Alce mediterràneu

El terme Alce o, més específicament, Alce mediterràneu aludix històricament a una gran zona d'Oriente Pròxim, situada al sur dels monts Tauro, llimitada pel mar Mediterrànea a l'oest, el desert àrap al sur i Mesopotamia a l'est. No inclou les montanyes del Caucas ni partix alguna de la península àrap o Anatolia, encara que ocasionalment s'inclou Cilicia.^{cita requerida} La península del Sinaí també s'inclou, pero com a àrea marginal, com a pont entre el Llevant i el nort d'Egipte. Ocasionalment, els pobles llevantins varen dominar la regió situada entre el Sinaí i el riu Nilo, pero eixa regió s'exclou de l'Alce geogràfic.

Ha segut una zona comercial per excelència, en distintes rutes comercials unint la costa i Egipte en els països del Orient Mig, lo que també ha provocat que anara durant sigles l'escenari de distints conflictes bèlics entre els pobles que intentaven mantindre el control del lucratiu comerç que discorria per la zona.

El Llevant és també el nom de la conca oriental de la mar Mediterràneu (mar Llevantina). Les seues fosses descendixen fins a prop de 3300 m (prop de l'illa de Creta). També ha segut un pas comercial important, ya que està en el creuament de vàries vies de comunicació mítiques: les antigues dels fenicios, Ruta de la Seda, ruta marítima a l'Extrem Orient pel canal de Suez, etc. Està llimitat per Turquia, Chipre, Israel, Líban, Síria i Egipte.

Etimologia

Vore també: País de Sham, Orient Pròxim, i Orient Mig

El terme Llevant, del llatí levare, va començar a utilisar-se en el sentit de a l'est d'Itàlia al voltant de 1497, i fins a el XIX incorporava totes les regions baix l'Imperi otomà, inclosa Grècia.^{cita requerida}

Quan el Regne Unit va assumir el control de Palestina despuix de la Primera Guerra Mundial, els governadors varen adoptar el terme, i els mandats francesos en Síria i Líban des de 1920 a 1946 varen ser cridats els estats de Llevant. El terme va aplegar a ser comú entre els arqueòlecs de l'época per a referir-se a moltes excavacions, per eixemple Ebla, Qadesh i Ugarit. ya que estos llocs no es podien classificar com mesopotámicos, norteafricano o àraps, varen començar a ser cridats llevantins.^{cita requerida} El terme Llevant és utilisat fins a hui pels arqueòlecs i els historiadors per a referir-se a la prehistòria i a la història antiga i medieval de la regió.

El terme també s'ampra en ocasions per a referir-se als països i territoris que conformen la costa oriental de la mar Mediterrànea, a saber, a Israel, Líban, Palestina, Síria i la província turca d'Hatay, ademés de Jordània i, en ocasions, Chipre i una reduïda franja costera de la península del Sinaí. D'esta manera es distinguix clarament de la més àmplia definició d'Orient Pròxim, sobretot en tractar-se d'acontenyiments moderns o contemporàneus, a la gent i als Estats de la mateixa regió.

Geografia

Comprén principalment els països d'Israel, Jordània, Líban, Síria, i Palestina. En la zona convergixen tres plaques tectónicas importants: africana, eurasiática i árabiga. Els llímits entre les plaques tectónicas seguixen la llínea Azores, Gibraltar, Àfrica del nort, mar Rojo, i Iran. La placa àrap s'està movent cap al nort contra la placa de Anatolia (Turquia) en la falla de l'est de Anatolia, i el llímit entre la placa egea i l'Anatolia de l'est és actiu sismicament.

Clima

Els països del Llevant són sobretot àrits o semiáridos, somesos a freqüents sequias; no obstant, existixen extensions de boscs i valls fèrtils. La regió abunda en prats, dehesas, zones desérticas i montanyes. L'escassea d'aigua és un problema en moltes parts, en una demanda d'aigua potable en aument degut a que les poblacions estan en continu creiximent mentres que la salinisació i la contaminació amenacen els rius. La major font d'aigua és el mar de Galilea, des del que es du aigua per a regar àmplies zones, com el desert del Néguev. En Líbia s'ha realisat una gran obra d'ingenieria, el Gran Riu Artificial, que du aigua per mig d'aqüeductes fins a les ciutats, des d'aqüífers originats en l'última glaciació, desgraciadament no renovables. El rec per inundació de regates o per aspersió s'utilisa extensivament, cobrint casi el total de terrenys destinats a l'agricultura.

Les temperatures oscilen entre −10 °C i 25 °C en giner, i entre 20 °C i més de 35 °C en juliol. Les temperatures anuals en la majoria de la regió no han sofrit casi cap canvi durant el periodo 1901-1996, pero es preveu un aument d'1 o 2 °C cap a l'any 2030.

Vore també: Geografia d'Àsia

Vore també

• Història de la regió mediterrànea
• Creixent Fèrtil
• País de Sham
• Mediterràneu oriental

Referències

Bibliografia

• Roaf, Michael (1992). Mesopotamia i l'antic Orient Mig, Foli. ISBN ISBN 84-7583-347-0.
• Ben-Tor (2004). L'arqueologia de l'antic Israel, Edicions Cristiandad. ISBN ISBN 84-7057-482-5.
• Reichert, Rolf (1973). Història de Palestina, Editorial Herder. ISBN ISBN 84-254-0604-8.
• Arab, Khaled (2006). Reflexiones d'un àrap llaic, Club Universitari. ISBN ISBN 84-8454-453-2.
• Shaban, M. A. (1979). Història de l'Islam, Edicions Guadarrama. ISBN ISBN 84-335-0252-2.

• Runciman, Steven (1973). Història de les creuades, Aliança Editorial. ISBN ISBN 978-84-206-2997-1.
• Maalouf, Amin (1996). Les creuades vistes pels àraps, Aliança Editorial. ISBN ISBN 84-206-0782-7.
• Braudel, Fernand (1987). El Mediterràneu i el món Mediterràneu en l'época de Felipe II, Fondo de Cultura Econòmica. ISBN ISBN 968-16-0775-9.
• Lewis (1996). L'Orient pròxim: Dos mil anys de història, Crítica. ISBN ISBN 84-7423-801-3.
• Hourani, Albert (2007). El història dels Arabes, Edicions B - Mèxic. ISBN ISBN 84-666-1538-5.
• López García (1997). El món árabo-islàmic contemporàneu: Una història política, Ed. Síntesis. ISBN ISBN 84-7738-488-6.
• Gatier, Pierre-Louis; Binst, {{{nom2}}}; Polidori, {{{nom3}}} (2000). Oriente pròxim: Història i arqueologia, Ed. Könemann. ISBN ISBN 3829004982.