Art abstracte

Art abstracte

El art abstracte és una forma d'expressió de sentiments artístics que prescindix de tota figuració, i propon una nova realitat distinta a la natural. Usa un llenguage visual de forma, color i llínees per a crear una composició que pot existir en independència de referències visuals del món real. Comprén moviments com l'expressionisme abstracte, el suprematismo, l'action painting, De Stijl o el constructivisme.

Història

XIX

Vore també: Romanticisme, Impressionisme, Postimpresionismo, i Expressionisme

Les primeres innovacions en el plantejament artístic s'atribuïxen a artistes com James McNeill Whistler qui, en la seua pintura Nocturne in Black and Gold: The falling Rocket, («Nocturn en negre i or: l'eixida que cau», 1872), va posar més émfasis en la maravella visual que en la representació dels objectes. Aixina mateix, un interés objectiu en lo que es veu apareix en quadros de John Constable, J. M. W. Turner, Camille Corot i la majoria dels pintors de plen air de l'escola de Barbizon.

En Llatinoamèrica, la colombiana Carolina Cárdenas Núñez és la primera artista d'este país en realisar treballs abstractes.

XX

Vore també: Pintura contemporànea, Fovismo, i Cubisme

Paul Cézanne havia començat com a impressioniste pero la seua reconstrucció llògica de la realitat des de diferents punts espacials, usant el color per a crear mòduls i plans, es va convertir en la base d'un nou art visual que més vesprada va desenrollar el cubisme de Georges Braque i Pablo Picasso.

Els pintors expressionistes varen explorar l'us grosser de la superfície pictòrica, dibuixant #distorsió, #exageració i color intens. Els expressionistes varen produir pintures carregades emocionalment que eren reaccions i percepcions de l'experiència contemporànea; i reaccions al impressionisme i atres direccions més conservadores de la pintura de finals de el XIX. Encara que artistes com Edvard Munch i James Ensor es varen vore influïts principalment per l'obra dels postimpresionista varen ser decisius per al advenimiento de l'abstracció en el XX en obres com El crit i L'entrada de Crist a Brusseles.

El posimpresionismo tal com ho varen practicar Paul Gauguin, Georges Seurat, Vincent van Gogh i Paul Cézanne va tindre un enorme impacte en l'art de el XX i va dur al advenimiento de l'abstracció de el XX. L'herència de pintors com Van Gogh, Cézanne, Gauguin i Seurat va ser essencial per al desenroll del art modern. Al començament de el XX, Henri Matisse i uns atres jóvens artistes incloent als precubistas Georges Braque, André Derain, Raoul Dufy i Maurice de Vlaminck varen revolucionar el món artístic de París en pintures de paisages i figures «salvages», de molt colorit i expressius, que els crítics varen cridar fovismo. El cru llenguage de color tal com ho varen desenrollar els fauves directament varen influir a un atre pioner de l'abstracció Vasili Kandinski.

Encara que el cubisme al final depén del tema representat va ser junt en el fovismo el moviment artístic que directament va obrir la porta a l'abstracció en el XX. Pablo Picasso va fer les seues primeres obres cubistes basant-se en l'idea de Cézanne de que tota representació de la naturalea pot reduir-se a tres sòlits: gaveta, esfera i con. En la pintura Les senyoretes de Aviñón, de 1907, Picasso va crear dramàticament un quadro nou i radical representant un bordell primitiu i cru en cinc prostitutes, dònes violentament pintades, que recordaven caraces tribals africanes i les seues noves creacions cubistes. El cubisme analític va ser desenrollat conjuntament per Pablo Picasso i Georges Braque, des d'al voltant de 1908 fins a 1912. El cubisme analític, la primera manifestació clara del cubisme, va ser seguit pel cubisme sintètic, practicat per Braque, Picasso, Fernand Léger, Juan Gris, Albert Gleizes, Marcel Duchamp i innumerables artistes cap als anys vint. El cubisme sintètic es caracterisa per l'introducció de diferents textures, superfícies, elements de collage, papier collé i gran varietat d'objectes diversos units. Els artistes de collage com Kurt Schwitters i Man Ray i atres influïts pel cubisme varen ser decisius per al desenroll del moviment cridat dadaísmo.

Des de principis de sigle les conexions culturals entre artistes de les principals ciutats europees i nortamericanes s'havien tornat extremadament actius conforme es varen esforçar per crear una forma d'art que igualara les altes aspiracions del modernisme. Les idees varen ser capaces d'influir-se mútuament a través de llibres d'artistes, exposicions i manifests de manera que moltes fonts estaven obertes a l'experimentació i varen formar la base de la diversitat de modos d'abstracció. El següent extracte, de The World Backwards, proporciona alguna impressió de les interconexions de la cultura de l'época:

El coneiximent de David Burliuk dels moviments d'art modern va deure ser extremadament actualisats, puix la segona exposició del moviment Sota de Diamants, celebrada en giner de 1912 (en Moscou) va incloure no només pintures enviades des de Munich, sino alguns membres del grup alemà Die Brücke, mentres que de París varen vindre obres de Robert Delaunay, Henri Matisse i Fernand Léger, aixina com de Picasso. Durant la primavera David Burliuk va impartir dos conferències sobre el cubisme i va planejar una publicació polèmica, que Sota de Diamants anava a finançar. Va ser a l'estranger en maig i va retornar determinat a rivalizar en l'almanac Der Blaue Reiter que havia emergit dels impressors mentres l'estava en Alemània.

Música

Alguns acostaments a l'art abstracte tenien conexions en la música. La música proporciona un eixemple d'una forma d'art que usa els elements abstractes del sò i les divisions del temps. El mateix Vasili Kandinski, que també era músic, va ser inspirat per la possibilitat de marques i color associatiu resonant en l'ànima. L'idea havia segut proposta per Charles Baudelaire, que tots els nostres sentits responen a diversos estímuls pero els sentits estan conectats en un nivell estètic més fondo.

Íntimament relacionat en açò, està l'idea de que l'art té La dimensió espiritual i pot transcender la vida de cada dia, alcançant un pla espiritual. La Societat Teosófica va popularisar l'antic saber dels llibres sagrats de l'Índia, China en els primers anys del sigle. Va ser en este context que Piet Mondrian, Vasili Kandinski, Hilma af Klint i atres artistes treballant cap al «estat sense objecte» es varen vore interessats en lo amagat com una manera de crear un objecte «interior». Les formes universals i intemporals que es troben en geometria: el círcul, el quadrat i el triàngul es varen convertir en elements espacials en l'art abstracte; eren, com el color, sistemes fonamentals que estaven per baix de la realitat visible.

Abstracció lírica

Artícul principal → Abstracció lírica.

Cronològicament, el lituà Mikalojus Konstantinas Čiurlionis està considerat, per les seues composicions no figuratives datades en 1904, com el primer pintor abstracte. Pero l'abstracció com un estil modern internacional, coherent, va vore les seues verdaderes bases establides per Vasili Kandinski. La seua obra ilustra la cridada abstracció lírica. Va aplegar, entre 1910 i 1912, a una abstracció impregnada de sentiment, idealment representativa de les aspiracions dels artistes del grup expressioniste de Munich Der Blaue Reiter, del que ell mateixa formava part. A partir de 1912, casi tots els artistes europeus varen fer experiments en esta llínea.

Per a l'any 1911 s'havien creat moltes obres experimentals que buscaven el «art pur». En França, Robert Delaunay va elaborar, des de 1912, a partir de les teories de Chevreul sobre el contrast simultàneu dels colors, les seues Finestres i les seues primeres Formes circulares còsmiques abstractes, mentres que Frank Kupka exponia en el Saló d'Autumne de 1912 Amorfa, fuga de dos colors i en 1913 Plans verticals blaus i rojos. En 1913 el poeta Guillaume Apollinaire va cridar orfismo a l'obra de Robert i Sonia Delaunay. Ho va definir com l'art de pintar noves estructures a partir d'elements que no han segut presos prestats de l'esfera visual, sino que havien segut creats totalment per l'artiste... és art pur.

Vanguarda russa

Vore també: Vanguarda russa i Futurisme (art)

En la mateixa época, en Rússia, Mijaíl Lariónov i Natalia Goncharova varen dur fins a l'abstracció pura el seu método de transcripció del fenomen lluminós, al que varen denominar rayonismo (Luchizm). Els seus dibuixos usaven llínees com a rajos de llum per a fer una construcció. Molts dels artistes abstractes en Rússia es varen convertir en constructivista creent que l'art no era ya mai més alguna cosa remot, sino la vida mateixa. L'artiste devia convertir-se en un tècnic, deprenent a usar les ferramentes i materials de producció moderna. ¡L'art a la vida! era l'eslògan de Vladímir Tatlin, i de tots els futurs constructivista. Varvara Stepánova i Aleksandra Ekster i uns atres varen abandonar la pintura de caballete i varen posar les seues energies en el disseny per a teatres i l'obra gràfica.

Kazimir Malévich va completar la seua primera obra enterament abstracta, la suprematista, Quadrat negre en 1915. Un atre membre del grup suprematista, Liubov Popova, va crear les Construccions Arquitectòniques i Construccions de Força Espacial entre 1916 i 1921. Malévich, Antoine Pevsner i Naum Gabo argumentaven que l'art era essencialment una activitat espiritual; per a crear el lloc de l'individu en el món, no per a organisar la vida en un sentit materialiste i pràctic. Molts d'aquells que eren hostils a l'idea de producció materialista de l'art varen abandonar Rússia. Antoine Pevsner va ser a França, Gabo va marchar primer a Berlín, després a Anglaterra i al final als Estats Units. Vasili Kandinski va estudiar en Moscou després es va marchar a la Bauhaus. A mitan dels anys vint, el periodo revolucionari (de 1917 a 1921) quan artistes havien segut lliures d'experimentar, estava acabat; i per als anys trenta solament estava permés l'art del realisme social.

Atres #abstracció

En 1906, l'artista sueca Hilma af Klint (1862-1944), pionera de l'art abstracte, va crear la serie Pintures per al temple en els que aborden l'espiritualitat, l'evolució del ser humà i les religions del món. L'obra de l'artista no es va fer pública fins a 1986, vint anys despuix de la seua mort, per expresse desig de Klint qui considerava que la seua obra no seria entesa pel públic.

Piet Mondrian va ser evolucionant el seu llenguage abstracte, de llínees horisontals i verticals en rectànguls de color, entre 1915 i 1919, el neoplasticismo va ser l'estètica que Mondrian, Theo van Doesburg i uns atres del grup De Stijl pretenien reformar el mig del futur. En Itàlia el futurisme, mesclat en l'influència Bauhaus, guio el camí cap a un art abstracte en una paleta de color distintivamente càlida com en les obres de Manlio Rho i Mario Radice.

En el periodo de entreguerras (1918-1939), Theo van Doesburg, despuix d'haver segut un dels principals defensors del neoplasticismo, va renovar de manera decisiva l'art abstracte en mantindre que la creació artística solament devia estar somesa a regles controlables i llògiques, excloent aixina qualsevol subjetividad.

Representació abstracta d'una cançó generada per inteligència artificial.

El manifest del art concret, que va publicar en París en 1931, va donar lloc a la tendència del mateix nom que va tindre un gran desenroll en Suïssa en Max Bill i de Richard Paul Lose, en França en François Morellet, i en totes les formes d'art sistemàtic naixcudes despuix de la guerra. Estes tendències varen entrar llavors en competència en les diverses corrents tachistas i gestuals (Jean Bazaine, Alfred Manessier, Pierre Soulages i Georges Mathieu, entre uns atres) que el crític Michel Tapié va reagrupar baix la denominació d'art informal.

La tradició abstracta va conéixer un important renàixer en Estats Units a partir de finals de la década de 1940 en l'Action Painting (Jackson Pollock, Willem de Kooning, Franz Kline) i en la Colour-Field Painting (Barnett Newman, Mark Rothko, Clyfford Still).

Estes tendències varen ser desbancades a partir de 1960 per l'aparició del art minimaliste, que va marcar un nou periodo d'interés per la geometria i l'estructura, mentres que en Europa i Llatinoamèrica l'Op Art i l'art cinètic coneixien les seues hores de glòria (Yaacov Agam, Jesús Soto, Carlos Cruz-Dèu, Victor Vasarely, Nicolas Schöffer i Bridget Riley, entre uns atres).

El final de la década de 1960 va viure el desenroll d'una abstracció centrada en l'anàlisis dels seus propis components, en els grups BMPT i Support(s)-Surface(s) en França, o ben orientada cap als problemes de definició de la naturalea de l'image en Sigmar Polke i Gerhard Richter en Alemània. Les tendències al mateix temps neoexpresionistas i neogeométricas que es varen posar de manifest durant la década de 1980 varen mostrar un nou periodo d'interés per l'abstracció, que seguixen adoptant fins als nostres dies numerosos artistes, com Ian Davenport, Juan Uslé, Pablo Rei o Jan Maarten Voskuil, inspirats per les més variades motivacions.

Vore també

• Pintura abstracta
• Escultura abstracta

Refeperras

• Compton, Susan (1978). The World Backwards: Russian Futurist Books 1912-16, The British Library. ISBN 0714103969.
• Gooding, Mel (2001). Abstract Art (Movements in Modern Art séries), Tate Publishing. ISBN 1854373021.
• Stangos, Nikos (editor) (revised 1981). Concepts of Modern Art, Thames and Hudson. OCLC 901082100. ISBN 0500201862.

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Art abstracte.

• Mimesis and abstraction
• Investigació científica en l'art modern
• Artistes abstractes nortamericans
• Art abstracte, inteligència visual i neurologia