Lluna 3

Lluna 3 (o E-2A) (en rus: Луна-3) va ser una sonda espacial soviètica del Programa Lluna, dissenyada per l'ingenier Serguéi Koroliov. Llançada el dia 4 d'octubre de 1959, va ser la tercera sonda espacial enviada a la Lluna, i esta missió va ser un ardit a principis de l'exploració del Espai exterior. Va realisar les primeres fotografies de la cara amagada del nostre satèlit. A pesar de que va enviar imàgens de pobra calitat (especialment si es comparen en els estàndarts posteriors), les històriques i mai abans vistes imàgens de la cara amagada de la Lluna varen causar entusiasme i interés quan es varen publicar en tot lo món, creant un Atles provisional de la cara amagada de la Lluna despuix de millorar dites imàgens gràcies al seu processament. Esta sonda espacial ha segut comunament cridat "Lunik 3", sobretot en el món occidental per un error llingüístic d'intentar assignar noms en terminació -nik als aparats espacials soviètics (Lunik, Marsnik, Venusik...).

Estes vistes varen mostrar un terreny montanyós, molt diferent al de la cara visible, i solament dos regions obscures i baixes que varen ser nomenades Mare Moscoviense (Mar de Moscou) i Mare Desiderii (Mar del desig). Es va observar a posteriori que Mare Desiderii es compon d'una mar chicoteta, Mare Ingenii (Mar de l'Ingeni), i varis cràters obscurs.

Missió

Despuix de haver segut llançada en una eixida des del Cosmódromo de Baikonur en el sur de Kazakhstan, la fase de lliberació del Blok-I va ser encesa per ràdio control per a posar al Lluna 3 en curs a la lluna. El contacte per ràdio inicial en la freqüència de la sonda va mostrar ser solament la mitat de forta de lo que s'esperava, mentres que la seua temperatura interna aumentava. L'eix de gir de la nau va ser reorientado, i alguns dels seus equips varen ser apagats, lo que va reduir la temperatura de 40 °C a prop de 30 °C. A una distància de 60.000 a 70.000 km de la lluna, el sistema d'orientació va ser encés i el sistema de rotació apagat. El punt inferior de la nau va ser apuntat cap al sol, el qual lluïa en la cara amagada de la lluna.

La sonda va reglotar el pol sur llunar (conseguint la seua aproximació màxima inferior a 6.200 km a les 14:16 UT el 6 d'octubre de 1959), continuant el seu camí cap a la cara amagada. El 7 d'octubre, quan la fotocélula ubicada en la part superior de la sonda va detectar la lluentor solar en la cara amagada, va iniciar la seqüència fotogràfica. La primera fotografia va ser presa a les 03:30 UT a una distància de 63.500 km de la lluna, i l'última va ser presa 40 minuts despuix a una distància de 66.700 km

Es varen prendre un total de 29 fotografies, cobrint el 70% de la cara amagada. Despuix de completar les fotografies la nau va retornar al seu sistema de rotació, passant sobre el pol nort de la lluna i iniciant el viage de tornada a la Terra. Els intents de transmetre les imàgens a l'Unió Soviètica es varen iniciar el 8 d'octubre. Els primers intents no varen ser satisfactoris donada la baixa freqüència de la senyal. Mentres Lluna 3 s'acostava a la Terra, el 18 d'octubre, va transmetre un total de 17 fotografies visibles pero de baixa calitat. El contacte en la sonda es va perdre el 22 d'octubre de 1959. Es creu que la sonda es va cremar en l'atmòsfera de la Terra en març o abril de 1960, pero també va poder haver sobrevixcut i quedar en òrbita fins a 1962.

Primera assistència gravitatoria

Artícul principal → Assistència gravitatoriaExplicació de l'assistència gravitatoria.

La maniobra d'assistència gravitatoria es va utilisar per primera volta en 1959, quan la Lluna 3 va fotografiar la cara amagada de la Lluna de la Terra. Despuix del llançament des del Cosmódromo de Baikonur, Lluna 3 va passar per darrere de la Lluna de sur a nort i es va dirigir de nou a la Terra. La gravetat de la Lluna va canviar l'òrbita de la nau espacial; també pel pròpia moviment orbital de la Lluna, el pla orbital de la nau espacial va ser també modificat. L'òrbita de tornada es va calcular de manera que la nau espacial va passar de nou sobre el hemisferi nort, a on es troben les estacions de terra soviètiques. La maniobra es va basar en l'investigació realisada baix la direcció de Mstislav Keldysh en l'Institut Steklov de Matemàtiques.^[1]^[2]

La nau

La nau va ser construïda en alumini, de forma cilíndrica en tapes hemisfèriques. Media 130 cm de llongitut i 95 cm de diàmetro. La part superior contenia les antenes, la tapa de la cambra i els instruments científics. La part d'avall contenia els panels solars. El cilindre estava tancat herméticament, i contenia els equips electrònics, cablejat, persianes i un depòsit de combustible. La part inferior contenia els motors de propulsió, les antenes de cinta i el sistema d'orientació. La massa de la nau era de 278,5 kg.

L'energia va ser obtinguda per mig d'energia solar fotovoltaica, en varis panels solars montats en la part inferior i superior del cilindre, convertint-se el Lluna 3 en la primera nau en operar en energia solar. L'energia era almagasenada en bateries de zinc-argent en capacitat de 6 Ah. La propulsió usava 8 motors de nitrogen per a la posició de la nau, alimentats per un tanc de nitrogen en pressió de 150 atm, en un regulador per a reduir la pressió a 4 atm. Un ordenador a bordo controlava la nau.

Les comunicacions es feyen per mig de 4 antenes en la part superior, que transmetien a 183,6 MHz i 2 antenes de cinta, en la part inferior que transmetien a 39,986 MHz, usant un nou sistema de telemetría. Per a determinar l'orientació es varen usar 3 giroscopis, un sensor de Lluna, dos parells de motors de nitrogen, cèlules fotoeléctricas i 2 sensors solars. El control tèrmic va usar nitrogen en pressió d'1,3 atm en l'interior de la nau, un ventilador per a recircular el gas, i un motor per a expulsar la temperatura excessiva. Vàries persianes varen ser usades per al control de temperatura i protecció contra els micrometeoritos. La nau va ser mantinguda a 25 °C.

Els instruments científics varen ser: un contador Cherenkov, un contador de centelleo, tres contadors de descàrrega gaseosos i quatre trampes de ions; aixina com quatre contadors per a detectar micrometeoritos de menys d'1 cm. També hi havia un espectrómetro de masses en l'exterior de la nau, pero és possible que no funcionara be, ya que no hi ha senyes aportades pel mateix. Estava dissenyat per a detectar l'atmòsfera llunar.

Referències

↑ T. Eneev, E. Akim. «Mstislav Keldysh. Mechanics of the space flight» (en ru).
↑ Egorov, Vsevolod Alexandrovich (1957) "Specific problems of a flight to the Moon", Physics - Uspekhi, Vol. 63, No. 1a, pages 73–117. El treball de Egoroves mencionat en: Boris V. Rauschenbakh, Michael Yu. Ovchinnikov, i Susan M. P. McKenna-Lawlor, Essential Spaceflight Dynamics and Magnetospherics (Dordrecht, Netherlands: Kluwer Academic Publishers, 2002), pages 146–147. (L'última referència està disponible en llínea en: Google Books.)

Referències

Este artícul conté una traducció derivada de «Luna 3» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.

[1] T. Eneev, E. Akim. «Mstislav Keldysh. Mechanics of the space flight» (en ru).

[2] Egorov, Vsevolod Alexandrovich (1957) "Specific problems of a flight to the Moon", Physics - Uspekhi, Vol. 63, No. 1a, pages 73–117. El treball de Egoroves mencionat en: Boris V. Rauschenbakh, Michael Yu. Ovchinnikov, i Susan M. P. McKenna-Lawlor, Essential Spaceflight Dynamics and Magnetospherics (Dordrecht, Netherlands: Kluwer Academic Publishers, 2002), pages 146–147. (L'última referència està disponible en llínea en: Google Books.)

[1]

[2]