Série de televisió

Pontiac Firebird Trans Am de 1982 ("K. I. T. T.") de la série Knight Rider

Una série de televisió és una obra de caràcter audiovisual i generalment narrativa que es difon per televisió, en entregues periòdiques, mantenint cada una d'elles una unitat i continuïtat argumental o a lo manco temàtica (série d'antologia) en els episodis anteriors i posteriors. Pot constar d'una o més temporades.

Periodicitat i producció

Les séries televisives poden emetre's per temporades o conjunts de capítuls que poden presentar o no una temàtica pròpia i parala a l'argument general de la série. Encara que el terme s'ampra popularment per a designar a la ficció seriada, atres gèneros són susceptibles d'oferir-se en série, com el documental.

La série televisiva no deu ser confosa en la película o film, encara que esta puga tindre també segones parts (seqüelas), analepsis (precuelas), refundiciones o reboots o formar cicles més o menys extensos entorn a un personage, les cridades franquícias, séries cinematogràfiques o sagues (per eixemple, les formades entorn al personage de James Bond o el d'Indiana Jones, o les trilogies acollides baix el marbete de Guerra de les galàxies). Per una atra part, d'un personage secundari d'una série televisiva pot nàixer una atra en la qual este personage siga el principal (per eixemple, d'un personage de la série Cheers va sorgir Frasier, i d'un atre de Breaking Bad va nàixer Better Call Saul). A la série aixina naixcuda se li crida série derivada o spin-off. Per a crear una série el procediment habitual és crear una prova de concepte cridada episodi pilot o inicial, que servix per a que els productors puguen comprovar si la fòrmula adoptada és bona i, en alcançar elevada audiència i una bona crítica, puga ser susceptible d'invertir més diners en que tinga continuïtat, es corrigguen els defectes menors que puguen percebre's o, al no passar la prova, quede com un simple telefilme solt. En l'elaboració d'este tipo de productes són molt importants els equips de guionistes, supervisats pel productor eixecutiu o showrunner, encarregat de tots els aspectes creatius d'el serial i, casi sempre, el redactor cap de l'anomenada Bíblia o conjunt de caràcters constants i desenrolls que han de seguir tots els guions. Per a confeccionar-els, es recorre habitualment a programes informàtics de guions com a Final Draft, Celch o uns atres. L'idea inicial per a un episodi es diu "trampolí", "palanca" o springboard. En freqüència és necessari un alvanç previ o tràiler de lo ocorregut en anteriors episodis per a refrescar el recort de la trama. Després, abans dels crèdits, una part inicial de la narració servix de "ham" per a captar l'interés del públic, el cridat conflicte, problema o teaser, casi sempre un brete que servix per a enfocar i picar l'atenció de l'espectador. En l'estructura és important també la "etiqueta" o tag, l'escena o escenes finals que vénen despuix de l'últim intermig comercial i que servix per a nugar vetes soltes, propondre o avistar possibles intrigues posteriors i sostindre i incentivar la continuïtat a llarc determini de l'argument, de modo que inciten la fidelitat a la série. En l'elaboració del guion són importants els cridats "pareados", diàlecs de dos llínees en que un personage contesta a un atre de forma epigramática o ingeniosa. El escaletista dividix el guion lliterari en escenes per a que després el realisador forme el guion tècnic, procurant que siguen significatives i redones en sí mateixes. Quan es va en retart en la producció, o falta presupost, se sol recórrer a un episodi recapitulatorio o "episodi de retallades" que conté diversos flash-backs presos d'episodis anteriors, passages destacats i ya coneguts emmarcats en un mínim de nou material.

En el cas de les comèdies és important la postproducció, puix s'afigen efectes de distint tipo que subrallen els gags: sonors com la rialla enlatada o les prens falses al final. Un atre fenomen a tindre en conte són els documentals sobre el rodage, que constituïxen un gènero propi, destinat a explotar el mercat que constituïxen els fans de la mateixa, puix cada série genera ademés un important merchandeig.

Tipologia temàtica

El gènero va ser influït al començ pel serial radiofònic i la novela romàntica. Argumentalmente, casi sempre desenrollen trames folletinescas per entregues entorn a mentires i secrets que es van desvelant poc a poc. Despuix es va instalar en el gènero una gran diversitat argumental, que inclús híbrida els gèneros, perque és alguna cosa que sol aumentar les possibilitats d'èxit en aumentar el seguiment de distints tipos d'espectadors:

Friends ha segut una de les més populars.

• Les sitcom o comèdies de situació (MASH, Un home en casa, 7 vides, Cheers, Frasier, Farmàcia de Guàrdia, Friends, El príncip del rap, Seinfeld, The Cosby Show, The Big Bang Theory..)
• Les familiars (La tribu dels Brady, Els Walton, En huit basta, La casa de la praderia, Els Serrano...)

• Les comèdies dramàtiques (Flaked, Grace & Frankie, Nurse Jackie, Orange Is the New Black, Parenthood, Rescue Em, Weeds)
• Les comèdies irreverents (Veep, Arrested Development, Pare de família, BoJack Horseman, Club de Cuervos, F Is for Family, Love, Summer Heights High, Unbreakable Kimmy Schmidt, Wet Hot American Summer.)
• Els drames polítics o socials (Homeland, Chernobyl, House of Cards, Occupied, The Good Wife, The West Wing).
• Les de crims (policials, de detectius, de mafiosos...) Colombo, Kojak, Sherlock, Bron, Sense rastre, Cançó trista d'Hill Street, Cold Case, Els Soprano Law and Order UVE, Better Call Saul, Bloodline, Fargo, The Blacklist, The Bridge, Twin Peaks, Agatha Christie's Poirot, Els chicotets assessinats d'Agatha Christie.

• Els thrillers de suspens, de acció, de aventures o de espies (Missió impossible, Lost, Pirates, Bats Motel, Breaking Bad, Dexter, Sons of Anarchy, La casa de paper, The Fall, The Following, Treball Jiménez, The Killing, Condor; 24, Arrow, La Reina del Sur, Marque Pol, Outlander, Prison Break, The Last Kingdom, Turn, Vikings.)
• Les de l'oest o westerns (Bonança, Gunsmoke, El virginiano...)

• Les de superhéroes (Gotham, Marvel’s Daredevil, Marvel’s Jessica Jones, The Flash.)
• Les històric-costumistes i biogràfiques (Yo, Claudio, Dalt i avall, Mad Men, The Crown, Narcos, Peaky Blinders, The Americans).
• Les de ciència-ficció, incloses les distópicas i ucrónicas. (Star Trek, UFO, Espai 1999, Ascension, Between, Heroes, Orphan Black, Sense8, The 100, The 4400, Humans i Under the Dome).
• Les fantàstiques (Joc de Trons, Supernatural, Expediente X, Stranger Things, Fringe, Grimm, El ministeri del temps, The Witcher)

• Les de terror: Tensió, The Walking Dead, American Horror Story, Hemlock Grove, Penny Dreadful, Scream, Z Nation...
• Les meges (Marcus Welby, ER, House M. D., The Good Doctor, Anatomia de Grey...)
• Les animades (Les tres mellizas, Mazinger Z, Marque, Heidi, Naruto, Érase una volta... l'home, Els Picapiedra, Els Simpson, Pare de família...)
• Les sagues familiars, doramas, telenovelas o soap operas (La saga dels Forsyte, Dallas, Dinastia, Falcon Crest...)
• Les jovenils i infantils (Pippi Calzaslargas, Misfits, Skins, Merlí, Hannah Montana, Estiu blau...)
• Les documentals (L'Odyssée sous-marine du Commandant Cousteau, Cosmos, L'home i la terra...)

• Els programes televisius (Cas tancat, Judge Judy, Pasapalabra, Pink Courtroom)

En EE. UU., les ambientades en época actual, entorn a una família i en to melodramático, dirigides en un principi pels patrocinadors sobretot a l'àmbit consumidor femení (la dòna en casa), es denominen soap operas (Dallas, Dinastia, Falcon Crest...); en Hispanoamèrica, serials.

Història

Inicis

Dos factors que varen tindre una gran importància per a l'aparició d'esta forma d'entreteniment varen ser la ràdio i el cine. Durant el XX, les famílies de classe mijana que tenien un aparat de radi en la seua llar i al voltant de la qual es reunien per a escoltar les històries que es contaven en les distintes emissions radiofòniques. Per lo que fa el cine, és obvi que les séries de televisió varen adoptar el seu format audiovisual en una pantalla més chicoteta que en les sals de proyeccions. Aixina que, la televisió es va popularisar gràcies a la fusió de dos llenguages: l'immediatea pròpia de la ràdio i ellenguage audiovisual del cine. Durant els anys 1940 es va ser desenrollant un fenomen televisiu que va tindre el seu paper estelar a partir dels anys 1950, quan es va normalisar la presència d'una televisió en les llars. Els factors que varen favorir a que el televisor es convertira en un be de consum varen ser el seu fàcil i poc costosa producció i l'innovació que va supondre per a la gent d'aquella época.

Estats Units

Primera edat d'or (1947-1961)

En 1927 es va realisar la primera emissió televisiva experimental en Estats Units. La primera série narrativa va ser un policíac, The Television Ghost (1931-1933), episodis de quinze minuts en que l'espectre d'una víctima contava cóm va ser assessinada. Pero no va ser fins al 1941 quan es va portar a terme per primera volta una emissió televisiva convencional des d'un plató de la ciutat de Nova York. A causa de l'intervenció d'Estats Units en la Segona Guerra Mundial causada per l'atac a Pearl Harbor, va haver un paró que va durar fins al 1946, quan les emissions televisives varen ser normalisades. Aixina, la Primera Edat d'Or s'estén des de 1947 fins a 1961. Este model televisiu es componia de programes de varietats, còmics, concursos i antologia dramàtiques gravades en estudi, en directe o prefilmades, en episodis independents d'una hora. Tots els productes d'este tipo varen tindre influència tant en la ràdio com en el teatre i es caracterisaven per tindre costs alts.

Assumint alguna cosa que terminaria per empobrir el concepte televisiu, es va preferir com a objectiu principal, fòra d'educar i instruir al públic, informar-ho i motivar-ho, més be aïllar-ho del món real i entretindre-ho, puix per a les cadenes de televisió primava la major cantitat de beneficis a curt determini i al menor cost. Per esta raó, el gènero estrela durant molts anys eren les sitcoms que no exigien molts decorats, actors i guions complexos. Algunes de les més conegudes varen ser I love Lucy (la qual va sorgir a partir d'un serial radiofònic, recordant aixina l'importància que va tindre la ràdio) i Bewitched (1964-1972), ya que en elles el públic es podia identificar en típiques situacions familiars i al mateix temps els permetia passar un bon temps; no obstant, els personages solien ser estereotipats i les trames argumentals repetides, maniqueas i esquemàtiques: el guion no tenia l'importància que hui alberga (o no es pagava molt ben). Per una atra part, l'ideologia impartida per este tipo de séries era poc variada i monòtona, sempre molt conservadora, entorn als valors invariables de l'anglosaxó blanc protestant i un somi americà de popularitat, diners i integració familiar, a causa de la pressió que eixercien els patrocinadors publicitaris de les séries, sempre desijosos de dirigir-se a un públic homogéneu general i ampli, a fi d'excloure els sectors del mercat més reduïts, en biaix ideològics no compartits o polèmics. Pero el públic va escomençar a donar-se conte de l'ínfima calitat d'este tipo de productes. Aixina que, sense canviar-els molt, va intentar donar-se'ls una certa apariència de novetat, a lo manco en el cas de les séries patrocinades per Aaron Spelling, la més convencional i esquemàtica de les quals va anar sense dubte Vacacions en la mar, en renovats actors invitats pero sempre en el mateix tipo d'històries. En el gènero policíac, cal destacar Els intocables,Perry Mason, El fugitiu i Ironside. Dins del western va haver séries de gran nombradía, com Bonança (1959-1973) i la segona série més longeva d'EE. UU., Gunsmoke, de la que es varen emetre 635 episodis entre 1955 i 1975 (sense contar cinc reboots posteriors). Un subgénero peculiar varen ser les ficcions serial que se centraven en animals: gossos com Les aventures de Rin tin tin (1954-1959) o delfins com Flipper (1964-1967), entre unes atres que es varen donar també en époques posteriors. Un eixemple dels més originals sobre la seua estètica va ser la d'horror còmic familiar The Munsters (1964-1966); per una atra part, algunes séries intentaven evitar la censura i el còdic Hays tractant sérios problemes socials específics contemporàneus, pero traslladant-els a un temps fictici futur i lluntà per a tornar irreala crítica, com Star Trek: The Original Séries (1966-1969), que va ser criticada per qüestions tan curioses com les orelles del seu personage Spock, similars a les del Dimoni. També tenien llectura política séries com la britànica i kafkiana The Prisoner (1967) o la nortamericana Els invasores (1967-1968), la qual, baix l'invasió extraterrestre i la paranoia que causava, encobria el drama de la guerra freda, com aixina mateix molts episodis de la clàssica série d'espies Missió impossible (1966-1973). Un atre gènero que es va fer popular entre els espectadors varen ser les series d'antologia (Anthology Live Drama). Este gènero es caracterisa per mostrar episodis independents que no disponen de continuïtat serial entre ells. Moltes d'estes séries estaven patrocinades per marques. Un eixemple clar d'açò és Studio One o Westinghouse, Summer Theatre, sufragada per una empresa d'electrodomèstics. Algunes séries representatives d'este gènero són The Twilight Zone i Alfred Hitchcock Presents; els guions d'estes séries de misteri els feyen escritors i directors reconeguts, i en freqüència recorrien als símbols i a les paráfrasis per a sortejar la censura moral, política, ètnica i religiosa dels còdics i dels patrocinadors. Durant els anys 1950, les cadenes més importants eren tres: l'ABC (American Boradcasting Corporation), la NBC (National Broadcasting Corporation) i la CBS (Columbia Broadcasting System). Estes tres cadenes varen prevaldre en l'indústria televisiva fins als anys 1980, quan va aparéixer la FOX.

Segona edat d'or (1981-2000)

Per a que apareguera la segona edat d'or de la televisió americana, va haver factors i precedents importants que cal tindre en conte. No va ser lo menys influent que la televisió poguera gravar-se en cintes de vídeo, i despuix en atres soports. Això suponia que eren revisades una i una atra volta i els seus defectes (i virtuts) podien aparéixer en lent d'aument. el disseny de producció es va tornar de sobte sumament important, i les reposicions varen adquirir un caràcter distint. De sobte el públic es tornava molt exigent i crític i Internet escomençava a amenaçar en el fenomen del piratege i a tornar incontrolable i hipercrítica la recepció de qualsevol producte, i la publicitat va escomençar a considerar-se una tara maleducada i odiosa; es va diferenciar una televisió selecta i de pagament, la televisió per cable, i una atra vulgar i per a pobres, la televisió analògica. Per una atra part, va haver séries que varen senyalar el nou camí estètic. La primera va ser Hill Street Blues, emesa per NBC des de 1981 fins a 1987, obra del gran showrunner Steven Bochco, qui, reforçant el costumbrisme i el naturalisme dels guions, adoptava un punt de vista molt documental i realista de lo que era el dia a dia en una comissaria. En efecte, va renovar les séries del gènero policial, en el que la televisió nortamericana sempre ha destacat. Es va deixar d'idealizar a policies i detectius, que varen ser tornant-se estereotips antiheroicos, i en ribets de transcendència i crítica social (Columbo, etc.: curiosament, tots els vilans d'esta série pertanyien a la classe alta, encara que no s'anava més allà al respecte). La ficció va escomençar llavors a lliurar-se del esquematisme maniqueo que hi havia deturpado les séries de televisió al principi i es va obrir a temes menys idealizados i convencionals i a personages menys plans i en defectes o llimitacions. la posmodernidad, en la seua ironia, paròdia i mescla de gèneros apareix en séries com la còmic-policíac-sentimental Llum de lluna (1985-1989). Pero la que destaca per damunt de totes les séries televisives va ser aquella creada per David Lynch: Twin Peaks. En aquell moment (1990) l'emissió d'esta série per part d'ABC va supondre una revolució en la forma de realisar la ficció televisiva que la va introduir en la modernitat. Esta série presentava una estètica cinematogràfica, una posada en escena distinta a la série dramàtica convencional, de llectura surrealiste i simboliste, ritme antitelevisivo i finals oberts. El drama mèdic va ser un gènero dominat per la televisió americana; es va introduir en ell el naturalisme, els antihéroes, la mescla de gèneros, la lluita contra el esquematisme i la crítica social. Fòra dels precedents, destaquen ER, House M. D. o Grey's Anatomy entre moltes atres. Una atra série que va tindre la seua importància en el ranc de les d'índole fantàstica va ser X-Files, emesa per la Fox entre 1993 i 2003 i creada per Chris Carter. Prenent de Twin Peaks els finals oberts i el naturalisme, la seua rellevància deriva del fenomen de fans que es va crear al voltant d'ella (semblat al que va sorgir en la série Lost, també de final obert, pero en una época en la que no s'havia generalisat Internet). És una série necessària per a poder entendre cóm va ser la ficció televisiva dels anys 1990 i va supondre un punt d'inflexió que va quedar des de llavors en la cultura popular. En ella es va optar de nou pels finals oberts, l'estètica obscura i el realisme màgic, rebujant els convencionalisme habituals en el gènero fantàstic i assumint una impronta més internacional i menys americanizada en els seus contexts i arguments. Poc va aportar al món de la ciència ficció la convencional Babylon 5 (1993-1998).

Europa

Regne Unit

En els seus inicis, hi havia dos models de televisió: privada i pública. Esta última és la que tenia una major presència en Europa. Quan es parla de la televisió britànica, es deu mencionar sense dubte alguna la BBC (British Broadcasting Corporation), la qual, com va ocórrer en distintes emissores, es remontava a la BBC radiofònica (British Broadcasting Company), apareguda el 1922. En 1929 varen escomençar les emissions experimentals en la televisió d'alta definició, pero durant la Segona Guerra Mundial es varen detindre. Des de 1946 fins a 1955 la BBC va ser l'única ret televisiva que va haver en Gran Bretanya fins que va aparéixer la competència privada en ITV, una cadena creada en l'intenció d'estimular el desenroll de la societat de consum en la població britànica i proporcionar major llibertat d'elecció a l'espectador. Mentres que la BBC disponia d'una programació en gran part emesa en directe i de producció pròpia, l'ITV es dedicava a comprar séries i telefilmes de producció americana. D'esta forma, l'ITV oferia una miqueta de lo que la BBC caria: va dinamisar la seua programació obrint-se a l'exterior i evitant quedar-se estancada, ya que la de la BBC estava centralisada en Londres i era molt més nacionalista; en resposta la BBC va dinamisar també la seua programació. Esta competició es va reflectir en les séries que produïen. En l'any 1956 l'ITV va escomençar a emetre Armchair Theatre en la que retransmetien obres de teatre angleses vinculades en els "Jóvens airados" / Angry Young Men, un grup britànic de dramaturcs que tractava temes de rellevància social en la realitat britànica del moment. En el gènero còmic una de les séries més importants de la televisió britànica va ser sense dubte Monty Phyton Flying Circus, emesa entre 1969 i 1974. Este irreverent programa, protagonisat pels humoristes Eric Aneu-li, John Cleese, Terry Jones, Michael Palin, Graham Chapman i el Terry Gillian va tindre un impacte immens gràcies a que va ser emesa en la televisió pública i perque tractava en frescura temes de preocupació social del moment en l'objectiu d'atacar el sistema britànic establit des de la irreverencia més absoluta. Sobre séries de fantasia i ciència ficció, un clàssic seminal que va inspirar atres proyectes va ser sense dubte la longeva série Doctor Who. Les adaptacions de clàssics de la lliteratura varen ser un dels forts de l'indústria televisiva anglesa, aixina com les séries d'ambientació històrica. L'ITV va produir un clàssic com Upstairs, Downstairs (1971-1975) i la BBC va alcançar un cim en la miniserie Yo, Claudio, sobre la novela de Robert Greus; cal destacar també Poldark (1975-1977), transposició del cicle de noveles històriques de Winston Graham que va aplegar a tindre un remake posterior (2015), o El talp (1979), adaptació de la famosa novela d'espies de John li Carré. Granada Television no va reparar en despeses per a elaborar un atre clàssic, Tornada a Brideshead (1981), sobre la novela homònima d'Evelyn Waugh; també a esta cadena pertany un atre clàssic, Les aventures de Sherlock Holmes (1984-1994), personage en el que s'han inspirat atres séries més modernes.

Itàlia i França

A l'hora de parlar sobre l'història de les séries de televisió en Itàlia i França, es deu parlar sobre la televisió d'autor, concepte utilisat per a fer referència al showrunner d'una série televisiva. En estos dos territoris va haver varis personages que varen aportar qüestions significatives al dominant model americà. Un d'ells va ser un dels màxims representants del moviment cinematogràfic neorrealista en Itàlia: Roberto Rossellini. Despuix d'abandonar el món del cine en 1963, es va unir a la televisió en l'intenció de crear el contingut que ell volguera i aplegara a la major cantitat de persones. Va propondre un proyecte molt ambiciós, cridat televisió didàctica, per al qual volia crear una nova productora en l'intenció d'elaborar una enciclopèdia a través de programes televisius i telefilmes biogràfics. Desgraciadament, eixe propòsit no va poder aplegar més allà del seu telefilme Sócrates. En l'àmbit francés destaca Jean Renoir. Un dels formats que més amprats eren els drames dramàtics, ya que gràcies a l'emissió en directe (imitació dels modos de representació teatral) es deixava un espai a l'actor per a treballar en una atmòsfera pareguda a la del teatre, i d'esta manera obtindre un resultat lo més realiste possible. Algú que també va ser una figura important en la televisió francesa va ser Jean-Luc Godard, qui despuix de quedar decepcionat pel cine al voltant del 1973, va començar a experimentar en el vídeo. Esta decisió li va ajudar a participar en vàries séries públiques franceses, com Six fois Deux (1976) o France tour détour deux enfants (1978). La seua intenció en la televisió era la mateixa que Rossellini: convertir la televisió en un espai didàctic i crític que qüestionara idees preconcebudes.

Tercera edat d'or (2000-)

La tercera edat d'or de la televisió es considera que va començar en el nou mileni. La calitat dels guions va aumentar gràcies a l'històrica Folga de guionistes en Hollywood de 2007-2008 que va iniciar en els EE. UU. el Sindicat d'Escritors d'Amèrica Writers Guild of America i a l'assunció d'un complex procés d'escritura i reescritura, que podia involucrar inclús a equips d'una vintena de guionistes especialisats (dialogistas, argumentistas o autors de sinopsis, biblistas, escaletistas, etc.) baix la direcció del showrunner, qui imponia les directives del concepte de la série escrivint la cridada "Bíblia", a on figuraven les constants que devien respectar els redactors sobre personages, temes, desenroll, estructures i ambients. Els temes es varen obrir tant que inclús es va tractar lo més exclós i morbós (el sexe en Sex in the City, Law & Order UVE, Californication, Orange Is the new Black, En lloc, Transparent, Modern family o les autòpsias, ara element inevitable en els policíacs des de CSI; també es varen tractar temes tabú com l'homosexualitat, la pederàstia, la violació...) i els guions varen abandonar d'una volta per totes el maniqueo esquematisme habitual i varen polir tant ellenguage com el contingut de les seues històries; fins als personages secundaris varen poder escomençar a deixar de ser plans i estereotípicos, evolucionen a lo llarc de la série i escomencen a tindre més relleu, un passat i un futur. la posmodernidad va influir aportant un to irònic i paródico i una gran mescla de gèneros, aixina com una nova narrativa visual, heretada de la nouvelle vague, de la que és testimoni per eixemple 24 (2001-2010), desenrollada en temps real, usant la divisió de pantalla i amprant l'improvisació sense guion tècnic i en cambra manual, buscant més naturalitat. Destaca l'emissió de la série de J. J. Abrams i Damon Lindelof: Lost (2004-2010). La seua popularitat es va convertir en un fenomen mai vist anteriorment en la televisió, ya que va sorgir una base de fans al voltant de la série que va aparéixer en varis fòrums per Internet. Igualment, el naturalisme naixcut en el gènero policíac en les séries de Steven Bochco va proseguir implicant-se en esferes científiques, socials i sicològiques en influents franquícies com CSI (2001-2016) i la longeva Llei i Orde (1990-2020), o en anàlisis socials naturalistes com The Wire (2002-2008), que afonda en la mateixa estructura humana de Baltimore. Es recorre a la perspectiva del criminal en séries com Els Soprano (1999-2007), Dexter (2006-2013), How to Get Away with Murder (2014-), Breaking Bad (2008-2013) o Ments criminals (2005-2020). Una atra característica és l'ampliació cronològica de l'acció per mig d'un us abundant de l'analepsis (Sense rastre, 2002-2009 o Cold Case, 2003-2010, o la ya citada Lost, per eixemple). Les séries d'animació es varen renovar ampliant el seu públic a l'edat adulta i assumint igualment guions molt més exigents. Del esquematisme a penes crític de Els Picapiedra (1960-1966) d'Hanna-Barbera es va passar a l'acidea implacable de Matt Groening (Els Simpson, 1989-) o Seth MacFarlane (Pare de família, 1999-), entre uns atres.

Netflix és una de les plataformes de streaming més utilisades mundialment hui en dia.

Les séries històriques i de fantasia heròica varen escomençar a dotar-se de presuposts i guions de calitat. És el cas de Vikings (2013-2020) o Joc de trons (2011-2019). En el terreny dels policíacs, el palmito es va ampliar al noir nòrdic en séries tan adaptades com la suec-danesa Bron / Broen (2011-2018), entre unes atres, i es revitalisen vells clàssics en episodis que alcança l'extensió de llarcmetrages (Sherlock), 2010-2017. Les séries de fantasia i ciència ficció varen experimentar un gran espente, en obres mestres com la britànica Torchwood (2006-2011), The Man in the High Castle (2015-2019), la ya citada Game of Thrones (2011-2019), Humans (2015-2018), Westworld (2016-) o les diverses prolongacions dels univers de Star Trek i Marvel. Les séries històriques o d'interés social també impressionen fortament, com la miniserie Chernóbil (2019) o El conte de la criada (2017-). Des dellavors, han anat apareixent una gran varietat de produccions televisives, a causa de noves formes de consum per cable i Internet; es tracta principalment d'empreses comercials d'entreteniment que oferixen al públic un extens catàlec de contingut audiovisual a canvi d'una tarifa mensual. Els màxims exponents d'estes empreses són HBO Max, Netflix i Amazon Prime Video, encara que existix un gran número de plataformes de streaming. Esta circumstància ha favorit el binge-watching o marathon-viewing, un fenomen cultural que consistix en vore programes de televisió consecutivament. Este fet ha beneficiat la globalisació de les séries de televisió, és dir, ara qualsevol ciutadà en un nivell mig de vida pot vore programes televisius, siga a on siga.

Séries de ficció

Estructura per a tot

Existixen produccions que no complixen el requisit de tindre una estructura narrativa; pese a això, són considerades com a séries, per la seua factura, procés de producció i forma de programació.

Producció i programació

Per norma general, les séries de ficció són produccions molt més costoses que els serial. Això es deu a que solen plantejar-se per a cobrir els horaris de major consum televisiu o prime clave, mentres que els últims es destinen a les bandes diürnes o daytime, a on els nivells d'audiència són menors. Pel seu considerable cost, es programen una volta a la semana (ocasionalment, dos o tres) i casi mai en tira diària (en anglés, strip), que és com solen emetre's els serial. Una série sol concebre's de forma tancada, en final previst, pero deixant oberta la possibilitat d'ampliar la producció, en funció dels resultats d'audiència. Lo més habitual és que es realise una primera tanda de tretze episodis i, si l'èxit acompanya, és molt provable que la série retorne en noves entregues.

Tipologia

• Comèdia de situació. (Sitcom en anglés) Des del punt de vista de la producció i la programació, es definixen per una duració entre 20 i 40 minuts pels seus llimitats escenaris (un o dos i casi sempre interiors) i perque es graven en l'assistència de públic.
• Teleserie o séries de llarc recorregut. Cada capítul dura entre 50 i 60 minuts, si be, en alguns països, com Espanya, Argentina, Colòmbia i Mèxic, els metrajes poden ser molt superiors, Posseïxen diferents escenaris, tant interiors com a exteriors. Es distinguixen entre drames i comèdies.

• Antologia: Es tracta d'un tipo de série que, en cada capítul, canvia de personages, d'escenaris i, inclús, d'equip de producció. La continuïtat entre un i un atre es conseguix per mig del tema, el mateix per a tots els episodis. Un eixemple és la producció espanyola La chafada del crim (1985), que, en cada entrega, abordava un cas criminal distint, basat en fets reals. Un eixemple d'una série d'antologia a on canvien els personages, pero l'equip de producció i els actors són els mateixos, és American Horror Story (2011).
• Miniserie. És un tipo de producció a mig camí entre les teleseries i els telefilmes (en anglés, TV Movie). Solen plantejar-se per a a lo manco tres episodis, en una duració, cada u d'ells, d'aproximadament 90 minuts, açò és, l'estàndart que l'indústria televisiva nortamericana té assignat als telefilmes.

• Microserie: Producció que dura entre 3 o 5 minuts. De la mateixa manera que les comèdies de situació, tenen pocs escenaris, pero sí una narrativa clara i en temàtiques fortes. Poden tindre episodis mínims a 20, inclús per temporades, es manegen majorment en Internet. Per eixemple, Camera café.
• Série d'animacióː Dirigides en la seua majoria a públic infantil/jovenil, els dibuixos animats solen emetre's en canals i en programes de TV per a chiquets i les hi ha també per a públic de major edat. L'humor, la fantasia i l'acció estan entre els seus gèneros més habituals.
• Webserieː És una producció audiovisual creada per a ser distribuïda a través d'internet, be siga a través de la web dels seus autors o de plataformes com Youtube o Netflix.

Séries documentals

El gènero del documental pot ser objecte d'una emissió seriada en televisió, aixina com les seues distintes variants, sorgides a partir d'un procés d'incorporació de tècniques característiques d'atres gèneros. És el cas dels informació continguda en els docudramas en que s'aborda la realitat en recursos narratius propis de les séries de ficció, com la guionisació a partir de trames i, inclús, personages. Un eixemple de docudrama seriat és la producció espanyola Viure cada dia, emesa per TVE1 entre 1978 i 1988. Una atra variant del documental és el docu-soap (docu, de documental; soap, de soap opera), encara que, en este cas, les tècniques narratives utilisades no procedixen de les séries de ficció, sino dels serial televisius. Com en estos, les trames queden obertes d'un capítul a un atre. La producció catalana Bellvige Hospital, oferida per la televisió autonòmica catalana Tv3, és un eixemple de docu-soap.

Vore també

• Cine històric
• Comèdia de situació
• Melodrama
• Telenovela
• Anex:Séries i telenovela hispanes (2018)
• Serial radiofònic
• Fotonovela
• Microserie

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Série de televisió.