Anar al contingut

Arthur C. Clarke

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Arthur C. Clarke
Est artícul o secció té referències, pero necesita més per a complementar la seua verificabilitat.
Busca fonts: «Arthur C. Clarke» – notícies · llibres · acadèmic · imàgens
Este aviso fue puesto el 10 de setembre de 2017.

Arthur Charles Clarke (Minehead, Anglaterra; 16 de decembre de 1917-Colombo, Sri Lanka; 19 de març de 2008), més conegut com Arthur C. Clarke (o Arturo Carlos Clarke en el món hispàcita requerida), va anar un escritor i científic britànic, autor d'obres de divulgació científica i de ciència ficció com 2001: Una odissea de l'espai, El centinela o Cita en Branca, aixina com coguionista de la película 2001: Una odissea de l'espai, basada en la seua novela homònima.

Biografia

  • Clarke va nàixer en Minehead, Somerset. Ya de chicotet va mostrar la seua fascinació per l'astronomia quan, en un telescopi caser, va dibuixar un mapa de la Lluna. Terminats els seus estudis secundaris en 1936, es va traslladar a Londres. Durant la Segona Guerra Mundial, va servir en la Royal Air Force (Real Força Aérea) com a especialista en radars,[1] involucrant-se en el desenroll d'un sistema de defensa per radar, i eixercint com a instructor de la naixent especialitat.[2] En 1945, conclosa la guerra, va publicar el seu artícul tècnic Extra-terrestrial Relays en la revista especialisada Wireless World, en el qual va assentar les bases dels satèlits artificials en òrbita geoestacionaria (cridada, en el seu honor, òrbita Clarke),[3] una de les seues grans contribucions a la ciència d'el XX.[4] Este treballi va valdre numerosos premis, beques i reconeiximents. En eixe periodo va estudiar matemàtiques i física en el prestigiós King's College de Londres, estudis que va finalisar en honors. També va eixercir varis anys com a president de la Societat Interplanetaria Britànica (BIS), fet que demostra la seua gran afició per l'astronáutica. En 1957 com a part del comité britànic va acodir a Barcelona per al VIII Congrés Internacional d'Astronáutica, moment que va coincidir en ellançament del Sputnik I per part de l'Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques.[4]

La seua fama mundial es va consolidar en les seues intervencions en la televisió: en la década de 1960, com a comentarista de la CBS de les missions Apolo; i en la década de 1980, gràcies a un parell de series de televisió que va realisar.[5]

També són conegudes les seues famoses lleis de Clarke, publicades en el seu llibre de divulgació científica Perfils del futur (1962). La més popular (i citada) d'elles és la cridada Tercera Llei de Clarke: «Tota tecnologia lo suficientment alvançada és indistinguible de la màgia».[2][6]

En 1953 Clarke va conéixer i es va casar en Marilyn Mayfield, una divorciada de vintidós anys en un chiquet chicotet. Es varen separar als sis mesos, encara que el divorç no es va formalisar fins a 1964.[7] Clarke mai va tornar a casar-se pero va anar un amic molt íntim de Leslie Ekanayake, qui va fallir en 1977.[8][9]

Des de 1956 i fins al seu decés va viure en l'illa de Sri Lanka, (antiga Ceilan), en part pel seu interés per la fotografia i l'exploració submarina, i en part per la seua fascinació per la cultura índia.[5]

Se li va otorgar el títul de cavaller de l'Orde de l'Imperi Britànic en 1998.[2] També en el seu honor es va posar el seu nom a un asteroide, (4923) Clarke, i a una espècie de dinosauri ceratopsiano, Serendipaceratops arthurcclarkei, descobert en Inverloch (Austràlia).[10][11]

Trayectòria lliterària

Va escomençar a escriure ciència ficció en finalisar la Segona Guerra Mundial. El seu primer conte publicat va ser Partida de rescat, que va aparéixer en el número de maig de 1946 de la revista Astounding i que li va servir com a punt de partida d'una fructífera carrera. Entre els seus primers relats destaca El centinela (The Sentinel), que va servir de base per a la seua novela 2001: Una odissea espacial (1968) i per a la película del mateix nom del director Stanley Kubrick.[2]

Es poden diferenciar clarament tres etapes en la seua producció:

  • Una última etapa a finals dels anys 1980 i 1990, a on Clarke compartix la coautoría dels seus principals títuls, tancant grans sagues (BRANCA i 2001), i veent-se un perfil clarament polític/social com en Factor detonant o Sisme grau 10, sense perdre el caràcter d'obra de ciència ficció.[11]

Estil

Molts dels seus relats inicials giren al voltant d'una trama científica, a la que agradava d'adornar en un final sorprenent. Resola majoria de les seues obres en un to generalment aséptico, sense florituras ni artificios, deixant que siguen les idees tancades les que mantinguen l'atenció dellector. Este estil solament es trenca per a permetre cert grau de fi humor elaborat.[12]

Sobre els seus temes, giren entorn a dos idees fonamentals: optimisme pels beneficis del progrés científic (per lo que es destacava en una época de certa abofegada despuix dellançament de les bombes atòmiques), i la trobada en espècies i culturas superiors (sempre en un to molt paternaliste). En el quartet de les Odissees crida a la cultura superior «els primogènits», llauros en el camp de les estreles, que varen deixar la seua "llavor" en el nostre sistema solar en forma de monolits, com el que s'observa en la cinta de Stanley Kubrick. Com divulgador científic, ha segut sempre comparat per la seua claritat i amenidad en un atre coetáneo, Isaac Asimov.[12]

Obres

Noveles

Odissea espacial

Cita en Branca

Atres noveles

Coleccions de relats

  • Fòcs interns (1944)
  • Expedició a la Terra (inclou El Centinela, Lliçó d'història) (1953)
  • Alcança el matí (1956)
  • Contes de la Taverna del Cérvol Blanco (1957)
  • Relats de dèu móns (1961)
  • El vent del Sol: relats de l'era espacial (1972)
  • El centinela (1990)
  • Contes del Planeta Terra (1991)

Contes

Divulgació

  • Vols interplanetarios (1950)
  • Els Secrets del Futur (1962)
  • L'Home i l'Espai (colecció científica de la revista "LIFE en espanyol") (1967)
  • Mart i la ment de l'home (1971)
  • El desafiu de la nau espacial (1975)
  • 20 de juliol de 2019 (1986)
  • El món és un (1992)

Premis

Vore també

Referències

  1. ↑ «Biografia d'Arthur C. Clarke». www. biografiasyvidas. com. Consultat el 2023-03-17.
  2. ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 «Arthur C. Clarke, l'escritor visionari del futur» (en és). història. nationalgeographic. com. és. Consultat el 2023-03-17.
  3. ↑ Tens que especificar títul = i url = al usar {{cita web}}.. La Galena del Sur. Consultat el 2023-03-17.
  4. ↑ 4,0 4,1 «EL PROFETA DE LA CIÈNCIA FICCIÓ QUE VA IDEAR LES TELECOMUNICACIONS PER SATÈLIT» (en és). Sacyr Blog. Consultat el 2023-03-17.
  5. ↑ 5,0 5,1 «Biografia d'Arthur C. Clarke (La seua vida, història, bio resumida)». www. buscabiografias. com. Consultat el 2023-03-18.
  6. ↑ «Frases genials d'Arthur C. Clarke» (en és). Molt Interessant. Consultat el 2023-03-18.
  7. ↑ McAleer, 1992, pp. 93-100.
  8. ↑ «Arthur C. Clarke, Premier Science Fiction Writer, Dies at 90.».New York Claves.Consultat el 19 de març de 2008.
  9. ↑ Secció Review (pág 3), Saturday Guardian, 2008-03-22
  10. ↑ «Biblioteca Juan B. d'Oyarzábal, IFUNAM». w2. fisica. unam. mx. Consultat el 2023-03-18.
  11. ↑ 11,0 11,1 11,2 11,3 11,4 «Va morir l'escritor Arthur C. Clarke, una llegenda de la lliteratura de ciència ficció». www. ambito. com. Consultat el 2023-03-18.
  12. ↑ 12,0 12,1 «Autor del més: Arthur C. Clarke» (en és-és). Caixa de Lletres. Consultat el 2023-03-18.
  13. ↑ «1956 Hugo Awards» en Hugo Award.

Edició en castellà

Bibliografia

Enllaços externs

Arthur C. Clarke en Viquidites. Commons

Plantilla:IprNoticias


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Arthur_C._Clarke&oldid=1424748»