Base Amundsen-Scott

Base Amundsen-Scott

Vista aérea de la Base Amundsen-Scott presa cap a 1983.

La base Amundsen-Scott és una estació d'Estats Units que es troba pràcticament en el pol sur geogràfic. És el lloc més meridional del planeta. Està habitat de manera permanent. El seu nom honra a Roald Amundsen i a Robert F. Scott, els primers que varen alcançar el pol sur en 1911 i 1912, respectivament. La base conta en un aeroport denominat Aeròdrom Jack F. Paulus en una pista de 3658 m de llongitut, que entre octubre i febrer de cada any rep varis vols diaris d'avions equipats en esquins des de la base McMurdo per al transport de suministraments, operació colectivamente denominada Deep Freeze.

Història

Estació Amundsen-Scott, giner de 2006.

Esta base es va construir en novembre de 1956 per a servir de respal al Any Geofísico Internacional en 1957, i ha permaneixcut ocupada de manera continuada des de llavors. Actualment se situa a uns 100 m del pol sur geogràfic, ya que, degut a que es troba sobre un glaciar, les instalacions es desplacen respecte del Pol Sur Geogràfic a raó d'uns 10 m per any. Encara que els Estats Units han mantingut contínuament una instalació en el Pol Sur des de 1957, el amarradero central, la galera i les unitats de comunicació han segut construïts i reposicionados vàries voltes. Totes les instalacions que contenen estes unitats centrals han segut denominades sempre Amundsen-Scott South Pole Station (estació del pol sur "Amundsen-Scott").

El 6 de giner de 1962, es va realisar el Primer vol argentí al Pol Sur en dos aeronaus Douglas DC-3 de l'Aviació Naval Argentina que varen conseguir completar el primer aterrisage d'unitats aérees argentines [1]. L'operatiu va ser comandado pel Capità de Fragata Hermes Quijada i varen formar part de la dotació de les dos aeronaus els Capitans de Fragata Pedro Margalot i Rafael Checchi; els Tinents d'Navío Jorge Pittaluga, Miguel Grondona, Héctor Martini, Enrique Dionisi i José Pérez; el Suboficial Primer Edmundo Franzoni; el Suboficial Segon Ricardo Rodríguez; la Veta Principal Elías Gabino i la Veta Primera Raúl Ibasca. El pilot d'un dels avions era el mateix Quijada i de l'atre el Tinent Pittaluga.

El “Primer Vol Transpolar Transcontinental”, al mando del Vicecomodoro Mario Luis OLEZZA, es va realisar en novembre de 1965 per un avió bimotor Douglas C-47, matrícula TA-05, denominat “El Montañés” que junt als Beaver P-05 i P-06, el dia 3 de novembre de 1965 varen partir de la Base Belgrano arribant al Pol Sur, despuix de nou hores de vol.Els tripulants de l'avió Douglas C-47 TA-05 varen ser els llavors Comandant Mario Luis OLEZZA, Capità Carlos Felipe BLOOMER REEVE, Primer Tinent Roberto TRIBIANI, Suboficial Principal Guillermo Héctor HAEUSSER, Suboficial Ajudant Miguel Amat ACOSTA, Suboficial Ajudant Juan Carlos RIVERO, Veta Primera Gerardo MATEOS, Sargent Ajudant (EA) Juliol Germán MUÑOZ. Els tripulants de l'avió Beaver P-05 varen ser els llavors Primer Tinent Eduardo FONTAINE, Suboficial Principal Juan Carlos NASONI. Els tripulants de l'avió Beaver P-06 varen ser els llavors Capità Jorge R. MUÑOZ, Primer Tinent Alfredo Abelardo CANO. [2]

En estiu de 1965, el 10 de decembre, un grup-patrulla d'aproximadament 10 hòmens argentins varen arribar a peu a la base en la cridada Operació 90, sent la primera volta en que argentins apleguen al pol sur per terra. Varen recórrer mils de quilómetros i el líder d'esta operació va ser el coronel Jorge Edgar Leal.

Actualment esta base encara seguix en operacions.

Característiques

L'acumulació de neu és d'uns 60-80 mm equivalents d'aigua per any. L'estació està a una altitut de 2835 m s. n. m. sobre la monòtona capa de gèl antàrtic d'uns 2850 m de gruixa. La temperatura registrada ha variat entre -13,6 °C i -82,8 °C. La mija anual és de -49 °C; la mija mensual varia des dels -28 °C en decembre, als -60 °C en juliol. El promig de la velocitat del vent és de 5,5 m/s; la major racha registrada va ser de 27 m/s (96 km/h). El sol ix en el equinoccio de primavera (21 de setembre) i permaneix sobre l'horisó durant sis mesos, alcançant la seua major altura en el solstici d'estiu (21 de decembre) para després ocultar-se en el equinoccio d'autumne (21 de març) i permanéixer baix l'horisó atres sis mesos. No hi ha lluentor crepuscular algun entre finals de maig i finals de juliol.