Líban

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Anar a la navegació Anar a la busca
الجمهورية اللبنانية
Al-Ŷumhūriya Al-Lubnāniya
República Libanesa
Flag of Lebanon.svg Coat of arms of Lebanon.svg
Lebanon (orthographic projection).svg

Capital: Beirut
Ciutat més poblada:
Forma de Govern: República parlamentària
President: Michel Suleiman
Llengües: Àrap
Ubicació: 33° 54′ N, 35° 32′ E
Altitut:
Superfície: 10,452
Població: 4.125.247
Densitat: 358
Gentilici:
Moneda: Lliura libanesa (LBP)
Prefix Telefònic: 961
Us Horari: (UTC+2)
Domini de Internet: .lb
Membre de:


El Líban [1] (en àrap لبنان, Lubnān) és un estat de l'Orient Mig que fa frontera al nort i a l'est en Síria, al sur en Israel i a l'oest està banyat pel Mediterràneu. Líban és un país chicotet, altament montanyós.

Fon part del Imperi otomà des de 1516 fins a 1918, quan este es va derrocar a la fi de la Primera Guerra Mundial. Despuix les cinc províncies que constituïxen el Líban modern estaven baix el Mandat francés. Els francesos varen expandir les fronteres del Governació del Mont Líban, lo que va ser poblat per maronites i drusos per a incloure més musulmans. Líban va guanyar l'independència en 1943, establint un sistema polític únic, confesionaliste, un tipo consociativisme de compartir poder entre comunitats religioses. Es consideren Bechara El Khoury, primer president de Líban, Riad El-*Solh, primer Primer Ministre del Líban i Emir Majid Arslan II, Primer Ministre de Defensa, com els tres fundadors de la moderna República de Líban i héroes nacionals per haver conseguit l'independència. Tropes estrangeres es varen retirar completament del país el 31 de decembre de 1946. Fins als anys 1970, el Líban era el centre financer de Orient Pròxim, que li va valdre el sobrenom de la Suïssa d'Orient Pròxim. No obstant, la seua importància econòmica es va desintegrar en la terrible Guerra Civil Libanesa de 1975–1990, que va destruir un equilibri polític eixemplar. Des de 1973 ha segut un membre de la Organisació Internacional de la Francofonia.

A mijos de 2006, el país havia recuperat un considerable grau d'estabilitat i desenroll, la reconstrucció de Beirut estava casi completa i un número creixent de turistes tornava al país. No obstant, en l'estiu de 2006 es va desnugar la Guerra del Líban, d'un més de duració, entre l'eixèrcit d'Israel i Hezbollah, que va causar un gran número de baixes civils i importants danys en l'infraestructura del país. El 14 d'agost es va alcançar un alt al fòc despuix d'una crida a la fi de les hostilitats del Consell de Seguritat de l'ONU.

Des de llavors, el país viu una inestabilitat casi constant, per guerres i conflictes interns o externs (conflictes de països propencs com Síria, Israel o Palestina). A pesar d'això, la seua capital Beirut torna a ser un dels centres financers, econòmics i comercials més grans i moderns, i una de les ciutats més vanguardistes i *occidentalizadas del Mig Oriente.

Historia[editar | editar còdic]

Artícul principal → Historia del Líban.

El Líban, hereu de Fenícia i cresol històric de comunitatés cristianes i musulmanes, va ser ocupat pel Imperi otomà en el sigle XVI. La mort de 12000 cristians en la guerra entre estos i els drusos en 1860 va provocar el desembarc de tropes franceses per a protegir als cristians maronites. Despuix de la derrota turca en la Primera Guerra Mundial, el protectorat de França es va prolongar fins a 1943, any en que el país es va constituir com Estat (si ben havia proclamat la seua independència el 26 de novembre de 1941, pero esta no va ser reconeguda fins a dos anys més tart). En 1946 les tropes franceses varen abandonar el Líban.

Demografia[editar | editar còdic]

Artícul principal → Demografia del Líban.
Beirut en 1983.

El Líban ha segut terra d'acolliment de minories perseguides com els armenis (4%) i els palestins (9,5%), assentats estos últims en camps de refugiats.

El 90,1% dels libanesos es concentra entre les ciutats costeres. En Beirut viu més d'un milló i mig de persones. Actualment, la majoria dels libanesos viuen fòra del seu país.

Idiomes[editar | editar còdic]

L'artícul 11 de la Constitució del Líban afirma que «el àrap és l'idioma oficial del país. Una llei determina els casos en els que s'usarà el francés». La majoria dels libanesos ampren el dialecte libanés de l'àrap, conegut com àrap libanés, mentres que el àrap estàndart modern s'utilisa sobretot en les prensa i els mijos de difusió oficials. Aixina mateix, molts libanesos parlen en fluïdea el francés, que és la llengua de la cultura i la comunicació. El anglés ya s'ha convertit en la llengua més important i propagada entre els jóvens. El espanyol també està present pero en menys de 1% de la població, i és parlat bàsicament per emigrants a països de parla hispana i/o els seus descendents que han retornat al país. El 4% de la població parla el armeni perque hi ha una minoria d'eixe orige. Gràcies als mercats financers assentats en Líban, la nació s'ha caracterisat per ser un país altament comercial, #a on el coneiximent de vàries llengües estrangeres és usual en els círculs alts i mijos de la població i per això un 45% dels libanesos parla francés. Recents estudis realisats pel govern mostren que els bilingües àrap-francés constituïxen un 28,9% de la població. Es pot dir aixina que el Líban és un país trilingüe, on l'àrap és la llengua materna i vernàcula, el francés és la llengua cultural i l'anglés és la llengua utilisada per a les comunicacions en l'exterior.

Referències[editar | editar còdic]


 
Països d'Àsia
Asia (orthographic projection).svg
Afganistan    Aràbia Saudita    Azerbaijan    Barein    Bangla Desh    Butan    Brunei    Camboja    Catar    China    Corea del Nort    Corea del Sur    Emirats Àraps Units    Filipines    Índia    Indonèsia    Iran    Irac    Israel    Japó    Jordània    Kazakstan    Kirguistan    Kuwait    Laos    Líban    Malàsia    Maldives    Mongòlia    Myanmar    Nepal    Oman    Pakistan    Singapur    Síria    Sri Lanka    Tajikistan    Tailàndia    Taiwan    Timor Oriental    Turcmenistan    Turquia    Uzbekistan    Vietnam    Yemen