Anar al contingut

Apolo 8

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Erro al crear miniatura:
Apolo 8

Apolo 8 va ser la segona missió tripulada del programa espacial Apolo dels Estats Units. La missió es va iniciar el 21 de decembre de 1968 i va ser la primera missió tripulada en eixir d'òrbita terrestre, aplegar i orbitar a la Lluna i finalment retornar a la Terra. La tripulació —Comandant Frank Borman, Pilot del mòdul de mando James Lovell i Pilot del mòdullunar William Anders— varen ser els primers humans en eixir d'òrbita terrestre baixa, els primers en vore la Terra completa, els primers en vore el costat amagat de la Lluna i els primers en vore l'amanecer de la Terra des de la Lluna. La missió de 1968, el tercer vol de l'eixida Saturn V i el seu primer vol tripulat, també va ser el primer llançament des del Kennedy Space Center, Florida, ubicat al costat de l'Estació de la Força Aérea en Cap Canyaveral. La missió originalment s'havia planejat com Apolo 9, i el seu llançament seria a inicis de 1969 com una segona prova a la nau espacial Apolo, incloent el mòdullunar (LM) i el Mòdul de Mando i Servici d'Apolo (CSM) en òrbita terrestre mija. Pero quan el mòdullunar no es va poder completar per a la seua primera prova en òrbita terrestre baixa en decembre de 1968, es va decidir que Apolo 8 volaria el següent decembre com una missió d'òrbita llunar molt ambiciosa. Açò va causar que la tripulació volaria de dos a tres mesos més primerenc de lo previst, deixant-els menor temps d'entrenament i preparació, aixina demandant major temps i disciplina. Apolo 8 va tardar 3 dies en aplegar a la Lluna. Orbitó dèu voltes a lo llarc de 20 hores, durant este temps la tripulació va realisar una transmissió televisada de Nochebuena en la qual varen llegir els primers dèu versos del Llibre de Génesis. Esta transmissió va ser la més vista de l'història fins a llavors. El fet de que la missió d'Apolo 8 fora un èxit va obrir pas a que Apolo 11 complira el desig del President John F. Kennedy de dur en ser humà a la Lluna abans del final de la década dels 60. La tripulació d'Apolo 8 va retornar a la terra el 27 de decembre de 1968 al amerizar en la partix nort de l'Oceà Pacífic. Varen ser nomenats els 'Hòmens de l'any' en 1968 per la revista Clave.

Tripulació

  • Lovell originalment era el Pilot del Mòdul de Comando (CMP) de la tripulació de respal, sent Michael Collins el CMP primari. Collins va tindre que renunciar la seua posició despuix de sofrir una hèrnia del seu disc cervical i requerir cirugia.[1]

Esta missió va tindre la peculiaritat entre missions pre-transbordador de que el comandant no era el membre més experimentat de la tripulació, ya que Lovell havia volat dos voltes anteriors en la Gemini VII i en la Gemini XII. Este també va ser el primer cas d'un astronauta, que havent eixercit com a comandant en una atra missió, va volar en una posició distinta - Lovell hi havia comandado Gemini XII.

Tripulació de reserva

En una missió Llunar, el CMP actuava també com a navegador, mentres que el Pilot del Mòdullunar (LMP) eixercitava elloc d'ingenier de vol, responsable de monitorizar tots els sistemes de la nau espacial, inclús si el vol no incloïa un Mòdullunar.[2]

  • Edwin Aldrin originalment era elMP. Quan Lovell va ser transferit a la tripulació primària no es va trobar un substitut en experiència sobre un CSM-103 (La nau espacial específica que es va usar per a la missió), aixina que Aldrin va ser transferit a la posició de PMC i Fred Haise va entrar com elMP de respal. Neil Armstrong finalment comandó Apolo 11, missió en la qual Aldrin va retornar a la posició de LMP i Collins va ser assignat com el PMC. Haise va ser transferit fòra de la tripulació primària cap a la tripulació de respal d'Apolo 11 com LMP.

Control de missió

Els equips de control de missió basats en Terra per a Apolo 8 varen consistir d'astronautes assignats a la tripulació de soport, junt en directors de vols i els seus equips. Els membres dels equips de soport no varen ser entrenats en com volar la missió, pero podien prendre elloc d'astronautes en juntes i estar involucrats en minucias del planejament de la missió mentres que la tripulació principal i la de respal entrenaven. També eixercien com CAPCOMs durant la missió. Per a Apolo 8 estos membres varen consistir en Astronautes John S. Bull, Vance D. Brand, Gerald P. Carr, i Ken Mattingly.[3] Els equips de control de missió en la Terra rotaban en tres tandes, cada u comandado per un director de vol. Els directors per a Apolo 8 varen incloure a Clifford I. Charlesworth (Equip Vert), Glynn Lunney (Equip Negre), i Milton Windler (Equip Marró).[4]

Insígnia de la missió

Medallón plateado de l'Apolo 8 que va ser a l'espai.

La figura triangular de l'insígnia simbolisa la forma del Mòdul de Comando Apolo. Mostra una figura 8 roja girant al voltant de la Terra i la Lluna representant tant el número de la missió com la naturalea circunlunar de la missió. En la figura 8 roja estan els noms dels tres astronautes.[5]

El disseny inicial de l'insígnia va ser desenrollat per Jim Lovell. Es diu que Lovell bosquejó el disseny inicial mentres que estava en l'assent atrasser d'un vol des de Califòrnia fins a Houston sobre un T-38 despuix d'enterar-se del canvi de l'objectiu de la missió a una òrbita Llunar. El disseny gràfic de l'insígnia va ser fet per William Bradley, un artiste i animador d'Houston.[5]

Planificació

Apolo 4 i 6 varen ser missions de tipo "A"; proves no tripulades del vehícul de llançament del Saturn V utilisant un model de producció de Bloc I del Mòdul de Comando i Servici de l'Apolo. En una data de llançament prevista per a octubre de 1968, Apolo 7 seria una missió tripulada d'òrbita terrestre del CSM, completant els objectius per a la Missió "C".

Diagrama del Mòdul de Comando i Servici d'Apolo.

Missions futures varen dependre en l'estat del ML. Originalment es va planejar que Apolo 8 fora una missió "D" per a provar el Mòdullunar en òrbita terrestre baixa per a decembre de 1968, sent tripulada per James McDivitt, David Scott i Russell Schweickart, mentres que la tripulació de Borman volaria la Missió "I" per a provar al ML de forma més rigorosa en una òrbita terrestre elíptica mija en Apolo 9 a inicis de 1969.

  • Infortunadamente la producció del ML es va atrassar i quan finalment va aplegar a Cap Canyaveral en juny de 1968 es varen descobrir defectes significatius, duent a que Grumman, l'encarregat de la construcció del ML, prediguera que el primer ML apte per a una missió no estaria llest fins a per lo manco febrer de 1969. Açò va causar que les missions "D" i subsecuentes anaren atrassades, posant en perilla meta d'aterrisar en la Lluna abans del final de 1969.[2][6]

George Low, el Gerent de l'Oficina del Programa de Naus Espacials Apolo, va propondre una solució en agost que no atrassaria al programa a pesar del retart del ML. Ya que el Mòdul de Comando i Servici estaria llest tres mesos abans del Mòdullunar, una missió exclusivament del Mòdul de Comando i Servici fins a la Lluna en la possibilitat d'entrar en una òrbita Llunar. La nova missió permetria que NASA provara protocols d'alunizaje que d'una atra manera tindrien que esperar fins a Apolo 10, la segona missió "F" planejada.[6] Açò també significaria que la missió "I" d'òrbita mija Terrestre podria ser rebujada. El resultat net va ser que únicament la missió "D" va tindre que ser atrassada, en lloc de tot el programa.

La primera etapa de l'AS-503 sent alçat en l'Edifici de Construcció Vertical (VAB) l'1 de febrer de 1968.

Casi tots els gerents de NASA varen estar d'acort en esta nova missió, citant tant confiança en l'hardware i les persones involucrades, junt en el potencial d'un aument al moral que donaria un vol circunlunar. L'única persona que va tindre que ser convençut va ser James I. Webb, l'administrador de NASA. En el restant de l'agència a favor de la nova missió, Webb finalment va aprovar el canvi. La missió oficialment de va canviar d'una "D" a una "C-Prima" d'òrbita Llunar, a pesar de ser anunciada com una missió d'òrbita Llunar baix órdens de Webb.[7] No es va fer cap anunci públic sobre el canvi en la missió fins al 12 de novembre, tres semanes despuix de l'òrbita Terrestre exitosa d'Apolo 7 i menys de 40 dies abans dellançament.[8]

En el canvi a la missió d'Apolo 8, el director d'Operacions de la Tripulació de Vol Deke Slayton va decidir canviar les tripulacions de les missions "D" i "I". Este canvi també va significar canviar la nau espacial, requerint que la tripulació de Borman usara un CSM-103, mentres que la tripulació de McDivitt usaria una CSM-104.[6][9]

El 9 de setembre, la tripulació va entrar als simuladors per a iniciar les preparacions per al vol. per a quan la missió va volar, la tripulació havia passat sèt hores entrenant per cada hora real de vol. A pesar de que tota la tripulació estava entrenada en tots els aspectes de la missió, va ser necessari especialisar-els. Borman, com a comandant, va tindre entrenament en controlar la nau durant la reentrada. Lovell va ser entrenat en navegar la nau en cas de perdre comunicacions en la Terra. Anders va ser designat a càrrec de revisar que la nau estiguera funcionant.[2]

La meta d'alunizar abans de finals de 1969 va ser apurada pel vol de l'Unió Soviètica de varis animals vius al voltant de la Lluna en Zond 5, retornant a la Terra el 21 de setembre.[10] Hi havia especulació dins de la NASA i en la prensa sobre la preparació de llançaments per a cosmonautas en una missió circunlunar similar abans de finals de 1968.[11]

La tripulació d'Apolo 8, vivint en els quartos de tripulació en el Centre Espacial Kennedy, varen rebre una visita de Charles Lindbergh i la seua esposa, Anne Morrow Lindbergh, la nit abans de l'envolament.[12] Varen parlar sobre cóm, abans del seu Vole de 1927, Lindbergh havia utilisat un péntol de fil per a medir la distància de la Ciutat de Nova York a París en un globo Terrestre i en això va calcular el combustible que necessitaria per al vol. El total era un dècim de lo que el Saturn V usaria durant cada segon de la seua operació.[13] El pròxim dia, els Lindbergh varen vore ellançament d'Apolo 8 des d'una duna propenca.[13]

Saturn V

Artícul principal → Saturn V.
El Saturn V d'Apolo 8 aplegant a Pad 39A.

L'eixida Saturn V utilisat per Apolo 8 va ser designat SA-503, o el "03er" model de l'eixida Saturn V ("5") en ser utilisat en el programa Saturn-Apolo ("SA"). Quan va ser alçat en l'Edifici de Construcció Vertical el 20 de decembre de 1967, es va pensar que l'eixida seria utilisada per a una prova no tripulada d'òrbita terrestre carregant un Mòdul de Comando i Servici simulat. Apolo 6 havia sofrit problemes crítics durant el seu vol en abril de 1968, incloent oscilacions pogo severes durant la seua primera etapa, dos falles de la segona etapa del motor, i una tercera etapa que no s'havia activat en òrbita. Sense garanties de que estos problemes havien segut corregits, els administradors de la NASA no podien justificar arriscar una missió tripulada fins que més vols de prova no tripulats del Saturn V verificaren que l'eixida estava llesta.[14][15]

Equips del Centre de Vol Espacial Marshall (MSFC per les seues sigles en anglés) varen treballar en els problemes. Un dels problemes de major preocupació era l'oscilació pogo, la qual podria no solament impedir el correcte funcionament del motor, sino que podria també eixercir forces-g significatives per a la tripulació. Un grup de constructors, representatius de NASA i investigadors de MSFC varen concloure que els motors vibraven a una freqüència similar a la freqüència de vibració de la nau, causant un efecte de resonància que induïa oscilacions en l'eixida. Un sistema usant gas d'heli per a absorbir part de la vibració va ser instalat.[14]

D'igual importància era la falla de tres motors durant el vol. Investigadors ràpidament varen determinar que una llínea de combustible d'hidrogen en una fuga es va trencar quan va ser exposta al buit, causant una pèrdua en pressió de combustible en el motor dos. Quan un tancament automàtic va intentar tancar la vàlvula d'hidrogen líquit i apagar el motor dos, accidentalment va tancar l'oxigen líquit del motor tres gràcies a una conexió errònea. Com a resultat, el motor tres va fallar menys d'un segon despuix d'apagar el motor dos. Major investigació va determinar el mateix problema per al motor de tercer estat —una llínea d'ignició defectuosa—. L'equip va modificar les llínees d'ignició i tubos de combustible, esperant evitar problemes similars en llançaments futurs.[14]

Els equips varen provar les seues solucions en agost de 1968 en el MSFC. Un IC d'una etapa Saturn va ser equipada en dispositius d'absorció de choc per a demostrar la solució de l'equip per al problema de l'oscilació pogo, mentres que una etapa II de Saturn va ser adaptat en llínees de combustible modificades per a demostrar la seua resistència a fugues i ruptures en condicions de buit. Una volta que administradors de la NASA varen ser convençuts de que els problemes havien segut solucionats, varen aprovar una missió tripulada usant un SA-503.[14][16]

La nau espacial Apolo 8 va ser colocada damunt de l'eixida Saturn V el 21 de setembre de 1968 i l'eixida va ser traslladada llentament a 5 km a la plataforma de llançament el 9 d'octubre.[17] Proves varen continuar durant tot decembre fins al dia abans dellançament, incloent varis nivells de proves d'allistament del 5 a l'11 de decembre. Proves finals de les modificacions per als problemes de l'oscilació pogo, les llínees de combustible en fugues i les llínees de combustible defectuoses varen prendre lloc el 18 de decembre, uns tres dies abans de la data prevista de llançament.[14]

Missió

Resum de paràmetros

21 de decembre de 1968, 12:51 (UTC): Llançament
—15:47 (2h56m): Injecció translunar
24 de decembre, 09:59 (2d21h08m): Inserció a òrbita Llunar (10 òrbites)
25 de decembre, 06:10 (3d17h19m): Injecció Transterrestre
27 de decembre, 15:37 (6d02h46m): Reentrada
—15:51 (6d03h00m): Amerizaje.[18][n 1]

Sent la primera nau espacial tripulada en orbitar un cos celest, el perfil d'Apolo 8 tenia dos diferents jocs de paràmetros orbitals separats per una maniobra d'injecció translunar. Missions llunars d'Apolo iniciaven en una òrbita circular estacional terrestre a 100 milles nàutiques (185.2 km). Apolo 8 va entrar en una òrbita inicial en un apogeu de 99.99 milles nàutiques (185.18 km) i un perigeo de 99.57 milles nàutiques (184.4 km), en un inclinament de 32.51° sobre l'equador i un periodo orbital de 88.19 minuts. Ventilació de propulsante va aumentar l'apogeu per 6.4 milles nàutiques (11.85 km) a lo llarc de les 2 hores, 44 minuts i 30 segons que es va mantindre en dita òrbita.[16]

Despuix d'açò es va eixecutar un cremat d'Injecció Trans-Llunar (TLI) del S-IVB de tercera etapa durant 318 segons, accelerant la nau espacial de 63 531 lliures (28 817.18 kg) des d'una velocitat orbital de 25 567 ft/s (7792.82 m/s) a la velocitat d'injecció de 35 505 ft/s (10 821.92 m/s),[16] lo que va anar un récort per la velocitat més ràpida relativa a la Terra que algun humà havia viajat.[19] Esta velocitat era llaugerament menor a la velocitat d'escape de la Terra (de 36 747 ft/s; 11 200.48 m/s), pero suficientment alta per a colocar a Apolo 8 en una òrbita Terrestre elíptica allargada al punt en que la gravetat de la Lluna podria capturar a la nau.[20]

L'òrbita llunar estàndart per a les missions Apolo havia segut planejada com una òrbita circular a 60 milles nàutiques (111.12 km) de la superfície de la Lluna. L'inserció orbitallunar inicial va ser una elipse en un perilunio de 60 milles nàutiques i un apolunio de 168.5 milles nàutiques (312.06 km) en un inclinament de 12° sobre l'equador Llunar. Açò després va ser circularizado a 60.7 milles nàutiques per 59.7 milles nàutiques en un periodo orbital de 128.7 minuts. L'efecte de concentracions de massa Llunar ("masscons") en l'òrbita va ser major de lo previst; a lo llarc de la missió de 20 hores, l'òrbita es va pertorbar a 63.6 milles nàutiques per 58.6 milles nàutiques.[16]

Apolo 8 va aplegar a una distància màxima de la terra de 203,752 milles nàutiques (377,439 km).[16]

Envolament i injecció translunar

Apolo 8 durant ellançament, en una doble exposició de la Lluna, la qual no estava visible al moment.

Apolo 8 va desapegar a les 7:51:00 a. m. EST el 21 de decembre de 1968, usant les tres etapes del Saturn V per a aplegar a una òrbita Terrestre.[16] la primera etapa S-IC va impactar l'oceà Atlàntic en {{ |dms-lat=30°12′N |dms-long=74°7′O |dec-lat=30.2 |dec-long=-74.117 |param=30_12_N_74_7_W_|default=dms|name=Apollo 8 S-IC impact}}</noinclude> i la segona etapa S-II va impactar en {{ |dms-lat=31°50′N |dms-long=37°17′O |dec-lat=31.833 |dec-long=-37.283 |param=31_50_N_37_17_W_|default=dms|name=Apollo 8 S-II impact}}</noinclude>.[13][16] La tercera etapa S-IVB va injectar la nau a una òrbita Terrestre, pero es va mantindre acoplat al vehícul per a després realisar l'ignició del TLI (Injecció Trans Llunar) que va colocar a la nau en trayectòria a la Lluna. L'eixida acceleradora Titan II usat per al programa Gemini havia segut molt dur, segons l'opinió dels astronautes i els tècnics els havien promés als mateixos que el Saturn V, el qual va ser construït específicament per al programa Apolo i no adaptat d'un sistema de missils, tindria un viage molt més suau. Lovell i Borman, els quals havien estat en missions Gemini, varen descobrir que les seues promeses no eren en va. Durant l'envolament varen reportar sentir res més que un llauger zumbido a lo llunt. Una volta que el vehícul va aplegar a una òrbita terrestre, tant la tripulació com els controladors de vol en Houston varen passar les següents dos hores en 38 minuts revisant que la nau era totalment funcional i que estava llista per a l'Injecció Trans Llunar. L'operació correcta de l'eixida de la tercera etapa S-IVB era crucial: en l'últim vol no tripulat no hi havia re-encés per a la TLI.[19]

Durant el vol, tres astronautes varen eixercir en la Terra com a comunicadors en la càpsula (normalment cridats "CAPCOM") en tandes rotacionals. Els CAPCOMs eren les úniques persones en comunicació freqüent en la tripulació. Michael Collins va ser el primer CAPCOM per a la missió i 2 hores, 27 minuts en 22 segons despuix de l'envolament va enviar el mensage "Apolo 8. Your llaure go for TLI" ("Apolo 8, llests per al TLI").[21] Esta comunicació va indicar que Control de Missió havia donat permís per a que Apolo 8 continuara la seua missió a la Lluna. A lo llarc dels següents 12 minuts abans de l'ignició TLI, la tripulació d'Apolo 8 monitorearon la nau espacial i el S-IVB. El motor va capcionar a temps i va realisar l'ignició TLI perfectament. En acabant de que el S-IVB havia realisat el seu treball va ser rebujat. La tripulació després rotó la nau espacial per a prendre unes fotografies de la primera etapa i després varen practicar volar en formació en ell. Mentres que la tripulació rotaba la nau, varen tindre la seua primera ullada de la Terra mentres s'alluntaven d'ella. Açò va marcar la primera volta que humans podien vore la tota la Terra.[19] Borman es va preocupar de que el S-IVB s'estava mantenint massa propenc al CSM i va sugerir a Control de Missió que la tripulació podria realisar una maniobra de separació. Control de Missió primer va sugerir apuntar la nau cap a la terra i utilisar els propulsors del Sistema de Control de Reacció (RCS) en el CSM per a agregar 3 ft/s (0.91 m/s) a la seua velocitat d'alluntament de la Terra, pero Borman no volia perdre de vista el S-IVB. Despuix de discutir, la tripulació i Control de Missió varen decidir fer ignició en eixa direcció, pero a 9 ft/s (2.74 m/s).[16] Estes discussions varen atrassar a la tripulació per una hora sobre el pla de vol.[19]

Etapa d'eixida S-IVB d'Apolo 8 despuix de la separació.

Cinc hores despuix de l'envolament, Control de Missió va enviar un comando a l'eixida S-IVB per a ventilar el combustible que li quedava per a canviar la seua trayectòria. Este S-IVB finalment passaria la Lluna i entraria en una òrbita solar, assegurant que no causaria problemes per a Apolo 8. El S-IVB va entrar en una òrbita solar de 0.99 per 0.92 AU (unitats astronòmiques) en un inclinament de 23.47° sobre el pla eclíptico, i en un periodo de 340.8 dies.[16] Despuix de l'inserció a l'òrbita trans-llunar, la tercera etapa S-IVB es va tornar un objecte abandonat, continuant la seua òrbita solar per varis anys. En març de 2015 encara estava en òrbita.[22]

La tripulació d'Apolo 8 varen ser els primers humans en passar pels cinturons de radiació de Van Allen, els quals s'estenen fins a 15 000 milles (24 140.16 km) de la terra. Científics varen predir que passar per les bandes a l'alta velocitat de la nau causaria una dosis de radiació no major a aquella rebuda durant uns rajos-X del pit, o 1 miligray (durant un any, l'humà promig rep una dosis d'entre 2 i 3 mGy). Per a medir la dosis real de radiació, cada membre de la tripulació tenia un dosímetro personal de radiació, els quals transmetien la seua informació de regrés a la terra, de la mateixa manera que tres dosímetros de filmina passius que mostraven la radiació acumulativa rebuda per la tripulació. Per al final de la missió la tripulació havia rebut un promig de radiació d'1.8 mGy.[23]

Trayectòria llunar

La primera image presa per un humà de tota la Terra. Provablement va ser presa per William Anders;[24] el sur s'ubica en la part superior de l'image. Sudamérica està centrada en la Terra en esta foto.

El treball principal de Jim Lovell com PMC (Pilot del Mòdul de Comando) era eixercir com a navegador. A pesar de que Control de Missió va portar a terme tots els càlculs reals de la navegació, era necessari tindre un membre de la tripulació que poguera navegar per a que pogueren retornar a la Terra en cas de perdre comunicació en Control de Missió. Lovell va navegar per les estreles usant un sextant integrat a la nau, medint l'àngul entre una estrela i l'horisó de la Terra o de la Lluna. Açò va resultar ser difícil, ya que un gran núvol d'enrunes es va formar al voltant de la nau per la ventilació del S-IVB, per lo que era complicat distinguir les estreles. Sèt hores dins de la missió, la tripulació estava aproximadament 1 hora i 40 minuts atrassats sobre el pla de vol pels problemes en alluntar-se del S-IVB i la dificultat en visualisar les estreles. La tripulació va colocar la nau en modo de Control Tèrmic Passiu (PTC). Açò involucra girar la nau una volta per hora al voltant del seu eix major per a assegurar una distribució de calor equitativa a lo llarc de la superfície de la nau. En llum de sol directa, la nau podria calfar-se més allà de 200 °C mentres que parts en l'ombra podrien aplegar fins a -100 °C. Estes temperatures podrien causar que l'escut de calor es tronara o que una de les llínees de propulsantes es trencara. Ya que era impossible realisar un gir perfecte, la nau realment va traçar un con durant la seua rotació. La tripulació tenia que fer ajusts menors cada mija hora ya que el con es feya cada volta més gran.[25]

La primera correcció de mig curs es va realisar 11 hores dins del vol. Proves fetes en la Terra havien demostrat que el motor del Sistema de Propulsió de Servici (SPS) tenia una chicoteta provabilitat d'explotar quan es cremava per llarcs periodos de temps a menos que una quarta part de la seua combustió fora "coberta" primer. Cremar el motor per poc temps conseguiria realisar la cobertura. La primera cremada de correcció només va durar 2.4 segons i va agregar 20.4 ft/s (6.22 m/s) gràcies a una bombeta d'heli en les llínees d'oxidació. La tripulació va tindre que utilisar els propulsors RCS chicotets per a compensar la falta de propulsió. Dos correccions més de mig curs varen ser cancelades en determinar-se que la trayectòria d'Apolo 8 era perfecta.[25]

11 hores dins del vol, la tripulació havia estat desperta més de 16 hores. Abans de l'envolament, la NASA havia decidit que a lo manco un membre de la tripulació deuria estar despert en tot moment en cas que sorgira algun problema. Borman va iniciar la primera tanda de dormir, pero entre el soroll de la ràdio i els sons mecànics va determinar que seria difícil dormir.[25]

Aproximadament una hora despuix d'escomençar la seua tanda de dormir, Borman va demanar permís per a prendre una segona pastilla per a dormir. Desafortunadament no va tindre gran efecte. Borman finalment es va quedar dormit, pero va despertar sentint-se mal. Va vomitar dos voltes i va tindre un problema en diarrea que va deixar el seu trage espacial ple de chicotets glòbuls de bossada i heces que la tripulació va netejar a lo millor de les seues habilitats. Borman inicialment va decidir que no volia que tots saberen dels seus problemes mèdics, pero Lovell i Anders volien informar a control de Missió sobre la situació. La tripulació va decidir usar Equip d'Almagasenament d'Informació (DSE) que podia gravar àudio i informació telemétrica i enviar-la a Control de Missió a alta velocitat. Despuix de gravar una descripció de l'estat de Borman li varen demanar a Control de Missió que revisaren la gravació, aclarint que ells "volgueren una evaluació dels comentaris de veu".[26]

La tripulació d'Apolo 8 i el personal mèdic de Control de Missió varen realisar una conferència en un quarto de control no ocupat en el segon pis. Els participants en la conferència varen decidir que no havia de quina preocupar-se ya que provablement era una grip de 24 hores, tal com va pensar Borman, o una reacció a la pastilla per a dormir.[27] Investigadors ara creuen que estava sofrint del síndrome d'adaptació espacial, el qual afecta aproximadament a un terç d'astronautes en el seu primer dia en l'espai mentres que el seu sistema vestibular s'adapta a la ingravidez.[28] El síndrome d'adaptació espacial no havia segut un problema en naus espacials anteriors (Mercury i Gemini), ya que eixos astronautes no s'havien pogut moure lliurement en les cabines comparativament més chicotetes d'eixes naus. L'espai de cabina aumentat del MC d'Apolo brindava major llibertat de moviment, contribuint als síntomes de la maltia espacial de Borman, i després de l'astronauta Russell Scheickart durant la missió del Apolo 9.[29]

Video de la tripulació mentres estaven en òrbita Llunar. Frank Borman està en el centre.

La fase de travessia va ser relativament calma. La tripulació va revisar que la nau fora funcional i que encara estaven en ruta. Durant este temps, la NASA va transmetre un programa televisat a 31 hores dins del vol. La tripulació d'Apolo 8 va usar una cambra de 2Kg que transmetia en blanc i negre, usant un tubo de vidicon. La cambra tenia dos lents: un lent d'àngul molt gran (160°) i un lent de telefoto (9°).[19]

Durant la primera transmissió, la tripulació va donar un tour de la nau espacial i intent mostrar a la terra des de l'espai. La tripulació va tindre problemes en apuntar elent prim de la cambra sense el respal d'un monitor per a vore a a on estaven apuntant, i no varen conseguir mostrar la Terra. Adicionalment, l'image de la Terra es va saturar en una llum al no tindre els filtres correctes. Finalment lo únic que li varen poder mostrar a la Terra era una figura lluenta. Despuix de transmetre durant 17 minuts, la rotació de la nau desalineó l'antena de la cambra en aquelles de la Terra i varen terminar la transmissió en Lovell desijant-li un feliç natalici a la seua mare.[19]

A estes altures, la tripulació havia abandonat les tandes de dormir planejats. Lovell es va anar a dormir 32 hores i mija dins del vol —3 hores i mija abans de lo planejat—. Un curt temps despuix Anders també es va anar a dormir despuix de prendre una pastilla per a dormir.[19]

La tripulació no podia vore la Lluna durant la major part del seu viage cap a ella. Dos factors feyen que la Lluna fora casi impossible de vore des d'adins de la nau: tres de les cinc finestres es empañaron i per l'orientació requerida per al PTC. No va ser fins que la tripulació havia passat arrere de la Lluna que varen poder vore la Terra per primera volta.[13]

Apolo 8 va realisar una segona transmissió televisada 55 hores dins del vol. Esta volta, la tripulació va crear filtres per a les cambres fixes per a poder mostrar imàgens de la Terra. A pesar de ser difícil d'apuntar, ya que tenien que moure tota la nau, la tripulació va poder mostrar les primeres fotos televisades de la Terra. La tripulació es va passar tota la transmissió descrivint la Terra: qué era visible, els colors que podien vore, etcétera. La transmissió va durar 23 minuts.[19]

Esfera d'influència llunar

Aproximadament 55 hores i 40 minuts dins del vol, la tripulació d'Apolo 8 es varen tornar els primers humans en entrar a l'esfera gravitacional d'influència d'un atre cos celest.[16]

En atres paraules, l'efecte de la força gravitacional de la Lluna sobre Apolo 8 es va tornar més forta que aquell de la Terra. El moment en el que va succeir, Apolo 8 estava a 38 759 milles (62 376.56 km) de la Lluna i tenia una velocitat de 3990 ft/s (1216.15 m/s) relatiu a la Lluna.[16] Este moment històric va ser de poc interés per a la tripulació, ya que encara estaven calculant la seua trayectòria sobre l'àrea d'envolament en el Centre Espacial Kennedy. Continuarien realisant els càlculs fins a realisar la seua última correcció de mig camí, canviant a un punt de referència basat en l'orientació ideal del segon cremat del motor que farien en òrbita llunar. En 13 hores estarien en òrbita Llunar.[30]

L'últim event gran abans de l'Inserció a Òrbita Llunar (LOI) va ser una segona correcció de mig camí. Va ser en retrogrado (contra la direcció de moviment) i va encorajar a la nau per 2 ft/s (0.61 m/s), efectivament baixant la distància més propenca que la nau passaria per la Lluna.[16] Exactament 64 hores dins del vol, a aproximadament 24 200 milles (38 946.12 km) de la Lluna, la tripulació va disparar el RCS per 11 segons. Ara passarien a 71.7 milles (115.39 km) de la superfície llunar.[13][16]

64 hores dins del vol, la tripulació va escomençar a preparar-se per a l'Inserció a Òrbita Llunar-1 (LOI-1). Esta maniobra tenia que ser eixecutada perfectament, i gràcies a la mecànica orbital tenia que ser en la part lluntana de la Lluna, fòra de contacte en la Terra. Despuix de preguntar a Control de Missió per autorisació en la maniobra, la tripulació va rebre la confirmació junt en un mensage que dia que "estaven volant el millor pardal que varen poder trobar".[31] 68 hores en 58 minuts dins del vol, la nau va passar arrere de la Lluna i fòra de contacte en la Terra.[30][31]

En 10 minuts abans delOI-1, la tripulació va escomençar la seua última revisió dels sistemes de la nau i va assegurar que tots els interruptors estaven en la posició correcta. En eixe instant finalment varen poder vore per primera volta la Lluna. Havien estat volant pel costat obscur, i va ser Lovell qui va vore els primers rajos de sol a penes allumenant la superfície llunar. El cremat LOI estava a tan sol dos minuts, aixina que la tripulació va tindre poc temps per a apreciar la vista.[30]

Òrbita llunar

El SPS va encendre a les 69 hores, 8 minuts i 16 segons dins del vol i va cremar durant 4 minuts i 13 segons, colocant a la nau d'Apolo 8 en òrbita al voltant de la Lluna. La tripulació va descriure al cremat com els quatre minuts més llarcs de les seues vides. Si el cremat no haguera durat suficient, la nau va poder haver terminat en una òrbita Llunar elíptica o inclús va poder haver segut llançada a l'espai. Si haguera durat massa temps varen poder haver colisionat en la Lluna. Despuix de verificar el funcionament de la nau, finalment varen tindre una oportunitat de vore la Lluna, la qual orbitarían per les següents 20 hores.[32]

En la terra, Control de Missió va continuar esperant. Si la tripulació no haguera cremat el motor o si no haguera durat la cantitat de temps planejada, la tripulació sorgiria d'arrere de la Lluna abans de lo esperat. No obstant, este temps va passar sense que Apolo 8 sorgira. Exactament al temps calculat la senyal va indicar que la nau estava en una òrbita de 193.3 per 69.5 milles (311.11 per 111.8 km) damunt de la Lluna.[32]

Despuix de reportar l'estat de la nau espacial, Lovell va donar la primera descripció de cóm es vea la superfície Llunar:

La Lluna és essencialment grisa, sense color; es veu com algeps o més o menys com a arena grisa de plaja. Podem vore prou detalls. el Mare Fœcunditatis no descolla tant ací com en la Terra. No hi ha molt contrast entre això i els cràters que ho rodegen. Els cràters estan redonejats. Hi ha molts d'ells, alguns són més nous. Molts d'ells semblen —especialment els redons— que els varen pegar meteorits o proyectils d'algun tipo. Langrenus és un cràter prou enorme; té un con central. Les parets del cràter tenen terrats, unes sis o sèt distints terrats en la baixada.[33]
Una secció de la part lluntana de la Lluna vista des d'Apolo 8.
  • Lovell va continuar descrivint el terreny pel qual estaven passant. Un dels treballs més importants de la tripulació era el reconeiximent de zones d'alunizaje futures, especialment en la zona del Mare Tranquillitatis, el qual seria elloc d'alunizaje d'Apolo 11. L'hora d'envolament d'Apolo 8 havia segut elegida per a poder tindre les millors condicions de llum per a examinar elloc. Una cambra de cinta havia segut preparada en una de les finestres de la nau espacial per a gravar una foto de la Lluna cada segon. Bill Anders va passar les següents 20 hores prenent quantes fotografies com podia de punts d'interés. Per al final de la missió, la tripulació havia pres més de 700 fotografies de la Lluna i 150 de la Terra.[13]

Durant l'hora en la quala nau va estar en contacte en la Terra, Borman preguntava cóm es vea l'informació del SPS. Volia verificar que el motor seguia funcionant i podria ser utilisat pare retornar enjorn a la Terra si fora necessari. També va demanar que reberen una decisió de continuar o abortar cada volta que anaren a passar arrere de la Lluna.[33]

En reaparéixer del seu segon pas en frente de la Lluna, la tripulació va colocar un equip per a transmetre una vista de la superfície Llunar. Anders va descriure els cràters pels quals passaven. Al final de la segona òrbita varen realisar una cremada LOI-2 de SPS d'11 segons per a circularizar l'òrbita a 70.0 per 71.3 milles (112.7 per 114.7 km).[32][33]

Durant les següents dos òrbites, la tripulació va continuar revisant la nau i observant i fotografiant la Lluna. Durant el tercer passe, Borman va llegir una chicoteta oració per a la seua iglésia. Ell havia segut citat per a participar en un servici en l'Iglésia Episcopal de Sant Christopher, prop Seabrook, Texas, pero pel vol d'Apolo 8 no va poder atendre. Una companyera i ingeniera en el Control de Missió, Rod Rose, va sugerir que Borman llegira l'oració, el qual podia ser gravat i després tocat durant el Servici.[13][33]

En l'entrevista de l'Edició Milenària de la seua novela 2001: Una Odissea Espacial, Arthur C. Clarke va dir que la tripulació li va dir a ell que havien "segut tentats a manar un mensage per ràdio del descobriment d'un monolit negre gran", pero que la seua discreció va guanyar.[34]

Eixida de la Terra

Artícul principal → Eixida de la Terra.
Fotografia Eixida de la Terra presa per l'astronauta William Anders el 24 de decembre de 1968 des d'Apolo 8.

Quan la nau espacial va eixir d'arrere de la Lluna per al seu quart passe en front, la tripulació va vore per primera volta en l'història de la humanitat a la Terra eixir per darrere de la Lluna (la nau Llunar Orbiter 1 de la NASA va prendre la primera foto de l'eixida de la Terra pel veïnat de la Lluna el 23 d'agost de 1966).[35] Borman va vore la Terra emergir d'arrere de l'horisó Llunar i va cridar emocionat als demés, prenent una foto en blanc i negre mentres els cridava. Durant la commoció que va seguir, Anders va prendre la fotografia més famosa a color, la qual després va ser elegida per la revista Life com una de les cent fotografies del sigle.[36] Gràcies a la rotació sincronisada de la Lluna al voltant de la Terra, l'eixida de la Terra no és normalment visible des de la superfície Llunar. L'eixida de la Terra generalment només es veu des d'una òrbita Llunar, a banda de pocs llocs en la superfície.

  • Anders va continuar prenent fotografies mentres que Lovell va prendre control de la nau per a que Borman poguera descansar.[36] A pesar de la dificultat per a dormir en la nau chicoteta i sorollosa, Borman va dormir durant dos òrbites, despertant periòdicament per a fer preguntes sobre la situació.[36] Borman es va despertar per complet quan va escoltar als seus companyers cometre uns errors. Estaven escomençant a confondre's en respondre algunes preguntes i tenien que demanar que li les repetiren. Borman es va donar conte de que tots estaven extremadament cansats al no haver pogut dormir be durant els últims tres dies. Despuix de prendre el mando, va ordenar dormir a Anders i Lovell i que el restant del pla de vol sobre observar la Lluna fora descartat. Anders inicialment va protestar argumentant que estava ben, pero no va poder convéncer a Borman. Finalment Anders va acceptar, a condició de que Borman colocara la cambra per a prendre fotografies de la Lluna automàticament. Borman va recordar que també hi havia una segona transmissió televisada planejada i, en tanta gent veent, ell volia que la tripulació estiguera alerta. Durant les següents dos òrbites Anders i Lovell varen dormir mentres que Borman estava al mando. En missions Apolo subsecuentes, tripulacions varen tindre que evitar esta situació en dormir en el mateix horari.Archiu:Apollo 8 genesis reading.ogg

En rodejar la Lluna per la novena volta, va escomençar la segona transmissió televisada. Borman va presentar a la tripulació i va procedir en cada membre donant la seua impressió de la superfície Llunar i cóm se sentia orbitar la Lluna. Borman va descriure la situació com una "vasta, solitària, extensió prohibida de res".[37] Despuix de donar les seues opinions i parlar una miqueta, Anders va anunciar que tenien un mensage per a tots aquells en la Terra. Cada home a bordo va llegir una secció de l'història bíblica de la creació, dellibre de Génesis. Borman va concloure la transmissió desijant un Feliç Nadal a tots aquells en la Terra. El seu mensage semblara resumir els sentiments que els tres tripulants tenien des del seu punt panoràmic en òrbita Llunar. Borman va dir, "I des de la tripulació d'Apolo 8, tanquem en un bona nit, bona sòrt, feliç Nadal, i que Deu els beneïxca a tots vostés- tots vostés en la bona Terra".[38]

Lo únic que els quedava per fer en eixe moment era realisar l'Injecció Transterrestre (TEI), la qual estava planejada a 2 hores i mija despuix del final de la transmissió televisada. El TEI era el cremat més crític del vol, ya que si el SPS no encenia, la tripulació quedaria atorada en òrbita Llunar en poca esperança d'escapar. De la mateixa manera que en el cremat anterior, la tripulació tenia que realisar la maniobra des del costat lluntà de la Lluna, fòra de contacte en la Terra. El cremat va succeir exactament a temps. La telemetría de la nau es va rebre en la Terra quan re-va emergir d'arrere de la Lluna 89 hores, 28 minuts i 39 segons dins del vol, exactament el temps calculat. Quan el contacte verbal va ser recuperat, Lovell va anunciar, "Per favor siguen informats, sí existix un Santa Claus", a lo que Ken Mattingly, el CAPCOM en eixe moment, va respondre, "Això és afirmatiu, vostés són els més aptes per a saber-ho".[39] La nau espacial va iniciar el seu viage de tornada a la Terra el 25 de decembre de 1968, en Nadal.

Ajust manual no planejat

Durant un temps lliure, Lovell va aprofitar l'oportunitat per a fer unes observacions navegacionals, maniobrant el mòdul per a vore vàries estreles utilisant el teclat computacional. No obstant, ell accidentalment Borró una miqueta de la memòria de la computadora, lo que va causar que l'Unitat de Medició Inercial (IMU) pensara que el mòdul estava en la mateixa posició relativa en la qual havia estat abans de l'envolament i va encendre els propulsors per a "corregir" l'orientació del mòdul.[12]

Quan la tripulació va entendre per qué la computadora havia modificat l'orientació del mòdul, es varen donar conte de que tindrien que tornar a ingressar informació que li diria a la computadora la seua posició real. Li va prendre a Lovell 10 minuts per a trobar els números correctes, usant els propulsors per a alinear les estreles Rigel i Sirius, i atres 15 minuts en tornar a ingressar l'informació corregida a la Computadora.[30]

Setze mesos despuix, Lovell tindria que realisar un ajust manual similar, baix condicions més crítiques, durant la missió d'Apolo 13, en acabant de que el IMU d'eixe mòdul va tindre que ser apagat per a conservar energia. En el seu llibre de 1994, Lluna Perduda: El Viage Perillós d'Apolo 13, Lovell va escriure, "El meu entrenament [en Apolo 8] em va ser molt útil!" En eixe llibre va comentar que l'incident va ser un "experiment planejat" que va realisar baix petició de l'equip terrestre.[30] En entrevistes subsecuentes Lovell ha reconegut que l'incident va ser un accident causat pel seu error.[12][13]

Viage de regrés a la Terra i reentrada

Reentrada el 27 de decembre de 1968. Fotografia presa des d'un KC-135 a 40.000 peus d'altura.

Durant el viage de tornada a la Terra la tripulació va aprofitar el temps per a relaixar-se i supervisar la nau. Sempre i quan l'especialiste de trayectòria haguera calculat tot correctament, la nau reentraría dos dies i mig despuix del TEI i acuatizaría en el Pacífic. En la vesprada de Nadal, la tripulació va realisar la seua quinta transmissió. Esta volta varen donar un tour de la nau espacial, mostrant cóm un astronauta viu en l'espai. Quan varen terminar la transmissió varen trobar un chicotet regal de Deke Slayton en el clóset de menjar: un menjar de pavo en farcidura, en el mateix tipo de paquet que les tropes en Vietnam havien rebut.[40] Una atra sorpresa de Slayton va ser un regal de tres botelles miniatures de brandy que Borman havia ordenat no es tocaren fins a aterrisar. Es varen mantindre tancades fins a anys despuix del vol.[41] També hi havia regals chicotets per a la tripulació de part de les seues esposes. El següent dia, aproximadament 124 hores dins de la missió, la sexta i última transmissió televisada va mostrar el millor video de la Terra en una transmissió que va durar 4 minuts.

Erro al crear miniatura:
Mòdul de comando en la coberta del USS Yorktown.

Despuix de dos dies sense incidents la tripulació es va preparar per a la reentrada. La computadora controlaria la reentrada i tot lo que la tripulació tenia que fer era colocar la nau espacial en l'orientació correcta, en l'escut tèrmic convexo apuntant en el sentit de la caiguda.[42] En cas que la computadora fallara, Borman prendria els mandos.[42]

Una volta que el Mòdul de Comando estava separat del Mòdul de Servici, els astronautes estaven compromesos a la reentrada.[42] Sis minuts abans de pegar en l'atmòsfera, la tripulació va vore la Lluna eixir per darrere de la terra, just com s'havia previst per l'especialiste en trayectòria.[43] En colpejar contra la capa exterior prima de l'atmòsfera varen notar que s'estava posant brumoso fòra en formar-se plasma lluenta al voltant de la nau. La nau va escomençar a calfar-se i la desacceleració va alcançar un màxim de 6G.[16] En la computadora controlant el descens per mig de l'orientació de la nau, Apolo 8 es va alçar breument com una pedra botant en l'aigua abans de descendir a l'oceà. A 30 000 peus (9144 km) el paracaigudes de guia va estabilisar la nau i als 10 000 peus (3048 km) els tres paracaigudes principals es varen disparar. La nau oficialment amerizó en la partix nort de l'Oceà Pacífic, al sur d'Hawái.[44]

En pegar contra l'aigua, els paracaigudes jalaron a la nau i la volteó en lo que després es va cridar posició estable 2.[16] Uns sis minuts despuix el Mòdul de Comando va ser alçat a la seua posició normal pel Sistema d'Enderezamiento per Bosses Inflables.[16] Borman es va sentir mal en ser colpejat per ones de 10 peus (3.05 m) i esperar a que els globos endreçaren la nau.[19] 43 minuts despuix de l'amerizaje finalment va aplegar el primer buç militar del USS Yorktown.[16] 45 minuts despuix la tripulació estava fòra de perill a bordo de la coberta d'un portaavions.[16][43]

Importància històrica

Apolo 8 va realisar la seua missió a finals de 1968, un any en el qual va haver varis problemes en Estats Units i la majoria del món.[45] A pesar de que l'any va vore assessinats polítics, disturbis polítics en els carrers d'Europa i Amèrica i la Primavera de Praga, la revista Clave va nomenar a la tripulació com els hòmens de l'any per a 1968, reconeixent-els com les persones que més varen influir en els events de l'any següent.[45] Varen ser les primeres persones en l'història de la humanitat en eixir de l'influència gravitacional de la Terra i orbitar un atre cos celest.[46] Havien sobrevixcut una missió que inclús la tripulació mateixa havia calificat en un 50-50 de provabilitat d'èxit. L'efecte d'Apolo 8 pot ser resumit per un telegrama d'un estrany rebut per Borman despuix de la missió que simplement dia: "Gràcies, Apolo 8. Heu salvat el 1968".[47]

Estampa commemorativa d'Apolo 8.

Un dels aspectes més famosos del vol va ser la foto de l'eixida de la Terra per darrere de la Lluna que va ser presa en passar per la seua quarta òrbita de la Lluna.[48] Esta va ser la primera volta que els humans havien pres una fotografia aixina estant arrere de la cambra, i es pot dir que ha inspirat en part el Primer Dia de la Terra en 1970.[49] Va ser seleccionada com la primera de les "100 fotografies que varen canviar al món" seleccionades per la revista "Life".[50] L'astronauta d'Apolo 11 Michael Collins va dir: "L'importància històrica enorme d'Apolo 8 va ser fonamental";[51] mentres que molts historiadors espacials veuen l'Apolo 8 com la més significativa de les missions Apolo.[48]

En 1969, el Servici Postal dels Estats Units (USPS) va emetre una estampilla (catàlec Scott #1371) commemorativa del vol d'Apolo 8 al voltant de la Lluna. L'estampilla tenia un detall de la fotografia famosa de l'eixida de la Terra presa per Anders, junt en les paraules "In the beginning God..." ("En l'inici, Deu...").[52] A penes 18 dies despuix de retornar a la Terra, la tripulació va ser reconeguda durant el show previ al partit del Super Bowl de 1969 en recitar el Jurament a la Bandera i posteriorment l'Himne Nacional Nortamericà per Anita Bryant.[53]

Ubicació de la nau espacial

En giner de 1970, la nau espacial va ser entregada a Osaka, Japó, per a ser exhibida en el Pabelló Americà en l'Expo '70.[54][55] Hui en dia està en exhibició en el Museu de Ciència i Indústria de Chicago, junt en una colecció d'objectes personals del vol donados per Lovell i el trage espacial usat per Frank Borman.[56] El trage espacial que Jim Lovell va usar en Apolo 8 està en exhibició pública en el Centre de Visites del Centre d'Investigació Glenn de la NASA.[57][58] El trage espacial de Bill Anders està en exhibició en el Museu de Ciència de Londres, Regne Unit.[59]

En el cine

La missió històrica d'Apolo 8 ha segut mostrada i referida en vàries formes, tant en documentals com en ficció. Les vàries transmissions televisades i el video gravat per la tripulació d'Apolo 8 va ser compilado i publicat per la NASA en el documental de 1969 Debrief, Apolo 8.[60] Adicionalment, Spacecraft Films va publicar en 2003 una colecció en DVD de tres discs contenint totes les transmissions i gravacions relacionades en la missió, incloent videos de l'entrenament i llançament.[61]

En el Centre d'Apolo/Saturn V del Complex de Visites del Centre Espacial Kennedy, l'història del programa espacial nortamericà que va dur allançament d'Apolo 8 és el subjecte d'una presentació de múltiples pantalles i multimèdia que també mostra els panels de control reals usats en la sala de llançament.

Notes

  1. ↑ SPS is the rocket engine of the SM. RCS llaure the small thrusters on its side.

Referències

  1. ↑ Collins 2001, pp. 288–294
  2. ↑ 2,0 2,1 2,2 Baker 1981
  3. ↑ (1969–1978) «Appendix 6: Crews and Support for Manned Apollo Flights», The Apollo Spacecraft: A Chronology, Compiled by Sally D, Gates, History Office, JSC, with Cyril I. Baker, Astronaut Office, JSC (vol. IV), Washington, D. C.: NASA. OCLC 23818. Consultat el 29 de giner de 2008.
  4. ↑ Phillips, Samuel C. (1975). «Lifting From a Siga of Flame», Apollo Expeditions to the Moon, Washington, D. C.: NASA. OCLC 1623434. Consultat el 28 de giner de 2008. Chapter 9.5.
  5. ↑ 5,0 5,1 Lattimer 1985
  6. ↑ 6,0 6,1 6,2 (1969–1978) «Part 2 (N): Recovery, Spacecraft Redefinition, and First Manned Apollo Flight: August through September 1968», The Apollo Spacecraft: A Chronology (vol. IV), Washington, D. C.: NASA. OCLC 23818. Consultat el 29 de giner de 2008.
  7. ↑ (1979) «The Apollo 8 Decision», Chariots for Apollo: A History of Manned Llunar Spacecraft, Foreword by Samuel C. Phillips, Washington, D. C.: Scientific and Technical Information Branch, NASA. OCLC 4664449. ISBN 978-0-486-46756-6. Consultat el 29 de giner de 2008.
  8. ↑ (1979) «Proposal for a Llunar Orbit Mission», Chariots for Apollo: A History of Manned Llunar Spacecraft, Foreword by Samuel C. Phillips, Washington, D. C.: Scientific and Technical Information Branch, NASA. OCLC 4664449. ISBN 978-0-486-46756-6. Consultat el 29 de giner de 2008.
  9. ↑ (1979) «Selecting and Training Crews», Chariots for Apollo: A History of Manned Llunar Spacecraft, Foreword by Samuel C. Phillips, Washington, D. C.: Scientific and Technical Information Branch, NASA. OCLC 4664449. ISBN 978-0-486-46756-6. Consultat el 29 de giner de 2008.
  10. ↑ Chaikin 1994, p. 76
  11. ↑ Poised for the Leap, Clave. Recuperate le 15 de decembre de 2011.
  12. ↑ 12,0 12,1 12,2 Benke, Richard. Astronauts look back 30 years after historic llunar launch, The Augusta Chronicle, Augusta, GA: Morris Communications. Recuperate le 28 de juny de 2013.
  13. ↑ 13,0 13,1 13,2 13,3 13,4 13,5 13,6 13,7 Zimmerman 1998
  14. ↑ 14,0 14,1 14,2 14,3 14,4 Bilstein 1996, pp. 360–370
  15. ↑ (1979) «Apollo 6: Saturn V's Shaky Dress Rehearsal», Chariots for Apollo: A History of Manned Llunar Spacecraft, Foreword by Samuel C. Phillips, Washington, D. C.: Scientific and Technical Information Branch, NASA. OCLC 4664449. ISBN 978-0-486-46756-6. Consultat el 1 de febrer de 2008.
  16. ↑ 16,00 16,01 16,02 16,03 16,04 16,05 16,06 16,07 16,08 16,09 16,10 16,11 16,12 16,13 16,14 16,15 16,16 16,17 Orloff, Richard W.. «Apollo 8 - The Second Mission: Testing the CSM in Llunar Orbit», Apollo by the Numbers: A Statistical Reference, Washington, D. C.: NASA. ISBN 0-16-050631-X. Consultat el 28 de juny de 2013.
  17. ↑ Akens, David S. (1971). «Appendix H - Saturn at the Cape», Saturn Illustrated Chronology, Huntsville, A EL: Marshall Space Flight Center. Consultat el 1 de febrer de 2008.
  18. ↑ Orloff, Richard W.. «Apollo 8 Timeline», Apollo by the Numbers: A Statistical Reference, Washington, D. C.: NASA. ISBN 0-16-050631-X. Consultat el 28 de juny de 2013.
  19. ↑ 19,0 19,1 19,2 19,3 19,4 19,5 19,6 19,7 19,8 (1979) «Apollo 8: The First Llunar Voyage», Chariots for Apollo: A History of Manned Llunar Spacecraft, Foreword by Samuel C. Phillips, Washington, D. C.: Scientific and Technical Information Branch, NASA. OCLC 4664449. ISBN 978-0-486-46756-6. Consultat el 29 de giner de 2008.
  20. ↑ Woods 2008, pp. 108–109
  21. ↑ «Day 1: Earth Orbit and Translunar Injection». Apollo 8 Flight Journal. NASA (22 d'abril de 2006). Archivat des d'el original, el 18 de febrer de 2008. Consultat el 7 de febrer de 2008.
  22. ↑ «Saturn S-IVB-503N - Satellite Information». Satellite database. Heavens-Above. Consultat el 23 de setembre de 2013.
  23. ↑ Bailey, J. Vernon (1975). «Radiation Protection and Instrumentation», Biomedical Results of Apollo, Lyndon B. Johnson Space Center. Consultat el 28 de giner de 2008. Sec.2, Ch.3.
  24. ↑ «Day 1: The Green Team and Separation». Apollo 8 Flight Journal. NASA (2006). Archivat des d'el original, el 14 de giner de 2008. Consultat el 29 d'octubre de 2008. TIMETAG 003:42:55.
  25. ↑ 25,0 25,1 25,2 «Day 1: Maroon Team». Apollo 8 Flight Journal. NASA. Archivat des d'el original, el 7 de giner de 2008. Consultat el 4 de febrer de 2008.
  26. ↑ «Day 2: Green Team». Apollo 8 Flight Journal. NASA (22 d'abril de 2006). Archivat des d'el original, el 11 de març de 2008. Consultat el 30 de giner de 2008.
  27. ↑ Collins 2001, p. 306
  28. ↑ Quine, Tony (1 de abril 2007). “Addicted to space: An appreciation of Anousheh Ansari, Part II”. Spaceflight 49 (4). British Interplanetary Society. ISSN 0038-6340.
  29. ↑ «The Effects of Long-Duration Space Flight on Eye, Head, and Trunk Coordination During Locomotion». Life Sciences Data Archive. Lyndon B. Johnson Space Center (2004). Consultat el 28 de juny de 2013.
  30. ↑ 30,0 30,1 30,2 30,3 30,4 Lovell & Kluger 1994
  31. ↑ 31,0 31,1 «Day 3: The Black Team - Approaching the Moon». Apollo 8 Flight Journal. NASA (22 d'abril de 2006). Archivat des d'el original, el 4 de febrer de 2008. Consultat el 7 de febrer de 2008.
  32. ↑ 32,0 32,1 32,2 «Apollo 8». National Space Science Data Center. NASA. Archivat des d'el original, el 8 de juny de 2013. Consultat el 28 de juny de 2013.
  33. ↑ 33,0 33,1 33,2 33,3 «Day 4: Llunar Orbits 1, 2 and 3». Apollo 8 Flight Journal. NASA (22 d'abril de 2006). Archivat des d'el original, el 22 de setembre de 2007. Consultat el 20 de setembre de 2007.
  34. ↑ Clarke 2000, p. xvi
  35. ↑ Poole 2008
  36. ↑ 36,0 36,1 36,2 «Day 4: Llunar Orbits 4, 5 and 6». Apollo 8 Flight Journal. NASA (22 d'abril de 2006). Archivat des d'el original, el 2 d'octubre de 2007. Consultat el 20 de setembre de 2007.
  37. ↑ De Groot 2006, p. 229
  38. ↑ (1978) «Apollo 8 - A Christmas Gift», Moonport: A History of Apollo Launch Facilities and Operations, NASA. Consultat el 7 de febrer de 2008. Ch.20-9.
  39. ↑ «Day 4: Final Orbit and Trans-Earth Injection». Apollo 8 Flight Journal. NASA (22 d'abril de 2006). Archivat des d'el original, el 16 de giner de 2008. Consultat el 7 de febrer de 2008.
  40. ↑ Wilford 1973, p. 68
  41. ↑ Schefter 1999, p. 275
  42. ↑ 42,0 42,1 42,2 Chaikin 1998, pp. 127–128
  43. ↑ 43,0 43,1 «Day 6: The Maroon Team - Splashdown». Apollo 8 Flight Journal. NASA (22 d'abril de 2006). Archivat des d'el original, el 6 de febrer de 2008. Consultat el 4 de febrer de 2008.
  44. ↑ «Apollo 8 Mission Report» (PDF). NASA. Archivat des d'el original, el 22 de decembre de 2016. Consultat el 28 de juny de 2013.
  45. ↑ 45,0 45,1 html Nation: Men of the Year, Clave. Recuperate le 13 de febrer de 2008. Archivate ab le original le 8 de giner de 2008.
  46. ↑ «Apollo 8 Firsts». American Experience: Race to the Moon. Boston: PBS (22 de setembre de 2005). Archivat des d'el original, el 16 de decembre de 2011. Consultat el 15 de decembre de 2011.
  47. ↑ Chaikin 1994, p. 134
  48. ↑ 48,0 48,1 Poole 2008, pp. 8, 32
  49. ↑ Peggy, Wilhide. “New Views for A New Century”. Technology Innovation 8 (4). NASA Innovative Partnerships Program. Recuperate le 8 de novembre de 2007.
  50. ↑ (2003) 100 Photographs That Changed the World, New York: Clave, Inc. Home Entertainment. ISBN 1-931933-84-7.
  51. ↑ Murray & Coix 1990, p. 333
  52. ↑ «1969 O. S. Postage Stamp Issues». 1847usa. Archivat des d'el original, el 20 de decembre de 2012. Consultat el 30 de juny de 2013.
  53. ↑ «Super Bowl Entertainment». National Footballeague. Consultat el 21 de febrer de 2012.
  54. ↑ (2012) Winter, Tim (ed.). Shanghái Expo: An International Forum on the Future of Cities, Routledge, p. 33. OCLC 778424843. ISBN 978-0-415-52462-9. Consultat el 21 de febrer de 2014.
  55. ↑ Tareen, Sophia. Apollo 8 astronaut marks 1968 Christmastime broadcast to Earth (12 photos). Recuperate le 21 de febrer de 2014.
  56. ↑ «The Apollo 8 Command Module». Museum of Science and Industry. Archivat des d'el original, el 14 d'octubre de 2007. Consultat el 4 de febrer de 2008.
  57. ↑ «NASA Glenn Visitor Center». Cuyahoga County Public Library. Archivat des d'el original, el 13 de març de 2009. Consultat el 30 de juny de 2013.
  58. ↑ Keith, Sallie A.. «Heroes in Space Honored at NASA», NASA Glenn Research Center. Consultat el 4 de febrer de 2008.
  59. ↑ Wood, W. David (2011). How Apollo Flew to the Moon, Springer, p. 203. OCLC 747105616. ISBN 978-1-4419-7179-1.
  60. ↑ «When We Left Earth: The NASA Missions» (vídeo){{#if:|, {{{canal}}}. Debrief: Apollo 8 was released as a bonus feature for the Discovery Channel's miniseries DVD release.
  61. ↑ Plantilla:Cite video

Bibliografia

Enllaços externs

Commons

Informes de la NASA
Multimèdia


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Apolo_8&oldid=1496319»