NASA

NASA

La Administració Nacional d'Aeronàutica i l'Espai, més coneguda com a NASA (per les seues sigles en anglés, National Aeronautics and Space Administration), és l'agència del governe nortamericà responsable del programa espacial civil, aixina com de l'investigació aeronàutica i aeroespacial.

En 1958, el president Dwight Eisenhower va fundar l'Administració Nacional de l'Aeronàutica i de l'Espai (NASA) en una orientació de marcat caràcter civil, en lloc de militar, fomentant les aplicacions pacífiques de la ciència espacial. El 29 de juliol de 1958 es va aprovar la National Aeronautics and Space Act (Llei Nacional de l'Espai i l'Aeronàutica), desestabilisant aixina l'antecessor de la NASA, el Comité Assessor Nacional per a l'Aeronàutica (NACA). L'1 d'octubre d'eixe any va començar a funcionar la nova agència.

Des de llavors la majoria dels esforços d'exploració espacial d'Estats Units han segut dirigits per la NASA, incloent les missions Apolo d'aterrisage en la Lluna, l'estació espacial Skylab i més vesprada el transbordador espacial. A l'any 2020, la NASA està recolzant la Estació Espacial Internacional i supervisant el desenroll del vehícul multiús de tripulació Orión, el sistema de llançament espacial i vehículs Commercial Crew Development (tripulats comercials). L'agència també és responsable del Programa de Servicis de Llançament (LSP), que presta servicis de supervisió de les operacions de llançament i la gestió del conte regresiva per a llançaments no tripulats de la NASA.

La ciència que ampra la NASA se centra en una millor comprensió de la Terra a través del Sistema d'Observació de la Terra (EOS), alvançar en la heliofísica per mig dels esforços del Programa d'Investigació en Heliofísica de la Direcció de Missions Científiques, explorar cossos per tot el sistema solar en missions robòtiques alvançades com la New Horizons i investigar qüestions d'astrofísica com el Big Bang a través dels Grans Observatoris i programes associats. La NASA compartix informació en diverses organisacions nacionals i internacionals, com en el cas del satèlit Ibuki de la Agència Japonesa d'Exploració Aeroespacial.

Antecedents

Des de 1946, la NACA havia vingut realisant experiments en avions eixida, com el supersònic Bell X-1. Al començament de la década de 1950, esta tenia com a repte el llançament d'un satèlit artificial pel Any Geofísico Internacional de 1957-1958; reflex d'això és l'esforç que es va amprar en el Programa Vanguard. Despuix del llançament soviètic del primer satèlit artificial del món (el Sputnik 1) el 4 d'octubre de 1957, l'atenció dels Estats Units es va tornar cap als seus propis alvanços encara incipients en l'espai. El Congrés dels Estats Units, alarmat per la percepció de que hi hauria una amenaça cap a la seguritat nacional i al liderage tecnològic (una reacció denominada Crisis del Sputnik), va instar a una acció immediata, pero el president Eisenhower i els seus assessors varen aconsellar actuar en calma despuix de deliberar més detenidamente. Açò va conduir a un acort sobre la necessitat de formar una nova agència federal, basada primordialmente en el NACA, per a realisar tota l'investigació i activitat no militar en l'espai. Per un atre costat, en febrer de 1958 es va crear la Agència de Proyectes d'Investigació Alvançats de Defensa (DARPA) per a desenrollar tecnologia espacial per a aplicacions militars.

El 29 de juliol de 1958, Eisenhower va firmar la Llei Nacional de l'Espai i l'Aeronàutica, que creava la NASA. Quan esta va començar les seues operacions l'1 d'octubre d'eixe mateix any, eixe dia, va absorbir per complet al NACA: Els seus 8000 empleats, un presupost anual de 100 millons de dólars, tres importants laboratoris (Langley Research Center, Ames Research Center i Glenn Research Center) i dos instalacions de proves més menudes. En 1959, el president Eisenhower va aprovar el sagell de la NASA. Alguns elements de la Army Ballistic Missile Agency i el Laboratori d'Investigació Naval dels Estats Units es varen incorporar a la nova agència espacial. Els primers esforços d'investigació dins de la Força Aérea dels Estats Units, aixina com molts dels primers programes espacials del DARPA, es varen transferir igualment a la NASA. En decembre de 1958, es va fer del control del Laboratori de Propulsió a Chorrada, una instalació contractista operada pel Institut de Tecnologia de Califòrnia.

La tecnologia del programa d'eixides alemà (dirigit per Wernher von Braun, que treballava ara per al Army Ballistic Missile Agency), que havia incorporat la tecnologia dels primers treballs del científic nortamericà Robert Goddard, va supondre una contribució significativa per a l'entrada de la NASA a la carrera espacial en l'Unió Soviètica.

Programes de vols espacials

La NASA ha portat a terme molts programes de vols espacials no tripulats i tripulats en tota la seua història. Els programes no tripulats varen llançar els primers satèlits artificials americans en òrbita terrestre per a fins científics i de comunicacions, i sondes científiques per a explorar els planetes del sistema solar, escomençant en Venus i Mart, i incloent un programa per a estudiar els planetes exteriors. Els programes tripulats varen enviar els primers americans en òrbita terrestre baixa (OTB) i varen guanyar la carrera espacial en la Unió Soviètica, fent alunizar a dotze hòmens en el satèlit terrestre des de 1969 fins a 1972, gràcies al programa Apolo; va desenrollar un transbordador espacial para OTB semi reutilisable i opera la Estació Espacial Internacional en OTB, en cooperació en atres nacions, incloent la Rússia postsoviética. Comandos Espacials

Despuix del retir del programa del transbordador espacial en 2011, la NASA va iniciar una transició cap a la colaboració en el sector privat per mig del Programa de Tripulació Comercial (Commercial Crew Program). Esta aliança va permetre que empreses nortamericanes, notablement SpaceX en la seua càpsula Crew Dragon i posteriorment Boeing en la Starliner, reprengueren el transport d'astronautes des de sol americà cap a l'Estació Espacial Internacional, reduint la dependència de les naus russes Soyuz.

Aixina mateix, l'exploració robòtica ha alcançat fites en el desplegament del telescopi espacial James Webb i l'aterrisage del rover Perseverance en Mart, el qual es troba recolectant mostres geològiques per a la seua futura tornada a la Terra.

En l'actualitat, l'agència lidera el programa Artemis, l'última missió del qual, Artemis II, va dur a la primera dòna, la primera persona de color, i la primera persona no nortamericana a la Lluna. Este programa va utilisar el sistema de llançament Space Launch System (SLS) i la nau Orión per a establir l'estació orbital Gateway.

Missions tripulades

Els programes experimentals d'avions eixides iniciats pel NACA varen ser estesos per la NASA com a respal per als vols espacials tripulats. A açò li va seguir un programa de càpsula espacial per a un sol home i, a la seua volta, un programa de càpsula per a dos hòmens. En 1961, el llavors president John F. Kennedy, en resposta a la pèrdua de prestigi nacional i als temors de seguritat causats pels líders inicials en l'exploració espacial de l'Unió Soviètica, va propondre l'ambiciós objectiu de "posar a un home en la Lluna a finals de la década [de 1960], i retornar-ho sano y salvo a la Terra". Este objectiu va ser alcançat en 1969 pel programa Apolo, i la NASA va planificar activitats encara més ambicioses com un missió tripulada a Mart. No obstant, la reducció de l'amenaça percebuda i el canvi en les prioritats polítiques varen causar casi immediatament la terminació de la majoria d'estos plans. La NASA va centrar la seua atenció a un laboratori espacial temporal derivat d'Apolo i a un transbordador orbital de la Terra semirreutilizable. En la década de 1990, es va aprovar la finançació per a que la NASA desenrollara una estació espacial orbital terrestre permanent en cooperació en la comunitat internacional, que va incloure a l'antic rival, la Rússia postsoviética. Fins a la data, la NASA ha llançat un total de 166 missions espacials tripulades en eixides i tretze vols d'eixides X-15 per damunt de la definició d'altitut de vol espacial de la USAF, 260.000 peus (80 km).

Avió eixida X-15 (1959–1968)

Artícul principal → North American X-15.

Al XS-1 (Bell X-1) de la NASA li varen seguir a atres vehículs experimentals, com el X-15, desenrollat en cooperació en la Força Aérea i la Marina dels Estats Units. El disseny contava en un fuselage esvelt, en carenats en el lateral que contenien combustible i un dels primers sistemes de control computarizados. El 30 de decembre de 1954 es varen demanar propostes sobre l'estructura de l'avió, i el 4 de febrer de 1955 per al motor d'eixida. En novembre de 1955, el contracte del fuselage es va otorgar a North American Aviation, i en 1956 el contracte de motor XLR30 es va concedir a Motors Reaction. Seguidament, es varen construir tres avions. El X-15 es va llançar des de l'ala d'un dels dos Boeing B-52 Stratofortress de la NASA, NB52A número de coa de 52-003, i NB52B, número de coa 52-008 (coneguts com balls 8). El llançament es va realisar a una altitut d'uns 45 000 peus (14 km) i a una velocitat d'unes 500 milles per hora (805 km/h).

Es varen seleccionar dotze pilots per al programa de la Força Aérea, l'Armada i la NASA. Entre 1959 i 1968, es varen realisar cent noventa y nueve vols, batent récorts mundials oficials de velocitat per a avions a motor tripulats (vàlits a partir de 2014), en una velocitat màxima de 4519 milles per hora (7273 km/h). Per al X-15, el récort d'altitut va ser de 354 200 peus (107,96 km). Huit dels pilots varen ser premiats en el United States Astrounaut Badge, divisió de la Força Aérea per volar per damunt de 260 000 peus (80 km), i dos vols de Joseph A. Walker varen superar els 100 quilómetros (330 000 peus), calificats com a vols espacials d'acort en la Federació Aeronàutica Internacional. El programa X-15 amprava tècniques mecàniques usades en els programes posteriors de vols espacials tripulats, incloent jets en sistema de control de reacció per a controlar l'orientació d'una nau espacial, trages espacials presurizados i definició per a l'horisó de navegació. Les senyes de reentrada i aterrisage arreplegats varen resultar valiosos per al disseny per la NASA de la llançadora espacial.

Programa Mercury (1959-1963)

Artícul principal → Programa Mercury.

Poc despuix del començ de la carrera espacial, el primer objectiu va ser dur a una persona a l'òrbita terrestre, tan pronte com fora possible. Per lo tant, es va vore favorida la nau espacial més simple que podria llançar-se per les eixides existents. El programa Man in Space Soonest (Home en l'espai lo més pronte possible) de la Força Aérea nortamericana va estudiar molts dissenys de naus espacials tripulades, que anaven des d'avions eixides, com el X-15, a menudes càpsules espacials balístiques. En 1958, els conceptes d'avió espacial varen ser eliminats en favor de la càpsula balística.

Quan es va crear la NASA en eixe mateix any, el programa de la Força Aérea va ser transferit a ella i va passar a cridar-se Programa Mercury. Els primers sèt astronautes varen ser seleccionats entre els candidats de les proves de programes pilot de la Marina, Marina de Guerra i Força Aérea. El 5 de maig de 1961, l'astronauta Alan Shepard va ser el primer americà en l'espai a bordo de Freedom 7, llançat per una eixida Mercury-Redstone en un vol balístic (suborbital) de 15 minuts. El 20 de febrer de 1962, John Glenn es va convertir en el primer nortamericà en ser posat en òrbita per un vehícul de llançament Atles, a bordo de la càpsula Friendship 7. Glenn va completar tres òrbites, despuix de la qual es varen realisar atres tres vols orbitales, culminant en 22 vols orbitales de L. Gordon Cooper, a bordo del Mercury Atles 9, des del 15 fins al 16 de maig de 1963.

La Unió Soviètica (URSS) va competir en la seua pròpia nau espacial d'un sol pilot, el Vostok 1. Varen véncer a Estats Units en el primer home en l'espai, en el llançament del cosmonauta Yuri Gagarin en una sola òrbita de la Terra a bordo del Vostok 1 en abril de 1961, un més abans del vol de Shepard. En agost de 1962, varen conseguir un récort de vol de casi quatre dies en Andrián Nikoláyev a bordo del Vostok 3, i també varen efectuar una missió concurrent, Vostok 4, duent a Pavel Popovich.

Programa Gemini (1961-1966)

Artícul principal → Programa Gemini.

Basat en estudis per a estendre les capacitats de la nau espacial Mercury a vols de llarga duració, desenrollant tècniques de trobada espacial o rendezvous, i aterrisage de precisió a la Terra, el Proyecte Gemini es va iniciar en 1962 com un programa de dos hòmens per a superar la ventaja dels soviètics i recolzar al programa d'aterrisage llunar tripulat Apolo afegint activitat extravehicular (EVA) i la trobada i acoplament en els seus objectius. El primer vol tripulat Gemini, Gemini 3, va ser volat per Gus Grissom i John Young, el 23 de març de 1965. Nou missions varen seguir en 1965 i 1966, demostrant una missió de resistència de casi catorze dies de rendezvous, acoplament, i EVA pràctic, reunint senyes mèdiques sobre els efectes de la ingravidez en els sers humans.

Baixe la direcció del president del consell de ministres Nikita Jruschov, l'Unió Soviètica competia en Gemini convertint la seua nau espacial Vostok en una Vosjod de dos o tres hòmens. Varen tindre èxit en el llançament de dos vols tripulats abans del del Gemini, conseguint un de tres cosmonautas en 1963 i la primera EVA en 1964. Despuix d'açò, el programa va ser cancelat, i Gemini es va posar al dia mentres el dissenyador de naus espacials Serguéi Koroliov desenrollava la nau espacial Soyuz, la seua resposta a Apolo.

Programa Apolo (1961-1972)

Artícul principal → Programa Apolo.

El Programa Apolo va ser un dels proyectes científics nortamericans més costosos de l'història. S'estima que va tindre un cost de 200 000 millons de dólars de hui en dia. Es varen amprar les eixides Saturn com a llançadores, que eren molt més grans que els que es varen construir per a programes anteriors. La nau també era major; tenia dos parts principals, el mando combinat i mòdul de servici (CSM, per les seues sigles en anglés) i el mòdul de alunizaje (LM). El LM s'anava a quedar en la Lluna i solament el mòdul de mando (CM) que contenia als astronautes retornaria finalment a la Terra.

La segona missió tripulada, el Apolo 8, va dur per primera volta als astronautes en un vol al voltant de la Lluna en decembre de 1968. Poc abans, els soviètics havien enviat una nau no tripulada al voltant del satèlit. En les dos missions següents es varen practicar les maniobres d'acoplament necessàries per a alunizar, per a produir-se este finalment en juliol de 1969, en la missió del Apolo 11. En 1961 el president Kennedy havia presentat el Programa Apolo, establint la data llímit per a aplegar a la Lluna a finals d'eixa década, lo que finalment es va complir per un estret marge.

La primera persona en posar un peu en la Lluna va ser Neil Armstrong, seguit per Buzz Aldrin, mentres Michael Collins orbitaba sobre ells. Atres cinc missions posteriors del programa Apolo també varen dur astronautes a la superfície llunar, l'última d'elles en decembre de 1972, lo que en conjunt varen supondre dur a dotze hòmens al satèlit.

Estes missions varen proporcionar valiosa informació científica i 381,7 kg de mostres llunars. Els experiments portats a terme varen versar sobre mecànica de sols, meteoroides, sismologia, transferència de calor, reflexos de fes de làser, camp magnètic i vent solar. El alunizaje va marcar el fi de la carrera espacial i va deixar la famosa frase d'Armstrong sobre la humanitat quan va chafar la superfície del satèlit per primera volta.

El programa Apolo va conseguir importants fites en els vols espacials. Permaneix com l'únic que ha enviat missions tripulades més allà de la òrbita baixa terrestre i que ha posat alguna persona en un atre cos celest. El Apolo 8 va ser la primera aeronau tripulada en orbitar un atre cos celest; per la seua banda, el Apolo 17 va supondre l'últim camí per la Lluna i l'última missió tripulada més allà de l'òrbita baixa terrestre. El programa va estimular alvanços en moltes àrees de la tecnologia perifèriques a la cohetería i els vols en tripulació, que inclouen la aviónica, les telecomunicacions i les computadoras. L'Apolo va precipitar l'interés en molts camps de la ingenieria i va deixar com a llegat abundants instalacions físiques i maquinària que s'havien desenrollat per al programa. Molts objectes i artefactes d'este s'exhibixen en diverses localisacions per tot lo món, entre les que destaca el Museu Smithsonian de l'Aire i de l'Espai.

Skylab (1965-1979)

Artícul principal → Skylab.

La Skylab va ser la primera estació espacial nortamericana i l'única que ha construït independentment. Concebuda en 1965 com un taller que es construiria en l'espai a partir de l'etapa superior d'un agotat Saturn IB, l'estació de 77 000 kg es va fabricar en la Terra i va ser llançada el 14 de maig de 1973 sobre les dos primeres plataformes d'un Saturn V cap a una òrbita de 435 km i inclinada 50° respecte a l'equador. Danyada durant el seu llançament per la pèrdua de la seua protecció tèrmica i d'un panel solar generador d'electricitat, va ser reparada per la seua primera tripulació. Va estar ocupada durant un total de 171 dies per tres successives tripulacions en 1973 i 1974. Incloïa un laboratori per a l'estudi dels efectes de la microgravedad i un observatori solar. La NASA va planejar acoplar-li un transbordador espacial i elevar l'estació cap a una altitut més segura, pero el transbordador no va estar llest per a volar abans de la reentrada de la Skylab l'11 de juliol de 1979.

Per a aforrar costs, l'agència va utilisar per al seu llançament un de les eixides Saturn V que estaven destinats originalment per a una missió Apolo que s'havia cancelat. Les aeronaus Apolo es varen amprar per a transportar astronautes cap a i des de la Skylab. Tres tripulacions de tres hòmens varen permanéixer a bordo de l'estació per periodos de 28, 59 i 84 dies. L'estació contava en 320 m³ habitables, un espai 30,7 voltes major que el Mòdul de Mando i Servici d'Apolo.

Proyecte de proves Apolo-Soyuz (1972-1975)

Artícul principal → Proyecte de proves Apolo-Soyuz.

El 24 de maig de 1972, el president nortamericà Richard Nixon i el primer ministre soviètic Alexei Kosygin varen acordar una missió tripulada conjunta a l'espai i varen declarar el seu propòsit de que totes les futures aeronaus tripulades internacionals tingueren la capacitat d'acoplar-se unes a unes atres. Açò va autorisar el proyecte de proves Apolo-Soyuz (ASTP, per les seues sigles en anglés), que implicava el rendezvous i acoplament en l'òrbita terrestre d'un mòdul de mando i servici de l'Apolo en una nau Soyuz. La missió va tindre lloc en juliol de 1975 i va supondre l'últim vol espacial tripulat nortamericà fins al primer vol orbital del Transbordador Espacial, en abril de 1981.

La missió incloïa experiments científics tant conjunts com separats i va aportar experiència ingenieril per a futurs vols espacials soviètic-nortamericans, com el programa Mir-Transbordador i la Estació Espacial Internacional.

Programa del transbordador espacial (1972-2011)

Artícul principal → Programa del transbordador espacial.

El transbordador espacial es va convertir en el principal objectiu de la NASA durant finals dels anys 70 i els 80. Dissenyat per a ser un vehícul que poguera ser llançat i reutilisat freqüentment, per a 1985 s'havien construït quatre transbordadors espacials orbitales. El primer en llançar-se va ser el Columbia, el 12 d'abril de 1981, en el vigèsim aniversari del primer vol espacial de Yuri Gagarin.

Els seus components principals eren un avió espacial orbital en un tanc de combustible extern i dos eixides de llançament de combustible sòlit en el seu costat. El tanc extern, que era més gran que la pròpia nau, va anar l'únic component que no es va reutilisar. El transbordador podia orbitar a altituts d'entre 185 i 643 km i dur una càrrega útil d'un màxim de 24 400 kg (a òrbita baixa). Les missions podien durar entre cinc i dèsset dies i les tripulacions podien constar de dos a huit membres.

En 20 missions, de 1983 a 1998, el Transbordador Espacial va transportar el Spacelab, un laboratori espacial dissenyat en cooperació en la EIXA. Este no estava dissenyat per al vol orbital independent, pero va permanéixer en l'compartimento de càrrega del Transbordador mentres els astronautes entrabar i eixien d'ell per una esclusa d'aire. Una atra famosa série de missions va ser el llançament i posterior reparació exitosa del telescopi espacial Hubble en 1990 i 1993.

En 1995, es va recomençar la cooperació rus-nortamericana en les missions del Programa Shuttle–Mir (1995-1998). Una volta més, un vehícul nortamericà es va acoplar en una nau russa, en esta ocasió una estació espacial en tota regla. Esta cooperació va continuar en la construcció de la major estació espacial, la Estació Espacial Internacional (EEI), en estes potències com els principals socis del proyecte. La força de la seua colaboració en este proyecte va ser inclús més evident quan la NASA va començar a confiar en vehículs de llançament russos per a abastir la EEI durant la permanència en terra de la flota de transbordadors en els dos anys que varen seguir al desastre del Columbia en 2003.

La flota de transbordadors va perdre dos orbitales i catorze astronautes en dos desastres: el del Challenger, en 1986, i el del Columbia, en 2003. Si be la pèrdua de 1986 es va mitigar en la construcció del Endeavour en peces de recanvi, la NASA no va fabricar un atre orbital per a reemplaçar la segona pèrdua. El Programa del Transbordador Espacial de la NASA havia completat 135 missions quan este va terminar en l'aterrisage exitós del Atlantis en el Centre Espacial Kennedy el 21 de juliol de 2011. El programa es va estendre per trenta anys en més de trescents astronautes enviats a l'espai.

Estació Espacial Internacional (1993-#present)

Artícul principal → Estació Espacial Internacional.

L'Estació Espacial Internacional (EEI) combina el laboratori japonés Kibo en tres proyectes: el Mir-2 rus-soviètic, l'estació espacial Freedom i el laboratori Columbus europeu. Inicialment, en la década de 1980 la NASA havia previst desenrollar Freedom de manera independent, pero les llimitacions presupostàries d'Estats Units va donar lloc, en 1993, a la fusió d'estos proyectes en un únic programa multinacional, gestionat per la NASA, la Agència Espacial Federal Russa (RKA), la Agència d'Exploració Aeroespacial de Japó (JAXA), la Agència Espacial Europea (EIXA) i la Agència Espacial Canadenca (CSA). L'estació consta de mòduls presurizados, una estructura d'armassó integrada, panels solars i atres components, que varen ser llançats per les eixides russes Protón i Soyuz i els transbordadors espacials nortamericans. En l'actualitat es troba ensamblándose en la òrbita baixa terrestre. El montage en òrbita va començar en 1998, finalisant-se el Segment Orbital Nortamericà en 2011 i en l'actualitat es desenrolla part del Segment Orbital Rus. La propietat i l'us de l'estació espacial s'establix en els tractats i acorts intergovernamentals que dividixen a l'estació en dos zones i li permeten a Rússia retindre la propietat total del segment orbital rus (exceptuant Zaryá), en el Segment orbital Nortamericà assignat entre els atres socis internacionals.

Les missions llarga duració a la EEI es denominen ISS Expeditions (Expedicions de la EEI). Els tripulants de l'Expedició solen passar sis mesos aproximadament a bordo de la EEI. La tripulació expedicionaria inicial constava de tres membres, encara que es va quedar en dos despuix del desastre del Columbia en 2003 i va aumentar a sis despuix de maig de 2009. finalment el tamany de la tripulació es va incrementar a sèt, el número de tripulants per a la que va ser dissenyada l'Estació Espacial Internacional, una volta que el Programa Personal Comercial, COTS va entrar en funcionament en 2020 en els vols de les naus Dragon 2 La EEI s'ha ocupat de forma contínua durant els últims 13 anys i 106 dies, despuix d'haver superat el récort anterior en poder de la Mir; i ha segut visitat per astronautes i cosmonautas de 15 països diferents. L'estació pot ser vista des de la Terra a simple vista i, a partir de 2013, és el major satèlit artificial de la Terra en òrbita en una massa i volum majors que el de qualsevol estació espacial anterior. L'estació es aprovisiona per mig de naus Soyuz, les que permaneixen acoplades durant missions de mig any i després són retornades a la Terra. Vàries naus espacials sense tripulació presten o han prestat servicis de càrrega a la EEI, que són: la nau espacial russa Progress que ho ha fet des de 2000, el vehícul de transferència automatizado (ATV), entre 2008 i 2014, el vehícul de transferència H-II (HTV) japonés, entre 2009 i 2020, la nau espacial Dragon des de 2012 i la nau espacial Cygnus des de 2013. El transbordador espacial, abans de la seua retirada, es va utilisar per a la transferència de la càrrega i freqüentment canvia als membres de la tripulació de l'expedició, a pesar de que no tenia la capacitat de permanéixer atracat durant la duració de la seua estància. Fins que no estiga llista una atra nau espacial tripulada nortamericana, els membres de la tripulació viagen cap a i des de la Estació Espacial Internacional exclusivament a bordo de la Soyuz. El major número de persones que ocupen la EEI ha segut de tretze astronautes, açò va ocórrer tres voltes durant la década de missions d'ensamblage de trasllat de la EEI. Està previst que el programa de la EEI continue a lo manco fins a 2020, pero podria estendre's fins a 2028 i possiblement més allà.

Servicis comercials d'abastiment (2006-#present)

Artícul principal → Servicis Comercials d'Abastiment.

El desenroll dels vehículs de servicis comercials d'abastiment (CRS per les seues sigles en anglés) varen començar en 2006 en el propòsit de crear vehículs comercials de càrrega nortamericanes no tripulats per a abastir la EEI. El desenroll d'estos vehículs es trobava baix un programa en preus fixats per objectiu, que consistia que cada companyia que conseguia una adjudicació finançada havia rebut una llista d'objectius en un valor en dólars lligat a ells que no obtindrien fins al cap de la consecució de l'objectiu fixat. A les companyies privades també se'ls exigia recaptar una cantitat sense especificar d'inversió privada per al seu propòsit.

El 23 de decembre de 2008, la NASA va adjudicar contractes de servicis comercials de reaprovisionamiento a SpaceX i Orbital Sciences Corporation. SpaceX usarà la seua eixida Falcon 9 i la seua nau SpaceX Dragon. Orbital Sciences usarà la seua eixida Antares i la seua nau Cygnus. La primera missió de reaprovisionamiento de Dragó va tindre lloc en maig de 2012, mentres que la primera de Cygnus va desapegar el 18 de setembre de 2013. El programa CRS cobrix ara totes les necessitats de carregament nortamericà per a la EEI, salve per uns pocs carregaments en vehículs específics enviats en el AVT europeu i el HTV japonés.

Programa de tripulació comercial (2010)

El programa Commercial Crew Development (CCDev) es va iniciar en 2010 en el propòsit de crear una nau espacial nortamericana tripulada i operada comercialment capaç de dur a lo manco quatre membres d'una tripulació a la EEI, permaneixent acoplada durant 180 dies i duent-los despuix de regrés a la Terra. Com el COTS, el CCDev es basa també en uns preus fixats per objectiu per al desenroll del programa, que requerix d'igual manera de certa inversió privada.

En 2010, la NASA va anunciar els guanyadors de la primera fase del programa i es varen dividir un total de 50 millons de dólars entre cinc companyies nortamericanes per a fomentar l'investigació i desenroll de conceptes sobre vols espacials humans i tecnologies en el sector privat. En 2011 es varen donar a conéixer els guanyadors de la segona fase i es varen repartir 270 millons entre quatre companyies. En 2012, es varen conéixer els adjudicataris de la tercera fase, als que la NASA va proveir en 1100 millons de dólars, divisibles entre tres companyies per a desenrollar els seus sistemes de transport de tripulació. Es preveu que esta fase del programa s'estenga des del 3 de juny de 2012 fins al 31 de maig de 2014. Els guanyadors d'esta última ronda varen ser la nau Dragon de SpaceX, que es planeja llançar en un Falcon 9; la CST-100 Starliner de Boeing, que es llançaria en un Atles V; i la Dream Chaser de Serra Nevada Corporation, llançada des d'un Atles V. L'agència vol tindre dos vehículs de tripulació comercial en servici, que s'espera puguen estar en funcionament a finals de l'any 2018.Plantilla:Actualisar 

• 
  Modelat per ordenador del CST-100 en òrbita

Més allà del programa d'òrbita terrestre baixa (2010)

Per a les missions més allà d'òrbita terrestre baixa (BLEO), la NASA s'ha dirigit al desenroll del sistema de llançament espacial (SLE, més conegut per les seues sigles en anglés: SLS), i de dos a sis persones, més allà de l'òrbita terrestre baixa de les naus espacials, Orión. En febrer de 2010, l'administració del president Barack Obama varen propondre eliminar els fondos públics per al programa Constelació i canviar-los per una major responsabilitat del manteniment de la EEI a empreses privades. Durant el discurs en el Centre Espacial Kennedy el 15 d'abril de 2010, Obama va propondre un nou vehícul de transport pesat (HLV), que reemplaçaria a l'anteriorment planejat Llaures V. També va propondre que Estats Units deuria enviar un equip a un asteroide en la década de 2020 i enviar a una tripulació a l'òrbita de Mart a mitan de la década de 2030. El Congrés dels Estats Units va redactar la llei d'Autorisació de la NASA de 2010 i el president Obama la va promulgar l'11 d'octubre d'eixe any. l'acte d'autorisació va cancelar oficialment el programa Constelació.

La Llei d'Autorisació requerix un nou disseny del HLV que serà elegit dins dels 90 dies següents a la seua aprovació i per a la construcció d'una nau espacial més allà de l'òrbita baixa de la terra. L'acte d'autorisació denomina a este nou el sistema de llançament espacial HLV. L'acte d'autorisació també requerix que es desenrollen una nau espacial més allà de l'òrbita baixa de la Terra, la nau espacial Orión, que s'està desenrollant com a part del programa Constelació, que va ser elegida per a eixercitar este paper. Es planeja llançar tant a Orión com a atres equips necessaris per a les missions més allà de l'òrbita baixa de la Terra en el sistema de llançament espacial. En el temps, el SLE es va a actualisar en versions més potents. Es requerix que la capacitat inicial del SLE siga capaç d'alçar 70 tonellades en òrbita baixa, es preveu llavors que es passarà a 10 metros i després, finalment, a 130.

El 5 de decembre de 2014 va ser llançat el mòdul de la tripulació de Orión com a part d'un vol de prova no tripulat, en una eixida Delta IV Heavy, el vol denominat Exploration Flight Test 1 (EFT-1). La missió Exploration Mission-1 (EM-1) consistix en el primer llançament no tripulat del SLS, que també enviaria a Orión en una trayectòria circunlunar, que està prevista per a l'any 2019.Plantilla:Actualisar  El primer vol tripulat de Orión i SLS, la missió Exploration Mission 2 (EM-2) està prevista per a llançar-se entre els anys 2019 i 2021;Plantilla:Actualisar esta és una missió de 10 a 14 dies l'objectiu dels quals consistix en colocar una tripulació de quatre persones en la òrbita llunar. Recentment, s'ha confirmat el calendari del EM-3 i atres missions següents. La EM-3 programada per a abans de 2021Plantilla:Actualisar desplegarà la càpsula Orión en l'òrbita llunar i la tripulació de 6 astronautes seran desplegats en la seua totalitat en la superfície, esta missió s'enfocaria per a obtindre llectures i analisar una ubicació per a desplegar una hipotètica futura base llunar similar a la EEI.

Crew Dragon (2020-#present)

El 30 de maig de 2020, La NASA i la companyia comercial SpaceX varen llançar el primera eixida comercial tripulat, cridat Falcon 9 en 2 astronautes (Robert Behnken i Douglas Hurley), el qual va desapegar des de Veta Canyar i convertint-se en el primer vol espacial privat tripulat que desapega des de sol nortamericà en nou anys, i que es dirigix a la Estació Espacial Internacional. És primera volta en l'història que una companyia comercial aeroespacial transporta humans a l'òrbita de la Terra.

Programes no tripulats (1958-#present)

S'han dissenyat més de 1000 missions no tripulades per a explorar la Terra i el sistema solar. Ademés de para l'exploració, la NASA també ha posat en òrbita satèlits de comunicació. Les missions s'han llançat directament des de la Terra o des de transbordadors en òrbita, que podien ben desplegar el satèlit per sí mateixos o be en una plataforma d'eixides per a dur-ho més llunt.

El primer satèlit no tripulat va ser el Explorer 1, que va escomençar com un proyecte ABMA/JPL al començament de la carrera espacial. Va ser llançat en giner de 1958, dos mesos despuix del Sputnik. En la creació de la NASA va ser transferit a esta agència i la seua activitat continua fins a l'actualitat, en les seues missions centrades en la Terra i el Sol, medint camps magnètics i el vent solar, entre atres aspectes. Una missió terrestre més recent, no relacionada en el programa Explorer, va anar el Telescopi Espacial Hubble, que va ser posat en òrbita en 1990.

El sistema solar interior ha segut l'objectiu d'a lo manco quatre programes no tripulats, el primer dels quals va anar el Programa Mariner, en els anys 60 i 70, que va fer múltiples visites a Venus i Mart i una a Mercurio. Les sondes que es varen llançar baix el Programa Mariner varen ser aixina mateix les primeres en realisar un sobrevole planetari (Mariner 2), en prendre les primeres fotografies d'un atre planeta (Mariner 4), el primer orbitador planetari (Mariner 9) i la primera en fer una maniobra d'assistència gravitacional (Mariner 10). Esta és una tècnica en la que el satèlit aprofita la gravetat i velocitat dels planetes per a alcançar el seu destí.

El primer aterrisage exitós en Mart ho va acometre la Viking 1 en 1976. Vint anys despuix, un rover va tornar a fer-ho en el marc de la missió Mars Pathfinder.

Aparte de Mart, Júpiter va ser visitat per primera volta per la Pioneer 10 en 1973. Més de vint anys despuix, la missió espacial Galileo va enviar una sonda a la seua atmòsfera i es va convertir en la primera nau en orbitar el planeta. La Pioneer 11 va ser la primera nau en visitar Saturn, en 1979, i la Voyager 2, la primera –i fins ara l'única– en aplegar a Urà i Neptú, en 1986 i 1989 respectivament. Per la seua banda, la primera nau en abandonar el sistema solar va ser la Pioneer 10, en 1983. Per un temps va ser la nau especial més distant de la Terra, pero posteriorment va ser sobrepassada per les Voyager 1 i 2.

Les Pioneer 10 i 11 i sendes sondes Voyager duen mensages gravats de la Terra dirigits a possible vida extraterrestre. Un problema a propòsit dels viages a l'espai profunt és la comunicació; per eixemple, una senyal de radi tarda al voltant de tres hores en alcançar la nau New Horizons en un punt més allà de la mitat de camí a Plutó. En 2003 es va perdre contacte en la Pioneer 10, pero abdós sondes Voyager continuen operant mentres exploren la frontera exterior entre el sistema solar i el espai interestelar.

El 26 de novembre de 2011, la missió del Mars Science Laboratory de la NASA va ser llançada cap a Mart i el rover Curiosity va prendre terra exitosamente en el planeta roig el 6 d'agost de 2012, a on va començar la seua busca d'evidències sobre l'existència, present o passada, de vida en Mart.

Activitats recents i planificades

La NASA va continuar recolzant l'exploració in situ més allà del cinturó d'asteroides, incloent les travessies de les Pioneer i Voyager cap a la inexplorada regió transplutoniana i els orbitadores dels jagants gaseosos Galileo (1989-2003), Cassini (1997-2017) i Juno (2011-). Les investigacions en curs de la NASA inclouen l'inspecció a fondo de Mart, a través de la seua divisió del Laboratori de Propulsió a Chorrada (Jet Propulsion Laboratory), el restant de planetes del sistema solar i l'estudi de la Terra i el Sol. Atres missions actives en naus espacials són la MESSENGER, para Mercurio; la New Horizons, para Júpiter, Plutó i atres objectes trans neptunianos; i la missió Dawn, per al cinturó d'asteroides entre Mart i Júpiter.

La missió New Horizons a Plutó es va llançar en 2006 i el 14 de juliol de 2015 ha sobrevolat este planeta nano. La sonda va rebre assistència gravitacional de Júpiter en febrer de 2007, examinant algunes de les llunes interiors del planeta jagant i provant alguns dels seus instruments a bordo durant el sobrevole. Entre els plans en l'horisó de la NASA es troba la nau espacial MAVEN com a part del Programa d'Exploració de Mart per a estudiar la atmòsfera marcianana.

El 4 de decembre de 2006 la NASA va anunciar que estava planificant una base llunar permanent. L'objectiu era començar la seua construcció al voltant de 2020 i, sobre 2024, dispondre d'una base totalment funcional que permetera a les tripulacions la utilisació de recursos in situ i tindre rotacions. No obstant, en 2009 la Comissió de Augustine va valorar que el programa es trobava en una "trayectòria insostenible". En 2010, el president Barack Obama va interrompre els plans existents, incloent la base llunar, i va dirigir l'enfocament general cap a missions tripulades a asteroides i Mart, aixina com estendre el respal a la Estació Espacial Internacional. Des de 2011, els objectius estratègics de la NASA han segut:

• Mantindre i estendre activitats humanes a lo llarc del sistema solar.
• Expandir la comprensió científica de la Terra i el Univers.
• Crear noves tecnologies espacials innovadores.
• Alvançar en l'investigació aeronàutica.
• Desenrollar programes i capacitats institucionals per a dirigir les activitats aeronàutiques i espacials de la NASA.
• Obrir la NASA al públic, educadors i estudiants per a proporcionar oportunitats de participar.

En agost de 2011 la NASA va acceptar la donació de dos telescopis espacials de la Oficina Nacional de Reconeiximent. A pesar de trobar-se almagasenats sense usar, els instruments són superiors al Telescopi Espacial Hubble.

En setembre de 2011, la NASA va anunciar el començ del programa del transbordador SLS ("Sistema de llançament espacial") per a desenrollar un vehícul de càrrega pesada per a persones. Es pretén que el SLS duga la nau Orión i atres elements cap a la Lluna, asteroides propencs a la Terra i, algun dia, a Mart. El 5 de decembre de 2014 es va fer una prova de llançament no tripulat de la Orión en una eixida Delta IV Heavy.

El 6 d'agost de 2012, la NASA va aterrisar el rover Curiosity en Mart. El 27 d'agost de 2012, Curiosity va transmetre el primer mensage pregrabado des de la superfície del Mart cap a la Terra, fet per l'Administrador Charlie Bolden:

Hello. This is Charlie Bolden, NASA Administrator, speaking to you via the broadcast capabilities of the Curiosity Rover, which is now on the surface of Mars.

Since the beginning of clave, humankind’s curiosity has led us to constantly seek new life… new possibilities just beyond the horizon. I want to congratulate the men and women of our NASA family as well as our commercial and government partners around the world, for taking us a step beyond to Mars.

This is an extraordinary achievement. Landing a rover on Mars is not easy – others have tried – only America has fully succeeded. The investment we llaure making… the knowledge we hope to gain from our observation and analysis of Gale Crater, will tell us much about the possibility of life on Mars as well as the past and future possibilities for our own planet. Curiosity will bring benefits to Earth and inspire a new generation of scientists and explorers, as it prepares the way for a human mission in the not too distant future.

Thank you.

La NASA va aplegar en 2015 en la sonda Dawn a l'òrbita d'un atre planeta nano del cinturó d'asteroides, en destí a Ceres. Este cos ha despertat l'interés de científics i aficionats, per motiu de les seues estranyes taques blanques.

El 26 de setembre a les 23:14 GMT, la sonda espacial Dart, que estava en vol fa 10 mesos, va impactar de forma exitosa en l'asteroide Didymos, que es trobava orbitando al voltant de la menuda lluna Dimorphos, un cos menut de sol 160 metros de diàmetro. Cap representava una amenaça per a la Terra.

Est és el primer intent que du alvance la NASA per a moure un asteroide en l'espai, com a part de l'estratègia general de defensa planetària que té esta agència. Açò va significar una tècnica de mitigació viable per a protegir el planeta d'un possible asteroide o cometa que es dirigixca a la Terra, en un futur.

El viage d'anada de la missió va confirmar que la NASA pot navegar en èxit una nau espacial per a colisionar intencionalmente en un asteroide per a desviar-ho, una tècnica coneguda com a impacte cinètic

Des de la direcció administrativa de la NASA, es diu que Dart representa un èxit sense precedents per a la defensa planetària, pero també és una missió d'unitat en un benefici real per a tota la humanitat.

Investigació científica

Nota: Ací no es llisten els efectes colaterals de l'investigació militar o del Govern en les tecnologies civils.

Medicina en l'espai

El Institut Nacional d'Investigació Biomèdica Espacial (NSBRI per les seues sigles en anglés) està conduint una varietat d'estudis mèdics a gran escala en l'espai. Entre estos descolla l'estudi del Diagnòstic Alvançat d'Ultrasò en Microgravedad, en el que els astronautes –entre ells els antics comandants de la EEI Leroy Chiao i Gennady Padalka– practiquen tomografía d'ultrasons baix la guia d'experts a distància per a diagnosticar i potencialment tractar centenars de condicions mèdiques en l'espai. A sovint no es troba cap mege a bordo de la EEI i el diagnòstic de condicions mèdiques és un repte. Els astronautes són susceptibles a una varietat de riscs de salut que inclouen síndrome de descompressió, barotraumatismo, inmunodeficiencias, pèrdua de massa muscular i ossos, intolerància ortostática per la pèrdua de volum, trastorns del somi i lesions per radiació. Els ultrasòs oferixen una oportunitat única per a monitorear estes condicions en l'espai. Estes tècniques d'estudi s'apliquen ara en lesions olímpiques i professionals i l'ultrasò ho practiquen operadors no experts com a estudiants de medicina o d'instituts. S'ha anticipat que l'ultrasò guiat a distància tindrà aplicacions en situacions d'emergència i d'atenció rural, a on l'accés a professionals de la medicina pot ser complicat.

Forat de la capa d'ozon

En 1975, se li va encomanar legislativamente a la NASA l'investigació i monitorisació de les capes superiors de l'atmòsfera, lo que va conduir a la creació del Programa d'Investigació de l'Atmòsfera Superior i, més vesprada, els satèlits del Sistema d'Observació de la Terra en els anys 90 per a monitorear el forat de la capa d'ozon. Les primeres medicions a escala planetària es varen obtindre en 1978 per mig del satèlit Nimbus 7 i el treball dels científics de la NASA en el Goddard Institute for Space Studies.

Evaporament de la sal i gestió d'energia

En un dels majors proyectes de restauració del país, la tecnologia de la NASA ajuda als governs estatal i federal a recuperar una bassa de sal evaporada de 61 km² en el sur de la Baïa de Sant Francisco. Els científics utilisen els sensors dels satèlits per a estudiar l'efecte de l'evaporament de la sal en l'ecologia local.

L'agència ha escomençat el Programa d'Eficiència Energètica i Conservació de l'Aigua com un proyecte travesser per a previndre la contaminació i reduir l'utilisació d'aigua i energia. Servix per a assegurar-se de que la NASA complix en les seues responsabilitats en el mig ambient com a part de l'Administració federal.

Ciències de la Terra

La comprensió dels canvis naturals i dels induïts per l'home en el mig ambient global és el principal objectiu de les Ciències de la Terra de la NASA. L'agència té actualment més d'una dotzena d'instruments en òrbita estudiant tots els aspectes del sistema terrestre (oceans, sol, atmòsfera, biosfera, criósfera), i té varis més planificats per als pròxims anys.

La NASA treballa en colaboració en el National Renewable Energy Laboratory en el propòsit de produir un mapa global de recursos solars detallat a nivell local. La NASA va ser també un dels principals participants en les tecnologies innovadores d'evaluació per a la neteja de les fonts de DNAPL (de l'anglés "donen-se senar-aqueous phase liquids"). El 6 d'abril de 1999, l'agència va firmar un acort de cooperació en la Agència de Protecció Ambiental dels Estats Units, el Departament d'Energia dels Estats Units i la força aérea dels Estats Units que autorisava a totes les organisacions signatàries a portar a terme les proves necessàries en el Centre Espacial John F. Kennedy. El propòsit principal era evaluar dos innovadores tecnologies de remediación: eliminació tèrmica i destrucció per oxidació de DNAPL. La NASA va formar un consorci en Military Services i la Defense Contract Management Agency cridat “Joint Group on Pollution Prevention”. El grup treballa en la reducció o eliminació de materials o processos perillosos.

El 8 de maig de 2003, l'Agència de Protecció Ambiental dels Estats Units va reconéixer a la NASA com la primera agència federal en usar directament biogás per a produir energia en una de les seues instalacions —el Goddard Space Flight Center, en Maryland.

L'11 de setembre de 2018, la NASA va publicar unes fotografies que varen ser preses en una missió en la Antàrtida d'un iceberg de forma rectangular.

Direcció

Artícul principal → Administrador de la NASA#Administradors.

El administrador de la NASA és de major ranc oficial de l'agència i servix com a assessor de ciència de l'espai superior del president dels Estats Units. L'administració de l'agència està situada en la sèu de la NASA en Washington D. C., i proveïx orientació i direcció general. Llevat en circumstàncies excepcionals, es requerix que amprats de l'administració pública de la NASA siguen ciutadans dels Estats Units.

Encara que l'exploració espacial no és partidista, la persona designada per lo general està associada en el partit polític del president (demòcrata o republicà), i generalment s'elegix un nou administrador quan hi ha un president de l'atre partit. Les úniques excepcions a açò han segut:

• El demócrata Thomas O. Paine, administrador en funcions baixe el demócrata Lyndon B. Johnson, es va quedar mentres el republicà Richard Nixon va intentar, pero no va conseguir convéncer a un dels seus candidats a que acceptara el treball. Paine va ser confirmat pel Senat en març de 1969 i es va eixercitar fins a setembre de 1970.

• El republicà James C. Fletcher, nomenat per Nixon i confirmat en abril de 1971, va permanéixer fins a maig de 1977 en el mandat del demócrata Jimmy Cárter.

• Daniel Goldin va ser nomenat pel republicà George H. W. Bush i va permanéixer en el govern del demócrata Bill Clinton.

• Robert M. Lightfoot, Jr., administrador associat baix el demócrata Barack Obama, es va mantindre com a administrador en funcions pel republicà Donald Trump fins que Jim Bridenstine, elegit per Trump, va ser confirmat en abril de 2018.

El primer administrador va ser el Dr. T. Keith Glennan, nomenat pel president Dwight D. Eisenhower; durant el seu mandat es va involucrar en els proyectes dispars en l'investigació del desenroll espacial en els EE. UU. El segon administrador va ser James I. Webb (servint des de 1961 fins a 1968), nomenat pel president John F. Kennedy. En la finalitat d'implementar el programa Apolo per a conseguir la meta de Kennedy de dur un home en la Lluna en 1970, Webb va dirigir reestructuració important de la gestió i va facilitar l'expansió, establint el Manned Spacecraft Houston (Johnson) Center i les operacions de llançament del Center (Kennedy) de Florida. En 2009, el president Barack Obama va nomenar a Charles Bolden duodècim administrador de la NASA. L'administrador Bolden és un dels tres administradors de la NASA que anteriorment va ser astronauta junt en els també ex astronautes Richard H. Truly (servint des de 1989-1992) i Frederick D. Gregory (2005).

Instalacions

Les instalacions de la NASA comprenen centres d'investigació, construcció i comunicació. Actualment algunes instalacions es conserven solament per raons administratives o històriques. La NASA també opera una menuda llínea de ferrocarril en el Centre Espacial Kennedy, ademés de posseir dos avions Boeing 747 que s'utilisen per al transport dels transbordadors espacials.

El John F. Kennedy Space Center (KSC) és l'instalació més coneguda de la NASA. Situada en Merritt Island, al nort de Veta Canyar, ha segut des de 1968 lloc de construcció i llançament de tot tipo de vehículs espacials d'Estats Units. Encara que este tipo de vols estan actualment suspesos, el KSC seguix operatiu i es dedica a llabors administratives i al control de les instalacions de llançament d'eixides no tripulades que formen part del programa espacial per a us civil d'Estats Units en Veta Canyar. Entre les seues dotacions inclou un Edifici d'ensamblage de vehículs (VAB, per les seues sigles en anglés) i un aeroport.

El Lyndon B. Johnson Space Center (JSC) és l'instalació per a les activitats tripulades espacials, i està situat en Houston suroriental, Texas. Alberga el centre de control de la missió (MCC-H), el centre de control de la NASA que coordina i supervisa tots els vols tripulats dels Estats Units. MCC-H dirigix totes les missions i activitats de la llançadora i estació espacial internacional.

Una atra instalació de rellevància és la Marshall Space Flight Center, en Huntsville, Alabama, a on es desenrollen les eixides Saturn 5 i Skylab. L'JPL (Jet Propulsion Laboratory o Laboratori de Propulsió a Chorrada de Pasadena) anteriorment mencionat és, junt a la ABMA (Army Ballistic Missile Agency), una de les agències que varen estar darrere del Explorer 1, la primera missió espacial nortamericana.

Per a controlar les seues missions la NASA posseïx diversos centres de supercomputación, entre els quals el més rellevant és la NASA Advanced Supercomputing facility, aixina com la cridada Ret de l'Espai Profunt (Deep Space Network, DSN) formada per tres complexos d'antenes en Canberra, Madrit i Goldstone (Barstow) i controlada per l'JPL.

La NASA posseïx ademés huit estacions en el món del International Laser Ranging Service (ILRS): Monument Peak (Estats Units), Yarragadee (Austràlia), l'Observatori radioastronómico d'Hartebeesthoek (Suràfrica), el Centre de vol espacial Goddard de Greenbelt (EE. UU.), Tahití (Polinèsia Francesa), Arequipa (Perú), Haleakala Maui (EE. UU.) i Fort Davis (EE. UU.). La seua funció és primordialmente la medició de satèlits a través de tres tècniques: rastreig làser, GPS i sistema de satèlits basat en microones.

Presupost

El presupost de la NASA ha supost, en llínees generals, l'equivalent a alguna cosa menys del 1% del presupost federal anual entre les décades de 1970 i 2000. El seu pico màxim data de 1966, durant la vigència del programa Apolo, quan el seu presupost, d'uns 5900 millons de dólars, va significar el 4,41% de les despeses del govern d'Estats Units. Estes sifres diferixen molt de les percepció dels ciutadans nortamericans; en 1997 una enquesta va revelar que, en promig, els nortamericans pensaven que un 20% del presupost federal es destinava a la NASA, quan en 1997 no va sobrepassar el 0,8%.

El percentage del presupost federal assignat a la NASA ha anat disminuint de manera constant despuix del fi del programa Apolo i en 2012 est s'estimava en un 0,48 % de les despeses federals, uns 17 800 millons de dólars. En una reunió de març de 2012 del Comité del Senat d'Estats Units per a la Ciència, Neil deGrasse Tyson va declarar que «en este moment el presupost anual de la NASA és mig centau per cada dólar d'imposts. En el doble d'eixa cantitat, un centau per dólar, podríem transformar un país abatut, cansat de la lluita econòmica i la crisis, en un a on podríem reclamar el nostre dret del sigle XX a tindre un futur d'ensomi».

Impacte ambiental

L'exploració espacial pot afectar la vida en la Terra per l'us de productes químics tòxics per a la fabricació d'eixides i al diòxit de carbono injectat en l'atmòsfera durant el funcionament dels mateixos. Els gasos d'escape produïts pels sistemes de propulsió de les eixides, tant en la atmòsfera de la Terra com en l'espai, poden afectar negativament al mig ambient. Alguns propulsors d'eixides hipergólicos, com la hidrazina, són altament tòxics abans de la combustió, pero es descomponen en composts menys tòxics despuix de la combustió. Les eixides que utilisen combustibles d'hidrocarburs, com el queroseno, lliberen diòxit de carbono i suja en els seus gasos d'escape. No obstant, les emissions de diòxit de carbono són insignificants en comparació a les d'atres fonts; en promig, Estats Units va consumir 802 620 000 galons de combustibles líquits per dia en 2014, mentres que la primera etapa d'una eixida Falcon 9 crema al voltant de 25,000 galons de combustible de queroseno per llançament. Inclús si es llançara un Falcon 9 tots els dies, solament representaria el 0,006% del consum de combustible líquit (i les emissions de diòxit de carbono) per a eixe dia. Ademés, l'escape dels motors alimentats en LOx i LH2, com el SSME, és casi per complet vapor d'aigua.

La NASA va abordar les preocupacions ambientals de la seua ya desaparegut programa Constellation, de conformitat en la Llei Nacional de Política Ambiental. El 8 de maig de 2003, l'Agència de Protecció Ambiental va reconéixer a la NASA com la primera agència federal que utilisa directament el gas d'abocadors per a produir energia en una de les seues instalacions: el Goddard Space Flight Center, Greenbelt, Maryland. Un eixemple dels esforços ambientals de la NASA és la Base de Sostenibilitat de la NASA. Ademés, l'Edifici de Ciències de l'Exploració va rebre la calificació LLIGGAU Gold en 2010.

Missions en curs

Eixemples d'algunes missions actuals de la NASA:

• Mars Odyssey, orbitador de Mart
• Observatori Chandra de Rajos X
• Rover Curiosity (Mars Science Laboratory), Rover de Mart
• Missió Dawn, orbitador d'asteroides
• Telescopi Espacial Fermi de Rajos Gamma
• Telescopi Espacial Hubble
• Estació Espacial Internacional
• Missió Kepler
• Llunar Reconnaissance Orbiter, orbitador de la Lluna
• MESSENGER, orbitador de Mercurio
• Mars Reconnaissance Orbiter, orbitador de Mart
• New Horizons, anant al cinturó de Kuiper
• Solar Dynamics Observatory
• Telescopi Espacial Spitzer
• STEREO
• Missió Swift d'exposició de rajos gamma
• Programa Artemis
• Telescopi espacial James Webb
• Rover Perseverance (Mars 2020) Rover de Mart

Vore també

• [[Archiu:{{#switch:Exploració espacial|20px|Vore el portal sobre Exploració espacial]] Portal:Exploració espacial. Contingut relacionat en Exploració espacial.
• Museu d'Història Espacial de Nou Mèxic
• NASA TV
• Sonda espacial
• Carrera espacial
• Cronologia de l'exploració del sistema solar
• Agència Espacial Europea
• Roscosmos
• Agència Japonesa d'Exploració Aeroespacial
• Institut Nacional de Tècnica Aeroespacial

Enllaços externs

NASA en Wikimedia Commons.

• 15px|link=|alt= Wikisource contiene obras originales de o sobre NASA.

General

• Plantilla:Pàgina web
• Plantilla:Pàgina web
  • Centre de Seguritat i Ingenieria de la NASA
  • Fotos [14] archivat en Wayback Machine. i Imàgens de la NASA
  • Programació de llançament de la NASA
  • NASA Television i pódcast de la NASA
  • Plantilla:Youtube
  • Plantilla:Twitter
• NASA en el Federal Register (Registre Federal)
• NASA Watch, un lloc d'agència de vigilància
• La porta d'entrada a fotografia astronáutica de la Terra

• Documents de la NASA relacionats en el Programa Espacial, 1953-1962, Biblioteca Presidencial Dwight D. Eisenhower
• Documents en llínea relacionats en l'història antiga i desenroll de la NASA, Biblioteca Presidencial Dwight D. Eisenhower
• Registres de la NASA disponibles per a l'investigació en els Archius Nacionals en Atlanta
• Informe Tècnic d'Archiu i Biblioteca d'imàgens (TRAIL) – Història de la NASA i el repte de mantindre el passat Contemporàneu
• Lliga Alumni de la NASA, Capítul Florida NAL, Capítul NAL JSC
• Project Apollo en Flickr

Llectures adicionals

• How NASA works en howstuffworks.com
• Divisió Historial de la NASA
• Mirada mensual en els events d'exploració [15] archivat en Wayback Machine.
• NODIS: Sistema d'Informació de les Directives la NASA en llínea [16] archivat en Wayback Machine.
• NTRS: Servidor d'informes tècnics de la NASA
• Història de la NASA i el repte de mantindre el passat Contemporàneu
• "Missió: L'Història de Vols Espacials trimestrals" [17] archivat en Wayback Machine.