Nilo
El Nilo (en àrap: النيل, alnayl) és el major riu d'Àfrica, que fluïx en direcció nort a través de dèu països —Burundi, Ruanda, Tanzània, Uganda, Kènia, República Democràtica del Congo, Sudan del Sur, Sudan, Etiopia i Egipte— fins a desaguar en l'extrem surest del mar Mediterrànea, formant el gran delta de l'Nilo, sobre el que estan situades les ciutats d'El Caire i Aleixandria.
Té una llongitut de 6853 km, lo que ho convertix en el ric més llarc del món encara que en controvèrsia ya que alguns ho consideren el segon riu més llarc del món. Durant sigles va ser considerat el riu més llarc;[1] no obstant, medicions de l'any 2008 han estimat que eixe calificatiu correspondria al ric Amazones.[2][3] encara que esta senya és controversial entre els científics i especialistes.
La font més lluntana del llac Victoria és el riu Kagera, localisat a l'oest de Tanzània. Si es considera este com a font de l'Nilo, el seu naiximent seria el curs d'aigua més llarc dels que desemboquen en la mar Mediterrànea, sent l'Nilo-Kagera el segon riu més llarc del món, en una llongitut de 6853 quilómetros.[4]
L'Nilo va prendre la seua actual configuració al final de l'Era Terciaria. Està ubicat al nordest del continent. Naix en Burundi i té dos ramals o fonts principals: el Nilo Blanco i el Nilo Blau. El primer travessa els Grans Lagos d'Àfrica, tenint la seua font més distant en Ruanda, i fluïx cap al nort per Tanzània, el llac Victoria, Uganda, Sudan del Sur i Sudan, mentres que l'Nilo Blau naix en el llac Tana, en Etiopia, i creua el surest de Sudan. Abdós es troben prop de la capital sudanesa, Jartum.
La part del nort del riu fluïx casi completament pel desert, entre Sudan i Egipte, una zona la civilisació de la qual ha depés del riu des de fa milenis. La major part de la població d'Egipte i totes les seues ciutats —a excepció de les de la delta de l'Nilo i els oasis— es troben a lo llarc de la vall de l'Nilo (al nort d'Asuán), i la majoria dels llocs d'interés cultural i històric es troben en les riberes del riu. La desembocadura del riu conforma la delta de l'Nilo, a la vora de la mar Mediterrànea en Egipte.
Etimologia
[editar | editar còdic]La paraula en idioma espanyol Nilo, de la mateixa manera que la denominació àrap en-Nîl i an-Nîl deriven del Llatí Nilus.[5][6]. Dit terme prové del grec Neilos (Νειλος). En l'antiga llengua egipcíaca, el riu era cridat Hapy (Ḥˁpī) o Iteru (itrw), que significa «riu o canal», representat pels jeroglífics que es mostren en les imàgens.[7] L'Nilo era associat precisament en el deu Hapi. En l'idioma copto, la paraula piaro (sahídico) o phiaro (boháirico) significa «El riu».
Història
[editar | editar còdic]L'Nilo va ser un element fonamental per al florecimiento de la civilisació del Antic Egipte. La major part de les seues ciutats es trobaven en la vall de l'Nilo i en la seua Delta, al nort d'Asuán. L'Nilo va ser vital per a la cultura egipcíaca des de l'Edat de Pedra. El canvi del clima i la desertisació desecaron les terres de caça i pastoreig de l'Àfrica septentrional per a conformar el Sàhara, entorn al 8000 a. C.; llavors, molts habitants migraron i es varen assentar junt a l'Nilo, en a on varen desenrollar una economia agrícola i una societat centralisada. La superfície del ric Nilo s'ha congelat a lo manco en dos ocasions a lo llarc de l'història, en 829 i en 1010.[8]
Eonilo
[editar | editar còdic]S'estima que l'actual Nilo és, a lo manco, el quint riu que ha fluït cap al nort des de les terres altes etíope. Les imàgens de satèlit usades per a identificar cursos d'aigua secs en el desert a l'oest d'Nilo, nos mostren un canó, Eonilo, ara farcidura pel fluix superficial. Açò representa un antic Nilo cridat Eonilo que va fluir durant el Mioceno (de 23 a 5,3 millons d'anys abans del present). El Eonilo va transportar sediment fins al Mediterràneu, i varis camps de gas han segut descoberts dins d'estos sediment. Durant el Mioceno tardà es va produir la crisis salina del Mesiniense, quan el mar Mediterrànea va quedar aïllat i es va evaporar, i l'Nilo va baixar el seu curs a un nou nivell que estava centenars de metros baix el nivell de l'oceà en Asuán i 2400 metros per baix d'El Caire.[9] Este enorme canó que es va formar està ara replet de sediment.
Nilo integrat
[editar | editar còdic]Hi ha dos teories en relació en l'edat de l'Nilo integrat: La primera és que el drenage integrat de l'Nilo és d'edat jove, que la conca de l'Nilo es va trencar en una série de conques separades i solament la conca de més al nort va tindre un riu seguint el curs actual de l'Nilo en Egipte.[10] Una atra teoria proposta és que el drenage d'Etiopia a través de rius com el Nilo Blau o el Atbarah/Takazze va fluir al Mediterràneu a través de l'Nilo egipcíac des de l'Era Terciaria.[11]
Salama, en 1987, va sugerir que durant el Terciario va haver una série de conques continentals separades, cada conca ocupant una de les principals fosses sudaneses: la fossa Mellut, la fossa de l'Nilo Blanco, la fossa de l'Nilo Blau, la fossa del Atbara i la fossa Sag El Naam.[12] La conca de la fossa de Mellut és de casi 12 quilómetros de profunditat en la seua part central i possiblement encara està activa. El sistema de la fossa de l'Nilo Blanco, encara que és més baix que el Bahr El Arab, és aproximadament de 9 quilómetros de profunditat.
L'exploració geofísica del sistema de la fossa de l'Nilo Blau va estimar la profunditat dels sediment aproximadament entre els 5 i els 9 quilómetros. Estes conques no varen ser interconectadas fins al cap de que cessara el seu afonament i l'acumulació de sediment fora suficient per a reblir les conques a tal nivell que permetera la conexió. En omplir-se les depressió es varen conectar l'Nilo egipcíac i l'sudanés que captava les aigües etíope i equatorials durant les últimes etapes de les activitats tectónicas.[13] El riu Atbara es va desbordar i va tancar la seua conca durant els periodos humits, fa entre 100 000 i 120 000 anys. L'Nilo Blau es va conectar a l'Nilo principal fa entre 70 000 i 80 000 anys. La conexió de l'Nilo Victoria es va produir aproximadament fa 12 500 anys.
Antic Egipte
[editar | editar còdic]
El sustente va jugar un paper crucial en la fundació de la civilisació egipcíaca i l'Nilo va ser una font inagotable del mateix. L'Nilo, quan es desbordava cada any, feya que les seues riberes foren sumament fèrtils. Va ser gràcies a això que els egipcíacs varen ser capaços de cultivar blat, ordi i lli, ademés d'aportar el riu abundant peix i papir. Tot açò possibilitava obtindre aliment suficient per a tota la població i uns atres importants recursos, en lo que s'evitaven en general possibles hambruna, molt freqüents en el Próximo Oriente per l'irregularitat de les collites. També, l'aigua de l'Nilo va atraure al búfalo d'aigua i, en acabant de que els perses ho introduïren en el VII, al camello. Estos animals podien ser matats a fi de consumir la seua carn, podien ser capturats, domesticats, usats per a llaurar i inclús per a viajar en el cas dels camellos. L'Nilo era també una via eficient i cómoda de transport de mercaderies i persones: s'utilisava com a via fluvial per a transport comercial o recreatiu.
Gràcies a l'obtenció de lli i blat possibilitada per l'Nilo i les seues riuades, Egipte va tindre una bona relació diplomàtica en atres països, en lo que el riu contribuïa a l'estabilitat econòmica i política del país. Ademés, proporcionava els recursos necessaris com l'aliment o els diners per a posseir un eixèrcit. La llegenda dia que el faraó era el responsable de les inundacions de l'Nilo, i que a canvi de l'aigua i les collites els llauradors devien cultivar el sol fèrtil enviant despuix una part dels seus recursos al propi faraó, que s'encarregava d'usar-los en be de la societat. L'Nilo era també una font espiritual, i es va crear un deu dedicat a la bondat de l'inundació anual, el deu Hapy, que junt al Faraó controlava la riuada. Ademés es va considerar al riu com una calçada de la vida fins a la mort.[14]
L'historiador grec, Heródoto, va escriure que «Egipte era el dò de l'Nilo». Sense la irrigación possibilitada per les aigües de l'Nilo, la civilisació egipcíaca provablement hauria segut efímera. L'Nilo va proporcionar els elements que varen possibilitar l'eclosió i desenroll d'una gran civilisació que va perdurar tres mil anys. El comerç ha segut continu en l'Nilo des de fa mils d'anys, com podem vore en l'os de Ishango, que va ser descobert prop del llac Eduardo, en el noreste del Congo i que va ser datat cap a l'any 20 000 a. C.
La busca de les fonts de l'Nilo
[editar | editar còdic]
A pesar dels intents de grecs i romans (que varen ser incapaços de travessar el Sudd) el curs alt de l'Nilo va permanéixer inexplorado en la seua major part. Vàries expedicions havien fracassat en els seus intents per determinar la font de l'Nilo, lo que va motivar les representacions helenistas i romanes del riu com un deu masculí en el cap i la cara amagades per teles. Agatárquidas va registrar que en temps de Ptolomeo II una expedició militar havia remontat lo suficientment el curs del Nilo Blau com per a determinar que la causa de les inundacions estiuenques eren les fortes pluges estacionals en el Massiç Etíop; no obstant no es creu que cap europeu de l'Antiguetat alcançara el llac Tana ni que seguira els passos d'esta expedició més allà de Meroe.
Els europeus pràcticament no varen conseguir noves senyes sobre els orígens de l'Nilo fins als sigles XV i XVI, quan viagers per Etiopia varen visitar el llac Tana i inclús la font de l'Nilo Blau en les montanyes al Sur del llac. A pesar de que James Bruce va declarar haver segut el primer europeu en visitar eixa font, escritors moderns en millors coneiximents li donen el crèdit al jesuïta espanyol Pedro Páez. La descripció de Páez de la font de l'Nilo (Història d'Etiopia, c. 1622) no va ser publicat íntegrament fins a començos del sigle XX. Este text és una llarga i vívida descripció d'Etiopia. No obstant el relat apareix reflectit en varis escrits contemporàneus a la seua composició, com la Història geral dona Ethiopia a Alta (Baltasar Teles, 1660), Mundus Subterraneus (Athanasius Kircher, 1664) o L'Estat Actual d'Egipte (Johann Michael Vansleb, 1678). Els europeus havien vixcut en el país des de finals del sigle XV, i és possible que algun d'ells haguera visitat la font anteriorment, pero fora incapaç d'enviar un relat en els seus descobriments fòra d'Etiopia. El portugués Jerónimo Llop també descriu la font de l'Nilo Blau, havent-la visitat poc despuix de Pedro Páez.
El Nilo Blanco era inclús més misteriós i incomprendido, i en l'Antiguetat es pensava, equivocadament, que el riu Níger era en realitat el curs alt de l'Nilo Blanco; aixina Plinio el Vell va escriure que l'Nilo tenia els seus orígens «en una montanya de la Baixa Mauritània», discorria per la superfície durant una distància de «molts dies», després es tornava subterràneu, reapareixia com un gran llac en territori dels Masesilos, després tornava a desaparéixer baix el sol del desert, per a on discorria «per una distància de vint dies de viage fins a alcançar als etíops més propencs». Un mercader cridat Diógenes va relatar que les aigües de l'Nilo atreen animals com el búfalo d'aigua o els camellos (despuix de la seua introducció pels perses en el VII).
El llac Victoria va ser contemplat per europeus per primera volta en 1858, quan l'explorador britànic John Hanning Speke va alcançar la seua vora Sur durant el seu viage d'exploració per l'Àfrica central en Richard Francis Burton i l'objectiu del qual era localisar els Grans Lagos. Creent haver trobat la font de l'Nilo al vore per volta primera esta «gran extensió d'aigües obertes», Speke li va donar el nom de la sobirana del Regne Unit de llavors. Burton, que s'havia estat recuperant d'una malaltia descansant alguna cosa més al Sur, en els cantons del llac Tanganica, va montar en còlera en saber que Speke havia donat per demostrat que el seu descobriment era l'autèntica font de l'Nilo, quan Burton ho considerava encara com alguna cosa sense certificar. Lo que va seguir va ser una gran baralla pública, que no solament va originar un intens debat dins de la comunitat científica de l'época, sino que va incitar a molts atres exploradors a confirmar o refutar el descobriment de Speke. El conegut explorador i misionero britànic David Livingstone va fracassar en el seu intent de confirmar les asseveracions de Speke en desplaçar-se massa a l'oest i entrar en la conca del Congo. Finalment va ser l'explorador galés Henry Morton Stanley qui va confirmar la veracitat del descobriment de Speke al circunnavegar el llac Victoria i descriure la gran eixida d'aigua de les Catarates Ripon en la vora Nort. Va ser durant este viage en el que se supon que Stanley va saludar a l'explorador britànic en les paraules «¿El doctor Livingstone, suponc?» en trobar a l'escocés malalt i abatut en el seu campament a la vora del llac Tanganica.
Ademés dels exploradors abans citats, cal recordar també a atres persones que varen contribuir a definir el mapa de les fonts de l'Nilo, com sir Samuel i lady Florence Baker, James Grant, Francis i Edward Pockok, Ernest Linant de Bellefonts, Chaillé-Long, Emin Pasha (Eduard Schnitzer), Georg Schweinfurth, Romolo Gessi i Richard Kandt.[15]
Expedicions recents
[editar | editar còdic]
L'expedició a l'Nilo Blanco, que conduïa el surafricà Hendri Coetzee, va ser la primera que va conseguir navegar la llongitut sancera de l'Nilo. L'expedició va eixir des del naiximent de l'Nilo en Uganda el 17 de giner de 2004 i va aplegar al mar Mediterrànea exactament en Rosetta, 4 mesos i 2 semanes més vesprada. National Geographic va produir una película sobre esta expedició cap a finals de 2005 i la va titular El riu més llarc.[16][17]
El 28 d'abril de 2004, el geólogo Pasquale Scaturro i el seu companyer, el practicant de cayac i cineasta documental Gordon Brown varen ser els primers en navegar el Nilo Blau, des del llac Tana en Etiopia a les plajas d'Aleixandria sobre el Mediterràneu. Encara que la seua expedició va incloure a varis components estos dos varen ser els únics que varen permanéixer el viage complet. Varen filmar la seua aventura en una cambra IMAX i la varen emetre en una película denominada El misteri de l'Nilo ademés d'escriure un llibre en el mateix títul.[18]
El 30 d'abril de 2005, un equip conduït pels surafricans Peter Meredith i Hendri Coetzee, varen anar els primers en navegar la part més remota de l'Nilo, el riu Akagera que comença en Rukarara en el bosc de Nyungwe en Ruanda. El 31 de març de 2006, tres exploradors de Gran Bretanya i Nova Zelanda, liderats per Neil McGrigor varen reclamar haver segut els primers en viajar pel riu des d'una nova font en la selva tropical de Nyungwe en Ruanda, descobrint que l'Nilo és 107 quilómetros més llarc que lo que estava previst anteriorment.[19]
El curs de l'Nilo
[editar | editar còdic]Partixes de l'Nilo
[editar | editar còdic]La conca hidrogràfica de l'Nilo comprén 3 254 555 quilómetros quadrats, aproximadament el 10 % de la superfície d'Àfrica.[20]
Hi ha dos grans ramals o fonts de l'Nilo que constituïxen l'Alt Nilo i que s'unixen en Jartum, en els flancs occidentals de la fossa de l'est d'Àfrica, en la partix sur del Gran Valle del Rift:
- El Nilo Blanco, que naix a l'est d'Àfrica,
- El Nilo Blau, que sorgix en Etiopia.
Aigües avall de la confluència de l'Nilo Blau i l'Nilo Blanco, l'únic tributari d'importància que queda és el riu Atbara, que prové d'Etiopia, al nort del llac Tana. Este riu fluïx únicament quan hi ha pluja en Etiopia i se seca molt ràpit. S'unix a l'Nilo aproximadament 300 quilómetros al nort de Jartum. Des del punt d'unió cap al nort l'Nilo disminuïx de cabal per l'evaporament.
El curs d'Nilo en Sudan és distint. Travessa sis grups de catarates des d'Asuán fins a Sabaloka (al nort de Jartum), després dona el regrés per a fluir cap al sur, abans de tornar una atra volta a fluir cap al nort. Estos canvis en el fluir del curs es diuen comunament «la gran curva d'Nilo» que rodeja el desert de Bayuda. En el nort d'El Caire el riu es dividix en varis ramals que apleguen fins al mar Mediterrànea. Els dos principals són: el ramal de Rosetta, a l'oest; i el ramal de Damieta, a l'est, conformant el delta de l'Nilo.
Fonts de l'Nilo
[editar | editar còdic]A voltes es considera que l'orige de l'Nilo és el llac Victoria, pero el llac és alimentat per molts atres rius, alguns d'ells d'una llongitut i cabal considerables. La principal font de l'Nilo, el curs d'aigua més distant del Mediterràneu, és el riu Kagera, un dels afluents de la part central de la vora occidental del llac, que desagua prop de la ciutat tanzana de Bukoba. Dos són les fonts més lluntanes del Kagera i, per tant, del propi Nilo:
- L'ara considerada font de l'Nilo, que s'origina prop de l'extrem septentrional del llac Tanganica, en el cor de bosc de Nyungwe, en la província Occidental de Ruanda. Esta capçalera del Kagera, coneguda com riu Rukarara, segons descendix i va incorporant afluents, canvia vàries voltes de nom: primer du el nom de Mwogo, després el de Nyabarongo; en confluir el Nyabarongo en el Akanyaru dona lloc al naiximent del riu Akagera, i, aigües avall, en rebre este per la dreta al riu Ruvubu, dona lloc finalment al riu Kagera. El sistema fluvial Nilo-Nilo Blanc-llac Victoria-Kagera-Alkagera-Nyabarongo-Mwogo-Rukarara té una llongitut total de 6756 km.
- L'anomenada font sur o meridional de l'Nilo, la primera coneguda, que s'origina en Burundi i és la més caudalosa i austral (i per tant més alluntada del Mediterràneu, que no la més llarga). Es troba en l'extrem oriental de les altes montanyes del sur de Burundi, aproximadament 45 km a l'est del llac Tanganica, entre Bururi i Rutana, en la font del riu Luvyironza. El Luvyironza fluïx en el Ruvubu, i est en el Ruvubu, que en confluir en el Akagera dona lloc finalment al Kagera. El sistema fluvial Nilo-Nilo Blanc-llac Victoria-Kagera-Ruvubu-Luvyironza té una llongitut de 6671 km, alguna cosa més curta que la font ruandesa.
Nilo blanc
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Nilo Blanco.
L'Nilo abandona el llac Victoria en les catarates Ripon, prop de Jinja, Uganda, en el nom d'Nilo Victoria. Est fluïx aproximadament 500 quilómetros, pel llac Kyoga, fins a alcançar el llac Alberto. Despuix de deixar este llac pren el nom d'Nilo Alberto. A partir d'ací fluïx en Sudan, a on és conegut com «Bahr Jabal A el» (riu de la montanya o Alt Nilo). El riu el Gazal (Bahr al-Ghazal) té 716 quilómetros de llarc i s'unix al «Bahr Jabal A el» en un chicotet estany anomenat llac No, despuix de la qual cosa se li coneix com «Bahr al Abyad» o «Nilo Blanco» per l'argila blanquecina que es troba en les seues aigües. Del llac No, el riu fluïx fins a Jartum.
El terme Nilo Blanco és usat tant en un sentit general, referint-se al riu abans de Jartum, com en un sentit llimitat: la secció entre el llac No i Jartum. Des del llac Victoria fins a la confluència en el Nilo Blau en Jartum, és la regió a on rep tots els seus tributaris, llevat el Atbara, que és de corrent periòdica i habitualment se li denomina Nilo Superior fins al llac Alberto, i a partir d'ahí fins a Jartum, Alt Nilo.
Nilo blau
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Nilo Blau.
El Nilo Blau (en etíop ጥቁር ዓባይ Ṭiqūr ʿĀbbāi «Abay Negre»; en Sudan Bahr al Azraq) naix del llac Tana en les terres altes etíope. Fluïx aproximadament 1400 km fins a Jartum, a on s'unix en l'Nilo Blanco per a formar el propi Nilo. El 90 % de l'aigua i el 96 % del sediment que transporta l'Nilo provenen d'Etiopia,[21] i el 59% de l'aigua ve de l'Nilo Blau, i el restant dels rius Tekezé, Atbara, Sobat i de menuts tributaris. L'erosió i el transport dels sediment només es produïxen durant l'estació plujosa etíop en l'estiu, no obstant, quan hi ha precipitació, és especialment alta sobre el massiç Etíop; el restant de l'any, els grans rius d'Etiopia (Sobat, Nilo Blau, Tekezé i Atbarah) fluïxen débilment.
Nilo mig
[editar | editar còdic]Esta zona del riu s'estén des de Jartum fins a Asuán. És una regió seca i àrida que travessa un replanell desert ya que no posseïx atres afluents que no siguen el Atbarah. Este tram té una llongitut aproximada de 1800 quilómetros, i es caracterisa per les sis catarates que posseïx. La primera d'elles es troba en Asuán, la segona en Wadi Halfa, la tercera en Kerma, la quarta entre Abu Hamad i Dongola, la quinta està a 45 quilómetros de Berber i l'última, la sexta està a 80 quilómetros de Jartum.
Nilo inferior
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Delta de l'Nilo.
Esta zona que comprén principalment la delta de l'Nilo és el territori conformat pels fèrtils depòsits aluvials de l'Nilo des de Asuán fins a desembocar en el Mediterràneu i està compost per canals que irrigan la vall i la depressió de Fayum, sent possible navegar pel riu. La delta està al nort d'Egipte i té forma de lletra grega Delta (Δ), d'ahí el nom donat pels antics grecs.
És un dels deltes més grans del món, comprenent aproximadament des d'Aleixandria, en l'oest, a Port Saíd, en l'este, en 230 km de costa mediterrànea, i fins a la ciutat d'El Caire, pel sur. És una regió fèrtil, molt apta per a l'agricultura i densament poblada. En l'Antic Egipte estes terres eren denominades el Baix Egipte.
Fins a la construcció de l'assut de Asuán, s'estima que la delta aumentava de superfície una mija d'un quilómetro quadrat anualment, o uns quatre metros de llongitut, a causa de l'aporte de rovinas. Des d'époques de la primera dinastia la delta ha incrementat la seua superfície uns tres mil quilómetros quadrats.
Política
[editar | editar còdic]L'us del ric Nilo ha segut associat en la política africana durant moltes décades. Varis països, incloent Uganda, Sudan, Etiopia i Kènia s'han queixat de la dominació egipcíaca dels recursos d'aigua d'Nilo. La «Iniciativa de la Conca de l'Nilo» va ser un dels programes més importants per a promoure el seu us per igual i la cooperació pacífica entre els estats de la conca de l'Nilo.[22]
El riu es desborda cada estiu i deposita restants fèrtils sobre els plans pero hi ha certes zones a on existixen catarates que creen cursos d'aigua més ràpits, dificultant i impedint la navegació en barco. Els pantans Sudd en Sudan també creen un obstàcul per a la navegació i per al fluix d'aigua, per la qual cosa es va pensar en crear un canal, el Canal Jongleai, per a evitar l'aigua pantanosa.[23]
Les ciutats que estan sobre l'Nilo inclouen Jartum, Asuán, Luxor (l'antiga Tebas) i El Caire. Al nort de Asuán és comú vore una ruta turística, en barcos de travessia i barcos de vela tradicionals de fusta, les falucas. Hi ha també barcos de travessia que fan la ruta entre Luxor i Asuán, parant en les ciutats de Kom Ombo i Edfu a lo llarc del camí. Més recentment, la sequia durant els anys 1980 va dur el fam a Etiopia i Sudan, pero Egipte es va salvar gràcies a l'aigua embassada en el llac Nasser.
Ademés, a través de l'Nilo es transporten mercaderies a diferents llocs gràcies a la navegació. En els vents septentrionals es pot remontar el curs del riu a vela, i gràcies a la corrent és possible seguir el fluix del riu. Mentres la major part dels egipcíacs encara viuen en la vall de l'Nilo, la construcció de l'Assut de Asuán (la qual es va terminar en 1970) va permetre dotar de hidroelectricidad a la població, cessant les inundacions estivals i la renovació del sol fèrtil.
Presa baixa
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Assut baix de Asuán.
La construcció va ser iniciada pels britànics en 1899 i es va concloure en 1902. El disseny inicial tenia 1900 m de llarc per 54 m d'alt, encara que pronte es va descobrir que era inadequat, per lo que es va procedir a aumentar la seua altura en dos fases: de 1907 a 1912 i de 1929 a 1933. Quan l'assut va estar a punt de desbordar-se en 1946 es va decidir que, en lloc d'aumentar la seua altura per tercera volta, es construïra un segon assut huit quilómetros ric dalt.
Assut alt
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Assut de Asuán.
El proyecte es va començar en 1952, exactament despuix de la revolució de Gamal Abdel Nasser i, en principi, Estats Units va ajudar a finançar la construcció, pero dita ajuda va cessar a mitan de 1956 i el govern egipcíac es va propondre continuar el proyecte, fins que en 1958 va intervindre l'Unió Soviètica pagant, possiblement, un terç del cost de l'immens assut de formigó, pedra i argila. A banda, varen proporcionar tècnics i maquinària pesada i el disseny va córrer a càrrec de l'institut soviètic Zuk Hydroproject.
La construcció va començar en 1960. L'Assut Alt, El saad al Aali, va ser conclosa en la seua totalitat el 21 de juliol de 1970, pero va alcançar la seua capacitat total en 1976. Este embassament va causar inquietut entre els arqueòlecs degut a que el complex d'Abu Simbel, aixina com decenes de temples, quedarien sumergits baix les aigües de l'Nilo. En 1960 una operació de rescat patrocinada per l'Unesco va localisar, va excavar i va traslladar vintiquatre d'estos monuments a ubicacions més segures. La llongitut de l'assut és de 5 quilómetros, l'altura mínima de 76 metros, la llongitut de més de 400 quilómetros, la capacitat de 70 000 millons de m³ i una producció energètica d'uns 10 000 millons de kWh anuals.
Hidrologia
[editar | editar còdic]L'Nilo constituïx un eixemple típic de lo que es coneix en hidrografia com riu alóctono, és dir, un riu les aigües del qual procedixen d'atres regions en un clima molt més plujós. D'ací que siga necessari estudiar cada u dels trams principals en els que es pot dividir el seu llarc curs.
- El cabal de l'Nilo Alberto en Mongalla és casi constant a lo llarc de l'any i té un promig de 1048 m³/s. Despuix de Mongalla, es coneix a l'Nilo com Bahr El Jebel, el qual entra en els pantans de la regió Sudd de Sudan. Més de la mitat de l'aigua de l'Nilo es pert en esta zona pantanosa per l'evaporament i a l'infiltració. El cabal mig en Bahr El Jebel és aproximadament de 510 m³/s. Des d'ací es troba pronte en el riu Sobat i forma l'Nilo Blanco.
- El Bahr al Ghazal i el riu Sobat són els dos tributaris més importants de l'Nilo Blanco en térmens de drenage de l'àrea i de cabal. La conca hidrogràfica del Bahr al Ghazal és la més gran de les conques de l'Nilo, medint 520 000 quilómetros quadrats (200 000 milles quadrades), encara que això signifique una relativament chicoteta cantitat de l'aigua, aproximadament 2 m³/s (71 peus³/s) cada any, pels enormes volums d'aigua que es pert en els pantans Sudd. La conca del riu Sobat, que unix l'Nilo una chicoteta distància fins al llac No, té 225 000 quilómetros quadrats (86 900 milles quadrades), pero contribuïx en 412 metros cúbics per segon (14 500 peus³/s) cada any a l'Nilo.[24] Durant l'época de l'inundació el Sobat du una cantitat gran de sediment per lo que contribuïx en gran mida al color de l'Nilo Blanco.[25]
- El fluix mig de l'Nilo Blanco en Malakal, just baix del riu Sobat, és de 924 m³/s (32 600 peus³/s) i el fluix màxim és aproximadament de 1218 m³/s a principis de març sent el fluix mínim d'aproximadament 609 m³/s a finals d'agost. Des d'ací l'Nilo Blanco fluïx fins a Jartum a on s'unix a l'Nilo Blau per a formar l'Nilo. Més llunt s'incorpora el riu Atbarah, l'últim tributari significatiu encara que en periodo sec no aporta aigua. Durant l'estació seca (giner a juny) l'Nilo Blanco contribuïx aproximadament entre el 70 % i el 90 % del cabal total d'Nilo. Durant este periodo de temps el cabal natural d'Nilo Blau pot ser de només 113 m³/s, encara que corrent dalt els assuts regulen el fluix del riu.
- L'Nilo Blau contribuïx aproximadament entre el 80 i el 90 % del cabal de l'Nilo. El fluix d'est varia prou sobre el seu cicle anual i és la contribució principal del cabal de l'Nilo. Durant l'estació humida, el fluix màxim d'Nilo Blau a sovint excedix els 5663 m³/s a finals d'agost. Abans de la creació dels assuts, els fluix màxims eren de més de 8212 m³/s i ocorrien del final d'agost a principis de setembre. Els fluix mínims eren d'aproximadament 552 m³/s i tenien lloc a finals d'abril i al començament de maig.
Població
[editar | editar còdic]Els antics egipcíacs varen construir les seues ciutats normalment en les fèrtils riberes del riu per lo que hi ha moltes ciutats en els seus màrgens o en les seues proximitats. Algunes d'elles tenen més d'un milló d'habitants, com El Caire, Guiza, Aleixandria (en Egipte) i Jartum i Omdurmán (en Sudan).
En més de 100 000 habitants es troben, Kigali en Ruanda; Kampala i Jinja en Uganda; Juba, Malakal, Kusti, Rabak, Jartum Nort, Atbara i Wadi Halfa en Sudan; i Asuán, Luxor, Qena, Sohag, Asiut, Minya, Beni Suef, Fayum, Helwan, Heliópolis, Imbaba, Banha, Shibin el-Kom, Ismailia, Zagazig, Tanta, Mahalla al-Kubra, Mansura, Naucratis, Damanhur, Port Saíd i Damietta en la vall i la delta d'Egipte.
Galeria
[editar | editar còdic]-
Delta i vall de l'Nilo vist des de satèlit -
La vall de l'Nilo vist des de satèlit
-
Esclusa sobre l'Nilo
-
-
Kom Ombo en la marge dreta de l'Nilo -
La primera catarata de l'Nilo
-
Presa d'Asuán
-
L'Nilo en El Miniya -
L'Nilo en Uganda -
Flora i fauna de l'Nilo
-
L'Nilo en Asuán -
L'Nilo prop de Luxor
-
L'Nilo en Luxor
.jpg){kind=link}
Vore també
[editar | editar còdic]Notes i referències
[editar | editar còdic]- ↑ L'Nilo: viage pel riu més llarc del món, viajeaafrica.com, Consultat el 15 de setembre de 2008
- ↑ «L'Nilo no és el riu més llarc del món». Món Negre Digital. Archivat des d'el original, el 22 de giner de 2009.
- ↑ «¿Quin és el riu més llarc del món?». El País.
- ↑ EFE. «Una expedició britànica assegura que l'Nilo és 106 quilómetros més llarc de lo establit». El País.
- ↑ (2009) «Nile», Oxford English Dictionary, 3rd edició, Oxford: Oxford University Press.
- ↑ Chisholm, 1911, p. 693.
- ↑ What did the ancient Egyptians call the Nile river?, Open Egyptology, Consultat el 17 d'octubre de 2006
- ↑ (1987) «32: Fret i gèl», El Llibre dels successos, Maeva, p. 178. ISBN 978-84-86478-09-4.
- ↑ The Eonile
- Archivat el 28 de juliol de 2011 archivat en Wayback Machine., spiritus-temporis.com, Consultat el 26 de setembre de 2008
- ↑ Said, R. (1981). The geological evolution of the River Nile. Springer-verleg.
- ↑ Williams, M.A.J. and Williams, F. (1980). Evolution of Nile Basin. In M.A.J. Williams and H. Faure (eds), The Sahara and the Nile. Balkema, Rótterdam, pp 207–224.
- ↑ Salama, R.B.(1987).6(6)
- pp 899–913.ISSN 0731-7247.doi:10.1016/0899-5362(87)90049-2.
- ↑ Salama, R.B. (1997). Rift Basins of Suen. African Basins, Sedimentary Basins of the World. 3. Edited by R.C. Selley (Séries Editor K.J. Hsu) p. 105–149. ElSevier, Ámsterdam.
- ↑ La barca solar, viage al més allà, sobreegipto.com, Consultat el 26 de setembre de 2008
- ↑ (2004) L'Nilo Blanco, Segona edició, Barcelona: Alba Editorial. ISBN 84-8428-204-X.
- ↑ THE LONGEST RIVER [1] archivat en Wayback Machine., liquidlife.co.uk, Consultat el 25 de setembre de 2008
- ↑ Who we llaure - Cayac the Nile.com, kayakthenile.com, Consultat el 25 de setembre de 2008
- ↑ Episode: Pasquale Scaturro, First Nile Descent Expedition Leader (2003-2004): «The Exploration of the Great Rivers of Africa» -15 d'abril de 2007 [2] archivat en Wayback Machine., podnova.com, Consultat el 25 de setembre de 2008
- ↑ Neil McGrigor [3] archivat en Wayback Machine., probertencyclopaedia.com, Consultat el 25 de setembre de 2008
- ↑ EarthTrends: The Environmental Information Portal [4] archivat en Wayback Machine., earthtrends.wri.org, Consultat el 23 de setembre de 2008
- ↑ Marshall i al., Clapix Pleistocene and Holocene environmental and climatic change from Lake Tana, source of the Blue Nile
- Archivat el 28 de setembre de 2006 archivat en Wayback Machine., holivar2006.org, Consultat el 24 de setembre de 2008
- ↑ The Nile Basin Initiative, Nile Basin Iniciative, Consultat el 24 de setembre de 2008
- ↑ Shahin, Mamdouh (2002). Hydrology and Water Resources of Africa, Springer, pp. 286-287. ISBN 140200866X.
- ↑ Shahin, Mamdouh (2002). Hydrology and Water Resources of Africa, Springer, pp. 276, 287-288. ISBN 140200866X.
- ↑ «Sobat River». Encyclopædia Britannica Online Library Edition. Encyclopædia Britannica. Consultat el 21 de giner de 2008.
Enllaços externs
[editar | editar còdic]
Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre l'Nilo.
- PLUTARCO o el PSEUDO PLUTARCO: Sobre els rius (De fluviis).
- XVI: Nilo.
- Text, en el lloc del Proyecte Perseus, de la traducció anglesa corregida i editada per William W. Goodwin, i publicada en 1874.
- William W. Goodwin (William Watson Goodwin, 1831 - 1912): clasicista nortamericà, professor de grec d'Universitat d'Harvard.
- Text, en el lloc del Proyecte Perseus, de la traducció anglesa corregida i editada per William W. Goodwin, i publicada en 1874.
- XVI: Nilo.
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Nilo» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.