Standard Oil

Standard Oil

Standard Oil Co. Inc. va ser una empresa petrolera nortamericana fundada en 1870, que va aplegar a ser la més important en la seua rubro.

Comprenia tots els aspectes de la comercialisació, des de la producció, el transport, la refinación, fins a la venda final dels productes. Sorgida com una empresa d'Ohio (Estats Units), va aplegar a ser el major refinador de petròleu en el món i una de les primeres i més grans corporacions multinacionals del planeta.

John D. Rockefeller va ser president i principal accioniste de la companyia, ademés d'haver segut un dels seus fundadors. En poc temps, l'empresa va créixer de manera exponencial, gràcies als seus acorts secrets en les empreses ferroviàries per a abaratir les tarifes de transport. En contrapartida, i per la seua enorme capacitat de producció, la Standard Oil oferia a les empreses ferroviàries un fluix uniforme i constant, la qual cosa els permetia reduir costs operatius. Esta estratègia comercial va permetre que el preu del petròleu i els seus derivats baixara dràsticament en poc temps, beneficiant als consumidors finals. No obstant, l'abús d'estos tractes preferencials estava generant la fallida de moltes empreses menudes i mijanes del sector. Les pràctiques de la Standard Oil varen ser cada volta més criticades pel públic nortamericà, mentres que el propi Rockefeller es transformava en l'home més ric de l'història moderna.

Per a començos de el XX, ya en una posició dominant en el mercat, la Standard Oil va decidir no cometre més abusos, ni realisar polítiques deslleals contra les atres empreses del sector. L'increment de la competència va generar que la quota de mercat de la Standard Oil es reduïra considerablement en molt poc temps. Simultàneament, varen començar a sorgir demandes contra la companyia argumentant que la mateixa eixercia un monopoli.

Finalment, en 1911, la Cort Suprema dels Estats Units va confirmar que l'estructura i l'eixercite de la Standard Oil s'ajustaven al final de «monopoli» segons la Llei Sherman Antitrust, exigint en conseqüència la seua desmembración. El holding es va dividir en 34 empreses independents. Dos d'estes noves companyies varen ser la Jersey Standard (antiga Standard Oil Company of New Jersey), que finalment es va convertir en l'empresa Exxon, i la Socony (antiga Standard Oil Company of New York), que anys despuix es va transformar en l'empresa Mobil.

Edifici de l'antiga Standard Oil en Nova York.

Història

Orige

Vista actual de la ciutat de Cleveland, Ohio, Estats Units. Ubicada al nordest del país, va ser la sèu de la Standard Oil durant molts anys.

Acció de Standard Oil.

Des dels anys de 1850, la ciutat de Cleveland (Ohio), havia estat experimentant un accelerat creiximent, especialment en els sectors industrials, donant com a resultat que per a 1861, la ciutat fora una de les més modernes i productives dels Estats Units. En mig d'este ambient, un jove inversor denominat John D. Rockefeller, va seguir de prop el creiximent paulatí que l'indústria petrolera començava a experimentar i va ser lo prou lluenta per a entendre que eixe combustible pronte es convertiria en la font d'energia del matí.

Quan en 1863 el ferrocarril va estendre les seues vies fins a Cleveland, posant a esta ciutat en contacte directe en Nova York, Rockefeller va saber que havia aplegat el moment indicat. Llavors tenia 23 anys i va invertir 4000 dólars com a soci comanditario en la nova firma Clark, Andrews & Co, que va començar instalant les seues pròpies refineria i en qüestió de molt poc temps va adquirir a atres competidores aumentant el seu tamany en forma considerable. Les diferències entre Clark i Rockefeller fan que este últim es termine quedant en la companyia en 1865, renombrándola Rockefeller & Andrews, sent para aquell llavors la major refineria de Cleveland, en una capacitat de 500 barrils per dia i guanys d'un milló de dólars per any, que es duplicarien a l'any següent.

A partir de llavors, Rockefeller va iniciar una carrera depredadora, obligant a que la competència es decidira a vendre-li o negociar en ell, ya que de lo contrari s'encarregaria de quebrar-los i dur-los a la bancarrota. Ell mateixa deixa molt en clar la seua visió en la frase «la competència és un pecat, per això procedim a eliminar-la».

El seu pròxim pas va ser negociar secretament en el ferrocarril tarifes preferencials, ya que eixe desconte seria un arma essencial per a expandir-se a nivell nacional. Una volta establit l'acort, Rockefeller va constituir una nova societat: naixia la Standard Oil.

Esta nova empresa va ser fundada en Ohio en 1870 com una societat entre John D. Rockefeller, el seu germà William Rockefeller, Henry Flagler, el químic Samuel Andrews, Stephen V. Harkness i Oliver Burr Jennings. El capital inicial va ser d'1 milló de dólars i de les 10 000 accions inicials, John D. Rockefeller, va rebre 2667; Harkness va rebre 1334; William Rockefeller, Flagler, i Andrews varen rebre 1333 cada u; Jennings va rebre 1000, i l'empresa comercial Rockefeller, Andrews & Flagler va rebre atres 1000. Per a aquell llavors, la Standard Oil ya havia absorbit o destruït a la majoria de les empreses competidores en Ohio i poc despuix faria lo mateix en tot el nordest dels Estats Units.

John D. Rockefeller (principal accioniste) va dur les regnes de la societat des del començ, convertint-se en la figura més destacada de l'indústria del petròleu en aquells anys. La Standard Oil es va expandir ràpidament per tot el país, ya anara instalant o comprant empreses. L'objectiu era dominar tota l'indústria i, per a 1878, Rockefeller ya controlava el 90 % de les refineria de petròleu dels Estats Units i poc despuix eixerciria un monopoli sobre els oleoductes del país.

No obstant, per a aquell llavors, el govern ya començava a tindre ingerència en la reglamentació de la lliure competència entre empreses, en l'objectiu explícit de llimitar el tamany de les companyies. Debido a ello, Standard Oil ya no podia adquirir de forma corrent totes les empreses que desijava controlar, perque de fer-ho, les autoritats intervindrien per a evitar-ho. Rockefeller i els seus socis varen tindre que desenrollar métodos d'organisació innovadors, que es cristalizaron en l'invenció del trust: una espècie de holding o conglomerat d'empreses que concentraria diverses inversions en el món del petròleu i els combustibles, no només en Estats Units sino en atres països del món.

Trust significa en anglés confiança. Baixe este esquema, distintes empreses podrien estar baix una mateixa direcció, ya que el control llegal de les societats constituents es conferia a la junta d'administradors, canviant-se les accions de les companyies pels certificats del trust. D'esta manera, Rockefeller conseguia unir a les distintes empreses, baix una mateixa direcció central en la finalitat d'eixercir un control de les vendes i la comercialisació del petròleu.

L'idea de Rockefeller es va materialisar en 1882, creant-se aixina la Standard Oil Trust, a on les empreses funcionarien d'una manera cooperativa, centralisant totes les decisions en l'oficina principal de la Standard Oil of Ohio (Ciutat de Cleveland), que funcionava com a cap del grup. Este tipo d'organisació va tindre tant èxit que atres grans empreses també varen començar a adoptar la forma de trust. En paralel anirien sorgint noves lleis estatals i federals antitrust per a evitar dites tàctiques. No obstant, per a aquell llavors, Rockefeller ya era l'amo de l'indústria petrolera dels Estats Units i per ara res podria canviar eixa situació.

La clau de l'èxit

Archiu:John- CAPS 7 Rockefeller-sen.jpg

John D. Rockefeller en 1875.

La companyia va créixer de forma accelerada, aumentant les seues vendes i comprant a les empreses competidores, vàries de les quals varen ser tancades despuix de la seua adquisició. No obstant, com ya es va mencionar, la clau del primerenc i ràpit èxit de la Standard Oil va ser un acort secret realisat en 1868 entre Rockefeller i la companyia Lake Shore Railroad, part de la megaempresa ferroviària Nova York Central. Dit acort establia una tarifa d'un centau de dólar per galó, o cuarenta y dos centaus de dólar per barril transportat per Rockefeller, la qual cosa equivalia a un desconte efectiu del 71 % en les tarifes de transport. En contrapartida, l'empresa de Rockefeller devia enviar a lo manco 60 furgons diaris de petròleu i manejar la càrrega i descàrrega pel seu conte. Evidentment, dit acort eliminava qualsevol possibilitat de competència per a les empreses més menudes, que devien pagar una tarifa molt superior per al transport dels seus productes.

Les tàctiques empresarials de la Standard Oil i els seus acorts secrets per a abaratir les tarifes de transport varen ajudar a que el preu del queroseno baixara de 58 centaus de dólar en 1865 a 26 centaus de dólar en 1870. Estes pràctiques comercials estaven destruint a la competència, pero inicialment varen ser ben rebudes pels consumidors, els qui varen poder accedir a preus més baixos. Com la Standard Oil es va formar quan el petròleu solament servia per a generar llum o calor, açò li va permetre créixer de manera relativament fàcil fins a convertir-se en el principal proveïdor del mercat. Quan el boom dels automòvils fa esclatar la demanda de petròleu al començament de el XX, la companyia ya estava en condicions de controlar tots els aspectes de l'indústria.

Un atre aspecte important per a entendre el seu exponencial desenroll varen ser les concessions, a esta empresa i filials seues, fetes per governs normalment militars i dictatorials, imposts en la seua majoria pel govern nortamericà i les seues èlits capitalistes. Estes concessions eren un regal per part dels governs a esta empresa nortamericana (i unes atres com la Gulf). Normalment les despeses i les inversions corrien per part del govern i les seues arques. D'esta manera, varen poder créixer d'una manera abismal, controlant ademés les economies els països a on realisaven estes explotacions, controlant aixina els preus d'extracció i els imposts a pagar. Jugada mestra de la Standard Oil i atres empreses més, que sense dubte no està exenta de derramamientos de sanc de treballadors, sindicalistes, i demés implicats en les causes contra esta explotació, sense contar els colps d'estat, als que es varen vore obligats a recórrer per a mantindre el control econòmic i polític.

Mentrestant, poc temps despuix del naiximent de la Standard Oil, Thomas A. Scott, president de la Pennsylvania Railroad (Ferrocarril de Pennsilvània) crea una empresa denominada "South Improvement Company", a fins de 1871. L'objectiu d'esta companyia era el de beneficiar tant als ferrocarrils com a les refineria més importants. L'acort secret resultava interessant per a abdós parts, ya que les grans empreses, com la Standard Oil, conseguirien importants descontes dels principals ferrocarrils, mentres que estos a la seua volta es beneficiaven en contar en un cabal constant i uniforme, reduint costs operatius. Rockefeller s'unix a la South Improvement Company en 1872, ya que en formar part de l'empresa, percebria reembossos per despeses d'enviament i simultàneament perjudicava als productors independents i a les refineria menudes, els qui deurien pagar una tarifa 100 % superior a la de la Standard Oil.

No obstant, el pla es va filtrar, i els competidors es varen llançar a la batalla en lo que es va denominar localment com la "Guerra del Petròleu", convencent a la Llegislatura de Pennsilvània per a revocar el permís otorgat a la South Improvement Company. Finalment, davant la polèmica que s'havia desnugat, els ferrocarrils varen decidir donar marcha arrere. A pesar de que esta empresa conjunta va durar menys d'un any i mai va aplegar a transportar petròleu, la seua posada en escena va generar un gran impacte mediàtic, que es va centrar en les relacions entre les grans empreses que volien i exigien un tracte favorable en perjuí dels menuts competidors.

Apogeu i caiguda

Archiu:Standard Oil.jpg

Refineria de Standard Oil N.º 1 en Cleveland, Ohio, en 1889.

En 1885, la Standard Oil Trust va traslladar la seua sèu de Cleveland al N.º 26 del carrer Broadway, en la ciutat de Nova York.

Per aquells anys, varis estats d'Estats Units es varen decidir a reglamentar el creiximent de les empreses, per a permetre un desenroll equilibrat i just de les inversions i les companyies, buscant garantisar la lliure competència. Per supost, els principals enemics d'este tipo de reglamentació eren els monopolis, i l'única forma de provar que esta volta la cosa anava en sério, era suprimint al més gran i poderós de tots els monopolis: la Standard Oil, que gràcies a la Standard Oil Trust controlava casi tot el negoci del petròleu nortamericà i ya també acumulava interessos en l'estranger.

Com a resultat d'una série d'investigacions, el fiscal general d'Ohio, David K. Watson, presenta una demanda contra la companyia davant el Tribunal Superior de Justícia de l'Estat, que va decretar a la Standard Oil Trust com un monopoli illegal, ordenant la seua dissolució. La decisió va ser apelada per Rockefeller, pero va fallar. No obstant, la dissolució del trust va ser parcial, ya que el grup només separa a la Standard Oil d'Ohio en 1892, encara que mantenint el control de la mateixa. Simultàneament, l'estat de Nova Jersey canvia les seues lleis per a permetre la radicació d'empreses que tinguen accions d'atres empreses, sense importar de que Estat. Aixina, en 1899, la Standard Oil, ara en sèu en Nova York, i prenent ventaja de les lleis empresarials indulgents de l'Estat de Nova Jersey, tornava a nàixer llegalment com un holding d'empreses: sorgia la Standard Oil Company of New Jersey (SOCNJ). La nova empresa tenia accions en atres 41 companyies, en majoria accionaria en vàries d'elles, les quals a la seua volta, tenien el control d'unes atres tantes empreses. Per a 1890, la Standard Oil controlava el 88% dels fluix de petròleu refinats en els Estats Units.

De 1882 a 1906, la Standard Oil va pagar 548 436 000 dólars en concepte de dividents. Els guanys nets totals en el mateix periodo varen ascendir a 838 783 800 dólars. L'excedent de 290 347 800 dólars, entre els guanys nets i els dividents repartits, va ser utilisat per a ampliar les plantes industrials de la companyia. Mentrestant, la família Rockefeller, principal captadora dels dividents generats per la Standard Oil, reinvierte la major part dels diners en atres indústries, especialment les ferroviàries. Encara que també varen realisar importants compres d'accions d'empreses productores d'acer, coure, gas i electricitat.

En 1904, Standard Oil controlava el 91 % de la producció i el 85 % de les vendes finals. La major part de la seua producció era de queroseno, dels quals el 55 % s'exportava a tot lo món. No obstant, a partir de el XX, ya en una posició dominant en el mercat i baix la lupa del públic i del govern nortamericà, la Standard Oil va decidir no cometre més abusos ni realisar polítiques deslleals contra les atres empreses del sector. Per l'increment de la competència, la seua quota de mercat s'havia erosionat gradualment al 70 % en 1906. Per a 1911, quan la Cort Suprema de Justícia ordena trencar el trust, la quota de mercat de la Standard Oil ya s'havia reduït a un 64 %, en a lo manco 147 empreses de refinación (entre elles Texaco i Shell) competint en la Standard. En l'àmbit de l'exploració i extracció de petròleu la seua quota per a 1911 era de tan sol l'11 %. (Standard Oil Co. of New Jersey v. United States)

Standard Oil en China

La producció de la companyia va aumentar tan ràpidament que pronte l'oferta de la Standard Oil va superar la demanda dels Estats Units, per lo que es va començar a investigar possibles mercats d'exportació. En la década de 1890, l'empresa observa una interessant possibilitat de negoci en la venda de queroseno per a llànties en China, un país en una enorme població. La Standard Oil adopta el nom de Mei Foo (bell i digne de confiança) com a marca comercial per a China. Mei Foo també es va convertir en el nom de la llàntia d'estany que va començar a produir la Standard Oil, la qual va regalar o va vendre a molt baix preu als llauradors chinencs, animant-los a consumir el queroseno produït per la companyia. La resposta va ser positiva, les vendes es varen disparar i China es va convertir en el major mercat de la Standard Oil en Àsia.

Per a la distribució dels seus productes, la Standard Oil va construir tancs d'almagasenament i oficines en les principals ciutats chinenques. Per a la distribució interior, la Companyia contava en camions i vagons cisterna, mentres que per a la navegació fluvial tenia una série de barcos propis. El primer buc de la flota es va posar en marcha en 1901.

Desmembración i llegat

Archiu:ExxonMobilBuilding. CAPS 16

Edifici de la Exxon-Mobil, en el centre d'Houston, Texas, Estats Units.

En 1890, el Congrés d'Estats Units va aprovar la Llei Sherman Antitrust, principal llei nortamericana destinada a eliminar els monopolis empresarials. Dita llei prohibia tot contracte, pla, acort, o conspiració per a restringir el comerç, encara que l'expressió «restricció de comerç» resultara prou subjectiva. Òbviament, el primer blanc de les autoritats de defensa de la competència va ser el consorci Standard Oil.

Temps despuix, en 1909, el Departament de Justícia d'Estats Units va demandar a la Standard Oil baix la llei federal antimonopolio (Llei Sherman Antitrust) de 1890, en els següents arguments:

«Descontes, preferències i atres pràctiques discriminatòries en combinació en les empreses ferroviàries; la retenció i monopolización del control dels oleoductes, i les pràctiques deslleals en contra dels oleoductes de la competència; contractes en atres empreses per a restringir el comerç; métodos deslleals, tals com la reducció de preus per a eliminar a la competència; espionage en els negocis d'atres empreses, el funcionament de falses companyies independents, i el pagament de descontes sobre el petròleu».

Despuix d'una llarga série de juïns, el 15 de maig de 1911, el Tribunal Suprem va decretar la fragmentació de Standard Oil en 34 empreses independents. Despuix de la dissolució de la companyia, la família Rockefeller i el restant dels accionistes de l'antiga Standard Oil varen rebre accions de les empreses resultants, la qual cosa els va generar enormes guanys. Les descendents de l'antiga Standard conformen el núcleu principal de l'indústria petrolera nortamericana en l'actualitat:

• ExxonMobil (els antepassats del qual són la Standard Oil de New Jersey i la Standard Oil de Nova York)
• ConocoPhillips (la part Conoco prové de la Standard dels estats de les Rocoses)
• Chevron (Standard de Califòrnia)
• Amoco i Sohio (Standard d'Indiana i Standard d'Ohio, respectivament, ara partix de BP)
• Atlantic Richfield (la part Atlantic, actualment també integrada en BP)
• Marathon (descendent també de la Standard d'Ohio)
• i moltes atres empreses més menudes

Controvèrsia

Archiu:Standard oil octopus loc color.jpg

Caricatura política de 1904 que representa a la Standard Oil com un polp agarrant a les diverses indústries, als inversors, a les governacions d'Estat, al Congrés i finalment un tentàcul acostant-se a la Casa Blanca, sent esta la seua pròxima víctima.

La dissolució de la Standard Oil en 1911 va ser una decisió polèmica i controvertida. Les postures a favor de la desmembración, argumentaven el terrible dany causat a les persones i a les empreses pels abusos i les pràctiques deslleals comeses pels grans trust. Segons ells, la Standard Oil havia destruït la competència llegítima i honesta. Mentrestant, les postures en contra de la dissolució, insistien que la Standard Oil no havia restringit el comerç, sino que simplement s'havia impost per ser millor que els seus competidors. Ademés, les seues tècniques de comercialisació havien permés obtindre preus finals més barats, tant per al petròleu com para els seus derivats.

Molta gent també ha especulat sobre cóm seria actualment la Standard Oil, si esta no haguera deixat d'existir. Alguns suponen que pel seu creiximent exponencial i el seu primerenc domini del mercat hui seria un conglomerat de dimensions fenomenals, no obstant, atres historiadors econòmics han observat que la Standard Oil es trobava en procés de perdre el seu monopoli en el moment de la dissolució. Encara que l'empresa tenia el 90 % de la capacitat de refinament dels Estats Units en 1880, per a 1911 est ya s'havia reduït a entre el 60 i el 65 %, pel creiximent dels competidors regionals, que para aquell llavors s'havien organisat contra les companyies petroleres integrades verticalment. Ademés, si be la Standard Oil controlava la producció en les zones petrolíferes més tradicionals, la seua participació era molt menor en les regions que posteriorment dominarien la producció de petròleu durant tot el XX.

La periodista Anada Tarbell, una de les precursores del periodisme d'investigació en Estats Units, de l'anomenada generació de muckrackers (lliteralment removedores de fem), va publicar en McClure's Magazine un reportage sobre la Standard Oil i Rockefeller, un treball crític contra Rockefeller, qui va anar el capitaliste més enigmàtic i reservat de tots quants pogueren trobar-se en els EE. UU. de començos de el XX.

Allí va escriure: «El Sr. Rockefeller ha jugat sistemàticament en daus carregats i és molt dubtós que hi haja hagut una sola ocasió, des de 1872, en que haja participat en una carrera en un competidor i jugat net des de la partida».