Astronauta
Un astronauta[1] o cosmonauta[2] és una persona, equipada i desplegada per un programa de vols espacials tripulats per a complir en alguna missió creada per una agència espacial i pot fungir com a comandant o membre de la tripulació a bordo d'una nau espacial.
En l'arribada de la gravetat a l'espai cal aclarir que un astronauta —terme derivat del grec astron (ἄστρον, 'estrela') i nautes (ναύτης, 'navegant')— deu reunir certes característiques, com haver completat un entrenament d'astronauta en una agència espacial, o tindre un títul en alguna ingenieria o ciència entre atres característiques més secundàries. Ser astronauta és una certificació que donen les Agències Espacials. Si falten estes característiques, lo més segur és que la persona siga considerada com turiste espacial.
El terme astronauta és molt conegut i usat en el món, principalment utilisat per NASA en Estats Units, no obstant, existixen atres noms que utilisen atres nacions: els enviats per Rússia o l'Unió Soviètica es coneixen típicament com «cosmonautas» —del rus kosmonavt (космонавт), que a la seua volta deriva de les paraules gregues kosmos (κοσμος, 'univers') i nautes (ναύτης, 'navegant')— per a distinguir-los dels nortamericans. Desenrolls comparativament recents en vols espacials tripulats realisats per China han dut al sorgiment del terme «taikonauta» —del mandarí tàikōngrén (太空人, 'home de l'espai')—, encara que el seu us és alguna cosa informal i el seu orige no està clar.
Entre 1961 i 2021, 600 astronautes varen alcançar l'espai.[3]
Astronautes pioners
Cosmonautas
La primera persona en eixir a l'espai en tota el Història va ser el cosmonauta Yuri Gagarin en ser llançat el 12 d'abril de 1961 a bordo de la nau Vostok 1. La primera dòna en volar a l'espai va ser Valentina Tereshkova, la qual va eixir a l'espai el 16 de juny de 1963 a bordo de la Vostok 6. German Titov, cosmonauta soviètic, va anar el segon home en òrbita terrestre despuix de Gagarin.
En el marc del programa Intercosmos, també varen ser a l'espai cosmonautas del Bloc de l'Est i atres països aliats de l'Unió Soviètica, com Cuba. També França i l'Índia, que no eren estats socialistes, varen participar de Intercosmos.
Astronautes
Durant el programa Apolo, (1961-1975), els Estats Units varen enviar un total de 30 missions tripulades: sis en el programa Mercury, 10 en el programa Gemini, 11 en el programa Apolo, tres en el programa Skylab i un en el programa de proves Apolo-Soyuz. Estes 30 missions varen proporcionar 71 oportunitats de vol individual: sis en el Mercury, 20 en el Gemini, 33 en l'Apolo, nou en el Skylab, i tres en l'Apolo-Soyuz. Estos llocs varen ser coberts per 43 persones. D'entre ells, quatre varen fer un total de quatre vols, tres varen fer un total de tres vols, 10 un parell de vols, i els restants 26 varen volar solament una volta. Alguns d'ells varen fer vols adicionals en el transbordador espacial.
Dels 31 vols de l'era Apolo, tres varen ser suborbitales i nou varen consistir en missions llunars. Els restants 20 varen ser vols orbitales terrestres. Els nou vols llunars varen proporcionar l'oportunitat de realisar este tipo de vols a 24 persones. Solament tres persones varen volar dos voltes a la Lluna. Els 6 alunizajes que es varen produir en èxit varen dur a 12 persones a la Lluna. Cap alunizó dos voltes, encara que dos d'ells ya havien volat a la Lluna a lo manco una volta, cinc d'ells havien fet ya vols no llunars i cinc no tenien cap tipo d'experiència en vols espacials.
Tots els vols del programa Mercury i tres del programa Gemini tenien una tripulació formada per novells, igual que un dels vols del programa Skylab. No obstant, totes les missions del programa Apolo incloïen a lo manco un astronauta veterà. Solament dos vols, les missions llunars i les proves incloïen una tripulació formada solament per veterans.
Astronautes del programa Mercury
El primer grup d'astronautes nortamericans es va seleccionar en abril de 1959, per al programa Mercury de la NASA. Este grup, que va ser conegut com els «Mercury Seven» («els Sèt del Mercury»), estava compost per Scott Carpenter, Gordon Cooper, John Glenn, Gus Grissom, Wally Schirra, Alan Shepard i Deke Slayton. Tots eren pilots de proves militars, un requisit que va dictar el president Eisenhower per a simplificar el procés de selecció.
Els sèt membres del primer grup d'astronautes varen ser a l'espai al final, encara que un, Deke Slayton, no va volar en una missió "Mercurio" per raons mèdiques. Finalment, participaria en la missió Apolo-Soyuz. Cada u dels atres sis varen viajar a l'espai en una missió Mercurio. Per a dos d'ells, Scott Carpenter i John Glenn, la missió Mercurio va ser el seu únic vol en l'Era Apolo Glenn, posteriorment, va ser a l'espai en la Llançadora espacial. Tres d'ells, Gus Grissom, Gordon Cooper i Wally Schirra, també varen volar en una missió durant el programa Gemini. Alan Shepard no va volar en missions Gemini per raons mèdiques, pero, més vesprada, eixiria a l'espai en una missió Apolo. Va ser l'únic astronauta del programa Mercurio que va ser a la Lluna. Wally Schirra també va volar en l'Apolo, ademés d'en el Mercuri i en el Gemini, i va anar l'únic astronauta que va volar en els tres tipos de naus espacials. Gus Grissom va ser inclós en la tripulació del primer llançament de l'Apolo, l'Apolo 1, pero va morir en un incendi en la plataforma de llançament durant el seu entrenament.
Astronautes del programa Gemini
La NASA va seleccionar un segon grup d'astronautes en setembre de 1962. Este grup estava format per Neil Armstrong, Frank Borman, Charles Conrad, Jim McDivitt, Jim Lovell, Elliott See, Tom Stafford, Ed White i John Young. Tots ells varen participar en missions del programa Gemini llevat Elliott See, que va morir en un accident de vol mentres es preparava per al seu viage en el Gemini. Tots els demés varen volar, també, en l'Apolo, llevat Ed White, que va morir en un incendi en la plataforma de llançament durant el seu entrenament per al primer vol de l'Apolo. Tres d'este grup: McDivitt, Borman i Armstrong, varen realisar un sol vol en el Gemini i en l'Apolo. Quatre dels atres: Young, Lovell, Stafford i Conrad, varen efectuar dos vols cada u en el Gemini i, a lo manco un vol en l'Apolo. Young i Lovell varen volar dos voltes, cada u, en l'Apolo. Conrad i Stafford també varen realisar segons vols en la nau Apolo, Conrad en el Skylab i Stafford en la missió Apolo-Soyuz. Sis d'este grup: Borman, Lovell, Stafford, Young, Armstrong i Conrad, varen viajar a la Lluna. Lovell i Young varen ser dos voltes a la Lluna. Armstrong, Conrad i Young varen caminar per la Lluna. John Young també va volar, posteriorment, en la Llançadora espacial.
Cinc membres del tercer grup d'astronautes, que la NASA va seleccionar en octubre de 1963, també varen realisar missions durant el programa Gemini. Varen ser: Buzz Aldrin, Eugene A. Cernan, Michael Collins, Richard Gordon i David Scott. Cada u va fer un sol vol en la missió Gemini, i a lo manco, un atre en el programa Apolo. Scott i Cernan varen eixir a l'espai una segona volta en una atra missió Apolo. Tots els integrants d'este grup varen ser a la Lluna, d'ells, Cernan va ser dos voltes. Aldrin, Scott i Cernan varen caminar per la Lluna, en les missions Apolo 11, Apolo 15 i Apolo 17, respectivament.
Astronautes del programa Apolo
Dels 30 vols de l'era Apolo, tres varen ser suborbitales i nou varen consistir en missions llunars. Els restants 20 varen ser vols orbitales terrestres. Els nou vols llunars varen proporcionar l'oportunitat de realisar este tipo de vols a 24 persones. Solament tres persones varen volar dos voltes a la Lluna. Els 6 alunizajes que es varen produir en èxit varen dur a 12 persones a la Lluna. Cap alunizó dos voltes, no obstant, dos d'ells ya havien volat a la Lluna a lo manco una volta, cinc d'ells havien fet ya vols no llunars, i cinc no tenien cap tipo d'experiència en vols espacials.
Sent llavors, Neil Armstrong, el primer astronauta i el primer ser humà en el història en chafar la Lluna el 21 de juliol de 1969, en la missió Apolo 11. Va ser el major acontenyiment conseguit per una agència espacial.
Taikonautas
El primer taikonauta de l'història va ser Yang Liwei en eixir a l'espai en la nau Shenzhou 5 en octubre de 2003. Els taikonautas Fei Junlong i Nie Haisheng varen ser els següents en eixir a l'espai en la Shenzhou 6 en octubre de 2005. En 2012 China va enviar a l'espai a la primera dòna taikonauta, Liu Yang.[4]
Patologies associades
L'èxit d'una missió espacial implica que els astronautes conten en una tècnica fiable, una série de coneiximents especialisats, una bona forma física i certa estabilitat psíquica.
Entre les seqüeles fisiològiques més comunes despuix de les estàncies extraterrestres es troben els trastorns del somi, la debilitación del sistema inmunitario, algunes atròfia musculars, l'erosió d'oss i la carrega radiactiva, que provoca que, a major temps en l'espai, més aumente la taxa de mutació dels cromosomes del ser humà i, per tant, el risc de càncer.
L'ingravidez repentina és la causa de la major part dels problemes físics en l'espai: mareigs, falta de gana, nàusees i bossades, els quals solament escomencen a remetre de 2 a 4 dies despuix. En tot, a llarc determini es presenten atres problemes derivats de la falta de gravetat; el més important és la destrucció de massa muscular, que escomença a produir-se a penes dos semanes despuix de l'inici del vol, deu contrarrestar-se en un intensiu eixercici físic per part dels astronautes, és per açò que actualment en l'estació espacial internacional els astronautes realisen 2 hores d'eixercici, ademés que els ajuda a la part emocional.
Un atre problema freqüent és l'unflament de la cara (en anglés, Puffy Face) en els primers dies en l'espai, per un excés de sanc provinent dels membres superiors. Les repercussions en la rigidea facial poden ocasionar problemes d'enteniment en atres companyers de missió.
Sobre les funcions cognitives bàsiques (percepció, memòria i pensament llògic) es mantenen estables. No obstant, pel que fa a l'àrea psicomotora són perceptibles determinades pèrdues funcionals: alguns moviments voluntaris es ralentisen i es tornen imprecisos, i l'eixecució de tasques simultànees es fan més difícils.
Psíquicament, l'aïllament durant les missions pot provocar un estat de astènia, sobretot a partir de la mitat de la missió: passivitat en aument, fallos d'atenció, sensació d'agotament, irritabilitat, depressió, etc. Per açò, en l'Estació Espacial Internacional es ve des de fa temps aplicant el cridat Human Behavior Performance Program en l'objecte de combatre l'avorriment i l'aïllament social. Entre els métodos utilisats es troben el posar a disposició dels astronautes películes, discs, pàgines personals per a relacionar-se en la vida en la terra, videoconferències familiars i una conferència sicològica privada cada dos semanes en un sicòlec en Terra.
En el nivell colectiu, les condicions especials de la vida en l'espai poden provocar tensions i conflictes. Ademés, les diferències culturals poden també generar problemes en el grup.
Decesos
Fins a 2020, díhuit astronautes (catorze hòmens i quatre dònes) han perdut la vida durant quatre vols espacials. Per nacionalitat, tretze eren nortamericanes, quatre eren russos (Unió Soviètica) i un era israelita.
Fins a 2020, onze persones (tots hòmens) han perdut la vida entrenant per a vols espacials: huit nortamericans i tres russos. Sis d'ells es varen estrelar en avions d'entrenament, un es va ofegar durant l'entrenament de recuperació d'aigua, i quatre es varen deure a incendis en entorns d'oxigen pur.
L'astronauta David Scott va deixar un monument commemoratiu consistent en una estatuilla cridada Astronauta Caigut en la superfície de la Lluna durant la seua missió Apolo 15 de 1971, junt en una llista dels noms de huit dels astronautes i sis cosmonautas que se sabia llavors que havien mort en servici.[5]
El Space Mirror Memorial, que es troba en els terrenys del Kennedy Space Center Visitor Complex, és mantingut per l'Astronauts Memorial Foundation i commemora les vides dels hòmens i dònes que han mort durant els vols espacials i durant l'entrenament en els programes espacials dels Estats Units. Ademés de vint astronautes de carrera de la NASA, el monument inclou els noms d'un pilot de proves del X-15, d'un oficial de les Forces Aérees de EE. UU. que va morir mentres s'entrenava per a un programa espacial militar llavors classificat, i d'un participant en un vol espacial civil.
Vore també
Llista d'astronautes per nacionalitat ordenada cronològicament Llínea de Kármán Estació Espacial Internacional llista d'astronautes Morts en la carrera espacial Programa Mercury Programa Gemini Programa Apolo Programa Soyuz Programa Vosjod Programa Vostok Estació Espacial Internacional
Astronauta en el Viccionari.
Referències
- ↑ Diccionario de la lengua española
- ↑ Diccionario de la lengua española
- ↑ «SpaceX's Crew-3 Launched the 600th Person to Space in 60 Years» (en en-us). interestingengineering.com. Consultat el 2024-01-23.
- ↑ «China llançarà el dissabte a la seua primera dòna 'taikonauta'». El Món.és. Consultat el 15 de juny de 2012.
- ↑ «Escultura, Astronauta Caigut» (en anglés). Smithsonian National Air and Space Museum.
Bibliografia
Mila Hanke, "Estrés de l'astronauta", Ment i Cervell, 32, 2008, págs. 30-36.
Bibliografia adicional
(2001) Spacefaring, The Human Dimension (en en), University of Califòrnia Press. ISBN 978-0-520-23677-6. (2011) Russian's Cosmonauts inside the Yuri Gagarin training center (en en), Springer Praxis. ISBN 978-0-387-21894-6. (2006) Riding rockets, The Outrageous Tals of a Space Shuttle Astronaut (en en), Scribner. ISBN 978-0-7432-7683-2. (2015) Humans in Space, The Psychological Hurdles (en en), Cham/Heidelberg/New York/Dordrecht/London: Springer Praxis Books. ISBN 978-3-319-18869-0. «Through an astronaut's eyes - Beyond the blue marble».National Geographic Magazine.(233)
Enllaços externs
Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Astronauta.
Referències
- Este artícul conté una traducció derivada de «Astronauta» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.