Anar al contingut

Henri Matisse

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Archiu:Portrait of Henri Matisse 1933 May 20.jpg
Henri Matisse
«Matisse» redirige aquí. Para el grup musical mexicà, véase Matisse (banda).

Henri Émile Benoît Matisse (Li Cateau-Cambrésis, 31 de decembre de 1869-Niça, 3 de novembre de 1954) va ser un pintor francés conegut pel seu us del color i per la seua ocupació original i decorregut del dibuix.

Com a dibuixant, gravador, escultor, pero principalment com a pintor, és reconegut àmpliament, junt en Pablo Picasso, com un dels grans artistes de el XX. A l'inici de la seua carrera, se li va identificar en el fovismo i per als anys 1920 ya s'havia destacat pel seu mestrage en el llenguage expressiu del color i del dibuix, la qual va desplegar en una immensa producció que es va estendre per més de mig sigle, i que va consagrar la seua reputació com una de les figures centrals del art modern. Durant la seua trayectòria, va saber conjugar en les seues obres l'influència d'artistes com Van Gogh o Gauguin, en la de les ceràmiques perses, l'art africà o les teles moriscas.

Biografia

[editar | editar còdic]

Va nàixer en una menuda localitat al nort de França, en el sí d'una família dedicada al comerç, específicament de llavors.[1] En 1887, es va traslladar a París per a estudiar lleis, a l'hora que treballa com a administratiu de li Cateau-Cambrésis.

Va començar a pintar en 1889, quan convalescent d'una apendicitis la seua mare li va dur elements per a pintar. Va dir d'este moment de la seua vida que va descobrir «una espècie de paraís».[2] I a partir de llavors va decidir convertir-se en artiste plàstic, a pesar de que açò va decepcionar profundament al seu pare.[3] En París va assistir a cursos en la Académie Julian i en 1892 va ingressar en la École dones Beaux-Arts, a on va rebre classes en el taller del pintor simboliste Gustave Moreau, i a on va coincidir en Rouault, Camoin i Marquet, ademés de relacionar-se també en l'artiste Dufy, discípul de Pierre Bonnard.

Al començ de la seua trayectòria artística, va practicar el dibuix del natural en un estil més be tradicional, com s'aprecia en El tejedor bretón, i va realisar còpies en el Louvre. Més alvance va passar a pintar lluminosos paisages de Còrsega i de la Costa Blava, deixant-se dur pels aires impressionistes de l'época, i va practicar esporàdicament el divisionismo.

Com a estudiant d'art, el seu pintor més admirat va ser Chardin, realisant còpies de les quatre peces del Louvre.[4]

El 31 d'agost de 1894 va nàixer la seua filla Marguerite, la mare de la qual, Caroline Joblaud, havia segut una dels seus models. El 8 de giner de 1898, Matisse es va casar en Amélie Parayre, en qui va tindre dos fills, Jean en 1899 i Pierre en 1900, naixcuts en Toulouse, a on els Matisse vivien prop dels pares de Amélie. Els Matisse varen criar als tres chiquets.

En 1896 va expondre quatre llenços en la Société Nationale dones Beaux Arts en notable èxit. Moltes de les pintures entre 1898 i 1901 recorren al divisionismo, tècnica que adopta despuix de llegir un escrit de Paul Signac, "D'Eugène Delacroix au Néo-impressionisme".[5]

En el començ del sigle, va liderar junt en André Derain un grup conegut com fovismo. Un moviment efímer que va celebrar tres exposicions.[6][7] La primera d'elles va ser en el Saló d'autumne de 1905.


La primera mostra individual la va realisar en la galeria Ambroise Vollard en 1904,[8] any en el que pinta el seu treball divisionista més important, Luxe, calme et volupté, en poc èxit. L'us del color s'havia fet més pronunciat, per influències de Signac i Henri Edmond Cross. En 1905, els artistes del fovismo exponen en el Salon d'Automne. Les pintures expressen emoció en colors salvages i dissonants. El crític d'art Louis Vauxcelles va dir: «Donatello au milieu dones fauves!» (‘Donatello entre bésties salvages’), referint-se a una escultura de tipo renaixentiste que estava en el saló a on se celebrava l'exposició.[9]

Va mostrar Finestra oberta, Collioure (La fenêtre ouverte) (oli de 55,3 cm x 46 cm; 1905) i Dòna en capell (Femme au chapeau) (oli de 79,4 cm × 59,7 cm; 1905). La mostra en general i el material de Matisse en particular varen resultar un escàndal per a l'época i varen ser objecte d'una crítica molt agressiva.[10]

En algunes de les seues figures pintades cap a fi de sigle està present l'influència de Cézanne, pero a partir de 1905 el seu estil es va fer més definit i va pintar a la manera fauve: supressió de detalls i tendència a la simplificació, en lo que va obtindre quadros impregnats de pau i harmonia, com Lux, calma i voluptuosidad o El mariner de la gorra. Per mig de zones de color diferenciades, va traduir la forma dels objectes i l'espai existent entre ells, ademés d'introduir arabescos i crear un ritme característic en els seus quadros, com en Les estores roges. El seu us del color va ser d'una gran sensualitat, encara que sempre molt controlada per una metòdica organisació estructural. Com ell mateixa va declarar: «Somi en un art d'equilibri, de tranquilitat, sense tema que inquiete o preocupe, alguna cosa aixina com un lenitivo, un calmant cerebral semblat a un bon silló». Un atre de les seues traces peculiars és la sensació de bidimensionalidad de quadros com L'habitació roja (o Harmonia en roig) o Naturalea morta en albargines, en els que l'ilusió de profunditat queda anulada per mig de l'us de la mateixa intensitat cromàtica en elements que apareixen en primer o en últim pla (Taller en roig).

En 1910 va viajar a Espanya; en Madrit va visitar el Museu del Prat i la seua estància en Granada i Sevilla va contribuir a acostar-li a l'estètica oriental.

En 1912 i 1913 va viajar a Marroc, a on la llum li va inspirar quadros sobre paisages mediterràneus de gran colorit, com Els marroquins. Actualment, l'habitació que va ocupar Matisse en estos viages en l'Hotel Vila de France, de Tànger, pot ser visitada i rentada.[11][12]

Cap a 1916 es va iniciar un periodo en el que es percep l'influència del moviment cubiste, de creixent importància, que es traduïx en un concepte més geomètric de les formes i una simplificació encara major, com en El pintor i el seu model.

Cap a 1917 es va instalar en Niça, va conéixer a Renoir, i el seu estil es va fer més sotil. Va produir en este periodo algunes de les seues obres més célebres, com a Finestra en Niça i la série de les Odaliscas, a on queda clarament plasmat el gust de Matisse per l'ornamentació i l'us de arabescos.


Cap a la década de 1940, el colorit de les seues teles es va tornar més atrevit, com en La brusa rumana i en el Gran interior roig, antecedents dels gouaches que va realisar a finals dels anys 1940, en els que tallava i pegava papers coloreados. És famosa en esta tècnica la seua série Jazz, de 1943-1946.


En 1950 va decorar la capella del Rosari de les dominicas de Venç, l'obra que millor expon la seua tendència simplificadora cap a formes més planes. En 1951, a través de la seua amistat en Monique Bourgeois, -una artista que en 1944 va decidir fer-se monja dominica- Matisse li va prometre que s'ocuparia de realisar una capella de teulada blava i blanc coronada en una creu de ferro forjat. Ademés de la capella, va realisar un Via Crucis —realisat en un únic conjunt, compostes de siluetes en negre— i es va ocupar del mobiliari, les vestimentes llitúrgiques, una figura de sant Dumenge, una fresca de la Verge i el Chiquet, les vidrieres.[13]

Va realisar aixina mateix un gran número de dibuixos a ploma i ilustracions per a escritors com Mallarmé i Joyce. Sobre els seus gravats, el número de peces alcança les cinccentes, entre litografias, aiguaforts i xilografias. També esculpió en bronze i va colaborar escrivint artículs per a distintes revistes especialisades.

En 1963 es va obrir en Niça el Museu Matisse, que reunix una part de la seua obra.


Obra

[editar | editar còdic]

A diferència de la varietat que és possible trobar en l'obra d'alguns dels seus contemporàneus com Picasso, la busca de Matisse es va centrar en l'equilibri entre color i forma. Açò es pot vore des del primer quadro que li obri camí en l'escena artística, Lux, calma i voluptuosidad de 1904, el qual està rodejat de simplicitat i frescura, al mateix temps que denota una reflexió profunda.[14]

En 1908, en la seua escrit Notes d'un pintor (Notes d'un peintre) Matisse subralla el seu interés en el color en dir que cal protegir la seua intensitat a través de l'orde. Anys més vesprada, parla d'una "bellea" pròpia dels colors la qual es deu preservar; és un assunt, diu, de construcció i d'organisació que busque mantindre la "bella frescura dels colors" intacta.

Ce qui conte li plus dans la couleur, ce sont dones rapports. Grâce à eux, et à eux seuls, un dessin peut être intensément vaig colorar, sans qu'il soit besoin d'i mettre de la couleur. (Lo que és més important en el color són les relacions. Gràcies a elles, i solament a elles, un dibuix pot tindre un color intens sense necessitat de que hi haja color).[15]

El fovismo i el color

[editar | editar còdic]

Com tots els artistes que s'identifiquen en este moviment, Matisse busca lliberar al color de la referència als objectes, conseguint aixina la seua màxima expressivitat. La seua obra durant este breu periodo (1905-1907) es caracterisa aixina per enfrontar tons purs per a aixina resaltar els plans. De la mateixa manera que el restant dels membres del fovismo, el paisage i el retrat són els gèneros més abordats, com pot constatar-se en les seues obres Vista de Collioure (Vue de Collioure) (1905), Dòna en capell (1905) o La gitana (La Gitane) (1906).[16]

L'influència marroquina

[editar | editar còdic]

A pesar de tractar-se d'un periodo de tan sol un any en el que l'artiste realisa dos viages a Marroc, esta etapa és considerada com a fonamental en el desenroll de Matisse, tant per la producció resultant aixina com per l'influència contínua que va significar en la seua obra. La seua importància és tal que ha segut motiu d'estudis i exposicions com la titulada Matisse in Morocco: The Paintings and Drawings 1912-1913, exhibida entre juny i setembre de1990 en el Museu d'Art Modern de Nova York (MoMA), sent resultat del treball entre esta institució, la Galerìa Nacional d'Art de Washington D. C., el Museu Pushkin de Moscou i el Museu Hermitage de Sant Petersburgo (llavors Leningrado).[17][18]

El país i les condicions privilegiades en les que treballa contrasten en les que havia acostumat fins al moment l'artiste, lo que resulta en al voltant de 20 quadros, ademés de diversos #bosqueig i dibuixos. A pesar de que els seus atres viages a l'estranger li permeten apreciar espais i tipos de llum diferents que enriquixen la seua pràctica en general, les estàncies en Marroc són importants per la cantitat i ambició de l'obra que produïx.

El primer d'estos viages succeïx de giner a febrer de 1912, el segon d'octubre de 1912 a febrer de 1913. Durant el primer, permaneix confinat en el seu quarto de l'hotel Vila de France, en Tànger, per una intensa pluja que dura un més. El resultat d'este primer periodo marroquí mereix atenció per ser una condensació de les sensacions d'un artiste extraordinari, la busca estètica del qual és resultat d'un descobriment personal.

“En Tànger vaig treballar sempre en la mirada posada en el mateix objectiu, és dir, en el fondo, la busca de mi mateixa a través de motius diversos” (Jack Cowart, “Carnets de croquis et dessins marocains de Matisse : la recherche de soi-même à travers dones motifs divers”, p. 101).[17]

Previ a Marroc, Matisse ya havia viajat a Argèlia en 1906, durant una etapa de transició de la seua obra. Gràcies a este viage i la seua investigació d'atres tradicions artístiques com la egipcíaca, la grega, la asiàtica, la precolombina i la africana, des de 1907, Apollinaire subrallava la combinació de totes estes junt en les evidents raïls europees en el treball de Matisse. No obstant, fins a abans de la seua estància en Marroc, l'interés de Matisse en l'art dit “primitiu” se centrava en el seu esperit i no en el seu estil.


Com es pot supondre, les obres produïdes en Marroc mostren escenes i elements d'este país del Magreb com La palma (La palme) (1912) (el títul original de la qual era Matí de març en Tànger), Zorah en groc (Zorah en jaune) (1912), La marroquina (La Marocaine) (1912-1913) o Porta de la alcazaba (Porte de la Casbah) (1912-1913). No obstant, va pintar també un parell de quadros que capturen imàgens possibles en qualsevol atre lloc, com les dos #naturalea mortes Cistella de taronges (Corbeile d’oranges) (1912) i El florero de iris (Li Vase d’iris) (1912), primera obra feta durant el seu primer viage. La disposició d'este quadro, en les seues flors davant d'un espill, fet provablement quan la pluja va confinar a l'artiste a la seua habitació d'hotel, anuncia obres similars de #naturalea mortes front a espills com les que faria més vesprada en Niça.

Un encert de Matisse en els quadros que va realisar d'escenes exteriors de Marroc és la forma en que recrea la llum a partir de capes de veladura de pigments fins, transparents i translúcidos. Un dels millors eixemples de lo anterior pot ser observat en Sobre el terrat (Sur la terrasse) (1912-1913). En esta obra Zorah, la modele favorita de l'artiste en eixe viage, està assentada sobre el terrat del bordell a on treballava. La llum entra per la dreta i la llínea del cel en la vora superior contrasta en les zones de llum i ombra de l'interior, el qual és d'una gran varietat de tonalitats de blava que rodegen a la modele, somrient i totalment vestida, en un vel que li cobrix el cabell.

Després de les dos estàncies marroquines, l'experiència acompanya a Matisse i a la seua obra d'una o una atra forma pel restant de la seua vida. La seua influència es veu, per eixemple, en el treball de collage en paper que realisa al final de la seua vida. Per eixemple, és possible vore una presència de Marroc en la Zulma, collage de 1950 que fa pensar en el seu model Zorah.

Durant els primers anys de la seua vida en Niça, l'influència marroquina és potser molt més clara i explícita a través d'odaliscas i els seus vestits exòtics davant de decorats evidentment marroquins. Eixemples de lo anterior ho tenim en els quadros Almorze oriental (Déjeuner oriental) (1917) i Odalisca i taburete (Odalisque et Tabouret) (1928).[17]

Collage: última etapa creativa

[editar | editar còdic]

Matisse va passar els últims anys de la seua vida produint des d'una cadira. En 1941, despuix d'un càncer de còlon i una série d'operacions quirúrgiques, la fragilitat general que experimenta ho obliga a passar els seus dies en el respal d'una cadira de rodes, des d'a on li les ingenia per a continuar en lo que cridava "pintura en tijeras". Es tracten aixina de collages (també referits com cut-outs en anglés o gouaches découpées en francés) fets en retallades de fulls de paper blanc pintades en gouache. Sobretot en les obres de grans dimensions, Matisse donava les instruccions sobre els colors a utilisar pels seus assistents -al front dels quals estava Lydia Delectorskaya-, per a després ell mateixa retallar-los i deixar que el seu equip els fixara en alfileres al soport final.[19][20]


Ademés del colorit de les peces, que contrasta en el context internacional de la Segona Guerra i la situació personal de l'artiste, els temes representats en els collages són igualment joviales. Al voltant de l'escena o personage(s) central(és), destaquen moltes voltes figures dinàmiques i igualment colorides que recorden formes de la naturalea com a corals, algues marines o estreles. Un dels millors eixemples d'esta etapa és Jazz, llibre ilustrat en tema circense que realisa en ple conflicte bèlic pero publicat fins a 1947.[19] [21]

Matisse en els museus del món

[editar | editar còdic]

L'obra de Matisse està repartida en distintes coleccions públiques i privades al voltant del món, principalment en el museu que du el seu nom.

Museu Matisse

[editar | editar còdic]

Fundat en 1963 i catalogat com a museu nacional, este recint ubicat en Niça alberga la colecció de l'artiste donada pels seus hereus al govern d'esta ciutat de la Costa Blava francesa.[22]

Ademés de les obres de Matisse, posseïx més de 130 objectes que pertanyien al seu taller com a mobiliari, textils, utensilis diversos. Sobre l'obra d'art realisada per Matisse, el museu conta en 31 pintures, 236 dibuixos, 218 gravats, 38 collages al gouache, 57 escultures i 14 llibres ilustrats que donen conte de tots els seus periodos de producció. En 2012, la família de l'artiste va fer una donació adicional de 400 fragments de paper pintats al gouache que mai varen ser utilisats per Matisse.

El fondo corresponent a l'escultura és el més gran d'un museu en Europa i conté casi totes les obres fetes en esta tècnica per l'artiste.

Conte també en un fondo de fotografies que capten a Matisse en distints moments de la seua vida i realisades per fotógrafs de renom com Herni Cartier-Bresson.[23]

Museu Hermitage

[editar | editar còdic]

Alguns dels seus principals treballs pertanyen al acervo del Hermitage, en San Petersburgo, Rússia, inclós La dansa (1910), un de les seues obres més emblemàtiques i reconeixibles. Este recint també alberga quadros de l'estància de l'artiste en Marroc, pintats entre 1912 i 1913, aixina com retrats del periodo de 1909 a 1913, i alguns realisats en les décades de 1920, 1930 i 1940.[24]

Centre Pompidou de París

[editar | editar còdic]

La colecció del Museu Nacional d'Art Modern de França que alberga el Centre Pompidou inclou obra de les principals etapes de producció de Matisse. En total, es tracten de 245 peces entre dibuixos, escultures, gravats i pintures. Cinc d'estes peces varen ser adquirides en 2001 i corresponien a la colecció de Marie Matisse (1914-1999), viuda de Jean Matisse, fill major de l'artiste.[14]

Museu d'Art Modern de NY (MoMA)

[editar | editar còdic]

El MoMA alberga prop de 20 obres de Matisse, entre pintura, dibuixos, gravats, escultures i ceràmiques pintades.[25]

Museu Guggenheim (NY)

[editar | editar còdic]

El Museu Solomon R. Guggenheim de Nova York té obres de Matisse com a part de la seua colecció Sergei Shchukin, célebre coleccioniste rus que es va convertir en un dels principals mecenes de Matisse.[26]

Atres museus

[editar | editar còdic]

Publicacions

[editar | editar còdic]

Escrites / Ilustrades per Matisse

[editar | editar còdic]
  • Correspondance : 1925-1946 [31]
  • Escrits i consideracions sobre l'art (Écrits et propos sur l'art)[32][33]
  • Jazz [21]
  • Les flors del mal (Els fleurs du mal) de Baudelaire[34]
  • Notes d'un pintor (Notes d'un pintor).[35]

Sobre Matisse

[editar | editar còdic]

En espanyol

[editar | editar còdic]

En francés

[editar | editar còdic]
  • Henri Matisse de Wolf i Tilche[37]
  • Els papiers découpés : dessiner avec dones ciseaux [oeuvres de] Henri Matisse de Xavier-Gilles Néret.[38]
  • Matisse au Maroc de Jack Cowart[17]
  • Matisse, unix splendeur inouïe de Xavier Girard[39]

En anglés

[editar | editar còdic]
  • Henri Matisse: The Early Years in Nice, 1916-1930 de Cowart and Foucard[40]
  • Matisse and Picasso: The Story of Their Rivalry and Friendship de Jack Flam[41]
  • Matisse, His Art, and His Textils: The Fabric of Dreams d'Ann Dumas[42]
  • Matisse: The Danse de Jack Flam[43]
  • Matisse the Master: A Life of Henri Matisse; the Conquest of Colour, 1909-1954 d'Hilary Spurling[44]
  • The Sculpture of Henri Matisse d'Isabelle Monod-Fontaine[45]
  • The Unknown Matisse: A Life of Henri Matisse. 'Vol. 1:' 1869-1908 d'Hilary Spurling[46]

Referències i notes

[editar | editar còdic]
  1. ↑ «Henri Matisse | Biography, Art, Paintings, Goldfish, Cutouts, & Facts | Britannica» (en en). www.britannica.com. Consultat el 2022-05-21.
  2. ↑ Leymarie, Jean; Read, Herbert; Lieberman, William S.(1966), Henri Matisse, UCLA Art Council, p.9.
  3. ↑ Bärbel Küster. "Arbeiten und auf niemanden hören." Süddeutsche Zeitung, 6 July 2007. (en alemà)
  4. ↑ "The Unknown Matisse: A Life of Henri Matisse, the Early Years, 1869–1908", Hilary Spurling p.86 accessed online 15 July 2007
  5. ↑ Leymarie, Jean; Read, Herbert; Lieberman, William S. (1966), Henri Matisse, UCLA Art Council, pp.19–20.
  6. ↑ John Elderfield, The "Wild Beasts" Fauvism and Its Affinities, 1976, Museum of Modern Art, p.13, ISBN 0-87070-638-1
  7. ↑ Freeman, Judi, et al., The Fauve Landscape, 1990, Abbeville Press, p. 13, ISBN 1-55859-025-0.
  8. ↑ Leymarie, Jean; Read, Herbert; Lieberman, William S. (1966), Henri Matisse, UCLA Art Council, p.10.
  9. ↑ Chilver, Ian (Ed.). "Fauvism" [1] archivat en Wayback Machine., The Oxford Dictionary of Art, Oxford University Press, 2004.
  10. ↑ «The Painted Lady».
  11. ↑ «L'avis du Petit Futé sur GRAND HÔTEL VILA DE FRANCE».
  12. ↑ «[2]». Consultat el 28 de març de 2019 (en francés).
  13. ↑ «[3]». Consultat el 11 d'agost de 2021.
  14. ↑ 14,0 14,1 «Henri Matisse» (en francés). Centre Pompidou. Archivat des d'el original, el 3 de decembre de 2021. Consultat el 23 de març de 2019.
  15. ↑ Laude, Jean (2006). «Els bases du dialogue: l'expressivité», Klincksieck (ed.). La peinture française et "l'art nègre" (1905-1914). Contribution à l'étude dones sources du fauvisme et et du cubisme. (en francés), Pariu. ISBN 978-2-252-03568-9.
  16. ↑ Fride-Carrassat; Marcadé, {{{nom2}}} (2010). «Fauvisme», Odile Berthemy, Dominique Wahiche, Bethsabée Blumel (ed.). Els mouvements dans la peinture (en francés), Larousse, pp. 100-101. ISBN 978-2-03-585639-5.
  17. ↑ 17,0 17,1 17,2 17,3 Schneider, Pierre; Cowart, {{{nom2}}} (1999). Matisse au Maroc. Peintures et dessins 1912-1913 (en francés), Adam Biro. ISBN 2-87660-270-9.
  18. ↑ «[4]». Consultat el 29 de març de 2019 (en anglés).
  19. ↑ 19,0 19,1 «[5]». Consultat el 18 d'abril de 2019.
  20. ↑ «[6]». Consultat el 18 de novembre de 2019.
  21. ↑ 21,0 21,1 Matisse, Henri (2004). Jazz (en francés), Pariu: Arcueil : Éd. Anthèse, Ateliers Mourlot. ISBN 2-912257-24-7.
  22. ↑ «Présentation» (en francés). Museu Matisse.
  23. ↑ «Unix collection singulière» (en francés). Museu Mattise. Archivat des d'el original, el 13 de juliol de 2019. Consultat el 28 de març de 2019.
  24. ↑ «Matisse Room» (en anglés). Museu Hermitage.
  25. ↑ «The Collection» (en anglés). MoMA.
  26. ↑ «The Collections of Sergei Shchukin and Ivan Morozov» (en anglés). Museu Guggenheim de Nova York..
  27. ↑ «Notre-Dona'm, unix fi d'après-midi». Google Arts & Culture.
  28. ↑ «Bowl of Apples on a Table». Google Arts & Culture.
  29. ↑ «Odalisque» (en anglés). Google Arts & Culture.
  30. ↑ «The Circus (Jazz)» (en anglés). Google Arts & Culture.
  31. ↑ Matisse, Henri; Bonnard, {{{nom2}}}; Clair, {{{nom3}}}; Terrasse, {{{nom4}}} (1191). Correspondance : 1925-1946 (en francés), Pariu: Gallimard. ISBN 2-07-072237-6.
  32. ↑ Matisse, Henri; Fourcade, {{{nom2}}} (1972). Écrits et propos sur l'art (en francés), Pariu: Hermann. ISBN 978-2-7056-8920-9.
  33. ↑ Matisse, Henri (2010). Escrits i consideracions sobre art (en espanyol), Barcelona: Paidós.
  34. ↑ Baudelaire, Charles (1999). Els Fleurs du mal (en francés), Pariu: Hazan. ISBN 2-85025-698-6.
  35. ↑ Matisse, Henri (2012). Notes d'un peintre (en francés), Pariu: Editions du Centre Pompidou. ISBN 978-2-84426-557-9.
  36. ↑ Carra, Massimo; Luzi, {{{nom2}}} (1976). L'obra pictorica de Matisse : des de la ruptura "fauve" a l'intimisme 1904 - 1928 (en espanyol), Barcelona: Noguer.
  37. ↑ Wolf, Norbert; Tilche, {{{nom2}}} (2008). Henri Matisse (en francés), Paris: Chêne. ISBN 978-2-84277-859-0.
  38. ↑ Néret, Xavier-Gilles (2009). Els papiers découpés : dessiner avec dones ciseaux [oeuvres de] Henri Matisse (en francés), Hong Kong, Köln, Pariu: Taschen. ISBN 978-3-8228-5195-1.
  39. ↑ Girard, Xavier (2008). Matisse, unix splendeur inouïe (en francés), Pariu: Gallimard. ISBN 978-2-07-034404-8.
  40. ↑ Cowart, Jack; Fourcade, {{{nom2}}} (1987). Henri Matisse: The Early Years in Nice, 1916-1930 (en anglés), Washington, D.C., Nova York: National Gallery of Art, Abrams.
  41. ↑ Flam, Jack (2003). Matisse and Picasso: The Story of Their Rivalry and Friendship (en anglés), Boulder, Colorat: Westview.
  42. ↑ Dumas, Ann (2005). Matisse, His Art, and His Textils: The Fabric of Dreams (en anglés), Nova York: Abrams.
  43. ↑ Flam, Jack (1994). Matisse: The Danse (en anglés), Washington, D.C.: National Gallery of Art.
  44. ↑ Spurling, Hilary (2005). Matisse the Master: A Life of Henri Matisse; the Conquest of Colour, 1909-1954 (en anglés), Nova York: Knopf.
  45. ↑ Monod-Fontaine (1984). The Sculpture of Henri Matisse (en anglés), Nova York: Thames & Hudson.
  46. ↑ Spurling, Hilary (1998). The Unknown Matisse: A Life of Henri Matisse. 'Vol. 1:' 1869-1908. (en anglés), Nova York: Knopf.

Bibliografia

[editar | editar còdic]
  • (2001) Art del sigle XX, Colónia-Londres-Madrit: Taschen. ISBN 3-8228-5829-3.

Enllaços externs

[editar | editar còdic]


Referències

[editar | editar còdic]
Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Henri_Matisse&oldid=647409»