CBS

CBS (acrònim de Columbia Broadcasting System, el seu antic nom) és una cadena de televisió oberta nortamericana, que va tindre els seus inicis com una cadena de ràdio, propietat de la divisió CBS Entertainment Group de Paramount Skydance Corporation. És la tercera cadena de teledifusión més gran en el món, darrere de la American Broadcasting Company (ABC) i de la brasilera Rede Globo. A la cadena li la denomina a voltes com la "Eye Network", en referència a la forma delogo de la companyia, que representa a un ull. També s'ha cridada la "Tiffany Network", un nom que aludix a l'alta calitat de la programació percebuda en la CBS durant la tinença del seu fundador, William S. Paley (1901–1990). També pot referir-se a unes de les primeres demostracions de televisió en color per la CBS, que varen ser portades a terme en un antic edifici de Tiffany & Co. en la ciutat de Nova York en 1950, lo que li atrauria el nom "Color Broadcasting System" durant una época en que un tal ardit era innovadora.^{cita requerida}

La cadena té els seus orígens en United Independent Broadcasters, Inc., una colecció de 16 emissores de ràdio que va ser comprada per William S. Paley en 1928 i renombrada com la Columbia Broadcasting System. baix la direcció de Paley, la CBS es convertiria inicialment en una de les cadenes de ràdio més grans en els Estats Units, i posteriorment en una de les tres cadenes de televisió nortamericanes més grans. En 1974, la CBS va retirar el seu nom complet i es hiza coneguda com simplement CBS, Inc. La Westinghouse Electric Corporation va adquirir la cadena en 1995, i finalment va adoptar el nom de la companyia que havia comprada per a convertir-se en CBS Corporation. En 2000, la CBS va quedar baix el control de Viacom, que coincidentemente havia començat com un spin-off de la CBS en 1971. A finals de 2005, Viacom es va dividir, restablint CBS Corporation en la cadena de televisió CBS en el seu centre. No obstant, en 2019 abdós empreses novament es varen fusionar, creant l'empresa ViacomCBS. ViacomCBS, ara Paramount Global, és controlada per Sumner Redstone a través de National Amusements, la seua empresa matriu. La companyia està constituïda per vàries divisions: televisió, ràdio, noticiaris, deports i entreteniments, entre unes atres. CBS suministra la seua programació a més de 200 estacions independents i 5 pròpies en Estats Units, aixina com a atres afiliats en països estrangers.

Història

Anys de ràdio

Les orígens de la CBS daten del 21 de giner de 1927, en la creació de la cadena "United Independent Broadcasters" en Chicago per Arthur Judson, un agent de talents en Nova York. No obstant, l'incipient cadena pronte va necessitar inversionistes adicionals; i la Columbia Phonograph Company, la casa matriu propietària de Columbia Records, la va rescatar en abril de 1927; com a resultat, la cadena va ser renombrada com "Columbia Phonographic Broadcasting System". Columbia Phonographic va eixir a l'aire el 18 de setembre de 1927, en una presentació per l'Howard Barlow Orchestra des de la seua emissora principal, WOR-AM en Newark, Nova Jersey, i quinze afiliats.

Els costs operacionals eren elevats, particularment pels pagaments a AT&T per a l'us de les seues llínees terrestres, i a finals de 1927, Columbia Phonograph volia eixir-se. A principis de 1928, Judson va vendre la cadena als germans Isaac i Leon Levy (propietaris de WCAU, l'afiliat de la cadena en Filadèlfia), i el seu soci Jerome Louchenheim. Cap dels tres estava interessat en assumir la gestió quotidiana de la cadena, aixina que es va instalar com a president William S. Paley, el fill d'un fabricant de cigarros en Filadèlfia i un parent de la família Levy. En la companyia de discs fòra de l'escena, Paley ràpidament va canviar el nom a "Columbia Broadcasting System". Va creure en el poder de publicitat en la ràdio, perque la llínea de cigarros de la seua família, "La Palina", va duplicar les seues vendes en acabant de que el jove William convencera als seus majors d'anunciar en la ràdio. En setembre de 1928, Paley va comprar la quota de Louchenheim en la CBS i es va convertir en el seu propietari majoritari, en un 51% de l'empresa.

Entrega: El primer any de Paley

Durant el règim breu de Louchenheim, Columbia va pagar $410.000 a la Atlantic Broadcasting Company, encarregada per Alfred H. Grebe, per a una emissora chicoteta en Brooklyn —WABC—, que es convertiria en l'emissora principal de la cadena. WABC va anar ràpidament millorada, i la senyal va actualisar a una freqüència més forta, 860 kHz. La planta física va ser reubicada també—a Steinway Hall en West 57th Street en Manhattan. Va ser allí a on molta de la programació de la CBS es va originar. Les atres emissores posseïdes i operades varen ser KNX en els Àngeles, KQW (ara KCBS) en Sant Francisco, WCAU (ara WPHT) en Filadèlfia, WJSV en Washington D. C. (posteriorment WTOP, que va traslladar a l'esfera en 2005; la facilitat d'AM actualment posseïda la CBS en esta àrea és WFED, també un afiliat secundari de la CBS), WWNY en Sant Luis, i WCCO en Mineápolis. Estos permaneixen com els afiliats principals de CBS Radi Network en l'actualitat, i WABC (ara coneguda com WCBS) permaneix com l'emissora principal. En el canvi de 1929, la cadena podria jactarse als seus patrocinadors de que tenia 47 afiliats.

Paley va fer ràpides gestions per a colocar a la seua cadena en una posició financera més ferma. En l'autumne de 1928, va entrar en negociacions en Adolph Zukor de Paramount Pictures, qui va planificar moure eixa companyia cap a la ràdio en resposta a RCA planificant incursions a l'indústria de películes en el advenimiento del cine sonor. L'acort es va materialisar en setembre de 1929: Paramount va obtindre un 49 per cent de la CBS en recompensa d'una porció de la seua quota que era digna de $3.800.000 en eixe temps. L'acort va especificar que Paramount tornaria a comprar eixa mateixa quota l'1 de març de 1932 per un cost fix de $5.000.000, a condició de que la CBS guanyara $2.000.000 durant 1931 i 1932. Per un temps breu, va haver parles que la cadena podria ser renombrada com "Paramount Radi", pero eixes varen durar per solament una més—el crac de 1929 va dur la totalitat del mercat de valors a una caiguda. Galvanizó Paley i les seues tropes, no obstant. Segons Paley, "No vàrem tindre qualsevol alternativa salve per revertir la sòrt de la nostra cadena i guanyar el cost de $2.000.000 en dos anys.... Esta és l'atmòsfera en la quala CBS va ser convertida en lo que és hui". Casi en bancarrota, l'estudi de películes re-va vendre les seues quotes a la CBS en 1932; mentres Paramount estava en corruixa, açò no va ser el cas en la CBS.

En el primer any de la gestió de Paley, els ingressos bruts de la CBS varen triplicar, passant de $1.400.000 a $4.700.000.

Els ingressos bruts de William S. Paley i la seua junta de directors varen vore un aument durant la seua primera década de gestió.

La majoria de l'aument va tindre un bon resultat quan Paley va fer la seua segona millora al pla empresarial de la CBS—relaciones millorades en els seus afiliats. Va haver dos tipos de programes en eixe temps: patrocinats i nutritius, i. i., sense patrocini. El rival de la CBS, la National Broadcasting Company (NBC), va pagar als seus afiliats per cada programa patrocinat que emeteren, i els va encarregar per a cada programa nutritiu que emeteren també. Va ser oneroso per a emissores mijanes i chicotetes, i el resultat es va traduir en tant en molts afiliats infeliços com una molt llimitada realisació de programes nutritius. Paley va tindre una idea diferent, dissenyada per a assegurar que els programes de la CBS es transmeteren en la major cantitat possible d'aparats de ràdio: regalaria els programes nutritius de forma gratuïta, a condició de que l'emissora emetera cada programa patrocinat, i acceptara el chèc de la CBS per a fer açò. CBS pronte va tindre més afiliats que la NBC Ret Network o la NBC Blue Network junts.

Paley va ser un home qui va valorar estil i gust, i en 1929, una volta que havia satisfet als seus molts afiliats i posseïa una companyia en solvència en vies de recuperació, va reubicar la seua inequitud al 485 de Madison Avenue: "el cor de la comunitat publicitària, just a on Paley volia posicionar la seua companyia", i a on la CBS quedaria fins al seu trasllat a Black Roc en 1965. Quan els seus terratinents nous varen expressar escepticisme sobre la cadena i la seua reputació, Paley va superar els seus escrúpuls comprant un arrendament de $1.500.000.

Anys 1930: CBS s'enfronta als Ret i Blue Networks

La saludable Kate Smith, elegida per Paley per a La Palina Hour, estava inofensiva a les vides de dònes nortamericanes. Com

Com la NBC era la divisió de radiodifusió del fabricant Radi Corporation of America (RCA), el seu director, David Sarnoff, manejava les seues decisions comercials relacionades en la radiodifusió com si es tractara d'una ferreteria; els afiliats de la NBC tenien els equips més recents de RCA, i freqüentment eren les emissores millor establides, o estaven en freqüències de "clear channel". No obstant, els afiliats de Sarnoff desconfiaven d'ell. Paley no tenia tals llealtats dividides: el seu èxit, i el dels seus afiliats, pujava i baixava en funció de la calitat de programació en la CBS. Paley tenia un sentit innat del to perfecte que, com va escriure David Halberstam, era “un regal dels deus, totalment pur, perque sabia qué era bo i es vendria, qué era mal i es vendria, i qué era bo pero no es vendria, i mai confonia unes coses en unes atres”. A mida que s'acostava la década de 1930, Paley va mamprendre la tasca de crear l'estable de talents de la CBS. Aixina, es va convertir en la cadena de moltes estreles populars de música i comèdia, entre ells Jack Benny (també denominat "Your Canada Dry Humorist"), Al Jolson, el duo de George Burns i Gracie Allen, i Kate Smith, a qui Paley va seleccionar personalment per al seu programa familiar La Palina Hour perque no era el tipo de dòna que despertaria celosies entre les dònes nortamericanes. Quan, durant un viage en mig de l'oceà, Paley va escoltar en un disc fonográfico a un jove crooner, va córrer a la sala de ràdio del barco i va enviar un cable a Nova York per a que contractaren a Bing Crosby de colp i repent per a un programa radiofònic diari.

Mentres la barbacoa d'horari estelar de la CBS incloïa programes de música, comèdia i varietats, la programació diürna funcionava com un conducte directe cap a les llars nortamericanes —i cap als cors i ments de les dònes—; per a moltes d'elles, constituïa la major part del seu contacte humà adult a lo llarc del dia. Els venedors d'espais de la CBS varen reconéixer des de primerenc que eixa conexió íntima podia convertir-se en una bonança per als anunciants de productes dirigits a dònes. A partir de 1930, la astróloga Evangeline Adams consultava els cels en nom dels oyents que enviaven les seues dates de naiximent, una descripció dels seus problemes… i una tapa de l'envàs del patrocinador, Forhan’s Toothpaste. La remor discreta de Tony Wons, acompanyat per un tendre violí, “ho va convertir en el companyer de l'ànima de millons de dònes” en un programa patrocinat per R. J. Reynolds Tobacco Company, els cigarrets del qual Camel estaven “tan frescs com el rocío que el alba derrama sobre un camp de trébols”. La personalitat més popular de la ràdio en eixa época va ser M. Sayle Taylor, de The Voice of Experience, encara que el seu nom mai es pronunciava a l'aire. Cada semana, les dònes enviaven decenes de mils de consultes sobre els seus problemes de relació més íntims a The Voice; els seus patrocinadors, Musterole Ointment i Haley’s M–O Laxative, varen gojar auments de vendes de varis centenars per cent solament en el primer més de The Voice of Experience.

En les ones de la CBS, Charlie Chaplin finalment va expondre al món la seua veu despuix de vint anys de pantomima.

A mida que va alvançar la década, es va obrir pas a un gènero nou en lo referit a l'alliniació de programes diürns: serial dramàtics (denominats en anglés soap operes, un nom que es deriva dels productes els fabricants dels quals ho patrocinaven, per mig de les agències de publicitat que ho varen produir). Encara que la forma (usualment eren episodis d'un quarto d'hora) va proliferar extensament a mediats i a finals dels anys 1930, tots varen tindre la mateixa premissa bàsica—els personages "varen caure en dos categories: 1) aquells en problemes, i 2) els ajudants d'aquells que varen tindre problemes. Els personages de mà amiga va ser usualment més vells." En la CBS, Just Plain Bill, que va dur percepció humana en les llars, va contar en el patrocini de la marca d'analgésicos Anacin; Your Family and Mine, que es va centrar en les vicissituts en les vides d'una família ordinària, es va fer possible per cortesia dels productes de Sealtest Dairy; Bachelor's Children pregonó inicialment Old Dutch Cleanser, i posteriorment Wonder Bread; i Aunt Jenny's Realife Stories va ser patrocionado per Spry Vegetable Shortening. Our Gal Sunday (també patrocinat per Anacin), The romanç of Helen Trent (patrocinat per la marca de productes cosmètics Angélus), Big Sister (patrocinat per la marca del sabó de llavat Rinso), i molts atres programes es varen unir a l'alliniació de programes diürns.

El sèu de la CBS en la Costa Oest.

Gràcies a la programació en els seus horaris diürns i estelars, la CBS va prosperar en els anys 1930. En 1935, les seues vendes brutes varen ascendir a 19.300.000 dólars, produint un profit de 2.270.000 dólars. En 1937, la cadena va guanyar un total de $28.700.000 i va tindre 114 afiliats, casi tots dels quals varen aclarir la totalitat de la programació suministrada per la cadena, aixina mantenint tant les seues calificacions com els seus ingressos en un nivell alt. En 1938, la CBS encara va adquirir la American Record Corporation, l'empresa matriu del seu inversor anterior Columbia Records.

En 1938, tant la NBC com la CBS varen obrir estudis en Hollywood, Califòrnia, el centre de l'indústria cinematogràfica, per a atraure els millors talents en eixe districte a les seues cadenes respectives. La NBC va ubicar el seu estudi en Radi City en l'intersecció de Sunset Boulevard i Vaig vindre Street, mentres la CBS va ubicar el seu estudis dos quadres fòra d'eixe lloc, en Columbia Square.

CBS llança la seua divisió independent de notícies

El potencial extraordinari de notícies en la ràdio es va mostrar a sí mateixa en 1930, quan la CBS bruscament es va trobar en una conexió telefònica en viu a un presoner cridat "The Deacon", qui va descriure, des de l'interior i en temps real, un tumult i conflagración en Ohio State Penitentiary; per a la CBS, va ser "un colp chocant per al periodisme". No obstant, tan tarde com 1934, no existia un noticiero regularment previst en la ràdio: "La majoria de patrocinadors no volien programació de notícies en les seues cadenes; els que ho varen fer s'inclinaven a esperar drets de vet sobre ella." També havia existit fa molt temps una cautela entre la ràdio i els periòdics; els periòdics havien acertadamente conclós que l'indústria advenediza de la ràdio competiria en ells per dos motius: dólars publicitaris i cobertura informativa. En 1933, es varen defendre sí mateixos, molts ya no publicant horaris de radi per a la conveniència dels seus llectors, o permetent-els a les seues notícies ser llegides en l'aire per al profit de la ràdio. La ràdio, successivament, va escomençar a experimentar un notable retart quan les tendes departamentals urbanes, els anunciants majors dels periòdics, que a la seua volta varen ser els propietaris de moltes emissores de radi, varen amenaçar retindre els seus anuncis de la prensa. Una treua efímera prevista en 1933 es va concretar que els periòdics varen propondre que es prohibira l'eixecució de noticieros en la ràdio llevat en els intervals de 09:00-10:00 i 21:00-22:00, i l'emissió de contes informatius que tenien menys de dotze hores.

Els ingeniers de CBS News prepararen un remote: En 1937, el juge Hugo Black va negar qualsevol conexió al Ku Klux Klan.

Va ser en esta clima que Paley va propondre "millorar el prestigi de la cadena de ràdio CBS, per a fer que semblara més alvançada, digna, i socialment conscient en la ment del públic". Ho va fer a través de programació nutritiva com a rendiments de la Orquesta Filharmònica de Nova York, el drama reflexiu de Norman Corwin—i una divisió interna de notícies per a arreplegar i presentar les notícies, lliure de suministradors inconstantes com a periòdics i servicis cablegráficos. En l'autumne de 1934, CBS va llançar la seua pròpia divisió de notícies, formada en els seus primers anys pel vicepresident, Ed Klauber, i el director de notícies, Paul White. Perque no va haver un anteproyecte o prototip per a cobertura informativa en temps real, els esforços primerencs de la divisió varen usar la vinculació d'ona curta que la CBS havia estat usant per cinc anys per a dur transmissions en viu d'events europeus a les ones d'Estats Units. En 1935, Edward R. Murrow va ser contractat com a Director de Negociacions. Va ser tutelat en la tècnica del micròfon per Robert Trout, i ràpidament es va enfrontar a una creixent rivalitat en el seu cap, Paul White. Murrow es va alegrar "deixant l'atmòsfera invernadera de l'oficina en Nova York" quan era despachat a Londres com el director Europeu de la CBS en 1937, quan Adolf Hitler i la seua creixent amenaça va subrallar la necessitat per a una oficina robusta que cobriria notícies en Europa. Murrow, qui era descrit per Halberstam com "l'home adequat en elloc adequat en l'era adequada", va començar a ensamblar el personal de periodistes—incloent William L. Shirer, Charles Collingwood, i Eric Sevareid—els qui serien coneguts com "Murrow's Boys". Estos es varen basar "en la pròpia image de Murrow", cobrint història en marcha i (a voltes) fent història per sí mateixos: el 12 de març de 1938, Hitler valientemente es va anexar Àustria i una cobertura extensa va ser ràpidament establida, en Shirer en Londres, Edgar Ansel Mowrer en París, Pierre J. Huss en Berlín, Frank Gervasi en Roma, i Trout en Nova York. Gràcies a "Murrow and Boys", es va concebre el format de The CBS World News Round-Up, que està encara ubic en l'emissió de notícies. Murrow galvanizó als seus oyents nortamericans en els seus reportes nocturns des de les teulades durant els dies del "London Blitz": encara abans del atac a Pearl Harbor, el conflicte es va convertir en "l'història de la supervivència de la civilisació occidental, la més heròica de totes històries possibles sobre qualsevol guerra. De fet, estava reportant sobre la supervivència de les gents anglófonas." En el seu "veu masculina i atormentada", Murrow va contindre i va dominar el pànic i perill que va sentir, aixina comunicant-ho encara més eficient a la seua audiència. Usant el seu autorreferencia característica "Este reporter", no va informar de les notícies tant com ho va interpretar, i va combinar simplicitat d'expressió en subtilea de matise. El mateix Murrow va dir, "Tracte de descriure events en térmens que tenen sentit al camioner, sense insultar l'inteligència del professor." Quan va retornar a casa per a una visita a finals de 1941, Paley va tirar una "recepció extraordinàriament elaborada" per a ell en l'hotel Waldorf-Astoria. Per supost, el seu objectiu era més que solament honrar la "estrela" més nova de la CBS—va ser un anunci al món que Paley hi havia finalment transformat la seua cadena d'una canonada mera per a l'emissió de programació creada per uns atres a una verdadera força cultural.

Una volta que la guerra havia terminat i Paley va retornar per a sempre, va ser com "una superestrella en prestigi i llibertat i respecte, des de la seua professió i des de la seua companyia". Va posseir una capital enorme des d'eixa companyia, i a mida que les notícies televisives varen cobrar molta importància, anava a passar lliurement, tant en les notícies radiofòniques com en les notícies televisives, confrontant el senador Joseph McCarthy i finalment inclús William S. Paley, i en un enemic tan formidable, encara el conte vast de Murrow pronte secaria.

Pànic: Emissió radiofònica de The War of the Worlds

Orson Welles va esglayar el país en la seua emissió radiofònica de The War of the Worlds.

El 30 d'octubre de 1938, la CBS es va guanyar una mostra d'infàmia quan Orson Welles i The Mercury Theatre on the Air varen emetre una adaptació radiofònica de la novela The War of the Worlds (La guerra dels móns en espanyol), escrita per H. G. Wells. El seu format exclusiu, una versió contemporànea de l'història en la forma de noticieros falsos, va dur un estat de pànic en les ments de molts escoltants de la CBS, fent-els creure que invasores del planeta Mart estaven devastant Grover's Mill en Nova Jersey, a pesar de tres avisos durant l'emissió que varen afirmar que tot allò era una obra de ficció. La remugada de publicitat despuix de l'emissió va tindre dos efectes: la FCC prohibiria que bolletins informatius dugueren notícies falses durant la programació dramàtica, i The Mercury Theatre on the Air va vore un aument en el seu patrocini, convertint-se en The Campbell Playhouse, que va vendre sopa. Welles, per la seua banda, va resumir l'emissió com "la versió radiofònica per part de The Mercury Theatre de vestir-se en un full i botant d'un arbust i dient '¡Bú!'"

Arribada d'Edmund A. Chester

Abans del començ de la Segona Guerra Mundial, CBS va reclutar a Edmund A. Chester, qui eixercia com a Cap de l'Oficina per a Amèrica Llatina en Associated Press, per a servir com el director de Relacions llatinoamericanes i el director d'Emissions d'Ona Curta per a la cadena de ràdio CBS (començant en 1940). En este rol, Chester va coordinar el desenroll de La Cadena de les Américas ("The Network of the Americas" en anglés) en el Departament d'Estat dels Estats Units, la Oficina del Coordinador d'Assunts Interamericanos (presidit per Nelson Rockefeller), i Veu d'Amèrica. Esta cadena va proporcionar noticieros vitals i programació cultural a lo llarc d'Amèrica del Sur i América Central durant l'era crucial de la Segona Guerra Mundial, i va fomentar relacions diplomàtiques entre els Estats Units d'Amèrica i les nacions menys desenrollades en el continent. Va contar en tals emissions populars radiofòniques com Vixca Amèrica, que va exhibir talent musical important a tant Amèrica del Nort com Amèrica del Sur, acompanyat per la CBS Pa-American Orquesta va operar baix la direcció musical d'Alfredo Antonini (inclús: Juan Arvizu, Nestor Mesta Chayres i John Serry Sr.). L'era posguerra també va marcar el començ de la dominació per la CBS en el camp de la ràdio.

Anys 1940: Cenit de la ràdio

A mida que 1939 va tocar al seu fi, Bill Paley va anunciar que 1940 seria "l'any més gran en l'història de radi en els Estats Units". Va ser correcte—dèu voltes més: la década de 1940 verdaderament seria l'apogeu de la ràdio per cada calibre. Casi la totalitat dels anunciants de 1939 varen renovar els seus contractes per a 1940; els fabricants de tractors agrícoles va fer que els equips de radi siguen estàndars en les seues màquines. El racionament de paper durant este temps de guerra va llimitar el tamany dels periòdics—i per lo tant, els anunciants—i quan els periòdics els varen rebujar, varen emigrar a patrocini radiofònic. En 1942, un acte del Congrés va convertir les despeses de publicitat en un benefici tributari i això va causar que els fabricants d'automòvils i neumàtics—que no tenien productes per a vendre, perque s'havien convertit en fabricants de productes de guerra—corretearan per a patrocinar orquestes simfòniques i drames sérios en la ràdio. En 1940, solament un terç dels programes radiofònics varen ser patrocinats, mentres dos terços varen ser nutritius; a mitan de la década, les estadístiques havien segut intercanviades—ara, dos de cada tres programes varen tindre patrocinadors que varen pagar diners, i solament un terç varen ser nutritius.

En la década de 1940, la CBS va ser vastamente diferent dels seus primers dies; molts dels veterans vells protectors havien fallit, retirat, o passat. Cap d'estos canvis estaven més gran que el mateix Paley: s'havia convertit en un empleador difícil, qui "hi havia gradualment canviat d'un líder a un déspota". Va passar molt del seu temps en busca de conexions socials i en pràctiques culturals; el seu "esperança va ser que la CBS podria deprendre, d'alguna manera, cóm funcionar per sí mateixa". El seu expedient a un decorador d'interiors remodelant el seu adossat va incloure un requisit per a clósets que acomodarien 300 trages i 100 camises, i varen tindre bastidors especials per a un centenar de corbates.

El Dr. Frank Stanton, en segon lloc solament a Paley en el seu impacte en la CBS, va servir com a president des de 1946 fins a 1971.

A mida que creixia més i més el poder de Paley, est va instalar una série d'eixecutius esmortidors els qui secuencialmente varen assumir més i més poder en la CBS: inicialment Ed Klauber, després Paul Kesten, i finalment Frank Stanton. En segon lloc solament a Paley com l'autor de l'estil i ambicions de la CBS en el seu primer mig sigle, Stanton era "un mandarí magnífic qui va funcionar com el superintendente, portaveu, i imaginero de la companyia". Havia vingut a la cadena en 1933 despuix d'enviar còpies de la seua tesis doctoral Una crítica dels métodos del present i un pla nou per a estudiar el comportament dels oyents de la ràdio als alts mandos de la CBS, i varen respondre en un treball. Va anotar un colp primerenc en el seu estudi Memòria per a còpies publicitaris presentats visualment en comparición en les orals, que els venedors de la CBS varen usar a gran efecte mentres duent patrocinadors nous. En 1946 Paley va nomenar a Stanton com el president de la CBS, i es va promoure a sí mateixa a la posició de Director Eixecutiu. A pesar de l'afluència dels anunciants i els seus diners, o potser per ells, la década de 1940 va ser dura per a les cadenes de ràdio. El major desafiu va vindre en la forma d'una investigació de radiodifusió per cadena realisada per la FCC. Encara que açò en realitat ya havia començat en 1938, solament recogó vapor en 1940 baix el seu nou director eixecutiu, James Lawrence Fly. En 1943, quan el fum s'havia rebujat, la NBC s'estava despullant de la seua Blue Network, que s'havia convertit en la ABC. La CBS també va ser afectada, encara que no tan severament: el contracte lluent firmat en 1928 per Paley per als seus afiliats, que li havia donat a la CBS la primera reclamació en les ones d'emissores locals durant el temps patrocinat—la opció de cadena—va ser objecte d'atacs com a restrictiva a la programació local. El compromís final va permetre la opció de cadena per a tres de cada quatre hores durant franges horàries determinades, pero les regulacions noves virtualment no varen tindre un efecte pràctic, perque casi totes les emissores varen acceptar les regulacions de la cadena, especialment les hores patrocinades que els varen guanyar diners. A la CBS també li va ser obligada per la panela de Fly vendre la seua oficina per a representació d'artistes a la Music Corporation of America, i com a tal, es va convertir en la Management Corporation of America.

Arthur Godfrey va parlar directament als oyents individualment, fent-li un feriante principal en l'era de la televisió.

En l'aire, la guerra va tindre un impacte en casi tots dels programes. Els programes de varietat varen teixir el patriotisme a lo llarc dels seus segments de comedía i música; les serial dramàtiques varen tindre històries en les que personages varen ingressar en el servici per a participar en la guerra. Inclús ans que les hostilitats varen començar en Europa, una de les cançons més interpretades en la ràdio va ser "God Bless America", escrit per Irving Berlin i popularisada en la CBS per Kate Smith. Encara que una Oficina de Censura es va establir des dels dies del atac a Pearl Harbor, la censura seria totalment voluntària. Pocs programes varen presentar guions per a revisar; la majoria no ho va fer. Les normes que l'Oficina va expedir varen prohibir informes meteorològics, incloent anuncis de pluja durant els jocs deportius, notícies sobre moviments de tropes, barcos, o avions, i entrevistes en viu en hòmens en el carrer. L'interdicte d'improvisació li va causar als qüestionaris, els concursos, i les hores d'amateur marchitarse per la duració.

Sorprenent va ser "la permanència de granit" dels programes en la part superior de les calificacions. Les personalitats de vodevil i música varen ser les mateixes qui havien estat populars en els anys 1930: Benny, Crosby, Burns i Allen, i Edgar Bergen havien eixercitat en la ràdio durant tota l'existència de la ràdio. Una excepció notable a açò va ser el relativament nou Arthur Godfrey qui, tan tarde com 1942, estava encara presentant un programa matinal en Washington D. C. Godfrey, qui havia segut un venedor de cementeris i un taxiste, va ser pioner en l'estil de parlar directament en l'oyent com un individual. Combinats, els seus programes varen contribuir un 12% de tots els ingressos de la CBS.

En 1947, Paley, encara el "cazatalentos principal" de la CBS, va dur un bol de talent molt publicitada de la NBC. Un dia, mentres Freeman Gosden i Charles Correll varen ser treballant dur escrivint el programa venerable Amos and Andy per a la NBC, Paley va aparéixer en una oferta sorprenent: "Tot lo que està guanyant ara, yo et donaré el doble." Capturant el programa principal de la NBC va ser un colp suficient, pero Paley va repetir en 1948 en tals empleats veterans de la NBC com Edgar Bergen i Charlie McCarthy i Ret Skelton, aixina com els desertors anteriors de la CBS Jack Benny (el millor comediante en la ràdio) i Burns i Allen. Paley va conseguir esta derrota en un acort llegal en una reminiscència del seu contracte de 1928 que li va causar uns emissores afiliades a la NBC abandonar-la i unir en la CBS: La CBS compraria els noms de les estreles com una propietat, a canvi d'una suma global gran i un salari. El pla va invocar les taxes d'imposts vastamente diferents entre els ingressos i els guanys sobre el capital, aixina que la CBS li va donar a les estreles més del doble dels seus ingressos, i també impediria qualsevol contraatac per la NBC sobre els noms dels actors. Com un resultat d'esta eixida, despuix de vint anys, la CBS finalment va derrotar la NBC en les calificacions.

Per a no merament va ser per a quedar per damunt el seu rival Sarnoff que Paley va dirigir la seua incursió de talent; ell, i tota de la ràdio, tenia els seus ulls posats en la força provinent que va tirar una ombra sobre la ràdio a lo llarc dels anys 1940—la televisió.

Anys 1950: La ràdio deixa pas a la televisió

En la primavera de 1940, un ingenier en el personal de la CBS, Peter Goldmark, va dissenyar un sistema per a televisió en color que l'administració de la CBS va esperar ajudaria a la cadena en la seua competició en la NBC i el seu sistema existent en blanc i negre. El sistema de la CBS "va donar colors lluents i estables", mentres el sistema de la NBC va ser "cru i inestable, pero 'compatible'". Últimament, la FCC va rebujar el sistema de la CBS perque va ser incompatible en el de RCA; com un resultat, la CBS es va deixar arrere en l'edat primerenca de la televisió. En 1946, solament 6000 aparats de televisió estaven en operació, tots en l'àrea metropolitana de Nova York; en 1949, el número va ser 3.000.000, i en 1951, va anar 12.000.000. Sesenta y cuatro ciutats nortamericanes varen tindre estacions de televisió, encara que la majoria d'elles varen tindre solament una.

La ràdio va continuar sent el espinazo de la companyia, per lo manco a principis de la década de 1950, pero va anar un "periodo estrany, comparable en el crepúscul". Fred Allen, una estrela venerable de la NBC, va vore una disminució en els seus índexs d'audiència quan es va enfrontar contra el concurs advenedizo de l'ABC Stop the Music!; en qüestió de semanes, va ser rebujat pel seu vell patrocinador, la Ford Motor Company, i secamente retirat de l'escena. Bob Hope, en otrora una personalitat enèrgica de la ràdio, ara vea una dismunición en els seus índexs també, de 23.8 en 1949 a 5.4 en 1953. En 1952, "la mort semblava imminent per a la ràdio" en la seua forma familiar; més revelador, els patrocinadors majors estaven ansiosos per al canvi. Gradualment, a mida que la cadena de televisió va ser prenent forma, les estreles de la ràdio varen començar emigrar al nou mig. Molts programes es varen emetre en abdós mijos mentres que la transició es convertia ya en un imminent fet. La serial radiofònica The Guiding Light es va traslladar a la televisió en 1952 i es va emetre en eixe mig cincuenta y siete anys més; Burns i Allen, Lucille Ball, i Our Miss Brooks també varen fer la transició en eixe mateix periodo (encara que l'última va continuar simultàneament en la ràdio per la totalitat de la seua vida en la televisió). Un dels programes en les calificacions més altes, The Jack Benny Program, va terminar les seues emissions en la ràdio en 1955, i Edgar Bergen es va retirar d'eixe mig en 1957. Quan la CBS va anunciar en 1956 que les seues operacions en la ràdio havien perdut diners, mentres la cadena de televisió havia guanyat diners, estava clar on el futur de la companyia es trobava. Quan la serial Ma Perkins va eixir de l'aire el 25 de novembre de 1960, solament huit séries relativament menors varen permanéixer. Les emissions d'horari estelar en la ràdio varen terminar el 30 de setembre de 1962, quan Yours Truly, Johnny Dollar i Suspens es varen emetre per última volta.

Programació radiofònica de la CBS despuix de 1972

El retir d'Arthur Godfrey en abril de 1972 va marcar el fi del programa de format llarc en la ràdio; la programació radial despuix d'això va consistir en sumaris de notícies presentades cada hora, coneguts colectivament en els anys 1970 com Dimension; i comentaris, incloent la série Spectrum que va evolucionar en el segment "Point/Counterpoint" en el programa 60 Minutes emés per la cadena en dumenges per la vesprada, i també en First Line Report, un programa de notícies i anàlisis entregat pels corresponsals de la CBS. La cadena també va continuar oferint programació tradicional en la ràdio a través del seu programa nocturn CBS Radi Mystery Theater, que era l'únic reducte de la programació radiofònica des de 1974 fins a 1982. La CBS Radi Network continua al present, oferint informatius cada hora, incloent el seu programa central, CBS World News Roundup en el matí i en la vesprada; el seu programa germà en els fins de semanes, CBS News Weekend Roundup; The Osgood File, un segment relacionat en les notícies, presentat per Charles Osgood; What's in the News, un sumari d'una història en un minut; i tals atres segments com a comentari de la personalitat de ràdio Dave Ross i segments de propina de varis atres fonts. CBS Ràdio és l'última de les quart cadenes de ràdio més llargues en ser encara posseïda i operada per la seua companyia fundadora; ABC Radi va ser venuda a Citadel Broadcasting en 2007, mentres Mutual (ya desapareguda) i NBC Radi varen ser adquirits per Westwood One en els anys 1980 (Westwood One i la CBS varen ser baix propietat comuna des de 1993 fins a 2007).

Expansió i creiximent com una cadena de televisió

Les primeres emissions televisives de la CBS varen ser experimentals, a sovint duraven solament una hora per dia, i alcançaven solament un àrea llimitada en les afores de Nova York (a través de la seua estació W2XAB, canal 2, que posteriorment es renombró com WCBW i ara és cridada WCBS-TV). Per a posar-se al dia en el seu rival RCA, la CBS va comprar Hytron Laboratories en 1939, i immediatament va introduir el departament de platós i difusió de programes televisius. Encara que varen existir moltes palesos i sistemes competint, RCA va dictar el contingut dels estàndarts tècnics de la Comissió Federal de Comunicacions (Federal Communications Commission o FCC en anglés), i va prendre el centre d'atenció de la CBS, la DuMont Television Network, i uns atres introduint la televisió al món en la Exposició General de segona categoria de Nova York de 1939. La FCC va començar llicenciar estacions de televisió comercial'1 de juliol de 1941; la primera llicència va ser donada a l'estació de RCA WNBT (ara coneguda com WNBC); la segona llicència, expedida eixe mateix dia, va anar per a WCBW (ara WCBS-TV). CBS-Hytron va oferir un sistema pràctic de color en 1941, pero no va ser compatible en els estàndarts de negre i blanc establits per RCA. En el temps, i despuix d'interpolació considerable, la FCC va rebujar la tecnologia de la CBS en favor de la de RCA. Durant els anys de la Segona Guerra Mundial, la difusió comercial en la televisió va ser reduïda dramàticament. Cap al fi de la guerra, la televisió comercial va recomençar les seues transmissions, en un nivell aumentat de programació evident en el periodo entre 1945 i 1947 en les tres estacions de televisió en Nova York que varen operar en eixos anys (les estacions locals de NBC, CBS, i DuMont). No obstant, a mida que RCA i DuMont varen competir per a establir cadenes i oferir programació millorada, la CBS va ressagar, advocant un canvi de tota l'indústria, i provocant un reinicie a UHF per a el seu sistema de color, que era incompatible en transmissions de blanc i negre. Solament en 1950, quan la NBC dominava la televisió i les transmissions en blanc i negre eren extenses, CBS va començar a comprar o construir les seues pròpies estacions (fòra de Nova York), en els Àngeles, Chicago, i atres ciutats majors. Fins a este moment, la programació de la CBS es va vore en tals estacions com KTTV en els Àngeles, en la quala CBS—per a garantisar removiment de programació en els Àngeles—va adquirir un interés d'un 50%, en colaboració en el periòdic The els Angeles Claves. CBS després va vendre el seu interés en KTTV (que hui és l'estació principal de la cadena Fox) i en 1950, va comprar totalment l'estació pionera en els Àngeles, KTSL (Canal 2), renombrándola com KNXT (un nom que es derivió de la propietat radial existent de la CBS, KNX), que finalment es va convertir en KCBS-TV. La "incursió de talent" que la CBS va conduir en la NBC a mitan dels anys 1940 havia dut estreles establides de la ràdio; elles també es varen convertir en estreles de televisió en la CBS. Una estrela renuente de la CBS va negar dur el seu programa de radi, My Favorite Husband, a la televisió a menos que la cadena re-fundara el programa en el seu marit en la vida real. Paley i el president Frank Stanton varen tindre tan poca fe en el futur de la série protagonisada per eixa estrela, Lucille Ball, que li varen concedir el seu desig, renombrando el programa com I Love Lucy i permetent-li al marit, Desi Arnaz, prendre el control financer de la producció. Açò va ser la creació de l'imperi Desilu Productions, dirigit per Ball i Arnaz, i es va convertir en la plantilla per a producció de séries de televisió fins als nostres dies. A finals dels anys 1940, la CBS va oferir la primera cobertura televisiva en directe del procés de la Assamblea General de les Nacions Unides (en 1949). Esta proea periodística estava baix la direcció d'Edmund A. Chester, qui va ser designat per alloc de "Director per a Notícies, Events Especials, i Deports" en CBS Televisió en 1948. A mida que la televisió va vindre al primer pla d'entreteniment i informació en Estats Units, la CBS va dominar la televisió, com anteriorment havia fet açò a la ràdio.^{cita requerida} En 1953, la cadena de televisió CBS faria el seu primer guany, i mantindria dominació en la televisió en el periodo entre 1955 i 1976 també. A finals dels anys 1950, la cadena freqüentment va controlar sèt o huit dels espais en la llista de les 10 majors calificacions, en tals programes ben respectados com Route 66. Este èxit continuaria per molts anys, en la CBS treta del primer lloc solament per la pujada de l'ABC a mitan dels anys 1970. Potser pel seu estat com la cadena de calificacions majors, a finals dels anys 1960 i a principis dels anys 1970 la CBS es va sentir més lliure en arriscar-se en tals propietats controversials com The Smothers Brothers Comedy Hour i All in the Family i els seus numerosos spin-offs durant este periodo.

En la temporada televisiva de 1965-1966, la CBS va mostrar esta versió del seu logotip popular, el "Eyemark", abans de programes presentats en color.

Un dels programes més populars de la CBS en eixe temps va ser MASH, una comèdia dramàtica basada en l'exitosa película de Robert Altman. Es va emetre des de 1972 fins a 1983, i es va basar, com la película del mateix nom, durant la Guerra de Corea, en un Hospital Quirúgic Mòvil de l'Eixèrcit. L'episodi final es va emetre el 28 de febrer de 1983 i va durar 2½ hores. Va ser vist per casi 70 millons de nortamericans (77 % de l'audiència total) i va ser establit com l'episodi més vist en l'història de la televisió nortamericana.

Emissions primerenques en color (1953-1967)

Encara que CBS-TV va ser la primera cadena en un sistema televisiu a tot color en funcionament, va eixir perdent per RCA en 1953, degut en part al fet que el sistema de color de la CBS era incompatible en els televisors existents en blanc i negre. Encara que RCA, llavors l'empresa matriu de la NBC, va fer accessible el seu sistema de color a la CBS, la cadena va rebujar impulsar els profit de RCA, i pel restant de la década, les seues emissions en color varen ser llimitades a pocs programes especials, incloent Ford Star Jubilee, que va introduir a la televisió l'èxit de MGM El mac d'Oz; una adaptació musical de Cenicienta per Richard Rodgers i Oscar Hammerstein II; i l'adaptació musical de Aladino per Cole Porter; i una producció de El cascanueces organisada en 1958 en la coreografia de George Balanchine.

Ret Skelton va ser el primer presentador en televisar el seu programes semanals en color, usant un estudi de cine convertit, a principis dels anys 1960. A partir de 1963, per lo manco un dels programes de la CBS, The Lucy Show, es va començar a filmar en color a l'insistència de la seua estrela i productora, Lucille Ball, qui afirmava que els episodis produïts en color comandarían més diners quan anaren finalment venuts en la sindicación; no obstant, encara eixe programa va ser emés en blanc i negre fins al fi de la temporada 1964-1965. Tot açò canviaria a mitan dels anys 1960, quan la pressió del mercat li va obligar a la CBS afegir programes en color a l'horari regular per a la temporada 1965-1966 i completar la transició durant la temporada 1966-1967. En l'autumne de 1967, casi tots dels programes de la CBS varen ser en color, de la mateixa manera que els de la NBC i l'ABC. Una excepció notable va ser Twentieth Century, que va consistir principalment d'imàgens d'archiu, encara que inclús eixe programa va usar per lo manco unes imàgens en color a finals dels anys 1960.

1971-1986: La "Rural Purge" i èxit en els anys 1970

Artícul principal → Rural Purge.

A finals dels anys 1960, la CBS estava emetent virtualment tot del seu horari en color, pero molts dels seus programes (incloent The Beverly Hillbillies, Mayberry R. F. D., Petticoat Junction, Hee Haw, i Green Acres) varen ser més atractius a televidents vells i rurals que a audiències jóvens, urbanes, i afluents. Fred Silverman (qui posteriorment encapçalaria l'ABC, i després la NBC) va prendre llavors la decisió de cancelar la majoria d'eixos programes a mitan de 1971 en lo que coloquialmente es va conéixer com la "Rural Purge", en l'estrela de Green Acres, Pat Buttram, remarcant que la cadena va cancelar "qualsevol programa que continguera un arbre".

Mentres els programes "rurals" varen ser cancelats, èxits nous, incloent The Mary Tyler Moore Show, All in the Family, MASH, The Bob Newhart Show, Cannon, Barnaby Jones, Kojak, i The Sonny & Cher Comedy Hour els varen reemplaçar i va mantindre la CBS en el part superior de les calificacions fins a mediats dels anys 1970. La majoria d'estos èxits varen ser supervisats pel vicepresident de la CBS en la Costa Oest, Alan Wagner. Adicionalment, en 1976 60 Minutes es va traslladar a les 19:00, Temps de l'Est, en els dumenges, i es va convertir en un èxit inesperat.^{cita requerida}

Mentres treballava per a la CBS, Silverman també inicialment va desenrollar la seua estratègia per a crear spin-offs d'èxits establits, com The Mary Tyler Moore Show, All in the Family, i Maude, entre atres programes. Despuix de l'eixida de Silverman, la CBS va quedar darrere de l'ABC en la temporada 1976-1977, pero encara va tindre calificacions fortes, basades en els seus èxits anteriors i en tals programes nous com One Day at a Clave, Alice, WKRP in Cincinnati, Els Dukes d'Hazzard, i Dallas. En 1982, l'ABC es va vore fortament derrotada, la NBC es trobava en una situació desesperada en molts esforços fracassats de programació aprovats per Silverman durant la seua tinença en eixa cadena, i la CBS una volta més va superar a abdós cadenes, per mig de Dallas (i la seua spin-off Knots Landing), Falcon Crest, Magnum P. I., Simon & Simon, i 60 Minutes. També varen existir nous èxits – Kate & Allie, Newhart, Cagney & Lacey, Scarecrow and Mrs. King, Murder, She Wrote – pero el resorgiment era efímer. CBS estava endeutada com a resultat de l'esforç fracassat de Ted Turner en prendre el control de la CBS. La batalla va ser encapçalada pel director eixecutiu de la CBS, Thomas Wyman. CBS va vendre la seua estació KMOX-TV en Sant Luis, i va permetre la compra d'una porció llarga de les seues quotes (menys d'un 25 per cent) per Lawrence Tisch, el president de Loew's Inc. Conseqüentment, una colaboració entre Paley i Tisch va conduir a l'acomiadament llent de Wyman, Tisch es va convertir en el director operatiu, i Paley va retornar com a director eixecutiu.

1986-2002: Oix de la Tiffany Network

En 1984, The Cosby Show i Miami Vice varen debutar en la NBC i varen obtindre calificacions altes immediatament, tornant la cadena a la primera posada en la temporada 1985-1986 junt en tals atres èxits com Family Ties, The Golden Girls, L. A. Law, ALF i 227. A la seua volta, l'ABC també estava recuperada en èxits com Dinasty, Who's the Boss?, Hotel, i Growing Pains. En la temporada 1988-1989, la CBS havia caigut al tercer lloc, darrere d'ABC i NBC, i va tindre que reconstruir-se sobre una base major. Irònicament, algunes de les bases s'havien establit a mida que la cadena va caure en les calificacions, en els èxits del resorgiment més recent, incloent Simon & Simon, Falcon Crest, Murder, She Wrote, Kate & Allie, i Newhart, encara permaneixent en l'horari, i en els debuts recents d'èxits futurs, incloent Designing Women, Murphy Brown, Jake and the Fatman, i 48 Hours. Ademés, la CBS encara estava rebent calificacions decents per part de 60 Minutes, Dallas, i Knots Landing. No obstant, les calificacions per a Dallas en este temps varen estar molt llunt de les calificacions que el programa a principis dels anys 1980. Durant principis dels anys 1990, la cadena reforçaria la seua alliniació deportiva afegint transmissions de les Grans Lligues de Béisbol i els Jocs Olímpics d'Hivern. En el temps, la cadena va ser capaç d'obtindre calificacions fortes a partir de programes nous com Diagnosis Murder, Touched by an Angel, Dr. Quinn, Medicine Woman, Walker, Texas Ranger, i Jake and the Fatman durant este periodo, i la CBS va ser capaç de reclamar la corona de la primera posada breument, en la temporada 1992-1993, encara que els seus demogràfics varen biaixar com a majors de l'ABC, la NBC, o inclús l'incipient Fox Broadcasting Company. En 1993, la cadena va fer una ruptura en establir Clapix Show, una franquícia exitosa de talk shows, per a competir en The Tonight Show en la NBC quan va firmar David Letterman fora de la NBC en acabant de que el presentador va ser rebujat com el successor de Johnny Carson en Tonight, en favor de Jay Leno. No obstant, la CBS pronte sofriria un gran colp en una moguda que canviaria la televisió nortamericana per a sempre. En 1993, la cadena Fox sobrepujó la CBS per als drets de transmissió a la National Footballeague, resultant en vàries estacions canviant les seues afiliació i unint en Fox. La pèrdua de la NFL, junt en un esforç malograt per a cortejar espectadors més jóvens, va conduir a una caiguda en les calificacions de la CBS. La cadena també va retirar la seua cobertura de les Grans Lligues de Béisbol (despuix de perdre aproximadament 500 millons de dólars nortamericans durant un lapsus de quatre anys) en 1993 i la NBC, que ya estava emetent els Jocs Olímpics d'Estiu, va assumir el càrrec dels Jocs Olímpics d'Hivern, començant en els Jocs Olímpics de Salt Lake City 2002. Encara, la CBS va ser capaç de produir uns èxits, tals com Cosby, The Nanny i Everybody Loves Raymond, i recobraria la NFL (prenent el càrrec del paquet de la Conferència Americana de la NBC) en 1998.

2002-present: Tornada a la primera posició, rivalitat en Fox

Un atre moment crucial per a la CBS va vindre en l'estiu de 2000 quan varen debutar els programes de telerrealitat Survivor i Big Brother, abdós èxits sorpreses per a la cadena. En giner de 2001, la CBS va estrenar la segona temporada del programa despuix de la seua transmissió del Super Bowl i ho va programar per als nits de dijous a les 20:00 (Temps de l'Est), i va traslladar el drama de procediment policial CSI (que havia debutat eixe autumne en els nits de divendres) als nits de dijous a les 21:00 (Temps de l'Est), i va ser capaç de derrocar i finalment derrotar l'alliniació dels nits de dijous de la NBC, i atraure espectadors més jóvens a la cadena. La CBS ha tingut èxits adicionals en els drames de procediment policial Cold Case, Without a Trace, Criminal Minds, NCIS, i The Mentalist, junt en les comèdies de situació Everybody Loves Raymond, The King of Queens, Mike & Molly, Two and a Half Men, How I Met Your Mother, The Big Bang Theory, The New Adventures of Old Christine, i 2 Broke Girls. Durant la temporada 2007-2008, Fox va tindre les més altes calificacions Nielsen de qualsevol cadena de televisió, principalment per la seua dependència en American Idol. No obstant, la CBS ha acabada com la cadena més valorada cada temporada des de llavors. Les dos cadenes tendixen a ser casi igual un a l'atre en els demogràfics de 18–34, 18–49, i 25–54, encara que Fox típicament guanya estos pel marge més estret.

Conglomerat

Durant els anys 1960, la CBS va començar un esforç per a diversificarse, i va buscar inversions adequades. En 1965, va adquirir el fabricant de guitarres elèctriques Fender de Leo Fender, qui va acordar vendre la seua companyia per problemes en la seua salut. La compra també va incloure el piano Rhodes, que ya s'havia adquirit per Fender. Esta i atres adquisicions varen conduir a una reestructuració de la corporació en varis grups operatius i divisions; la calitat dels productes fabricats per estes companyies adquirides va ser extremadament més inferior; per lo tant, el terme "pre-CBS" va referir a productes de calitat major, i el terme "CBS" va referir a productes de calitat més baixa. En atres intents per a diversificació, la CBS compraria (i posteriorment vendria) equips deportius (especialment el club de béisbol dels New York Yankees), editorials de llibres i revistes (incloent Fawcett Publications i Holt, Rinehart & Winston), empreses de cartografia, fabricants de joguets (Gabriel Toys, Child Guidance, Wonder Products), i atres propietats. A mida que William Paley va envellir, va tractar de trobar l'única persona qui podria seguir en els seus passos. No obstant, numerosos successors d'honor varen vindre i es varen anar. A mitan dels anys 1980, l'inversor Laurence Tisch havia començat adquirir explotacions substancials en la CBS. Finalment va guanyar la confidència de Paley, i en el seu respal, va assumir el control de la CBS en 1986. El sol interés de Tisch va ser convertir els profit de la CBS. Mentres la CBS va vacilar, unitats de baix eixercite varen ser tancades. Entre les primeres propietats en ser tancades va ser el grup Columbia Records, que havia segut part de la companyia des de 1938. En 1986, Tisch també va tancar CBS Laboratories en Stamford, que havia començat en la ciutat de Nova York en els anys 1930.

Columbia Records

Artícul principal → Columbia Records.

Columbia Records va ser un sagell discogràfic que havia segut propietat de la CBS des de 1938. En 1962, la CBS va llançar CBS Records per a mercadear gravacions de Columbia fòra d'Amèrica del Nort, a on el nom de Columbia va ser controlat per uns atres. En 1966, CBS Records va ser convertit en una subsidiària separada de Columbia Broadcasting System, Inc. CBS va vendre el CBS Records Group al conglomerat japonés Sony en 1988, iniciant una chala de compres per redactors de companyies nortamericanes (Music Corporation of America, Pebble Beach Company, el Rockefeller Center, el edifici Empire State, et al.) que va continuar en els anys 1990. La companyia de sagells discogràfics va ser re-batejada com Sony Music Entertainment en 1991, perque Sony va tindre una llicència de curt determini en el nom de la CBS. Sony va comprar d'EMI els seus drets al nom de Columbia Records fòra d'Estats Units, Canadà, Espanya, i Japó. Sony ara usa Columbia Records com un nom de sagell en tots països llevat per Japó, a on Sony Records manté el seu sagell principal. Sony va adquirir els drets en Espanya quan Sony Music va fusionar en BMG, un subsidiària de Bertelsmann, en 2004, en la nova marca de Sony BMG, copropiedad de Sony i Bertelsmann. Sony va comprar la quota de BMG en 2008.

CBS Corporation va reviure CBS Records en 2006.

Publicació

La CBS va entrar en el negoci de publicació en 1967 adquirint Holt, Rinehart & Winston, que va publicar llibres de comerç, llibres de text, i la revista Field & Stream. El pròxim any, la CBS va afegir l'editorial mege Saunders a Holt, Rinehart & Winston. En 1971, la CBS va adquirir Bond/Parkhurst, el publicador de Road & Track i Cycle World. La CBS enormement va expandir el seu negoci de revistes comprant Fawcett Publications en 1974, duent tals revistes com Woman's Day. Va adquirir la majoria de les publicacions de Ziff Davis en 1984. La CBS va vendre el seu negoci de publicació de llibres en 1985. La divisió per a publicació educacional, que va retindre el nom Holt, Rinehart & Winston, va ser venuda a Harcourt Brace Jovanovich; la divisió per a llibres de comerç, renombrada Henry Holt and Company, va ser venuda al Grup Editorial Holtzbrinck, un editorial en Alemània Occidental. La CBS va eixir de l'empresa de revistes venent l'unitat al seu eixecutiu, Peter Diamandis. Diamandis va vendre les revistes a Hachette Filipacchi Médias en 1988, formant Hachette Filipacchi Mija O. S.

Divisió CBS Musical Instruments

Formant la divisió CBS Musical Instruments, la companyia també va adquirir el fabricant de pianos Steinway & Sons, el fabricant de flautes Gemeinhardt, el fabricant d'arpes Lió & Healy, el fabricant d'òrguens institucionals Rogers Instruments, el fabricant d'òrguens domèstics Gulbransen, i atres empreses. Entre 1965 i 1985 la calitat de les guitarres i amplificadors de Fender va disminuir significativament. Encorajat per fanes indignats de Fender, els eixecutius de la divisió CBS Musical Instruments va eixecutar una compra apalancada en 1985 i varen crear la Fender Musical Instruments Corporation (FMIC). Al mateix temps, la CBS es va despullar de Rodgers, Steinway, i Gemeinhardt, totes comprades per Steinway Musical Properties. Les atres propietats d'instruments musicals també varen ser liquidades.

Producció de películes

Artícul principal → CBS Films.

La CBS va fer una moguda breu i fracassada en la producció de películes a mitan dels anys 1960, creant Cinema Center Films. Esta unitat sense profit va ser tancada en 1973; ara, els drets a la biblioteca de Cinema Center queden en Paramount Pictures per a vídeo domèstic (a través de CBS Home Entertainment) i estrena teatral, i en CBS Paramount Televisió per a distribució televisiva (la majoria dels atres drets auxiliars permaneixen en la CBS). Va estrenar tals películes com The Reivers (1969), protagonisada per Steve McQueen, i la musical Scrooge (1970), protagonisada per Albert Finney. No obstant, dèu anys més, en 1982, la CBS va fer un atre intent per a estrenar una película d'Hollywood, en una joint venture en Columbia Pictures i HBO, cridada TriStar Pictures. A pesar d'estrenar tals èxits de cine com The Natural, Plaus in the Heart, i Rambo: First Blood Part II, la CBS va sentir que l'estudi no estava traent profit, i en 1985, va vendre la seua participació en TriStar a The Coca-cola Company, el propietari de Columbia Pictures en eixe temps.

En 2007, CBS Corporation va anunciar el seu desig per a tornar al negoci de llarcmetrages llentament, llançant CBS Films i contractant eixecutius principals en la primavera de 2008 per a iniciar l'empresa nova. El nom CBS Films actualment va ser usat una volta abans, en 1953, quan el nom va ser breument usat per a la distribuïdora de programació sindicada per la CBS a estacions de televisió locals en els Estats Units i en l'estranger.

Vídeo domèstic

La CBS va entrar en el mercat de vídeo domèstic, quan unida en MGM per a formar MGM/CBS Home Video en 1978, pero la joint venture va ser tancada en 1982. CBS va unir un atre estudi, 20th Century Fox, per a formar CBS/Fox Video. El deure la CBS va ser estrenar unes de les películes de TriStar Pictures baix l'etiqueta CBS/Fox Video.

Gabriel Toys

La CBS va entrar el mercat de videojocs breument, a través de la seua adquisició de Gabriel Toys (posteriorment renombrada com CBS Toys), publicant adaptacions de vàries séries de televisió de CBS per al arcade i diverses consoles i computadores, i també produint uns dels primers gravadors de karaoke. CBS posteriorment va vendre Gabriel Toys a View-Master, que finalment va acabar com a part de Mattel.

Aventura al Regne Unit

El 14 de setembre de 2009, va ser revelat que la divisió internacional de la CBS, CBS Studios International, va aplegar a un acort de joint venture en Chellomedia per a llançar sis canals en la marca CBS en el Regne Unit durant 2009. Els canals nous reemplaçarien Zone Romantica, Zone Thriller, Zone Horror, i Zone Reality, ademés dels servicis de timeshift Zone Horror +1 i Zone Reality +1. L'1 d'octubre de 2009, va ser anunciat que CBS Reality, CBS Reality +1, CBS Drama, i CBS Action llançarien el 16 de novembre de 2009, reemplaçant Zone Reality, Zone Reality +1, Zone Romantica, i Zone Thriller, respectivament. El 5 d'abril de 2010, Zone Horror i Zone Horror +1 varen ser rellançats en les marques respectives Horror Channel i Horror Channel +1.

Propietaris nous

A principis dels anys 1990, els profit de la CBS havia caiguts com a resultat de competició per part de companyies de cable, rendes de vídeo, i el cost alt de programació. A mitan dels anys 1990, sobre 20 afiliats anteriors de la CBS varen canviar les seues afiliació, varen unir a la cadena ràpidament creixent Fox, mentres molts mercats de televisió a lo llarc del país (per eixemple, KDFX-CA en Palm Springs, Califòrnia i KECY-TV en Yuma, Arizona) varen perdre els seus afiliats de CBS per un temps. Les calificacions de la CBS varen ser acceptables, pero la cadena va lluitar en una image de pesadez. Laurence Tisch va perdre interés i va buscar un nou comprador.

Westinghouse Electric Corporation

La CBS és el propietari del Ed Sullivan Theater en Manhattan, i ho usa per a gravar les seues emissions de The Clapix Show with David Letterman.

En 1995, Westinghouse Electric Corporation va adquirir la CBS per a 5.4 billons de dólars. Com un dels propietaris majors d'estacions de radiodifusió comercial (com Group W) des de 1920, Westinghouse va comprar la CBS per a fer la seua transició d'un operador d'estacions a una companyia major dels mijos de comunicació. L'adquisició de la CBS per Westinghouse va tindre l'efecte de bruscament convertir les emissores radials de la companyia combinada en Nova York (WCBS i WINS) i els Àngeles (KNX i KFWB) de rivals amarcs a estacions germanes. En 1997, Westinghouse va adquirir Infinity Broadcasting Corporation, el propietari de més de 150 emissores de radi, per a 4.9 billons de dólars. També en eixe mateix any, Westinghouse va començar la divisió CBS Cable adquirint dos canals existents de cable (The Nashville Network i Country Music Television) i començant un canal nou (CBS Eye on People). Despuix de la compra d'Infinity, responsabilitat per a les operacions i vendes de la CBS Radi va ser entregada a Infinity, que va entregar la gestió a Westwood One, una companyia anteriorment gestionada per Infinity. WWO és un sindicador major de programació radiofònica que hi havia prèviament comprada la Mutual Broadcasting System, les cadenes de radi de la NBC, i els drets per a usar el nom "NBC Radi Networks". Durant un temps, CBS Radi, NBC Radi Networks, i els servicis de notícies radiofòniques de CNN tots varen ser propietats de WWO. A partir de 2008, Westwood One continua distribuir la programació radiofònica de la CBS, pero com una companyia autogestionar que es va posar a la venda, i es va comprar per a una cantitat significativa de la seua quota. En 1997, Westinghouse va canviar el seu nom a CBS Corporation, i va traslladar la seua sèu corporativa de Pittsburgh a Nova York. Al fi de 1999, tots elements del passat industrial de Westinghouse abans de la seua adquisició per la CBS havien desaparegut.

Viacom

En els anys 1990, la CBS havia convertida en un jagant de la teledifusión, pero en 1999 el conglomerat d'entreteniment Viacom—que irònicament va ser creada per la CBS en 1952 com CBS Films, Inc. per a sindicar séries velles de la CBS, i va ser escindida en el nom nou de Viacom en 1971—va anunciar que estava apoderant la seua matriu anterior en un acort valorat a 37 billons de dólars. Despuix de la compleción d'este esforç en 2000, Viacom va ser classificada com la segona companyia d'entreteniment més gran del món.

CBS Corporation i CBS Studios

Havent ensambleado tots els elements d'un imperi de comunicacions, Viacom va trobar que la sinèrgia proposta no estava allí, i al fi de 2005, va dividir a sí mateixa en dos empreses. La CBS es va convertir en el centre d'una companyia nova, CBS Corporation, que va incloure els elements de teledifusión, les operacions de producció de Paramount Televisió (renombrada com CBS Television Studios), United Paramount Network (que posteriorment va fusionar en la WB Television Network per a formar The CW Network), publicitat per a Viacom Outdoor (renombrada CBS Outdoor), Showtime Networks, Simon & Schuster, i Paramount Parks, que la companyia va vendre en maig de 2006. És el successor llegal a l'empresa vella de Viacom. La segona companyia, mantenint el nom de Viacom, va mantindre Paramount Pictures, MTV Networks, BET, i fins a maig de 2007, Famous Music, que era venuda a Sony/ATV Music Publishing. Com a resultat de la divisió corporativa ya mencionada, aixina com atres adquisicions a lo llarc d'anys recents, la CBS (baix el renom de CBS Studios) és el propietari d'un catàlec massiu de películes i séries televisives que comprén nou décades. Este catàlec inclou no solament material adquirit a partir de produccions internes de Viacom i programes de la cadena CBS, pero també programes emesos originalment en cadenes competidores. Tant CBS Corporation com l'empresa nova de Viacom encara són propietat de National Amusements, una companyia albergada per Sumner Redstone. Per lo tant, Paramount Home Entertainment continua manejar distribució per a la biblioteca de la CBS.

Cobertura i disponibilitat

En 2003, ACNielsen va estimar que la CBS pot ser vist en un 96.98% de llars nortamericanes, aplegant a 103.421.270 llars en Estats Units. La CBS té 204 estacions afiliats de VHF i UHF en els Estats Units i en les seues possessions. La CBS és també duta en televisió per cable a lo llarc de Canadà, per via dels seus afiliats, aixina com en Bermudes, per via del seu afiliat local, ZBM-TV.

Logos i eslògans

Logotip actual de CBS, que s'assembla a un ull. Conegut en anglés com "The CBS Eye" o "The Eyemark", este logo s'ha usat des de 1951.

La CBS va introduir el seu logo popular, el "Eye Device", el 20 d'octubre de 1951. Abans d'açò, des dels anys 1940 fins a 1951, la CBS va usar un far auxiliar duent les lletres de mòle C-B-S. El "Eye Device" va ser concebut per William Golden, basat en un signe hexagonal dels Pennsilvània Dutch aixina com en un dibuix dels Shakers. (Mentres que és comunament atribuït a Golden, hi ha especulació que algun treball en el disseny del símbol es va poder haver fet per Georg Olden, un atre dissenyador en el personal de la CBS, qui era un dels primers afroamericanos en atraure una miqueta d'atenció en el camp de disseny de gràfics.) El "Eye Device" va fer el seu debut en la teledifusión el 20 d'octubre de 1951. La temporada següent, a mida que Golden va preparar un identitat nou, el president de la CBS, Frank Stanton, va insistir en mantindre el "Eye Device" i usar-ho tant com siga possible. (Golden va fallir inesperadament en 1959, i va ser reemplaçat per un dels seus assistents principals, Lou Dorfsman, qui passaria a supervisar tots gràfics de la CBS per als pròxims trenta anys.)

Un eixemple de la distinció entre les cadenes de televisió i ràdio de la CBS pot ser vist en un vídeo de The Jack Benny Program que data a 1953; el vídeo sembla ser convertit de kinescopio, sense edició. Un veu el programa casi pràcticament, ya que s'haurien vist en viu en la CBS. Don Wilson és elocutor del programa, pero també presta la seua veu a una promoció per a Private Secretary, que era protagonisat per Ann Sothern i va alternar semanalment en Jack Benny en l'horari de la CBS. Benny va continuar aparéixer en les cadenes de radi i televisió de la CBS en eixe temps, i Wilson fa un anunci de promoció al fi de l'emissió per al programa radiofònic de Benny en la CBS Radi Network. El programa tanca en la diapositiva de la CBS Televisió Network, que presenta a el "CBS Eye" sobre un camp de núvols, en les paraules "CBS Television Network" superpostes sobre l'ull. No està clar si estava simplement absente de la gravació, ni encara si va anar originalment emés en absolut. El "CBS Eye" és ara un icon en Estats Units. Mentres els ajusts del símbol han canviat, el "Eye Device" no ha segut redissenyat en la seua història sancera. En la nova identitat gràfica de la cadena, creada per Trollbäck + Company en 2006, el "Eye" està sent colocat en una posició de "marca" en els títuls de programes, dies de semana, i obres descriptives, en un enfocament que altament respecta el valor del "Eye". Elogo "Eye" freqüentment ha segut copiat o prestat per cadenes de televisió a lo llarc del món, en els eixemples notables sent Österreichischer Rundfunk en Àustria (que anteriorment va usar una versió roja delogo), Associated Television en el Regne Unit, Canal 4 en El Salvador, Televisa en Mèxic, Freqüència Llatina en Perú, Nippon Television en Japó, i Rede Bandeirantes i Rede Globo en Brasil. Elogo alternativament es coneix com "The Eyemark", que també era el nom de les divisions de sindicación domèstica i internacional de la CBS a mediats i finals dels anys 1990.

Anys 1980

A lo llarc dels anys, la CBS ha desenrollada vàries campanyes d'image notables, i unes dels eslògans més coneguts de la cadena daten dels anys 1980. Una campanya de 1981, cridada "Reach for the Stars", va usar un tema espacial per a capitalisar en la millora estelar de la CBS en les calificacions i commemorar ellançament de la transbordador espacial Columbia. En 1982, "Great Moments" va yuxtapondre escenes des de programes clàssics de la CBS, tals com a I Love Lucy, en escenes dels èxits llavors actuals, tals com Dallas i MASH. Des de 1983 fins a 1986, la CBS (ara firmamente damunt de les calificacions) va contar en una campanya basada en l'eslògan "We'veu Got the Touch". Veus per a la sintonia de la campanya varen ser contribuïdes per Richie Havens, i posteriorment per Kenny Rogers. La temporada de programació de 1986-1987 va marcar el començ de la campanya "Share in the Spirit of CBS", la primera campanya de la cadena en usar infografía i vídeo digital. A diferència de la majoria d'atres promocions de cadenes televisives, la versió completa de "Share the Spirit" va mostrar una prevista breu de cada nova série, seguida per un mapa de tot l'horari estelar de cada nit. L'èxit d'eixa campanya va conduir a la campanya "CBS Spirit" en la temporada 1987-1988. La majoria de promocions en eixa campanya varen utilisar una processó de clips de programes una volta més. No obstant, el nou motiu gràfic va ser una llínea blava remolina, que va ser usada per a representar "l'esperit".

Logotip de CBS, falcat en 1966. Ara funciona com a logo secundari.

Per a la temporada 1988-1989, la CBS va revelar la seua nova campanya d'image, oficialment coneguda com "Television You Ca Feel" pero més comunament identificada com "You Ca Feel It On CBS". L'objectiu va ser comunicar una image més sensual a través d'infografía distinguida i música calmant, en imàgens i clips d'escenes i personages emotionalmente poderosos en el fondo. No obstant, esta va ser la temporada en la quals calificacions de la CBS varen començar caure en la major mida en l'història de la cadena. La CBS va finalisar la década en "Get Ready for CBS", una campanya molt ambiciosa que va intentar elevar la CBS fora de l'última posada (entre les cadenes majors); el motiu va contar en les estreles de la cadena interactuant una en l'atra en un plató remot en l'estudi, preparant-se per a sessions de fotos i gravacions, aixina com per a la nova temporada televisiva de la CBS. La cançó de promoció i les pràctiques de la campanya varen vore moltes variacions a lo llarc del país perque tots els afiliats de la CBS varen participar en ella, com per un mandat de la cadena. També, per la primera volta en la seua història, la CBS es va convertir en la primera cadena de teledifusión en colaborar en un detalliste nacional per a fomentar les seues audiències, en el sorteig CBS/Kmart Get Ready Giveaway.

Anys 1990

Per a la temporada 1990-1991, la campanya va contar en una sintonia—The Temptations varen oferir una versió alterada del seu èxit "Get Ready". A principis dels anys 1990, la CBS va utilisar campanyes menys memorables, en eslògans simplificats com "This is CBS" (1992) i "You're On CBS" (1995). Finalment, el departament de publicitat va guanyar ímpetu una atra volta a finals de la década en Welcome Home to a CBS Night (1996-1997), simplificat a Welcome Home (1997-1999) i conseguit per un spin-off de la campanya, The Address is CBS (1999-2000).

Anys 2000

Logotip de CBS (2007-2010).

A lo llarc de la primera década del XXI, el resorgiment en les calificacions de la CBS va ser respalat per la seua campanya "It's All Here", i la seua estratègia va conduir, en 2005, a la seua proclamació com "America's Most Watched Network". La seua campanya més recent, introduïda en 2006, proclama "We Llaure CBS" en la veu de Don LaFontaine. A partir de 2009, la cadena ha canviada la seua campanya a "Only CBS", en la quala cadena proclama unes de les seues calitats exclusives. En 2011, la CBS ha retornada a l'us de "America's Most Watched Network".

Anys 2010

Logotip de CBS (2015-2020).

En octubre de 2011, la CBS va celebrar l'aniversari sexagèsim del seu us delogotip "Eyemark" despuix d'utilisar com a logotip un simple text que dia "CBS" entre els anys 1920 i 1950.

Programació

Notícies

Artícul principal → CBS News.

La cadena de televisió i ràdio CBS té una divisió d'informatius, cridat CBS News, que és actualment gestionada per Siguen McManus. El programa principal d'esta divisió és CBS Evening News, introduït en 1948, que generalment s'emet diàriament a les 18:30, despuix de noticieros locals, i ve en dos edicions distintes: l'edició de dilluns a divendres (actualment presentada per Scott Pelley), i l'edició de dissabte i dumenge (actualment presentada per Russ Mitchell). El 5 de setembre de 2006, el noticiero va fer història quan Katie Couric, la copresentadora anterior del programa matinal Today en la NBC, va reemplaçar Bob Schieffer com a presentador, convertint-se en la primera presentadora femenina d'un noticiero televisiu. Atres programes produïts per esta divisió han inclós els següents:

Deports

Artícul principal → CBS Sports.

Atres programes exitosos

Artícul principal → .

La CBS ha presentat una gran varietat de programes a lo llarc de la seua història en la televisió, incloent els següents:

Emissions internacionals

El CBS Building, sèu en la ciutat de Nova York

Els programes de la CBS es mostren fòra d'Estats Units. Per eixemple, CBS News es mostra poques hores per dia en el canal de satèlit OSN News en Europa, Àfrica, i el Mig Orient. The CBS Evening News es mostra en el Regne Unit, Irlanda, Austràlia, Nova Zelanda, i Itàlia a través de Sky News, a pesar del fet que Sky és part de News Corporation (el propietari del Fox News Channel). En el Regne Unit, la CBS va assumir el control de sis canals de Chello Zone en 2009. Estos varen ser els primers canals estrangers en la marca CBS. Els canals es diuen CBS Action, CBS Drama, i CBS Reality, mentres CBS Reality també té un canal de timeshift. Atres canals inclosos en l'acort són The Horror Channel i el seu canal de timeshift.

En Austràlia, Network Tingues té un acort d'eixida en CBS Paramount, donant-li els drets per a dur els programes Jericho, Dr. Phil, The Clapix Show with David Letterman, NCIS, Numb3rs, i 60 Minutes. Hi ha un afiliat de la CBS en Bermudes—ZBM-TV, que és propietat de la Bermuda Broadcasting Company. En Canadà, la CBS, com totes de les cadenes majors de la televisió nortamericana, es du en el paquet bàsic de programes per a tots els proveïdors de cable i satèlit. Les emissions es mostren en casi exactament la mateixa manera en tant Canadà com els Estats Units. No obstant, la programació de la CBS en els sistemes de cable i satèlit canadencs està subjecta a la pràctica de substitució simultànea, en la qual una senyal d'una estació canadenca es coloca damunt de la senyal de la CBS, si la programació en eixe temps és la mateixa. Ademés, molts canadencs viuen lo suficientment prop d'una ciutat important d'Estats Units per a arreplegar la senyal de transmissió d'un afiliat nortamericà de la CBS en una antena. En Hong Kong, The CBS Evening News s'emet en viu en el matí enjorn, i les cadenes locals tenen un acort per a retransmetre seccions 12 hores despuix per a omplir els programes informatius locals quan tenen contingut insuficient per a comunicar.

The CBS Evening News es veu en les Filipines per via de satèlit en Q-TV (una cadena germana de l'emissora GMA Network) mentres CBS This Morning es veu en eixe país en la Lifestyle Network. Studio 23 i Maxx, dos canals que són propietat de l'emissor ABS-CBN en les Filipines, transmeten The Clapix Show with David Letterman. En Índia, la CBS li otorga a Reliance Broadcast Network, Ltd. la llicència per a usar la seua marca en tres canals en la marca CBS, nomenats Big CBS Prime, Big CBS Spark, i Big CBS Love.

Controvèrsia

En 1995, la CBS va negar emetre un segment de 60 Minutes que hauria oferit una entrevista en un president anterior d'investigació i desenroll per a Brown & Williamson, la tercera major companyia de tabac en la nació. La controvèrsia va plantejar preguntes sobre les papers llegals en la presa de decisions i si els estàndarts periodístics deuen ser compromesos a pesar de pressions i amenaces llegals. No obstant, la decisió enviat ones de choc a lo llarc de l'indústria de televisió, la comunitat de periodisme, i els Estats Units. Este incident va ser la base per a la película de 1999 The Insider, per Michael Mann. En 2001, Bernard Goldberg, qui era un reporter per a la CBS per 28 anys, va publicar el seu llibre, Bias: A CBS Insider Exposes How the Mija Distort the News. Este llibre fortament va criticar els mijos de comunicació, i uns reporters i presentadors de la CBS en particular, com Donen Rather. Goldberg va acusar a la CBS de tindre un prejuí lliberal en la majoria de les seues notícies. En 2004, la Comissió Federal de Comunicacions va impondre una multa d'USD 550 000 en la CBS per la seua emissió de l'espectàcul del descans del Super Bowl XXXVIII (produït per MTV, llavors una unitat germana de la CBS) en la qual el pit de la cantant Janet Jackson va ser breument expost, en violació de lleis federals sobre la decència. Despuix de l'incident, la CBS va disculpar als seus espectadors i va negar presciencia de l'event, que va ser emés en viu. En 2008, una cort federal en Filadèlfia va anular la multa imposta en la CBS, etiquetant-li "arbitrària i caprichosa".

La CBS va emetre un episodi controversial de 60 Minutes que va qüestionar si el president George W. Bush va servir en la Guàrdia Nacional dels Estats Units. Despuix d'alegacions de falsificació, CBS News va admetre que els documents usats en l'història no haurien segut pròpiament autenticados. El següent giner, la CBS va despedir quatre persones conectades a la preparació del segment informatiu. Un presentador anterior de notícies en la cadena, Donen Rather, va presentar una demanda de 70 millons de dólars contra la CBS en 2007, contenent que l'història, i la seua terminació, varen ser maltractades. Parts de la demanda varen ser despedits en 2008, i el restant de la demanda va ser desestimada en 2010, en la seua moció per a apelar rebujada.

En 2007, un major general retirat de l'Eixèrcit d'Estats Units, John Vares batre, va aparéixer en un anunci polític per a VoteVets. org que era crític en el president Bush i la guerra en Iraq. Dos dies despuix, la CBS va declarar que l'aparició de Vares batre en eixe anunci va violar el seu contracte en la cadena, i l'acort va ser terminat.

Vore també

• CBS Daytime
• CBS Interactive
• CBS News
• CBS Radi
• CBS Studio Center
• CBS Television City
• CBS Television Distribution
• The CW Television Network
• Laboratoris CBS
• Anex:Cadenes de televisió oberta d'Estats Units

Bibliografia

• Auletta, Ken (1992). Three Blind Mice: How the TV Networks Lost Their Way, Nova York: Vintage. ISBN 0679741356.
• Bagdikian, Ben H. (2000). The New Mija Monopoly, sexta edició, Boston: Beacon Press. ISBN 0807061794.
• Barnouw, Erik (1966). A Tower in Babel: A History of Broadcasting in the United States to 1933, Nova York: Oxford University Press. ISBN 978-0195004748.
• Barnouw, Erik (1968). The Golden Web: A History of Broadcasting in the United States, 1933–1953, Nova York: Oxford University Press. ISBN 978-0195004755.
• Epstein, Edward J. (1973). News From Nowhere: Television and the News, Nova York: Random House. ISBN 0394463161.
• Goldberg, Bernard (2002). Bias: A CBS Insider Exposes How the Mija Distorts the News, Washington, D. C.: Regnery. ISBN 0895261901.
• Kisseloff, Jeff (1995). The Box: An Oral History of Television, 1920–1961, Nova York: Viking. ISBN 0670864706.
• Matusow, Barbara (1984). The Evening Stars: The Making of the Network News Anchor, Nova York: Ballantine Books. ISBN 0345317149.
• Paley, William (1979). As It Happened: A Memoir, Garden City, Nova York: Doubleday. ISBN 0385146396.
• Paper, Lewis J. (1987). Empire: William S. Paley and the Making of CBS, Nova York: St. Martin's Press. ISBN 0312005911.
• Robinson, Michael J.; Sheehan, {{{nom2}}} (1983). Over the Wire and On TV: CBS and the UPI in Campaign '80, Nova York: Russell Sage Foundation. ISBN 0871547228.
• Smith (1990). In All His Glory: The Life of William S. Paley, the Legendary Tycoon and His Brilliant Circle, Nova York: Simon & Schuster. ISBN 0671617354.

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre CBS.
• • Sitie web oficial de CBS News
  • shtml Sitie web oficial de CBS Evening News
  • Sitie web oficial de CBS Corporation
  • Sitie web oficial de CBS SportLine
  • Canal de la CBS en YouTube
  • CBS Eye-dentity Logo Guidelines Website [11] archivat en Wayback Machine.

  Referències