Anar al contingut

Buzz Aldrin

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià


Edwin Eugene Aldrin Jr. (Glen Ridge, Nova Jersey, 20 de giner de 1930), més conegut com Buzz Aldrin, és un ingenier, pilot de la Força Aérea i astronauta nortamericana retirat. Com a pilot del mòdul llunar de la missió Apolo 11, el comandant Neil Armstrong i ell varen ser els dos primers sers humans en chafar la Lluna, en 1969.[1]

Va estudiar en l'Acadèmia Militar dels Estats Units en West Point, a on va obtindre un grau en ingenieria mecànica.[2][3][4] Va ingressar en la Força Aérea i va servir com a pilot de caça durant la guerra de Corea,[4][5] despuix de la qual va eixercir com a instructor d'artilleria aérea i despuix com a comandant de vol en la base aérea de Bitburgo, Alemània Occidental.[4][4][6][7]

Despuix d'obtindre un doctorat en astronáutica en l'Institut de Tecnologia de Massachusetts,[7] va resultar seleccionat com a membre del Astronaut Group 3 de la NASA,[8] lo que li va dur a ser el primer astronauta en un títul de doctorat.[9] Els seus esforços en la missió Gemini 12, una de les seues primeres missions espacials, varen contribuir a completar les tasques inconclusas d'EVA de missions anteriors,[10][11] i varen servir de precedent per al programa Apolo. Tres anys despuix, va chafar la superfície llunar com a part de l'Apolo 11 i, per la seua afiliació a l'iglésia presbiteriana, va oficiar una breu cerimònia religiosa que va concloure en la comunió.[12]

Despuix de deixar la NASA en 1971,[7] se li va nomenar comandant de l'escola de pilots de proves de la Força Aérea,[13] i a l'any següent es va retirar d'esta organisació en lo que va posar fi a més d'un parell de décades de servici.[14] En les seues autobiografies Return to Earth (1973) i Magnificent Desolation (2009) va detallar la seua lluita contra la depressió i l'alcoholisme que va sofrir en els anys subsecuentes al seu periodo com a astronauta.[15][16][17] Pese a lo anterior, ha mantingut l'interés en l'exploració espacial i ha segut un promotor de la colonisació de Mart per mig de propostes com el «ciclador de Aldrin»,[18][19] una trayectòria orbital cíclica en fins turístics espacials per a portar a terme viages més eficients entre la Terra i Mart.[20] La seua trayectòria professional ha segut reconeguda en múltiples premis i reconeiximents entre els quals s'inclou la Medalla Presidencial de la Llibertat ademés de formar part de varis salons de la fama.[21]

Biografia

Primers anys

Edwin Eugene Aldrin Jr. va nàixer el 20 de giner de 1930 en l'Hospital Mountainside en Glen Ridge, Nova Jersey.[2] El seu pare, Edwin Eugene Aldrin Sr., havia segut un aviador de l'eixèrcit durant la Primera Guerra Mundial i comandant assistent de l'escola de pilots de l'eixèrcit en McCook Field, Ohio entre 1919 i 1922, abans de conseguir una ocupació com a eixecutiu en Standard Oil en 1928.[22] Des de llavors vivia en Montclair en la seua esposa Marion Aldrin —Moon, de fadrina—,[23] en qui va tindre tres fills, Madeleine, Fay Ann i Edwin Jr.[24] Quan eren chicotets, Fay Ann es referia a Edwin Jr., com buzzer en lloc de brother i d'ahí va sorgir el renom de «Buzz» en el que hauria de ser conegut pel restant de la seua vida,[24][25] i que ell mateixa va adoptar com a nom propi en 1988.[3][26] cal agregar que en la seua infància va pertànyer als Boy Scouts d'Amèrica, a on va alcançar el ranc de «principiante».[27]

Aldrin va tindre un rendiment escolar sobreixent,[28] i durant la seua etapa en la Montclair High School va jugar com center de l'equip institucional de fútbol americà, en el que va defendre el campeonat estatal en 1946.[29][30] Encara que eixe mateix any va assistir a la Severn School per recomanació del seu pare,[31] l'intenció del qual de enrolarlo en l'Acadèmia Naval en Annapolis, Maryland, li va dur inclusivament a concertar-li una reunió en el senador Albert W. Hawkes,[32] a final de contes el jove va elegir l'aviació, ya que sofria de mareigs. Per este motiu, li va demanar al seu pare que li diguera a Hawkes que el seu verdader interés era formar-se en l'Acadèmia Militar dels Estats Units en West Point, New York.[32]


La seua admissió a l'Acadèmia Militar es va efectuar en 1947,[3] i en el seu primer any va obtindre notes favorables que li varen dur a ser reconegut com el «millor de la seua classe».[28] També va formar part de l'equip d'atletisme de l'institució.[33] A manera anecdòtica, li va tocar presenciar en 1950 l'esclat de la guerra de Corea mentres es trobava en Japó i Filipines com a part d'un viage realisat per a estudiar les polítiques militars de Douglas MacArthur.[34] Finalment el 5 de juny de 1951 es va graduar en el tercer millor promig de la seua classe i va obtindre un grau de llicenciatura en ciències en ingenieria mecànica.[4]

Carrera militar

El seu sobreixent esforç acadèmic en l'acadèmia li va garantisar la lliure elecció de les tasques a eixercir en els anys venidors. Finalment va decidir enrolarse en la Força Aérea dels Estats Units, que tenia relativament poc temps de haver quedat establida com una organisació independent, raó per la que encara no contava en la seua pròpia acadèmia.[35][36] Despuix d'obtindre el grau de tinent segon, es va sometre un entrenament bàsic de vol en T-6 Texan en la Bartow Air Base, en Florida. Entre els seus companyers de classe es trobava Sam Johnson, que més vesprada hauria de convertir-se en un presoner de guerra en Vietnam i en qui hauria de formar un llaç d'amistat. En esta etapa Aldrin va sofrir un accident que va poder haver tingut un desenllaç tràgic quan va intentar un doble gir Immelmann a bordo d'un T-28 Trojan i la nau va experimentar un apagó. No obstant, Aldrin va conseguir recuperar el control de l'avió a 61 m de la superfície.[37]

A pesar de la recomanació del seu pare de que comandara una tripulació de bombarders per a desenrollar habilitats de liderage i tindre millors oportunitats de creiximent professional, Aldrin va elegir volar avions caça i va deure traslladar-se a la Base de la Força Aérea Nellis en Las Vegas per a deprendre a pilotar el Lockheed P-80 Shooting Star i el F-86 Sabre. Este últim hauria de ser el seu predilecte tal i com ocorria en la majoria dels pilots d'eixa época.[37]


En decembre de 1952, Aldrin es va integrar al 16.º esquadró de caça-interceptor que es dedicava a operacions de combat en motiu de la guerra de Corea i que estava assentat en la Suwon Air Base, a 8 km aproximadament de Seül.[4][5] cal agregar que va passar per una atra situació arriscada quan es va vore en la necessitat de configurar manualment el sistema de combustible principal de la seua nau despuix de haver-se congelat al 100 % de la seua potència durant un vol d'aclimatació.[5][38]

Va participar en un total de 66 missions de combat en Corea a bordo d'un F-86 Sabre i va derribar un parell d'avions MiG-15,[5][38] lo que li va dur a ser reconegut en dos Creus de Vol Distinguit i tres Medalles de l'Aire.[39] El primer derribe va ocórrer el 14 de maig de 1953, quan Aldrin volava a uns 8 km al sur del riu Yalu i va observar a dos caces baix de la seua posició. Va obrir fòc contra un d'ells de forma imprevista per al seu pilot,[5][6] que la seua eyección de la nau danyada va quedar registrada en una fotografia publicada per la revista Life el 8 de juny d'eixe mateix any.[40] L'atre va ocórrer un parell de semanes despuix, el 4 de juny, mentres acompanyava al 39.º esquadró de caça-interceptor en un atac contra una base aérea en Corea del Nort. Ya que el restant de naus del grup eren més noves i ràpides que la seua, la seua posició li va permetre a Aldrin detectar al MiG enemic acostant-se des de dalt. A diferència de l'ocasió anterior, el pilot sí es percató de la presència de Aldrin i abdós es enfrascaron en una série de maniobres per a intentar posicionar-se darrere de l'atre. Encara que l'esforç va resultar exitós per al nortamericà, no va poder disparar de colp i repent, ya que la mira es va quedar atollada. El combat va quedar inconcluso, ya que Aldrin es percató de que estaven volant massa baix per a continuar l'enfrontament, per lo que va procedir a retirar-se de la seua posició. Si be va alcançar vore el pilot eyectado i a la coberta oberta del MiG, va ignorar el destí del seu rival, ya que era poc provable que haguera tingut el temps suficient per a obrir un paracaigudes.[6][41]

Les operacions de combat de Aldrin en Corea varen culminar en decembre de 1953, moment en que se li va assignar com a instructor d'artilleria aérea en Nellis.[4] Un any despuix va assumir les funcions d'ajudant de camp del general de brigada Don Z. Zimmerman, decà de la naixent Acadèmia de la Força Aérea, inaugurada en 1955.[7][42] Eixe mateix any es va graduar de la Squadron Officer School en la Maxwell Air Force Base assentada en Alabama,[43] i a l'any següent, en 1956, va eixercir com a comandant de vol en el 22.º esquadró de caces de la Bitburg Air Base en Alemània Occidental en la responsabilitat de volar cazabombarderos F-100 Super Sabres equipats en armes nuclears.[4][6][7] Despuix de deixar Alemània, Ed White —un dels seus colegues de l'esquadró— li va recomanar a Aldrin que estudiaren junts un mestrage en ingenieria aeroespacial en l'Universitat de Míchigan.[33]


Aldrin va acceptar la proposta i, a través del Institut de Tecnologia de la Força Aérea, es va matricular en l'Institut de Tecnologia de Massachusetts (MIT) en 1959 en el propòsit de cursar un mestrage. [44] Durant eixe periodo va conéixer a Richard Battin, instructor de la classe d'aerodinàmica; David Scott, Edgar Mitchell i Charles M. Duke.[45] Aldrin es va mostrar satisfet en les classes i eventualment va tindre l'intenció d'obtindre un doctorat, [44] lo que es va concretar en giner de 1963, en obtindre un grau acadèmic en astronáutica en la tesis titulada Line-of-Sight Guidance Techniques for Manned Orbital Rendezvous —trad. lit.: «Tècniques d'orientació de llínea de visió per a la cita orbital tripulada»—.[7][46] En eixe tema Aldrin buscava millorar les possibilitats de quedar seleccionat com astronauta, pese a que caria d'entrenament com pilot de proves, un dels requisits bàsics per a accedir a eixa disciplina.[44] Açò queda reflectit en la dedicatòria de la seua tesis, que resa lo següent: «En l'esperança de que este treball puga d'alguna manera contribuir a l'exploració de l'espai, està dedicat als tripulants dels programes espacials presents i futurs d'este país. ¡Ixcà puga unir-me a ells en els seus emocionants esforços!».[46]

En finalisar el seu doctorat, Aldrin va ser assignat a la Gemini Target Office de l'Air Force Space Systems Division en Los Àngeles,[33] a on va colaborar primerament en la Lockheed Aircraft Corporation en la millora de les capacitats de maniobra del vehícul objectiu Agena que hauria d'usar-se en el Programa Gemini de la NASA, i més vesprada en l'oficina del Centre de naus espacials tripulades en Houston, a on va participar en l'integració dels experiments del Departament de Defensa en els vols de Gemini.[47]

Carrera en la NASA

Durant la selecció del Astronaut Group 2 en 1962, la NASA va rebujar la solicitut original de Aldrin per a integrar-se al cos d'astronautes degut a que no era un pilot de proves.[48] L'organisació es va mostrar més flexible en este requisit en la següent ronda de selecció, el 15 de maig de 1963, i va sumar com a alternativa la necessitat d'a lo manco 1000 hores de temps de vol en avions de propulsió a chorrada. Aldrin complia en tal condició en tindre 2200 hores de vol d'eixa classe,[47] per lo que va resultar elegit com un dels catorze integrants del Astronaut Group 3 el 18 d'octubre d'eixe mateix any.[8] Els seus companyers li varen malnomenar «Dr. Rendezvous» per la seua experiència en mecànica orbital i a que era el primer astronauta de la NASA en un doctorat,[9][49][50] encara que Aldrin no ho vea necessàriament com un complit.[33] La NASA li va assignar un camp d'especialisació a cada astronauta del grup despuix de finalisar el seu entrenament, i Aldrin va quedar a càrrec de la planificació i l'anàlisis de trayectòries i plans de vol de la missió.[51][52]

Programa Gemini

Artícul principal → Programa Gemini.


Aldrin i el comandant Jim Lovell eren la tripulació de respal de la missió Gemini 10.[53] Normalment els equips de respal formaven part de la tripulació principal fins a la tercera missió següent, no obstant, va ocórrer una excepció en Aldrin i Lovell, ya que el programa va concloure en la Gemini 12.[53] Va ajudar també el fet de que abdós varen participar com a respals de la Gemini 9 despuix de l'accident aéreu que va provocar la mort d'Elliot See i Charles Bassett.[54][55] El seu nomenament es va produir el 17 de juny de 1966, mentres que Gordon Cooper i Gene Cernan varen resultar elegits com els seus respals.[56]

Gemini 12
Artícul principal → Gemini 12.


Encara que l'objectiu general era completar les tasques inconclusas de missions anteriors, els objectius específics de la Gemini 12 al principi eren incerts.[57] A lo llarc del programa, la NASA havia conclós exitosamente trobades espacials, no obstant, tenia identificades certes problemàtiques com la fallanca prova d'estabilisació per gradient gravitatorio realisada en la Gemini 11, o l'activitat extravehicular (EVA). Con relació a esta última, Cernan i Richard Gordon de la Gemini 9 i 11, respectivament, havien experimentat fatiga en la realisació de tasques durant EVA, a diferència de Michael Collins en la Gemini 10. Açò va dur a la sospita de que l'orde d'eixecució de les tasques era un factor rellevant en una missió.[10][11]


L'assignació de Aldrin va consistir precisament en completar els objectius EVA del programa, per ad açò la NASA va formar un comité específic i va portar a terme vàries modificacions tant en el programa d'entrenament com en el pla de vol. Per eixemple, es va ometre la prova de la «unitat de propulsió d'astronautes» —en anglés: «astronaut maneuvering unit» (AMU)— que li havia donat problemes a Gordon durant la Gemini 11, en tal de que Aldrin poguera concentrar-se en les tasques extravehiculares. Aixina mateix, en l'intenció de que les tasques de la missió es realisaren més ágilmente, es va reemplaçar el vol parabòlic per l'entrenament subaquàtic, en percebre que esta simulació es apegaba més a dit propòsit, ya que la demora entre cada paràbola de la trayectòria de la nau implicava varis minuts de temps improductiu per als astronautes. Adicionalment es va incrementar la cantitat de asideros adicionals en cada càpsula —de nou a 44 sobre Gemini 9— i es varen crear estacions de treball més ergonòmiques.[10][11]

A grans traces, la NASA buscava realisar trobades espacials en vehículs, i conseguir que estos volaren acoplats en la nau per mig de l'estabilisació del gradient gravitatorio per a portar a terme una varietat de tasques, entre les quals s'inclouen les maniobres per a ajustar l'òrbita de la nau en ajuda del sistema de propulsió Agena, un eixercici de manteniment de la nau a partir de tres EVA i la validació d'una reentrada automàtica. Algunes d'estes activitats ya s'havien intentat realisar en les missions predecessores en resultats variables; per eixemple, en la Gemini 9 es va realisar la trobada espacial, mentres que en la Gemini 11 es va concretar un eixercici en el vehícul ademés d'una prova d'estabilisació.[11]

El llançament de la Gemini 12 va ocórrer l'11 de novembre de 1966 a les 20:46 UTC en Cap Canyaveral, aproximadament una hora i mija despuix del llançament del vehícul Agena de la missió.[58] La trobada de la nau en el vehícul va deure fer-se manualment, ya que el contacte de radar entre abdós va sofrir danys severs per la distància cada volta més propenca entre estos. En ajuda d'un sextant i cartes de trobada, Aldrin va conseguir brindar-li l'informació correcta a Lovell per a colocar la nau en posició d'acoplament en el vehícul Agena,[59] la quarta ocasió en que la NASA va concretar una maniobra d'este tipo.[60]

A continuació, conforme al pla de vol, la tripulació va deure eixecutar un atre eixercici de desacoplament i atraque, durant el qual un dels tres pestillos es va enganchar per lo que Lovell va tindre que usar els propulsors de Gemini per a lliberar la nau espacial. Finalment, Aldrin va conseguir l'acoplament uns minuts despuix. La següent tasca va consistir en encendre el motor principal de Agena per a moure la nau atracada a una major òrbita. No obstant, huit minuts despuix del seu llançament, el vehícul va sofrir una pèrdua de pressió de la cambra per lo que els directors de missió i de vol varen preferir no arriscar el motor principal i per això eixa tasca va quedar inconclusa.[60] Com a alternativa, es va amprar el sistema de propulsió secundari de Agena en el qual la tripulació va poder observar un eclipse solar, l'evidència fotogràfica del qual va córrer a càrrec de Lovell i Aldrin per mig de les finestres de la nau.[58]


Aldrin va eixecutar un total de tres EVA durant Gemini 12. La primera va consistir en una activitat de peu i es va portar a terme el 12 de novembre. Encara que la porta de la nau es va mantindre oberta i ell es va alçar de la seua posició, no va eixir del vehícul. Esta assignació va servir per a que Aldrin imitara algunes de les accions que hauria de realisar durant la seua EVA de vol lliure i poguera comparar l'esforç realisat entre abdós. Va tindre una duració sense precedents per a la NASA en estendre's durant dos hores i vint minuts. En la EVA de vol lliure realisada al sendemà i que va tindre una duració de dos hores i sis minuts, Aldrin va deure trepar pels asideros fins a Agena i instalar un cable requerit per a l'experiment d'estabilisació del gradient de gravetat. Algunes atres tasques varen incloure l'instalació de conectors elèctrics i ferramentes de prova que haurien d'usar-se en el programa Apolo. El pla de vol va estipular una dotzena de periodos de descans de dos minuts cada u per a reduir la fatiga de la tripulació. El 14 de novembre Aldrin va eixecutar la seua última EVA en la finalitat de prendre fotografies, realisar experiments i rebujar alguns artículs innecessaris. Es va tractar de la EVA més breu de l'astronauta en durar 55 minuts.[58][61] El 15 de novembre, la tripulació va iniciar el sistema de reentrada automàtica i es zambulló en l'Oceà Atlàntic, a on un helicòpter els va arreplegar i va traslladar al portaavions USS Wasp.[58][62] En total es varen portar a terme catorze experiments científics, meges i tecnològics durant la Gemini 12.[58]

Programa Apolo

Artícul principal → Programa Apolo.


Lovell i Aldrin varen quedar seleccionats com a part de la tripulació de l'Apolo encapçalada pel comandant Neil Armstrong, a càrrec del pilotage dels mòduls de comando i llunar —en anglés: Command Module Pilot (CMP) i Llunar Module Pilot (LMP)—, respectivament. Encara que originalment haurien de ser l'equip de respal del Apolo 9,[63] els retarts en el disseny i fabricació del mòdul llunar varen conduir a l'intercanvi de les tripulacions d'eixa missió i Apolo 8, per lo que l'equip d'Armstrong va assumir les llabors de respal d'esta última. En açò es garantisava també que Armstrong estaria a càrrec de l'eventual Apolo 11.[64]

Lovell va rebre l'assignació de pilotar el mòdul de comando de l'Apolo 8 com a relleu de Collins, que va deure sometre's a una cirugia per a extraure un espolón òsseu del seu columna vertebral —una volta recuperat, Collins hauria d'incorporar-se a l'equip d'Armstrong com a pilot del mateix mòdul—.[65] Mentrestant, Aldrin i Fred Haise varen eixercir com a respals de Lovell i del mòdul llunar, respectivament.[66]

Apolo 11 va representar la segona ocasió en que una missió espacial nortamericana va estar conformada íntegrament per astronautes en antecedents en l'espai, despuix d'Apolo 10.[67] La següent ocasió no hauria d'ocórrer sino fins a la STS-26 de 1988.[68] cal destacar que Deke Slayton, responsable de les tasques de vol dels astronautes, li va sugerir a Armstrong la possibilitat de substituir a Aldrin per Lovell, per rumors que deixaven entrevore certa dificultat per a treballar en el primer. No obstant, Armstrong va mantindre la seua alliniació original, ya que no havia tingut problemes anteriorment en Aldrin.[69]


La decisió entorn a quí hauria de ser el primer tripulant en chafar la superfície llunar va dependre de varis factors. Al principi es va especular que esta responsabilitat hauria de recaure en el pilot del mòdul llunar, decisió en la que Aldrin estava d'acort, no obstant, en última instància se li va donar major rellevància a l'ubicació dels astronautes en el mòdul d'aterrisage llunar. Pese a l'insistència de Aldrin per a que se seguira el procediment original, en realitat va tindre poc respal per a la seua postura.[70] En opinió de Collins: «[Aldrin] resent no ser el primer en la Lluna més de lo que aprecia ser el segon».[71] Sobre la preparació de la tripulació per a la missió, el temps destinat per Aldrin i Armstrong a la capacitació geològica va resultar més be escàs. Esta va contar en l'assessoria d'experts de la NASA i del Servici Geològic i va requerir la visita a una excursió geològica a l'oest de Texas, la qual va estar subjecta a una considerable cobertura dels mijos de comunicació.[72]

Apolo 11
Artícul principal → Apolo 11.


El llançament del Apolo 11, durant el matí del 16 de juliol de 1969, va estar subjecte a una extensa cobertura mediàtica, en ser televisat en viu en 33 països i contar en 25 millons d'espectadors solament en Estats Units, ademés d'un milló d'assistents als voltants de Cap Canyaveral i millons més que varen seguir la transmissió radiofònica corresponent.[73][74] La nau va desapegar d'un complex de llançament del Centre Espacial John F. Kennedy a les 13:32 UTC, propulsada per una eixida Saturn V.[75] Vint minuts despuix, va entrar a l'òrbita terrestre i, despuix d'una òrbita i mija, el motor de tercera etapa S-IVB va impulsar a la nau en la seua trayectòria cap a la Lluna. Poc més de mija hora despuix, es va portar a terme la maniobra de transposició, atraque i extracció, que implicava separar el S-IVB del mòdul de comando Columbia CSM-107, girar i atracar en el mòdul llunar Eagle.[76]


El 19 de juliol, a les 17:21 UTC, el mòdul de servici de l'Apolo 11 va passar darrere de la Lluna i va encendre el seu motor de propulsió per a entrar en l'òrbita llunar.[76] En les següents trenta òrbites,[77] la tripulació va tindre vistes passageres del seu lloc d'alunizaje en un punt al sur del Mar de la Tranquilitat, uns 19 km al suroest del cràter Sabine D.[78] Al sendemà, Aldrin i Armstrong varen ingressar en Eagle i varen escomençar els preparatius finals per al alunizaje, per ad açò es va requerir la separació dels mòduls de comando i llunar.[76] Mentrestant, Collins, a bordo del Columbia, va aprofitar per a observar al Eagle i assegurar-se de que el mòdul no tinguera danys i de que el tren d'aterrisage es desplegara correctament.[79][80] Durant el descens, Aldrin va solicitar les senyes de navegació a Armstrong, mentres est pilotava el Eagle.[81] Uns minuts despuix, i a 1800 m sobre la superfície llunar, el computador de navegació de l'Apolo va distraure a la tripulació en la primera de vàries alarmes inesperades que indicaven que no podia completar totes les seues tasques en temps real i que, per lo tant, devia pospondre algunes.[82] Finalment, el mòdul llunar va conseguir alunizar a les 20:17 UTC del 20 de juliol, en 25 segons de combustible restant.[83]

Erro al crear miniatura:
Archiu:Apollo 11. Television clip of Buzz descending the ladder and stepping onto the moon, 1094228.ogv


Com vell presbiteriano, Aldrin va ser la primera persona en celebrar una cerimònia religiosa en la Lluna. En el seu mensage transmés per radi a la Terra, va senyalar: «M'agradaria aprofitar esta oportunitat per a demanar-li a cada oyent, qui siga i a on siga que es trobe, que faça una pausa per un moment i contemple els events de les últimes hores, i que agraïxca a la seua manera».[12] En ajuda d'un equip proporcionat pel seu pastor,[84] va prendre la comunió i va llegir les paraules de Jesucristo descrites en un dels versículs del Nou Testament, de la següent manera: «Yo soc la vinya. Vostés són les branques. Quienquiera que permaneixca en mi i yo en ell donarà molt frut, perque no pots fer res sense mi».[85] El seu ritual s'havia mantingut en secret per la controvèrsia suscitada per la llectura d'un fragment del Génesis durant el vol de l'Apolo 8.[86] En les seues paraules: «Va ser interessant pensar que el primer líquit abocat en la Lluna, i que el primer aliment que es va menjar ahí, varen ser elements de la comunió».[87] Molts anys despuix, en el llibre que va publicar en 2009, va detallar més al respecte: «Potser, si tinguera que fer-ho de nou, no elegiria celebrar la comunió. Encara que va ser una experiència profundament significativa per a mi, va anar un sacrament cristià, i havíem anat a la Lluna en nom de tota l'humanitat, siguen cristians, judeus, musulmans, animistes, agnòstics o ateus. Pero en eixe moment no podia pensar en una millor manera de reconéixer l'enormitat de l'experiència de l'Apolo 11 que donant-li gràcies a Deu».[88] En el seu viage de tornada a la Terra, va tindre l'intenció de fer una referència més general, en llegir un fragment del Antic Testament que resa textualment: «Quan veig els teus cels, obra dels teus dits, la Lluna i les estreles que vares formar, ¿qué és el home per a que sigues conscient d'ell?».[89][90]


Els preparatius per a l'activitat extravehicular (EVA) varen donar començ a les 23:43.[76] Tan pronte com Armstrong i Aldrin varen manifestar estar llests per a eixir del mòdul, es va portar a terme la despresurisació del vehícul i, finalment, a les 02:39 del 21 de juliol, es va obrir l'escotilla del Eagle.[76][91] Aldrin va chafar la superfície llunar a les 03:15, casi vint minuts en acabant de que ho fera Armstrong,[76] en lo que va passar a ser el segon home en caminar sobre la Lluna. Mentres donava els seus primers passos, va exclamar: «Bella vista», a lo que Armstrong va preguntar: «¿No és això alguna cosa? [És] una vista magnífica [des de] ací». Poc despuix, Aldrin li va respondre: «Magnífica desolació».[1] En certes dificultats, abdós varen conseguir colocar la bandera nortamericana de nailon en la superfície. Instants despuix, Aldrin va procedir a saludar-la —un moment que Armstrong va registrar en una icònica fotografia— i a efectuar diferents moviments per a traslladar-se per la superfície llunar, en la finalitat d'instruir als futurs caminantes llunars.[92] En eixe periodo, varen rebre la cridada del president Richard Nixon, qui els va felicitar per l'exitós alunizaje.[93][94]

A continuació, Aldrin va revisar les condicions de la nau i va registrar evidències fotogràfiques abans de mamprendre el vol de tornada a la Terra. Atres llabors varen incloure l'instalació d'un reflector de rajos làser i d'un sismógraf per a detectar moviments sísmics en la superfície llunar, aixina com l'obtenció d'una mostra del núcleu, per a la qual Aldrin va deure martillar un tubo de metal en el terreny.[95] Este últim apareix en vàries de les fotografies més conegudes del home en la Lluna durant el programa Apolo 11. En opinió de l'astronauta: «Conforme s'anaven desenrollant les operacions llunars, Neil tenia la cambra la major part del temps i [per eixa raó] la majoria de les fotografies preses en la Lluna que inclouen a un astronauta són meues. No va ser sino fins que vàrem tornar a la Terra i mirem les imàgens en el Laboratori de Recepció Llunar quan nos percatamos de que hi havia poques fotos de Neil. Potser és la meua culpa, pero mai havíem simulat açò durant el nostre entrenament».[96]


Aldrin va entrar al Eagle abans que Armstrong, no sense abans orinar sobre la superfície llunar.[97] Es va requerir de cert esforç per a pujar a l'escotilla, en ajuda d'una polea de cable pla, un parell de caixes en 21,5 kg de mostres del terreny, aixina com l'equip de filmació.[98] Ademés, Aldrin va deixar en la Lluna una bossa d'objectes commemoratius, entre els quals s'inclouen un pegat del vol que Ed White no va poder portar a terme en l'Apolo 1, degut a que va fallir en un incendi en la cabina durant l'ensaig de llançament; medallones alusivos a Yuri Gagarin —el primer home en l'espai— i Vladimir Komarov —el primer en morir en un vol espacial—, aixina com un disc de silici en gravacions de 73 països diferents.[99] Despuix de transferir-se al soport vital LM, els astronautes varen tirar les seues mochiles i varis atres objectes per a allaugerar l'etapa d'ascens i facilitar la tornada de la nau a l'òrbita llunar. Una volta que l'escotilla es va tancar a les 05:01 i el mòdul llunar va quedar presurizado, abdós es varen gitar a dormir.[100] A les 17:54, el Eagle va desapegar de la Lluna i poc despuix es va acoplar en el Columbia en l'òrbita llunar, a on Collins els esperava.[76] Finalment, ya en l'òrbita llunar, el mòdul de comando va traçar la seua trayectòria de regrés a la Terra.[101] El seu amerizaje va ocórrer a les 16:50 UTC del 24 de juliol, 2660 km a l'est de l'Illa Wake,[76][102] en lo que es va donar per terminada la missió, la duració de la qual va excedir les 195 hores.[103]


Encara que hi havia escasses possibilitats de que els tripulants dugueren en si patógenos de la superfície llunar, se'ls varen proporcionar penyores d'aïllament biològic, abans de ser auxiliats per uns buços per a pujar-se a una bassa salvavides. Posteriorment, un helicòpter de recuperació els va traslladar al portaavions USS Hornet,[104] en a on varen permanéixer les següents tres semanes, d'acort en el periodo estipulat de quarantena.[105] El 13 d'agost, varen participar en desfilades celebrades en el seu honor en Nova York i en Chicago, als que varen assistir aproximadament sis millons de persones,[106] i de nit d'eixe mateix dia varen acodir a un sopar organisat per Nixon en Los Àngeles. cal mencionar que el mandatari els va reconéixer a cada u d'ells en la Medalla Presidencial de la Llibertat.[21][107] El 16 de setembre de 1969, els astronautes varen assistir a una sessió conjunta del Congrés per a agrair-li als representants pel seu respal i demanar-los que continuaren finançant les iniciatives espacials.[108][109] A partir del 29 de setembre, i durant 38 dies, varen participar en una gira mundial en la que es varen reunir en líders de 22 països diferents.[110] Abans de retornar a Estats Units a principis de novembre, varen visitar Austràlia, Corea del Sur i Japó.[111][112]


Despuix de la conclusió de l'Apolo 11, Aldrin es va dedicar primordialmente a donar discursos i a fer aparicions públiques davant els mijos. En octubre de 1970, va acompanyar als cosmonautas soviètics Andriyan Nikolayev i Vitaly Sevastyanov en el seu gira pels centres espacials de la NASA. cal destacar també la seua participació en el disseny del transbordador espacial. Conforme el programa Apolo aplegava al seu fi, l'1 de juliol de 1971 Aldrin va decidir retornar a la Força Aérea,[113] en lo que va posar fi a una trayectòria de més de 289 hores en l'espai que varen incloure casi huit hores de participació en activitats extravehiculares.[7]

Activitats posteriors

Despuix de publicar el llibre Return to Earth en 1970 en a on relata les seues vivències durant l'Apolo 11,[114] i encara que caria d'experiència tant com a pilot de proves com en llocs gerenciales, se li va nomenar comandant de l'Escola de Pilots d'Investigació Aeroespacial de la Base de la Força Aérea Edwards, en Califòrnia en 1971, periodo durant el qual va instruir a estudiants a volar en naus NF-104A.[13] Si ben Alan Bean, un dels seus companyers del Astronaut Group 3, va opinar que Aldrin contava en les qualitats adequades per a eixa ocupació,[115] lo cert és que la seua gestió com a comandant de l'escola va resultar estresante per a ell per una série de factors que varen tindre que vore en la mala relació en el seu superior, el general de brigada Robert M. White;[116] aixina com en la seua responsabilitat en un parell de colisions ocasionades per una insuficient supervisió i en les que, encara que no es va perdre cap vida, varen acabar destruïts un A-7 Corsair II i un Lockheed T-33.[14] Aldrin es va retirar com a coronel l'1 de març de 1972, despuix de 21 anys de servici a la Força Aérea, en acabant de que el general George S. Brown li informara de la cessació del programa d'entrenament d'astronautes en l'escola de pilots, com a conseqüència de la conclusió del programa Apolo i la disminució del presupost otorgat a l'organisació mencionada anteriorment.[14] Entre els assistents a la cerimònia de retir de Aldrin varen estar el seu pare i el general Jimmy Doolittle.[14]

Aldrin durant un event organisat per Ingram Micro en 2016.


En 1985 John D. Odegard, decà de l'University of North Dakota (UND), ho va invitar a integrar-se a la Facultat de Ciències Aeroespacials, a on va contribuir a desenrollar el programa d'estudis espacials i va recomanar la contractació de David Webb de la NASA.[117] Eixe mateix any va propondre una trayectòria orbital denominada «ciclador de Aldrin»,[18][19] en l'intenció d'oferir viages turístics a Mart.[20] En 1989 va escomençar a distribuir-se el seu segon llibre, Men from Earth, en el que fa un anàlisis sobre la carrera espacial entre Estats Units i l'Unió Soviètica,[114] i en 1993 va registrar la palesa d'un disseny d'estacions espacials.[118]

A mitan de 1994, en motiu del 25.º aniversari del primer alunizaje, la revista Popular Mechanics va publicar l'artícul «Why I Walked On the Moon» en el que Aldrin realisa una reflexió sobre els acontenyiments que varen donar lloc a l'Apolo 11,[119] i en 1995 va fundar Starcraft Boosters, Inc. (SBI) en el propòsit de dissenyar i produir llançadors d'eixides reutilisables.[120] A l'any següent, es va difondre Trobada en Tiber, una novela de ciència ficció escrita per ell junt en John Barnes en la qual es relata el viage d'una tripulació d'astronautes per a conéixer a una raça alienígena que habita en Alfa Centauri,[121] mentres que en 1998 va establir la ShareSpace Foundation en la finalitat de recaptar fondos per a promoure l'indústria de viages espacials.[118]

Plantilla:Quadro blau


A finals de 2003 va colaborar en un artícul d'opinió publicat per The New York Claves en el que va criticar els objectius contemporàneus de la NASA, específicament aquells relacionats en el desenroll de naus «llimitades al transport simultàneu de quatre astronautes en nula o escassa capacitat de transport de càrrega», aixina com l'enviament de noves missions a la Lluna en declarar que «[semblara] més com si [volgueren] tindre glòries passades en lloc de conseguir nous triumfos».[122] Una década despuix, en 2013 va tornar a opinar en el mateix periòdic esta volta per a expressar el seu respal a un hipotètic viage tripulat a Mart,[123] mateix any en que li va presentar a la NASA un pla mestre desenrollat en coordinació en l'Institut de Tecnologia de Florida, en el que va sugerir un periodo de dèu anys d'operacions espacials en l'intenció d'establir la primera colónia en Mart abans de 2040.[124]


En 2004, Aldrin va acodir a una cerimònia realisada en la Casa Blanca per a commemorar el 35.º aniversari de la seua arribada a la Lluna, i en 2007 va participar en l'inauguració del Grand Canyon Skywalk.[125] En motiu del 40.º aniversari de l'Apolo 11, a mitan de 2009 Aldrin va participar en la producció del senzill de rap «Rocket Experience», aixina com en el seu corresponent vídeo musical, en els artistes Snoop Dogg, Quincy Jones, Talib Kweli i Soulja Boy, els guanys dels quals es varen destinar a ShareSpace,[126] ademés de publicar-se la seua autobiografia Magnificent Desolation,[127] i el llibre infantil look to the Stars, que conta en ilustracions de Wendell Minor.[125] Més recentment, en 2013 va escomençar a distribuir-se No Dream is Too High: Life Lessons From a Man Who Walked on the Moon, una publicació de desenroll personal en la que Aldrin analisa les seues vivències en la NASA,[128] i en decembre de 2016 va formar part d'un grup de turistes que va visitar la Base Amundsen-Scott, en l'Antàrtida. No obstant, per motius de salut va deure interrompre el seu recorregut i ser traslladat a Christchurch, Nova Zelanda.[129] A l'edat de 86 anys, Aldrin va passar a ser la persona més longeva en visitar el Pol Sur. cal agregar que anteriorment havia visitat el Pol Nort en 1998.[130][131] Unes atres de les seues publicacions en esta década inclouen Mission to Mars: My Vision for Space Exploration (2013) i Welcome to Mars: Making a Home on the Ret Planet (2015).[125]

Vida privada i personalitat

Aldrin ha contret matrimoni en quatre ocasions. La seua primera esposa, Joan Archer, era egresada de les universitats Rutgers i Columbia i durant la seua unió varen tindre tres fills: James, Janice i Andrew. Despuix de divorciar-se en 1974, despuix de vint anys de matrimoni,[132][133] va estar casat en Beverly Van Zile entre 1975 i 1978.[134] El 14 de febrer de 1988 va contraure nupcias en Lois Driggs Cannon,[135] de qui es va divorciar a finals de 2012.[136][137] Més d'una década despuix, en giner de 2023, es va casar en Anca Faur que fins a llavors havia segut vicepresidenta eixecutiva de Buzz Aldrin Ventures LLC.[138] Té un net, Jeffrey Schuss, i tres bisnietos,[139] i ha vixcut en Beverly Hills, Estany Beach, Emerald Bay,[140] Westwood i Satellite Beach.[141][142][143]



Si be ha patit de depressió en distints moments de la seua vida des del terme del programa Gemini,[59] lo cert és que estos síntomes es varen intensificar junt en l'alcoholisme a partir del seu retir de la NASA, i despuix de la mort del seu pare en decembre de 1974 per complicacions derivades d'un ataque cardíac,[144] vivències que ell va detallar en les seues autobiografies Return to Earth (1973) i Magnificent Desolation (2009).[15][16][17] En eixa etapa la National Association for Mental Health li va enviar una série de missives per a expressar-li la seua solidaritat i invitar-ho a formar part de la seua junta directiva.[145] Despuix de dedicar-se sense molt èxit a la venda d'automòvils usats,[146] es va tornar un bebedor compulsivo i la policia ho va arrestar en una ocasió per «conducta desordenada». Una volta que es va lliurar de la seua adicció a l'alcohol despuix d'ingressar a un centre de rehabilitació a finals de 1978,[145] va escomençar a ajudar a uns atres que afrontaven situacions similars a la seua, com va ser el cas de l'actor William Holden.[147] En eixa década va estar internat durant un més en el Wilford Hall Medical Center per forts dolors en el coll i muscles derivats d'un quadro clínic depressiu.[148][149] cal mencionar que Aldrin posseïx antecedents familiars de suïcidi —la seua mare es va llevar la vida en maig de 1968 i ell va considerar que la seua fama obtinguda despuix de la Gemini 12 havia contribuït a eixa decisió—, i tenia la creència de que havia heretat genèticament eixe padecimiento,[150] els efectes del qual podien posar en risc la seua trayectòria personal i professional per l'estigma existent en eixa época en relació a les malalties mentals.[148]


La seua vida no ha estat exenta de polèmiques i en setembre de 2002, despuix d'acodir a un hotel de Beverly Hills en a on supostament hauria de ser entrevistat per un programa de televisió japonés sobre els vols espacials,[151] va tindre una confrontació en el teòric de la conspiració de l'alunizaje, Bart Sibrel, i va acabar golpéandolo en el rostre en acabant de que este lo cridara «lladre, boler i covart». Encara que el succés va ser captat per l'equip de filmació de Sibrel, alguns testics del hotel varen senyalar que este últim s'havia portat agressiu en Aldrin. Al final, la policia va desestimar qualsevol càrrec en contra seua.[152][153] En 2005 es va vore envolt en una atra polèmica despuix de declarar en el documental First on the Moon: The Untold Story, de Science Channel, haver avistar un objecte volador no identificat durant l'Apolo 11. Pese a que els tripulants varen concloure que devia tractar-se d'un dels quatre panels adaptadors del Saturn V que es varen rebujar durant la maniobra de separació, i el propi Aldrin va negar l'albirament alienígena en 2007,[154][155] els documentalista es varen refusar a editar les seues declaracions de la producció.[156] En 2018 va ocórrer una polèmica familiar quan va presentar una demanda contra els seus fills Andrew i Janice i el seu exgerente de negocis Christina Korp,[157] despuix de que estos solicitaren ser nomenats com els seus tutors llegals per a controlar les seues finances personals.[158] En opinió de Aldrin, Janice tenia atres intencions alienes al benestar financer del seu pare. Mesos abans del 50.º aniversari de l'Apolo 11, els seus fills varen optar per retirar la seua solicitut i ell va procedir a desestimar la seua demanda.[159]

En l'aspecte polític, Aldrin és simpatisant del Partit Republicà i ha participat en events de recaptació de fondos per als seus membres del congrés,[160] ademés de respalar les seues candidatures a càrrecs d'elecció popular, com les campanyes electorals de George W. Bush en 2004, Nick Lampson en 2006, Paul Rancatore en 2008, Mark Treadwell en 2014 i Donen Crenshaw en 2018.[161][162] Aixina mateix va assistir al Discurs de l'Estat de l'Unió de 2019 despuix de ser invitat pel president Donald Trump.[163] En setembre de 2007 li va revelar a la revista Clave que s'havia somés a una ritidectomía i va chancejar en deixar entrevore que la força g espacial li havia «causat una flacidez que necessitava ser atesa».[164] És un coleccioniste d'accessoris com a anells —alguns dels quals contenen diamants i simbologia islàmica, mentres que un d'ells li va ser obsequiat pel boxejador Mohammed Ali—, aixina com polseres de ceràmica i objectes metàlics.[165] Despuix del decés d'Armstrong en 2012, Aldrin va afirmar sentir-se «profundament entristit ... Sé que varis millons de persones de tot lo món es varen unir al duel per la mort d'un verdader héroe nortamericà i el millor pilot que he conegut ... Realment esperava que el 20 de juliol de 2019, Neil, Mike i yo estiguérem junts per a commemorar el 50.º aniversari del nostre alunizaje».[166]

Llegat

Aldrin, de la mateixa manera que la tripulació de l'Apolo 11, és catalogat com «el símbol de la gran era de l'exploració espacial»,[145] les «marques del qual en la superfície llunar varen deixar un llegat indeleble ací en la Terra». D'acort en l'opinió de John Logsdon, docent de ciències polítiques i assunts internacionals en l'Universitat George Washington: «[Els seus esforços demostren que] Quan tenim la voluntat política de fer alguna cosa grandiós, i nos fixem un objectiu alcanzable, encara que siga un desafiu, el país pot unir-se i fer una miqueta de magnífica calitat».[167]

A lo llarc de la seua trayectòria professional, s'ha fet acreedor a múltiples premis i reconeiximents. Per eixemple, en 1966 va obtindre la Medalla de servici excepcional de la NASA per la seua contribució en el programa Gemini,[168] mentres que en 1969 i 1970 se li varen concedir la Medalla per Servici Distinguit de la Força Aérea i el Trofeu Collier, aixina com la Medalla de servici distinguit de la NASA i la Medalla Hubbard de la National Geographic Society, respectivament, per la seua participació en la missió Apolo 11.[169][170][171][172] Adicionalment, este últim any la Societat de Pilots de Proves Experimentals li va concedir un premi als tripulants de l'Apolo 11.[173] En 1972 se li va reconéixer la seua aportació en la guerra de Corea en un arracada de fulls de roure, mateix any en que va rebre la Legió al Mèrit.[169]

Chafada de la bota de Aldrin en la superfície llunar.


A partir de la década de 1980 va escomençar a ser inclós en distints salons de la fama com el del espai (1982),[174][175] el del astronauta nortamericà (1993),[176][177] el d'aviació nacional (2000),[178] el de Nova Jersey (2008);[179] i el Passejada de la fama de Hollywood (2010), en a on existix una placa commemorativa a la tripulació de l'Apolo 11.[180] Atres guardons rebuts per Aldrin inclouen la Medalla d'or Langley del Institut Smithsoniano (1999);[181][182] un reconeiximent humanitari per part de la fundació Variety, the Children's Charity (2003);[183] el guardó General James E. Hill Lifetime Space Achievement per part de la Space Foundation (2006);[184] i la Medalla d'Or del Congrés dels Estats Units (2011);[185][186] D'igual manera s'ha fet acreedor a títuls honorífics per certes universitats i organisacions com l'Universitat Internacional de l'Espai i la National Space Society.[187][188] El seu nom també ha segut utilisat per a nomenar institucions com és el cas de la Buzz Aldrin Middle School en la seua ciutat natal, Montclair;[189] aixina com un cràter llunar i un asteroide.[174]


Existixen numeroses produccions que inclouen referències sobre Aldrin en la cultura popular; per eixemple, li va prestar la seua veu a una image caricaturizada seua en l'episodi «Deep Space Homer» de Els Simpson,[190][191] aixina com en un parell de capítuls de la série Fantasma de l'Espai de costa a costa;[192][193] i en els programes Recess i Futurama, i el videojoc Mass Effect 3, ademés d'aparéixer en séries televisives com 30 Roc i The Big Bang Theory, entre atres produccions.[194][195][195][196][197][198] En 2007 va participar en el documental En l'ombra de la Lluna mentres que en 2010 va formar part de la dècima temporada del programa de telerrealitat Dancing with the Stars.[199][199] cal afegir que va participar com a assessor en la producció del videojoc Buzz Aldrin's Race Into Space (1993) per al sistema operatiu MS-DOS,[200] i el personage Buzz Lightyear de Toy Story du el seu nom en

referència a ell.[201]

Alguns actors que han interpretat a Aldrin en séries televisives i llarcmetrages han segut Cliff Robertson —en Return to Earth (1976)—, Larry Williams —Apolo 13 (1995)—, Xander Berkeley —en Apolo 11 (1996)—, Bryan Cranston —De la Terra a la Lluna (1998) i Magnificent Desolation: Walking on the Moon 3D (2005)—, James Marsters —Moonshot (2009)—, Cory Tucker —Transformers: el costat obscur de la lluna (2011)—, Corey Stoll —First Man (2018)—, Chris Agos —Para tota l'humanitat (2019)— i Felix Scott —The Crown (2019)—.[202][203][204][205][206][207][208][209][210][211]

Referències

  1. ↑ 1,0 1,1 Schwagmeier, Thomas. «Apollo 11 Transcription» (en anglés). Apollo Llunar Surface Journal. NASA. Consultat el 29 de decembre de 2019.
  2. ↑ 2,0 2,1 The Plau Where There's Buzz, p. A5.
  3. ↑ 3,0 3,1 3,2 «Buzz Aldrin & Apollo 11» (en anglés). Space.com (23 de juny de 2012). Consultat el 22 de juliol de 2019.
  4. ↑ 4,0 4,1 4,2 4,3 4,4 4,5 4,6 4,7 Cullum, 1960, p. 588.
  5. ↑ 5,0 5,1 5,2 5,3 5,4 Aldrin y Abraham, 2009, pp. 90–91.
  6. ↑ 6,0 6,1 6,2 6,3 Grier, 2016, p. 91.
  7. ↑ 7,0 7,1 7,2 7,3 7,4 7,5 7,6 «Astronaut Bio: Buzz Aldrin» (en anglés). NASA. Consultat el 29 de decembre de 2019.
  8. ↑ 8,0 8,1 «14 New Astronauts Introduced at Press Conference» (en anglés). NASA. Archivat des d'el original, el 17 d'abril de 2017. Consultat el 29 de decembre de 2019.
  9. ↑ 9,0 9,1 Chaikin, 2007, p. 143.
  10. ↑ 10,0 10,1 10,2 Reichl, 2013, pp. 137–138.
  11. ↑ 11,0 11,1 11,2 11,3 Hacker y Grimwood, 1974, pp. 372–373.
  12. ↑ 12,0 12,1 Chaikin, 2007, p. 205.
  13. ↑ 13,0 13,1 Aldrin y Abraham, 2009, pp. 88–89.
  14. ↑ 14,0 14,1 14,2 14,3 Aldrin y Abraham, 2009, pp. 116–120.
  15. ↑ 15,0 15,1 «Robin Williams' Death Reminds Buzz Aldrin of His Own Struggle» (en anglés). NBC News. Consultat el 29 de decembre de 2019.
  16. ↑ 16,0 16,1 After walking on moon, astronauts trod various paths, CNN.
  17. ↑ 17,0 17,1 Read, Kimberly. «Buzz Aldrin» (en anglés). Bipolar.about.com. Archivat des d'el original, el 28 de setembre de 2008. Consultat el 29 de decembre de 2019.
  18. ↑ 18,0 18,1 Aldrin, E.E., «Cyclic Trajectory Concepts», presentació SAIC en el Interplanetary Rapid Transit Study Meeting, Laboratori de Propulsió a Reacció, octubre de 1985.
  19. ↑ 19,0 19,1 “Cycler Orbit Between Earth and Mars” (1993). Journal of Spacecraft and Rockets 30 (3): 334–336. doi:10.2514/3.25519. Bibcode: 1993JSpRo..30..334B. Recuperate le 29 de decembre de 2019.
  20. ↑ 20,0 20,1 «Aldrin Mars Cycler» (en anglés). buzzaldrin.com. Archivat des d'el original, el 19 d'agost de 2018. Consultat el 29 de decembre de 2019.
  21. ↑ 21,0 21,1 «Richard Nixon: Remarks at a Dinner in Los Angeles Honoring the Apollo 11 Astronauts» (en anglés). The American Presidency Project. Consultat el 29 de decembre de 2019.
  22. ↑ Grier, 2016, pp. 87–88.
  23. ↑ Hansen, 2005, pp. 348–349.
  24. ↑ 24,0 24,1 Hansen, 2005, p. 349.
  25. ↑ Chaikin, 2007, p. 585.
  26. ↑ Nelson, 2009, p. 50.
  27. ↑ «Scouting and Space Exploration» (en anglés). Boy Scouts of America. Archivat des d'el original, el 4 de març de 2016. Consultat el 22 de juliol de 2019.
  28. ↑ 28,0 28,1 Buzz Aldrin... Scholar (1 d'agost de 1969), p. 46.
  29. ↑ Montclair 150: Dozens of Greats Who Have Played Sports in Montclair.
  30. ↑ At 57, Rookie Tries Hand, Tampa, Florida: Newspapers.com, p. 52.
  31. ↑ «Buzz Aldrin to Speak at Severn School» (en anglés). Severn School. Consultat el 22 de juliol de 2019.
  32. ↑ 32,0 32,1 Hansen, 2005, p. 351.
  33. ↑ 33,0 33,1 33,2 33,3 Grier, 2016, p. 92.
  34. ↑ Aldrin y Abraham, 2009, p. 36.
  35. ↑ Grier, 2016, pp. 89–90.
  36. ↑ Per mig d'un acort ratificat en 1949, es va oficialisar la transferència voluntària de fins a un 25 % de la matrícula de graduats de West Point i Annapolis per a la Força Aérea. De tal forma que la primera generació d'esta institució va contar en 3200 cadets i guardiamarinas de West Point i Annapolis la graduació de les quals es va concretar en 1959. Vore Mitchell 1996, pàg. 60–61
  37. ↑ 37,0 37,1 Grier, 2016, p. 90.
  38. ↑ 38,0 38,1 Grier, 2016, pp. 90–91.
  39. ↑ «2000 Distinguished Graduate Award» (en anglés). West Point Association of Graduates. Consultat el 23 de decembre de 2019.
  40. ↑ «Communist Pilot is Catapulted from Crippled MIG».34(23)ISSN 0024-3019.Consultat el 21 de decembre de 2019.
  41. ↑ Aldrin y Abraham, 2009, pp. 91–93.
  42. ↑ Hansen, 2005, p. 354.
  43. ↑ Hansen, 2005, p. 353.
  44. ↑ 44,0 44,1 44,2 Chaikin, 2007, p. 139.
  45. ↑ «To the Moon, by way of MIT».53(27)Consultat el 29 de decembre de 2019.
  46. ↑ 46,0 46,1 «Line-of-sight guidance techniques for manned orbital rendezvous».MIT.
  47. ↑ 47,0 47,1 Burgess, 2013, p. 285.
  48. ↑ Burgess, 2013, p. 203.
  49. ↑ Plantilla:Cite interview
  50. ↑ Roger Ressmeyer. Buzz Aldrin plans the next giant leap, NBC News.
  51. ↑ Burgess, 2013, p. 322.
  52. ↑ Collins, 2001, p. 100.
  53. ↑ 53,0 53,1 Hansen, 2005, p. 357.
  54. ↑ Hacker y Grimwood, 1974, pp. 323–325.
  55. ↑ Chaikin, 2007, p. 51.
  56. ↑ Hacker y Grimwood, 1974, p. 354.
  57. ↑ Hacker y Grimwood, 1974, pp. 370–371.
  58. ↑ 58,0 58,1 58,2 58,3 58,4 «Gemini 12» (en anglés). NASA Space Science Data Coordinated Archive. Consultat el 29 de decembre de 2019.
  59. ↑ 59,0 59,1 Chaikin, 2007, p. 140.
  60. ↑ 60,0 60,1 Hacker y Grimwood, 1974, pp. 375–376.
  61. ↑ Reichl, 2013, pp. 141–142.
  62. ↑ Reichl, 2013, p. 142.
  63. ↑ Brooks, Grimwood y Swenson, 1979, p. 374.
  64. ↑ Hansen, 2005, pp. 312–313.
  65. ↑ Collins, 2001, pp. 288–289.
  66. ↑ Cunningham, 2010, p. 109.
  67. ↑ Orloff, 2000, p. 72.
  68. ↑ Orloff, 2000, p. 90.
  69. ↑ Hansen, 2005, pp. 338–339.
  70. ↑ Chaikin, 2007, p. 148.
  71. ↑ Collins, 2001, p. 60.
  72. ↑ Chaikin, 2007, p. 179.
  73. ↑ Bilstein, 1980, pp. 369–370.
  74. ↑ Benson y Faherty, 1978, p. 474.
  75. ↑ «Apollo 11 Mission Overview» (en anglés). NASA. Consultat el 29 de decembre de 2019.
  76. ↑ 76,0 76,1 76,2 76,3 76,4 76,5 76,6 76,7 Orloff, 2000, pp. 102–110.
  77. ↑ «Apollo-11 (27)» (en anglés). Historical Archive for Manned Missions. NASA. Consultat el 29 de decembre de 2019.
  78. ↑ «Apollo 11 Llunar Landing Mission» (en anglés). Washington, D.C.: NASA. Consultat el 29 de decembre de 2019.
  79. ↑ Manned Spacecraft Center, 1969, p. 9.
  80. ↑ Collins y Aldrin, 1975, p. 209.
  81. ↑ Mindell, 2008, p. 226.
  82. ↑ Collins y Aldrin, 1975, pp. 210–212.
  83. ↑ «The First Llunar Landing» (en anglés). Apollo 11 Llunar Surface Journal. NASA. Consultat el 29 de decembre de 2019.
  84. ↑ Farmer y Hamblin, 1970, p. 251.
  85. ↑ Aldrin y Abraham, 2009, pp. 26–27; en llínea: https://books.google.com/books?aneu=Ey9qaUExkAwC&q=vaig vindre#v=snippet&q=vaig vindre&f=false..
  86. ↑ Chaikin, 2007, p. 204.
  87. ↑ «Buzz Aldrin on Communion in Space» (en anglés). Guideposts.org. Archivat des d'el original, el 17 d'abril de 2019. Consultat el 24 de decembre de 2019.
  88. ↑ Aldrin y Abraham, 2009, p. 27.
  89. ↑ Aldrin y Abraham, 2009, pp. 51–52; en llínea: https://books.google.com/books?aneu=HRlO8_7mzH0C&lpg=PA51&vq=Psalms&pg=PA52#v..
  90. ↑ «Buzz Aldrin – Handwritten Notes and Scriptures Flown to the Surface of the Moon» (en anglés). Heritage Auctions. Consultat el 29 de decembre de 2019.
  91. ↑ Cortright, 1975, p. 215.
  92. ↑ Chaikin, 2007, pp. 212–213.
  93. ↑ Chaikin, 2007, p. 215.
  94. ↑ Chaikin, 2007, pp. 214–215.
  95. ↑ Chaikin, 2007, pp. 216–217.
  96. ↑ «The Missing Man: There Llaure No Good Pictures of Neil Armstrong on the Moon».Consultat el 29 de decembre de 2019.
  97. ↑ «Short fact: the first man to pee on the moon, Buzz Aldrin» (en anglés). Zmecience.com. Consultat el 29 de decembre de 2019.
  98. ↑ «First Steps» (en anglés). Apollo 11 Llunar Surface Journal. NASA. Consultat el 29 de decembre de 2019.
  99. ↑ Aldrin y Abraham, 2009, p. 41.
  100. ↑ «Trying to Rest» (en anglés). Apollo 11 Llunar Surface Journal. NASA. Consultat el 29 de decembre de 2019.
  101. ↑ Williams, David R.. «Apollo Tables» (en anglés). NASA. Archivat des d'el original, el 1 d'octubre de 2006. Consultat el 29 de decembre de 2019.
  102. ↑ «Day 9: Re-entry and Splashdown» (en anglés). Apollo 11 Flight Journal. NASA. Consultat el 29 de decembre de 2019.
  103. ↑ Orloff, 2000, p. 98.
  104. ↑ Manned Spacecraft Center, 1969, pp. 164–167.
  105. ↑ Carmichael, 2010, pp. 199–200.
  106. ↑ President Offers Toast to 'Three Brave Men', p. 1.
  107. ↑ Astronauts Awed by the Acclaim, p. 1.
  108. ↑ «The Apollo 11 Crew Members Appear Before a Joint Meeting of Congress» (en anglés). United States House of Representatives. Consultat el 29 de decembre de 2019.
  109. ↑ Astre Bids Congress Put a Yank on Mars (17 de setembre de 1969), p. 6.
  110. ↑ Apollo 11 Crew Starts World Tour (29 de setembre de 1969), p. 1.
  111. ↑ Japan's Sato Gives Medals to Apollo Crew, p. 20.
  112. ↑ Austràlia Welcomes Apollo 11 Heroes, p. 1.
  113. ↑ Aldrin y Abraham, 2009, pp. 81–87.
  114. ↑ 114,0 114,1 «Biographies of Apollo 11 Astronauts» (en anglés). NASA. Consultat el 29 de decembre de 2019.
  115. ↑ Aldrin y Abraham, 2009, pp. 120–121.
  116. ↑ Aldrin y Abraham, 2009, pp. 113–114.
  117. ↑ Rice, Daniel R. (1992). The Clifford Years: The University of North Dakota, 1971–1992. p. 46.
  118. ↑ 118,0 118,1 Hearst Magazines, 2003, p. 66.
  119. ↑ Seelhorst, 2003, p. 66.
  120. ↑ «Buzz Aldrin Astronaut Apollo 11, Gemini 12 &#; Starbooster» (en anglés). buzzaldrin.com. Consultat el 29 de decembre de 2019.
  121. ↑ «Encounter with Tiber» (en anglés). Publishersweekly.com. Consultat el 29 de decembre de 2019.
  122. ↑ Aldrin, Buzz. Fly Em To L1.
  123. ↑ Aldrin, Buzz (13 de juny de 2013). The Call of Mars. Recuperate le 29 de decembre de 2019.
  124. ↑ Dunn, Marcia (27 d'agost de 2015). Buzz Aldrin joins university, forming 'master pla' for Mars. Recuperate le 29 de decembre de 2019.
  125. ↑ 125,0 125,1 125,2 «Buzz Aldrin Fast Facts» (en anglés). Kbzk.com. Consultat el 30 de decembre de 2019.
  126. ↑ Buzz Aldrin and Snoop Dogg reach for the stars with Rocket Experience (25 de juny de 2009).
  127. ↑ From the right stuff to the hard stuff (16 de juliol de 2019).
  128. ↑ «Review: No Dream Is Too High» (en anglés). Thespacereview.com. Consultat el 29 de decembre de 2019.
  129. ↑ Buzz Aldrin Is Evacuated From the South Pole After Falling Ill. Recuperate le 29 de decembre de 2019.
  130. ↑ Wang, Amy B. Buzz Aldrin being treated by a doctor named David Bowie (yes) after South Pole evacuation. Recuperate le 29 de decembre de 2019.
  131. ↑ Holley, Peter. Buzz Aldrin nearly died at the South Pole. Why he insists 'it was worth it, really.'.
  132. ↑ Aldrin y Abraham, 2009, p. 75.
  133. ↑ Woo, Elaine. Joan Archer Aldrin dies at 84; dealt with the spotlight as astronaut's wife.
  134. ↑ Aldrin y Abraham, 2009, p. 154.
  135. ↑ Aldrin y Abraham, 2009, p. 224.
  136. ↑ Buzz Aldrin officially divorced.
  137. ↑ Buzz Aldrin Fast Facts, CNN.
  138. ↑ Buzz Aldrin, el llegendari astronauta que va chafar la Lluna, es va casar per quarta volta als 93 anys.
  139. ↑ Buzz Aldrin [@TheRealBuzz]. «Aldrin Tweet about Great Grandchildren».
  140. ↑ Aldrin y Abraham, 2009.
  141. ↑ «Astronaut Buzz Aldrin sells Wilshire Corridor condo» (en anglés). Archivat des d'el original, el 20 de decembre de 2016. Consultat el 29 de decembre de 2019.
  142. ↑ 'Ailing' Buzz Aldrin recuperating, pp. 1A.
  143. ↑ Dean, James (22 de juny de 2018). Buzz Aldrin sues his family alleging fraud.
  144. ↑ Aldrin y Abraham, 2009, pp. 147–148.
  145. ↑ 145,0 145,1 145,2 Buzz Aldrin Battled Depression and Alcohol Addiction After the Moon Landing, Biography.com. Recuperate le 26 de decembre de 2019.
  146. ↑ Aldrin y Abraham, 2009, pp. 165–166.
  147. ↑ Aldrin y Abraham, 2009, pp. 170–173.
  148. ↑ 148,0 148,1 Aldrin y Abraham, 2009, pp. 100–103.
  149. ↑ Aldrin y Abraham, 2009, pp. 105–109.
  150. ↑ «The Man on the Moon».Consultat el 29 de decembre de 2019.
  151. ↑ Llunar Lunacy, p. 1F.
  152. ↑ Ex-astronaut escapes assault charge.
  153. ↑ Buzz Aldrin Punches a Jerk in the Face for Calling Him a Embolicar.
  154. ↑ Horton, Alex. No, Buzz Aldrin didn't see a UFO on his way to the moon.
  155. ↑ Morrison, David (26 de juliol de 2006). «NASA Ask an Astrobiologist» (en anglés). NASA. Archivat des d'el original, el 21 de juliol de 2011. Consultat el 29 de decembre de 2019.
  156. ↑ Morrison, David (2009). “UFVos and Aliens in Space”. Skeptical Inquirer 33 (1): 30–31.
  157. ↑ «Buzz Aldrin sues 2 of his children, claiming slander over dementia» (en anglés). Orlando Sentinel. Consultat el 29 de decembre de 2019.
  158. ↑ US astronaut Buzz Aldrin sues his two children for 'misuse of finances'.
  159. ↑ {{cite web|url=https://www.orlandosentinel.com/business/space/go-for-launch/vos-ne-buzz-aldrin-children-llegal-fight-20190313-story.html%7Ctitle=Buzz Aldrin's llegal fight with his children ends: 'Difficult situation' resolgau ahead of Apollo 11 anniversary|last1=Schneider|first1=Mike|agency=Associated Press|work=Orlando Sentinel|dona't=13 de març de 2019 |fechaacceso=29 de decembre de 2019 |idioma=anglés}}
  160. ↑ «Lori and Ken Harges invite you to a Gala Event» (en anglés). Combat Veterans For Congress. Archivat des d'el original, el 8 d'agost de 2013. Consultat el 29 de decembre de 2019.
  161. ↑ Foust, Jeff. Buzz Aldrin endorses candidate in Alaska Senate race, Space Politics.
  162. ↑ Wallace, Jeremy. Buzz Aldrin endorses GOP contendre in contest to succeed Ted Poe.
  163. ↑ Buzz Aldrin makes guest appearance at Donald Trump's State of the Union address, The National, The National.
  164. ↑ «10 Questions for Buzz Aldrin».Consultat el 29 de decembre de 2019.
  165. ↑ El pla de l'astronauta Buzz Aldrin per a colonisar Mart, BBC (28 de setembre de 2016). Recuperate le 26 de decembre de 2019.
  166. ↑ Aldrin, Buzz. «On the Passing of Neil Armstrong» (en anglés). Buzz Aldrin Enterprises. Consultat el 29 de decembre de 2019.
  167. ↑ 50 Years Later, Apollo 11 Moon Landing Reminds America What It's Capable Of.
  168. ↑ Johnson Sees Greater U.S. Success in Space (23 de novembre de 1966), p. 1.
  169. ↑ 169,0 169,1 «Valor Awards for Buzz Aldrin» (en anglés). Hall of Valor. Consultat el 29 de decembre de 2019.
  170. ↑ Apollo 11 Spacemen Win Collier Trophy, p. 9.
  171. ↑ Gawdiak y Fedor, 1994, p. 398.
  172. ↑ Astronauts of Apollo 11 to be Feted (6 de març de 1970), p. 10.
  173. ↑ Record Setting Aviators Honored by Pilots Group (10 d'octubre de 1970), p. 51.
  174. ↑ 174,0 174,1 «Second man to set foot on the Moon» (en anglés). New Mexico Museum of Space History. Consultat el 29 de decembre de 2019.
  175. ↑ Astronauts Laud Gemini as Precursor to Shuttle (3 d'octubre de 1982), p. 3.
  176. ↑ «Buzz Aldrin» (en anglés). Astronaut Scholarship Foundation. Consultat el 29 de decembre de 2019.
  177. ↑ Activities Honor Gemini Astronauts (14 de març de 1993), p. 41.
  178. ↑ «Aldrin, Buzz: Enshrined 2000» (en anglés). The National Aviation Hall of Fame. Archivat des d'el original, el 17 d'abril de 2019. Consultat el 29 de decembre de 2019.
  179. ↑ «Frank, Bruce and Buzz among first inducted into NJ hall of fame» (en anglés). New Jersey On-line LLC. NJ Advance Mija (25 d'octubre de 2007). Archivat des d'el original, el 9 de novembre de 2013. Consultat el 29 de decembre de 2019.
  180. ↑ Sandell, Scott. Apollo Landing – Hollywood Star Walk.
  181. ↑ «Moon Anniversary Celebrated» (en anglés). NBC News. Consultat el 29 de decembre de 2019.
  182. ↑ «Apollo 11 astronauts honored for 'astonishing' mission» (en anglés). CNN. Consultat el 29 de decembre de 2019.
  183. ↑ «Variety International Humanitarian Awards» (en anglés). Variety, the Children's Charity. Archivat des d'el original, el 27 de setembre de 2007. Consultat el 29 de decembre de 2019.
  184. ↑ «Symposium Awards» (en anglés). National Space Symposium. Archivat des d'el original, el 3 de febrer de 2009. Consultat el 29 de decembre de 2019.
  185. ↑ «NASA Legends Awarded Congressional Gold Medal» (en anglés). NASA. Archivat des d'el original, el 19 de maig de 2017. Consultat el 29 de decembre de 2019.
  186. ↑ Congressional Gold Medal to Astronauts Neil A. Armstrong, Buzz Aldrin, and Michael Collins (en anglés). Consultat el 29 de decembre de 2019.
  187. ↑ «Austràlia finally has a space agency -- here's why it's about clave» (en anglés). Business Insider Austràlia. Archivat des d'el original, el 17 de juliol de 2019. Consultat el 29 de decembre de 2019.
  188. ↑ «National Space Society Board of Governors» (en anglés). National Space Society. Archivat des d'el original, el 29 de març de 2018. Consultat el 29 de decembre de 2019.
  189. ↑ N.J. middle school renamed after Apollo 11's Buzz Aldrin.
  190. ↑ Rabin, Nathan. «The Simpsons (Classic): 'Deep Space Homer'» (en anglés). TV Club. Consultat el 29 de decembre de 2019.
  191. ↑ A Look at Armstrong, Aldin and Collins (10 de juliol de 1994), p. E2.
  192. ↑ Blevins, Tal. «Space Ghost Coast to Coast Volume 3» (en anglés). IGN. Consultat el 29 de decembre de 2019.
  193. ↑ «Space Ghost Coast to Coast: Season 4, Episode 11 Brilliant Number Two».Consultat el 29 de decembre de 2019.
  194. ↑ «Disney's Mills From Tomorrowland: Buzz Aldrin» (en anglés). collectSPACE (25 d'agost de 2017). Consultat el 29 de decembre de 2019.
  195. ↑ 195,0 195,1 Carlson, Daniel (7 de maig de 2010). NBC's Thursday Night: I Walked On Your Face!.
  196. ↑ «The Real Hero Of Mass Effect Explains How – And Why – The 'Reject Ending' Works».Consultat el 29 de decembre de 2019.
  197. ↑ Egan, 2016, p. 168.
  198. ↑ «Buzz Aldrin lands cameo on "The Big Bang Theory"» (en anglés). CBS News. Consultat el 29 de decembre de 2019.
  199. ↑ 199,0 199,1 «Buzz Aldrin Done on 'Dancing With the Stars' but Proud to Have Inspired People» (en anglés). ABC News. Consultat el 29 de decembre de 2019.
  200. ↑ “No More "Spam in a Ca"” . Computer Gaming World (90): 48–50. ISSN 0744-6667. OCLC 8482876.
  201. ↑ Early Toy Story concept art had Woody and Buzz Lightyear looking a little strange.
  202. ↑ O'Connor, John J.. TV Weekend: Friday, p. 76.
  203. ↑ McGee, 2010, p. 23.
  204. ↑ Moon Over 'Apollo 11', p. 433.
  205. ↑ «Emmys 2013: Bryan Cranston, man of the moment» (en anglés). CNN. Consultat el 29 de decembre de 2019.
  206. ↑ «Television Review; Boyish Eyes on the Moon» (en anglés). Consultat el 29 de decembre de 2019.
  207. ↑ Marill, 2010, p. 66.
  208. ↑ Tucker embraces his 'role' in life.
  209. ↑ «Ryan Gosling's Neil Armstrong movie to open Venice Film Festival» (en anglés). BBC. Consultat el 29 de decembre de 2019.
  210. ↑ «'For All Mankind' to launch alternate space race on Apple TV+» (en anglés). collectSPACE. Consultat el 29 de decembre de 2019.
  211. ↑ «Apollo 11 first moon landing receives royal treatment in 'The Crown'» (en anglés). collectSPACE. Consultat el 29 de decembre de 2019.

Bibliografia

Aldrin, Buzz (2009). Magnificent Desolation, Londres: Boomsbury. OCLC 319209955. ISBN 978-1-4088-0403-2.
Benson, Charles D.. Moonport: A History of Apollo Launch Facilities and Operations, Washington, DC: NASA.

Bilstein, Roger E. (1980). Stages to Saturn: A Technological History of the Apollo/Saturn Launch Vehicle,  National Air and Space Administration.
 Chariots for Apollo: A History of Manned Llunar Spacecraft, Washington, DC: Scientific and Technical Information Branch, NASA. OCLC 4664449. ISBN 978-0-486-46756-6.
Burgess, Colin (2013). Moon Bound: Choosing and Preparing NASA's Llunar Astronauts, Nova York; Londres: Springer. OCLC 905162781. ISBN 978-1-4614-3854-0.
 Moon Men Return: USS Hornet and the Recovery of the Apollo 11 Astronauts, Annapolis, MD: Naval Institute Press. OCLC 562772897. ISBN 978-1-59114-110-5.
Chaikin, Andrew (2007). A Man on the Moon: The Voyages of the Apollo Astronauts, Londres: Penguin Books. OCLC 958200469. ISBN 978-0-14-311235-8.
 Apollo Expeditions to the Moon, Washington, DC: NASA. OCLC 1623434.
Collins, Michael (2001). Carrying the Fire: An Astronaut's Journeys,  Rowman & Littlefield. ISBN 978-0-8154-1028-7.
Cortright, Edgar M. Apollo Expeditions to the Moon, Washington, DC: NASA. OCLC 1623434.
Cullum, George W. (1960). Biographical Register of the Officers and Graduates of the US Military Academy at West Point New York Since Its Establishment in 1802: Supplement Volume X 1950–1960, West Point, NY: West Point Alumni Foundation.
Cunningham, Walter (2010). The All-American Boys, Nova York: ipicturebooks. OCLC 713908039. ISBN 978-1-876963-24-8.
Egan, James (2016). 3000 Facts about Video Games,  Lulu.com. OCLC 1018068207. ISBN 978-1-326-81886-9.
Elman, Julie Passanante (2014). Chronic Youth: Disability, Sexuality, and U.S. Mija Cultures of Rehabilitation, Nova York: New York University Press. OCLC 942230781. ISBN 978-1-4798-4110-3.

Farmer, Gene (1970). First on the Moon – A Voyage with Neil Armstrong, Michael Collins, Edwin E. Aldrin Jr., Boston: Little Brown. OCLC 994003232. ISBN 978-0-316-05160-6.
Gawdiak, Ihor (1994). NASA Historical Databook, Volume IV: NASA Resources 1969–1978, Washington, DC: NASA.
«Buzz».99ISSN 0730-6784.
Hacker, Barton C.. «Charting New Space Lanes», On the Shoulders of Titans: A History of Project Gemini,  NASA. OCLC 3821896.
Hansen, James R. (2005). First Man: The Life of Neil A. Armstrong,  Simon & Schuster. OCLC 1017877739. ISBN 978-0-7432-5751-0.
Seelhorst, Mary (2003). Buzz Aldrin,  Hearst Magazines.
Manned Spacecraft Center. Apollo 11 Mission Report, Houston, TX: NASA. OCLC 10970862.
Marill, Alvin H.. Movies Made for Television: 2005–2009, Lanham: Scarecrow Press. OCLC 678101463. ISBN 978-0-8108-7659-0.
McGee, Marty (2010). Encyclopedia of Motion Picture Sound, Jefferson, NC: MacFarland. OCLC 910878902. ISBN 978-1-4766-0970-6.
Mindell, David A.. Digital Apollo: Human and Machine in Spaceflight, Cambridge, MA: MIT Press. OCLC 751829782. ISBN 978-0-262-13497-2.
Mitchell, Vance O. (1996). Air Force Officers: Personnel Policy Development, 1944–1974, Ft. Belvoir, MD: Defense Technical Information Center. OCLC 64436347. ISBN 978-0-16-048862-7.
Nelson, Craig (2009). Rocket Men: The Epic Story of the First Men on the Moon (en en),  Penguin. ISBN 978-1-101-05773-5.
Orloff, Richard W. (2000). Apollo by the Numbers: A Statistical Reference, Washington, DC: NASA History Division, Office of Policy and Plans. OCLC 829406439. ISBN 978-0-16-050631-4.
Reichl, Eugen (2013). Project Gemini, Atglen, PA: Schiffer Publishing. OCLC 1026725515. ISBN 978-0-7643-5070-2.

Enllaços externs

Commons


Referències


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Buzz_Aldrin&oldid=1596271»