Anar al contingut

Abu Bakr as-Siddiq

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Abu Bakr as-Siddiq
Atall
Abu Bakr


‘Abd Allāh ibn Abī Quhāfa ‘Uthmān ibn Ka‘b al-Qurayshī, conegut comunament pel kunya de Abū Bakr (àrap أبو بكر) (La #Meca, c. 573 – Medina, 23 d'agost de 634) va ser el successor de Mahoma i per tant primer califa del islam,[1] iniciador de la série anomenada dels califes ortodoxos. Va ser un propenc companyer de Mahoma, ademés de ser el seu sogre. Els musulmans sunitas es referixen a ell en el títul honorífic de Abū Bakr al-Siddīq (en àrap: أبو بكر الصديق).

El nom Abū Bakr és en realitat un apelatiu que sol traduir-se com «Aquell en el que Al-lah està complagut». Este apelatiu s'ha convertit en un nom propi freqüent en tot lo món islàmic (en variacions com Bubker, Babacar, Boubacar, Ebubekir, etc.). As-Siddīq és també un apelatiu que significa ‘El Sincer’; els seus descendents són cridats siddīqī. El seu nom de pila original era ‘Abd al-Ka‘ba, açò és ‘Siervo de la Kaaba’, que va canviar per ‘Abd Al-lāh (‘Siervo de Deu’) despuix de la seua conversió a l'islam.

Mercader en La #Meca i membre del clan Banu Taym de la tribu dels coraichitas, va anar el primer home, fòra de la família, en convertir-se a la nova religió predicada per Mahoma,[2][3] i va fer donaʿwa entre els no creents, per lo que se li considera el primer misionero musulmà. Varis companyers de Mahoma es varen convertir a l'islam a través d'Abu Bakr. Va acompanyar a Mahoma a l'exili (hègira) en Medina i es va convertir en un dels seus guardaespales. Abu Bakr va participar en totes les campanyes militars de Mahoma i va servir com el primer amir al-hach (àrap أمير الحج), liderant el hach en el 631. En absència de Mahoma, Abu Bakr dirigia les oracions.

Abū Bakr va aplegar a ser conegut com al-Siddiq, «el veraç» o «el que confia», una referència al fet de que ell va ser l'únic en creure immediatament en l'història del Profeta sobre el seu viage nocturn a Jerusalem.[4] Reconegut inclús en La #Meca com el membre més visible de la comunitat despuix de Mahoma, se li acredita en la compra i lliberació de molts esclaus, incloent a Bilal, qui es fera famós per proclamar la primera cridada a l'oració.[4] Es va convertir en sogre de Mahoma en casar-se este en la seua filla Aisha.[5]


Despuix de la mort de Mahoma en 632, Abu Bakr li va succeir en el liderage de la comunitat musulmana com a primer califa, sent elegit en Saqifa. La seua elecció va ser impugnada per varis líders tribals rebels. Durant el seu govern, va sofocar una série de #alçament, coneguts colectivament com les guerres Ridda, com a resultat de les quals va conseguir consolidar i expandir el govern de l'estat musulmà en tota la península Aràbiga. També comandó les incursions inicials en els veïns imperis sasánida i bizantino, que en els anys posteriors a la seua mort, finalment resultarien en les conquistes musulmanes de Pèrsia i de l'Alce. A banda de la política, a Abu Bakr també se li atribuïx la compilació del corán, del que tenia un còdex califal personal. Abans de morir en agost de 634, Abu Bakr va nomenar a Umar (r. 634-644) com el seu successor. Junt en Mahoma, Abu Bakr està enterrat en la Cúpula Verda de la mesquita Al-Masjid an-Nabawi en Medina, el segon lloc més sagrat de l'islam. Va morir d'una malaltia despuix de governar per 2 anys, 2 mesos i 14 dies, l'únic califa Rashidun que va morir per causes naturals.

Si ben el regnat d'Abu Bakr va ser breu, va incloure invasions exitoses dels dos imperis més poderosos de l'época, l'Imperi sasánida i l'Imperi bizantí. Va posar en marcha una trayectòria històrica que en poques décades conduiria a un dels imperis més grans de l'història. La seua victòria sobre les forces àraps rebels locals és una part important de l'història islàmica. Els musulmans sunitas veneren a Abu Bakr com el primer dels califes ben guiats i la persona més gran despuix dels profetes i mensagers. La tradició chií, en canvi, considera a Abu Bakr un usurpador del califato i un enemic dels ahl al-bayt.

Linaje i títuls

[editar | editar còdic]

El nom complet d'Abu Bakr era Abdullah ibn Uthman ibn Amir ibn Amr ibn Ka'b ibn Sa'd ibn Taym ibn Murrah ibn Ka'b ibn Lu'ayy Ghalib ibn Fihr.[6]

En àrap, el nom Abd Allah significa «siervo d'Alá». Un dels seus primers títuls, anterior a la seua conversió a l'islam va ser el de Ateeq, que significa «el llevat»" Mahoma després va tornar a usar este títul quan va dir que Abu Bakr era el «Ateeq».[7] Mahoma lle va cridar Al-Siddiq (el veraç)[8] quan Abu Bakr creguera en ell en l'event del mirach quan uns atres no li varen creure, i Alí va confirmar eixe títul moltes voltes.[9] En el Corán se li crida el «segon de la cova» en referència a l'event ocorregut en la hègira en el que es va ocultar junt a Mahoma en la cova de Yabal Thawr (Mont Tauro) dels perseguidors de la #Meca que havien segut enviats despuix d'ells.[10]

Infància i joventut

[editar | editar còdic]

Abu Bakr va nàixer en La #Meca en algun punt en l'any 573 (d. C.), en una família rica de la tribu Banu Taym de la confederació tribal Quraysh.[11] El seu pare es dia Uthmán i duya la kunya (reverencial) d'Abu Quhafa, i la seua mare va ser Salma bint Sakhar qui duya la kunya de Umm ul-Khair.[12]

Abu Bakr va passar la seua infància com atres chiquets àraps de la seua época, entre els beduinos que es dien a sí mateixos Ahl-i-Ba'eer, la gent del camello, i va desenrollar un particular afecte cap als camellos. En els seus primers anys jugava en les crío de camello i chivatos, i el seu amor pels camellos li va guanyar el renom (kunya) de "Abu Bakr", el pare de la cría de camello.[13][14]

Com atres chiquets de les riques famílies de mercants de la #Meca, Abu Bakr era lletrat i havia desenrollat amor per la poesia. Solia assistir a la fira anual en el célebre soc de Ukaz (prop de l'actual ciutat de Taif), i participar en simpòsiums poètics. Tenia molt bona memòria i bon coneiximent de la genealogia de les tribus àraps, les seues històries i la seua política.[15]

Es conserva una història en la qual una volta, de chiquet, el seu pare li va dur a la Kaaba i li va demanar que resara front als ídols. El seu pare es va anar a atendre algun atre negoci i li va deixar solament. Dirigint-se a un ídol, Abu Bakr li hauria dit «Oh, Deu meu, necessite belles robes; otorga-me-les». L'ídol va permanéixer indiferent. Després es va dirigir a un atre ídol, dient, «Oh, Deu, dona'm algun menjar deliciós. Mira cóm estic de famolenc». L'ídol va permanéixer fret. Açò va caramullar la paciència del jove Abu Bakr qui va alçar una pedra i, dirigint-se a un ídol, va dir, «Heme ací apuntant una pedra. Si eres un deu, protegix-te». Abu Bakr li va llançar la pedra a l'ídol i va abandonar la Kaaba.[16] Siga com anara, es diu que abans de convertir-se a l'islam, Abu Bakr practicava com un hanif i mai va adorar a cap ídol.[12]

Conversió a l'islam

[editar | editar còdic]

A la seua tornada d'un viage de negocis des de Yemen, amics li varen informar que en la seua absència Mahoma s'havia declarat a sí mateix Mensager de Deu i proclamava una nova religió. L'historiador Al-Tabari, en el seu Ta’rij al-Tabari, cita a Muhammad ibn Sa'd ibn Abi Waqqas, qui va dir:

Vaig preguntar a el meu pare si Abu Bakr va ser el primer dels musulmans. Em va dir, ‘No. Més de cinquanta persones varen acceptar l'islam abans que Abu Bakr. Pero ell era superior a nosatres com a musulmà. I Úmar ibn al-Jattab havia acceptat l'islam despuix de quarantacinc hòmens i vintiun dònes. Sobre el més alvançat en assunts d'islam i de fe, va ser Alí ibn Abi Tálib.’[17][18]

Uns atres suní i tots els chiïtes sostenen que la segona persona en acceptar públicament a Mahoma com a Mensager de Deu va ser Alí ibn Abi Tálib, la primera sent l'esposa de Mahoma, Jadiya.[19] Ibn Kathir, en el seu Al Bidaya Wal Nihayah, posa açò en dubte. Per a ell la primera dòna en acceptar l'islam va ser Jadiya, Zayd ibn Harithah va ser el primer esclau lliure en acceptar l'islam, i Alí ibn Abi Tálib va ser el primer chiquet en acceptar l'islam, puix no hi havia siquiera alcançat la pubertat en eixe moment, mentres que Abu Bakr va ser el primer home lliure en acceptar l'islam.[20]

Vida subsecuente en La #Meca

[editar | editar còdic]

La seua esposa Qutaylah bint Abd-al-Uzzá no va acceptar l'islam i per açò es va divorciar d'ella. La seua atra esposa, Umm Ruman, en canvi, es va fer musulmana. Tots els seus fills varen acceptar l'islam en l'excepció d'Abdul-Rahman, de qui Abu Bakr es disoció. La seua conversió també va atraure a moltes persones a l'islam. Va persuadir als seus amics íntims a convertir-se,[21] i li va presentar l'islam a atres amics de tal manera que molts d'ells també varen acceptar la fe. Aquells que es varen convertir a l'islam gràcies a l'insistència d'Abu Bakr varen ser:[22]


L'acceptació de l'islam per Abu Bakr va demostrar haver segut un important punt d'inflexió en la missió de Mahoma. L'esclavitut era comuna en La #Meca, i molts esclaus varen acceptar l'islam. Quan un home lliure comú acceptava l'islam, a pesar de l'oposició, gojava de la protecció de la seua tribu. Per als esclaus, no obstant, no existia tal protecció i varen sofrir comunament de persecucions. Abu Bakr va sentir compassió pels esclaus, aixina que va comprar a huit d'ells (quatre hòmens i quatre dònes) i els va lliberar, pagant 40.000 dinares per la seua llibertat.[23][24]

Els hòmens eren

I les dònes eren:

La majoria d'esclaus lliberats per Abu Bakr eren ben dònes o hòmens vells i fràgils.[25] Quan el pare d'Abu Bakr li va preguntar per qué no havia lliberat esclaus forts i jóvens, que podien haver segut una font de força per a ell, Abu Bakr li va respondre que lliberava als esclaus per a Deu, i no per a sí.

Persecució per part dels Quraysh, 613

[editar | editar còdic]

Per tres anys despuix del naiximent de l'islam els musulmans varen mantindre la seua fe en secret. En 613, d'acort en la tradició islàmica, Deu li va ordenar a Mahoma que cridara a la gent a l'islam obertament. La primera exhortación pública invitant a la gent a oferir la seua aliança a Mahoma la va fer Abu Bakr.[26] En una arrancada de fúria, els jóvens de la tribu Quraysh es varen abalançar sobre Abu Bakr i li varen colpejar fins a deixar-li inconscient.[27] Despuix d'este incident, la mare d'Abu Bakr es va convertir a l'islam. Abu Bakr va ser perseguit moltes voltes pels Quraysh. Si be les creències d'Abu Bakr haurien segut defeses pel seu propi clan, no seria est el cas per a la tribu coraichita sancera.

Últims anys en La #Meca

[editar | editar còdic]

En 617, els Quraysh varen iniciar un boicot contra els Banu Háshim. Mahoma junt en els seus seguidors entre els Banu Háshim varen ser interceptats en un pas llunt de la #Meca. Totes les relacions en els Banu Háshim es varen tallar i es va ordenar el seu encarcerament. Davant açò, molts musulmans migraron a Abissínia (ara Etiopia). Abu Bakr, agobiat, va partir cap a Yemen per a després des d'allí a Abissínia. Es va trobar en un amic de nom Ad-Dughna (cap de la tribu Qarah) fòra de la #Meca, qui li va invitar a buscar la seua protecció contra els Quraysh. Abu Bakr va retornar llavors a la #Meca, pero pronte Ad-Dughna es va vore obligat a renunciar a protegir-ho per la pressió dels Quraysh. Els Quraysh varen ser de nou lliures de perseguir a Abu Bakr.

En 620, varen morir el tio i protector de Mahoma, Abu Tálib ibn Abd al-Muttálib, i la seua esposa Jadiya. Aisha, la filla d'Abu Bakr es va comprometre en Mahoma, pero es va decidir que la cerimònia de matrimoni mateixa se celebrara despuix. En 620 Abu Bakr va ser la primera persona en testificar a favor del Isra i El meu'raj (el viage nocturn) de Mahoma.[28]

Migració a Medina

[editar | editar còdic]

En 622, per invitació dels musulmans de Medina, Mahoma va ordenar als musulmans migrar a Medina. La migració va escomençar per tandes. Alí va ser l'últim en permanéixer en La #Meca, en la responsabilitat de pagar qualssevol préstams que hagueren pres els musulmans, i famosamente va dormir en el llit de Mahoma quan els Quraysh, comandados per Ikrima, varen intentar assessinar a Mahoma mentres dormia. Entretant, Abu Bakr va acompanyar a Mahoma a Medina. Pel perill que mostraven els Quraysh, no varen prendre el camí sino que es varen moure en direcció oposta, prenent refugi en una cova en Yabal Thawr (el mont Tauro), a uns huit quilómetros al sur de la #Meca. Abdullah ibn Abi Bakr, el fill d'Abu Bakr, escoltava els plans i discussions dels Quraysh, i de nit li duya les notícies als fugitius en la cova. Asma bint Abi Bakr, la filla d'Abu Bakr, els duya menjada cada dia.[29] Aamir, un siervo d'Abu Bakr, duya un hato de cabres a l'entrada de la cova cada nit, a on les ordeñar. Els Quraysh varen enviar grups de busca en totes les direccions. Un grup es va acostar a l'entrada de la cova pero no va conseguir vore'ls. Per açò es va revelar el vers 9:40 del Corán. Aisha, Abu Sa‘aneu al-Khudri i Abdullah ibn Abbas en interpretar este vers varen dir que Abu Bakr era el companyer que havia permaneixcut en Mahoma en la cova.

Despuix de quedar-se en la cova tres dies i tres nits, Abu Bakr i Mahoma varen procedir a Medina, quedant-se per un temps en Quba, un suburbi de Medina.

Vida en Medina

[editar | editar còdic]

En Medina, Mahoma va decidir construir una mesquita. Es va triar un péntol de terra i Abu Bakr va pagar el valor de la terra. Els musulmans, incloent a Abu Bakr, varen construir una mesquita anomenada Al-Masyid al-Nabawi en el lloc. A Abu Bakr se li va emparellar en Khaarijah bin Zaid Ansari (qui era Medina) com a germà en la fe. La relació d'Abu Bakr en Khaarijah va ser molt cordial, lo que es va enfortir encara més quan Abu Bakr es va casar en Habiba, una filla de Khaarijah. Khaarijah bin Zaid Ansari vivia en Sunh, un suburbi de Medina, i Abu Bakr es va assentar allí també. Quan la família d'Abu Bakr va aplegar a Medina, va comprar una atra casa prop de la de Mahoma.[30]

Mentres que el clima de la #Meca era sec, el de Medina era humit i per açò la majoria de migrants es varen sentir malalts en aplegar. Abu Bakr va contraure una febra per varis dies, durant la qual va ser atés per Khaarijah i la seua família. En La #Meca, Abu Bakr comerciava en teles al por mayor i va iniciar el mateix negoci en Medina. Va obrir el seu nou almagasén en Sunh, i des d'allí sortia al mercat en Medina. Pronte el seu negoci va florir. Per a començos de 623, la seua filla Aisha, qui ya estava compromesa en Mahoma, li va ser donada en matrimoni en una cerimònia simple, enfortint encara més els llaços entre Abu Bakr i Mahoma.

Campanyes militars baix el mando de Mahoma

[editar | editar còdic]

Batalla de Badr

[editar | editar còdic]

En 624, Abu Bakr es va vore involucrat en la primera batalla entre els musulmans i els Quraysh de la #Meca, coneguda com la batalla de Badr, pero no va lluitar i en canvi va actuar com un dels guàrdies de la tenda de Mahoma. En relació en açò, Alí segons pareix li va preguntar als seus associats després quí pensaven que era el més valent entre els hòmens. Tots varen dir que Alí era el més valent, pero Alí va respondre:

No. Abu Bakr és el més valent dels hòmens. En la Batalla de Badr havíem preparat un pabelló per al profeta, pero quan se nos va demanar oferir-nos a la tasca de vigilar-la cap es va oferir sino Abu Bakr. En l'espasa desenfundada es va posar a fer guàrdia junt al Profeta d'Alá i li va protegir dels infels atacant a aquells que gosaren alvançar en eixa direcció. Va ser per tant el més valent dels hòmens.[31]

En els relats suní, durant un d'estos atacs dos dels discs de l'escut d'Abu Bakr es varen incrustar les galtes de Mahoma. Abu Bakr es va acostar en l'intenció d'extraure'ls, pero Abu Ubaidah ibn al-Yarra va demanar que li deixaren a ell l'assunt, perdent les seues dos dents incisius en el procés. En estes històries, Abu Bakr i atres companyers varen dur després a Mahoma a un lloc segur.[32]

Batalla de Uhud

[editar | editar còdic]

En 625, va participar en la Batalla de Uhud, en la qual la majoria de musulmans varen ser derrotats i ell mateixa va resultar ferit.[33] Ans que escomençara la batalla, el seu fill Abdul-Rahman, que en eixe moment encara no era musulmà i que lluitava del costat dels Quraysh, es va alvançar i ho va desafiar a un duel. Abu Bakr va acceptar el desafiu pero Mahoma ho va detindre.[34] Més vesprada, Abdul-Rahman es va acostar al seu pare i li va dir “Et vares expondre davant mi com a objectiu, pero em vaig donar regrés i no et vaig matar.” A açò Abu Bakr li va respondre “No obstant, si tu te m'hagueres expost com a objectiu yo no m'hauria donat regrés.”[35] En la segona fase de la batalla, la cavalleria de Jálid ibn al-Walid va atacar als musulmans per arrere, tornant una victòria musulmana en derrota.[36][37] Molts varen fugir del camp de batalla, incloent a Abu Bakr. No obstant, d'acort en el seu propi testimoni, va anar “el primer en retornar.”[35]

Batalla de la Trinchera

[editar | editar còdic]

En 627 va participar en la Batalla de la Trinchera i també en l'invasió als Banu Qurayza.[32] En la batalla de la trinchera, Mahoma va dividir la sanga en varis sectors i va enviar un contingent a vigilar cada u. Un d'estos contingents estava baix el mando d'Abu Bakr. Els enemics varen fer varis assalts en un intent per creuar la sanga, tots els quals varen ser repelits. Per a commemorar este event es va erigir una mesquita, coneguda despuix com 'Masjid-i-Siddiq',[38] en el lloc en que Abu Bakr havia repelit les càrregues de l'enemic.[32]

Batalla de Jáibar

[editar | editar còdic]

Abu Bakr va tindre part en la batalla de Jáibar. Jáibar tenia huit fortalees, de les quals la més forta i millor custodiada es dia Al-Qamus. Mahoma va enviar a Abu Bakr en un grup de guerrers a intentar prendre-la, pero varen ser incapaços de fer-ho. Mahoma va enviar també a Úmar en un grup de guerrers, pero Úmar tampoc va conseguir conquistar Al-Qamus.[39][40][41][42] Atres musulmans també varen intentar capturar el fort, pero varen fracassar també.[39] Finalment, Mahoma va enviar a Alí, qui va derrotar al líder enemic, Marhab.[39][41]

Campanyes militars durant els últims anys de Mahoma

[editar | editar còdic]

En 628 Mahoma va enviar a 'Amr ibn al-'As to Zaat-ul-Sallasal, seguit per Abu Ubaidah ibn al-Jarrah en resposta a un demanat de reforços. Abu Bakr i Úmar comandaron un eixèrcit baix al-Jarrah, i varen atacar i varen derrotar a l'enemic.[43]

En 630, quan els musulmans varen conquistar La #Meca, Abu Bakr va ser part de l'eixèrcit. Abans de la conquista de la #Meca, el seu pare Abu Quhafa es va convertir a l'islam.

Batalles de Hunayn i Taif

[editar | editar còdic]

En 630, l'eixèrcit musulmà va ser emboscat per arqueros de les tribus locals quan passaven per la vall de Hunayn, a uns 17 quilómetros al norest de la #Meca. Presos per sorpresa, la guàrdia alvançada de l'eixèrcit musulmà va fugir en pànic. Va haver considerable confusió, i els camellos, cavalls i hòmens varen chocar uns contra uns atres buscant posar-se baix coberta. Mahoma, no obstant, es va mantindre ferm. Només nou dels companyers es varen mantindre entorn seu, incloent a Abu Bakr. Baixe l'instrucció de Mahoma, Abbas va cridar tan dur com podia “Oh, musulmans, vingau al Profeta d'Alá.” Els soldats musulmans varen escoltar la cridada i es varen reunir junt a Mahoma. Quan es varen haver acumulat en suficient número, Mahoma va ordenar un atac contra els enemics. En la refrega a mà armada que va seguir, les tribus varen ser derrotades i varen escapar a Autas.

Mahoma va destinar un contingent a vigilar el pas de Hunayn i va liderar a l'eixèrcit principal cap a Autas. En la confrontació en Autas les tribus no varen conseguir resistir l'envestida musulmana. Creent que seguir resistint-se era inútil, les tribus varen alçar el seu campament i es varen retirar a Taif.

Abu Bakr va ser comissionat per Mahoma per a dirigir l'atac contra Taif. Les tribus es apoltronaron en el fort i es varen refusar a eixir al descampat. Els musulmans varen amprar catapultes, pero sense cap resultat tangible. Els musulmans varen intentar usar una formació en testudo (tortuga), en la que un grup de soldats escudats baix una coberta de cuiro varen alvançar a incendiar la porta. No obstant, els seus enemics varen llançar péntols de ferro al roig viu sobre la tortuga, lo que va fer que l'estratègia no fora efectiva.

El lloc va continuar dos semanes sense que hi haguera signe de debilitat en el fort. Mahoma va reunir un consell de guerra. Abu Bakr va aconsellar que el lloc s'alçara i que Deu fera els apanys per a la caiguda del fort. El seu consell va ser acceptat i en febrer de 630 es va alçar el lloc a Taif i l'eixèrcit musulmà va retornar a la #Meca. Uns dies despuix Malik bin Auf, el comandant, va anar a la #Meca i es va fer musulmà.[38]

Abu Bakr com Amir ul-Hajj

[editar | editar còdic]

En 631, Mahoma va enviar una delegació des de Medina de trescents musulmans per a que feren el Hach d'acort en la nova forma islàmica i va designar a Abu Bakr com a líder de la delegació. El dia següent a la partida a fer el Hach d'Abu Bakr i el seu grup, Mahoma va rebre en revelació la sura Tawbah, el nové capítul del Corán.[39] Es relata que quan va vindre esta revelació, algú li va sugerir a Mahoma que enviara noves d'això a Abu Bakr. Mahoma va dir que solament un home de la seua casa podia proclamar la revelació.[40]

Mahoma va convocar a Alí i li va demanar que proclamara una part de la sura Tawbah a la gent en el dia de sacrifici quan es reuniren en Mina. Alí va partir en el camello d'orelles esgarrades de Mahoma i va alcançar a Abu Bakr. Quan Alí es va unir al grup, Abu Bakr volia saber si havia vingut a donar órdens o a transmetre-les. Alí va dir que no havia anat a reemplaçar a Abu Bakr com Amir ul-Hajj (comandant del pelegrinage), i que la seua única missió era transmetre un mensage especial a la gent en nom de Mahoma.

En La #Meca, Abu Bakr va presidir la cerimònia del Hach, i Alí va llegir la proclama en nom de Mahoma. Els punts principals de la proclama varen ser:

  1. En avant no es permetria als no musulmans visitar la Kaaba o fer el pelegrinage.
  2. Ningú devia caminar nuet en círculs al voltant de la Kaaba.
  3. El politeisme no podia tolerar-se. #Onsevullga que els musulmans tingueren acort algun en els politeistes tals acorts serien honrats pels periodos estipulats. A on no hagueren acorts un periodo de gràcia de quatre mesos es donaria i per tant no es deuria tindre compassió en els politeistes.

Des del dia d'esta proclamació va iniciar una nova era i l'islam regnaria completament en Aràbia.

L'Expedició d'Abu Bakr As-Siddiq

[editar | editar còdic]

Abu Bakr va liderar una expedició militar, l'Expedició d'Abu Bakr As-Siddiq,[44] que va tindre lloc en Néyed en juliol de 628 (el tercer més de l'any 7 AH en el calendari islàmic).[48] Abu Bakr va liderar una companyia en Néyed baix órdens de Mahoma. Molts varen morir o varen ser fets presoners.[45] La colecció de hadiz suní Sunan Abu Dawud menciona este event.[46]

Expedició de Usama bin Zayd

[editar | editar còdic]

En 632, durant les semanes finals de vida de Mahoma, este va enviar una expedició a Síria en venjança per la derrota dels musulmans en la Batalla de Mu'tah uns anys arrere. El comandant de la campanya va ser Usama ibn Zayd, el pare de la qual, el otrora fill adoptiu de Mahoma, Zayd ibn Harithah, havia caigut en el conflicte previ.[47] La designació de Usama, qui no tenia més de vint anys i era inexperto, va ser controvertida, i es va fer particularment problemàtica quan veterans com Abu Bakr, Abu Ubaidah ibn al-Jarrah i Sa'd ibn Abi Waqqas varen ser posats a les seues órdens.[48] En tot, l'expedició va partir, encara que al poc temps de partir varen aplegar notícies de la mort de Mahoma, obligant a l'eixèrcit a retornar a Medina.[48] La campanya no es va reiniciar fins que Abu Bakr va ascendir al califato, moment en el qual va triar reafirmar el mando de Usama, lo que va dur en últimes al seu èxit.

Successió i califato

[editar | editar còdic]

Mort de Mahoma

[editar | editar còdic]

Existixen vàries tradicions con relación a els dies finals de Mahoma que s'han usat per a reforçar l'idea de la gran amistat i confiança que es diu va existir entre el Profeta i Abu Bakr. En una de tals històries, en acostar-se Mahoma a la mort es va trobar incapaç de dirigir les oracions com solia, aixina que va ordenar a Abu Bakr que prenguera el seu lloc, ignorant les preocupacions de Aisha de que el seu pare, Abu Bakr, es trobava delicat emocionalment per a eixe paper. Abu Bakr va assumir la posició i quan Mahoma va entrar a la sala d'oració un matí durant les oracions del Fajr (matinals), Abu Bakr va intentar apartar-se per a deixar-li prendre el seu lloc normal i dirigir l'oració. Mahoma, no obstant, li va permetre continuar. En un atre incident, per la mateixa época, Mahoma va pujar al púlpit i es va dirigir a la congregació dient "Deu li ha donat al seu siervo l'elecció entre este món i aquell que està en Deu, i ha triat l'últim." Abu Bakr, entenent que açò significava que a Mahoma li quedava poc temps de vida, repondió "No, nosatres i els nostres fills serem el pagament del teu rescat." Mahoma va consolar al seu amic i va ordenar que totes les portes a la mesquita anaren tancades en excepció de la que duya a la casa d'Abu Bakr, "puix sé que ningú és millor amic per a mi que ell."[49]

A la mort de Mahoma en l'any 632 d. C., la comunitat musulmana no estava preparada per a la mort del seu líder i molts varen experimentar un profunt impacte. Úmar es va vore particularment afectat, declarant en canvi que Mahoma havia anat a consultar en Deu i retornaria pronte, amenaçant a qualsevol que diguera que havia mort.[50] Abu Bakr, havent retornat a Medina,[51] va calmar a Úmar mostrant-li el cos de Mahoma i convencent-li de la seua mort.[52] Es va dirigir després a aquells que s'havien reunit en la mesquita, dient "Si algun alaba a Mahoma, Mahoma està mort. Si algun alaba a Deu, Deu està viu, immortal," posant aixina fi a qualsevol impuls a idolatrar entre la població. Va concloure llavors en un vers del Coránː "Mahoma no és més que un apòstol, i molts apòstols varen morir abans que ell."[50] (Corán 3ː144)

Saqifa

[editar | editar còdic]

Immediatament despuix de la mort de Mahoma en 632 d. C., una reunió entre els Ansar (natius de Medina) va tindre lloc en la Saqifah (pati) del clan Banu Sa'anada.[49] La creència general en eixe moment era que el propòsit de la reunió era que els ansar decidiren sobre un nou líder de la comunitat musulmana entre ells, excloent intencionalment als Muhaŷirun (migrants de la #Meca), encara que açò ha segut motiu de debat.[53]


No obstant, Abu Bakr i Úmar, en enterar-se de la reunió, es varen preocupar per un potencial colp d'Estat i es varen afanyar a assistir. En aplegar, Abu Bakr es va dirigir als hòmens reunits en l'advertència de que un intent d'elegir un líder anara de la tribu de Mahoma, els Quraysh, resultaria provablement en #discòrdia, puix només ells podien guanyar-se el respecte necessari entre la comunitat. Va prendre llavors de la mà a Úmar i a un atre companyer, Abu Ubaidah ibn al-Yarrah, i li'ls va oferir als ansar com a possibles opcions. Habab ibn Múndhir, un veterà de la batalla de Badr, va replicar sugerint que els Quraysh i els Ansar triaren cada u un líder d'entre ells, els qui governarien en conjunt. El grup es va exaltar en esta proposta i varen escomençar a discutir uns en uns atres.[53] L'orientaliste William Muir descriu aixina la situació:[45]

El moment era crític. L'unitat de la Fe estava en joc. Un poder dividit cauria en péntols i es podia perdre tot. El mant del Profeta devia caure en un Successor i només en un. La sobirania de l'islam exigia un califato no dividit, i Aràbia no reconeixeria amo algun que no vinguera d'entre els Quraysh. (p. 2)

Úmar ràpidament va prendre la mà d'Abu Bakr i li va jurar la seua aliança, eixemple que varen seguir els hòmens reunits. La reunió es va terminar abruptament quan una refrega va esclatar entre Úmar i el cap dels Banu Sa'anada, Sa'd ibn Ubadah. Açò pot indicar que l'elecció d'Abu Bakr pot no haver segut unànim, en els ànims exaltats com a resultat del desacort.[53]

Abu Bakr va ser acceptat de manera casi universal com el cap de la comunitat musulmana, assumint el títul de Califa, ‘Successor del Mensager de Deu’ (خليفة رسول الله jalīfat Rasūl Allāh), com a resultat de Saqifa, si ben va tindre que enfrontar oposició per la naturalea afanyada de l'event. Varis dels companyers, el més prominent d'ells sent Ali ibn Abi Talib (رضي الله عنه), es varen refusar inicialment a reconéixer la seua autoritat.[49] Entre els chiïtes s'afirma també que Alí havia segut designat prèviament com a hereu de Mahoma i que l'elecció era una contravenció als desijos del Profeta.[54] Abu Bakr va enviar després a Úmar a confrontar a Alí, lo que va resultar en un altercat que pot haver inclós la violència.[49] No obstant, despuix de sis mesos el grup va fer les paus en Abu Bakr i Alí li va oferir la seua llealtat.[49] Esta divergència donaria lloc anys més tart a la divisió dels musulmans en tres branques: suní, chiïtes i jariyíes.

Regnat

[editar | editar còdic]

Despuix d'assumir el càrrec de Califa, el primer discurs d'Abu Bakr va ser aixinaː

Se m'ha donat autoritat sobre vosatres, i no soc el millor de vosatres. Si be ho fera, ajudeu-me, i si ho fera mal, endreceu-me. L'atenció sincera a la veritat és llealtat i ignorar la veritat és traïció. Els dèbils entre vosatres seran forts en mi fins que m'haja assegurat dels vostres drets, si Deu ho vol, i els forts entre vosatres seran dèbils en mi fins que vos haja llevat els drets dels atres, si Deu ho vol. Obediu-me en tant obedixca a Deu i al seu Mensager, pero si desobedixc a Deu i al seu Mensager, no em deveu obediència. Alzáos per a l'oració, i Deu tinga misericòrdia de vosatres. (Al-Bidaayah wan-Nihaayah 6:305, 306)

El regne d'Abu Bakr va durar 27 mesos, durant els quals va esclafar la rebelió de les tribus àraps a lo llarc de la península aràbiga en les exitoses guerres Ridda. En els últims mesos del seu govern, va enviar a Jálid ibn al-Walid a fer conquistes contra l'Imperi Sasánida en Mesopotamia i contra l'Imperi Bizantí en Síria. Açò posaria en moviment una trayectòria històrica,[55] continuada després per Úmar i Uthmán ibn Affán, que en a penes unes quantes décades duria a un dels imperis més grans en l'història. No va tindre molt temps per a prestar atenció a l'administració d'estat, si ben els assunts estatals es varen mantindre estables durant el seu califato. Per consell de Úmar i d'Abu Ubaidah ibn al-Yarra, va estar d'acort en destinar un salari de l'erari estatal per a sí i descontinuó el seu comerç en teles.

Les guerres Ridda

[editar | editar còdic]

Els problemes varen escomençar molt pronte despuix del començ de la successió d'Abu Bakr, puix vàries tribus àraps varen llançar tumults, amenaçant en l'unitat i estabilitat de la nova comunitat i estat. Estes insurgencia i les respostes a elles per part del califato es coneixen colectivament com les guerres Ridda ("Guerres de Apostasía").[56]

Els moviments d'oposició varen aplegar en dos formes. Un tipo desafiava el naixent poder polític del califato aixina com l'autoritat religiosa de l'islam a través de l'aclamació d'ideologies rivals, dirigides per líders polítics que clamaven per a sí el mant de profeta, tal i com ho havia fet Mahoma. Estes rebelions inclouenː[56]

Tots estos líders són denunciats en les històries islàmiques com "falsos profetes".[56]

La segona forma de moviments d'oposició era de caràcter més estrictament polític. Algunes dels tumults d'este tipo varen prendre la forma de rebelions contra els imposts (zakat) en Néyed entre tribus com els Banu Fazara i Banu Tamim. Atres dissidents, si ben aliats inicialment en els musulmans, varen usar la mort de Mahoma com una oportunitat per a intentar restringir el creiximent del nou estat islàmic. Estos inclouen a alguns dels Rabīʿa en Baréin, els Azd en Oman, aixina com entre els Kindah i Khawlan en Yemen.[56]


Abu Bakr, provablement entenent que mantindre un control ferm sobre les dispars tribus aràbigues era crucial per a assegurar la supervivència de l'estat, va suprimir les #insurrecció per la via del poder militar. Va enviar a Jálid ibn al-Walid i un contingent de tropes per a reduir les insurreciones en Néyed aixina com les de Musaylima, qui era l'amenaça més séria. Al mateix temps, Shurahbil ibn Hasana i Al-Ala'a A el-Hadrami varen ser enviats a Baréin, mentres que Ikrimah ibn Abi Jahl, Hudhayfah al-Bariqi i Arfaja al-Bariqi varen rebre órdens de conquistar Oman. Finalment, Al-Muhajir ibn Abi Umayya i Jálid ibn Agarreu varen ser enviats a Yemen a recolzar al governador local en restablir el control. Abu Bakr va fer us també dels mijos diplomàtics ademés de les mides militars. Com ho fera Mahoma abans d'ell, va utilisar aliances maritals i incentius financers per a vincular a antics enemics del califato. Per eixemple, un membre dels Banu Hanifa que s'havia aliat en els musulmans va rebre de recompensa un estat. D'igual forma, a un rebel kindah de nom Al-Ash'ath ibn Qays, despuix d'arrepenedir-se i retornar a l'islam, se li varen donar terres en Medina i la mà de la germana d'Abu Bakr, Umm Farwa, en matrimoni.[55]

En el fondo, els moviments Ridda varen ser desafius a la supremacia política i religiosa de l'estat islàmic. Gràcies al seu èxit en suprimir les #insurrecció, Abu Bakr hi havia en efecte continuat la consolidació política que havia escomençat baix el liderage de Mahoma en relativament poques interrupcions. Per al final de les guerres, havia establit una hegemonia islàmica sobre la península aràbiga sancera.[55]

Expedicions en Pèrsia i Síria

[editar | editar còdic]

Havent-se unit Aràbia baix un únic estat centralisat en unes forces militars formidables, la regió podia vore's ara com una amenaça a les regions veïnes dels imperis sasánida i bizantino. És possible que Abu Bakr, raonant que era inevitable que un d'estos poders llançara un atac preventiu en contra del jove califato, decidira que era millor donar el primer colp. Sean cuales foren els motius del califa, en l'any 633 menuts contingents varen ser enviats a Iraq i Palestina, capturant varis llogarets. Si ben era segur que els bizantino i sasánidas anaven a retaliar, Abu Bakr tenia motius per a tindre confiança. Els dos imperis estaven agotats militarment despuix de sigles de guerres entre ells, lo que feya provable que si alguna força militar era enviada a Aràbia, estaria disminuïda i debilitada.[57]

Una ventaja més important, no obstant, era l'efectivitat dels guerrers musulmans, aixina com la seua celosia, que es basava parcialment en la seua certea sobre lo just de la seua causa. Adicionalment, la creència general entre els musulmans era que la comunitat devia defendre's a tota costa. L'historiador Theodor Nöldeke ha donat una opinió alguna cosa controvertida sobre que este fervor religiós es va usar intencionalment per a mantindre l'entusiasme i l'ímpetu de la ummaː[57]

Certament era una bona política tornar a les tribus salvages recentment conquistades cap a un objectiu extern contra el qual podrien satisfer de nou la seua fam de botínes en una gran escala, mantindre els seus ànims guerrers, i enfortir-se en unir-se a la nova fe... Mahoma mateixa havia enviat ya expedicions a l'atre costat de la frontera [bizantina], i d'esta manera els havia senyalat el camí als seus successors. Seguir els seus passos estava d'acort en el ser més profunt del jove islam, que ya s'hi havia fet gran entre el tumult d'armes.[58]

Si ben Abu Bakr va donar inici a estos conflictes inicials que finalment varen resultar en les conquistes de Pèrsia i del Alce, no va viure per a vore cap batalla real, i en canvi li va deixar la tasca els seus successors.[57]

Preservació del Corán

[editar | editar còdic]

Abu Bakr va ser important per a la preservació escrita del Corán. Es diu que despuix de la seua difícil victòria sobre Musaylima en la batalla de Yamama en l'any 632, Úmar va vore que uns cinccents musulmans que havien memorisat el Corán havien mort. Tement que es perguera o corrompiera, Úmar li va demanar a Abu Bakr que autorisara la recopilació i preservació de les escritures en format escrit. El califa tenia dubtes inicialment, i se li cita dient "¿cóm podem fer allò que el Mensager d'Alá, que Alá li beneïxca i li mantinga, no va fer ell mateixa?" No obstant, al final va cedir i va designar a Zayd ibn Thabit, qui havia servit prèviament com a secretari de Mahoma, en la tasca de reunir els versos dispersos. Es varen recuperar fragments de totes les regions, incloent els tallats en branques de palmeres, péntols de cuiro, tabletas de pedra i "dels cors dels hòmens." El treball recopilat es transcribió en fulls i es va verificar comparant-ho en les versions memorisades.[59][60] El códex finalisat, cridat Mus'haf, va ser presentat a Abu Bakr, qui abans de la seua mort li'l va llegar al seu successor Úmar.[61] Despuix de la mort de Úmar, el Mus'haf va ser heretat per la seua filla Hafsa, qui havia segut una de les esposes de Mahoma. Va ser este volum, que es va prendre prestat de Hafsa, el que va formar la base del prototip llegendari d'Uthmán, i el que es va convertir en el text definitiu del Corán. Totes les edicions posteriors deriven d'este original.[60]

Mort

[editar | editar còdic]

El 23 d'agost de 634, en Medina, Abu Bakr es va sentir malalt i no es va recuperar. Va desenrollar una alta febra (atribuïda per alguns a enverinament) i va ser confinat al seu llit. La seua malaltia es va prolongar i quan la seua condició va empijorar va sentir que el seu final estava prop. Donant-se conte d'això, va enviar per Alí i li va solicitar que li brindara el seu bany fúnebre (gusl) com lo havia fet este per Mahoma.

Abu Bakr creïa que devia nomenar al seu successor per a que l'assunt no es convertira en causa de discòrdia entre els musulmans despuix de la seua mort, si ben hi havia ya una controvèrsia sobre el fet de que Alí no havia segut nomenat. Va nomenar a Úmar per a este rol despuix de discutir l'assunt en alguns companyers. Alguns varen recolzar la nominació pero a uns atres no els va agradar, per la naturalea ruda de Úmar.


Abu Bakr va dictar aixina el seu últim testament a Uthmán ibn Affán en estes paraulesː

En el nom de Deu Misericordioso. Esta és l'última voluntat i testament d'Abu Bakr bin Abu Quhafa, quan es troba en l'última hora del món i la primera del que ve, una hora en que els infels deuen creure, els malévolos deuen reconéixer els seus mals camins. Nomene a Úmar bin al Jattab com el meu successor. Per tant, escolteu-li i obediu-li. Si actua be, confirmeu els seus actes. Les meues intencions són bones, pero no puc vore els resultats futurs. No obstant, els qui mal actuen s'exponen a que en avant siguen jujats en severitat. Adeu. Que rebau sempre el favor de la bendició Divina.[62]

L'elecció de Úmar va ser ratificada per la comunitat (segons els bakris/sunitas), novament en l'oposició de Alí (رضی الله عنه) i els seus partidaris (segons els chiïtes), encara que sense cap incident sério. Úmar va dirigir l'oració funerària per a ell i va ser sepultat junt a la tomba de Mahoma. Està enterrat junt a Mahoma (صلی الله علیه و آله و سلم) i Úmar (رضي الله عنه) en la Mesquita del Profeta de Medina.

Descendència

[editar | editar còdic]

En la seua primera esposa, Qutaylah bint Abd al-Uzzá:

En la seua segona esposa, Umm Ruman:

En la seua tercera esposa, Asma bint Umais:

En la seua quarta esposa, Habibah bint Kharijah

  • Umm Kulthum bint Abi Bakr

Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ «Abu Bakr - Muslim caliph».
  2. ↑ Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
  3. ↑ Muhammad Mustafa Al-A'zami (2003), The History of The Qur'anic Text: From Revelation to Compilation: A Comparative Study with the Old and New Testaments, p.26, 59. UK Islamic Academy. ISBN 978-1872531656.
  4. ↑ 4,0 4,1 Martin, Richard C.,. Encyclopedia of Islam and the Muslim world, Second edition edició. OCLC 933397646. ISBN 978-0-02-866272-5.
  5. ↑ Juan Eduardo Camp, Encyclopedia of Islam, Infobase Publishing, 2009
  6. ↑ Ibn Saʻd, Muḥammad, approximately 784-845.; Ghazanfar, H. K., {{{nom2}}} ([1993?-]). Kitab al-tabaqat al-kabir, Kitab Bhavan. OCLC 30324140. ISBN 81-7151-127-9.
  7. ↑ Abi Na'eem, "Ma'arifat al-sahaba", no. 60
  8. ↑ Camp, Juan Eduardo, 1950- (2009). Encyclopedia of Islam, Facts On File. OCLC 430540170. ISBN 978-1-4381-2696-8.
  9. ↑ Abi Na'eem, "Ma'arifat al-sahaba", no. 64, 65
  10. ↑ Glassé, Cyril. (2001). The new encyclopedia of Islam, Rev. ed edició, AltaMira Press. OCLC 48553252. ISBN 0-7591-0189-2.
  11. ↑ Al-Jubouri, I.M.N. (2001). Islamic Thought: From Mohammed to September 11. ISBN 9781453595855.
  12. ↑ 12,0 12,1 «Abu Bakr Al-Siddiq». Oxford Bibliographies Online Datasets. Consultat el 15 de juliol de 2020.
  13. ↑ Drissner, Gerald, 1977-. Islam for nerds : 500 questions and answers. OCLC 1065356117. ISBN 978-1-5308-6018-0.
  14. ↑ War and Peace in the Law of Islam per Majid Khadduri. Traduït a l'anglés per Muhammad Yaqub Khan. 1951 Ahmadiyyah Anjuman Ishaat Islam. Original de la University of Michigan. Digitializado el 23 d'octubre de 2006
  15. ↑ Al-Zarkali, "al-a'alam", donar al'ilm lil'malayeen, 15th edition, May 2002
  16. ↑ Masud-ul-Hasan. Sidiq-i-Akbar Hazrat Abu Bakr. Lahore: A. Salam, Ferozsons Ltd. p. 2.
  17. ↑ «Sixth Session, Tuesday night, 28th Rajab 1345 A.H.» (en en). Al-Islam.org. Consultat el 15 de juliol de 2020.
  18. ↑ Tarikh al-tabari vol.2-page 60
  19. ↑ Houtsma, M. Th. (Martijn Theodoor), 1851-1943. (1993). I.J. Brill's first encyclopaedia of Islam, 1913-1936, I.J. Brill. OCLC 28557785. ISBN 90-04-09796-1.
  20. ↑ Dr. Ali Muhammad As-Sallaabee (2007). The Biography of Abu Bakr As-Siddeeq.
  21. ↑ Doniger, Wendy.; Merriam-Webster, Inc., {{{nom2}}} (1999). Merriam-Webster's encyclopedia of world religions ; Wendy Doniger, consulting editor., Merriam-Webster. OCLC 41439700. ISBN 0-87779-044-2.
  22. ↑ Ashraf, Shahid, 1959- (2004). Encyclopaedia of Holy Prophet and companions, Anmol Publications Pvt Ltd. OCLC 222100234. ISBN 81-261-1940-3.
  23. ↑ Tabaqat ibn Sa'd 3/ 169, 174
  24. ↑ Tarikh ar-Rusul wa al-Muluk 3/ 426
  25. ↑ Lane-Poole, Stanley (1894). The Mohammedan Dynasties: Chronological and Genealogical Tables with Historical Introductions, Adamant Mija Corporation. ISBN 978-1-4021-6666-2.
  26. ↑ Muslim persecution of heretics during the marwanid period(64-132/684-750), Judd Steven, Al-Masq:Islam & the medieval Mediterranean.Apr.2011, Vol.23 Issue 1 pg1-14.14p.
  27. ↑ Abu Bakr per Atta Mohy-ud-Din, publicat 1968 S. Chand Original de la University of Michigan, digitalisat el 6 de giner de 2006, ASIN B0006FFA0O.
  28. ↑ Geldart, Anne. (1999). Islam, Heinemann. OCLC 41338870. ISBN 0-431-09300-8.
  29. ↑ Islamic Culture per la Islamic Cultural Board Published 1927 s.n. Original de la University of Michigan, digitalisat el 27 de març de 2006.
  30. ↑ Hazrat Abu Bakr, the First Caliph of Islam per Muhammad Habibur Rahman Khan Sherwani, publicat en 1963 Sh. Muhammad Ashraf. Original de la University of Michigan. Digitalisat el 14 de novembre de 2006.
  31. ↑ Sidiq-i-Akbar Hazrat Abu Bakr pel professor Masud-ul-Hasan Pg. 31. O, Imprés i publicat per a. Salam, Ferozsons Ltd 60 Shahrah-i-Quaid-i-Azam, Lahore
  32. ↑ 32,0 32,1 32,2 Tabqat ibn al-Saad llibre de Maghazi, pàgina 62
  33. ↑ Morgan, Diane, 1947- (2010). Essential Islam : a comprehensive guide to belief and practice, Praeger/ABC-CLIO. OCLC 495532664. ISBN 0-313-36026-X.
  34. ↑ Sherwani, Muhammad Habibur Rahman Khan (1963). Hazrat Abu Bakr, the First Caliph of Islam. p. 23.
  35. ↑ 35,0 35,1 Jubūrī, ʻImād al-Dīn. (2004). History of Islamic philosophy : with view of Greek philosophy and early history of Islam, Bright Pen. OCLC 124025025. ISBN 0-7552-1011-5.
  36. ↑ Watt, W. Montgomery (William Montgomery). Muhammad : prophet and statesman. OCLC 6796252. ISBN 0-19-881078-4.
  37. ↑ Encyclopaedia of Islam, Second Edition.Consultat el 15 de juliol de 2020.
  38. ↑ 38,0 38,1 Masud-ul-Hasan. Sidiq-i-Akbar Hazrat Abu Bakr. Lahore: A. Salam, Ferozsons Ltd. p. 36.
  39. ↑ 39,0 39,1 39,2 39,3 «A Restatement of the History of Islam and Muslims» (en en). Al-Islam.org. Consultat el 15 de juliol de 2020.
  40. ↑ 40,0 40,1 Ibn Hishām, ʻAbd al-Malik, -834.; Ibn Isḥāq, Muḥammad, -approximately 768., {{{nom2}}} (1967). The life of Muhammad, Pakistan Branch, Oxford University Press. OCLC 2406302. ISBN 0-19-636033-1.
  41. ↑ 41,0 41,1 Irving, Washington, 1783-1859. (1989). Washington Irving's Life of Mohammed, Rev. ed edició, Ipswich Press. OCLC 21086732. ISBN 0-938864-12-2.
  42. ↑ Haykal, Muḥammad Ḥusayn, 1888-1956. (1993). The life of Muḥammad, American Trust Publications. OCLC 29701130. ISBN 0-89259-137-4.
  43. ↑ Sahih-al-Bhukari llibre de Maghazi, Ghazwa Saif-al-Jara
  44. ↑ Abū Khalīl, Shawqī. (2004). Atles of the Prophet's biography : plaus, nations, landmarks, 1st ed edició, Darussalam. OCLC 57244880. ISBN 9960-897-71-0.
  45. ↑ 45,0 45,1 Muir, William, Sir, 1819-1905. (1891). The caliphate : its rise, decline, and fall : from original sources, Religious Tract Society. OCLC 426356792. ISBN 1-4179-4889-2.
  46. ↑ «Hadith - Book of Jihad (Kitab Al-Jihad) - Sunan Abi Dawud - Sunnah.com - Sayings and Teachings of Prophet Muhammad (صلى الله عليه و سلم)». sunnah.com. Consultat el 15 de juliol de 2020.
  47. ↑ Ahmad, Fazl (1983). Abu Bakr: The first caliph of Islam (Heroes of Islam series).
  48. ↑ 48,0 48,1 Powers, David Stephan. (2009). Muḥammad is not the father of any of your men : the making of the last prophet, University of Pennsylvania Press. OCLC 794929174. ISBN 978-0-8122-0557-2.
  49. ↑ 49,0 49,1 49,2 49,3 49,4 Fitzpatrick, Coeli,; Walker, Adam Hani,, {{{nom2}}}. Muhammad in history, thought, and culture : an encyclopedia of the Prophet of God. OCLC 857754274. ISBN 978-1-61069-177-2.
  50. ↑ 50,0 50,1 Phipps, William I., 1930-2010. (2016). Muhammad and Jesus : a comparison of the prophets and their teachings, Bloomsbury Academic. OCLC 957607492. ISBN 978-1-4742-8935-1.
  51. ↑ Ḥusain, Muẓaffar.; Akhtar, Syed Saud., {{{nom2}}}; Usmani, B. D., {{{nom3}}}. A concise history of Islam. OCLC 868069299. ISBN 978-93-82573-47-0.
  52. ↑ Mattson, Ingrid. (2013). The story of the Qur'an : its history and plau in Muslim life, 2nd ed edició, Wiley-Blackwell. OCLC 815043977. ISBN 978-0-470-67349-2.
  53. ↑ 53,0 53,1 53,2 Madelung, Wilferd.. The succession to Muḥammad : a study of the early Caliphate. OCLC 33443482. ISBN 0-521-56181-7.
  54. ↑ Saravanamuttu, J. (Jayaratnam),; Platzdasch, Bernhard,, {{{nom2}}}; Institute of Southeast Asian Studies,, {{{nom3}}} (2014). Religious diversity in Muslim-majority states in Southeast Àsia : areas of toleration nad conflict, Institute of Southeast Asian Studies. OCLC 893518385. ISBN 978-981-4519-65-6.
  55. ↑ 55,0 55,1 55,2 Donner, Fred McGraw, 1945- (2010). Muhammad and the believers : at the origins of Islam, The Belknap Press of Harvard University Press. OCLC 456169900. ISBN 978-0-674-05097-6.
  56. ↑ 56,0 56,1 56,2 56,3 Donner, Fred McGraw, 1945-. The early Islamic conquests. OCLC 889249434. ISBN 978-1-4008-4787-7.
  57. ↑ 57,0 57,1 57,2 Nardo, Dò, 1947- (2011). The Islamic Empire, Lucent Books. OCLC 754142919. ISBN 978-1-4205-0802-4.
  58. ↑ Nöldeke, Theodore (2010). Sketches from Eastern History, Kessinger Publishing. ISBN 978-1164326526.
  59. ↑ Fernhout, Reinder, 1934- (1994). Canonical texts, bearers of absolute authority : Bible, Koran, Veda, Tipitaka : a phenomenological study, Rodopi. OCLC 782178093. ISBN 90-5183-752-6.
  60. ↑ 60,0 60,1 Herlihy, John. (2012). Islam For Our Clave: Inside The Traditional World Of Islamic Spirituality., Xlibris Corporation. OCLC 1124445813. ISBN 978-1-4797-0997-7.
  61. ↑ Azmayesh, Mostafa, 1952-. New researches on the Quran : why and how two versions of Islam entered the history of mankind. OCLC 992470990. ISBN 978-0-9558117-6-0.
  62. ↑ «Quran Translations & Hadith | Islamic References & Recitation Online | Alim». www.alim.org. Consultat el 12 de juliol de 2020.

Enllaços externs

[editar | editar còdic]

Commons


Referències

[editar | editar còdic]
Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Abu_Bakr_as-Siddiq&oldid=823253»