Anar al contingut

Documental

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Documental
Esta cambra Bolex de 16 mm "H16" Reflex és una cambra popular de nivell d'entrada utilisada en les escoles de cine

El documental és l'expressió d'un aspecte de la realitat, mostrada en forma audiovisual. L'organisació i estructura d'imàgens i sons (texts i entrevistes), segons el punt de vista de l'autor, determina el tipo de documental. En atres paraules, un documental és un mig audiovisual on es mostren fets reals, explicats per un narrador. La seqüència cronològica dels materials, el tractament de la figura del narrador, la naturalea dels materials —completament reals, recreació, imàgens infográficas, etcétera— donen lloc a una varietat de formats tan àmplia en l'actualitat, que van des del documental pur fins a documentals de creació, passant per models de reportages molt variats, el docudrama (format en el que els personages reals s'interpreten a sí mateixos), aplegant fins al fals documental. En freqüència, els programes de ficció adopten una estructura i modo de narració molt propenques al documental, i a la seua volta, alguns documentals reproduïxen recursos propis de la creació d'obres de ficció.

Definició

La portada dellibre Unix nouvelle source de l'histoire, obra de Bolsław Matuszewski de 1898, la primera publicació sobre la funció documental de la cinematografia.

L'escritor i cineaste polac Bolsław Matuszewski va ser un dels que varen identificar el modo del cine documental. Va escriure dos dels primers texts sobre cine, Unix nouvelle source de l'histoire i La photographie animée. Abdós varen ser publicats en 1898 en francés i es troben entre els primers treballs escrits per a considerar el valor històric i documental de la película.[1] Matuszewski també es troba entre els primers cineaste en propondre la creació d'un archiu cinematogràfic per a recopilar i mantindre segurs els materials visuals.[2]

La paraula «documental» va ser falcada per el documentalista escocés John Grierson en el seu resenya de la película Moana (1926) de Robert J. Flaherty, publicada en el New York Sun el 8 de febrer de 1926, escrita per «The Moviegoer» (un pseudónimo de Grierson).[3]

Els principis del documental de Grierson eren que el potencial del cine per a observar la vida podia explotar-se en una nova forma d'art; que l'actor «original» i l'escena «original» són millors guies que les seues contraparts de ficció per a interpretar el món modern; i que els materials «aixina presos de la matèria primera» poden ser més reals que l'artícul actuat. En este sentit, la definició de documental de Grierson com a «tractament creatiu de la realitat» ha guanyat certa acceptació,[4] i esta posició diferix de la provocació del cineaste soviètic Dziga Vértov de presentar «la vida tal com és» (és dir, la vida filmada subrepticiamente) i «la vida pillada desprevenida» (vida provocada o sorpresa per la cambra). El crític de cine nortamericà Pare Lorentz definix a un documental com «una película fàctica que és dramàtica».[5] Uns atres afirmen ademés que un documental es destaca dels atres tipos de películes de no ficció per brindar una opinió i un mensage específic, junt en els fets que presenta.[6]

La pràctica documental és el complex procés de creació de proyectes documentals. Es referix a lo que la gent fa en els dispositius dels mijos, el contingut, la forma i les estratègies de producció per a abordar els problemes i les eleccions creatives, ètiques i conceptuals que sorgixen en fer documentals. La realisació de documentals es pot utilisar com una forma de periodisme, promoció o expressió personal.

Història

Abans de 1900

Les primeres películes, les anteriors a 1900, s'enfocaven en la novetat de mostrar un event. Eren moments d'una sola pren capturats en una película: un tren entrant en una estació, un barco atracant o treballadors d'una fàbrica eixint del treball. Estos curtmetrages es varen denominar películes de «actualitat»; el terme «documental» no es va falcar fins a 1926. Moltes de les primeres películes, com les realisades pels germans Lumière, tenien una duració d'un minut o menys, per llimitacions tecnològiques. Les películes que mostraven a moltes persones (per eixemple, eixint d'una fàbrica) a sovint es feyen per raons comercials: les persones filmades estaven ansioses per vore, canvi d'un pagament, la película que les mostrava. Una película notable va registrar més d'una hora i mija, The Corbett-Fitzsimmons Fight. Utilisant tecnologia pionera de reproducció en bucle, Enoch J. Rector va presentar la totalitat d'una famosa baralla per un títul de 1897 en pantalles de cine de tot Estats Units. En maig de 1896, Bolsław Matuszewski va filmar algunes operacions quirúrgiques en els hospitals de Varsòvia i San Petersburgo. En 1898, el cirugià francés Eugène-Louis Doyen va invitar a Bolsław Matuszewski i Clément Maurice i els va propondre gravar les seues operacions quirúrgiques. Varen escomençar en París una série de películes quirúrgiques en algun moment abans de juliol de 1898.[7] Fins a 1906, any de la seua última película, Doyen va registrar més de 60 operacions. Doyen va dir que les seues primeres películes li varen ensenyar a corregir errors professionals que desconeixia. En fins científics, despuix de 1906, Doyen va combinar 15 de les seues películes en tres compilació, dos de les quals sobreviuen, la série de sis películes Extirpation dones tumeurs encapsulées (1906) i la série de quatre películes Els Opérations sur la cavité crânienne (1911). Estes i atres cinc películes de Doyen sobreviuen.[8]

Fotograma d'una de les películes científiques de Gheorghe Marinescu (1899).

Entre juliol de 1898 i 1901, el professor rumà Gheorghe Marinescu va realisar vàries películes científiques en la seua clínica de neurologia en Bucarest:[9] Tulburarile mersului in hemiplegia organica (1898), Tulburarile mersului in paraplegiile organise (1899), Un caz d'hemiplegie isterica vindecat prin sugestie hipnotica (1899), Tulburarile mersului in atàxia locomotrice progressiva (1900) i Paralizia pseudo-hipertrofica sau miosclerozica, din cadrul miopatiilor (1901). Tots estos curtmetrages han segut conservats. El professor va cridar a les seues obres «estudis en l'ajuda del cinematógraf», i va publicar els resultats, junt en varis fotogrames consecutius, en números de la revista La Semaine Médicale de París, entre 1899 i 1902.[10] En 1924, Auguste Lumière va reconéixer els mèrits de les películes científiques de Marinescu: «He vist els seus informes científics sobre l'us del cinematógraf en estudis de malties nervioses, quan encara estava rebent La Semaine Médicale, pero en eixe llavors tenia atres preocupacions, que no em deixaven temps lliure per a escomençar estudis biològics. Dec dir que vaig oblidar eixes obres i t'agraïxc que me les hages recordat. Desafortunadament, no molts científics han seguit el teu camí.»[11][12][13]

Décades de 1900 i 1910

Geoffrey Malins en una cambra aeroscópica durant la Primera Guerra Mundial.

Les películes de viages varen ser molt populars a principis del XX. Els distribuïdors a sovint es referien a elles com scenics. Les scenics es trobava entre el tipo de películes més populars en eixe moment.[14] Una de les primeres películes importants que va anar més allà del concepte escènic va ser In the Land of the Head Hunters (1914), que comprenia el primitivisme i el exotisme en una història escenificada presentada com a recreació veraces de la vida dels natius americans. La contemplació és un àrea separada. Pathé va ser el fabricant mundial més conegut d'este tipo de películes de principis del XX. Un vívido eixemple és Moscou sous la neige (1909). Durant este temps varen aparéixer documentals biogràfics, com ellarcmetrage Eminescu-Veronica-Creangă (1914) sobre la relació entre els escritors Mihai Eminescu, Veronica Micle i Ion Creangă (tots fallits en el moment de la producció) publicat per l'estudi de Pathé en Bucarest. Els primers processos cinematogràfics en color, com Kinemacolor, conegut per la película With Our King and Queen Through Índia (1912), i Prizmacolor, conegut per Everywhere With Prizma (1919) i la película de cinc carrets Bali the Unknown (1921), varen utilisar películes de viage per a promoure els nous processos de color. En contrast, Technicolor es va concentrar principalment en conseguir que els estudis d'Hollywood adoptaren el seu procés per a llarcmetrages de ficció. També durant este periodo, es va estrenar ellarcmetrage documental de Frank Hurley, South (1919), sobre la Expedició Imperial Transantártica. La película documenta la fallanca expedició antàrtica dirigida per Ernest Shackleton en 1914.

Década de 1920

Romanticisme

Cartell publicitari de Nanuk, l'esquimal.

En Nanuk, l'esquimal de Robert J. Flaherty en 1922, el cine documental va abraçar al romanticisme; Flaherty va filmar una série de películes romàntiques molt escenificades durant este periodo, a sovint mostrant cóm haurien vixcut els seus subjectes 100 anys abans i no cóm vivien en eixe moment. Per eixemple, en Nanuk, Flaherty no va permetre que els seus subjectes dispararen a una morsa en una escopeta, com caçaven en eixe moment, sino que els va demanar que usaren un arpón en el seu lloc. Part de la posada en escena de Flaherty, com la construcció d'un iglú sense sostre per a prens interiors, es va realisar per a adaptar-se a la tecnologia fílmica de l'época.

Paramount Pictures va intentar repetir l'èxit de Nanuk i Moana de Flaherty en dos documentals romàntics, Herba (1925) i Chang (1927), abdós dirigits per Merian Cooper i Ernest Schoedsack.

Simfonia de ciutat

En esta pren de L'home de la cambra, Mijaíl Kaufman actua com un camarógrafo arriscant la seua vida en busca de la millor pren.

El subgénero cinematogràfic city-symphony («simfonia de ciutat») varen ser películes de vanguarda durant les décades de 1920 i 1930. Estes películes varen ser particularment influenciades pel art modern; a saber, el cubisme, el constructivisme i el impressionisme.[15] Segons l'historiador d'art i autor Scott Macdonald,[16] les películes simfòniques de ciutat es poden descriure com «una intersecció entre el documental i el cine de vanguarda: un avant-doc»; no obstant, A. L. Rees sugerix vore-les com a películes de vanguarda.[15]

Els primers títuls produïts dins d'este gènero inclouen: Manhatta (Nova York; dir. Paul Strand, 1921); Rien que els heures (França; dir. Alberto Cavalcanti, 1926); L'illa dels vintiquatre dólars (dir. Robert J. Flaherty, 1927); Études sur Paris (dir. André Sauvage, 1928); De brug (1928) i Regen (1929), abdós de Joris Ivens; São Paulo, Sinfonia dona Metrópole (dir. Adalberto Kemeny, 1929), Berlín, simfonia d'una ciutat (dir. Walter Ruttmann, 1927); i L'home de la cambra (dir. Dziga Vértov, 1929). Una película simfònica de ciutat, com sugerix el nom, es basa en major freqüència en un àrea metropolitana important i busca capturar la vida, els events i les activitats de la ciutat. Pot ser cinematografia abstracta (Berlín, simfonia d'una ciutat de Walter Ruttmann) o pot utilisar la teoria soviètica del montage (L'home de la cambra de Dziga Vértov); no obstant, lo més important és que una película simfònica de ciutat és una forma de cinepoesía filmada i editada a l'estil d'una «simfonia». La tradició continental es va centrar en els sers humans dins d'entorns fets per humans, a l'estil de Berlín de Walter Ruttmann (de la qual Grierson va senyalar en un artícul que Berlín representava lo que un documental no deuria ser).[17] Estes películes tendixen a presentar a les persones com a productes del seu entorn i s'inclinen cap a la vanguarda.

Kino-Pravda

Dziga Vértov va ser central en la série de noticieros soviètics Kino-Pravda (lliteralment, «veritat cinematogràfica») de la década de 1920. Vértov creïa que la cambra, en les seues variats lents, edició de contratomas, lapsus de temps, capacitat de cambra llenta, animació en volum i cambra ràpida, podia representar la realitat en major precisió que l'ull humà, i va fer una filosofia cinematogràfica a partir d'ella.

Noticieros

La tradició dels noticieros és important en el cine documental; els noticieros també s'escenificaven a voltes, pero generalment eren recreació d'events que ya havien succeït, no intents de dirigir els events tal com estaven en procés de succeir. Per eixemple, gran part de les imàgens de batalla de principis del XX varen ser posades en escena; els camarógrafos solien aplegar alloc despuix d'una gran batalla i recrear escenes per a filmar-les.

Décades de 1930 i 1940

Conferència de la «Unió mundial de películes documentals» de 1948 en Varsòvia, que va contar en directors famosos de l'época: Basil Wright (a l'esquerra), Elmar Klos, Joris Ivens (segon des de la dreta) i Jerzy Toeplitz.

La tradició propagandística consistix en películes fetes en el propòsit explícit de persuadir a una audiència d'un punt. Una de les películes de propaganda més célebres i controvertides és la película El triumfo de la voluntat (1935) de Leni Riefenstahl, que narra el Congrés del Partit Nazi de 1934 i va ser encarregada per Adolf Hitler. Els cineaste d'esquerra Joris Ivens i Henri Storck varen dirigir Misère au Borinage (1931) sobre la regió minera de carbó belga Borinage. Luis Buñuel va dirigir el documental «surrealiste» Les Hurdes, terra sense pa (1933).

The Plough That Broke the Plains (1936) i The River (1938) de Pare Lorentz i The City (1939) de Willard Van Dyke són produccions notables del New Deal, cada una de les quals presenta combinacions complexes de consciència social i ecològica, propaganda governamental i punts de vista izquierdista. La série Why We Fight (1942-1944) de Frank Capra va ser una série de noticieros en els Estats Units, encarregada pel govern per a convéncer al públic nortamericà de que era hora d'anar a la guerra. Constance Bennett i el seu espós Henry de la Falaise varen produir dos llarcmetrages documentals, Legon (1935) filmat en Bali, i Kilou the Tiger (1936), filmat en Indochina. En Canadà, la Film Board, va ser creada per John Grierson per les mateixes raons propagandístiques. També va crear noticieros que varen ser vists pels seus governs nacionals com Contrapropaganda llegítima a la guerra sicològica de la Alemània nazi (orquestada per Joseph Goebbels). En Gran Bretanya, varis cineaste diferents es varen unir baix la direcció de John Grierson. Es varen fer coneguts com el Moviment de Cine Documental. Grierson, Alberto Cavalcanti, Harry Watt, Basil Wright i Humphrey Jennings, entre uns atres, varen conseguir combinar propaganda, informació i educació en un enfocament estètic més poètic del documental. Eixemples del seu treball inclouen Drifters (John Grierson), Song of Ceylon (Basil Wright), Fires Were Started i A Diary for Timothy (Humphrey Jennings). El seu treball va involucrar a poetes com W. H. Auden, compositors com Benjamin Britten i escritors com J. B. Priestley. Entre les películes més conegudes del moviment es troben Night Mail i Coal Face.

Calling Mr. Smith (1943) va ser una película en color antinazi creada per Stefan Themerson i que és al mateix temps un documental i una película de vanguarda contra la guerra. Va ser una de les primeres películes antinazis de l'història.[18][19][20]

Décades de 1950 i 1960

Cine de realitat i cine directe

El cine de realitat (o l'estretament relacionat cine directe) depenia d'alguns alvanços tècnics per a existir: cambres llaugeres, silencioses i confiables, i sò de sincronisació portàtil. El cine de realitat i els tradicions documentals poden vore's similars, des d'una perspectiva més àmplia, com una reacció contra les llimitacions de la producció cinematogràfica en els estudis. De la mateixa manera que com ocorria en la Nouvelle vague, es rodava en locaciones, en equips més chicotets, i els cineaste aprofitarien els alvanços en tecnologia que permetien cambres de mà més chicotetes i sò sincronisat per a filmar events en locaciones a mida que es desenrollaven. Encara que els térmens a voltes s'usen indistintament, existixen diferències importants entre el cine de realitat de Jean Rouch i el cine director nortamericà, iniciat per, entre uns atres, els canadencs Allan King, Michel Brault, i Pierre Perrault, i els nortamericans Robert Drew, Richard Leacock, Frederick Wiseman i Albert i David Maysles. Els directors del moviment tenen diferents punts de vista sobre el seu grau d'involucramiento en els seus subjectes. Kopple i Pennebaker, per eixemple, elegixen no involucrar-se (o a lo manco no obertament), i Perrault, Rouch, Koenig i Kroitor favorixen la participació directa o inclús la provocació quan ho consideren necessari. Les películes Crònica d'un estiu (Jean Rouch), Dont Look Back (D. A. Pennebaker), Grey Gardens (Albert i David Maysles), Titicut Follies (Frederick Wiseman), Primary i Crisis: Behind a Presidential Commitment (abdós produïdes per Robert Drew) , Harlan County O. S. A. (dirigida per Barbara Kopple) i Lonely Boy (Wolf Koenig i Roman Kroitor) són considerades usualment com a películes de cine de realitat. Els fonaments de l'estil inclouen seguir a una persona durant una crisis en una cambra en moviment, a sovint de mà, per a capturar reaccions més personals. No hi ha entrevistes assentades, i la relació de rodage (la cantitat de película rodada respecte al producte terminat) és molt alta, aplegant a sovint de 80 a un. A partir d'ahí, els editors troben i esculpen el treball en una película. Els editors del moviment, com Werner Nold, Charlotte Zwerin, Muffie Myers, Susan Froemke i Ellen Hovde, a sovint són passats per alt, pero el seu aporte a les películes va ser tan vital que a sovint li'ls va nomenar codirectors en els crèdits finals.

Arma política

En les décades de 1960 i 1970, el cine documental a sovint es concebia com un arma política contra el neocolonialisme i el capitalisme en general, especialment en Amèrica Llatina, pero també en atres zones del món, com en la revolucionada societat de Quebec. L'Hora dels Forns, película argentina de 1968 dirigida per Octavio Getino i Pi Solans, va influenciar a tota una generació de cineaste. Entre els molts documentals polítics produïts a principis de la década de 1970 es troba «Chile: un informe especial», la primera mirada expositiva en profunditat de la televisió pública sobre el derrocament del govern de Salvador Dellà en Chile en setembre de 1973 per part dels líders militars baix Augusto Pinochet, produït pels documentalista Ari Martínez i José García. Un artícul del 28 de juny de 2020 de The New York Claves parla sobre una película documental política And She Could Be Next, dirigida per Grace Lee i Marjan Safinia. El documental no solament se centra en el paper de la dòna en la política, sino més específicament en les dònes de color, les seues comunitats i els canvis significatius que estan provocant en la política nortamericana.

Tipos de documental

Esfir Shub, creadora de les películes de montage.
  1. Centrat en un acontenyiment. El succés és l'espina dorsal de la película. Pot tractar-se de la botadura d'un barco, una fira de productes làcteus o la captura d'un famós criminal. L'acontenyiment té fases, i en el seu transcurs poden aparéixer entrevistes, trossos oportuns del passat o inclús fragments del futur (relat del criminal).
  2. Definitorio d'un procés. Presenten fets en cadena que componen un procés interessant. Cada fet és complement d'un atre; es tracta de reduir a lo essencial de cada u d'ells, donant com resultat l'ironia i comparació entre els distints fragments.
  3. De viage. L'alicient del viage, en tots els seus matisos metafòrics i els seus ritmes incorporats de moviment s'apliquen al documental.
  4. Ciutat amurallada. És la que utilisa un microcosmos per a insinuar una crítica a major escala.
  5. Històric. Ya que tot filme reproduïx tot allò que ya va passar, totes les películes són històriques. El cine és un mig per a resucitar el passat. El propi mig cinematogràfic, pel seu realisme i el seu moviment, és ineluctable a través del temps; no hi ha manera d'ilustrar; la pantalla sembla un vehícul extremadament pobre perque el sentit de l'història és pura abstracció. El documental històric no té com a fi primordial transmetre a l'audiència tot l'alcanç d'un assunt: el seu objectiu pot ser un personage o un assunt determinat. D'esta família de documentals subyacer un atre grup característic principalment de l'etapa contemporànea, i són els següents:
  6. El documental de l'absurt: Utilisa l'humor surrealiste per a explorar lo que seria una trista situació.
  7. Película de tesis: Es val de testimonis per a argumentar els casos.
  8. La comèdia excèntrica: Retrata personages i situacions absurdes.
  9. Película biogràfica: Narra la vida d'un personage.
  10. El documental negre: Unix, a través del seu estil fataliste i obscur, el món i els seus participants en el del cine negre.
  11. Documental croniste: S'enfoca en un punt de vista objectiu.
  12. Documental advocat: Mostra el drama de lo quotidià.
  13. Documental explorador: Imàgens en moviment constituïxen la base de la vida.

Documental de montage

AP Ademés existix l'anomenada película de montage, que correspon a una película realisada per mig del montage de material audiovisual ya existent, unit per a produir un discurs diferent. La creadora d'este tipo de documentals va ser la directora de cine i documentalista soviètica Esfir Shub. Els seus primers treballs d'este tipo varen ser La caiguda de la dinastia Románov (1927), La gran ruta o El gran camí (1927) i La Rússia de Nicolás II i Lev Tolstói (1928). Shub no va gravar cap escena per a cap d'estes tres películes.[21]

El documental hui: les possibilitats de la ret

Les múltiples opcions que oferixen les noves tecnologies per a produir i posar a l'alcanç del públic este tipo d'obres han fet que el gènero del curtmetrage haja experimentat un enorme creiximent en els últims anys. A través de plataformes com YouTube, la desapareguda MSN Soapbox de Microsoft, Yahoo! Video o Joost, els internautes poden penjar els seus videos documentals i gojar de les obres d'atres usuaris. Sobre el visionado de documentals en Internet, molts d'estos estan subjectes a drets d'autor, per lo que no són d'accés lliure, encara que existixen moltes opcions per a vore este tipo de películes respectant les lleis de propietat intelectual. Per eixemple, en Espanya, els internautes tenen l'opció de visionar documentals de forma gratuïta per mig de l'accés a pàgines especialisades en cine que oferixen algunes películes (títuls clàssics i actuals) als seus usuaris.

Festivals de cine documental

Pese a que el cine va nàixer documental, la supremacia taquillera de la ficció, la confusió respecte al gènero, i l'apropiació del terme per part dels reportages televisius, han relegat al cine documental a una posició casi marginal. Els festivals han segut, i cada volta ho són més, la manera de mantindre viu el gènero. Ademés, constituïxen el principal punt de trobada entre directors, aficionats i públic, si no l'únic. Els festivals són en part responsables (i reflex també) del boom o moda documental que els mijos de masses s'empenyoren en anunciar des de fa uns anys, i que no és sino una major visibilitat d'un gènero que sempre ha existit.

Vore també

Referències

  1. ↑ Scott MacKenzie, Film Manifestos and Global Cinema Cultures: A Critical Anthology, Univ of Califòrnia Press 2014, ISBN 9780520957411, p.520
  2. ↑ James Chapman, "Film and History. Theory and History" part "Film as historical source" p.73–75, Palgrave Macmillan, 2013, ISBN 9781137367327
  3. ↑ Ann Curthoys, Marilyn Lake Connected worlds: history in transnational perspective, Volume 2004 p.151. Australian National University Press
  4. ↑ «History/Film». wwwmcc. murdoch. edu. au. Archivat des de l'original, el 26 de març de 2018. Consultat el 25 d'abril de 2018.
  5. ↑ «Pare Lorentz Film Library – FDR and Film» (24 de juliol de 2011). Archivat des de l'original, el 24 de juliol de 2011. Consultat el 25 d'abril de 2018.
  6. ↑ Larry Ward(2008).«Introduction».Universitat Estatal de Califòrnia en Fullerton (Facultat de comunicacions).375: Documentary Film & Television: 4, diapositiva 12.
  7. ↑ Charles Ford, Robert Hammond: Polish Film: A Twentieth Century History. McFarland, 2005. ISBN 9781476608037, p.10.
  8. ↑ Baptista, Tiago(novembre de 2005).«"Il faut voir li maître": A Recent Restoration of Surgical Films by I.-L. Doyen, 1859–1916».Journal of Film Preservation.(70)
  9. ↑ Mircea Dumitrescu, O privire critică asupra filmului românesc, Brașov, 2005, ISBN 978-973-9153-93-5
  10. ↑ Rîpeanu, Bujor T. Filmul documentar 1897–1948, Bucarest, 2008, ISBN 978-973-7839-40-4
  11. ↑ Ţoţui, Marian, A short history of the Romanian films at the Romanian National Cinematographic Center.
  12. ↑ The Works of Gheorghe Marinescu
  13. ↑ Excerpts of prof. dr. Marinescu's science films.
  14. ↑ Miriam Hansen, Babel and Babylon: Spectatorship in American Silent Film, 2005.
  15. ↑ 15,0 15,1 Rees, A. L. (2011). A History of Experimental Film and Video, 2.ª edició, Palgrave Macmillan. ISBN 978-1-84457-436-0.
  16. ↑ MacDonald, Scott(2010).«Avant-Doc: Eight Intersections».Film Quarterly.64(2): 50–57.doi:10.1525/fq.2010.64.2.50.(en en)
  17. ↑ Grierson, John. «First Principles of Documentary», en Kevin Macdonald & Mark Cousins (eds.) Imagining Reality: The Faber Book of Documentary. Londres: Faber and Faber, 1996
  18. ↑ «Calling Mr. Smith – LUX». lux. org. uk. Archivat des de l'original, el 25 d'abril de 2018. Consultat el 25 d'abril de 2018.
  19. ↑ «Calling Mr Smith – Centre Pompidou». centrepompidou. fr. Archivat des de l'original, el 31 de giner de 2018. Consultat el 25 d'abril de 2018.
  20. ↑ «Franciszka and Stefan Themerson: Calling Mr. Smith (1943) – artincinema». artincinema. com (21 de juny de 2015). Archivat des de l'original, el 31 de giner de 2018. Consultat el 25 d'abril de 2018.
  21. ↑ ARTIUM - Biblioteca i Centre de Documentació. «Montage documental». Consultat el 20 d'abril de 2014.

Enllaços externs

Documental en el Viccionari.

.

Referències