Anar al contingut

Expressionisme abstracte

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

El expressionisme abstracte és un moviment pictòric contemporàneu dins de la abstracció, en concret, les tendències informalistas i matéricas posteriors a la Segona Guerra Mundial. El terme s'havia utilisat per primera volta en Alemània en 1919 en la revista Der Sturm, sobre l'expressionisme alemà. En els Estats Units, Alfred Barr va ser el primer en utilisar este terme en 1929 en relació en les obres de Wassily Kandinsky.[1]

Terminologia

[editar | editar còdic]

Els crítics nortamericans pronte varen captar este nou estil, destacant Clement Greenberg, que va escriure en The Nation i Partisan review, aixina com Harold Rosenberg i Thomas B. Hess. Varen ser estos crítics els que varen parlar de American type painting, Abstract expressionism, Action painting, Drip painting o Gestural painting. És al crític Robert Coates a qui s'atribuïx l'acunyament del terme abstract expressionism. No obstant, els artistes d'este moviment varen rebujar el terme per entendre que la seua obra no era abstracta, en sentit estricte, i que no tenien cap relació en el expressionisme alemà.


Dins d'este moviment es troba la Action Painting («Pintura d'Acció» o «pintura en acció», també traduït com a «pintura gestual»), terme falcat pel crític Harold Rosenberg en l'any 1952 per a referir-se a l'obra d'artistes com Jackson Pollock, Franz Kline i Willem de Kooning. Rosenberg ho va propondre per volta primera en «American Action Painters», important artícul publicat en Art News, vol. 51. Action painting i expressionisme abstracte són térmens que solen usar-se com a sinònims, encara que no siguen exactament lo mateix.

A l'expressionisme abstracte també li'l coneix com a Escola de Nova York, pero esta denominació comprén atres arts (música, disseny, poesia, teatre...). No es tracta pròpiament d'una escola en un estil comú, sino d'un conjunt d'artistes de conviccions semblants i que compartien una série de tècniques pictòriques.[1]

Característiques

[editar | editar còdic]

Es pot senyalar que té característiques formals d'este estil, en primer lloc, la seua preferència pels grans formats. Treballaven normalment en oli sobre llenç.

Generalment són abstractes en el sentit de que eliminen la figuració. No obstant, hi ha excepcions i alguns ampren traços figuratius, apareixent figures reconeixibles, com ocorre en les Dònes de Willem de Kooning. Les teles presenten un aspecte geomètric que les fa diferents de moviments precedents, com el surrealisme.

Una de les característiques principals dels expressionistes abstractes és la concepció de la superfície de la pintura com all over (cobertura de la superfície), per a significar un camp obert sense llímits en la superfície del quadro: l'espai pictòric es tracta en frontalidad i no hi ha jerarquia entre les distintes parts de la tela.

El cromatisme sol ser molt llimitat: blanc i negre, aixina com els colors primaris: magenta, groc i cian. Els pintors expressionistes que varen reduir l'obra a pràcticament un sol color, estaven ya anticipant el art minimal.

Este tipo de quadros, en violents traços de color en grans formats, presenta com a traces distintives la oix i el conflicte, lo que actualment es considera que reflectix la societat en la que varen sorgir estes obres.

Orígens

[editar | editar còdic]

Els expressionistes varen prendre del surrealisme allò que d'automàtic tenia l'acte de pintar, en les seues referències als impulsos psíquics i l'inconscient. Pintar un quadro era menys un procés dirigit per la raó i més un acte espontàneu, una acció corporal dinàmica. Els va interessar, puix, el «automatisme psíquic» que fera eixir de la seua ment símbols i emocions universals.


No és estrany que els interessara llavors el surrealisme més simbòlic i abstracte, el de Miró, Arp, Masson, Matta, Wolfgang Paalen i Gordon Onslow Ford, més que el surrealisme figuratiu. D'ells varen prendre les formes orgàniques i biomórficas.

Evolució

[editar | editar còdic]

Inicialment, es va tractar d'un moviment marcat per influència del surrealisme.

La primera generació de l'expressionisme abstracte la formen una quinzena de pintors que varen treballar en Nova York entre 1942 i 1957, entre ells: Willem de Kooning (1904-1997), Arshile Gorky (1904-1948) a qui es reputa líder i precursor, William Baziotes, Adolph Gottlieb, Philip Guston, Franz Kline, Robert Motherwell (1915-1991), Ad Reinhardt, Mark Rothko (1903-1970) i Clyfford Still. Un dels llocs més importants per al sorgiment d'este moviment de jóvens artistes, va ser la galeria d'art Art of this Century de Peggy Guggenheim.

Pioners

[editar | editar còdic]

Es considera a ciència certa com inspirador i iniciador del mateix a Arshile Gorky (1904-1948), armeni exiliat a Nova York des de 1925. Rep l'influència del surrealisme i servix de pont entre la pintura europea d'entreguerras i l'escola nortamericana. Cap a l'any 1936 abandona la figuració i, baixe l'influència de Roberto Matta, descobrix un nou llenguage formal, optant per les figures abstractes biomorfas. Encara que va tendir a l'abstracció i l'espontaneïtat, no va prescindir completament del dibuix ni va renunciar a controlar la pinzellada.

Molt prop del surrealisme va estar sempre l'obra de William Baziotes (1912-1963), qui va profundisar en la tendència, de raïl jungiana, a investigar els mits antics i l'art primitiu. Des de 1941 va usar el «automatisme» pictòric, creant imàgens biomórficas en el seu sentit mític.

Una de les obres més discutides sobre la seua relació en el moviment és la del pintor Armant Reverón (1889-1954), el qual crea durant els anys 30, una série d'obres sobre paper que han segut comparades en les de Willem de Kooning. Els grans formats i la pintura d'acció també varen formar part del seu treball, a pesar de que no va ser fins als anys quaranta quan es varen realisar les primeres obres d'este estil.

Cap finalment mencionar l'obra d'Hans Hofmann (1880-1966), important com a docent. La seua pintura tenia una base cubista, pero es va ser fent abstracta en els anys quaranta, presentant en els seus quadros zones de color que contrastaven entre sí; l'estil és emocional i vigoroso.

En la finalitat de la Segona Guerra Mundial i la tornada a Europa de molts dels exiliats, va acabar atenuant-se l'influència surrealista i el moviment es va fer més genuinamente nortemericano.

Es va ser escindint en dos tendències que poden definir-se com action painting i camps de color. La primera d'elles emfatisava més el gest físic de pintar, mentres que en la segona es va centrar en l'aplicació del color en grans àrees.

Action painting

[editar | editar còdic]
Artícul principal → Action painting.


Dins de l'expressionisme abstracte destaca la action painting, tendència diferenciada que inclús a voltes s'usa per a nomenar a totes estes obres expressionistes. Encara que, com s'ha senyalat, el terme action painting va ser utilisat pel crític Harold Rosenberg en 1952, s'havia utilisat en anterioritat. Aixina, en el Berlín de 1919, i en Amèrica cap a 1929, per a designar les primeres composicions abstractes de Kandinsky.

El centre d'interés de la action painting és el gest o moviment de pintar, cridant-li-la també «pintura gestual» per la primacia que va donar al procediment pictòric en sí. Es fa de l'acte de pintar un gest espontàneu. És un tipo d'automatisme que plasma l'estat físic i psíquic del pintor. D'esta manera, elimina els llímits tradicionals entre el pintor i la pintura, lligant l'acció de pintar en la biografia de l'artiste.

Pollock

[editar | editar còdic]

El action painter per antonomàsia és Jackson Pollock (1912-1956), a qui es considera el primer pintor que va assimilar la formació pictòrica de Gorky. Se li relaciona en el surrealisme en la mida en que la seua obra pictòrica es basa en el «automatisme», en una escritura automàtica que pretén reflectir els fenomens psíquics que tenen lloc en l'interior de l'artiste. Entre 1938 i 1942 va treballar per a la WPA (Works Progress Administration) i va pintar baix l'influència de Picasso, el surrealisme i el psicoanálisis jungiano que va usar com a teràpia contra la seua alcoholisme. Pero en el cas de Pollock, va haver atres fonts d'inspiració afegides. Aixina, la cultura dels indis de Norteamérica, en les seues formes simbòliques i les seues pintures d'arena. Igualment, l'obra del muralista Siqueiros, en el taller experimental del qual va tindre ocasió de treballar en 1936, usant pintura en bomba d'aire i en aerógraf, aixina com pigments sintètics industrials. Açò li va dur també a provar atres materials, com el barniz, el alumini o els esmalts sintètics.

Pollock estenia la tela, normalment sense tractar, sobre el sol, i corria o dansava al seu entorn i dins d'ella, derramant la pintura de manera uniforme. Pollock no treballava sobre el llenç sino, moltes voltes, ficat en ell. En efecte, no treballava la tela en utensilis tradicionals com el pinzell o la espátula, sino per mig de la tècnica del dripping. Encara que a voltes se li senyala com a inventor de la mateixa, lo cert és que es considera que ya va ser amprada per l'surrealista Max Ernst. Lo que sí pot afirmar-se és que la va popularisar de tal manera que el dripping s'associa immediatament a l'obra i persona de Jackson Pollock, fins al punt de que se li va posar el malnom de «Jack the Dripper», en joc de paraules en «Jack the Ripper» (Jack el Destripador).

El dripping consistix en deixar gotear o chorrear la pintura, des d'un recipient (tubo, llanda o caixa) en el fondo foradat, que el pintor sostenia en la mà o be, en menor mida, des d'un pal o una espátula. D'esta manera pintar no era alguna cosa que es feya en la mà, sino en un gest de tot el cos. Les grans teles s'omplien per tots costats, de manera uniforme, de color en forma de taques i fils que es mesclaven. El pintor afegia gotejos més fins realisats en un bastoncillo mullat en pintura. Pollock va començar a usar esta tècnica en l'any 1947, any en el que precisament va participar en l'última exposició en la galeria Art of this Century.

Eixe mateix any, Pollock va parlar d'esta tècnica:

La meua pintura no procedix del caballete. Per lo general, a penes tense la tela abans d'escomençar, i, en el seu lloc, preferixc colocar-la directament en la paret o damunt del sol. Necessite la resistència d'una superfície dura. En el sol és a on em sent més cómodo, més propenc a la pintura, i en major capacitat per a participar en ella, ya que puc caminar al voltant de la tela, treballar des de qualsevol dels seus quatre costats i introduir-me lliteralment dins del quadro. Es tracta d'un método similar al dels pintors d'arena dels pobles indis de l'oest. Per això, intente mantindre'm al marge dels instruments tradicionals, com el caballete, la paleta i els pinzells. Preferixc els pals, les espátulas i la pintura decorreguda que gotea i es escurre, i inclús un empast espés a pur de arena, vidre mòlt o atres matèries.[2]

D'esta manera, lo que Pollock plasma en la tela «no era una image, sino un fet, una acció».Plantilla:CR

Atres artistes

[editar | editar còdic]

En esta mateixa llínea de la action painting varen treballar Willem de Kooning i Franz Kline, en pintures abstractes i vigorosas, sent el primer d'ells un atre pintor molt influent en atres autors posteriors.


Willem de Kooning (1904-1997) realisa obres més figuratives que les de Pollock, sent alguna cosa intermig entre la figuració i l'abstracció, és gestual i representatiu al mateix temps. A partir de 1946 va pintar #abstracció de figures biomórficas. La seua obra es va centrar en representar primer la figura masculina, dedicant-se, des de 1950, a la seua série més coneguda, Dònes. La figura femenina s'identificava gràcies a uns sens d'enorme tamany, i les seues formes agressives feyen d'elles símbols de fertilitat i de mare nutricia, pero també de la dòna eròtica o devoradora d'hòmens. Recorria a colors primaris intensos i vius, servint-li el blanc i el negre per a donar tocs que realcen les figures. Les seues pinzellades eren violentes, aplicant la pintura de manera totalment impulsiva.

Entre la action painting i la color-field painting pot situar-se l'obra de #síntesis de Franz Kline (1910-1962) i Robert Motherwell (1915-1991).

Per lo que es referix a Franz Kline, treballa per mig de brochazos. Lo mateix que Pollock, la seua gama cromàtica és reduïda, pràcticament monocroma: el negre, el blanc i el gris blauado. Va optar per amples franges negres eixecutades per mig de vigorosos brochazos sobre superfícies blanques. Eren ampliacions de detalls dels seus propis dibuixos. Els quadros resultants recorden als del informalista Pierre Soulages o als ideogramas chinencs.

Negre i blanc són també colors predominants en l'obra de Robert Motherwell. A voltes realisa obres en forma de collage. Va ser moderant l'automatisme surrealiste de la seua obra fins a situar-se en un punt intermig entre el gest abstracte i la fragmentació figurativa, sent la seua obra una #síntesis de la action painting i la pintura de camps de color. La seua série més famosa és la Elegia a la República Espanyola, començada en 1949 i formada per prop de 150 quadros; està inspirada per la guerra civil espanyola, pero no pel seu significat polític sino, sobretot, com metàfora del erotisme i la mort. Va ser, ademés, un pensador que va contribuir a divulgar l'obra de la primera generació d'expressionistes abstractes.

La action painting va ser la tendència que més va influir en la segona generació de l'expressionisme abstracte i en molts pintors contemporàneus europeus. Entre els artistes espanyols, mereixen destacar-se especialment Esteban Vicente i José Guerrero.

Color-field painting

[editar | editar còdic]

La color-field painting o «pintura de camps de color» és una atra corrent dins de l'Escola de Nova York, anticipatoria de la pintura minimalista.

Irving Sandler, crític i historiador de l'art va propondre cridar pintura color-field a esta última alternativa de l'expressionisme abstracte, centrada en el color i les seues possibilitats expressives.

Va sorgir igualment entorn a l'any 1947. Varen crear quadros en els que dominaven àmplies àrees de color, totes elles d'igual intensitat. No hi ha en les seues obres contrastes de llum o de colors. El dibuix i el gest es varen fer simples. En moltes obres es treballava en un sol color en diferents tonalitats. Són quadros propencs al neoplasticismo pero, a diferència d'ell, les àrees de color són obertes, i semblen seguir més allà de les vores del quadro.

Dins d'esta tendència s'emmarca l'obra de Clyfford Still (1901-1980), Mark Rothko (1903-1970), Barnett Newman (1905-1970) i Enrico Accatino (1920-2007).

Clyfford Still va ser un atre dels artistes que en els anys trenta, va treballar en la WPA. El seu estil va ser fent-se progressivament més abstracte. El seu estil de madurea està dominat per quadros de fondo negre, al que considerava el seu «no-color preferit». I, sobre ell, apareixien unes llínees verticals de contorn irregular, com si anaren una espècie de flames, de colors vius: groc, taronja o blanc.


En figures biomorfas que pretenien expressar formes mítiques va començar la carrera artística de Rothko, al començament dels quaranta. Pero cap a 1947 el seu estil va sofrir un canvi, centrant-se en taques de color de forma geomètrica, normalment dos o tres rectànguls horisontals. S'organisaven sobre la superfície del quadro de forma frontal, uns sobre uns atres de forma simètrica. Els colors, especialment els de els rectànguls, eren lluminosos, sent més apagats els de el fondo. Rothko creava superfícies planes. Els contorns són borrosos. L'impressió que oferixen els quadros de Rothko és de serenitat, molt distinta de la oix i violència dels action painters.

La pintura dels camps de color culmina en l'obra de Barnett Newman, que la seua obra part d'una concepció més radical que du a que se li considere dins de la sensibilitat post-pictòrica i del minimalisme. El seu estil madur està constituït per quadros en els que predomina un únic color, pla i uniforme, interromput únicament per una o dos fines bandes verticals a les que l'autor crida "zips". A diferència de l'obra de Rothko, en la seua els camps de color tenen uns contorns nets.

Ad Reinhardt (1913-1967) va realisar pintures en rectànguls, colocats en paralel o en perpendicular; va usar pocs colors: roig, blau, negre. Està també considerat com a precursor del minimalisme, o figura de transició cap a este moviment. Va influir sobretot com a teòric, en escrits com les seues «Dotze regles per a una acadèmia» (Arts News, 1957), atribuint-se-li l'expressió «menys és més» que es va convertir en lema dels minimalistes.

Pintura caligràfica

[editar | editar còdic]

Una corrent minoritària dins de l'expressionisme abstracte està formada per aquells pintors que varen fer del signe el protagoniste dels seus quadros. Seria una modalitat intermija entre la pintura gestual i la dels camps de color, en lo que podria cridar-se «simbolisme abstracte». Per mig del signe, es dota al quadro d'una gestualidad, violència i llibertat propenques a la action painting. Pero, al mateix temps, servia per a ordenar el llenç per mig de zones cromàtiques clares i controlades, lo que remet a l'idea de delicat cromatisme propi de la color-field painting. Dins d'esta tendència s'emmarca a Adolph Gottlieb (1903-1964). El contingut de les seues pintures provenia de l'inconscient, com a pretensió inspirada pel surrealisme. La seua obra de madurea es caracterisa per un fondo de color ocre en el que destaca una taca esfèrica sobre la que hi ha una atra de color groc intens.

Desenroll posterior

[editar | editar còdic]

L'expressionisme abstracte es va desenrollar en els Estats Units a lo llarc d'uns vint anys, aproximadament. Despuix es va divulgar per Europa, Japó i Sudamérica. La cridada segona generació expressionista ve formada per una série d'artistes, aproximadament una trentena, que varen alcançar la seua madurea en la década dels cinquanta. La major part d'ells senten l'influència poderosa de Jackson Pollock. La seua obra es va divulgar per Europa entorn a 1964. Entre ells pot citar-se a:


Pollock també va influir en artistes no directament pertanyents a esta segona generació d'expressionistes, sino més be abstractes: Sam Francis, Grace Hartigan, J.P. Riopelle, P. Soulages, O. Debré i Antonio Saura.

El moviment expressioniste abstracte va influir en atres tendències pictòriques com el informalismo i el tachismo europeus. La action painting, en particular, va ser molt influent en el violent tachismo francés.

Va ser la tendència principal de la pintura fins als primers anys 1960 en que va sorgir el Pop Art i el art minimal (cap a 1962-1963). No obstant, alguns pintors minimalistes es veuen influïts per l'expressionisme abstracte, especialment per la tendència color-field painting.

Finançació per la CIA i implicacions polítiques

[editar | editar còdic]

AP En 1995, antics funcionaris nortamericans confirmen els rumors que circulen des de feya varis anys, segons els quals, els artistes d'este moviment varen ser finançats per l'administració nortamericana a través dels servicis secrets de la CIA en el propòsit de convertir-ho en arma ideològica del bloc occidental en el context de la Guerra freda.[3]

Esta estratègia cultural vea en l'expressionisme abstracte una forma d'afirmar la creativitat, la llibertat intelectual i l'influència artística dels Estats Units fent vore, per contrast, l'art oficial dels països comunistes, el Realisme socialiste com alguna cosa codificat, rígit i tancat.[3] Tom Braden, antic cap del departament de relacions internacionals de la CIA i antic secretari eixecutiu del Museu d'Art Modern de Nova York (MoMA), va declarar en una entrevista: «Pense que es tractava del departament més important de la CIA i opine que va tindre un paper determinant durant la Guerra freda».[3]

Açò no significa que l'expressionisme abstracte anara una creació pura i simple de la CIA ya que els artistes podien ignorar d'a on provenien els fondos que els finançaven. L'antic agent Donald Jameson indica que si els artistes tenien simpaties pel comunisme o per l'URSS, açò favoria l'operació portada a terme per la CIA.[3]

Eixa voluntat per part dels dirigents nortamericans de presentar l'abstracció neoyorquina com la verdadera vanguarda artística i la nova referència cultural es concretizó a través d'un ampli programa posat en marcha en importants mijos financers per la CIA. Va nàixer aixina « un sistema inèdit de consagració de l'art » i de fabricació de valor financer d'obres en ret, que implicava museus, fundacions, universitats, mecenes i diverses associacions. Galeristes com Leo Castelli i els vínculs que mantenia en la direcció del Museum of Modern Art varen ser fonamentals en eixe dispositiu. L'historiadora britànica Frances Stonor Saunders afirma que l'expressionisme abstracte no haguera segut reconegut i celebrat com lo va ser sense l'ajuda de la CIA.[4][5]


Segons Michael Kimmelman, crític del New York Claves, la tesis de la manipulació per la CIA és reduccionista. En un artícul titulat «Revisiting the Revisionists: The Modern, Its Critics and the Cold War», intenta demostrar que eixa visió és errònea o fòra del seu context.[6] Segons ell, els artistes nortamericans de l'expressionisme abstracte no varen ser ni més ni menys defesos que els artistes figuratius, els #cineaste o els escritors de la mateixa época pels diferents governs. El llibre de Christine Lindey, Art in the Cold War, que descriu l'art soviètic de la mateixa época, o Pollock and After de Francis Frascina, reiteren els arguments de Michael Kimmelman, subrallant que el reconeiximent internacional dels artistes nortamericans va intervindre en 1964 en la Bienal de Venècia en el Pop art i Robert Rauschenberg.

Reconeiximent que Serge Guilbaut presenta com la culminació de la política cultural portada a terme per Estats Units,[7] el Pop art substituint tota proposició estètica en un adheriment a la societat de consum i reduint l'art al design. La fusió entre l'expressionisme abstracte i el Pop art desemboca en el naiximent, a finals de el XX, del «art contemporàneu», una producció enterament somesa a les lleis del mercat i animada per «creadors» desprovistos d'habilitats tècniques i independents de tota tradició estètica.

Notes

[editar | editar còdic]
  1. ↑ Hess, Barbara; "Abstract Expressionism", 2005
  2. ↑ Carrassat, P.F.R. i Marcadé, I., Moviments de la pintura, pág. 151
  3. ↑ 3,0 3,1 3,2 3,3 Frances Stonor Saunders, « Modern art was CIA "weapon" », sur independent.co.uk, 22 octobre 1995.
  4. ↑ Frances Stonor Saunders, La CIA i la guerra freda cultural, Debat, 2013.
  5. ↑ Aude de Kerros, «Conflits autour de l'art abstrait», La Nouvelle Revue d'histoire, nº75 de novembre-décembre 2014, p.35-36.
  6. ↑ Revisiting the Revisionists: The Modern, Its Critics and the Cold War, Pollock and After: The Critical Debat, Psychology Press. p. 294–306. ISBN 9780415228664.
  7. ↑ Plantilla:Ouvrage.

Referències

[editar | editar còdic]
  • Cabanyes Bravo, M., «L'art des de 1945. Nova York: una nova capital per a l'art de vanguarda», en Summa Artis (Antologia), XII, Les Vanguardes de el XX, Espasa Calpe, S.A., 2004. ISBN 84-670-1363-X (tom XII)
  • Carrassat, P. F. R., «Pollock», en Mestres de la pintura, Larousse, Spes Editorial, S.L., Barcelona2005. ISBN 84-8332-597-7
  • Carrassat, P.F.R. i Marcadé, I., Moviments de la pintura, colecció Reconéixer l'art, Larousse, Barcelona, 2004 Spes Editorial, S.L. ISBN 84-8332-596-9
  • Laneyrie-Dagen, N., Llegir la pintura, colecció Reconéixer l'art, Larousse, Barcelona, 2005 Spes Editorial, S.L. ISBN 84-8332-598-5
  • Lengerke, Ch. von, «La pintura contemporànea. Tendències en la pintura des de 1945 fins als nostres dies», en Els mestres de la pintura occidental, Taschen, 2005, pág. 491, ISBN 3-8228-4744-5
  • Ramírez Domínguez, J.A., «Les tendències artístiques des de 1945», en Història de l'Art, Anaya, 1986. ISBN 84-207-1408-9
  • Robbins, D., «Expressionisme Abstracte» i Gardner, I., «Action Painting» en Diccionari Larousse de la pintura, tom I, Editorial Planeta-De Agostini, S.A., 1990. ISBN 84-395-0649-X.

Bibliografia

[editar | editar còdic]
  • Calvo Serraller, F., L'expressionisme abstracte americà en les coleccions espanyoles, Museu d'Art Contemporàneu Esteban Vicente, 2003. ISBN 84-932080-8-6
  • Naifeh, S. i White Smith, G., Jackson Pollock, Circe Edicions, S.A., Barcelona, 1991. ISBN 84-7765-055-1
  • Sandler, I., El triumfo de la pintura nortamericana: història de l'expressionisme abstracte, Aliança Editorial, S.A., 1996. ISBN 84-206-7136-3
  • Frances Stonor Saunders, La CIA i la guerra freda cultural, Debat, 2013.
  • Taramelli, I., Pollock, Grup Axel Springer, Madrit, 1982. ISBN 84-7291-319-8
  • Expressionisme abstracte i informalismo en la colecció del IVAM, Comunitat Autònoma de Valéncia, Valéncia, 1995. ISBN 84-482-1063-8

Enllaços externs

[editar | editar còdic]


Referències

[editar | editar còdic]
Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Expressionisme_abstracte&oldid=647030»