Lunojod 1
Lunojod 1 (en rus: Луноход-1) és un vehícul controlat a distància enviat a la Lluna per l'Unió Soviètica en novembre de 1970. Va ser el primer aparat automàtic que es va controlar a distància fòra de la Terra, fet que ho convertix en un guany històric. El astromóvil va recórrer més de 10 km entre el 17 de novembre de 1970 i el 14 de setembre de 1971, permaneixent operatiu durant més de 300 dies fins a l'agotament de la seua bateria que s'esperava un periodo d'a penes 90 dies. El recorregut es va realisar en una regió de la Lluna anomenada Mare Imbrium, més específicament en el Sinus Iridum.
El Lunojod I va ser el primer vehícul del Programa Lunojod, que va incloure tres vehículs (l'últim no va aplegar a llançar-se). El 14 de setembre de 1971 es va rebre l'últim mensage del Lunojod 1 i des de llavors no va haver més notícies directes del róver, fins que el 18 de març de 2010 va ser fotografiat pel satèlit llunar LRO (de la NASA), podent determinar-se la seua localisació en exactitut (coordenades llunars -35,007964° de llongitut i +38,315158° de latitut).
Descripció del vehícul
[editar | editar còdic]Lunojod 1 era un vehícul llunar en huit rodes motrius independents, format per un compartimento en forma de banyera coronat en una gran tapa convexa. La seua llongitut era de 2,3 m. en un pes de 756 kg. Estava equipat en una antena en forma de con, una antena helicoidal altament direccional, quatre cambres de televisió, i dispositius extensibles especials per a realisar ensajos de la densitat i les propietats mecàniques del sol llunar. També es va incloure un espectrómetro de rajos X, un telescopi de rajos X, detectors de rajos còsmics, i un dispositiu làser. El vehícul va ser alimentat per bateries que es recarregaven durant el dia llunar per mig d'una matriu de cèlules solars montades en la part inferior de la tapa. Per a ser capaç de treballar en el buit, es va utilisar un lubrificant especial a pur de fluorur per a les peces mecàniques i els motors elèctrics (un en cada gaveta de la roda), que estaven tancats en compartimento estancs presurizados.[1][2]
Durant les nits llunars, la tapa es tancava, i una unitat de potència alimentada pel radi isóptopo poloni-210 mantenia els components interns a la seua temperatura operativa. El Lunojod estava previst que funcionara durant tres dies llunars (aproximadament 3 mesos en la Terra), pero en realitat va funcionar durant onze dies llunars.
Fabricació i disseny
[editar | editar còdic]La seua fabricació va ser realisat en un dels almagasens de l'empresa russa Uraltransmash, fabricant de tancs durant la Segona Guerra Mundial. Va ser un proyecte secret de la URSS iniciat en 1964 per a ser manipulat des de la terra per control remot a uns 400 000 km de distància, el vehícul va ser dissenyat en huit rodes en un penetrómetro per a medir la densitat de la terra llunar alimentada per una bateria de poloni 210 radiactiu i proveït d'atres aparats electrònics i científics; dirigit per un grup d'ingeniers Serguéi Koroliov dissenyador de tancs pesats que va fallir en 1966 durant una intervenció quirúrgica, Aleksandr Kemurdzhián, junt a Pável Soloviov, Gueorgui Babakin i Mijaíl Malenkov.
Referències
[editar | editar còdic]{{listaref|refs=
<ref name=eemSputniknews>
Referències adicionals
[editar | editar còdic]- Daniel Marín. «Panorames dels Lunojod en alta resolució». Blog Eureka. Consultat el 31 de decembre de 2015.
- Daniel Marín. «a-moure-cosmonautas-per-la-lluna/ Usant el Lunojod soviètic per a moure cosmonautas per la Lluna». Blog Eureka. Consultat el 31 de decembre de 2015.
Vore també
[editar | editar còdic]
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ SVT2, Vetenskapens värld, "Donen ryska månbilen", 080211 [1] [2] archivat en Wayback Machine.
- ↑ Synlube Lube-4-Life (Moon applications). synlube.com
- Este artícul conté una traducció derivada de «Lunojod 1» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.