavia com a símbol de la nova germandat entre musulmans i com a eixemple de diplomàcia.

Moavia va prometre donar el califato a Hasan despuix de la seua mort, pero est va morir durant el seu califato, per lo que el califa, despuix de la pressió dels seus consellers i per la crítica situació en les fronteres en Bizancio, va acabar per cedir en el 680 el califato al seu fill Yazid ibn Muawiya, que era un habilidós comandant. En este acontenyiment, es va donar per finalisada la pràctica electiva del califa, i ara passava a ser una qüestió hereditària, per lo que es perdia la purea que caracterisava als primers califes, i ara la responsabilitat ya no era del més apropiat, sino del hereu.

En conquistar Pèrsia, Síria i Egipte, el demógraf francés Youssef Courbage estima que no més de dos millons d'àraps musulmans varen conquistar a més de vint millons de no musulmans (dhimmíes). No obstant, les senyes indiquen que els ingressos estatals varen passar de cent a cent vint millons de dírhams en el regnat d'Omar ibn al-Jatab a a penes quaranta millons en l'época del omeya Abd al-Málik; segons Courbage, esta reducció en els ingressos per la yizia es deurien a que en uns cinquanta anys dos terços de la població es varen convertir en musulmans.

Cronologia

<timeline> ImageSize = width:700 height:80 PlotArea = width:680 height:60 left:10 bottom:20

Colors =

   aneu:yellow    value:rgb(0.7,0.7,1) # light yellow
   aneu:ret       value:rgb(1,0.7,0.7) # light ret
   aneu:green     value:rgb(0.7,1,0.7) # light green
   aneu:blue      value:rgb(1,1,0.7)   # light blue
   aneu:cyan      value:rgb(0.7,1,1)   # light blue
   aneu:purple    value:rgb(1,0.7,1)   # light purple
   aneu:grey      value:gray(0.8)      # grey

Period = from:630 till:665 TimeAxis = orientation:horisontal ScaleMajor = unit:year increment:5 start:630 ScaleMinor = unit:year increment:1 start:632

BarData=

 bar:agrana1

PlotData=

 align:center textcolor:black fontsize:8 mark:(line,black) shift:(0,-5)

 bar:agrana1
 from:    632  till:  634   color:orange   text:Abu Bakr                         
 from:    634   till:  644  color:yellow   text:Úmar ibn al-Jattab
 from:    644  till:  656  color:blue     text:Uthmán ibn Affán
 from:    656  till:  661  color:ret      text:Ali ibn Abi Tálib

</timeline>

Vore també

• Primera Fitna

Referències

Bibliografia

• C. T. R. Hewer; Allan Anderson (2006). Understanding Islam: The First Tingues Steps, Hymns Ancient and Modern Ltd. p. 37. ISBN 9780334040323.
• Anheier, Helmut K.; Juergensmeyer, Mark, eds. (9 Mar 2012). Encyclopedia of Global Studies. SAGE Publications. p. 151. ISBN 9781412994224.
• Claire Alkouatli (2007). Islam. Marshall Cavendish. p. 44. ISBN 9780761421207.
• Catharina Raudvere, Islam: An Introduction, (I.B.Tauris, 2015), 51-54.
• Asma Afsaruddin (2008). The first Muslims: history and memory. Oneworld.
• Lapidus, Ira (1988, 2014). A History of Islamic Societies.
• González Ferrín, E. (2006). Història General del-Andalus. Còrdova. Almuzara. ISBN 84-88586-81-7.