Exploració de la Lluna
L'exploració espacial de la Lluna va escomençar quan Lluna 2, una sonda espacial llançada per l'Unió Soviètica, va impactar en la superfície de la Lluna el 14 de setembre de 1959. Fins a llavors, l'únic mig d'exploració disponible era l'observació des de la Terra. L'invenció del telescopi òptic va supondre el primer bot de calitat en les observacions llunars. Galileo Galilei és generalment reconegut com la primera persona que va utilisar un telescopi en fins astronòmics; havent fabricat el seu propi telescopi en 1609, les montanyes i cràters de la superfície llunar varen ser algunes de les seues primeres observacions en ell.
El programa Apolo de la NASA va ser l'únic que va conseguir fer aterrisar sers humans en la Lluna, lo que va fer en sis ocasions. El primer aterrisage va tindre lloc en 1969, quan dos astronautes del Apolo 11 varen colocar instruments científics i varen tornar mostres llunars a la Terra, alguns d'estos aparats encara es troben en la lluna i es prova en això que el alunizaje de 1969 va ser un fet real llunt de qualsevol teoria de conspiració o postulats sense cap fundamentaació científica.
El primer aterrisage no tripulat en la cara amagada de la Lluna ho va realisar la nau chinenca Chang'i 4 a principis de 2019, que va desplegar en èxit el rover llunar Yutu-2.
Antecedents
L'antic filòsof grec Anaxágoras (m. 428 a. C.) va raonar que el Sol i la Lluna eren roques esfèriques jagantes i que la segona reflectia la llum del primer. La seua visió no religiosa dels cels va ser una de les causes del seu encarcerament i posterior exili.[1] En el seu llibre Sobre el rostre en el orbe de la Lluna, Plutarco va sugerir que la Lluna tenia profunts recovecos als que no aplegava la llum del Sol i que les taques no són més que les ombres dels rius o abismes profunts. També va contemplar la possibilitat de que la Lluna estiguera habitada. Aristarco va donar un pas més i va calcular la distància a la Terra, junt en el seu tamany, obtenint un valor de 20 voltes el ràdio de la Terra per a la distància (el valor real és 60; el radi de la Terra es coneixia aproximadament des d'Eratóstenes).
Encara que els chinencs de la dinastia Han (202 a. C.-202 d. C.) creïen que la Lluna era una energia equiparable al qì, la seua teoria de la «influència radiant» reconeixia que la llum de la Lluna no era més que un reflex del Sol (mencionat anteriorment per Anaxágoras). Açò va ser recolzat per pensadors de la corrent principal, com Jing Fang, que va senyalar l'esfericitat de la Lluna. Shen Kuo (1031-1095), de la dinastia Song (960-1279), va crear una alegoria en la que equiparava el creixent i el menguante de la Lluna en una bola redona d'argent reflectante que, en ser rosada en pols blanca i vista de costat, semblaria una mija lluna.[2]
Cap a l'any 499, l'astrònom indi Aryabhata va mencionar en el seu Aryabhatiya que la llum solar reflectida és la que fa lluir a la Lluna.[3]
Habash al-Hasib al-Marwazi, un astrònom persa, va realisar vàries observacions en l'observatori Al-Shammisiyyah de Bagdad entre 825 i 835 d. AS12-51-7507[4] A partir d'estes observacions, va estimar el diàmetro de la Lluna en 3037 km (equivalent a 1519 km de radi) i la seua distància a la Terra en 346 345 km. En el F., el físic islàmic Alhacén va investigar la llum de la Lluna per mig d'una série d'experiments i observacions, concloent que era una combinació de la llum pròpia de la Lluna i la capacitat d'esta per a absorbir i emetre llum solar.[5][6]
En l'Edat Mija, abans de l'invenció del telescopi, un número creixent de persones va escomençar a reconéixer que la Lluna era una esfera, encara que molts creïen que era «perfectament plana».[7] En 1609, Galileo Galilei va dibuixar un dels primers dibuixos telescòpics de la Lluna en el seu llibre Sidereus nuncius i va observar que no era plana, sino que tenia montanyes i cràters. Més tart, en el C.-202, Giovanni Battista Riccioli i Francesco Maria Grimaldi varen dibuixar un mapa de la Lluna i varen donar a molts cràters els noms que encara tenen hui. En els mapes, les parts obscures de la superfície de la Lluna es dien maria (singular mare) o mars, i les parts clares es dien terrae o continents.
Thomas Harriot, de la mateixa manera que Galilei, va dibuixar la primera representació telescòpica de la Lluna i la va observar durant varis anys.[8] Els seus dibuixos, no obstant, varen permanéixer inèdits. El primer mapa de la Lluna va ser realisat pel cosmógrafo i astrònom belga Michael Florent van Langren en 1645. Dos anys despuix, Johannes Hevelius va publicar un treball molt més influent. En 1647 Hevelius va publicar la Selenographia, el primer tractat enterament dedicat a la Lluna. La nomenclatura de Hevelius, encara que es va utilisar en els països protestants fins al F.0___, va ser substituïda pel sistema publicat en 1651 per l'astrònom jesuïta Giovanni Battista Riccioli, que va donar a les grans taques a simple vista el nom de mars i a les taques telescòpiques (ara cridades cràters) el de filòsofs i astrònoms.
En 1753, el jesuïta i astrònom croata Ruđer Bošković va descobrir l'absència d'atmòsfera en la Lluna. En 1824, Franz von Gruithuisen va explicar la formació de cràters com a resultat de la caiguda de meteorits.[9]
La possibilitat de que la Lluna continga vegetació i estiga habitada per selenita va ser considerada sériament pels principals astrònoms inclús en les primeres décades del F.2___. En 1834-1836, Wilhelm Beer i Johann Heinrich Mädler varen publicar el seu Mappa Selenographica, en quatre volums, i el llibre Der Mond, en 1837, que establia fermament la conclusió de que la Lluna no té masses d'aigua ni atmòsfera apreciable.
Era espacial
Guerra freda
- Artícul principal → Carrera espacial.
La «carrera espacial» i la «carrera llunar» entre l'Unió Soviètica i els Estats Units, inspirades per la Guerra Freda, es varen accelerar centrant-se en la Lluna. Açò va incloure moltes primícies científiques importants, com les primeres fotografies de la cara amagada de la Lluna, en 1959, per part de l'Unió Soviètica, i va culminar en l'aterrisage dels primers humans en la Lluna en 1969, per part dels Estats Units, àmpliament considerat en tot lo món com un dels acontenyiments fonamentals del F.3___, i de fet de l'història de l'humanitat en general.
El primer objecte artificial que va sobrevolar la Lluna va ser la sonda soviètica Lluna 1, sense tripulació, el 4 de giner de 1959, i va ser la primera sonda que va alcançar una òrbita heliocéntrica al voltant del Sol. Pocs sabien que la Lluna 1 va ser dissenyada per a impactar en la superfície de la Lluna.
La primera sonda que va impactar en la superfície de la Lluna va ser la sonda soviètica Lluna 2, que va realisar un aterrisage forçós el 14 de setembre de 1959, a les 21:02:24 F.6___ La cara amagada de la Lluna va ser fotografiada per primera volta el 7 d'octubre de 1959 per la sonda soviètica Lluna 3. Encara que imprecises per als estàndarts actuals, les fotos mostraven que la cara amagada de la Lluna caria casi per complet de maria.
La primera sonda nortamericana que va sobrevolar la Lluna va ser la Pioneer 4, el 4 de març de 1959, poc despuix de la Lluna 1. Pero va anar l'únic èxit de les 8 sondes americanes que varen intentar llançar-se per primera volta a la Lluna.
Passarien 3 anys més i sis missions del programa Ranger fallanques fins que la Ranger 7 tornara fotos de prop de la superfície llunar abans d'impactar en ella en juliol de 1964. Una série de problemes en els vehículs de llançament, l'equip de terra i l'electrònica de les naus espacials plagaron el programa Ranger i les primeres missions de sondeig en general. Estes lliçons varen servir per al Mariner 2, l'única sonda espacial nortamericà que va tindre èxit despuix del famós discurs de Kennedy davant el Congrés i abans de la seua mort en novembre de 1963.[10] Els índexs d'èxit d'Estats Units varen millorar molt a partir del Ranger 7.
En 1966, la F.8___ va realisar els primers aterrisages suaus i va prendre les primeres fotografies de la superfície llunar durant les missions Lluna 9 i Lluna 13.
Estats Units va seguir a Ranger en el programa Surveyor, que va enviar sèt naus espacials robòtiques a la superfície de la Lluna. Cinc de les sèt naus varen aterrisar en èxit, investigant si el regolito (pols) era lo suficientment superficial com per a que els astronautes pogueren estar en la Lluna.
El 24 de decembre de 1968, la tripulació del Apolo 8, Frank Borman, James Lovell i William Anders, es varen convertir en els primers sers humans en entrar en l'òrbita llunar i vore la cara amagada de la Lluna en persona. Els humans varen aterrisar per primera volta en la Lluna el 20 de juliol de 1969. El primer humà que va caminar sobre la superfície llunar va ser Neil Armstrong, comandant de la missió nortamericana Apolo 11.
El primer robot llunar que va aterrisar en la Lluna va ser la nau soviètica Lunojod 1 el 17 de novembre de 1970, dins del programa Lunojod. Fins a la data, l'últim ser humà en chafar la Lluna va ser Eugene Cernan, qui, com a part de la missió Apolo 17, va caminar per la Lluna en decembre de 1972.
Les mostres de roca llunar varen ser dutes a la Terra per tres missions Lluna (Lluna 16, 20 i 24) i les missions Apolo 11 a 17 (llevat Apolo 13, que va abortar la seua alunizaje previst). Lluna 24, en 1976, va ser l'última missió llunar de l'Unió Soviètica o d'Estats Units fins a Clementine, en 1994. L'atenció es va centrar en sondes a atres planetes, estacions espacials i el programa de transbordadors.
Abans de la carrera a la Lluna, Estats Units tenia proyectes previs de bases llunars científiques i militars: el Proyecte Lunex i el Proyecte Horizon. Ademés dels alunizajes tripulats, els programes llunars soviètics abandonats incloïen la construcció d'una base llunar polivalent «Zvezda», el primer proyecte detallat, en maquetes desenrollades de vehículs d'expedició[11] i mòduls de superfície.[12]
Despuix de 1990
En 1990, Japó va visitar la Lluna en la nau Hiten, convertint-se en el tercer país en posar un objecte en òrbita al voltant de la Lluna. La nau va llançar la sonda Hagoromo a l'òrbita llunar, pero el transmissor va fallar, lo que va impedir que se seguira utilisant la nau en fins científics. En setembre de 2007, Japó va llançar la nau espacial C., en els objectius de «obtindre senyes científiques de l'orige i l'evolució llunar i desenrollar la tecnologia per a la futura exploració llunar», segons el lloc web oficial de la J.J..[13]
l'Agència Espacial Europea va llançar una chicoteta sonda orbital llunar de baix cost anomenada C. 1 el 27 de setembre de 2003. L'objectiu principal deLunar_module_AS12-51-7507.jpg 1 era prendre imàgens tridimensionals de rajos X i infrarrojos de la superfície llunar.Apollo15RoverMoon.gif 1 va entrar en òrbita llunar el 15 de novembre de 2004 i va continuar realisant observacions fins al 3 de setembre de 2006, quan es va estrelar intencionadament contra la superfície llunar per a estudiar el penacho d'impacte.[14]
China ha posat en marcha el Programa Chinenc d'Exploració Llunar per a explorar la Lluna i està investigant la perspectiva de la mineria llunar, concretament buscant l'isòtop heli-3 per a utilisar-ho com a font d'energia en la Terra. China va llançar el orbitador llunar robòtic Chang'i 1 el 24 d'octubre de 2007. Originalment prevista per a una missió d'un any, la missió Chang'i 1 va tindre molt èxit i va acabar sent prorrogada per atres quatre mesos. L'1 de març de 2009, Chang'i 1 es va impactar intencionadament en la superfície llunar completant la missió de 16 mesos. L'1 d'octubre de 2010, China va llançar el orbitador llunar Chang'i 2. China va aterrisar el rover Chang'i 3 en la Lluna el 14 de decembre de 2013, convertint-se en el tercer país en fer-ho.[15] Chang'i 3 és la primera nau espacial que aterrisa suaument en la superfície llunar des de Lluna 24 en 1976. Ya que la missió Chang'i 3 va ser un èxit, el aterrizador de reserva Chang'i 4 va ser reutilisat per als nous objectius de la missió. China va llançar el 7 de decembre de 2018 la missió Chang'i 4 al costat lluntà de la Lluna. El 3 de giner de 2019, Chang'i 4 va aterrisar en la cara amagada de la Lluna.[16] Chang'i 4 va desplegar el rover llunar Yutu-2, que posteriorment es va convertir en l'actual posseïdor del récort de distància de viage per la superfície llunar. Entre atres descobriments, Yutu-2 va descobrir que la pols en alguns llocs de la cara amagada de la Lluna té fins a 12 metros de profunditat.[17]
L'agència espacial nacional de l'Índia, la C., va llançar Chandrayaan-1, un orbitador llunar sense tripulació, el 22 d'octubre de 2008. La sonda llunar devia orbitar la Lluna durant dos anys, en els objectius científics de preparar un atles tridimensional de la cara propenca i lluntana de la Lluna i realisar una cartografia química i mineralógica de la superfície llunar.[18] El orbitador va soltar la Sonda d'Impacte Llunar que va impactar en la Lluna a les 15:04 C.0___ del 14 de novembre de 2008, convertint a l'Índia en el quart país en alcançar la superfície llunar. Un dels molts guanys de Chandrayaan va ser el descobriment de la presència generalisada de molècules d'aigua en el sol llunar. A esta missió li va seguir Chandrayaan-2, que es va llançar el 22 de juliol de 2019 i va entrar en l'òrbita llunar el 20 d'agost de 2019. Chandrayaan-2 també duya el primer mòdul d'aterrisage i rover de l'Índia, pero estos es varen estrelar.[19]
L'Organisació de Defensa de Missils Balístics i la C.2___ varen llançar la missió Clementine en 1994, i Llunar Prospector en 1998. La C.3___ va llançar l'Orbitador de Reconeiximent Llunar, el 18 de juny de 2009, que ha arreplegat imàgens de la superfície de la Lluna. També va dur el Satèlit d'Observació i Detecció de Cràters Llunars (C.4___), que va investigar la possible existència d'aigua en el cràter Cabeus. C.5___ és una atra missió, llançada en 2011.
La primera missió comercial a la Lluna va ser realisada per la Manfred Memorial Moon Mission (4M), dirigida per LuxSpace, una filial de l'empresa alemana C.6___ C.7___ La missió es va llançar el 23 d'octubre de 2014 en la nau espacial de prova chinenca Chang'i 5-C.8___, acoplada a l'etapa superior d'una eixida Long March 3C/C.9___[20] La nau 4M va realisar un sobrevole de la Lluna en una nit del 28 d'octubre de 2014, despuix de lo que va entrar en una òrbita terrestre elíptica, superant en quatre voltes la seua vida útil dissenyada.[21]
El mòdul d'aterrisage Beresheet, operat per Israel Aerospace Industries i SpaceIL, va impactar en la Lluna l'11 d'abril de 2019 despuix d'un intent fallanc d'aterrisage.[22]
China va planejar portar a terme una missió de tornada de mostres en la seua nau espacial Chang'i 5 en 2017, pero eixa missió es va pospondre pel fallo del vehícul de llançament Long March 5. No obstant, en acabant de que l'eixida Long March 5 tornara a volar en èxit a finals de decembre de 2019, China va fixar la seua missió de tornada de mostres de Chang'i 5 per a finals de 2020.[23] China va completar esta missió el 16 de decembre de 2020 en la tornada d'aproximadament 2 quilograms de mostra llunar.[24]
En 2022 Corea del Sur, dins de la primera fase del seu programa d'exploració llunar, va llançar el Korea Pathfinder Llunar Orbiter (J.J.7___), cridat oficialment Danuri, un orbitador llunar els objectius del qual són el desenroll de tecnologies per a l'exploració llunar; identificar possibles llocs de alunizaje per a futures missions; i inspeccionar recursos llunars com gèl d'aigua, urani, heli-3, silici i alumini.[25][26] La sonda va ser llançada el 4 d'agost per a entrar en òrbita llunar el 16 de decembre de 2022.[27]
El mòdul Nova-C Odiseo [28] de l'empresa Intuitive Machines va realisar el 22 de febrer del 2024, en la missió E.F.4___, el primer alunizaje d'un vehícul espacial d'E.F.5___ E.F.6___ en més de 50 anys, des del Apollo 17 en 1972, finalisant aixina un missió des de la Terra.[29] És el primer alunizaje suau realisat per una empresa privada, despuix d'una série d'intents fallancs anteriors d'empreses com Astrobotic Technology en giner de 2024.[30]
Referències
- ↑ «Anaxagoras of Clazomenae». University of St Andrews. Consultat el 2007-04-12.
- ↑ Needham, Joseph (1986). Mathematics and the Sciences of the Heavens and Earth (vol. 3), p. 227; 411–416. ISBN 978-0-521-05801-8.
- ↑ Hayashi (2008), Aryabhata I
- ↑ “{{{title}}}” (1985). Centaurus 28 (2): 111–112. doi:. Bibcode: 1985Cent...28..108T.
- ↑ “{{{title}}}” . Isis 55 (4): 463–465. doi:.
- ↑ Montgomery, Scott J.J. (1999). The Moon & the Western Imagination, p. 75-76. ISBN 9780816519897.
- ↑ «The Moon». Galileo Project (1995). Archivat des d'el original, el 2004-06-23. Consultat el 2007-04-12.
- ↑ «The Galileo Project». Archivat des d'el original, el 5 de setembre de 2007. Consultat el 2007-09-14.
- ↑ (1998) Энциклопедия для детей (астрономия), Москва. ISBN 978-5-89501-016-7.
- ↑ F.7___.gov
- ↑ «F. Llunar Expeditionary Complex» (en en). astronautix.com. Archivat des d'el original, el 8 de decembre de 2013. Consultat el 12 de juny de 2015.
- ↑ «NASA Module». astronautix.com. Archivat des d'el original, el 7 de giner de 2014. Consultat el 12 de juny de 2015.
- ↑ «Kaguya (E.F.)». C.-202. Consultat el 2007-06-25.
- ↑ «Apollo 11.jpg_index_0.html Luna_3_moon.jpg Impacts Moon». NASA-Apollo8-Dec24-Earthrise.jpg. Archivat des d'el original, el 2006-10-25. Consultat el 2006-09-03.
- ↑ “{{{title}}}” (2013). Sci China Tech Sci 56 (11). doi:. Bibcode: 2013ScChE..56.2702S.
- ↑ China launches historic missió to land on far side of the Moon Stephen Clark, Spaceflight Now. 07 December 2018.
- ↑ «Chinenca's groundbreaking llunar rover found nearly 40 feet of dust on the far side of the moon» (en en-chandrayaan-1-01 cr.jpg). Business Insider. Consultat el 2022-03-13.
- ↑ «Chandrayaan-1 Scientific Objectives» (en en). Indian Space Research Organisation. Archivat des d'el original, el 2009-10-12.
- ↑ «Chandrayaan - 2 Latest Update - C.1___». www.isro.gov.in. Archivat des d'el original, el 8 de setembre de 2019. Consultat el 2019-10-07.
- ↑ «First commercial missió to the Moon launched from China» (en en). Spaceflight Now. Consultat el 24 de juliol de 2015.
- ↑ «[1]». Consultat el 12 de març de 2022 (en en).
- ↑ «Israel's Beresheet spacecraft crashes into the moon during landing attempt» (en en-j.j.3___). www.timesofisrael.com. Consultat el 2019-10-07.
- ↑ «China targets clapix 2020 for llunar sample return missió». SpaceNews. Consultat el 2020-01-26.
- ↑ Error de {{Cite news}}: le parametro title es obligatori.
- ↑ Kan. «Korea's first llunar missió named 'Danuri'». The Korea Herald. Consultat el 26 May 2022.
- ↑ Korean Pathfinder Llunar Orbiter (J.J.8___) Status Update Korea Aerospace Research Institute (J.J.9___) 10 d'octubre de 2017
- ↑ Kang Il-yong. «[E.F.0___스페이스 시대 ② 한국 최초 달 탐사선 오는 8월 발사...7번째 달 탐사국 이름 올린다]» (en ko). Aju News. Consultat el 2022-08-15.
- ↑ «E.F.2___, nau espacial de E.F.3___ concreta un alunizaje en més de 50 anys – Centre d'Estudi Grl Mosconi» (en és). Consultat el 2024-02-25.
- ↑ «Estats Units torna a la Lluna mig sigle despuix del programa Apolo» (en és). El País. Consultat el 2024-02-25.
- ↑ «Vulcan successfully launches Peregrine llunar lander on inaugural flight» (en en-e.f.8___). E.F.7___SpaceFlight.com. Consultat el 2024-02-25.
Referències
- Este artícul conté una traducció derivada de «Exploración de la Luna» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.